La unitat del be i la irrealitat del mal (download)

Potser cap doctrina de la Ciència Cristiana no desvetlla un dubte tan natural i tantes preguntes com aquesta: que Déu no en sap res del pecat. De fet, es pot afirmar de ben segur que és una “de les coses difícils de capir,” com declarà l'apostol Pere en ser instruït pel seu germà Pau, “que la gent ignorant i poc instruïda tragira, ... per la seva pròpia destrucció.” (2 Pere 3:16)

Raonem, doncs, plegats, pel què fa a aquest tema tan cabdal que, com l'enuncia la Ciència Cristiana pot ser qualificat, amb raó, de meravellós.

En sap res o veu, Déu, el pecat, la malaltia i la mort?

Els mortals copsen i demostren tan poc la naturalesa i el caràcter de Déu, que jo aconsello als meus estudiants d'ajornar aquesta cerca infinita, quan parlen de la Ciència Cristiana. De fet, valdria més que no toquessin el tema fins que no s'apropin més al caràcter diví, i les seves vides puguin ser els testimonis pràctics, que en acostar-se més i més a la comprensió veritable de Déu, perden tot sentit de l'error.

p.1

Les Escriptures declaren que Déu és massa pur per contemplar la iniquitat (Habacuc 1:13); però també declaren que Déu té compassió dels qui l'estimen; que no hi ha enlloc on no s'hi senti la Seva veu: que és “un ajut a l'abast a l'hora de les tribulacions.”

El pecador no troba on arrecerar-se del pecat, si no és en Déu, que és la seva salvació. Tanmateix, per ser salvats del pecat hem de discernir la presència, el poder i l'amor de Déu. Aquest discerniment foragita el gust de l'home pel pecat i el plaer que hi troba; i finalment, el deslliura del feix de patiment amb del pecat. De tot això se'n segueix el clímax de la Ciència, que el pecador perd el seu sentit del pecat i es fa seu un sentit més alt de Déu, en Qui no hi ha pecat.

L'home veritable, l'home realment salvat, està a punt de ser testimoni de Déu pel discerniment infinit de la Veritat, i pot afirmar que la Ment que és el Bé, o Déu, no en sap res del pecat.

És de la mateixa manera que el malalt perd el seu sentit de la malaltia, i assoleix el sentit espiritual de l'harmonia, on no hi ha ni discordança ni malaltia.

Segons aquesta mateixa regla, a la Ciència Divina, els qui es moren, -si es moren en el Senyor- es desvetllen i passen d'un sentit de mort a un sentit de Vida en el Crist, amb un coneixement de la Veritat i de l'Amor que depassa el que tenien abans; les seves vides han evolucionat tant vers l'estatura de l'home identificat amb el Crist Jesús que estan a punt d'una transfiguració espiritual, mercès als seus afectes i a la seva comprensió.

Els qui arriben a aquesta transició anomenada mort, sense haver après

p.2

com calen les lliçons de l'escola elemental de l'existència mortal, -i encara es creuen que la matèria és real, i que pot generar plaer o patiment-, no estan a punt de capir la immortalitat. I es desvetllen, doncs, només en una altra esfera d'experiència, i han de passar per un altre període de prova abans no se'n pugui dir veritablement: “Benaurats els qui es moren en el Senyor.”

La Segona Mort, com llegim a l'Apocalipsi (20:6) no té poder sobre els qui han obeït els manaments del Senyor i han rentat el seus vestits ben blancs pels patiments de la carn i els triomfs de l'Esperit. Han assolit així l'objectiu de la Ciència Divina, en conèixer Aquell en qui han cregut. Aquest coneixement no és el fruit interdit del pecat, de la malaltia i de la mort, ans la veritat que creix a “l'Arbre de la Vida.” És capir Déu, i en capir Déu, discernir que l'home és fet a la imatge i semblança de Déu, no pas del diable, de la Salut, no pas de la malaltia, de la Vida, no pas de la mort.

Déu és el Tot en tot. I doncs, només es coneix a Si mateix, la seva naturalesa i el seu caràcter, i és Ésser perfecte, o consciència. És tota la Vida o tota la Ment que hi ha o que hi pot haver. Dins Seu hi han totes les manifestacions de la Vida i de la Ment.

Si Déu és el Tot, no pot tenir consciència de res que no sigui com Ell; perquè si Ell és omnipresent, no hi pot haver res fora de Si Mateix.

Ara, aquest mateix Déu és el nostre ajut. Té misericòrdia i pietat de nosaltres, i mena tots i cada un dels esdeveniments de la nostra

p.3

carrera. És a prop dels qui l'adoren. Entendre'l sense ni una ombra del nostre sentit mortal i finit del pecat, de la malaltia o de la mort, és acostar-nos-hi i esdevenir com Ell.

La Veritat és Déu, i és a la Llei de Déu. Aquesta Llei declara que la Veritat és el Tot i que no hi ha cap error. Aquesta llei de la Veritat destrueix totes les fases de l'error. Assolir una consciència temporal de la llei de Déu és sentir, d'una certa manera finita i humana, que Déu se'ns acosta i té pietat de nosaltres; però arribar a capir la Seva Presència per mitjà de la Ciència de Déu, destrueix el nostre sentit de la imperfecció, o de l'absència divina, pel sentit més diví que Déu és tota la consciència veritable; i això desvetlla dins nostre la convicció que, a mesura que ens hi fem més propers, hem de perdre, per força, i per sempre, la nostra consciència de l'error.

Però com podríem perdre tota la nostra consciència de l'error si Déu en fos conscient? Déu no ha interdit pas a l'home que El conegui; ben altrament, el Pare li demana a l'home que “tingui la mateixa Ment que hi havia en JesuCrist,” que era certament la Ment divina. Però Déu li prohibeix a l'home que faci la coneixença de l'error. Per què? Perquè l'error no és part genuïna del coneixement diví.

L'Evangeli de Joan (17:3) declara que “la Vida eterna” és el coneixement de l'únic Déu veritable i de JesuCrist, l'enviat de Déu. De ben segur, la visió del pecat és del tot forana d'aquesta manera de capir la Ciència.

Tanmateix, a la crua hora actual, cap dona ni cap home savis

p.4

gosarien remenar de manera barroera o prematura un tema que plantegés el Tot de la Infinitat.

Més aviat faran festa de la mica que hagin arribat a capir de la totalitat de la Deïtat, i maldaran gentilment i gradualment vers el perfecte pensament diví. Aquesta humilitat farà que entenguin Déu més bé, perquè la seva lluita mental i l'urc del seu parer aniran minvant a mesura que copsin Déu més clarament.

Tothom hauria de ser encoratjat de no acceptar cap parer personal pel què fa a una questió tan excepcional, ans de cercar la divina Ciència d'aquesta qüestió de la Veritat, fent la via de les conviccions individuals ascendents, sense neguitejar-se per la por de pensar que cal solventar tots els problemes de la Vida en un dia. “Gran és el misteri de la Santedat Divina,” diu Pau; i misteri implica el desconegut. Cap determinació que s'entesti a forçar conclusions tocant a aquest tema, no desplegarà dins la nostra consciència un sentit més alt de la Deïtat, no promourà la causa de la Veritat, ni il.luminarà el pensament individual.

Respectem els drets de consciència i la llibertat dels Fills de Déu, que “tots els homes es facin coneixedors de la nostra moderació.” Que no brotin enemistats ni controversies fora de to entre els estudiants de la Ciència Cristiana i els Cristians que tenen punts de vista parcialment o del tot diferents tocant a la naturalesa del pecat i de la meravellosa unitat de l'home amb Déu anunciada pel pensament científic. Més aviat deixem a mans del guiatge celestial el majestuós desplegament d'aquesta meravellosa part de la Veritat.

“Aquests són part dels teus camins,” diu Job; i el

p.5

tot és més gran que les seves parts. El nostre nivell d'enteniment present és només “la llavor en si mateixa,” el pensament pur de Déu, que és la Ciència Divina, “fent els fruits de la seva mena.”

Tard o d'hora tota la raça humana aprendrà que en la mesura que hom entengui la immaculada identitat de Déu, la naturalesa humana serà renovada, l'home rebrà una identitat més noble, derivada de Déu, i la redempció dels mortals del pecat, de la malaltia i de la mort quedarà instituïda sobre fonaments eterns.

La Ciència de l'harmonia física, tal com els hi és presentada ara a la gent, a la claror divina, és prou radical per desencadenar totes les topades violentes de pensament que l'època pot aguantar. Fins que la llei celestial de la salut, d'acord amb la Ciència Cristiana, no estigui ben arrelada, ni tan sols els pensadors estan a punt de contestar qüestions cabdals tocant a Déu i al pecat, i el món és lluny de poder assimilar una veritat tan gran i abassegadora tocant a la naturalesa i al caràcter diví, com la que abraça la teoria que Déu no veu l'error i ignora el pecat. Cap mare sàvia, ni que s'hagi graduat a la Universitat de Wellesley, li explicarà al seu nadó els problemes d'Eúclid.

No fa gaire més de mig segle que preconitzar la salvació universal provocava discussions i un esfereïment semblant al que avui provocarien les nostres declaracions sobre la Deïtat i el pecat si s'empenyessin massa de pressa a primer pla, mentre les tropes de la Ciència Cristiana encara no estan prou avesades a fer servir el simple manual de l'armament espiritual. “Espera pacientment en el Senyor;” i encara no d'aquí a cinquanta

p.6

anys, quan aquest tema s'entengui, el Seu nom serà magnificat, just com ara ja és glorificat en la generalització de la creença que la gràcia de Déu és imparcial; els canvis al Seminari d'Andover, i a moltes altres congregacions religioses en són la demostració.

Tanmateix, ni que parli així, i des del fons del meu cor, li dec a la Ciència Cristiana i a mi mateixa aquesta declaració: Quan he vist més clarament i he sentit de manera més palpable que l'Infinit no reconeix el pecat, això no m'ha separat de Déu, ans m'Hi ha lligat tant, que m'ha fet bona de guarir instantàniament un càncer que ja havia fet la seva via fins a la vena jugular.

Amb la mateixa condició espiritual, he pogut tornar a posar al seu lloc juntes desllorigades i tornar la salut als morents d'un batre d'ulls. Hi ha gent viva que poden ser testimonis d'aquests guariments. Aquesta és l'evidència, davallada del cel, que els punts de vista promulgats aquí pel què fa a aquest tema són els bons.

Algunes proposicions lligades amb aquestes experiències i que es demostren a si mateixes foren abocades al meu pensament expectant; aquesta n'és una: que un reconeixement de la perfecció de l'Infinit Invisible ens dóna un poder que res més no ens pot donar. Un punt incontestable a la Ciència divina és que, puix Déu és el Tot, el discerniment d'aquest fet espargeix fins i tot el sentit o la consciència del pecat, i ens acosta més a Déu, exposant el grandiós fenòmen del Tot Ment.

p.7

L'Hora de Sembrar i l'Hora de Collir

Fem una ullada a una altra qüestió que genera molts mal de caps als estudiants honestos, abans la Ciència no l'hagi contestat.

De tot allò que copsen els sentits físics, hi ha res que sigui real?

Tot és tan real com tu li fas, i ni una engruna més. Allò que veus, escoltes i sents és una mena de consciència, i no pot tenir cap altra realitat que la percepció que en tens.

