Martha Wilcox
El Mal Obsolet
Notes de la Conferència de l'Associació de l'any 1936
La Sra. Eddy a Ciència i Salut, pàgina 330, hi diu: “El mal és obsolet,” volent dir que ja li ha passat el temps.
La Ciència Cristiana ens forneix proves aclaparadores que només hi ha una Ment i que aquesta Ment és el Bé infinit, i no hi pot haver cap mal, cap contrari del Bé que s'oposi a una Ment que és el Bé infinit.
El progrés de la Ciència Cristiana ha fet que moltes teories que abans semblaven veritat, ara siguin obsoletes, i aquest és el cas amb la teoria que el mal i el pecat tenen realitat i identitat.
No fa gaire temps tots els ministres de les esglésies i tots els Cristians, del mal en feien el seu punt de mira, i com més emfatitzaven el mal, més bons cristians es pensaven que eren. Avui, aquesta teoria, que el mal és real, és obsoleta; ara la vista s'ha girat i el punt de mira és que el Bé infinit ho és Tot.
No hi ha hagut mai cap moment que el mal fos real ni hi haurà mai cap moment que en sigui. Molts Científics Cristians demanen una explicació del mal, d'on ve i del per què sembla una realitat. No podem explicar d'on ve que 2x2 fan 5. Només podem explicar allò que és veritat. El mal pot ser vençut, i vence'l és l'unica explicació del mal. No n'hi ha d'altra. Hem de saber una mica de matemàtiques i la seva ciència per a estar segurs que un error és un error. Podríem dir que 2x2 fan 5 als nostre problemes de matemàtiques, però tanmateix és sempre un error, no res.
Com a Científics Cristians hem de rebutjar el mal. No hem d'acceptar la temptació de creure'ns cap mena d'error, sigui pecat, malaltia, neguit, mancança, o qualsevol altra cosa. Un Científic Cristià ha de ser un Científic Cristià a tota hora. Com en qualsevol altra ciència emprem la Veritat constantment, no només de tant en tant.
Quan a un estudiant li ensenyem la Ciència Cristiana, el primer que fem és ajudar-lo a fer-li entendre que el mal no és una cosa ni una condició, sinó una creença. I l'ajudem a fer-li veure la Veritat que hi ha darrera de la creença errònia. El proper pas és ajudar-lo a fer-li entendre que la creença és sempre mesmèrica. I amb això volem dir que la creença de la pretesa ment mortal és la que veu i sent les seves pròpies formacions del mal, i s'hi identifica i s'hi lliga, quedant així mesmeritzada. L'ajudem a fer-li veure que la Ment és Déu i que a la Ment divina li és impossible de veure o sentir el mal.
Hi ha també la creença del que s'anomena transferència de pensament. La creença que si una persona veu i sent el mal, ben aviat tothom al seu voltant veurà i sentirà el mateix mal. Hem d'ajudar a l'estudiant a fer-li capir que tots els pensaments i les emocions tenen el seu origen a la Ment Única i que no hi ha ningú que vegi ni senti el mal.
No hi ha més baralles entre Déu i el mal de les que hi ha entre el saber que 2x2 fan quatre i la creença que 2x2 fan cinc. Capir la veritat fa fora la creença de la realitat del mal, o de l'existència del mal. El mal no existeix ni com a creença ni com res de res.
El mal no té realitat ni identitat
Recomano que s'empri la Concordança per a estudiar aquest tema.
A la darrera Associació, Bicknell Young hi va esmerçar molt de temps. El tema del dia era “La Identitat.” Els estudiants estan ben a punt de dir que el mal no és real, però després en fan facilment una realitat de la seva pretesa manifestació. Hi ha una forta tendència a fer-ne una realitat, a donar-li identitat a nivell de consciència, i després mirar-lo de guarir, en lloc de bescanviar-lo per la realitat.
El mot identitat vol dir una semblança absoluta. És a dir, una persona i la seva identitat són del tot indestriables. A la Ciència Cristiana el mot “identitat” fa referència a allò que identifica o manifesta Déu o la Ment . Fa referència a allò que fa Déu o la Ment palesa a la nostra vista o al nostre enteniment. La identitat de Déu o de la Ment la trobem identificada (manifestada) a la Seva creació visible, l'univers i l'home. Són idèntics. Déu o la Ment és indestriable de l'univers i de l'home. Són causa i efecte, un Ésser. Hauríem d'entendre que tota la creació, tota mena de vida, manifesta el “Jo Sóc” universal. Quan mirem l'herba i les flors, el cel i els ocells, ens adonem que totes aquestes formes de vida identifiquen (manifesten) el gran “Jo Sóc.” Són el mateix que Déu o la Ment. Són l'efecte d'una única i sola causa.
