Bicknell Young
Unicitat
A mesura que capim més bé Déu, si no som la mateixa Ment, i no entenem que l'Ésser individual, el nostre ésser, és aquesta Ment, Déu és encara una teoria. Quina és la diferència entre la teoria i la realitat? Una teoria és quelcom que creiem, però que no, per força, fem servir o vivim. La realitat és ser allò que entenem. És l'Ésser pràctic.
A la Ciència Cristiana vol dir capir i demostrar, doncs, JO SÓC individualment, en lloc de només creure en Déu. La Sra. Eddy diu, “Si capíssim Déu en lloc de només creure-hi, aquesta comprensió establiria la salut.” (CiS 203:7)
Avui, l'individu que coneix i és la Ment única, pot fer molt per la causa de la Ciència Cristiana i pel món. Aquest individu treballa amb efectivitat, amb poder, perquè entèn que el seu ésser és l'aparició o la manifestació individual de Déu. Ja no es veu a si mateix com una ment separada de Déu. Se sent segur fent la seva tasca, i parla amb autoritat, tant si se les heu amb una creença de pecat, de mort, com de nacions que es fan la guerra. No sent que la seva tasca sigui fútil si li arriba la suggestió, “Què pot fer el teu pensament entre tants d'altres?” Aquestes suggestions no el somouen perquè aprèn un nou sentit d' “Un amb Déu és majoria.” Perquè sap que la seva consciència és Déu.
Què és allò que Déu no pot fer? La Sra. Eddy a (Mis. 189:15) hi diu, “Afigurar-se que l'Ànima, o Ment, és alenada dins la matèria, és una doctrina panteista que presenta un fals sentit de l'existència, i l'esperit revifador la foragita, revelant al seu lloc el poder i la perfecció d'un alliberat sentit de la Vida en Déu i de la Vida com Déu. Les Escriptures declaren que la Vida és el JO SÓC infinit, no pas un resident a la matèria.” I hi afegeix, “Saber que la Vida és Déu, el bé etern, li dóna a l'home no només un sentit de l'existència, ans també una consciència de poder espiritual que subordina la matèria i destrueix el pecat, la malaltia i la mort.” I més enllà, “Jesús demostrà aquest poder, fins al punt que St. Mateu va escriure, “la gent es quedava bocabadada de la seva doctrina, perquè els instruïa amb autoritat, no pas com les escribes.” Aquest poder espiritual, que guaria el pecat i la malaltia, no quedà confinat a la primera centúria; s'allarga a tots els temps, fa estada a l'eternitat, i demostra la Vida sense principi ni final.”
Si sabem això de nosaltres mateixos, sabem que som bons, perquè Déu és l'únic bo. Sabem que som intel.ligents, perquè Déu és l'única intel.ligència. Som harmoniosos, perquè Déu és l'única harmonia. Som la mateixa presència d'aquestes coses. Ja no sentim que la nostra demostració depèn d'una crida feta a un poder fora nostre perquè faci això o allò, ans nosaltres som la mateixa presència d'aquestes coses, fins i tot la presència d'allò que sembla que ens manqui.
La boira només es pot espargir quan el sol llueix; o sigui, cal el sol per a espargir la boira. Tampoc no podem espargir l'error, si no és éssent la mateixa presència o poder anomenat Déu.
Acceptem de bon grat el fet que un error matemàtic o una discordança musical, només pot ser eliminada per la presència de la veritat o de la concordança. A la pràctica de la Ciència Cristiana, doncs, hem de veure més i més clar, que som la presència de Déu, i que en aquesta presència no hi ha pecat, ni malaltia, ni mort, ni inharmonia de cap mena. Que més podia voler dir la Sra. Eddy amb aquests mots? “Sentiu el poder de la Paraula!" (Mis.398:23)
Fa centúries que el món educa l'home perquè es cregui que la seva vida és una vida separada de Déu, i que també en són, doncs, la seva existència, el seu proveïment i la seva salut. I quan sembla, doncs, que li manqui alguna d'aquestes coses, se li ha dit que les cerqui fora seu; i les ha cercat mirant de trobar-les al clima, a la cirurgia, als diners i a la posició. Fins i tot se li ha ensenyat a cercar Déu fora seu, un Déu bo, molt llunyà. Però a un Científic Cristià se li ensenya que no hi ha res que desitgi o esperi, que no sigui dins seu. No només se li ensenya això, ans se li diu que és l'únic lloc on hi pot trobar aquestes coses, perquè Déu és la seva Ment, i la Ment ho és tot i ho abasta tot.
Totes les meravelloses afirmacions de la unicitat de l'Ésser que llegim a Ciència i Salut i a la Bíblia, i les que brollen de dins nostre, perquè tenim la ferma convicció que el Principi i la Seva idea és un, i aquest un és Déu, no ens serveixen de res, si alhora ens deixem enfonsar dins d'un sentiment i una sensació de depressió o d'inseguretat. La unicitat de l'Ésser només es pot acomplir d'una manera, i és SER aquesta unicitat, i FER-la. Ser la perfecció de la Ment, i del cos, que és la nostra unicitat amb Déu.
No hem de pensar mai que som éssers humans. Només som éssers humans si pensem en Déu i les Seves idees objectivament, o fora de nosaltres mateixos. D'altra banda, quan sabem que som divins, i som i fem aquestes coses SUBJECTIVAMENT, la nostra divinitat es revela, tant és la feina que sembli que fem.
Parlem de consciència divina. Què vol dir? Només pot voler dir la consciència de la Ment divina. I si aquesta unicitat amb Déu és una realitat, només en pot ser si nosaltres som i fem aquesta unicitat. Aquest és el Déu viu, omniscient, omnipotent i omnipresent. És així com Jesús acomplia les seves obres meravelloses. La seva vida era una experiència subjectiva constant, o sigui, el coneixement conscient de la seva unicitat amb Déu afaiçonà la Seva experiència, tant si allò que calia era guarir els malalts, ressucitar els morts, atipar els cinc mil, o produir els diners per a pagar els impostos, tot sotmès a la divinitat del seu ésser. Tot era dins seu, veritable subjectivitat. No pensava que hi hagués quelcom relatiu, objectiu, fora seu, ans sabia que el seu mateix ésser era Déu; dit amb altres paraules ELL ERA DÉU I FEIA LES OBRES DIVINES.
Quan un error aparentment l'encarava, no el veia com una cosa “a fora," que havia de discutir, ni com quelcom que havia de canviar. El guaria subjectivament dins seu, reduint-lo al no res a la porta del seu pensament. Capir això ens dóna domini, perquè ens adonem que tot el que ens cal fer, és tenir cura del nostre camp de blat, a la nostra consciència.
El guariment pel tractament de la Ciència Cristiana no és el resultat d'una vareta màgica que Déu belluga a favor nostre, i un guariment que s'ajorna no és el resultat d'un dimoni amenaçant-nos amb un bastó. Al tractament de la Ciència Cristiana, un guariment és l'efecte de saber que la unicitat de Déu i l'home és un fet aquí i ara. Cada un de nosaltres SABENT-HO I FENT-HO. Un guariment que s'ajorna no és res més que no sortir-se'n de ser o de fer aquest SABER científic, de conèixer Déu i la Seva idea subjectivament, en lloc d'objectivament.
La individualitat de tots i cadascun de nosaltres és Déu. Tal com diu la Sra. Eddy, “Ell serva la meva individualitat. No, encara més, Ell és la meva individualitat i la meva Vida.”(Unitat 48:7) Déu ho és Tot i no hi ha res més; i la creença del mal, doncs, no pot evitar que Déu es manifesti individualment. Déu és Ment, i la Sra. Eddy ens diu que Ell és la Ment individual. (Mis. 101: 31) Quan Jesús digué, “I jo, quan sigui enlairat, arrossegaré amb mi tots els homes,” practicament enuncià el mateix pensament, capint que ell era l'enteniment individualitzat de Déu, i no pas un ésser humà.
Si hom entèn que ell mateix és la manifestació individual de la Ment, l'únic Jo o Ego “se'n va al Pare,” és a la Ment, i és enlairat, i amb ell són enlairades totes les idees de què és conscient. O, com digué Jesús, “Arrossegaré amb mi tots els homes.”
Hom s'adona del per què el guariment del pecat, de la malaltia i de la mort és imperatiu a la Ciència Cristiana, perquè és una passa vers la demostració de la Ment, on s'hi manifesta la perfecció, la plenitud i la bonesa de Déu enteses i viscudes individualment. Comença aquí.