És perillós refiar-se de l'evidència dels sentits, perquè aquesta evidència no és absoluta, i doncs, no és real, segons el sentit que nosaltres li donem a la paraula. Tot el que és bonic i bo a la teva consciència individual és permanent. El que no n'és, és il.lusori i s'esvaeix de mica en mica. El meu reblar que cal entendre de manera adient la irrealitat de la matèria i del mal, neix dels efectes destructius que tenen a nivell físic, moral i intel.lectual sobre la raça.

A la Ciència tota mena d'errors són desarrelats pel mateix principi que guareix la malaltia, -és a dir, deixant ben clar per mitjà de la raó, de la revelació i de la Ciència, el no res de totes i cada una de les pretensions de l'error, fins i tot la doctrina de l'herència i altres causes físiques. Així demostres com treballa la Ciència i el meu punt de vista

p.8

de manera concloent, que la ment mortal és la causa de totes les malalties. Destrueix el sentit mental de la malaltia, i la malaltia es fondrà. Destrueix el sentit del pecat, i el pecat desapareixerà.

La consciència material i sensual és mortal. Algun dia, doncs, i d'alguna manera, s'haurà de veure pel què és, irreal. Aquesta hora ja ha arribat, en part, altrament les meves paraules no haurien estat pronunciades. Jesús ha fet el camí planer, -tan planer que els qui no el fressen no tenen excusa-; però aquest camí no és el de la ciència física, ni el de la filosofia humana, ni el de la psicologia mística.

El talent i el geni de totes les centúries ha fet els càlculs malalment. No ha basat els seus arguments i les seves conclusions tocant a l'origen i als recursos de l'Ésser, -les seves combinacions, fenòmens i resultats-, sobre la revelació, ans els han bastit sobre la sorra de la raó humana. No ha acceptat la vida ni els ensenyaments senzills de Jesús com l'única veritable solució dels estranys trencacolls de l'existència humana.

De vegades, els que no m'arriben a entendre, diuen que jo monopolitzo; i ho diuen perquè pensadors espirituals de tots els temps han expressat idees similars a les que jo exposo. I és cert, però les han exposat d'una manera ben diferent. Els guariments no s'han aturat; però el guariment, tal com jo l'ensenyo, no s'havia fet des del temps de Jesús, el Crist.

Quin és el punt cardinal que fa diferent el meu sistema metafísic? Aquest: que sabent que la malaltia, el pecat i la mort, són irreals,

p.9

demostro la Totalitat de Déu.

Aquesta diferència separa radicalment el meu sistema de tots els altres. Jo nego la realitat d'aquestes preteses existències, perquè no les trobo en Déu, i aquest sistema es basteix sobre Déu com l'única Causa. Repto els meus crítics que esmentin algun mestre previ, tret de Jesús i dels seus apòstols, que hagin ensenyat aquest principi.

Si als meus ensenyaments hi ha algun monopoli, rau en aquest refiar-me del tot de l'Únic Déu, a Qui Tot li pertany.

La Vida és Déu o l'Esperit, l'Etern supersensible. L'Univers i l'home són els fenòmens espirituals d'aquesta Ment Única Infinita. Els fenòmens espirituals no convergeixen vers res que no sigui la Deïtat Infinita. Les seves gradacions són espirituals i divines; no poden esfondrar-se ni lliscar vers els seus oposats, perquè Déu n'és el Principi Diví. Viuen perquè Déu viu; i són eternament perfectes perquè Déu és perfecte, i els governa amb la Veritat de la Ciència Divina, de la que Déu n'és l'alfa i l'omega, el centre i la circumferència.

Mirar de calcular la Seva manera de fer majestuosa per l'evidència del sentit material, és absolutament de ximples i fora de lloc. És com començar amb el signe negatiu per aprendre el principi de les matemàtiques positives.

Déu no era al mig de la tempesta. Déu no és la força cega d'un univers material. Els mortals ho han de capir; tret que, encalçats per la seves pors, mirin d'amagar-se de la Seva presència sota les seves pròpies falsies, i cridin

p.10

endebades les muntanyes del sacrilegi que els protegeixin dels puniments de l'error.

Jesús ens ensenyà a caminar per sobre, no a dins o amb els corrents de la matèria o de la ment mortal. Els seus ensenyaments encararen els lleons als seus caus. Convertí l'aigua en vi, s'ensenyorí dels vents, guarí el malalt, -tot oposant-se directament a la filosofia humana i a les preteses ciències naturals. Anul.là les lleis de la matèria, demostrant que eren lleis de la ment mortal, no de Déu. Ensenyà que calia canviar aquesta ment i les seves lleis avortives. Exigí un canvi de consciència i d'evidència, i féu efectiu el canvi mitjançant les lleis més altes de Déu. La mà paralitzada es bellugà, malgrat l'altívol sentit de la llei i l'odre físic. Jesús no se sotmeté mai a la consciència humana ni a l'evidència dels sentits. No escoltà el menyspreu d'aquest mots: “Aquesta mà esmorteïda sembla molt real i es veu molt real;” ans tallà d'arrel aquesta cridòria altívola, i destruí l'urc humà, reduint al no res l'evidència material. Si el seu pacient era un teòleg d'alguna secta fanàtica, un metge o un mestre de filosofia natural, -segons la mena grollera del moment-, no agraí mai a Jesús que li hagués restituït la mà insensible; però ni les regulacions oficials ni la manca de dignitat posaren pals a les rodes al procés diví. A Jesús no li van caldre ni cicles de temps ni de pensament per posar-se al punt de la perfecció i de totes les seves possibilitats. Digué: “El Regne de Déu és aquí, i és dins la Ment.” Declarà: “Dieu que encara queden quatre mesos per la collita; però jo us dic, mireu enlaire,

p.11

no avall, perquè els vostres camps ja són rossos, a punt de segar; i aplegueu la collita per processos mentals, no pas materials. Hi ha pocs treballadors a la vinya del Senyor on s'hi sega i s'hi cull amb la Ment; que tallin, però, el gra que s'espera amb la falç del cèrcol etern de la Ment, i que el lliguin amb els cordills de l'Ànima.”

p.12

La Pregonesa de Déu

A la Teologia, la Ciència revessa l'evidència dels sentits, sobre el mateix principi que a l'Astronomia. La Teologia popular fa Déu tributari de l'home, un Déu que ve quan l'home el crida; mentres que a la Ciència és ben bé altrament. Els homes s'han d'apropar a Déu amb reverència, fent la seva tasca tot obeint la llei Divina, si volen sadollar la predeterminada harmonia de l'Ésser.

L'harmonia de la música no en sap res de la discordança. Déu és l'harmonia de la individualitat. Les Seves lleis universals, la Seva immutabilitat no es poden contravenir més a l'ètica que es poden contravenir a la música. Per Déu no hi ha inharmonia moral; ho aprendrem a mesura que capim Déu de manera veritable. Si Déu pogués ser conscient del pecat, el Seu poder infinit abocaria instantàniament l'univers al caos.

Si Déu realment en sap res del pecat, de la malaltia i de la mort, aleshores han de ser eternes, puix Ell és “sense principi i sense final” a totes i cada una de les fibres del Seu Ésser. Si Déu coneix, en sap res, d'allò que és impermanent, se'n dedueix que sap alguna cosa que ha d'aprendre a desconèixer pel bé de la nostra raça.

Aquest punt de vista ens situaria sobre una plataforma teològica

p.13

desfassada, que té de punts fonamentals conceptes com ara el Penediment Diví, i la creença que Déu, un dia, haurà de tornar a fer la Seva obra, perquè, d'entrada, no la féu bé.

Pot cap pensador creure's seriosament que, temps després d'haver fet el Seu univers, -la terra, l'home, els animals, les plantes, el sol, la lluna, i “també els estels,” Déu hagi de pouar saviesa i poder de l'experiència passada, per refer més bé la seva obra prèvia-, igual que Burges, el constructor de barques, adobà amb el “Volunteer” els defectes del model Purità?

Als Cristians se'ls hi mana de créixer en gràcia. Li cal, a Déu, créixer en gràcia per poder rectificar el Seu univers espiritual?

Al Jeovà, de la limitada fe hebrea, li podria caldre el penediment perquè els fills que creà eren pecadors; però el Nou Testament ens parla del Pare de la Llum, que “és immutable i sense ombra de canvi.” Déu no és el penell que gira al cimall de la torre, ans la pedra cantonera de la roca viva, més ferma que els turons eterns.

Puix Déu és Ment, si aquesta Ment és carn i ungla amb el mal, aleshores res no pot ser bo. El nostre model infinit quedaria bandejat. Allò que és a la Ment Eterna, ha de ser reflectit per l'home, la imatge de Déu. Com podria l'home escapolir-se-se o tenir l'esperança d'escapolir-se d'un coneixement que és etern a la Ment Creadora?

Déu no va dir mai que l'home esdevindria més bo aprenent a destriar el bé del mal, ben altrament, digué que

p.14

per culpa d'aquest coneixement, d'aquesta primera desobediència de l'home, “la mort i totes les nostres malures feren la seva entrada al món.”

“L'home mortal és més just que Déu?” es pregunta el Patriarca poeta. Poden els homes desempallegar-se d'un diable que Déu no pot foragitar mai? En saben més que Déu els mortals, que puguin declarar que Ell és absolutament coneixedor del pecat?

Déu creà totes les coses, i digué que eren bones. Hi era el mal entremig d'aquestes coses bones? L'home és el fill i la imatge de Déu. Si Déu en sap res del mal, l'home també, altrament la semblança no seria total, la imatge quedaria desfigurada.

Si el fet de conèixer el mal destrueix l'home, aleshores aquesta destrucció li ve directament del coneixement que li ve de Déu, i la criatura és punida perquè és com el seu Creador.

Normalment a Déu se l'anomena el “sense pecat”, i a l'home “el pecador;” Però si la Deïtat pogués arborar el pensament del pecat, com podria “no tenir pecat”? No seria Déu, per força, el primer Pecador Infinit, i el pecat humà seria només un ressó del pecat diví?

Aquestes fantasies estranyes les trobem a la història de les religions paganes. Hi ha, o hi ha hagut, devots que adoren no la Bona Deïtat, que no els hi farà cap mal, ans la Deïtat Dolenta, que els hi vol mal, i a la que, doncs, volen subornar amb pregàries perquè és calmi, igual que un criminal ablaneix un oficial corrupte amb una bossa de diners.

Això no és de cap manera adoració Cristiana! Al Cristianisme,

p.15

l'home reverencia la Perfecció Infinita, que malda per imitar. Veritablement, aquestes termes, pecat diví, o pecador infinit són contradiccions inconcebibles, disbarats; però serien una bestiesa absoluta, si Déu en sap res, o en pogués saber realment res del pecat?

p.16

Vies Més Altes que les Nostres

Una mentida només te una probabilitat d'ensarronar de debó, -que se l'agafi per bona. El mal cerca d'enganxar l'error a Déu, i d'aquesta manera fer que la mentida sembli part de la Veritat eterna.

Emerson diu, “Enganxa el teu carro a un estel,” que puguis aliar-te amb el Poder Diví, i els planetes empenyin el teu viatge, com els estels a les seves òrbites van lluitar contra Sisserà (Jutges 5:20). A la Ciència Cristiana, l'home, a cada hora, es casa amb Déu, o dit d'una manera més acurada, ratifica una unió predestinada des de tota l'eternitat; però el diable lliga el seu carro ple de porqueria als carruatges divins, -o ho mira de fer-, perquè la seva vilesa pugui anomenar-se puresa, i consolar el seu entenebriment amb espurnes manllevades.

