Bicknell Young
Déu és la Consciència Individual
Déu és la consciència individual. La consciència de Déu és la consciència individual quan s'han vençut la por, l'odi o l'atracció de l'error. En la mesura que ens adonem conscientment que les formes, la varietat i l'activitat de la nostra experiència individual és Déu mateix desplegant-se, gaudirem de vida, d'harmonia, de pau, de joia, i de reeiximent sense ni haver-hi de pensar.
No podem trobar mai Déu, perquè allò que cerca Déu és Déu mateix. Fem memòria que malgrat el nom o la naturalesa de qualsevol clam, el clam real és sempre el mateix. Només hi ha un clam o pretensió que tothom ha d'encarar una hora o altra, i és la suggestió mesmèrica d'una personalitat separada de Déu. Quan se't presenti qualsevol sentit de discordança, encara'l de seguida amb la certesa que és una suggestió, que és una creença universal, impersonal, que se't presenta per a què l'acceptis o la refusis. I puix se t'ha donat domini, puix tens el domini que Déu t'ha donat, és dins del reialme del teu ésser barrar l'entrada al teu pensament de tota suggestió d'una personalitat a part de Déu, o de tota condició que no és part de l'Ésser infinit i etern de Déu, la Bonesa Suprema.
Hem d'anar endavant. I anar endavant vol dir això: Just ara ets al regne del cel. No hi podràs ser mai més del que hi ets ara. No se't pot donar res ni se't pot prendre res. Sembla, doncs, que tot el que cal per a discernir aquest fet, és la bona voluntat de calmar-se i reconèixer. “Pare, tot el que Tu ets, jo sóc.” No haig d'acomplir res, no haig d'assolir res, no haig de ser res. “Tot el que Tu ets, jo sóc.” I restar en aquesta Veritat. Reposar en aquest reconeixement espiritual del “Jo Sóc”. No és gaire difícil. No és gens difícil. Només sembla difícil al començament. Però quan de mica en mica agafem aquesta actitud vital, quan assumim aquesta identitat, esdevé l'única realitat del nostre ésser.
Una cosa cabdal que cal tenir ben present és que et desplegues des de dins; no has de connectar aquest desplegament interior amb cap experiència externa. Ben altrament, el teu desenvolupament i desplegament interior és per alliberar-te de tot allò que t'amoïna del què sembla el món exterior. Això no vol dir que no gaudim d'harmonia, de pau, de joia, de baldor, de fruitatge a l'(aparent) món exterior. Vol dir, tanmateix, que quan vivim fent de l'ésser interior el nostre centre, aquest desplegament interior es manifesta com l'harmonia del món exterior. Allò que trobem i descobrim a la nostra consciència, ho veiem com l'aparença exterior. No hem de mirar, doncs, de fer pedaços ni d'adobar l'experiència externa, més aviat tot el nostre pensament s'ha de centrar en desenvolupar, en desplegar la revelació i el discerniment de tota la bonesa de la consciència. I aleshores trobem que aquesta consciència és manifesta externament com l'harmonia dels nostres anomenats afers humans. La consciència Crística és la teva consciència. Quan les coses i les persones de l'anomenat món exterior ja no ens trasbalsen ni ens neguitegen, quan ja no desvetllen dins nostre ni odi, ni por, ni estimació, vol dir que ens acostem a la consciència del Crist, al sentit universal de la Vida, de la Veritat i de l'Amor.
De moment, capim que Déu, la Consciència divina, és la consciència individual, la meva i la teva, i la seva, i comencem a capir els mots del poeta, “Déu és més proper que l'alè, més proper que les mans i els peus.” Déu és la nostra mateixa consciència, i és sempre, doncs, un ajut ben a l'abast. De fet, jo sóc aquesta Mateixa Presència divina. Tant si en som conscients com si no, des del principi dels temps hem estat “la Consciència divina desplegant-se.” Allò que som en aquesta pretesa experiència humana, és el resultat directe de tot el que hem estat des d'“abans que Abraham fos.” Quan comences a adonar-te que Déu és desplega, es desclou, es revela com la teva consciència individual, ets admès dins d'una revelació més enlairada de la Veritat, i a mesura que aquesta Veritat s'assimila, es manifestarà com un desplegament de consciència més gran. De fet, la Consciència és infinita, però això no canvia el fet que manifestem, expressem o demostrem aquesta infinitat només en la mesura que som bons de discernir-la i assimilar-la espiritualment.