Capir que el Jo, o Ego, o la consciència, és Déu, fa també divines totes les idees de què és conscient. Evidentment, Jesús no pensava que fos només un home, perquè digué, “Jo i el meu Pare som un.” Pensava com el Pare; no pensava en el Pare com un fill. Tampoc nosaltres no podem pensar en Déu des d'una perspectiva humana, perquè aleshores la demostració del Déu infinitament bo seria una experiència objectiva, una cosa fora nostre.
No hi ha res genuí ni real, tret de l'existència de Déu i de l'home, l'existència veritable. Saber que Déu hi veu, parla, i sap, com a home, demostra la veritat de l'afirmació de la Sra. Eddy, “A la Ciència, la Ment és una, abastant noümenon i fenomena, Déu i els Seus pensaments.” (CiS 114:10) Una altra declaració ben coneguda del nostre llibre de text (210:11) diu: “Sabent que l'Ànima i els Seus atributs es manifestaven per sempre a través de l'home, el Mestre guarí el malalt, tornà la vista al cec, l'oïda al sord, els peus al coix ...” Us heu adonat que diu “L'Ànima i els Seus atributs es manifestaven per sempre a través de l'home?” No diu només atributs, ans Ànima. Ens adonem, doncs, que no podem separar la causa de l'efecte, la causa i l'efecte, Déu i l'home. Allà on hi ha la causa, hi ha l'efecte. Allà on hi ha l'efecte, hi ha la causa. Bandeja tota creença d'una vida separada de Déu, o que som humans, éssers humans.
Altra cop, la Sra. Eddy diu (CiS 561:22): “La dona a l'Apocalipsi simbolitza l'home genèric, la idea espiritual de Déu; il.lustra la coincidència de Déu i l'home com el Principi diví i la idea divina.” Un estudi d'aquest text ens ensenya que l'ésser individual expressa alhora el Principi i la idea, i també, puix la dona simbolitza l'home genèric, la Veritat que representa i il.lustra és la Veritat que representa tot home, tota dona i tota criatura, perquè genèric és un terme que vol dir un. I doncs, què representa la dona de l'Apocalipsi? St. Joan diu, que anava abillada amb el sol, i la Sra. Eddy ens diu que al llibre de l'Apocalipsi de St. Joan el sol simbolitza l'Esperit. Això vol dir, doncs, que la consciència de l'home és l'Esperit, i que l'home i l'Esperit són un.
Mai no hauríem de pensar que només som homes, i que Déu és llunyà, i ens governa d'una manera que donem per fet. Jesús no parlà mai de si mateix com d'un home, ans com d'un amb el Pare. HEM D'APRENDRE A FER AIXÒ. Hem de saber per què ho fem. Jesús amb la seva vida i les seves obres, presentà al món la vida que és Déu, però d'aquesta mateixa vida, Jesús en digué, “Jo sóc la llum del món ...” (Joan 8:12) Hem de saber que som aquesta llum (intel.ligència) del món.
Quan Jesús digué, “Jo i el Pare som un” (Joan 10:30), féu una afirmació que és la base de l'existència i que els Científics Cristians han de capir. Jesús es pensava que era un home espiritual quan deia això? Si aquest era el cas, on era el Pare, amb qui deia que era un? Dir, “Bé, no puc contestar exactament aquesta pregunta, però em penso que era un amb el Pare,” no pot demostrar aquest fet a la nostra vida. Hem de saber què vol dir. No podem anar només creient per sempre.
Fet i fet, la Ciència Cristiana no és només una religió, ni que en general se l'hi tingui. També és una ciència, com diu el seu nom, i és aquí on hi entra el saber. Una ciència és una cosa que hem de saber. I doncs, hem de saber realment què volia dir Jesús amb les seves paraules, “Jo i el Pare som un.” I ho podem saber perquè Déu és Ment, l'ÚNICA MENT: I DONCS, LA NOSTRA MENT. És per aquesta raó que a cada un de nosaltres ens pot ser revelada la Ciència d'aquestes veritats. La pregunta és, on i com era Jesús un amb el Pare? Puix Déu és Ment, la resposta és que l'home és Ment o consciència; que Déu és la nostra Ment; és així com i on aquesta unicitat s'esdevé.
Jesús digué als Fariseus, “El qui m'ha vist a mi, ha vist el Pare ...,” (Joan 14:10) també digué, “El Pare que fa estada en mi fa les obres.” Arribats a aquest punt hem de veure clarament que no és pas l'home conscient de Déu. Perquè si l'home fos conscient de Déu, abastaria Déu, una lògica impensable. Ens preguntem, doncs: Aleshores què? és clar, és Déu, la Ment, conscient de les Seves idees. És per això que Jesús parlà amb autoritat. És per això que tu i jo parlem amb autoritat.
L'única humilitat, l'única modèstia, és no reconèixer cap altre poder o Ment, llevat de Déu. Aquesta unicitat de l'Ésser, doncs, ha de ser el meu ésser, i ha de participar tant de la naturalesa de Déu com de la naturalesa de l'home. Això ens fa memòria de la declaració (CiS 333:23), “Abraham, Jacob, Moisès i els profetes copsaren gloriosos besllums del Messies, o del Crist, que batejà aquests visionaris de la naturalesa divina, l'essència de l'Amor.” Aquestes afirmacions il.lustren la unicitat de l'Ésser, il.lustren que cada consciència individual és la CONSCIÈNCIA DE DÉU I DE L'HOME, DEL PRINCIPI I LA SEVA IDEA. Això és el reflex veritable. Puix contemplo Déu, i sé, doncs, allò que Déu és, quin és el seu caràcter i la seva naturalesa, quina és la Seva llei i la seva idea, la consciència s'adona que ella mateixa és el desplegament del Principi i de la Seva idea, o de Déu i l'home, i que és Déu fent el desplegament.
Altra volta, a CiS (485:14), hi trobem, “Emergeix gentilment de la matèria vers l'Esperit.” Adona't de la E majúscula d'Esperit, i que l'emergència no és vers l'home espiritual, ans vers l'Esperit. Capir aquesta unicitat de l'Ésser, que la Sra. Eddy ha revelat al seu llibre de text, ens ensenya el perquè i el com aquest llibre és la clau de les Escriptures. Aquest coneixement de la ciència de la unicitat és una clau, que desclou les inspirades pàgines de la Bíblia i del llibre de text. La claror que la Sra. Eddy abocà sobre les Escriptures ens fa memòria del perquè trià com el primer principi de la nostra fe: “Com adherents de la Veritat ....” De fet, amb aquesta revelació de la unicitat de Déu i l'home n'hi ha ben bé prou per tot.
Al Gènesi hi llegim: “Al principi Déu creà els cels i la terra.” Al principi creà la comprensió i la consciència de la unicitat del Principi i de la Seva idea. En una altra declaració, Jesús hi diu: “Jo sóc l'arrel i el lluc de David ....” (Ap. 22:16) No va dir, “Jo només sóc l'arrel,” o “Jo només sóc el lluc,” ans “Jo sóc l'arrel i el lluc de David,” o Principi-i-idea, o Déu-i-home. Segons Joan 1:1, “Al principi era la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu.” I al Gènesi, “I Déu digué, Que es faci la llum: i es la llum es féu.” Dit altrament, capir aquesta UNICITAT amb Déu ens il.lumina.
Des d'aquesta perspectiva de la unicitat de Déu i l'home, comença la revelació de l'ésser i de la creació divina. Tot seguit ve allò que de manera natural s'esdevé a la consciència de l'individu. Comença a capir les coses divinament, i no humanament, i apareix, doncs, el firmament, perquè Déu digué, “Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, i que separi les aigües de les aigües,” i que la Sra. Eddy interpreta així: “L'enteniment espiritual és el firmament que separa les concepcions humanes, el sentit material, de la Veritat. La Ment divina, no pas la matèria, crea totes les identitats, i aquestes identitats són formes de la Ment, idees de l'Esperit, aparents només com Ment, mai com matèria buida de ment ni com els pretesos sentits materials.” (CiS 505:7) Aquest firmament és capir que només hi ha una Ment, i que no hi ha cap altre intel.ligència; que tot ésser és diví; capir això foragita la creença que som éssers humans. “Mira, ara és l'hora favorable,” de viure aquesta sola i única vida que és Déu.
El tractament de la Ciència Cristiana és el discerniment (i l'ús) conscient del poder de Déu per part de l'individu que fa el tractament, perquè el tractament de la Ciència Cristiana és l'operació de la Ment Divina. Cal doncs, de manera imperativa, que qui fa el tractament sàpiga què és la divinitat. Sabem que la Ment divina, pel fet de ser divina, és absolutament bona. El primer punt, doncs, és que un tractament amb la Ment divina ha de ser bo per tots els implicats. Primer, deixa ben clar que és la Ment divina la que fa el tractament.