Jesús ensenyà clarament als fariseus altívols, que el seu pare, el diable, volia ser l'assassí de la Veritat. Capir de manera adient les glorioses paraules del qui “parlà com mai no ha parlat cap home,” li arrabassaria a l'error les seves plomes manllevades, i transformaria l'univers en una llar de claror meravellosa, -“una consumació que hem de desitjar devotament.”

L'error diu que Déu ha de saber què és l'error perquè Déu ho sap tot; però l'Esperit Sant declara que Déu va dir als nostres primers pares que el dia que mengessin el fruit del mal, de ben segur, es moririen. No se'n dedueix de manera desenraonada

p.17

que Déu s'hauria de morir, si en sap res del mal, i el mal, per força, mena a l'extinció? Més aviat imaginem-nos Déu, dient: “Jo sóc el Bé Infinit; i doncs, no en sé res del mal. Fent estada a la Llum, només puc veure l'esclat de la Meva pròpia Glòria.”

L'error diu que Déu no pot salvar mai l'home del pecat, si no en sap res ni veu el pecat; però Déu diu: “Sóc massa pur per contemplar la iniquitat, i tanmateix salvo l'home de tot allò que no és com Jo Mateix.”

Molts s'imaginen que el nostre Pare del Cel raona d'aquesta manera: “Si el patiment i la tristor no fossin a la Meva Ment, no els en podria treure, ni podria eixugar les llàgrimes dels ulls dels Meus fills,” L'error diu que has de saber què és l'angoixa si vols consolar. La Veritat, Déu, diu, tu consoles naturalment els altres de les tribulacions que no tens. No és el nostre consolador sempre a fora i més amunt nostre?

Déu diu: “Demostro la meva pietat mitjançant la llei divina, no pas mitjançant la llei humana. És la meva afinitat amb l'harmonia, i el Meu coneixement de l'harmonia (no pas de la inharmonia) allò que em fa bo de blasmar, i finalment destruir, tota pretensió de discordança.”

L'error diu: “Déu ha de saber què és la mort, per poder-la tallar d'arrel;” però Déu diu: “Jo sóc la Vida omniscient, i és així com conquereixo la mort; perquè ser sempre conscient de la Vida és no ser mai conscient de la mort. Jo sóc el Tot. El coneixement de quelcom fora de Mi Mateix és impossible.”

Si Déu pogués saber què és el mal, baixaria de rang.

p.18

Amb Déu el coneixement és, per força, coneixement preexistent, i coneixement preexistent i predestinació han de ser un, dins d'un Esser Infinit. Allò que la Deïtat sap des de sempre, la Deïtat, per força, ha de predestinar; altrament no és omnipotent, i aleshores, com nosaltres, veu a venir fets que van en contra de la Seva voluntat creadora, i que tanmateix, no pot evitar.

Si Déu coneix el mal, l'ha d'haver conegut des de sempre, i si en té un coneixement preexistent, virtualment l'ha d'haver planejat, o n'ha d'haver donat l'ordre, temps ha, -l'ha d'haver predestinat-, altrament com pot haver entrat al món?

Però no podem creure'ns això de Déu, del Principi del Bé; perquè si el Bé Suprem, des de sempre, pogués predestinar o saber res del mal, el pecat faria estada dins la Deïtat, i això seria el final de la Unitat Moral Infinita. “Si la claror dins teu esdevé foscor, que en són de pregones les tenebres!” Ben altrament, el mal és només un frau il.lusori, sense cap realitat ni existència del què la Veritat en pugui prendre esment.

p.19

Esmenes

De quina manera es pot esmenar una errada? Revessant-la o revisant-la; veient-la tal com és, i després capgirant-la, o girant-li l'esquena.

Desfem les afirmacions de l'error tot revessant-les.

El mal poua la seva autoritat d'aquestes tres declaracions, o més aviat, falses declaracions:

Primer: El Senyor l'ha creat.
Segon: El Senyor el coneix.
Tercer: Em fa por.

El mal ha de ser destronat pel procés d'argumentació revessat:

Primer: Déu no ha fet mai el mal.
Segon: Déu no en sap res.
Tercer: I doncs, no ens ha de fer por.

Prova aquest procés, benvolgut cercador, i ateny així aquest Amor perfecte que “fa fora la por,” i adona't aleshores si aquest Amor no destrueix dins teu tot l'odi i tot el sentit del mal. Et desvetllaràs i copsaràs clarament que Déu és el Tot en tot. T'adonaràs que el coneixement i l'activitat del pecat es van fonent de la teva experiència en la mesura que discerneixes la Infinitat Divina, i creus que Ell no pot veure res fora de la Seva pròpia distància focal.

p.20

Un Col.loqui

A la Carta als Romans (2:15) hi llegim la descripció dels processos mentals, on els pensaments humans “acusen o defensen.” Si observem els nostres processos mentals, ens adonarem que ens esbarallem amb nosaltres mateixos sense aturador; i tanmateix cada mortal no és dues personalitats, ans una.

De la mateixa manera el bé i el mal xerren l'un amb l'altre; tanmateix no són dos, ans un, perquè el mal no és res, i només el bé és real.

El mal. Déu digué: “Mengeu el fruit de tots els arbres del jardí.” Si no en mengeu, el vostre intel.lecte quedarà circumscrit, i l'evidència dels vostres sentits personals, negada. Això faria la consciència individual i l'existència, antagòniques.

El Bé. El Senyor és Déu. No té consciència del mal, perquè no hi ha res fora o més enllà de Déu. La consciència individual de l'home és inseparable del bé. No hi ha matèria sensible, ni sensació a la matèria; però hi ha una percepció espiritual, una percepció de l'Esperit, i aquesta és l'única consciència de la veritable individualitat, o del sentit diví de l'ésser.

p.21

El mal. I per què?

El Bé. Perquè l'home és fet a la semblança eterna de Déu, i aquesta semblança és un sentit d'harmonia i d'immortalitat, on, de cap manera, no hi pot fer estada cap mal. Pots menjar el fruit de la semblança de Déu, però no has de tocar el fruit que no és com Déu, que s'oposa a la Veritat, perquè moriràs.

El mal. Però el puc tastar i conèixer l'error per mi mateix.

El Bé. No admetis que l'error és quelcom que pots conèixer, o que pot ser conegut, que en pots menjar o que se'n pot menjar, que pots veure o que pot ser vist, que pots sentir o que es pot sentir. Admetre l'existència de l'error seria admetre que una mentida és veritat.

El mal. Però hi ha alguna cosa a part del bé. Déu sap que conèixer aquesta cosa és essencial per la felicitat i la vida. Una mentida és tan genuïna com la Veritat, ni que no sigui un fill legítim de Déu. Tot el que existeix ha de venir de Déu, i és important de conèixer. L'error, doncs, és el fill de Déu.

El Bé. Allò que no ve de l'Esperit Etern, té el seu origen als sentits físics i al cervell material, anomenat intel.lecte humà i poder de voluntat, -o sigui, la matèria intel.ligent.

A la tragèdia de Shakespeare, el Rei Lear, el

p.22

tractament cruel i traïdor que el vell Gloster rebé del seu fill bord Edmund, fa certes aqueste ratlles:

Els déus són justos. I dels nostres vicis plaents
n'afaiçonen els intruments que ens turmenten.

El seu fill legítim, Edgar, fóu sempre lleial al seu pare. Déu no té fills bords que se li puguin girar en contra i puguin esquinçar el seu Creador. Els fills divins neixen de la llei i l'ordre, i la Veritat només coneix aquests fills.

Que bé que s'hi adiuen les narracions de Shakespeare amb les Escriptures! A la carta als Hebreus 12:7-8: “Vosaltres, patiu doncs, per la vostra correcció: Déu us tracta com fills. Per què quin fill hi ha que el seu pare no esmeni? Si a tots els hi toca la seva part a l'hora de la correcció, però vosaltres us en quedeu sense, vol dir que sou bords i no pas fills legítims.”

La falsa o dubtosa evidència dels sentits no s'ha d'admetre, sobretot quan testifiquen de l'Esperit, perquè els sentits són certament incompetents per parlar-ne.

El mal. Però la ment mortal i el pecat realment existeixen!

El Bé. Com poden existir si Déu no els ha creat? I com pot Déu crear una cosa tan diferent de Si Mateix, i tan forana a la Seva naturalesa? Una pretesa ment material dolenta només pot concebir Déu com ella mateixa, i ser coneixedora, doncs, del bé i del mal; però una consciència purament bona i espiritual no té sentits que puguin prendre esment del

p.23

mal. La ment mortal és l'oposat de la Ment Immortal, i el pecat l'oposat del bé. Jo sóc el Tot Infinit. De Mi en neix tota Ment, tota consciència, tota individualitat, tot ésser. La meva Ment és el Bé Diví i no pot lliscar vers el mal. Creure que hi ha moltes ments és allunyar-se dels sentit suprem de l'harmonia. Les teves assumpcions reblen que hi ha més d'una ment, fora de la Ment Única, més d'un Déu; però et dic de veritat, Déu és el Tot-en-tot, i no pots quedar mai fora de la Seva Unicitat.

El mal. Jo sóc una consciència finita, una individualitat material, -una ment a la matèria, que és alhora bona i dolenta.

El Bé. Tota la Consciència és la Ment; i la Ment és Déu, -una consciència infinita, no pas finita. Aquesta consciència es reflecteix a la consciència individual, o home, que té la seva deu a la Ment Infinita. Realment no hi ha cap ment finita, ni cap consciència finita. No hi ha substància material, perquè l'Esperit és tot el que existeix, i és, doncs, l'única substància. No hi ha, ni hi pot haver una ment dolenta, perquè la Ment és Déu. Déu i les Seves idees, o sigui, Déu i l'Univers, és tot el que existeix. L'home com el plançó de Déu, ha de ser espiritual, perfecte i etern.

El mal. Jo sóc quelcom separat del Bé o Déu. Jo sóc substància. La meva ment és més que matèria. A la meva ment mortal, la matèria esdevé conscient, i és bona de veure-hi, sentir-hi, flairar, tastar, tenir sensacions. Allò que la matèria afirma amb els sentits és

p.24

bàsicament acurat. Si tu, oh, bé ho negues, aleshores jo nego que siguis veraç. Si dius que la matèria és inconscient, et befes del meu intel.lecte, insultes la meva consciència, i discuteixes fets que són palesos en si mateixos, perquè no hi ha res més clar que el testimoni dels cinc sentits.

El Bé. L'Esperit és l'única substància. L'Esperit és Déu i Déu és Bo; i doncs, el Bé és l'única substància, l'única Ment. La Ment no és, ni pot ser a la matèria. Hi veu, hi sent, flaira, tasta, té sensacions, com a ment, no pas com a matèria. La matèria no pot parlar, i tot el que aparentment diu de si mateixa és, doncs, una falòrnia. Aquesta falòrnia, que la Ment pot ser a la matèria, -reclamant que és alguna cosa a part de Déu, negant la Veritat i la seva demostració a la Ciència Cristiana-, aquesta falòrnia, Jo la declaro il.lusòria. Aquesta negació eixampla l'intel.lecte humà, fent passar l'evidència dels sentits a l'Ànima, i del finit a la infinit. Aquesta negació honora la individualitat humana conscient, demostrant que Déu n'és l'origen.

