Altres Obres de la Sra. Eddy
El Cos, Sencer
Els mots “Ment” i “cos” volen dir literalment, Déu i home, perquè l'home és l'expressió de la Ment, i la manifestació de la Ment és l'encarnació de la Ment; l'home és, doncs, el cos de Déu i només hi ha un Déu. El cos, per tant, és l'agregat de les idees espirituals, controlades i governades per sempre per la Llei de la Vida, harmoniosa i eterna. Entendre que el cos és perfecte és el salvador de la creença del cos i és la llei que ens guareix de totes les pretensions de l'error.
Quan pensadors avançats començaren a capir certes lleis mentals i les feren servir per guarir el cos, semblà un fet extraordinari. Aquest ensenyament mental proclama que l'home és el creador o el constructor del seu cos, que l'afaiçona, i el pot canviar amb el seu pensament. Si ha afaiçonat, doncs, un cos malalt amb pensaments erronis o amb ignorància, en pot afaiçonar un de saludable amb pensaments positius; l'home, segons aquests ensenyaments, posa pals a les rodes a la manifestació de Déu amb el seu pensament inharmònic i la seva ignorància, i en pot fer viable la manifestació amb el seu pensament just i harmoniós.
Evidentment això és un gran avenç si el comparem amb l'antic sistema basat en les drogues, però no va prou enllà per sadollar el qui vol tota la Veritat, i res tret de la Veritat. En fa del cos el camp de batalla de forces antagòniques i oposades, el pensament erroni, destruint, i el pensament veritable, construint; el pensament erroni, creant malaltia, i el pensament veritable, destruint la malaltia i creant condicions saludables, perquè aquesta teoria només se les heu amb les condicions canviants de la ment personal, i no pas amb l'estat invariable de l'Ésser, la Ment immutable, l'Omnipresència. És més afinat que l'antiga via, però és una via difícil, una via de lluita constant entre el bé i el mal, d'un maldar constant i resultats dubtosos, perquè se les heu amb dos poders, i no amb un.
Pràcticament tots els mestres de metafísica s'avenen a dir que només hi ha una Presència, i doncs, un poder, però entrepussen al proper pas, o sigui a l'hora de capir que un sol poder ha de voler dir una sola activitat. Omnipresència vol dir la plena Presència de Déu, vol dir que Déu és el Tot, vol dir que Déu és a tot arreu, sempre. Vol dir que Déu i la seva activitat és tot el que existeix, no només d'allò que és invisible, ans també d'allò que és visible; no només d'allò que no té forma, ans d'allò que en té. D'aquesta premisa se'n dedueix que tota forma és tan perfecta com allò que és informe, que allò que s'ha manifestat és tan perfecte com el que no s'ha manifestat, perquè puix només hi ha un Creador immutable, una activitat, un poder, una Ment perfecta que manifesta la Seva perfecta substància, per força tota forma és invariable i eternament perfecta.
El cos és Déu encarnat, Déu creat i afaiçonat, és Déu manifestat en si Mateix i des de Si Mateix. I els conceptes, les creences i els parers humans no fan manifestar Déu, ni posen pals a les rodes o en priven la manifestació. L'home no crea res. Només veu allò que és eternament Déu manifestat, i ho titlla de bo o de dolent segons el seu desenvolupament.
St. Pau ens diu que no som bons de pensar per nosaltres mateixos, ans que la nostra capacitat és de Déu. La nostra capacitat de pensar és de Déu; la nostra traça per generar creences i parers neix de la nostra ignorància, de la nostra creença en la dualitat; però el nostre veritable poder o capacitat de pensar és de Déu, quan pensem amb Déu, com Déu. Des d'aquesta premisa ens adonem que les creences errònies, la ignorància de l'home, o les seves interpretacions errònies no creen ni produeixen cap mena de condició malaltissa al cos, o substància divina. El pensament erroni, la confusió i el caos mental és la condició, perquè la condició és totalment d'aquesta mentalitat personal.
No hi ha condicions a la substància, perquè la substància és Déu. La condició no és quelcom palpable que la creença del mal o una actitud errònia ha creat al cos. La definició que se'n fa a la classe general del “Col.legi” és aquesta: Una condició és un concepte limitat i temporal de la Veritat. No és res que la concepció limitada hagi creat, ans la mateixa concepció limitada. No existeix enlloc tret del reialme del caos i de la confusió, el reialme dels parers i de les conclusions basades en un falsa premisa. Creure que hi ha una condició és l'única condició que hi ha.
La creença inharmònica no crea una condició inharmònica. La creença de la mancança és la mancança. La creença de la malaltia és la malaltia. Per això sembla que el cos canviï quan el pensament de l'home canvia. Simplement, quan les creences de les malalties i de les imperfeccions s'esvaeixen, el nostre pensament s'esmena i s'agafa amb una certesa absoluta a la Veritat, de manera que ni la confusió ni l'error ofusquen la nostra visió, i aleshores veiem el nostre cos tal com Déu (el Principi del Bé i de l'Amor) el veu, tal com és eternament. I se'ns revela en tota la seva glòria i bellesa, el temple fet “sense mans.” Tot el que la nostra ignorància fa és afectar la nostra visió de les coses, no canvia absolutament res del què és real, del què Déu ha fet.