La Ment divina no sap què és l'engrandiment personal, ni es posa per sobre de ningú ni de res, perquè enclou dins seu tot el bé. La Ment coneix la perfecció de les seves pròpies idees, i per la Ment no hi ha res, tret de la perfecció. La Ment divina no té ambicions falses ni objectius egoistes, ans és harmonia universal, i serva totes les seves idees dins d'aquesta harmonia. La Ment divina no pot reconèixer cap mal que s'hagi de castigar o de destruir. La claror del sol no en sap res de la boira. De la mateixa manera, Déu, el bé, no en sap res del mal. La Ment divina destrueix la creença del mal essent-ne absolutament inconscient, no pas reconeixent-lo i fent-ne una realitat. Puix la creença del pecat s'ha de destruir, la Ment que és el tractament, destrueix la creença, tot servant l'home i l'univers dins l'eterna llei de l'harmonia.
On és aquesta Ment? En parlem o aquesta Ment és nosaltres? Som la sola i única Ment? La Sra. Eddy ens diu que siguem aquesta Ment, (CiS 216:30): “Renuncia a la teva creença material de la ment a la matèria, i tingues només una Ment, Déu; perquè aquesta Ment afaiçona la seva pròpia semblança.” Aquesta és la nostra Ment i la nostra posició. Discuteixo aquestes coses amb vosaltres, perquè de vegades em pregunten: Quan i com sé que aquesta Ment fa el tractament?
Bé, diem, “Hi ha bé i mal?” El bé per a ser beneït i el mal per a ser castigat? Hi ha matèria i Esperit? Hi ha persones, llocs i coses? Tot és la Ment conscient de les Seves pròpies idees. La Sra. Eddy fa servir dos termes que ens ajuden a capir més bé què és realment un tractament de la Ciència Cristiana. Són Ciència divina i Ciència Cristiana. Tots dos, és clar, volen dir essencialment una i la mateixa cosa. La Ciència divina vol dir capir la divinitat de Déu, de l'home, de l'univers, absolutament bo, espiritualment mental, perfecte, etern, infinit, sense cap tara, l'éssser individual conscient d'aquest estat de perfecció. La Ciència Cristiana és aplicar aquesta manera de capir l'Ésser. (I guarir allò que sembla una vida separada de Déu, la Ment, que va de bracet de la creença del mal).
Preguntem-nos: Què és un tractament de la Ciència Cristiana? A la Sra. Eddy se li demanà que definís què era un tractament de la Ciència Cristiana. “El reconeixement de la perfecció, ara i aquí,” contestà. Allò que reconeix la perfecció només pot ser la Ment, perquè la Ment coneix la perfecció del seu Propi Ésser. El tractament de la Ciència Cristiana és la Ment, operant amb tot el Seu poder i plenitud. Allò que no arriba a aquest raser és només parlar de Déu i de la Seva creació. El tractament de la Ciència Cristiana és l'operació conscient de la Ment, la Ment i el poder que és Déu, per part del practicant, altrament d'on ens ve l'autoritat per a dir a l'ona altívola: “Fins aquí i prou”? De ben segur, no pas de l'home, perquè no hi ha intel.ligència humana. La intel.ligència és una qualitat de la Ment divina. “És la qualitat primària i eterna de la Ment infinita, del Principi trinitari, -la Veritat, la Vida i l'Amor-, anomenat Déu.” (CiS 469:9)
A Jesús no li passà mai pel cap de parlar de si mateix com si fos un home, ni tan sols un home espiritual. Pensà i parlà com el Pare, perquè va capir la unicitat de l'Ésser. Digué, “Jo i el meu Pare som un.” Mirar des de la perfecció de Déu, o del Principi i la Seva idea, és el tractament de la Ciència Cristiana. Voler fer la demostració mirant des del punt de vista de l'home vers Déu, no és un tractament veritable de la Ciència Cristiana.
Quan Jesús digué, “El regne de Déu és dins vostre,” forní el fonament del tractament de la Ciència Cristiana. També ho féu Pau, quan digué, “És Déu que amb goig fa en vosaltres la Seva voluntat i les Seves obres.” I la Sra. Eddy va dir (CiS 465:17): “El Principi i la Seva idea és un, i aquest un és Déu, l'Ésser omnipotent, omniscient i omnipresent, i el Seu reflex és l'home i l'univers.”
En pic comencem a desplegar aquesta unicitat de l'Ésser, la trobem arreu dels nostres llibres. “La comprensió Crística de l'Ésser Científic i del guariment diví abasta un Principi perfecte i una idea perfecta, -un Déu perfecte i un home perfecte-, com la base del pensament i de la demostració.” (CiS 259:11) Adoneu-vos, si us plau, que la Sra. Eddy diu, “Com la base del pensament i de la demostració.” La base de la vostra tasca ha de ser, doncs, capir la vostra unicitat amb el Principi, la vostra unicitat amb Déu, aquest únic Ésser diví. Una bona manera d'establir la vostra unicitat amb l'Ésser, a la vida diària, és dir-vos sovint a vosaltres mateixos, “Què faria Déu en aquesta situació?”
La Sra. Eddy diu (CiS 370:2): “Per a ser immortals hem de bandejar el sentit mortal de les coses, girar-nos de la mentida o falsa creença vers la Veritat, i aplegar els fets de l'Ésser de la Ment divina.” Ens n'hem d'enrecordar, no som éssers humans. L'enteniment individual no és l'home, ans Déu, perquè Déu és la Ment de l'home.”
La creença que som mortals, o éssers humans, no és un tractament de la Ciència Cristiana. Quina autoritat sobre el pecat, la malaltia, el mal, i la mort, tindria un ésser humà? Cap. Quina autoritat tindria això que anomenem un home espiritual, si es pensés que el seu pensament està separat de Déu? Cap.
Quan sabem allò que aquesta Ment sap, què passa? Veiem que només hi ha la Ment, la Ment operant amb plenitud. Veiem que nosaltres mateixos som AQUESTA MENT. Ens adonem de la unicitat de l'Ésser, el Principi i la Seva idea operant com Un, no pas dos. I aquest és el gran punt d'engegada, o fem un tractament de la Ciència Cristiana, que és la Ment operant i expressant-se plenament, entesa conscientment, o bé fem el tractament d'un home, ni que sigui un home espiritual, que pensa en Déu i l'univers. Aquest darrer no és un tractament Científic Cristià. L'home no pot fer un tractament de la Ciència Cristiana. Quan no ens en sortim de veure que Déu és la nostra Ment, aleshores pensem, per força, en aquesta Ment o Déu, com quelcom fora nostre. Aquesta manca de visió suggereix antigues teories teològiques. Només hi ha un tractament, la Ment operant amb tota la Seva plenitud i poder. Aquest és el gran punt d'engegada, tenim o no tenim domini amb la lluna sota els peus, com és sota els peus de la dona abillada amb el sol (amb l'Esperit), segons St. Joan?
Un tractament de la Ciència Cristiana no mira mai d'arranjar una cosa que està malament. Això no és un tractament de la Ciència Cristiana. Ser conscient de la divinitat del nostre cos, basant-se en el fet que Déu és la Ment de l'home, comença a revelar què són l'home i l'univers, i això és un tractament de la Ciència Cristiana. Jesús guarí Llàtzer, perquè sabia que Ell, éssent un amb Déu, reflectia aquesta unicitat que de Llàtzer en feia un amb Ell en Déu. “Igual que tu, Pare, ets en mi, i jo en tu, que ells també puguin ser un amb nosaltres ...” Esguardant des de la Ment, podia saber que no hi havia un home mort. Un home mort no era un amb la seva Ment, que era Déu. Des d'aquesta perspectiva divina, Jesús refusà aquesta finitat i li digué a Llàtzer, “Posa't dret.”
La Sra, Eddy hi diu a Ciència i Salut (405:1): “La ment mortal és l'error bàsic.” I des d'aquesta premisa podem demostrar que no ens les havem mai amb persones, llocs, ni coses. Ens les havem amb la pretesa ment mortal, i amb la condició maligna que sembla que hi hagi a l'error. El practicant ha de ser enlairat, com Jesús digué de si mateix, “I jo, si sóc enlairat, arrossegaré amb mi tots els homes.” Aquesta, i altres declaracions de Jesús, com ara, “El regne de Déu és dins teu,” il.lustren que el practicant ha d'eliminar la creença del pacient de tenir una ment mortal que veu l'univers materialment. La demostració s'esdevé a la consciència de l'individu que fa el tractament. De quina altra manera podria tenir domini sobre el seu propi pensament, domini sobre la creença que som éssers humans, un més de la munió que hi ha sobre la terra?
