Altres
On És la Teva Fe?
El Journal de la Ciència Cristiana 1916
Louise Knight Wheatley
Quan es va desfermar el temporal sobre el mar de Gal.lilea i els deixebles van cridar al Mestre perquè els salvés, Jesús els hi va fer aquesta pregunta, “On és la vostra fe?” La inhabilitat, que ells mateixos van confessar, d'heure-se-les amb la situació, feia palès que tenien més fe en el poder de la matèria per destruir-los que en el poder de l'Esperit per salvar-los; no és gens estrany, doncs, que no poguessin contestar aquesta punyent pregunta.
Aquest no va ser l'únic cop que Jesús va haver de fer pels seus deixebles la feina que ells haurien hagut de fer. Quan li van demanar que acomiadés la gentada que l'havia seguit fins al desert, per a què anessin a comprar menjar, la seva resposta instantània fóu, “No cal que vagin enlloc, doneu-els-en vosaltres.” Però ells només van demostrar com n'era de migrada la seva fe en esguardar impotents les barres de pa i els peixos que tenien.
Quin munt de cops el Mestre devia haver gemegat per dins davant la mortal insensibilitat dels qui amb tanta tendresa havia mirat d'ensenyar! Tanmateix amb una paciència infinita els hi digué, “Porteu.” Els hi havia fornit als deixebles una oportunitat de demostrar la seva comprensió de la veritat i l'havien malaguanyada. I doncs, no només va atipar la gentada per ells, sinó que a l'hora del temporal sobre el mar de Gal.lilea, es va estalviar de dir res a la colla aterrida fora de la pregunta que hem esmentat, mentre amb calma es girava per a renyar el vent i les ones amb una autoritat tan gran que el temporal no va poder fer altra cosa que apaivagar-se, i se'n seguí la calma de l'Esperit.
Cap característica de Jesús era més pronunciada que la seva introntollable confiança en Déu. Abans que la qui escriu aquest article esdevingués una estudiant de la Ciència Cristiana, li feia rodar el cap que Jesús, havent demanat als seus deixebles que paressin esment en l'acte de la pobra vídua que va donar els dos cèntims que tenia, “tota la seva fortuna,” no l'hagués ajudat; tanmateix no se'ns diu enlloc que Jesús fes res més fora d'aprovar l'acció amb mots de compliment. Per què no li va donar res? El reconeixement, ni que sigui plaent, no compra pa.
Com podia algú tan compassiu i tendre de cor com el Mestre contemplar aquesta petita escena emotiva i no bellugar ni un dit a favor de la dona? Qui n'havia atipat cinc mil podia ben bé ajudar-la, i sabia que li calia. Què ho fa que la deixés anar cap a casa seva sense res? Ho va poder fer perquè tenia prou fe en Déu; sabia que en lloc d'anar cap a casa sense res, anava cap a casa per a adonar-se que totes les coses reals de la terra eren al seu costat. Havia demostrat que no es mirava la matèria per a tibar-ne el proveïment que li calia, perquè havia donat tot el que li quedava; i amb aquest acte s'havia posat sense reserves sota la protecció de l'Esperit, sota l'ampara d'una llei espiritual més certa, immutable i infal.lible que la pretesa llei que aguanta els planetes a les seves òrbites.
La vídua potser no n'era del tot conscient. La seva acció podia haver estat inspirada per la fe simple i infantil que d'una manera desconeguda Déu en tindria cura; però això no va afectar el resultat. S'havia agafat a una llei, tant si ho sabia com si no; i la llei de Déu no depèn de la voluntat humana per a ser empesa divinament. Ella havia obeït la llei, no s'hi havia oposat, sinó no se n'hauria seguit la benedicció.
A la carta als Romans St. Pau parla dels qui “fan palesa l'obra de la llei escrita als seus cors,” ni que n'ignorin la lletra. Quantes persones coneixen les lleis del seu país? I tanmateix tots n'hem rebut la protecció des de la infantesa, i el fet que hom pugui ser inconscient de l'existència d'alguna llei específica, no en minva l'operativitat a favor seu si s'hi empara. Ni que la dona fos inconscient que en donar la mica material que tenia s'agafava a la il.limitada abundor de l'Esperit, això no va soscavar la inevitabilitat del resultat.