A la meva relació amb Déu o la Ment, no sóc jo, l'home o idea complexa, del tot la Seva identitat? No sóc totes les identitats, la plena expressió de la Ment? La forma de vida es pot anomenar ocell, però Jo Sóc aquesta forma, expressant la vida, la joia, la cançò, la bellesa. L'home és tot el que identifica o manifesta la Ment. La forma es pot anomenar home, però sempre Jo Sóc la identitat conscient de Déu o de la Ment expressada com poder i amor, veritat i perfecció. Déu o la Ment s'exhibeix a si mateix, o s'identifica a si mateix com l'home a la visió, a l'escolta, al saber, a les emocions, a totes les formes, colors, bellesa i encants. Déu o la Ment s'identifica i s'expressa a Si Mateix com la salut i la fortalesa, la capacitat, la pau i el sadollament i com tot el que és. Aquesta vida de l'ocell, de la bèstia i de l'home no és una vida personal, separada, sinó que és la Vida divina, que es manifesta eternament a la natura. La idea complexa home o terra és la identitat del Cel. El cel i la terra són idèntics, una i la mateixa cosa. I també el nostre sentit més alt del bé humà concret és la identitat de la Realitat. El bé humà i la realitat són idèntics, una i la mateixa cosa.
No separem més la terra del Cel, i sapiguem que trobem el Cel quan el sabem veure aquí, quan sabem que és la terra. No separem més el nostre bé humà de la realitat, i sapiguem que trobem la realitat quan la reconeixem aquí com el bé humà. Cal capir la Ciència de la Ment i el seu caràcter d'omnipotència, d'omnisciència i d'omnipresència per a poder veure que el mal no té ni identitat ni realitat. Cal capir bé la Veritat per esborrar de la ment la creença d'un “oposat suposat” o de la pretesa ment mortal i les seves suposades identitats.
Totes les suposades identitats del mal, no són, perquè no són de Déu, la Ment única. El mal i la seva identitat és una i la mateixa cosa, absolutament no res.
Imagineu-vos que em ve a veure un home dient que té penumonia. Estic predisposat a creure'm que hi ha una ment mortal, i a donar-li a aquesta ment una identitat, la de l'home mortal amb una pneumonia, i fer d'aquest pretès home el mitjà de la malatia o de la salut, de la vida o de la mort, quelcom que s'ha de guarir o refer? El que hauria de saber és que just on sembla que hi hagi aquest home mortal hi ha la Ment única i la Seva plena identitat o reflex, l'home, amb una vida, una salut i totes les identitats de Déu eternament perfectes.
Al cas d'aquest home amb pneumonia imagineu-vos que els membres de la seva família estan molt amoïnats i en fan una gran realitat del què sembla que li passi. Tot això també s'ha de veure com el mal, i a aquest pretès “mal se li hauria de negar identitat i poder.” (Ciència i Salut 479:28)
Quan fa un tractament per a desempallegar-se de la mala pràctica mental, el Científic Cristià s'ha d'enlairar fins a capir conscientment que tot el poder i tota l'acció és el Poder i l'Acció de l'única Ment Infinita i no és mai ni una persona ni un home.
Un cop quan algú va dir que els mals practicants eren venjatius, el Sr. Kimball va contestar, “Bé, només es pensen que pensen, però nosaltres podem pensar, i pensem reflectint.”
Quan neguem la mala pràctica, hem de capir que allò que nega la Veritat, no és personalment nostre ni de cap altre persona, hem de veure que allò que nega la Veritat és una mentida o ment mortal. Tota mala pràctica és la ment mortal que s'encara a la Veritat o la nostra Ment justa, i no és mai ni una persona ni moltes persones les que ens encaren.
Quan el contrari de la Veritat se us presenti al pensament, no us agafeu aquestes suggestions com quelcom que s'ha de fer fora, penseu-hi més aviat com quelcom que mai ha entrat a la consciència perquè és impossible que la Ment pugui pensar per sota del raser de perfecció. Adoneu-vos que aquestes suggestions que neguen la Veritat no són res, perquè la Ment conscient no pot generar-les. No hi penseu mai com quelcom que realment s'oposa a la Veritat o hi lluita.