No ens les havem amb persones, llocs, ni coses. Ens les havem amb la consciència, i puix ens les havem amb la consciència, hem de començar per nosaltres mateixos.
Puix la ment mortal és l'error bàsic, ens adonem ben clarament que la Ment divina és la Veritat bàsica, i puix és bàsica, és on comencem. El tractament de la Ciència Cristiana és, i ha de ser sempre, l'operació conscient de la Ment divina per part del practicant. El practicant ha de capir que ell mateix és l'activitat d'aquesta Ment, que també hi havia en JesuCrist.
La Ment és conscient de la Seva pròpia idea; això explica PERQUÈ SOM CONSCIENTS DE LA NOSTRA PRÒPIA EXISTÈNCIA. La Ment, coneixent la perfecció de les seves pròpies idees, és un tractament de la Ciència Cristiana, i és per això que un tractament de la Ciència Cristiana guareix. Dit altrament, la Ment conscient de la seva pròpia perfecta identitat és un tractament de la Ciència Cristiana. El tractament, o demostració s'esdevé a la consciència del practicant, i així és com hauria de ser. Enrecorda-te'n de la vella dita: “La caritat comença a casa.” Quan se'ns crida a treballar pels altres, és cabdal de capir-ho. Ara se'ns fa memòria d'una afirmació al nostre llibre de text (CiS 29:1), “Els Cristians han d'agafar les armes contra l'error a casa i a fora. Han d'heure-se-les amb el pecat que els afeixuga a ells i als altres, i no afluixar aquesta contesa fins que hagin acabat la cursa.” Per a acomplir-ho, hem de tenir un coneixement científic ben definit. Com puc lluitar amb el pecat i la malaltia d'un altre? Quina és la meva autoritat, i com se fa? Tinc domini sobre la manca d'honestedat que sembla que algú altre manifesti? Puc tenir domini sobre quelcom que és “a fora”? No, no pots.
Mentre sigui “allà fora,” separat d'aquí, on jo sóc, no hi pot haver domini. Com puc anar d'aquí cap allà? Com puc pensar d'aquí fins allà? No pots. El guariment és una experiència subjectiva, allò que experimentem dins la Ment divina. No hi ha cap experiència objectiva. Començar “allà” és justament el clam i és tot el que hi ha del clam o de l'objecte. Ens adonem així que hem de reduir el clam de manca d'honestedat, que sembla que sigui al pensament d'algú altre, a una creença falsa que es manifesta a la porta dels nostre pensament, la creença de pensar que hi pot haver algú que sigui deshonest. D'aquesta manera tenim autoritat absoluta. Podem refusar de fer-lo real a la nostra consciència. Podem saber-ho, perquè saber és una qualitat de Déu. Déu no és conscient de cap qualitat dolenta. Si sabem que som consciència divina, sabem que no som conscients de la manca d'honestedat.
La Sra. Eddy diu (CiS 20:14): “Jesús portà les nostres malalties; sabia quin era l'error de la ment mortal i és "pels seus masegaments (el refús de l'error) que som guarits.” Això també és veritat de nosaltres; és refusant l'error que clama ser allí que som guarits; no pas imputant els errors a la ment o al cos d'un altre, ans agafant l'error com la nostra pròpia creença. Quan el destruïm a la porta del nostre pensament, en tenim el domini. No ens les havem amb el pensament del pacient; ens les havem amb la ment mortal, totes les suggestives creences del mal.
Les persones no pateixen per culpa de cap creença real. Tota la premisa és creure en el mal, i d'aquí ve creure's que l'home emmalalteix, peca o es mor. Als Miscellaneous Writings, pàg 332:18 “On ets,” la Sra. Eddy hi diu: “Un sentit del mal aparentement ha parlat, ha estat escoltat, i després ha afaiçonat un sentit maligne que ha encegat els ulls de la raó, ha entelat, contrafent-les, les glòries de la revelació, i ha avergonyit els mortals.”
“Quin és aquest sentit? L'error en contrast amb la Veritat: primer, una suposició; segon, una creença falsa; tercer, patiment; quart, la mort.” Il.lustrem-ho. Un dia una suggestió es presenta a la porta del pensament i diu, “Tens mal de cap;” això és una suggestió. Si no la detectes allí, pots dir, “Tinc mal de cap.” I aleshores esdevé una creença, i si no la detectes, en pateixes. Si la detectes de bon començament i dius, “No tinc mal de cap,” s'atura al nivell de la suposició, i no passa per les altres tres fases.
Hi ha la creença bona i el coneixement científic que vénen de saber que només hi ha una Ment, no pas una munió de ments; no la meva ment, i la teva ment, ans una Ment. És d'aquesta manera que l'home té l'autoritat i el poder de destruir les creences malignes dels altres i de si mateix, perquè sap que Déu és la seva Ment, i perquè discerneix que no hi ha res a fora que s'hagi de guarir; la Ment no és conscient de cap mal, i doncs, no pot haver fet cap mal.
Una senyora es planyia a la Sra Eddy del seu home, que havent gaudit d'un bonic guariment, encara fumava. La Sra. Eddy, li digué, “Estimada, encara no t'has guarit de l'hàbit de fumar? Si, com diu la Sra. Eddy a Pulpit i Press 4:21, el nostre és “un regne individual,” mirem enfora des de Déu, i el regne comença a ser el regne de Déu, just al bell mig d'allò que no sembla el regne de Déu.
La Sra. Eddy bastí el moviment de la Ciència Cristiana. Només hi havia un Científic Cristià al món, aleshores. Mirant enfora des de Déu, s'adonà que Déu veia el Seu regne. Tu ho pots fer, i jo ho puc fer, perquè això és la perfecció de l'ésser individual manifestant-se.
I què en podem dir del qui cerca un guariment a la Ciència Cristiana? Quina hauria de ser la seva actitud? Nosaltres, els estudiants que hi venim per primer cop, ens hi acostem amb fe. Però que l'estudiant que cerca tractament, ho faci científicament; o sigui, que quan va a veure un practicant, sàpiga que Déu és la Ment de l'home i esperi que la Ciència d'aquesta Ment actui a favor seu. Que no es pensi que el practicant és un bon home, que sap alguna cosa de Déu i de l'home, ans entengui l'experiència com un esdeveniment diví, que, és de fet, el què és, perquè Déu és la Llei.
Siguem científics en tot el què fem. És molt més simple i els resultats són plaents i duradors. L'única pràctica real és la de la Ment divina, discernint la perfecció de la Seva idea, l'home i l'univers. Això ens fa bons de veure el que Jesús volia dir, quan preguntà als seus deixebles, “Qui diuen els homes que sóc jo, el fill de l'home?” Jesús volia que el capissin, no només pel seu bé, ans pel bé dels altres. La resposta de Pere a aquesta pregunta féu palès allò que volia saber, “Tu ets el Crist, el Fill del Déu viu.” Jesús li digué a Pere que era el Pare qui li ho havia revelat, i no la carn ni la sang. Capir això era dicernir conscientment el Principi i la Seva idea, o Déu i l'home, i demostrar-ho. Tot seguit, Jesús li digué a Pere, “sobre aquesta pedra hi bastiré la meva església.” La Ciència de l'Ésser es basa sobre aquest discerniment del Principi i la Seva idea, de Déu i l'home, d'aquesta unicitat de l'ésser (no pas dualitat), i ni les creences més errònies de la gent la podran destronar. Quan llegiu les obres de la Sra. Eddy cerqueu-hi les declaracions de la unicitat de l'ésser.
“Com l'estudiant diví que era, Jesús revelà Déu als homes, il.lustrant i demostrant la Vida i la Veritat a la seva vida, i amb el seu poder sobre el malalt i el pecador.” (CiS 117:6) En revelar Déu als homes, il.lustrà la Vida i la Veritat a la seva vida (adoneu-vos-en que Vida i Veritat van amb majúscules, i volen dir Déu), i demostrà Déu dins seu. CAL DÉU PER A REVELAR DÉU A L'HOME. Provar-ho de fer de qualsevol altre manera seria no capir bé la Ciència de la vida. Hem de començar sempre amb Déu per a trobar la solució adient de qualsevol problema. Adoneu-vos de les dues condicions: il.lustrar i demostrar. Puix Jesús il.lustrava ell mateix la Vida i la Veritat, fóu la forma on les vam poder veure; i puix demostrà la Veritat i la Vida a la seva vida, ens les ensenyà amb les seves obres, demostrant el seu poder sobre el malalt i el pecador. Puix Jesús fóu el qui ens “assenyalava el camí,” el seu camí ha de ser el nostre. I doncs, ens cal capir l'ésser científic; perquè tots nosaltres, un dia o altre, hem de ser bons de fer les obres del nostre Mestre i de la Sra. Eddy.
