Martha Wilcox
La Consciència
Hauria de quedar ben clar a la ment de tots i cada un dels estudiants de la Ciència Cristiana que no hi ha res que pugui crear la consciència. No podem anar més enllà de la consciència, perquè no hi ha res més enllà de la consciència. La consciència és Déu. Déu i l'home no són res més que consciència.
Déu o la Ment és consciència infinita i indestructible al punt de la causalitat; Déu o la Ment és consciència infinita i indestructible al punt de l'efecte; i causa i efecte és un.
Déu o Ment és el nom que posem a una infinitat de Bé conscient de Si Mateix, i el resultat de l'activitat de la consciència de Déu o del Bé és la idea conscient i infinita de Si Mateix, que és l'home. Si la Ment no fos conscient de Si Mateixa, no tindria cap idea de Si Mateixa, i no hi hauria intel.ligència o home (Unitat del Bé 24:12). Un practicant i un pacient van fer servir aquest paràgraf gairebé exclusivament, mentre treballaven amb una pretensió severa del mal. Tots dos es van agafar al fet que tota la consciència és Déu, una consciència infinita, i que aquesta consciència infinita es reflectia com la seva consciència individual. Tots dos es van agafar al fet que com que Déu era l'origen de la seva consciència individual, ells, efectes com eren, només podien ser conscients del Bé infinit. Acceptant aquesta consciència com l'única consciència, i com la seva consciència, la falsa creença féu lloc a la realitat, i el pacient fóu guarit.
Només coneixem allò que hi ha a la nostra consciència, i la nostra consciència és Déu, el Bé. La veritable idea de Déu, l'home, no és només a la consciència, sinó que ell mateix és consciència, i és la totalitat de la consciència. Aquesta consciència de Déu era la consciència de Jesús, i és també la consciència Científica de “l'home perfecte.” Jesús va entendre que l'home és una mena de consciència viva i eterna, igual que Déu és una mena de consciència viva i eterna. Jesús va ser eternament conscient de la relació d'unicitat entre Déu i l'home.
Quatre dies després de la mort de Llàtzer, Jesús va anar a la tomba, amb la consciència purificada de les creences de la mort, del temps i de la desintegració. Jesús sabia que Déu o la consciència del Bé, no en sabia res d'aquestes experiències, i Llàtzer, doncs, tampoc no en sabia res. Jesús sabia que Llàtzer com a idea no havia viscut mai a la matèria o al cos material, i no s'havia mort mai. Jesús sabia que Llàtzer no tenia més consciència de la matèria i de la mort de la que en té Déu. I Jesús, doncs, manà a Llàtzer que s'alcés de la tombà. Sabia que no hi havia res a la consciència de Llàtzer que pogués dir: “Sóc mort, no em puc posar dret.” Déu i Llàtzer eren una i la mateixa consciència, i Llàtzer és posà dret i sortí de la tomba, fent palesa aquesta consciència única, que l'enteniment humà veu com l'aparença mortal de l'home.
La consciència infinita no està limitada per res ni per ningú, sinó que ho abasta tot i tothom. La consciència sempre és inclusiva, fins i tot abasta els vents i les onades i els cels estelats. La consciència divina inclou totes les coses fonamentals, reals, que li pertoquen a una persona o a una cosa.
Una vegada, un estudiant de la Ciència Cristiana va haver de fer un viatge al voltant del món. No li feia gens de gràcia ni en tenia ganes. Tenia por del mareig, i de les tormentes, i dels perills dels viatges oceànics. Aquest estudiant no se'n recordava que totes les creences sobre l'home, el vaixell, l'oceà i les tormentes eren dins seu, i com que no eren fora de la seva consciència, en tenia el domini. El practicant va fer memòria a l'estudiant que tota la consciència és Déu, i que aquesta consciència és el Bé que ho inclou tot, que la consciència sempre té el domini, que ni el vaixell, ni el mareig ni el temps podien pensar en ell, però que ell, la veritable idea de la consciència, tenia totes aquestes coses dins la consciència tal com realment i fonamentalment són. Quan va discernir que la consciència ho inclou tot, les seves falses creences van quedar redreçades a favor de l'home, i va demostrar que les falses creences no poden afectar les realitats.
Tot allò que Déu o la Ment ha afaiçonat és a la meva consciència. La consciència infinita sempre és conscient de les seves idees, i per això, totes les idees són a la meva consciència.
Si em cal una idea, la tinc, i fins i tot abans de pensar que em cal, ja és meva. La consciència mai ha de fer memòria de res ni mai perd res. Totes les coses útils o desitjables que mai ens han calgut o que hem hagut de saber, sempre han estat a la nostra consciència. Imaginem-nos que em vull enrecordar del nom d'una certa persona. Discernir que la meva consciència ho inclou tot, de la mateixa manera que la consciència de Déu ho inclou tot (de fet, són una i la mateixa consciència), esvaeix la creença a la meva consciència que quelcom s'hagi perdut o que no hi és quan em cal.
El nom d'aquesta persona em vindrà al cap quan discerneixi que hi ha algú a la meva consciència anomenat “el Fill de Déu.” Discernir que el nom de la persona és el “Fill de Déu”, em fa venir al cap que el seu nom és en Jordi Calzina.
La consciència infinita sempre és conscient de totes les seves idees tal com realment són. I la consciència que tu ARA tens, i que jo ARA tinc, és aquesta infinita consciència.
La nostra consciència humana és verdadera o falsa segons si capim la consciència científica o si ens entretenim amb una falsa creença. Quan entenem que la consciència que ara som, expressa i reflecteix l'única i sola consciència, aleshores la nostra consciència és científica, veritable. Però si ens pensem que som una personalitat, i que tenim una consciència pròpia, aleshores la nostra consciència és falsa.