Amb el guariment passa el mateix. Guarir no és realment vèncer la malaltia, o canviar determinades condicions del cos. Guarir és, més aviat, descloure la nostra consciència a la Veritat espiritual, i a mesura que aquesta Veritat omple la nostra consciència, es manifesta amb un cos més harmoniós, amb condicions més harmonioses i amb més bona salut.
Quan Jesús va apaivagar les ones, els seus únics mots van ser: “Pau, quiet.” (Marc 4:39) És un tractament meravellós, oi? “Pau, quiet.” Cal que discernim aquest “Pau, quiet,” i l'adrecem a tota mena de malura, a cada pensament neguitejat, i a totes les condicions externes discordants i inharmòniques. Quan Jesús va dir, “Pau, quiet,” no s'adreçava a les ones embravides o la turbonada. No s'adreçava al pensament neguitejat, ni a la ment trasbalsada dels deixebles i dels qui eren al vaixell. No s'adreçava a les persones, ans a la creença universal que hi pot haver un pensament trasbalsat, a la creença universal que hi pot haver una ment separada de Déu. S'adreçava a la creença universal que hi ha condicions internes i externes inharmòniques, i li deia, “Pau, quieta.”
És capint la Veritat de l'Ésser que ens fem amos del nostre domini. Dit altrament, capint la Veritat de l'Ésser, ens adonem que el poder no és mai quelcom “fora nostre,” en una persona, lloc, cosa o condició, ans que tot el poder és a la nostra consciència, a la consciència d'allò que veiem. No et creguis que els éssers humans tenen domini. No et creguis que el poder està separat de la consciència, i que és a les mans de persones o circumstàncies “fora nostre.” Enlaira el pensament per sobre d'aquestes creences i adona't que Déu -la Consciència divina infinita, que és la consciència individual- és tota l'autoritat que hi ha, tot el poder que hi ha, i discernint això, l'harmonia es manifesta. Tingues ben clar i present que el domini és de Déu, actuant com la consciència individual. No és domini personal. És el domini de Déu actuant com la consciència individual.
De la mateixa manera, posem que hi ha un òrgan o una funció del cos que no va a l'hora. Aquí també, ens girem endins, i ens preguntem, “Hi ha salut, activitat o poder en cap òrgan o funció del cos? O és el cos un efecte de la Consciència? I és la Consciència la que el governa i el controla. I la Consciència és Déu, oi? No té Déu tot el control sobre allò que veiem com una persona, un lloc, una cosa, un òrgan o una funció?” Al moment que discerneixes aquesta Veritat, demostres el domini sobre l'acció malaltissa o discordant.
Tot el poder és de Déu (el Principi del Bé Suprem), que és la meva consciència individual; la meva experiència, doncs, tant si és l'experiència de la meva salut, de la meva llar, de les meves relacions, del meu proveïment, tot, és el desplegament del meu estat de consciència. El punt de vista de Déu (perfecció i plenitud) és tot el poder que hi ha, i se m'ha donat tot el poder. Si contemplo aquesta Veritat a la consciència, aquesta consciència es manifesta, i veiem persones, coses i condicions més bones. No em pot arribar cap experiència que no sigui el desplegament de la meva pròpia consciència. Quan discerneixo que tot és Déu desplegant-se i descloent-se a Si Mateix, les experiències que atrec són al nivell d'aquest discerniment. No serveix de res culpabilizar altre gent pels errors de la meva experiència; no serveix de res culpabilitzar cap circumstància ni cap condició, o pensar que hi ha quelcom més enllà del meu control. La culpabilitat real la trobem a la porta de la ignorància d'aquesta Veritat. No tenim excusa, doncs, de deixar passar més anys dominats per cap persona, cosa o situació.
Tot allò que passa a la nostra experiència és el resultat directe de la nostra consciència. Quan ens sentim “desafinats,” no podem harmonitzar res ni ningú, però quan gaudim de la sensació d'UNICITAT, som una llei de salut i de pau per a tothom i tot el que entra dins del radi de la nostra consciència. Aprenguem a no carregar els neulers a ningú pels nostres problemes. Allò que és a la consciència per força s'ha de manifestar externament. L'harmonia de la consciència es manifesta com com l'harmonia exterior. Hem fet la nostra tasca quan assolim el discerniment de la UNICITAT amb Déu.