Hem de “ser” i hem de “fer”. Què n'hem de fer de les tradicions i dels problemes del món d'avui? Ens esperem com tants d'altres, que passi alguna cosa, o sentim i som el poder de la Ment única, sabent que la Seva presència, la nostra presència, espargeix les creences errònies, i no pas esperant-nos, ans éssent allò que cal per a guarir? La Sra. Eddy diu (Ret. 86:4) “Només hi ha una manera de fer el bé, fer-lo! Només hi ha una manera de ser bo, ser-ne!” Tret que l'individu “sigui” i “faci” la Ciència que entèn, aquesta Ciència no serveix de gran cosa. Ens cal capir que som divins. No som éssers humans de cap de les maneres, i no n'hem estat mai.
Si acceptem, ara mateix, el fet que no hi ha res “a fora” que hàgim d'encarar, que només ens les havem amb la creença d'una suposada ment, no estaríem la mar de contents, i alleujats, de saber que no hi ha cap malalt que s'hagi de guarir, cap pecador que s'hagi de reformar, res que hagi de minvar ni res que hàgim d'esborrar; només la ment mortal que s'ha d'eliminar, i això a la porta del nostre pensament? Bé, això és veritat, i mai no serà més cert del què n'és ara. Ens hem de desvetllar de la creença que ens les havem amb persones, llocs o coses, i que hi ha un clam, una pretensió del pensament mortal. Hem de demostrar que depassem aquest clam del pensament mortal, perquè Déu és la nostra Ment.
Capir aquesta manera de treballar, saber que no hi ha ni persona, ni lloc, ni cosa, és un element cabdal de la demostració que ha de fer cada individu pel què fa a l'Església. Què és l'Església? I que som i què fem per l'Església? Com treballem pel moviment al bell mig d'aquestes condicions aparentment difícils? Només anem fent, com diu l'expressió, o Som i Fem de manera científica? Que ningú es cregui que les guerres i les depressions i tot allò que hi va de bracet, no reclamarà el seu peatge dins del nostre moviment. Ho farà, de ben segur. L'Església, vista humanament, patirà. Veure l'Església divinament, la preserva. “Sobre aquesta pedra hi bastiré ...” Hem de tornar a llegir la narració de la crucifixió a la Bíblia, per adonar-nos de quina manera els deixebles encararen aquell error. S'adormiren. Si no s'haguessin adormit, i haguessin restat arrelats a la Veritat que el Crist, la Veritat, Déu, no era crucificat, no hauria estat diferent la història?
S'ha fet prou palès que als països on hi ha feixisme, comunisme, Nazisme, socialisme, les activitats del moviment pateixen els atacs a la llibertat individual, que s'escampen arreu d'Europa d'aquesta manera fantàstica. Quan critiques la teva Església, quan no tens ganes de d'ajudar-ne el manteniment, d'anar als serveis, què passa? És el teu concepte d'Església? Tens al cap realment la demostració que féu la Sra. Eddy per a evangelitzar el món? Et deixes arrossegar per la creença dels problemes del món? Tens la temptació de fer coses de mà dels aparents efectes del món? Dormirem, com feren els deixebles o estarem desvetllats i veurem el no res del mal i la totalitat de Déu? Només hi ha una manera de què passi alguna cosa seguint aquest fil d'acció, i és, que l'individu hi faci alguna cosa. Aleshores l'Església serà salvada, no només a Boston, ans a tot el món, i la segona part de la definició serà demostrada gloriosament; “aquesta institució, que forneix proves de la seva utilitat ...” (CiS 583:14)
Hem d'entendre quan s'esperona la guerra entre el bé i el mal, o sigui, entre les hipotètiques forces del mal i les forces del bé. El món fa segles que ens presenta el resultat d'aquesta guerra entre el bé i el mal, com si el mal fos real. I el resultat és que, finalment, un bàndol es declara victoriós, i l'altra s'adona que està vençut, amb tot el ressentiment i les injustícies que hi van de bracet, fins que, finalment, es torna a revifar i a alçar el cap. L'agressió, la gasiveria, la manca d'honestedat, la voluntat humana, no es poden destruir ni esbotzar a cops de mall. Aquestes coses, i d'altres, que són la base de la guerra, no s'exterminen d'aquesta manera. Ja no hi ha ningú que s'ho cregui. La manera d'exterminar aquestes creences és amb la consciència científica, que “el Principi i la Seva idea és un, i aquest un és Déu ...” (CiS 465:17)
L'Ésser omnipotent, omniscient i omnipresent no deixa lloc per cap altra poder, ni cap altra ciència, ni cap altra presència, fora de Déu. La pregària per Anglaterra ha de ser també la pregària per Alemanya, però si volem que aquestes coses s'acabin, només ens en desempallegarem sabent amb perseverança i constància que no hi ha mal al Principi Diví, i tampoc, doncs, a la Seva idea, l'home. L'única manera d'acabar les guerres entre nacions és veure que els desitjos dels agressors són irreals, i destruir allò que sembla que creï la guerra, l'egoisme, la cobejança, la manca d'honestedat, l'agressió, l'odi, tant si les expressen els Alemanys, els Anglesos, els Italians, els Americans, com qualsevol altra nacionalitat. Déu no ha afaiçonat mai la Seva idea amb aquests trets.
Quan ens adonem que l'home no té cap altra Ment fora de Déu, veiem que la mentalitat individual és Déu. Això demostra que els errors dels agressors són irreals. No podem fer brotar el Nazisme, el comunisme, el socialisme, de l'ésser individual, perquè l'éssser individual és Déu. Dit altrament, aquests “ismes” i “ogies” no poden existir. No hi ha ningú que en sigui ni els faci actius.
Els Científics Cristians s'adonen cada cop més de la saviesa de la Sra. Eddy en insistir que el guariment és la prova de la unicitat de Déu i l'home, perquè per a capir i aprendre a guarir, el Científic s'adona que ha de de portar aquest raonament als afers del món. Per exemple, si a un practicant se li demana que guareixi una persona, comença amb la veritat bàsica, que la malaltia no és veritat, i que aquesta persona no està malalta, perquè és una amb Déu. Avui el món sembla molt malalt amb creences totalitàries. La mateixa veritat que fem servir per la malaltia física, l'hem de fer servir pels afers del món.
No podem carregar-li a la nació Alemanya, ni a cap altra nació, l'agressió, la crueltat, la cobejança, i esperar-ne el guariment, més que no li podríem carregar a un individu la malaltia i les característiques negatives, i després esperar guarir-lo. Tant és les passes humanes que sembla que hàgim de fer, la nostra posició mental ha de ser sempre la mateixa. L'error no és veritat, perquè Déu no l'ha fet, i Déu ho ha fet tot.
El Sr. Kimball digué, el tractament que esfereeïx l'error no són els martells i els malls, ans fer-ne no res, tant poca cosa que no valgui la pena ni clavar-li un cop de martell. “Estic esfereït de la meva destrucció a mans del qui sap que no sóc res.” Hom explica la història del Sr. Kimball, conduint un cotxe de cavalls per anar a fer una conferència. Els cavalls es van esfereir i començaren a córrer esvalotats. Quan vegé què passava, digué, “No ho poden fer,” i es van aturar. Evidentment la seva negació, “No ho poden fer,” es fonamentava sobre la convicció de la bonesa i de la unicitat de Déu i la Seva idea. Als cavalls no els hi reconegué ni voluntat ni por. De la mateixa manera no li hauríem de reconèixer a l'home ni injustícia, ni cobejança, ni crueltat, ni duplicitat. Fer aquesta mena de tasca de manera consistent i persistent acomplirà quelcom. Que ningú es pensi que això és condonar l'error. Ben altrament, és la via científica, que malgrat les accions què hàgim de fer, veu el no res de l'error, perquè som conscients de la totalitat de Déu i la Seva idea.