No ens les havem amb la substància al nostre pensament personal per a canviar-la. Només hi veiem d'acord amb el nostre pensament, amb el nostre grau d'il.luminació. Walt Withman digué: “El món és cantellut i esclafat pel qui és cantellut i esclafat,” pel qui viu en un reialme mental fosc. Si el nostre pensament és ignorant i sense claror altera la nostra visió com si fos una boira humida. Quan hom esguarda el món a través d'aquesta boira, veu el cos i totes les coses, malament, desfigurades i anormals.
Si l'atmosfera mental és fosca i densa no hi veiem bé, i no podem copsar la perfecció de la realitat que és immutable i eterna. L'home no ajuda amb el seu maldar mental a manifestar Déu, ni pot, amb el seu pensament erroni, posar pals a les rodes a la manifestació de Déu. Déu ÉS i Déu s'ha manifestat. I ni el pensament personal no il.luminat ni el maldar mental tenen el poder d'entrebancar o d'inhibir l'activitat de Déu, ni de neular i desfigurar la perfecció de la Seva creació.
L'única cosa que depèn del meu pensament, l'única cosa que el meu pensament afecta, l'única cosa que hi respon és la meva visió, la meva percepció. Puc ignorar la veritat de la perfecció del cos, però la meva ignorància no el pot alterar. És sencer i perfecte ara, no perquè jo pensi que n'és, ans perquè és Déu mateix manifestat. Pensar en Déu, com Déu, em revela la perfecció del cos, però el cos és tan perfecte abans com després de ser-ne conscient. La substància divina no perd la seva perfecció perquè jo en sigui ignorant, ni esdevé perfecte perquè la descobreixi. La plenitud de la substància divina, del cos, no depèn del meu grau d'il.luminació. És eternament perfecta perquè és eternament allò que Déu és, i no hi ha cap poder enlloc que la pugui alterar. Si l'esguardem a través d'una boira mental de parers, dubtes i confusió, no en copsem la perfecció, però això no canvia el cos, de la mateixa manera que mirar el sol quan hi ha boira no canvia el sol.
Tota la creença que la terra era plana, no va aplanar mai la terra, oi? Era rodona com sempre ha estat i sempre serà. L'única cosa que podia canviar era el pensament humà tocant a la forma de la terra. Però, és clar, fins que no s'assolí aquest canvi de pensament, la humanitat visqué com si la ignorància fos veritat.
Sentim a parlar molt d'espiritualitzar el cos mitjançant el pensament. Aquest ensenyament veu el cos com una entitat física o material i de la matèria en vol fer Esperit mitjançant el maldar mental. La Ciència divina, des de la base de l'Omnipresència, ens ensenya que puix només hi ha una substància, i aquesta substància és l'Esperit, no hi ha cap cos material. El cos és Esperit, ara. “Si el Senyor no basteix la casa, és inútil l'afany dels constructors.” Mentre mirem d'espiritualitzar el cos o de guarir-lo amb l'esforç mental, mentre provem de crear salut, treballem endebades, perquè volem fer la part de Déu, allò que ja està fet.
Vivim en un univers de forma perfecta. No només el nostre cos, ans tot el que existeix és literalment el cos de Déu, i és perfecte, ara. Creure que la substància divina ha degenerat per culpa de l'activitat mental de l'individu, i s'ha de redimir, regenerar i perfeccionar amb la mateixa activitat mental és veure, no un únic poder, ans dos. No hi ha cap condició al cos que n'alteri la perfecció. No hi ha res al cos que s'hagi de refer, redreçar ni guarir. No hi ha res que s'hagi de canviar. No cal fer res, només hi hem de veure Déu. “Aguanta ferm, que veuràs com el Senyor et salva.” No cal la teva paraula per a què la plenitud es manifesti, perquè la plenitud és l'estat etern tant d'allò que és invisible com d'allò que és visible, tant d'allò que no té forma com d'allò que en té, però cal per al teu desplegament, l'aprofundiment i la maduració de la teva individualitat, fins que n'arribis a discernir la perfecció. No miris de fer manifestar Déu amb el teu pensament. Déu es manifesta ara. La perfecció i la glòria de Déu són arreu, visibles pel qui té ulls per copsar-les.
Tot el què ens cal fer, i ens tindrà ben enfeinats, és ensinistrar el nostre pensament fidelment i amb constància perquè reconegui la veritat de la Presència de Déu. Ensinistra'l a pensar pensaments bons, a veure Déu i només Déu, a pensar Déu i només Déu, a pensar com Déu. Havent acceptat l'Omnipresència, arrapa-t'hi, malgrat el que et diguin les aparences. Quan et tractis a tu mateix no paris esment de les aparences ni dels símptomes, no centris el teu pensament ni en òrgans ni en funcions. La substància, el poder, la intel.ligència i la activitat infinita hi són, i no els hi cal el teu ajut. No miris de formular al teu pensament el cos perfecte. No hi pensis més ni miris d'imaginar-te'l perfectament des del teu punt de vista. La percepció més refinada que avui podem tenir del cos és ben lluny d'allò que és realment el cos. No hi juguis més mentalment. Deslliga-te'n i deixa'l anar. Sàpigues només que és el cos de Déu, i que Déu a cada moment l'afaiçona i el manifesta d'acord amb la Seva Paraula, la Seva divina idea. Jesús reconegué que Llàtzer era una manifestació immortal de Déu. Tu ets aquesta manifestació immortal i perfecta de Déu.