Avui és el dia de la UNICITAT CONSCIENT AMB DÉU, i tota la nostra vida pot començar de cap i de nou des d'ara mateix. Agafem avui com el nostre dia. L'edat no hi té cap relació; l'experiència passada, la mancança, res de tot això no hi té cap relació. Que avui sigui el dia de la nostra “unió conscient amb Déu.” Pregunta't: “Sé que Déu és la consciència de l'Ésser individual?”
És només amb el discerniment que Déu és la consciència individual que podem desvetllar el altres. No hauríem de provar mai de convèncer a ningú de la Veritat, perquè cap crida a l'intel.lecte humà pot fer entendre la Veritat. El nostre Principi és que Déu és la Ment, l'Ànima, la Intel.ligència, la Vida i la substància de l'ésser individual. Aquesta és una Veritat universal, i si hi fem estada, tothom qui entri dins del radi del nostre pensament s'hi sentirà atret. Que la Veritat toqui al qui hi estigui a punt. Sabem que això és una Veritat universal, i si l'abracem com una Veritat universal, tots els qui fan contacte amb nosaltres queden guarits. No és pas el guariment que ens fa estar agraïts, és el Principi demostrat el que ens omple de joia.
Tot el secret d'una vida harmoniosa rau en discernir que Déu és la consciència individual. “Arribarem a casa” només quan discernim que la naturalesa de Déu és la consciència individual. Quan realment ho capim, ens adonem que podem, refiats del tot, posar totes les idees sota el govern de la Consciència única. Les “podem deslligar i deixar-les anar.”
Pel bé dels qui volen ajudar els altres, si us plau, apreneu a deixar-los sols. No els tingueu al pensament gens ni mica. Més aviat, reconegueu que us les haveu amb un Principi, -un Principi que guarirà, salvarà, o reformarà qui sigui, si us traieu l'individu del pensament i discerniu aquest Principi: que Déu és la Causa, la Llei i l'efecte de tot el que existeix. Deixeu l'invidu sol amb la Veritat!
Pel què fa a descloure la consciència al bé específic que sembla que ens cal: si és una qüestió de proveïment, ens girem d'esquena a l'aparença concreta, però agafem el tema del proveïment. Podem afirmar que Déu és la consciència de l'individu i que, aquesta consciència és el proveïment. Si és una qüestió de malaltia, ens girem d'esquena a la persona o a la condició i mirem vers Déu. Reconeixem que Déu és la Consciència de l'individu, la substància del seu cos, dels seus òrgans i, doncs, que l'harmonia ha de ser una llei sempre present. Si és una qüestió de separació, altra cop ens hem de girar d'esquena a l'aparença i reconèixer la UNICITAT de Déu. Si Déu ho és tot i tot és en Déu, s'acaba la creença de separació.
Veiem, doncs, que quan meditem la nostra consciència es desclou en direccions específiques, però enrecorda't que no ensenyem un sistema per a què el bé es manifesti de manera miraculosa a la teva experiència individual, separat i a part de l'univers com un tot. Allò que valorem és el Principi i la demostració d'aquest Principi. Acceptem aquest Principi, que Déu és la Vida, l'Ànima, la Ment, la Substància i la Forma de cada ésser individual. Acceptem i reconeguem això, -que quan diem Déu, parlem de la Consciència de l'ésser individual.
Aleshores, aquest Déu, aquesta Consciència, és la llei del cos, és la salut, l'harmonia, la riquesa i la felicitat de tothom. Ho hem d'acceptar com un “Principi.” Quan ho acceptem com un principi veritable, cada cop que ens encara una imatge o un clam erroni, ens girem vers el Principi i fem memòria que el clam no ens fa ni fred ni calor. Tota la nostra atenció es gira vers el Principi. Només parem esment del Principi.
Enrecorda't que no tractem les persones que ens demanen ajut. Aquestes persones només són les qui en rebran el benefici. La nostra tasca és preguntar-nos, Amb quin Principi ens les havem aquí? I si estem prou segurs de quin és el principi, els qui vénen per a guarir-se, seran guarits.