Al llibre de la Revelació, on Joan hi descriu la ciutat quadrada, hi diu, “Allí no hi haurà nit, ni tristor, ni plors, ni hi haurà més patiment.” Què és aquest allí, on no hi haurà nit? És un lloc proper o llunyà? A la Ciència Cristiana se'ns ha dit que el lloc on no hi haurà més nit és la consciència individual, quan la unicitat de Déu i l'home sigui entesa. Aquesta consciència individual, on no hi ha mal, ni guerra ni tenebres, és aquí; ni Déu ni la idea que l'expressa no en saben res del mal, ni de la guerra, ni de la foscor. No podem esperar i pregar perquè s'esdevingui enlloc més; només aquí, on pensem. Amb cada fet som el temple del Déu viu, perquè el temple és allà on fem estada, i sabem que fem estada a la consciència. Això és com dir que la nostra consciència és el Déu viu. Aquest és, doncs, el lloc on Déu s'ha de manifestar, i la manera com es manifestarà. Aquí, a la consciència de Déu, no hi haurà nit, ni cap creença de mal, de malaltia, de pecat ni de mort, de tristor, de pobresa, de dissenció, d'odi, de gelosia, de guerra, ni de tots els etceteres de la creença mortal. Les portalades d'aquesta ciutat, la consciència divina, no estan mai tancades, i res no hi entra que “la solli ni digui mentides,” i les nacions dels qui estan salvats, caminaran dins la Seva claror, i els reis de la terra hi portaran la seva glòria i el seu honor.
Vosaltres, cadascú de vosaltres és aquesta ciutat, i aquesta és la nostra tasca. I aleshores s'esdevindrà, com es narra al llibre de la Revelació, la fi de tot l'error. Darrera d'una antiga eina de mesurar, s'hi trobà aquesta inscripció: “Jesús digué, 'Que el qui cerca no s'aturi fins que trobi allò que cerca, i quan ho trobi, quedarà astorat. Astorat arribarà al regne; i hi trobarà repós.'"(Logio d'Osyrinchus) El regne de Déu és dins vostre, i qui es conegui a si mateix, el trobarà. Maldeu, doncs, per a conèixer-vos a vosaltres mateixos, i sabreu que sou els fills del Pare, i que sou a la ciutat de Déu i que sou la ciutat de Déu.
El Cos. Tal com l'hem explicat, s'ha fet palès que el tractament de la Ciència Cristiana és l'operació de la Ment Divina. Allò que la Ment divina revela és l'home diví.
El Principi. “Tot és la Ment infinita i les Seva infinita manifestació.” (CiS 468:10), és una afirmació de la Ment i del cos diví. (Allò que la Ment divina revela és el cos diví.)
El primer capítol del Gènesi és el desplegament del cos diví, perquè revela que l'univers i l'home són l'expressió de Déu. Nosaltres, els homes, sabem que la Ment divina i el cos diví són l'ésser individual. CADA UN DE NOSALTRES ÉS MENT I COS. I sabem que és veritat, primer de tot, perquè Déu és manifesta a Si mateix. Estudiant el nostre llibre de text i les altres obres de la Sra. Eddy, ens adonem que cos, consciència, home, univers, són tots termes sinònims. Ens cal saber-ho per a desenvolupar i demostrar la idea del cos, perquè aclareix que el cos és la idea de Déu, i és un amb Déu, aclareix que la consciència, l'home i l'univers, són un amb Déu, són la Seva idea, l'expressió de Si mateix.
La Sra. Eddy parla del cos diví que hem de demostrar, d'aquesta manera, al capítol de l'Apocalipsi del llibre de text, (CiS 559:23): "Quan us apropeu més i més a aquest Principi diví, quen en consumiu el cos diví - fent-vos partíceps així de la naturalesa, dels elements primordials, de la Veritat i l'Amor - , no us sobti ni estigueu malcontents perquè us hàgiu d'empassar la copa de cicuta, i menjar-vos les herbes amargants; els Israelites de l'antigor, a l'àpat Pasqual, ja prefiguraren aquest pas perillós, de l'esclavatge a “El Dorado” de la fe i l'esperança.”
L'estudiant sovint va d'un extrem a l'altre.
Primer, es pot pensar que té un cos material, que ha de negar, i alhora acceptar el fet del cos diví com una cosa invisible, espiritual, abstracta. Quan la visió d'aquests dos extrems no l'ajuden a acomplir la demostració d'un cos saludable i sencer, s'adona que ha de cercar més a fons per a capir-ho bé, i finalment s'adona que el cos és consciència, i no és més harmoniós del que n'és la seva consciència. A més, li cal adonar-se que l'home no té un cos, l'home és el cos de Déu. La dificultat a l'hora de demostrar el cos diví sembla que sigui què fer-ne d'això que sembla el sentit finit del cos, i tanmateix hi ha el testimoni que Jesús ens deixà.
Després de la crucifixió menjà, hi vegé, xerrà i caminà amb els seus deixebles, amb el mateix cos que aparentment havien crucificat al Calvari. Si hagués estat el mateix cos, la crucifixió l'hauria destruït; i tanmateix era allí, rutllant com sempre. Que n'hem d'entendre d'això? Demostra de manera concloent que el cos és purament mental, i com més capim que som divinament mentals, més harmoniós i indestructible és el cos. Demostra que no perdem mai res, ans assolim el veritable sentit d'allò que realment som, en conèixer més bé la divinitat del nostre propi ésser.
Això que anomenem el nostre cos no queda confinat només a allò que sembla que ens identifica, ans tot allò de què som conscients és el nostre cos. És el cos infinit de Déu. El món, i tot el que hi ha al món, és el cos. Per això cal veure les coses tal com són: les idees de Déu. Aquest és l'home genèric, no quelcom fora nostre, ans la capacitat dins de cada un de nosaltres de capir LA UNIVERSALITAT DE L'ÉSSER. Quan parlem de l'home genèric, no volem dir molts homes, perquè la unicitat de l'ésser tant val per l'home genèric com per l'home individual. Com més capim l'home genèric, o sigui, com més capim la universalitat de l'ésser, més genèric es veu l'home. Puix Déu és Un, l'home, la Seva idea, és un; o sigui, hi ha l'home diví, un cos, una flor, ... etc. Em penso que aquí hi pot ajudar el mot “universalitat”. Vol dir ESDEVENIR UN. O sigui, tota cosa entesa com l'expressió de l'un. Això fa que hom no entengui l'home genèric com una pluralitat.
Quan mirem des de la Ment, no veiem molts homes, només veiem l'única idea, l'home, expressada infinitament, expressada individualment. La unicitat és la base de l'home genèric, tal com n'és de l'home individual. La Sra. Eddy diu, “La totalitat de la Deïtat és la Seva unicitat. Genèricament, l'home és un, i específicament, home vol dir tots els homes.” (CiS 267:5)
Aquí hi ha una frase del nostre llibre de text (502:24), on la Sra. Eddy hi interpreta el Gènesi 1: “Aquest mot al principi, s'empra per a dir l'únic, -o sigui, l'eterna veritat de la unitat de Déu i de l'home, abastant tot l'univers.” (...) Déu expressat és l'home, i l'home, doncs, és el cos de Déu. L'home no té un cos, és cos. Capint la unicitat de l'ésser, no podrem pensar mai que som només un cos, animat per un Déu llunyà, ben altrament, aquesta unicitat de l'ésser ens ensenya que som expressions alhora del Principi i de la Seva idea, o de Déu i l'home.
Capint que Déu és la nostra Ment, comencem a veure el cos diví, perquè cal Déu o la Ment per a conèixer el cos; l'home no el podria revelar. La intel.ligència no és una qualitat de l'home; és una qualitat de la Ment divina. Com diu la Sra. Eddy (CiS 469:9): “És la qualitat primària i eterna de la Ment infinita, del Principi trinitari -la Vida, la Veritat i l'Amor,- anomenat Déu.” Demostrar el cos diví ens inmunitza contra el mal, perquè cal la Ment divina per acomplir la demostració, i així tenim la causa perfecta i l'efecte perfecte.
Un estudiant demanà a un filòsof de l'antigor que li aclarís què era. El filòsof menà l'home jove fins a la finestra i li féu esguardar el fora, tot dient, “Això és tu.” És així com comencem a bescanviar el nostre sentit limitat del cos, pel sentit l'il.limitat de la infinitat, i ens adonem, tal com la Sra. Eddy diu, que (CiS 476:17) “La mortalitat és finalment engolida dins la inmortalitat.” Capir el cos d'aquesta manera perfecciona les funcions del cos tan a nivell de substancia com de capacitat. La Sra. Eddy diu (CiS 258: 13): “Amb l'home, Déu expressa la infinita idea desenvolupant-se per sempre, eixamplant-se i enlairant-se més i més amunt des de una base il.limitada.” Però és DÉU QUE EXPRESSA, no pas l'home. Només d'aquesta manera assolim el cos bo, la idea del cos. Ha de ser d'aquesta manera, perquè aquesta és la via de la immortalitat. Els mots expressió, manifestació i reflex, són mots que volen dir cos, i en són els sinònims perquè fan visibles les idees de Déu.