El mal. Jo sóc un creador, però sobre una base material, no pas espiritual. Dono la vida i la puc destruir.

El Bé. El mal no és un creador. Déu, el Bé, és l'únic Creador. El mal no és Ment conscient o conscienciosa; no és individual ni real. El mal no és espiritual, i doncs, no té fonaments a la Vida, que té la seva deu només a l'Esperit. Els elements que pertanyen al Tot etern, -la Vida, la Veritat i l'Amor -, el mal no els Hi pot arrabassar mai.

p.25

El mal. Sóc matèria intel.ligent, i la matèria és egoista, té la seva pròpia identitat innata, i la capacitat de desenvolupar la ment. Déu és a la matèria, i la matèria reprodueix Déu. D'Ell en vénen les meves formes, properes o remotes. Aquest és el meu honor, que Déu és el meu autor, la meva autoritat, el meu governant, el qui em mena. M'envaneixo de ser a les Seves Mans esteses, i em trec de sobre tota responsabilitat de mal; no sóc responsable de mi mateix ni de cap de la meva munió de manifestacions.

El Bé. T'erres de mig a mig, oh mal! Déu no és la teva autoritat ni la teva llei. Ni tampoc és l'autor dels canvis materials, del fantasma, una creença que ens mena a l'ensenyament que trobem expressat a l'himne que es canta tan sovint a l'església,

La ventura i el canvi sempre van enfeinats,
l'home es decandeix i el temps passa;
Però la Seva misericòrdia no minva mai,
Déu és Saviesa, Déu és Amor.

Si és cert que l'Amor de Déu no minva mai, com pot ser també veritat que la ventura i el canvi siguin factors universals, que l'home es pugui decandir? Hi ha molts cristians que no hi estan d'acord amb aquests versos d'en Bowring, i el sentiment que expressen és aliè a la Ciència Cristiana. Si Déu és la Bonesa Immutable, tal com ens diu un altre vers d'aquest himne, quin lloc hi té la ventura a l'economia divina? No, en Déu no hi ha res fantàstic. Tot és real, tot és seriós. La fantasmagoria és un producte dels somnis humans.

p.26

L'Ego

D'uns amics m'arriba la qüestió del sentit d'un mot emprat al col.loqui precedent.

Hi ha dos mots anglesos que es fan servir sovint com si fossin sinònims, però que, de fet, tenen una ombra de diferència.

Un egotista és el qui parla molt de si mateix. Egotisme implica envaniment i amor propi.

Egoisme és un mot més filosòfic, que vol dir un amor apassionat de si mateix, que dubta de qualsevol altre existència que no sigui la seva. Un egoista, doncs, és el qui no té la certesa de res, fora de la seva pròpia existència.

Si apliquem aquestes diferències al mal i a Déu, ens adonem que el mal és egotista,- altívol, però enfugint-se com una ombra quan trenca el dia; en canvi Déu és egoista, només coneixedor de la Seva omnipresència, de la Seva omniciència i de la Seva omnipotència.

p.27

L'Ànima

A les Escriptures Hebrees hi llegim, “L'Ànima que peca, morirà.”

Què és l'Ànima? És una realitat dins del cos mortal? Qui ho pot demostrar? L'anatomia no ha detectat ni ha descrit l'Ànima. Ni l'escalpel l'ha tocat mai, ni el ganivet de dissecció l'ha tallat. Els cinc sentits físics no en saben res.

Qui gosa, doncs, definir l'Ànima com una cosa que és dins de l'home? També podries declarar que dins d'un antic castell hi viuen àngels o dimonis, sense haver-hi vist mai cap claror ni cap forma, ni haver vist cap espectre entrant-hi o sortint-ne.

Les hipòtesis habituals pel què fa a les ànimes encara són més poc clares que les conjectures materials ordinàries, i tenen un fonament més feble; perquè, si més no, les teories materials es basteixen sobre l'evidència dels sentits materials.

L'Ànima ha de ser Déu; perquè només copsem l'Ànima com copsem Déu, espiritualitzant el nostre pensament. Puix els cinc sentits no poden ser conscients de l'Ànima, tampoc poden ser conscients de Déu. Allò que no pot ser copsat per la ment mortal, -per la reflexió humana, la raó o la creença-, ha de ser la Ment pregona que, “l'ull no ha vist mai, ni l'orella ha sentit mai.” Aquesta és la relació de l'Anima

p.28

amb totes les hipòtesis que la defineixen humanament.

Si l'Ànima peca és una pecadora, i la llei jueva condemnà a mort el pecador, com ho fa, en certa mesura, tota llei criminal.

L'Esperit no peca mai, perquè l'Esperit és Déu. Puix és Esperit, l'Ànima, doncs, és innocent, i és Déu. I no hi ha, no hi pot haver, mort espiritual.

Transcendint l'evidència dels sentits materials, la Ciència declara que Déu és l'Ànima de tot Ésser, l'única Ment i Intel.ligència de l'Univers. Només hi ha un Déu, una Ànima, o Ment, i és infinita, proveint tot allò que és absolutament immutable i etern, -la Veritat, la Vida i l'Amor.

La Ciència revela que l'Ànima és allò que els sentits no poden definir des de cap dels seus punts de vista. Allò que els sentits físics anomenen a tort ànima, la Ciència Cristiana en diu sentit material; i aquí hi rau la discrepància entre la veritable Ciència de l'Anima i aquest sentit material d'una ànima que, com declara aquest mateix sentit, mai no es pot veure, mesurar, pesar ni tocar físicament.

Sovint podem elucidar el sentit profund de les Escriptures tot llegint sentit en lloc d'ànima, com ara al Salm Quaranta-dos: “Per què aquesta tristor ànima (sentit) meva? ... Espera en Déu (l'Ànima)! Jo et tornaré a lloar, salvador meu i Déu meu. (la meva Ànima, la immortalitat).”

La Verge Mare, en ser exaltada la seva visió i contemplar

p.29

l'Esperit com l'únic origen de l'home, exclamà: “La meva Ànima (sentit espiritual) magnifica el Senyor.”

El llenguatge humà empra constantment el mot ànima volent dir sentit. I ho fa, basant-se en la delusió que els sentits poden revessar els fets espirituals de la Ciència; de fet, és la Ciència que revessa el testimoni dels sentits materials.

L'Ànima és Vida, i puix és Vida espiritual, no peca mai. El sentit material és la pretesa vida material. I aquest sentit inferior, doncs, peca i pateix, d'acord amb la creença material, fins que la comprensió divina foragita aquesta creença, i ens retorna l'Ànima o Vida Espiritual. “Ell em retorna l'Ànima,” diu David.

A la seva Primera epístola als Corintis (15:45) Pau hi escriu: “El primer home, Adam, fóu un home terrenal; però el darrer Adam és esperit de vida.” Per l'apostol, el segon Adam és el Messies, el nostre Mestre benaurat, que amb la seva interpretació de Déu i de la Seva Creació, -tornant-nos el sentit espiritual de l'home, immortal i no pas mortal-, féu la humanitat victoriosa sobre la mort i sobre la tomba.

Quan vaig descobrir el poder de l'Esperit per segar les cordes de la matèria, tot canviant el sentit mortal de les coses, vaig discernir aleshores el darrer Adam com Esperit de vida, i vaig capir el sentit de les declaracions de les Sagrades Escriptures, “El primer serà el darrer,” -veurem que l'Ànima viva és Esperit de vida; o més aviat, que reflecteix la Vida de l'Àrbitre Diví.

p.30

No hi ha Matèria

“Déu és un Esperit,” (o traduït d'una manera més acurada “Déu és Esperit”), declaren les Escriptures (Joan 4:24), “i els qui l'adoren, l'han d'adorar a l'Esperit i a la Veritat.”

Si Déu és Esperit i Déu és el Tot, no hi pot haver, de cap de les maneres, matèria, perquè el Tot Diví ha de ser Esperit.

La tendència del Cristianisme és espiritualitzar el pensament i l'acció. Les demostracions de Jesús anul.laren les pretensions de la matèria, i destronaren les lleis de la matèria tan emfàticament com anorrearen el pecat.

Segons la Ciència Cristiana, la primera pretensió idòlatra del pecat és que la matèria existeix; la segona, que la matèria és substància; la tercera, que la matèria és intel.ligent; i la quarta, que la matèria, en ser intel.ligent, crea la vida i la mort.

La meva rigorosa posició negant la matèria resta, doncs, sobre el fet que la matèria usurpa l'autoritat de Déu, l'Esperit; i la naturalesa i el caràcter de la matèria, l'antípoda de l'Esperit, abasta tot el que nega i planta cara a l'Esperit, quantitativament i qualitativament.

Podem eixamplar el tema. Es pot demostrar, acuradament, que el mal no ve de l'Esperit, Déu; i que Déu, el Bé, és només Esperit; mentre que el mal, segons

p.31

la creença, ve de la matèria, i és una pretensió falsa, -falsa vers Déu, falsa vers la Veritat i la Vida. La pretensió de la matèria, doncs, usurpa la prerrogativa de Déu, dient: “Sóc un creador. Déu m'ha fet, i jo faig l'home i l'univers material.”

L'Esperit és l'únic Creador, i l'home, abastant l'univers, és el Seu concepte espiritual. Pel mot matèria usualment volem dir ment, -no la Ment més alta, ans una mena de ment falsa. Aquestes preteses ment i matèria no es poden separar ni a l'origen ni a l'acció.

Què és aquesta ment? No és la Ment de l'Esperit, perquè l'espiritualització del pensament destrueix tot sentit de la matèria entesa com substància, Vida o intel.ligència, i entrona Déu sobre les eternes qualitats del Seu ésser.

Aquesta anomenada a tort ment inferior és una pretensió falsa, una ment hipotètica que jo m'estimo més anomenar ment mortal. La Ment veritable és immortal. Aquesta ment mortal declara que és material, pecadora, malalta i mortal, dient virtualment: “Sóc el contrari de l'Esperit, de la santedat, de l'harmonia i de la Vida.”

La Ciència Cristiana li replica com féu el nostre Mestre: “Ets un assassí des del principi. En tu no hi ha Veritat. Ets un mentider, i el pare de la mentida.” Sembla que el mot mentider aquí és de gènere neutre, ni masculí ni femení. I doncs, no era l'home (la imatge de Déu) qui deia una mentida, ans la falsa pretensió de personalitat que jo anomeno ment mortal; una pretensió que la Ciència Cristiana destapa, per demostrar-ne la falsia.

p.32

Hi ha arguments menors que demostren que la matèria és idèntica que la ment mortal, i que és una mentida.

Els sentits físics (de fet la matèria no té sensació) ens forneixen l'únic pretès testimoni que hi pot haver tocant a l'existència d'una substància anomenada matèria. I puix aquests sentits són materials, només poden ser testimonis de la seva pròpia evidència, i d'ells mateixos; i tanmateix, l'autoritat divina diu: “Si sóc testimoni de mi mateix, el meu testimoni no és veritat.” (Joan 5:31)

Amb altres paraules, la matèria diu de si mateixa, “Sóc matèria”; però tret que la matèria sigui ment no pot ni parlar ni testificar; i si és ment, certament no és la Ment del Crist, no és la Ment que és idèntica que la Veritat.

El cervell, doncs, fent veure que testifica, és només matèria dins del crani, i només l'error i la delusió ens fan creure que és ment. Examina aquesta mena de matèria anomenada cervell, i no hi trobaràs cap ment. D'això se'n dedueix la seqüència lògica, que de fet, no hi ha ni matèria ni ment mortal, i que el testimoni que de si mateixos fan els sentits físics, és fals.