Tractament
Quan hi ha una creença d'error, l'únic que veiem és el mesmerisme, res més. Negueu-lo des del punt de vista de la perfecció. En neguem el poder en lloc de l'existència. L'home no és un punt a l'espai; és una consciència que ho enclou tot -és el qui sap, i és “la cosa sabuda.” Aquest és l'home diví; i també, per a tu, el Crist guaridor. A la Ciència Cristiana, el Crist és l'única realitat de l'ésser humà. Allò que capim de la Ciència Cristiana és el Crist guaridor.
L'HOME és l'evidència de l'Ésser diví. Planta-t'hi! Plantem-nos drets a la muntanya de la Revelació! Siguem aquesta muntanya. Discernim aquest estat de l'ésser natural. Assumeix tots els drets i les prerrogatives de la Ment divina. Si penses com pensa “l'Home,” ets “l'Home.” Aquest és el Crist guaridor; aquest és l'objectiu del “JO SÓC.” “Jo visc per sempre.” (Apoc. 1:18) Jo sóc la llum del món! “Ave, Fill de Déu!” Tot el què ens cal és el Fill de Déu, o la Ciència de l'Ésser. Vulgues “veure” el Fill de Déu, rebla que és l'únic que hi ha, malgrat el què diguin les evidències dels sentits.
A l'hora de fer el tractament sàpigues que no hi ha malaltia, -aquesta pretesa malaltia no és a la substància- no hi ha cap substància on la malaltia s'hi pugui manifestar.
Només hi ha la Ment, infinita, Consciència Totpoderosa, sempre present, Divina, autoexistent. La Veritat, la Vida, la Intel.ligència, l'Ésser, el Principi, l'Amor, l'Única Causa omniscient, omnipotent, omnipresent, -l'única Presència o acció-, tota l'acció, omniacció, la llei i el compliment de tota la llei; el Déu únic infinit, l'única Consciència.
Sàpigues que no hi ha ni un fals clam a tot l'univers de l'Infinitat. No hi ha malaltia ni cap causa de malaltia (digues el nom de la malaltia), no hi ha sentit de la malaltia, ni substància on es pugui manifestar ni fer-se palesa, ni Ment on s'hagi originat, ni poder, ni acció, ni llei, ni lloc, ni espai on pugui ser, ni res ni ningú on es pugui manifestar. Aquesta “pretesa” malaltia és una falòrnia, una falsa creença, sense ni una engruna de veritat.
Has de saber que Déu i l'home són perfectes. Déu és el poder, i l'home fa palesa aquesta idea infinita que és una amb el Principi. No està mai malalt, ni agafa mai cap malaltia. No sabria com fer-ho; la seva vida és pura, no pot encomanar-se cap malaltia ni pot semblar que en manifesti cap.
L'home està bo i no pas malalt i aquest fet diví es manifesta amb el tractament i mercès al tractament, i la seva evidència és absoluta i impecable. AFIRMA la Veritat, demostra que només Déu és, i que l'error no és. Només hi ha la Ment divina, i jo i tu, és clar, sabem què hem de fer, i ho fem. Declara la perfecció de l'Ésser, -Un Déu perfecte, un home perfecte, una funció perfecta en cada cas particular.
Sàpigues que la por no té cap efecte, la por no pot produir cap mal, no és creença, ni substància, ni llei; ni hi poden haver càstigs; ni la possibilitat d'efectes ni càstigs per culpa de la pretesa creença o de la seva influència. No dubtis d'esmentar totes les possibilitats de manera que sàpigues que la por que embolcalla el cas no hi té cap efecte. Tant és la quantitat de gent que la ment mortal digui que hi ha. El que SAPS neutralitza tots els clams de la por i de les seves preteses conseqüències.
Sàpigues que no hi ha mai ni llei que empari la malaltia, ni lloc on la malaltia (diga'n el nom) s'hi pugui desenvolupar, començar, ni allargar-se. És del tot falsa, i el meu tractament és una llei que la foragita i l'exclou del tot. DÉU AMB NOSALTRES fa la tasca guaridora. Treballa amb l'absoluta confiança de la Ment. Heu-te-les amb el cas com si Déu hagués baixat del cel i hagués dit: “Guariré aquest cas,” discernint els teus drets i acomplint la teva missió. “El qui ha davallat és el mateix que va ascendir ...” (Efesis 4:10). El que saps és més gran que la por. El clam de la presència (la creença) de la por no és cap excusa que pugui produir la malaltia. Ni la por ni la malaltia ens poden fer recaure. Adona't que la Veritat espargeix l'error. Si hi ha un clam de ressentiment sàpigues que no li pot fer res al pacient. Esbotza'n el poder. Sàpigues que no pot fer res. La vella teologia no pot fer emmalaltir un home ni pot posar pals a les rodes del guariment de la Ciència Cristiana.