El mot reflex sovint s'entén malament. La Sra. Eddy diu (CiS 301:5): “No gaires persones copsen allò què la Ciència Cristiana entén pel mot reflex.” Una bona manera d'expressar aquest mot és dir, EL REFLEX DE DÉU ÉS LA CONSCIÈNCIA DE LA TOTALITAT DE DÉU. És la consciència que Déu és la meva Ment, la consciència que jo i el meu Pare som un. Això bandeja el sentit de ser dos, que sovint va de bracet del maldar per capir la reflexió, i que no ens deixa copsar què vol dir aquest mot. No podem assolir un sentit adient de la paraula reflex des d'un punt de vista dual. Cal absolutament entendre la UNICITAT de l'Ésser per a capir què es vol dir amb el mot reflex.
Puix Déu és la Ment de l'home, el reflex és allò que aquesta Ment sap de la Seva idea: l'home i l'univers. Fer-ho pràctic vol dir, SER-HO; individualment. Esguardem des de la Ment, i sabem i veiem que la Ment, Déu, fa la reflexió, no pas l'home. Reflectir, entès d'aquesta manera vol dir l'activitat de la Ment, el “Jo” reflectint-se com l'home. El pensament fa estada, o expressa, una idea. És per això que l'activitat del pensament és Déu, ni que el vegem com l'home.
Què n'hem de dir de les parts del nostre cos, anomenades ulls, orelles, .... i de les seves funcions? Al Glossari hi llegim que les orelles són la comprensió espiritual, els ulls, el discerniment espiritual (CiS 585, 586). Al Salm 94:9 hi llegim: “El qui ha fet l'orella, no hi sentirà? El qui ha afaiçonat l'ull, no hi veurà? Amb aquestes afirmacions sabem que Déu és el qui hi sent i el qui hi veu, i no pas l'home separat de Déu. DÉU VEU EL SEU HOME, I DÉU SENT EL SEU HOME, i això forneix el veritable concepte i la veritable funció. Si aquesta és la veritat pel què fa als ulls i a les orelles, què en direm de la circulació, ... etc? Són materials?
Enrecorda't que Jesús caminà i xerrà amb els seus deixebles després de la crucifixió. Aquestes funcions del seu cos operaren igual que abans. Podien haver estat materials? I si n'haguessin estat, no haurien estat destruïdes a l'experiència de Jesús al Calvari? Hi podrien haver hagut dues visions, dues oïdes, dues maneres de pair; una espiritual i l'altra material? Hi podria haver una tal cosa? No, de cap manera, perquè tot és la Ment infinita i la Seva infinita manifestació. I doncs, les úniques funcions que hi ha, són les manifestacions de la Ment. Quan sembla que la vista no sigui prou fina, no ens hem de desempallegar de res, només hem d'assolir una comprensió espiritual de la visió, o deixar anar el concepte material d'allò que és originalment i eternament la funció de la Ment.
Diem que el veritable cos es fa visible, només quan capim que la Ment o Déu, n'és l'origen. Raonant d'aquesta manera, capim de manera adient què vol dir reflex. LA CONSCIÈNCIA QUE ÉS DÉU QUI REFLECTEIX. Una frase a Ciència i Salut ho verifica (223:3), “Tard o d'hora aprendrem que les manilles de les capacitats finites de l'home són forjades pel miratge de viure al cos i no a l'Ànima, a la matèria i no a l'Esperit.” Que gran i inspiradora és la nostra tasca! Tant és què sigui, o on siguem, hi ha sempre l'oportunitat i la necessitat de revelar la “forma divinament perfecta,” com diu un dels nostres himnes.
I el teu univers? Què és casa teva, la teva església, el teu negoci? Són aquestes coses fora de la teva consciència? Fora de les teves bones circumstàncies individuals? També s'han de capir i s'han de demostrar com el teu cos, puix són part de la consciència o cos. No ens hem de conformar amb qualsevol mena d'església, de llar, o de negoci, pensant que són fora nostre i que no en tenim el control, perquè no és científic. Només hem de llegir el testimoni que ens deixà Jesús, per adonar-nos que malgrat viure aparentment en una era difícil i problemàtica, el seu univers expressava Déu. Puix la seva ment expressava Déu, sabia que anés on anés les formes de perfecció es manifestaven. Sabia la Ciència de l'existència, que ell i el Pare eren un. El testimoni que ens ha deixat la Sra. Eddy també és com aquest, però encara va més lluny.
Tant Jesús com la Sra. Eddy deixaren enregistrat per nosaltres la seva manera d'entendre la unicitat amb Déu: Jesús guarint el pecat, la malaltia i la mort; la Sra. Eddy guarint el cos, afaiçonà el Moviment de la Ciència Cristiana. Què en manifestem individualment de la forma divinament perfecta? Què en fem del nostre cos, del nostre univers, de la nostra església, de la nostra llar, del nostre negoci? Cadascú és responsable de la manifestació de la seva pròpia existència, la unicitat de Principi i idea. Aquesta és, com se'ns ha ensenyat, la realitat de fons de la nostra existència i de l'existència de tothom.
El Principi i la Seva idea és un, i el seu reflex és l'home i l'univers; l'home i l'univers, doncs, és l'encarnació del Principi i de la Seva idea. Això és com dir que la Ment i el pensament són la totalitat de l'Ésser, expressat com l'home i l'univers. Tot això es relaciona amb el cos; de fet, és el cos, l'aparició de l'encarnació de la idea de Déu, basat sobre el coneixement que DÉU ÉS LA TEVA MENT.
La Ciència ens ensenya que només hi ha una Ment, un Esperit, una Ànima, un Principi, una Vida, una Veritat, un Amor, o Déu, i que aquest Ésser Suprem, interpretat per aquests set sinònims, és l'ésser de l'home. Podem dir que Déu, la Ment, puix és la Ment de l'home, afaiçona la Seva pròpia semblança o cos, la seva pròpia expressió. “Foragita la teva creença material de la ment a la matèria, i tingues només una Ment, Déu; perquè aquesta Ment afaiçona la Seva pròpia semblança.” (CiS 216:30)
M'afiguro que molts de nosaltres hem llegit aquest enunciat i l'hem acceptat, com una cosa fora nostre, però arriba l'hora que cada individu l'ha d'experimentar com el seu propi Ésser diví. La dona de l'Apocalipsi abillada amb l'Esperit, se'ns presenta deslliurant un infant; això vol dir que entendre aquesta unicitat de Déu, en manifesta l'encarnació. Cal capir aquest simbolisme, altrament queda reduït només a una història de la Bíblia.
Igual que Jesús enuncià i reiterà la seva unicitat amb el Pare, una unicitat que li donà el poder d'anar i fer la seva gran tasca guaridora, també a nosaltres la interpretació adient de la dona abillada amb l'Esperit ens ha donat el mateix poder. Per a fer-ho planer, se'ns ha dit que hem de saber que acceptar Déu com la nostra Ment va de bracet del poder de la Ment per a produir les seves pròpies idees, d'acord amb el seu raser de bonesa i d'immortalitat. La perfecta forma divina s'ha de fer més i més visible.
Tots els llibres de la Sra. Eddy porten a la tapa, la creu, la corona i el cercle. Sabem que els hi posà havent-s'hi rumiat molt. El cercle representa la ciutat quadrada, la ciutat sagrada que es descriu a l'Apocalipsi reposant sobre quatre cantons. Aquí, el quadrat és tan perfecte com el cercle, l'individu perfecte.
El nostre llibre aclareix aquest punt, ensenyant-nos que la ciutat quadrada és un símbol de la consciència divina, i és expressada pel segell dels nostre llibres. La demostració d'aquesta consciència divina foragita els dimonis i fa visible el cos espiritual, o l'encarnació de Déu. Aquest és el cel nou i la terra nova de què ens parla St Joan. Quan cada individu, treballant amb aquesta idea a la seva pròpia experiència, arriba a capir que la seva consciència és Déu, foragita els dimonis, que és la creu, i fa visible l'encarnació de la idea divina en una forma divinament espiritual nova i radiant; i això és la corona.