N'hi ha prou de saber que només hi ha un cos per esbotzar la pretensió de malaltia que genera la creença de la mala pràctica mental, perquè la mala pràctica no pot actuar on no hi ha la creença d'un cos material i privat. Un tractament real de la Ciència Cristiana ha de ser una negació adient de l'error o de la mala pràctica. En la mesura que l'home entén l'omnipresència, refusa tot allò que no és com l'omnipresència.
No hi ha cap Personalitat
Un Científic Cristià s'adona que l'entrebanc més gran del progrés espiritual és el sentit erroni que té de si mateix, un sentit personal, enlloc d'un sentit individual. La Ciència Cristiana ens ensenya a deixar anar, tant com poguem, el sentit personal de tothom, fent fora doncs, allò que ens podria fornir l'excusa per adorar d'una banda o per odiar o estar ressentits, de l'altra. L'home, en lloc de ser una persona o un d'una sèrie, és com Déu; com que Déu és individual, l'home ha de ser la manifestació individualitzada de Déu. I el fet que l'home o la manifestació de Déu expressi conscientment totes les qualitats i característiques de Déu, el fa la identitat conscient de Déu.
Entendre que Déu és individual i que l'home és una idea individualitzada, fa fora el fals sentit de Déu com una persona, i també el fals sentit que nosaltres com individus som personals. (My 117:19)
La personalitat és una mentida pel què fa a l'home individual. La personalitat és la percepció que de l'home en tenen els sentits físics, però la realitat de l'home és la impersonalitat o individualitat.
Capir a fons què és la identitat i la individualitat és cabdal per l'estudiant. Si l'Ésser únic és tot l'ésser, i no hi ha personalitat, això automàticament fa fora les falsies anomenades malaltia, por, mancança, pèrdua, odi i dol.
La nostra visió hauria de ser la visió de l'Ésser únic. Aleshores només veuríem una gran família de germans, tots seríem la mateixa Vida, la mateixa Substància, el mateix Ésser. Hem de practicar aquesta visió i viure'n la comprensió que en tenim.
Quan la Sra. Eddy feia classe al Col.legi Metafísic, un cop va dir, “Si al teu pensament hi tens una persona no podràs depassar la personalitat a l'hora de guarir i fer fora el pecat.” I més enllà va dir, “No hi ha personalitat, i és més important de saber això que no pas de saber que no hi ha malaltia.” Deixeu-la anar, i enrecordeu-vos-en que no us podeu desempallegar dels efectes aparents de la personalitat, mentre tingueu la personalitat al pensament. L'heu de fer fora, treure-us-la del tot del pensament i contemplar el bon model. Sabem que el bon model és l'home individual, no pas personal.
La ment fictícia i suposada, anomenada ment mortal es defineix a si mateixa a nivell de creença com una personalitat material amb les seves lleis, formes, condicions, circumstàncies, fets, tots els fenòmens que abraça allò que anomenem “existència personal.” Aquesta creença se'ns presenta perquè l'acceptem com el nostre pensament. I ens sembla que som nosaltres, els qui diem, pensem i sentim tots els fenòmens que constitueixen l'existència material o personalitat. Si acceptem aquesta creença com si fos el nostre pensament, aleshores la ment mortal ens fa servir i esdevenim la seva personalitat i la seva activitat. Aquesta pretensió de personalitat ens ve a trobar perquè li posem nom, perquè ens en fem testimonis, per a poder actuar i exercir poder, i si l'acceptem, li donem tota la vida i tot el poder que té. Si podem veure que tot el mal és només una mentida, la ment mortal, no ens farem testimonis del mal quan diu que és una personalitat. Si al mal li donem tota la vida que té enganxant-lo i identificant-lo amb coses i persones, com ens les hem d'heure aleshores amb el que sembla una persona dolenta, barroera i sense escrúpols?
El que hem de fer és mirar més enllà de l'aparença maligna i veure-la com una pretensió no pas com un fet. Hauríem d'entendre que allò que sembla una persona dolenta és la imatge capgirada que de l'home en té la ment mortal dins nostre. L'home, de qui en tenim aquesta falsa imatge, és l'home diví. I hem d'estimar aquest home diví perquè és el que és, malgrat el que en digui la falsa imatge. No hi ha cap altra manera d'heure-se-les amb la pretensió que l'home és una persona dolenta. El fet diví és que cada un de nosaltres, ara mateix, és la Ment divina manifestada i no podem manipular aquesta Ment perquè accepti cap imatge falsa. No se la pot enterbolir ni engalipar. Tots i cada un de nosaltres existim dins de Déu o la Vida, com la vida mateixa. Tots i cada un existim dins l'Amor, com l'amor mateix. Cada un de nosaltres és la presència eterna i la plena expressió de la Ment divina. Cada un de nosaltres sempre ha estat, i és ara mateix, una consciència viva i harmoniosa, conscient del tot i per sempre de la nostra veritable identitat individual. Sempre hem estat una existència perfecta, i res més. No hem perdut mai el nostre estat d'existència perfecte, i doncs, no hi haurem de “tornar” mai.