Examina aquests testimonis de l'error, o de la falsia, i observa'n els fonaments, i t'adonaràs que les seves evidències estan partides, befant-se de les Escriptures (Mateu 18:16) “tota qüestió s'ha de resoldre per la declaració de dos o tres testimonis.”

La vista. La ment mortal declara que la matèria hi veu mercès a les organitzacions de la matèria, o que la ment hi veu per mitjà

p.33

de la matèria. Desafaiçona la pretesa estructura material, i aleshores la ment mortal diu, “no hi puc veure”; i declara que la matèria és l'amo de la ment, i que la inintel.ligència governa. La ment mortal admet que només veu imatges materials, representades a la retina.

Quina és, doncs, la lògica del sil.logisme? Ha de ser aquesta: que la matèria no es veu; que la ment mortal no hi pot veure sense la matèria; i que, doncs, tota la funció de la visió material és il.lusòria, una mentida.

I aquest és el resum de tota la qüestió amb què havíem començat: que Déu és el Tot, i que Déu és Esperit; i doncs, no hi ha res tret de l'Esperit; no hi ha matèria.

Tacte. Agafa una altre fil de raonament. La ment mortal diu que la matèria no pot sentir la matèria, tanmateix posa el dit sobre una brasa roent, i els nervis materials, senten la matèria.

I torno a preguntar: quina evidència de la substancialitat, de la fredor o de l'escalfor de la matèria ens forneix la ment mortal? Fes fora la ment mortal, i la matèria no podria sentir allò que anomena substància. Fes fora la matèria, i la ment mortal no podria ser conscient de la seva pròpia pretesa substància, i aquesta pretesa ment no tindria identitat. No hi quedaria res que es pogués veure o sentir.

Què és substància? Quina és la realitat de Déu i de l'univers? La Ment immortal és la Substància real, -Esperit, Vida, Veritat i Amor.

p.34

El gust. La ment mortal diu, “Tasto; i això és dolç i això és agre.” Que la ment mortal canviï, i digui que l'agre és dolç, i així serà. Si totes les ments mortals creguessin que l'agre és dolç, l'agre seria dolc; perquè les qualitats de la matèria són les qualitats de la ment mortal. Canvia la ment, i la qualitat canvia. Destrueix la creença, i la qualitat despareix.

Quan els pretesos sentits materials són examinats, veiem que són mortalment mentals, i no pas materials. Reduïda a la seva denominació genuïna, la matèria és la ment mortal; i tanmateix, parlant estrictament, no hi ha ment mortal, puix la Ment és immortal, i no és matèria, ans Esperit.

La força. Què és la gravetat? La ment mortal diu: la gravetat és una força o poder material. I jo pregunto, què fóu primer, la matèria o el poder? Primer fóu Déu, la Ment Immortal, el Pare de tot. Però Déu és la Veritat, i les forces de la Veritat són morals i espirituals, no pas físiques. No són les forces implacables de la matèria. Què són, doncs, aquestes preteses forces de la matèria? Són els fenòmens de la ment mortal, i la matèria i la ment mortal són una; i és un contrafaïment de la Ment, o Déu.

L'Esperit no ha afaiçonat cap molècula material; perquè l'Esperit és només consciència espiritual. I aquesta consciència espiritual no pot afaiçonar res que no sigui com Si Mateixa, l'Esperit, i l'Esperit és l'únic Creador. L'àtom material és una delimitada falsia de la consciència, que només pot aplegar més

p.35

evidència de consciència i de vida, apilant una mentida sobre l'altra. D'aquest procés la ment mortal en diu atracció material, i l'investeix de la doble capacitat de creador i de creació.

Des del principi aquesta mentida fóu el fals testimoni dreçat contra el fet que l'Esperit és el Tot, i fora del qual no hi ha cap altra existència. La funció d'una mentida, és confirmar sense voler la Veritat, quan és encarada per la Ciència Cristiana, que revessa el fals testimoni i assoleix un coneixement de Déu mercès a fets o fenòmens oposats.

La Ciència Cristiana encara tot aquest tema i el resol d'acord amb les Escriptures. I veiem així que l'Esperit és la Realitat i la Veritat eterna; que la matèria és el contrari de l'Esperit, -la carn fent la guerra a l'Esperit com se'ns diu al Nou Testament-; i doncs, que la matèria és errònia, transitòria i irreal.

Encara una altra prova de tot plegat, segons la Ciència Cristiana, és la demostració que reduint i refusant les pretensions de la matèria (en lloc d'acceptar-les) l'home esdevé més bo físicament, mentalment, moralment i espiritualment.

Negar l'existència o la realitat de la matèria, i tanmateix admetre la realitat del mal moral, del pecat, o dir que la Ment divina és conscient del mal, però no és conscient de la matèria, és erroni. Aquest error esmorteeïx la lògica de la Ciència Divina, i posa pals a les rodes a la seva demostració pràctica.

p.36

No hi ha Mort

Jesús no només declarà que era “el Camí” i “la Veritat,” ans també “la Vida.” Déu és Vida; i puix només hi ha un Déu, només hi pot haver una Vida. S'ha de morir, doncs, l'home per heretar la Vida Eterna i entrar al Cel?

El nostre Mestre va dir, “El Regne és a l'abast.” I doncs, Déu i el Cel, o la Vida, són presents aquí i ara, i la mort no és la passera real vers la Vida i la benaurança. Un canvi a la consciència humana, del pecat vers la santedat, revelaria aquesta meravella de l'Ésser. Perquè Déu és sempre omnipresent, cap límit temporal ens en pot separar, ni d'Ell ni del Cel de la Seva Presència; i perquè Déu és Vida, tota la Vida és eterna.

És anticristià tenir la convicció que no hi ha mort? No, tret que sigui un pecat creure que Déu és Vida, i el Tot-en-tot. El mal i la malaltia no són testimonis de la Vida ni de Déu.

Els éssers humans són físicament mortals, però espiritualment immortals. El mal, que va de bracet de la personalitat física, és il.lusori i mortal; però el bé lligat amb la individualitat espiritual és immortal. Existint aquí i ara, aquesta individualitat invisible, és real i eterna. Els pretesos sentits materials, i la ment mortal,

p.37

mal anomenats home, no poden reconèixer la individualitat espiritual, que manifesta la Immortalitat, i de la que Déu n'és el Principi.

Les indisputables realitats de l'Ésser només són de Déu. La mort contradiu la Vida, o Déu, i doncs, no s'adiu amb la Seva Llei, ans hi és antagònica. La mort, doncs, és un error, que s'oposa a la Veritat, -és la irrealitat de la ment mortal, no pas la realitat d'aquesta Ment que és Vida. L'error no té Vida, i virtualment no té existència. La Vida és real; i tot el que ve de la Vida és real, i n'és inseparable.

No és cristià creure en la transició anomenada mort material, puix la matèria no té Vida, i aquesta falsa creença entrona un altre poder, una Vida imaginària, per sobre del Déu viu i veritable. Un sentit material de la Vida ens furta Déu, en declarar que Ell no és l'única Vida, que hi ha alguna altra cosa que també és Vida, -afirmant així l'existència i el govern de més d'un déu. Aquest sentit fals i idòlatra de la Vida és tot el que es mor, o sembla que es mori.

Capir Déu altrament, revela la Vida i la immortalitat. La mort no té la qualitat de la Vida; i cap decret diví ens mana que creguem en res que no sigui com Déu, o que neguem que Déu és Vida Eterna.

Als regnes mineral, vegetal i animal no hi veiem la Vida Divina, el Bé moral. La inevitable conclusió és, doncs, que no hi ha Vida en aquests regnes, i que el punt de vista popular que diu que n'hi ha, no arriba al raser de la Vida Cristiana, ni iguala la realitat de l'Ésser, que té Déu per Principi.

p.38

Quan “la Paraula es fa carn,” entremig dels mortals, la Veritat de la Vida es fa pràctica al cos. La Vida eterna és parcialment entesa; i la malaltia, el pecat i la mort es donen a la Santedat, la Salut i la Vida, -o sigui a Déu. El desig de la carn i l'urc de la vida física s'han d'amortar dins l'Essència Divina, -aquest Amor omnipotent que anorrea l'odi, aquesta Vida que no en sap res de la mort.

“Qui es creu la nostra declaració?” “Qui entén aquests mots? Aquell a qui li es revelat el braç del Senyor. Déu estima aquells dels qui la Ciència Divina en fa fora la feblesa humana per mitjà de la fortalesa divina, i que desclouen el Messies, el nom del qual és Meravellós.

L'home no té cap poder que no es derivi de Déu. Aquesta identitat que s'oposa a Déu és falsa, pretén tenir un altre pare, i nega la filiació espiritual; però tots els qui reben el coneixement de Déu a la Ciència, han de reflectir, en certa mesura, el poder del Qui va donar a l'home domini sobre tota la terra.

Com a soldats de la creu hem de ser valents, i deixar-li declarar a la Ciència la condició immortal de l'home, i negar l'evidència dels sentits materials, que testifiquen que l'home mor.

Entès com la imatge de Déu, o de la Vida, l'home sempre reflecteix i encarna la Vida, no pas la mort. Els sentits materials testifiquen falsament. Pressuposen que Déu és bo, i que l'home és dolent, que la Deïtat és immortal, però que l'home es mor, perdent així, la semblança divina.

La Ciència i el sentit material topen en tots els punts,

p.39

des de la revolució de la terra, fins a la caiguda d'un pardal. Només la mortalitat es mor.

Dir que tu i jo, com a mortals, no entrarem dins d'aquesta ombra fosca del sentit material, anomenada mort, és dir allò que no hem demostrat. Però l'home a la Ciència no es mor mai. El sentit material o la creença de la vida a la matèria, ha de perir, per demostrar que l'home és etern.

Capir que la Veritat foragita l'error, i porta els fuits de l'Amor, subordina la creença de la mort, i demostra que la Vida és imperativa dins de l'ordre diví de l'Ésser.

Jesús declara que els qui creuen les seves paraules no es moriran mai; els mortals, doncs, no poden rebre més la Vida eterna si creuen en la mort, que poden esdevenir perfectes si creuen en la imperfecció, i viuen de manera imperfecta.

La Vida és Déu; i Déu és bo. La vida, doncs, fa estada en l'home si l'home fa estada en el bé, si viu en Déu, que serva la Vida de mà d'un sentit espiritual, no pas material, de l'ésser.

No cal tenir consciència de la mort per gaudir d'un sentit veritable i genuí de la vida, més aviat l'emboira. La mort no pot alarmar, ni tan sols fer-se trobadissa a qui entén plenament la Vida. La pena de mort ens arriba perquè som ignorants del què és la Vida, -d'això que no té ni començament ni final- i és el puniment (resultat) d'aquesta ignorància.

Arrapant-se a un sentit material de la Vida, i mancats del sentit espiritual, els mortals es pensen que es moren, i ho esguarden tot com si fos temporal. Un sentit material no copsa res del què pertany a la naturalesa de la Vida i que la Vida controla estrictament. No concep

p.40

ni contempla res, tret de la mortalitat, i té un concepte molt feble de la immortalitat.