Cada minut de cada dia podem veure l'encarnació de Déu fent-se visible. A la pagina 51 de Ciència i Salut, la Sra. Eddy hi diu: “Jesús s'hauria pogut escapolir dels seus enemics. Tenia el poder de renunciar al sentit humà de la vida,” o sigui, permeté que els homes miressin de destruir el seu cos mortal, que equival a dir, que no podia ser destruït. Els hi demostrà que no podien destruir el seu cos. Els hi ensenyà després de la crucifixió al Calvari, rutllant com abans. L'únic cos que hi ha expressa l'única Ànima que hi ha, i doncs, ha de ser tan indestructible i tan perfecte i tan bo com Déu. La Sra. Eddy diu (CiS 400:12): “Erradica la imatge de la malaltia del pensament perturbat abans no agafi cos al pensament conscient, altrament dit el cos, i evitaràs el desenvolupament de la malaltia.”
EL PENSAMENT CONSCIENT ÉS EL COS. El cos és allò de què som conscients. Per a gaudir d'un cos sa i harmoniós hem de capir el nostre cos infinit de manera científica. Ser conscient de la guerra com una realitat no és saludable. Creure'ns que tenim enemics no és saludable. La injustícia no és saludable, i no s'ha de tolerar, perquè aquestes coses volen dir un cos que no gaudeix de salut. No ens les havem amb persones, ni llocs, ni coses, i cal que ens desempalleguem d'aquesta creença.
L'EXPIACIÓ. L'expiació tracta de la relació de l'home amb Déu, i podem veure partint la paraula (a tonement) que la Sra. Eddy ens volgué fer entendre que aquesta relació de Déu i l'home no és cosa de dos, ans unicitat (onement). Aquest és l'ensenyament fonamental de la Ciència Cristiana, i es veu en aquest fet. El primer capítol de Ciència i Salut és “La pregària." La pregària és un tema que toca el cor de tothom. La Sra. Eddy demostrà molta saviesa introduint la seva Ciència amb aquest tema inexaurible. El segon capítol és “L'Expiació (atonement) i l'Eucaristia,” i a les primeres sis ratlles ens hi fa un enunciat de la Ciència (18:1): “L'expiació exemplifica la unitat de l'home amb Déu, en virtut de la qual l'home reflecteix la Veritat, la Vida i l'Amor divins. Jesús de Natzaret ensenyà i demostrà que l'home i el Pare són un, i per això li devem reverència eterna. La seva missió fóu alhora individual i col.lectiva.”
L'expiació és una ciència exacta. I doncs, per a capir-la, s'ha de demostrar, individualment. Cada cop es fa més i més clar per a tots i cada un dels estudiants de la Ciència Cristiana, que cal capir més i més bé què és l'expiació, i demostra-la individualment. L'expiació ens ensenya la Ciència de la nostra unitat amb Déu, i puix és Ciència l'hem de demostrar a la nostra vida diària, vencent el pecat, la malaltia i la mort, i tota suggestió que reclami una existència a part de Déu. Jesús no digué, “Jo i el meu Pare som dos,” ans UN. Parlant d'aquesta unicitat amb Déu, Jesús no volia dir dualitat; altrament hauria dit, “Jo i el meu Pare som dos.” Imprimia al pensament el fet que només hi ha un Ésser, no pas dos. Déu, que és ésser diví i ésser humà.
L'home vol dir Déu manifestat, vol dir unicitat amb Déu. Això es verifica a Ciència i Salut, pàgina 114:10: “A la Ciència, la Ment és una, abastant noümenon i fenomena, Déu i els Seus pensaments.” Déu és dins i a fora de tota cosa. La Sra. Eddy, a la tapa de Ciència i Salut hi posava aquests mots:
“Jo, Jo, Jo mateix, Jo,
El dintre i el fora, el què i el per què,
El quan i l'on, el sota i el sobre.
Tot Jo, Jo, Jo mateix, Jo.”
El Jo mateix expressa la idea d'unicitat. Sabem que el Jo o l'Ego és Déu, tal com diu la Sra. Eddy a CiS (588:9): “ Jo o Ego. El Principi diví; Esperit; Ànima; la Ment incorpòria, infal.lible, immortal i eterna. Només hi ha un jo, o Nosaltres, només hi ha un Principi diví, o Ment, que governa tota l'existència; l'home i la dona de caràcters individuals per sempre immutables; igual que els nombres que no es confonen mai els uns amb els altres, ni que siguin governats per un sol Principi."
Aquest és el Jo o Ego que som. Aquesta definició exigeix, doncs, que vegem la mentalitat individual com Déu, i no pas com un home. No som éssers humans mirant de demostrar Déu. De fet, això és impossible. Només Déu es pot conèixer a Si Mateix, capir-se a Si mateix, tocar-se a Si Mateix. Per què? PERQUÈ DÉU HO ÉS TOT. Mirem de capir aquesta Ciència no per a donar-nos importància, ans perquè els problemes del món ho exigeixen. Cal la totalitat de Déu per a heure-se-les amb els problemes del món. Els éssers humans no ho poden fer, però no hi ha éssers humans. NO SOM HUMANS, ANS DIVINS. “Tal com tu Pare fas estada en mi i jo en tu, que ells puguin ser un amb nosaltres.” Aquesta és l'autoritat que diu a l'ona altívola, “Fins aquí i prou.”
No hi ha, com ens ensenya la vella teologia, un Déu bo i llunyà, i un home bo o pecador mirant de trobar-lo. Al començament, emprem la Ciència Cristiana com una eina, però a mesura que progressem, veiem que se'ns demana més. Avui som una Ciència deífica, una Ciència que sap, i comencem a capir l'existència. L'existència sembla caòtica per una única raó, perquè no la capim bé.
Hom accepta que el llibre de Joan és un llibre de gran sentit espiritual, sobretot del capítol 13è al 17è, dedicats a un sol tema: EL DARRER SOPAR. Aquests capítols són cabdals pels estudiants de la Ciència Cristiana.
St. Joan ens explica que Jesús ensenyava als seus deixebles amb exemples i amb paràboles, la Ciència de Déu i de l'home. I ens colpeix amb el missatge d'una idea formidable: la unicitat de Déu i l'home. No parlà als seus deixebles des del punt de vista d'un home espiritual, ans des del punt de vista del Principi i la Seva idea, Déu i l'home.
“A casa del meu Pare hi ha moltes mansions.” “Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater,” etc. El capítol 17è sembla el clímax del seu ensenyament de la Unicitat de l'Ésser. (El cep i el vinyater: els fruits. La casa del Pare i les mansions: la unicitat.)
Sempre es vegé a si mateix com un amb el Pare, i parlà d'acord amb aquesta visió. La base de l'Ésser no és només el Principi, ans El Principi i la Seva idea. El crit de Jesús a la creu no fóu fet només a Déu, ans a Déu i a si mateix. Quan rentà els peus dels deixebles, els hi digué, “Si no us els rento, no feu estada en mi.” Els hi rentà la creença de ser éssers humans. Hem de fer això amb els nostres amics. Contestant la pregunta de Felip, “Ensenya'm el Pare,” li replicà, “Qui m'ha vist a mi, ha vist el Pare.” El Pare expressant-se com jo, és el que volia dir. La unicitat de l'Ésser no deixa res fora de si mateix.
La paràbola del cep i dels sarments. La Vida de la idea és el Principi.
Si ens tenim per homes espirituals, no podem trobar Déu, perquè amb la consciència de ser només homes, cercaríem Déu fora nostre. “Que tots puguin ser un, com Vós, Pare, sou en mi, i Jo en Vós.” En aquest verset, si en deixem fora l' “en” (Aneu al Glossari pàgina 588:22) queda, “Que tots puguin ser un, com Vós, Pare, sou jo (mi), i Jo, (sóc) Vós.”
La meva família, la meva església, els meus amics, el meu negoci, han de ser un amb mi i harmoniosos, perquè jo sé que sóc un amb Déu; capir això menarà el món a creure, “que Tu m'has enviat.”
Només hi ha un regne, no pas tres, i és el Regne de Déu dins teu, i tu esguardes des de Déu, que no podria veure un regne que no sigui com Ell.
SUBJECTIU-OBJECTIU. Jesús ens donà l'era Cristiana. La Sra. Eddy ens forní la Ciència del Cristianisme o l'era Científica. Jesús caminà sobre l'aigua, Pere s'hi enfonsà. Per Jesús, l'aigua era subjectiva, però era objectiva per Pere. Llàtzer morint-se era un fet objectiu per les seves germanes, però era subjectiu per Jesús, que només vegé la Vida. Llàtzer semblava que s'hagués mort per la consciència dels de casa seva. A la consciència de Jesús, vivia, i no es va morir mai. Allò que per la ment mortal és objectiu, és també subjectiu per aquesta ment, perquè primer s'ha de dibuixar al pensament mortal, abans de manifestar-se a fora d'aquest pensament.