Cal d'allò més impersonalitzar tant el bé com el mal. Hem de treure l'origen i la causa del bé de la personalitat, on ens imaginem que és, i posar-la a la Ment, Déu, on és ara i on sempre ha estat.
Per a impersonalitzar el mal, hem de treure l'origen i la causa de tot mal de les coses i de les persones, i posar-lo a la ment mortal, que és l'origen i la causa aparent de tot el mal.
Quan sembla que patim alguna mena de mal, podem pensar que aquest error té el seu origen al temps, al menjar, en un cotxe o una persona, però no és veritat; totes les experiències de mal tenen el seu aparent origen a la ment mortal. La pretesa ment mortal és sempre la culpable, i quan reduïm el mal al seu comú denominador, la ment mortal, podem demostrar que és no res. Quan desidentifiquem l'origen o la causa del mal de coses i de persones, i reduïm el mal a una negació, a la ment mortal, una mentida, el mal no té cap fonament on agafar-se i s'esvaeix de la consciència, sense lloc, ni poder, ni existència.
El Pensament Oposat
Hi ha la creença prevalent entre els Científics Cristians que hi ha una activa oposició adreçada contra el seu maldar individual per a demostrar la Veritat. Un Científic Cristià sovint expressa la creença que algun membre de la seva família, algun membre de la seva església, o algú de la seva feina, li fa la traveta a nivell de pensament i que això no li deixa fer la gran demostració que tant desitja. La veritat és que un Científic Cristià no pot veure ni sentir cap oposició al seu maldar si primer no creu en personalitats i en moltes ments. Hom sempre, o bé veu i sent allò que creu, o bé experimenta allò que entén de la Veritat. Si el pensament dels homes és la reflexió del pensament únic, només hi pot haver un únic pensament per tots els homes. De la mateixa manera que entenem que individualment fem estada a la Veritat, també hauríem d'entendre que tota la humanitat hi fa estada.
Ja que per cada un de nosaltres, l'única consciència de l'univers és la nostra, i només veiem i sentim els continguts i les qualitats de la nostra pròpia consciència, és evident que si veiem i sentim oposició, és l'oposició de la ment mortal vers els altres allò que sentim, i no pas l'oposició dels altres.
Quan atribuïm la culpa del fracàs de les nostres demostracions al pensament antagònic dels altres, els hi carreguem el nostre sentit erroni. El problema realment és dins nostre.
Quan hi comencem a veure com Déu hi veu, comencem a mirar els altres com si fossin nosaltres mateixos. Cada individu inclou tots els homes.
La nostra consciència és el Regne del Cel dins nostre, i inclou tots els homes, l'expressió de la Ment única. Si només hi ha una Ment, que es reflecteix infinitament, tots els homes tenen la mateixa Ment, i doncs, no hi poden haver pensaments oposats.
Cada estudiant hauria d'adonar-se de l'immens poder del seu pensament, un pensament que reflecteix la Ment divina i res més. Nosaltres, com estudiants de la Ciència Cristiana demostrem la veritat científica de l'omnipotència de Déu i no hauríem de permetre que cap por de cap mena d'oposició entrès al nostre pensament. Si hi deixem entrar la por que quelcom ens fa oposició, ens mesmeritzem a nosaltres mateixos en nom d'un enemic suposat. Aleshores sentim els efectes de la nostra por i de no creure en la supremacia de Déu. Saber que només hi ha un Poder, i que aquest poder és el Poder de Déu, el Bé, hauria de ser per nosaltres un fet sempre present. L'únic sentit carnal que hem de vèncer és el nostre. No cal que ens amoïnem per cap poder extern. No n'hi ha cap.
Hem de maldar per saber que tota la humanitat és espiritual i que té una sola Ment, i que no hi pot haver suggestions de cap oposició que ens vingui d'altri. Hauríem de “ser un amb Déu,” la Veritat, no pas un amb el món o amb els nostres pensaments mortals. Quan ens enlairem per sobre de la creença que el pensament mortal ens pot influir o posar pals a les rodes al nostre progrés o a la nostra demostració, una potent transfiguració comença a esdevenir-se a les nostres vides.