Per assolir el veritable coneixement i la veritable consciència de la Vida, l'hem d'aprendre del Bé. No la podem aprendre mai del mal, perquè el pecat exclou de la consciència el sentit real de la Vida, i hi fa entrar un sentit irreal de patiment i de mort.

La coneixença del pecat o creure-hi, implica una pèrdua del veritable sentit del Bé, Déu; i conèixer la mort, o creure-hi, implica una pèrdua temporal de Déu, la Vida única i infinita.

La resurrecció de la mort (o sigui de la creença de la mort) ens ha d'arribar a tots tard o d'hora; i la segona mort no té cap poder sobre els qui participen d'aquesta resurrecció.

El sentit dolç i sagrat de la perpètua unitat de l'home amb el seu Creador pot il.luminar ara el nostre ésser per la presència i el poder constant del Bé, obrint de bat a bat la portalada de la mort a la Vida; i quan aquesta Vida es manifesti, “serem com Ell,” i anirem cap el Pare, no pas per la mort, ans per la Vida, no pas per l'error, ans per la Veritat.

Tota la Vida és Esperit, i l'Esperit no pot fer estada dins d'allò que li és antagònic, la matèria. La Vida, doncs, és eterna, perquè Déu no pot ser el contrari de Si Mateix. A la Ciència Cristiana no hi ha matèria; i doncs, la matèria ni viu ni es mor. Pels sentits la matèria sembla que visqui i es mori, i que aquest procés s'allargui ad infinitum; però aquesta teoria implica un desacord perpetu amb l'Esperit.

p.41

Del fet que la Vida, Déu, és arreu, se'n dedueix que la mort no pot ser enlloc; perquè no se li ha deixat cap indret.

L'Ànima, l'Esperit és imperible. La matèria, el pecat i la mort no són el producte de l'Esperit, de la Santedat ni de la Vida. Què són, doncs, la matèria, el pecat i la mort? No poden ser res tret del resultat d'una consciència material; però la consciència material no pot tenir una existència real, perquè no és una realitat viva, -o sigui, divina i intel.ligent.

Que l'home ha de ser viciós abans no pugui ser virtuós, que s'ha de morir abans no pugui ser immortal, que ha de ser material abans no pugui ser espiritual, és un error dels sentits; perquè just el contrari d'aquest error és la Ciència genuïna de l'Ésser.

L'home, a la Ciència, és tan perfecte i immortal ara, com quan “els Estels del Matí cantaren plegats, i tots els Fills de Déu cridaren de joia.”

Amb el Crist, la Vida no era només un simple sentit de l'existència, ans un sentit de poder i de traça per sotmetre les condicions materials. No és estrany que “la gent es quedés astorada de les seves doctrines, perquè les ensenyava amb autoritat, no pas com els Escribes.”

Tal com la va definir Jesús, la Vida no té començament; ni és el resultat de l'organització o de la infusió d'un poder dins la matèria. Per ell, la vida era Esperit.

La Veritat, plantant cara a l'error o matèria, és Ciència, que espargeix un fals sentit, i mena l'home vers el veritable sentit de la identitat i de la Divinitat; on la mortalitat no desenvolupa la immortalitat, ni allò que és material, desenvolupa allò que és espiritual, ans on la veritable identitat masculina i femenina es manifesten dins la claror radiant

p.42

de l'Ésser etern i de la Seva perfecció inalterada i immutable.

Aquesta generació sembla massa material per fer cap demostració potent sobre la mort, i doncs, no pot manifestar la realitat infinita de la Vida, -o sigui, que no hi ha mort, només Vida. L'actual sentit mortal de l'ésser és massa finit per ancorar-se al Bé infinit, Déu, perquè ara els mortal creuen en la possibilitat que la Vida pot ser dolenta.

Assolir aquest ultimatum de la Ciència, el ple triomf sobre la mort, exigeix temps i un creixement espiritual immens.

De cap manera he parlat de mi mateixa. No puc dir que “estigui a l'alçada d'aquestes coses.” Només reblo el fet, tal com és a la Ciència Divina, que l'home no es mor, i que les paraules del Mestre recolzen aquesta veritat, -paraules que “no passaran fins que tot hagi arribat a la plenitud.”

Per totes aquestes profundes raons, exhorto els Cristians que tinguin més fe en viure que en morir. Els exhorto que acceptin la promesa del Crist, i que uneixin la influència dels seus pensaments al poder dels ensenyaments de Jesús, a la Ciència de l'Ésser. Això farà que el poder diví esdevingui capacitat humana, i ens farà bons de capir, o d'agafar-nos a allò “amb què,” tal com diu Pau al tercer capítol de la Carta als Filipencs, “nosaltres també som capits (o copsats) pel Crist Jesús,” la Vida sempre present, que no en sap res de la mort, l'Esperit omnipresent, que no en sap res de la matèria.

p.43

Declaracions Personals

Se n'han fet moltes males interpretacions de les meves doctrines, algunes tan injustes i malicioses com falses; però jo només puc repetir les paraules del Mestre: “No saben el què fan.”

El fonament d'aquestes declaracions, com les estructures que s'hi basteixen a sobre, són només ombres buides, que repeteixen -si es pot parafrassejar el cuplet-

La vella, vella història,
de Satanàs i la seva mentida.

Als dies de l'Edèn, segons la història bíblica, una falsa personalitat -una serp garlaire- engalipà la humanitat. Aquest impostor va ensenyar el contrari de la Veritat. La Ciència Cristiana despulla aquest jo avortiu, aquesta faula de l'error.

Les teories humanes anomenen, erròniament, aquest mal, Fill de Déu. La filosofia multiplicaria i dividiria la personalitat entre tot el que existeix, tant si expressa com si no expressa la Ment que és Déu. La saviesa humana en diu del mal, “El Senyor el coneix!” fent efectiu allò que la serp assegurà, “El dia que en mengeu (quan la mentida agafi la paraula), aleshores els vostres ulls s'obriran (sereu matèria conscient), i sereu com déus, coneixereu el bé

p.44

i el mal (us creureu una mentida, i semblarà veritat).”

Esclafa el cap d'aquesta serp, com ho fan la Veritat i la “dona,” a la Ciència Cristiana, i et queixalarà el taló, estarrufarà la cresta amb urc, i dirà, “No sóc jo mateixa? No sóc ment i matèria, persona i cosa?” Nosaltres li hauríem de contestar: “Si! efectivament, ets tu mateixa, i et cal més que res, desempallegar-te d'aquesta personalitat, perquè és molt lluny de la semblança de Déu.”

L'egotista s'ha d'agemolir i aprendre, amb humilitat, que Déu no ha fet mai el mal. Un ego dolent, i el seu poder assumit, són falsies. I aquestes falsies s'han de negar. La falsia és l'ensenyament que la matèria pot ser conscient; i matèria conscient implica panteisme. Jo exposo aquest panteisme. Miro de fer veure com amara certes teologies i filosofies on hi esdevé l'errònia afirmació de la negació de la Veritat. L'anatomia i la fisiologia, de la ment-matèria en fan un habitant del cerebel, des d'on telefona i telegrafia a tot el cos, i va a una esfera imaginària que ella mateixa ha creat i ha limitat, fins que finalment es mor per fer-se més bona. Però la Veritat no es mor mai, i la mort no és l'objectiu que la Veritat cerca.

L'ego dolent té la imaginària substància de la matèria. Li manca la substància de l'Esperit, -la Ment, la Vida, l'Ànima. La ment mortal es crea i se serva a si mateixa, fins que esdevé inexistent. No té ni origen ni existència a l'Esperit, la Ment Immortal, o el bé. La matèria realment no és conscient; i

p.45

l'error mortal, anomenat ment, no és com Déu. La ment mortal i la matèria són les ombres i les falsies que ni pensen ni parlen.

Tota la Veritat és inspirada i revelada, -ve de l'Esperit, no pas de la carn.

Aquí, no en veiem gran cosa de l'home real, perquè l'home real és l'home de Déu; mentres que el nostre és l'home de l'home.

No nego la individualitat i la realitat de l'home, la servo, però ho faig basant-me sobre el Principi Diví, no sobre la concepció humana i el naixement. L'home Científic i el Seu Creador són aquí, i tu no series cap altre home tret d'aquest home, si subordinessis les percepcions carnals al sentit espiritual i a la deu de l'ésser.

Jesús va dir: “Jo i el Pare som un.” No ensenyà que hi hagués cap individualitat ni existència a la matèria. A la seva identitat no hi ha mal. Per Jesús la realitat de la individualitat i de la Vida era només l'Esperit i el Bé, no el mal i la matèria. Això enfurismà els rabís i els girà contra Jesús, perquè deshonorava les seves personalitats; tenien aquesta personalitat per bona i dolenta alhora, com encara proclamen avui els savis d'aquest món. Per ells l'ego era més el mal que no pas el Bé. El pecat, la malaltia i la mort hi anaven de bracet. Creien que aquest jo maligne s'escampa per tot l'univers, i és idèntic i tan conscient de si mateix com Déu. Aquest jo es manifestava al terratremol, al llamp i a la tempesta.

Els farisues combateren Jesús en aquesta qüestió. Fóu el camp de batalla del passat, tal com n'és del present. La batalla era un maldar per entronitzar el mal. Jesús va assumir

p.46

la tasca feixuga de refutar l'error, destruint el pecat, la malaltia i la mort, per la vista i pels sentits.

A les Escriptures no hi ha enlloc on el mal vagi de bracet del Bé, l'Ésser de Déu, i amb cada hora que passa, el mal perd les seves falses pretensions d'existència o de consciència. Tot el que pot existir és Déu i la Seva idea.

p.47

Credo

És just de demanar a tothom la raó de la seva fe íntima. Ni que hagi de repetir la història que ja he explicat dos cops, -no dos cops, ans la història que ja he explicat cent cops-, pregunteu, i contestaré.

Creu en Déu?

Hi crec més del què hi creuen molts Cristians, perquè no tinc fe en res més ni en cap altre ésser. Ell serva la meva individualitat. No, encara més. Ell és la meva individualitat i la meva Vida. És perquè Ell viu, que jo visc. Guareix totes les meves malalties, destrueix les meves iniquitats, li lleva el fibló a la mort, i li furta a la tomba, la victòria.

Per mi, Déu és el Tot. És més ben entès com l'Ésser Suprem, com la Vida conscient i infinita, com el Pare-Mare amorós de tot el què ha creat; però aquest Pare diví no entra més dins la Seva Creació, que un pare humà entra dins del seu fill. La Seva creació no és l'Ego, ans n'és el reflex. L'Ego és Déu Mateix, l'Ànima infinita.

Crec allò què puc copsar amb l'enteniment, per poc que pugui demostrar la Veritat i l'Amor.

p.48

Creu en l'home?

Crec en l'home individual, perquè entenc que l'home és tan definit i etern com Déu, i que l'home coexisteix amb Déu, n'és l'eterna idea divina. Això és demostrable simplement fent una crida a la consciència humana.

Però no crec gaire en el pecador, anomenat a tort home. Com més entenc la veritable humanitat, més m'adono que l'home és innocent, tan ignorant del pecat com n'és el Seu perfecte Creador.

Per mi la realitat i la substància de l'Ésser són bons, i res més. A través de l'eterna realitat de l'existència, assoleixo, al pensament, una consciència glorificada de l'únic Déu viu i de l'home genuí. Mentre a la meva consciència hi retingui el mal, no puc ser plenament bona.