La ment mortal no té llei. No pot produir cap efecte perquè no té causa. Ni la ràbia ni el ressentiment poden fer emmalaltir un home, perquè DÉU L'HA FET BO!! Tenim el domini de Déu. La Ment divina agafa les regnes de la situació. Canvia la condició. És el Crist que s'encarna i allibera la consciència per a que pugui reflectir la Ciència. La perfecció de l'home és la seguretat de l'home. Fer una bona cosa de la manera adient és Principi. És perfecció. Hi tens tot el dret. Demana-la i és teva. És a sobre, al voltant i a tot arreu. Fes una bona defensa. No admetis que te les has “d'heure” amb molt, com els hi agrada dir a alguns Científics Cristians. No te les has d'heure amb res llevat de Déu. I sàpigues que no hi ha xafarderia ni tafaneria. No hi ha ment mortal, i tanmateix la ment mortal reclama presència, personalitat i xafarderia. El domini és la llibertat perfecta de la Ment infinita. No hi ha res que restringeixi el teu domini. Només hi ha una Ment.
La llei és un manament de la Ment. “... la pau de Déu que depassa tot allò que podem capir,” (Felipencs 4:7) Una tranquil.la certesa al reialme de la Ment. Déu és Principi i l'home viu aquest Principi. El domini de l'home és conèixer Déu, conèixer la plenitud, i la joia de la Creació de Déu. No hi ha res fora de la infinitat que pugui crear cap destorb ni cap neguit. No hi ha cap possibilitat que res que s'alluny de la naturalesa divina pugui trasbalsar la creació de Déu; no hi ha ni la més mínima suggestió de mal a la creació de Déu. Només n'hi ha Un que és l'Ésser, Un que és la llei, Un que és el pla, Un que és el propòsit, Un que és l'acció, que és la substància i la Ciència. Sàpigues que l'home fa allò que és adient, sempre i en tota circumstància, i és sempre al lloc adient. Els efectes del mal només tenen causa a nivell de creença. Cap idea pot encloure cap cosa destructiva ni s'hi pot encarar. La Consciència divina és la consciència de l'home. No hi ha res tret del fet etern de la Ment infinita i perfecta que expressa idees infinites i perfectes. El progrés del Científic Cristià és un triomf constant -un ascens constant tota l'eternitat, capint Déu, el Bé, més i més.
Com a Científics Cristians repleguem-nos en Déu i siguem una “torre inexpugnable” de Veritat immutable, on tothom a qui li cal guariment i comprensió, hi pugui venir, però nosaltres no en podem baixar ni ser-ne moguts. Al nostre llibre de text hi llegim “No hi ha malaltia” (CiS 421:18) I quan sembla que hi hagi una malaltia, és un sentit material fals. Això també és veritat del pecat, del vici, de la tristor, de la mancança, de la misèria, de la guerra, i de la mort. Totes aquestes preteses experiències humanes són il.legítimes i irreals. La seva aparent existència no té cap raó científica, i a la claror de la raó pura que coincideix amb la Revelació, no tenen ni Principi ni veritat, ni llei que poguem trobar a l'arrel de la seva existència, origen i continuïtat aparent. És essencial deixar ben clara, capir la idea de l'ésser veritable i la seva llei, -en fer-ho, vencem la falsa imatge d'un ésser humà mesmeritzat pel pecat, o aclaparat per la malaltia. El nostre llibre de text també diu , “És xerrameca mental fer-ne de la malaltia una realitat -tenir-la per alguna cosa que es veu i se sent-, i tot seguit, mirar-la de guarir amb la Ment.” (CiS 395:21-23)
De la mateixa manera veure un home, una dona, un infant, una persona o una cosa com un pacient real a qui li cal guariment és “xerrameca mental.” De la mateixa manera que capim que allò que sembla un ésser humà és realment el Fill de Déu, d'ésser i atributs divins, també hem de veure que tot el que sembla un pacient o una malaltia és només una enganyifa que sembla que tapi una realitat divina, -la realitat del cos diví, la identitat real de l'home real.