Al llibre dels Reis 4:42 se'ns hi presenta l'exemple d'una consciència operant com l'enteniment científic, i d'una altra consciència operant com la falsa consciència. Aquest exemple de la consciència veritable i de la falsa consciència fóu exposat quan Elies manà al seu servent que donés menjar a cent homes amb vint barres de pa d'ordi i un grapat de blat de moro.
Per a Elies, que tenia una consciència científica, totes les coses útils que li calien no eren mai fora, sinó que eren dins de la seva consciència, i ell n'era sempre conscient. Tot era intacte, inexhaurible, sempre a l'abast de tothom.
Elies no era d'aquesta mena d'individus que es pensen que d'alguna manera creen coses noves, ni es pensava que el bé li arribaria en algun temps futur. Elies sabia que si cap bé mai podia existir humanament, era perquè aquest bé ja existia a la seva consciència, divinament, o dit d'una altra manera, en tota la seva realitat.
Per a Elies totes les coses bones i útils ja eren a la seva consciència, intactes i a l'abast, i n'era sempre conscient. Per a Elies, tothom a l'univers hauria pogut menjar pa d'ordi i blat de moro, cada dia, sense que s'exhaurissin, perquè Elies sabia que les idees del pa d'ordi i del blat de moro a la consciència individual restarien intactes, ni emprades ni exhaurides.
Agafem el número 2. Tothom pot fer servir el número alhora; i tanmateix encara que es faci servir no es desgasta. De la mateixa manera les idees a la consciència no poden ni minvar ni extingir-se pel fet que es facin servir.
Tot el bé és sempre al nostre abast, a l'abast de tots i cada un de nosaltres. Mai minva. I on mirem per a trobar el nostre bé? A la consciència. És on sempre el trobarem. El regne de Déu és dins nostre i és la nostra consciència.
La consciència del servent d'Elies es correspon amb la falsa creença. El servent d'Elies es pensava que era una personalitat amb una consciència pròpia, i que totes les coses eren fora de la seva consciència. Creia en la migradesa, en la mancança, en la degradació, creia que tot es pot exhaurir i que tot és limitat.
La consciència del servent d'Elies és el malentès que la ment humana té d'allò que és el bé i d'on el bé és. La seva aparent falsa consciència era només la manera capgirada que la ment humana té d'entendre i veure allò que, de fet, eren fets espirituals a l'abast, dins la seva consciència.
Igual que al temps d'Elies, avui també podem demostrar al món que si reconeixem les idees espirituals o els fets vius i actius que afaiçonen la nostra consciència, podem anul.lar i anul.larem les falses creences que tenim d'aquests fets, o sigui, anul.larem la consciència hipotètica.
Puix que Elies va reconèixer i emprar la consciència que és enteniment científic, va fornir al món la prova concreta que el bé que afaiçona la consciència és sempre a l'abast per a què l'individu el pugui emprar; de bé n'hi ha sempre a desdir i no falla mai. Avui, com al temps d'Elies, la Veritat diu als cors afamats: “Mengeu i encara en sobrarà.”
L'anomenat cos material no és una cosa que ompli l'espai. Només hi ha un cos infinit. La creença d'un cos material no crea una altra mena de cos; és només creença. La creença no és res, és només la creença d'alguna cosa. L'únic lloc on podem anar a trobar i encarar les creences és al reialme del pensament mortal. Si em penso que dos i dos fan cinc, haig d'encarar aquesta creença al pensament mortal. La creença mai és fora del pensament, mai s'externalitza. Considerem el pair malament. El pair malament és la identitat de la creença. O sigui, el mal pair i la creença són una i la mateixa cosa. Aleshores encaro el mal pair com una creença, i l'haig d'encarar al reialme del pensament mortal, perquè la creença no és mai fora del pensament. El cos no té cap relació amb el mal pair, tret de ser l'expressió visible d'allò que hi ha al pensament mortal.
Tota creença és impersonal. No hi ha ningú que la generi. Déu o la Ment és la veritat infinita, i la Ment no pot ser el contrari de la Veritat ni esdevenir creença. L'home, el reflex de la Veritat, no pot incloure la creença. De fet, aquesta mena de consciència anomenada creença, no existeix.
Puix que el cos material és només una creença de la ment mortal, allò que hem de fer és refinar la nostra creença del cos, tot assolint una comprensió més refinada del cos veritable. Un fals sentit del cos s'ha de bescanviar per un veritable sentit del cos.
El progrés espiritual no destrueix un cos material, només esvaeix la creença que el cos que ara tenim sigui mortal i material, orgànic i estructural. A mesura que aclarim les nostres creences, la nostra vista i la nostra percepció copsen el nostre cos gloriós sempre present, el cos vist a la Muntanya de la Transfiguració.
Un guariment a la Ciència Cristiana fa palesa una creença més refinada del cos. Quan declarem els fets veritables de Déu, ens hauríem d'adonar que aquests fets o Veritat de Déu, és l'home, és el cos. Déu o la Ment és l'home; Déu o la Ment és el cos. El cos és sempre l'expressió visible de la ment. Totes les imatges del pensament que hi ha dins la nostra ment, es fan visibles al cos, que és l'expressió de la ment.
Quan el nostre cos ens assenyala que hi ha una certa imatge inharmònica al nostre pensament, hauríem de bescanviar tot seguit aquesta falsa imatge del pensament per la imatge contraria o la Veritat. Aquest procés rescabala la salut i l'harmonia de la nostra ment, que al seu torn es manifesta visiblement al nostre cos.
Ens sembla que és el nostre cos que s'envelleix a part de la ment, però el cos de l'home, o la seva encarnació és només el guarniment del seu pensament. El cos sempre manifesta la ment d'on ve d'una manera ben visible i inequívoca.