No pots servir alhora el mamon de la materialitat i el Déu de l'espiritualitat. No hi ha dues realitats de l'Ésser, dos estats d'existència oposats. Un ens hauria de semblar real, i l'altre irreal, altrament perdem la Ciència de l'Ésser. Plantats en una veritat que no és bàsica, fem que “el més dolent sembli la raó més bona,” i que les pretensions irreals es disfressin de realitat, al nostre pensament.

El mal no té Principi. Mancat de Principi, no té Ciència on recolzar-se. I doncs, no és demostrable, sense prova. Això em dóna més clarament el dret de dir que el mal és una negació, més que no pas una cosa que Déu veu i coneix, però que tot seguit, mana als mortals d'evitar i de renunciar-hi, si no volen ser destruïts. Aquesta noció

p.49

de la destructibilitat de la Ment implica la possibilitat que pot ser sollada; però com pot ser sollada la Ment infinita?

Creu en la matèria?

Crec en la matèria només com crec en el mal, que és quelcom que hem de negar i destruir a la consciència humana, i que és desconeguda per la Divinitat. Hauríem de vetllar i pregar de no caure a la temptació de la creença panteista, la matèria entesa com ment sensible. L'hauríem d'esclafar tal com féu Jesús, capint que l'Esperit regna.

A tot estirar, la matèria és un fenòmen de la ment mortal, i el mal n'és el grau més refinat; però realment no hi ha ment mortal, -ni que ens vegem empesos a emprar aquest terme per mirar d'expressar-ne el pensament subjacent.

De fet, no hi ha estadis ni estats materials de consciència, i la matèria no té ni ment ni sensació. Com el mal, la matèria està mancada de ment, perquè la Ment és Déu.

Com més feble és la consciència del pecat o de la matèria que tenen els mortals, més fàcil els hi és d'escapolir-se del pecat, de la malaltia i de la mort, -que només són estadis de consciència falsa-, i així es desvetllen del somni angoixant, una consciència que no té ni Ment ni Creador.

La matèria i el mal no poden ser conscients, i la consciència no hauria de ser maligna. Fes-te teva aquesta regla Científica, i t'adonaràs que l'origen material, el creixement, la maduresa, i la mort dels pecadors, entesa com la història dels homes, desapareix, i els

p.50

fets eterns de l'Ésser, on l'home és la reflexió del Bé immutable, es fan visibles.

Raonant des de falses premises, -que la Vida és material, que l'Ànima immortal és pecadora, i que el pecat, doncs, és etern-, la realitat de l'Ésser no pot ser vista, sentida, experimentada, ni entesa. Ni la filosofia ni la raó humana no ens poden fer tornar un cabell blanc o negre, fora de la creença; mentre que la demostració de Déu, com és feta a la Ciència Cristiana, s'assoleix capint que el Crist és la perfecta individualitat de l'home.

Al Panteisme, el món és separat del seu Déu, i la matèria, amb la pretensió d'usurpar la sobirania celestial, n'agafa maldestrament el lloc.

Què en diu vostè de la dona?

Home és el terme genèric que designa la humanitat sencera. La dona és l'espècie més refinada de la humanitat, i aquest mot és el terme genèric per totes les dones; però cap d'aquestes individualitats no és ni un Adam ni una Eva. No n'hi ha cap que hagi perdut el seu estat harmoniós a l'economia de la saviesa i del poder de Déu.

L'Ego és consciència divina, irradiant arreu eternament la idea de Déu, el Bé, i no la del Seu contrari, el mal. L'Ego es revela com el Pare, el Fill i l'Esperit Sant; però la Veritat sencera només la trobem a la Ciència Divina, on hi veiem Déu com la Vida, la Veritat i l'Amor. A la relació científica de l'home amb Déu, l'home no és reflectit com una ànima humana, ans com l'ideal Diví, que no té l'Ànima al cos, ans en Déu, -el Principi diví

p.51

de l'home. I doncs, l'Ànima és innocent i immortal, contradient la suposició que hi poden haver ànimes pecadores o pecadors immortals.

Aquesta Ciència de Déu i de l'home és l'Esperit Sant que revela i serva l'eterna i inestroncada harmonia de Déu i de l'univers. És el Regne de Déu, el regne sempre present de l'harmonia, que ja és amb nosaltres. Cal, doncs, que la consciència humana esdevingui divina, fent coincidir Déu i l'home, en contradicció amb la falsa consciència del Bé i del mal, de Déu i del diable, -de l'home separat del Seu Creador. Aquesta és la redempció preciosa de l'ànima, entesa com sentit mortal, pel sentit immortal de la Veritat del Crist, que presenta la idea espiritual de la Veritat, home i dona.

Què en diu vostè del mal?

Déu no és el pretès ego del mal; perquè el mal, entès com una suposició, és el pare de si mateix, -del món material, de la carn i del diable. D'aquesta falsia n'emergeixen els elements autodestructius d'aquest món, les seves forces cruels, les seves tempestes, els seus llampecs, els seus terratremols, les seves metzines, les seves bèsties ferotges, els seus rèptils fatals, i els seus mortals.

Per què la terra i els mortals tenen bellesa, colors i formes tan elaborades si Déu no hi és? Per la llei dels contraris. La poncella més bonica sovint és metzinosa, i la mansió més bonica és, de vegades, una casa de vici. Són el sentits, no pas l'Ànima els que afaiçonen les condicions de la bellesa del mal i els hipotètics aspectes de la matèria

p.52

autoconscient, fent una bonica mentida. Ara bé, la mentida agafa el seu model de la Veritat, tot revessant-la. El mal i totes les seves manifestacions són, doncs, el bé capgirat. Déu no les ha fet mai; però la mentida ha de dir que és Déu qui les ha fet, altrament no seria el mal. Éssent una mentida, seria honesta si s'anomenés a si mateixa mentida; i en dir que el coneixement del mal és bo i molt desitjable, de la mentida en fa un mal.

La realitat i la individualitat de l'home són bones i fetes per Déu, i són aquí per ser vistes i demostrades, és només la creença del mal que les enfosqueix.

La matèria i el mal són antiCristians, les antípodes de la Ciència. Dir que la Ment és material o que el mal és Ment, és malentendre l'Ésser, -un error que perirà a mans de la seva pròpia delusió, puix en ser autocontradictori, també és autodestructiu. L'harmonia de l'ésser de l'home no és basteix sobre aquests fonaments falsos, que no són més lògics, filosòfics, ni científics, que en seria afirmar que la regla de la suma és la regla de la resta, i que les sumes fetes amb totes dues regles, tenen un mateix quocient.

La individualitat de l'home no és una ment mortal o un pecador; altrament ha perdut la seva veritable individualitat com el Fill perfecte de Déu. El Pare de l'home no és una ment mortal o un pecador; altrament la Ment immortal i que no s'erra mai, Déu, no n'és el Pare; Déu és el nostre origen i el nostre Pare amorós, d'aquí les paraules de Jesús, “No anomenis a ningú Pare a la terra, perquè només tens un Pare que és al cel.”

p.53

L'or lluent de la Veritat perd el seu esclat i queda enterbolit per la doctrina de la ment a la matèria.

Dir que hi ha una falsa pretensió anomenada malaltia, és admetre tot el que és la malaltia; perquè no és res fora d'una falsa pretensió. Per ser guarit hom ha de perdre de vista la pretensió falsa. Si la falsa pretensió és al pensament, aleshores la malaltia esdevé tan palpable com qualsevol altra realitat. Mirar-se la malaltia com una falsa pretensió, en fa minvar la por; però això no destrueix el pretès fet de la pretensió. Per ser sencers, hem d'esdevenir insensibles a qualsevol pretensió de l'error.

Amb el pecat és igual que amb la malaltia. Admetre que el pecat pugui fer cap clam, just o injust, és admetre un fet perillós. I doncs, el fet s'ha de negar; perquè si en fem cas, ni que sigui una mica, aleshores el pecat destrueix l'expiació (at-one-ment) o la unicitat amb Déu, -una unitat que el pecat reconeix com el seu enemic més potent i letal.

Si Déu en sap res del pecat, ni que sigui com un fals demandant, aleshores és legítim que els mortals en prenguin esment, i no hauria d'estar prohibit; però Déu va prohibir als homes que fessin la coneixença del pecat, des d'un bon començament, quan Satanàs el presentà als homes com una cosa desitjable, i com un clar afegitó a la saviesa humana, dient que conèixer el mal, de l'home en faria un déu, -fent veure que Déu coneixia i admetia la dignitat del mal.

Qui té raó, Déu, que condemnà el coneixement del pecat i ens va dir que no en volguéssim saber res, o la Serp, que va empènyer aquesta pretensió amb l'agosarement enlluernador d'una lògica sinuosa i diabòlica?

p.54

Patir Per Culpa Dels Pensaments Dels Altres

Jesús acceptà l'únic fet que pot demostrar la regla de la Vida, -que no hi ha mort.

Al seu jo real no hi va patir cap malaltia. Tot i ser “un home ple de tristor i avesat al dol,” com Isaïes ens el descriu, foren els nostres pecats, no pas els seus, que portà “al seu cos a la creu.” “Malferit per les nostres iniquitats, ... i per les seves nafres ens ha guarit.”

Jesús ens ensenyà la via; i els Científics Cristians que volen demostrar “la via” han de romandre-hi ben a prop, per poder guanyar el premi. “La via,” a la carn, és el patiment, que ens mena fora de la carn. “La via,” a l'Esperit, és “la via” de la Vida, de la Veritat i de l'Amor, que ens redimeix del fals sentit de la carn i de les nafres que pateix. Aquest triple Messies revela els camins autodestructius de l'error, i la via, donadora de Vida, de la Veritat.

La fe i l'esperança de Job li forniren la certesa que els pretesos patiments de la carn són irreals. Nosaltres aprendrem com en són de falsos els plaers i els patiments del sentit material, i contemplarem la veritat de l'ésser, expressada a la convicció de Job, “Tanmateix a la meva carn hi veuré Déu;” o sigui, Ara i aquí contemplaré Déu, l'Amor diví.

p.55

El caos de la ment mortal fa de passera vers el cosmos de la Ment immortal.

Si Jesús patí, com declaren les Escriptures, havia de ser per culpa de la mentalitat dels altres, puix tot el patiment ve de la ment, no pas de la matèria, i no hi podia haver ni pecat ni patiment a la Ment que és Déu. Foren els pecats del món, no pas els seus que “van crucificar el Senyor de la Glòria,” i “l'avergonyiren públicament.”

Ser sensible al fals ambient, i patir per culpa d'una mentalitat falsa que s'oposa a la Veritat són els trets significatius d'aquest estat mental que, la comprensió genuïna de la Ciència Cristiana, primer elimina, i després destrueix.

A l'ordre diví de la Ciència cada seguidor del Crist es beu la copa de la seva tristor. Ell també va patir a la carn, i per culpa de la mentalitat que s'oposa a la Llei de l'Esperit; però la llei divina és suprema, puix l'alliberà de la llei del pecat i de la mort.

Els profetes i els apòstols patiren per culpa dels pensaments dels altres. El seu ésser conscient no s'havia allerat del tot de la fisicalitat i del sentit del pecat.

Fins que no es desvetlla del seu estat il.lusori, el pecat no fa patir tant el qui és un pecador empedreït. Els afectes de l'hipòcrita primer s'hi han de trobar malament a les seves cadenes; i les fiblades de l'Infern s'hi han d'abraonar abans no pugui bescanviar la carn per l'Esperit, i tastar aquest Amor que no és hipòcrita i ho aguanta tot. Les condicions mentals com ara la manca d'agraïment, la luxúria, la malícia, i l'odi són el miasma de la terra. Aquestes disposicions que ofenen el sentit espiritual

p.56

són més fastigoses que les olles pudents Xineses.

Esguardats anatòmicament, el disseny dels sentits materials serveix per avisar els mortals, amb el mal que senten i causen, que s'acosta un perill; però a mesura que aquest sentit es va fonent, preveu la destrucció imminent i prediu el patiment. El recer de l'home és l'espiritualitat, “sota l'ombra del Totpoderós.”

La creu és l'emblema central de la història humana. Sense la creu no hi ha ni temptació ni glòria. Quan Jesús es girà i digué, “Qui m'ha tocat?” va sentir la influència del pensament de la dona, perquè ha quedat escrit que sentí que “la virtut havia eixit de dins seu.” La seva pura consciència discriminava i féu aquest veredicte infal.lible; però mai s'agafà a l'error de la dona ni adient-s'hi ni emmalaltint, ans el detectà i el va refusar.

Aquest evangeli del patiment engendrà vida i benaurança. És el Betel de la terra gravat a la roca, -el coixí, que aguanta l'escala que ens mena fins el Cel.

El patiment fóu la confirmació de la fe de Pau. Amb una “punxa clavada a la carn,” va aprendre que en tenia prou amb la gràcia espiritual.

Pere en féu festa de ser trobat digne de patir pel Crist; perquè patir amb ell és regnar amb ell. La tristor és la precursora de la joia. Les fiblades mortals de l'angoixa empenyen el naixement de l'Ésser Immortal; però la Ciència Divina eixuga totes les llàgrimes.

L'existència conscient a la carn és error

p.57

d'una mena o d'una altra, -pecat, patiment, mort, -un sentit fals de la vida i de la felicitat. Si els mortals hi viuen bé en aquesta pretesa existència, són dins del seu element d'error nadiu, i han d'emmalaltir (dis-eased), neguitejar-se, abans l'error no sigui anorreat.

Jesús va fressar amb peus ensangonats el camí terrenal ple de punxes, trepitjant “tot sol el cup.” Els seus encalçadors digueren befant-se'n, “Salva't a tu mateix, i baixa de la creu!” Era justament el que feia, baixava de la creu, salvant-se a si mateix de la manera que havia ensenyat, per la Llei de la supremacia de l'Esperit; i això s'esdevingué pel què humanament s'anomena agonia.

Fins i tot l'hipòcrita glaçat esdevé passió arborada abans de capir el Crist com “la via.” El triomf sublim del Mestre sobre tota la mentalitat mortal fóu l'objectiu de la immortalitat. Jesús era massa savi per negar-se a tastar tot el ventall de les misèries humanes, éssent “temptat en tots els aspectes com en som nosaltres, però sense pecat.”

I així, l'absoluta irrealitat del pecat, de la malaltia i de la mort fóu revelada, -una revelació que llueix sobre el sentit mortal com el sol de mitja nit llueix sobre la Mar Polar.

p.58

La Missió Del Salvador

Si el mal no és real, perquè vingué al món, el Messies, i de quins mals havia de salvar la humanitat? Com pot, de fet, ser un Salvador, si els mals de què ens salva no són entitats?

Jesús vingué a la terra; però el Crist, (o sigui la divina idea del Principi Diví que féu el cel i la terra) no havia marxat mai de la terra ni de cel; d'aquí el mots de Jesús, que parlà del Crist, com el qui davalla del Cel, i tanmateix com “el Fill de l'Home que és al Cel.” (Joan 3:13) Amb aquestes paraules entenem que el Crist és la idea divina encarnada al fill de Maria.

La salvació és tan eterna com Déu. Pel pensament mortal el Crist es manifestà com un infant, que va créixer i es féu un home, i patí a mans de Pilat i al Calvari, perquè Jesús només podia tocar la humanitat i ensenyar-li la seva doctrina emmotllant-se a les condicions mortals; però l'Ànima no vegé mai el Salvador anant i venint, perquè la idea divina hi és sempre.

Jesús vingué a rescatar els homes d'aquestes mateixes il.lusions a les que semblava que s'emmotllés: de la il.lusió que diu que el pecat és real, que l'home és un pecador, i li cal un Salvador; de la il.lusió que diu que la malaltia és real, que l'home és un invàlid i li cal un metge; de la il.lusió que diu que la mort és tan real com

p.59

la Vida. És d'aquests pensaments, -tots i cada un invencions mortals- que Jesús vingué a salvar el homes, amb el Bé omnipresent i etern.

L'home mortal és un regne partit contra si mateix. Amb una mateixa alenada articula la veritat i l'error. Diem que Déu és el Tot i que no hi ha res fora d'Ell, i després parlem del pecat i dels pecadors com si fossin reals. Diem que Déu és omnipresent i omnipotent, i després conjurem, del negre abisme del no res, una presència poderosa que anomenem mal. Diem que l'harmonia és real, i que la inharmonia és el seu contrari, i doncs, irreal; i tanmateix parlem de la malaltia i de la mort com si fossin reals.

Amb la llengua “beneïm Déu, el nostre Pare; i maleïm els homes, que són fets a la semblança (el concepte humà) de Déu. De la mateixa boca en surten benediccions i malediccions. Germans, això no hauria de ser.” (Jaume 3: 9-10). Els mortals són agents morals lliures, que poden triar a qui serveixen. Si trien servir Déu, que el serveixin, i Déu serà per ells el Tot en tot.

Si Déu és omnipresent, no pot ser mai fora ni de Si mateix ni de l'univers. Sense Ell, l'univers desapareixeria, i l'espai, la substància i la immortalitat es perdrien. St. Pau diu: “Si el Crist no és ressucitat, la vostra fe és endebades; encara viviu dins dels vostres pecats” (I Corintis 15:17). El Crist no pot fer estada al sentit mortal i material, que no veu Déu. Aquest fals sentit de la substància s'ha de donar a la Seva presència eterna, i esvair-se. Enlairar-se

p.60

per sobre d'allò que és fals, fins a la veritable evidència de la Vida, és la ressurrecció que s'agafa a la Veritat eterna. L'anar i venir és part de la consciència mortal. Déu és “el mateix ahir, avui i per sempre.”

Pel sentit material, Jesús es manifestà primer com un indefens nadó humà; però per la visió espiritual i immortal, era un amb el Pare, era l'eterna idea de Déu, que no era, -ni és- jove ni vella, ni s'ha mort ni ha ressucitat. Les mutacions del sentit mortal són els vespres i els matins del pensament mortal, -el capvespre i l'albada de la visió terrenal, que precedeix l'esclat sense nit de la Vida Divina. La percepció humana, que avança a empentes i tombarellons fins a capir el seu no res, s'atura, tira enrera, i altra volta, va endavant; però el Principi Diví i l'Esperit i l'home espiritual són immutables, -no van endavant, ni enrera, ni s'aturen.

El nostre sentit més refinat del bé infinit dins d'aquesta esfera mortal és només el signe i el símbol del bé, no n'és pas la substància. Només la fe i una comprensió feble fan el cim terrenal del sentit humà. “La vida que ara visc a la carn, la visc per la fe en el Fill de Déu que m'ha estimat.” (Gàlates 2:20)

La Ciència Cristiana és alhora demostració i fruïció, però que n'és d'esblaïmat el discerniment i la demostració que fem d'aquesta Ciència! La Veritat a la Ciència Divina, és la passera per entendre Déu; però el cor desfet i ple de penediment discerneix aquesta Veritat més aviat, igual que el malalt impotent és guarit més aviat per aquesta Veritat. Els invàlids diuen, “m'he

p.61

refet de la malaltia;” mentre que el fet a la Ciència Divina és que, realment mai no han estat malalts.

El Cristià diu, “El Crist (Déu) em vingué a salvar i va morir per mi;” tanmateix Déu no es mor mai, és l'omnipresència que no va ni ve mai, i l'home n'és per sempre la imatge i semblança. “Les coses visibles són temporals, però les invisibles, són eternes” (2 Corintis 4:18). Aquest és el misteri de la santedat, -que Déu, el bé, no és mai absent, i que no hi ha res fora del bé. Els mortals només poden capir això quan atenyen la Vida de bonesa, i entenen que, al mal, no hi ha Vida. Aleshores es farà palès que el veritable ideal del Bé omnipotent i omnipresent és un ideal on no hi ha mal. El pecat només existeix com una sensació, i no pas com Ànima. Destrueix aquest sentit del pecat, i el pecat desapareix. La malaltia, el pecat i la mort són un fals sentit de la Vida i del bé. Destrueix aquesta Trinitat de l'error, i trobes la Veritat.

A la Ciència, el Crist no morí mai. Segons els sentits materials, Jesús va morir i va viure. Semblà que el Jesús carnal es morís, però no es va morir. La Veritat o la Vida a la Ciència Divina, -que l'error humà, el pecat i la mort no poden destorbar-, diu per sempre, “Sóc el Déu viu, i l'home és la Meva idea, mai a la matèria, ni ressucitat de la matèria.” “Per què cerqueu entre els morts aquell qui viu? No és aquí, ha ressucitat” (Lluc 24: 5-6). El sentit mortal, confinant-se ell mateix a la matèria, és tot el que pot ser soterrat o ressucitat.

Maria s'havia enlairat fins a discernir feblement l'omnipresència de Déu, i de la Seva idea, l'home; però el seu sentit mortal,

p.62

revessant la Ciència i la comprensió espiritual, interpretà aquesta aparició com el Crist ressucitat. El JO SÓC no fóu mai enterrat ni va ressucitar. El Camí, la Veritat, i la Vida no foren mai absents ni un moment. Aquesta Trinitat d'Amor viu i regna per sempre. El Seu Regne, que el sentit material no pot copsar, no desaparegué mai pel sentit espiritual, ans restà per sempre a la Ciència de l'Ésser. Aquesta pretesa aparició, desaparició, i reaparició de l'Omnipresència, en qui no hi ha variabilitat ni ombra de canvi, és el fals sentit humà d'aquesta claror que va lluir dins les tenebres, i que les tenebres no van capir.

p.63

Resum

Tot allò que és, Déu ho ha creat. Si el pecat té cap pretensió d'existència, Déu n'és el responsable; però el pecat no té cap realitat, perquè Déu no pot contemplar ni reconèixer més el pecat, que el sol pot coexistir amb la foscor.

Bastir el sentit espiritual individual, conscient només de la salut, de la santedat i del Cel, sobre el fonament d'una Ment eterna, que sigui conscient de la malaltia, del pecat i de la mort, és moralment impossible; “De fonament ningú no en pot posar cap d'altre tret del que està posat.” (1 Corintis 3:2). Com més ens apropéssim a una Ment com aquesta, ni que fos, o pogués ser Déu, més reals esdevindrien per nosaltres aquestes imatges mentals; fins que l'esperança d'escapolir-se de la seva paorosa presència es donaria a la desesperació, i el sentit punyent del mal aniria de bracet del nostre ésser per sempre.

Els mortals poden grimpar les fines glaceres, fer gambades sobre les fosques clivelles, escalar el glaç traïdor, i posar-se drets al cim del Mont Blanc; però mai no poden rebatre allò que sap la Deïtat, ni defugir d'identificar-se amb el què fa estada a la Ment Eterna.

p.64