Jesús ho va entendre. Per això va poder deixar marxar la dona sense dir ni piu. És un dels pocs casos en que simplement fóu espectador, perquè no li calia fer res. La dona ho havia fet tot, i no hi havia més dubte del resultat final del que hi ha que el sol ixi al matí. Quan la dona es va allunyar de la capsa de les almoines aquell dia, hom es pot imaginar facilment la pura joia que devia lluir a la cara de Jesús quan la va veure marxar, i esguardant el futur va veure-hi les seves radiants possiblitats. Haver-li anat al darrera per posar-li quatre cèntims a la mà, ho hauria espatllat tot; i Jesús mai va espatllar la demostració dels altres posant-hi cullerada.
Agraïm a Déu si es pot dir sempre el mateix de nosaltres. Hi ha cops, és clar, que al Científic Cristià se li demana no només que forneixi l'aliment espiritual que cal, sinó que també sadolli la necessitat del moment amb l'ajut material adient. De cap manera recriminem la caritat amorosa que no s'acontenta dient només, “Que estiguis calent i ben tip,” sinó que amb joia està apunt de comprar allò que escalfa i atipa. Ningú negaria, tanmateix, que desvetllar el necessitat i fer-li capir l'omnipresència divina, amb el seu infinit proveïment que sadolla tot el que li cal a l'home, és una benedicció molt més gran.
La Ciència Cristiana els hi ensenya als seus seguidors a ser amorosos, compassius, generosos, dolços i a tenir bon cor; però hi ha també la falsa caritat, que és sovint un altre nom per la manca de coratge moral. Posar-se la mà a la butxaca és gairebé sempre el camí més fàcil; però el camí més fàcil no és sempre el més bo, ni el camí que veritablement beneirà “tant el que dóna com el que rep.” Jesús una vegada va sadollar la necessitat temporal dels qui eren amb ell amb el pa del cel; però només ho va fer dos o tres cops pel què sabem, a tota la seva carrera. De la mateixa manera els cops que a un Científic Cristià se li demanarà que forneixi alhora ajut espiritual i material no són tants com es pot pensar, si el cas ha estat analitzat amb consagrada consideració.
Què empeny al practicant de la Ciència Cristiana que ha sentit alguna història “de mala sort,” a posar-se la mà a la butxaca per ajudar el pacient? No és la por indefinida que si no ho fa ell ningú més ho farà? I tanmateix al tractament segur que hi ha afirmat sincerament i amb devoció que l'única llei que governa l'home és la llei de Déu, i que tots els canals per a rebre el bé estan, doncs, oberts i li són posats a l'abast. Amb els mots d'un himne estimat (195), “Per què és la teva fe, Oh, fill de Déu, tan minsa?” no pot el practicant acomiadar al pretès pacient amb la mateixa joiosa confiança amb què Jesús va veure marxar la dona aquell dia centúries enrera? És un tractament de la Ciència Cristiana una cosa tan fràgil que hom després se l'hagi de mirar de prop per veure si ha anat bé? Tancar la porta de l'oficina del practicant és un senyal per a què la perfecta llei de Déu aturi la seva solemne operació?
D'on ve aquest exagerat sentit de la responsabilitat personal? Quan deixem anar una pilota, no l'empenyem pas amb la mà per por que si no ho fem no arribi a terra! No podem tenir tanta fe en la llei de Déu com en tenim en la llei de la gravetat? Quan deixem anar la pilota no hi ha cap dubte del resultat, ni la malfiança mig esfereïda que si no la vigilem de prop pugui anar enlaire i no avall. Sabem que va avall. No ho creiem o ho esperem, sinó que ho sabem. Quan l'hem deixat anar hem fet la nostra part; la llei de la gravetat hi fa la resta.
De la mateixa manera, quan el practicant amb el seu tractament ha alliberat el pacient de les falses creences que el tenien atrapat, ha fet la seva part; Déu hi fa la resta. Quan a l'ordre del Crist, Llàtzer es va aixecar de la tomba, les mans i els peus embenats, és significatiu que Jesús no digué als qui eren a prop, Afluixeu-li les benes i feu-lo anar, sinó “Afluixeu-li les benes i deixeu-lo anar.”
Quan s'ha fet un tractament científic ben fet, no cal fer mans i mànigues perquè “passin” coses; només ens hem de quedar quiets i “deixar” que passin. Tanmateix, de vegades cal coratge moral real per no potinejar després de fer el treball mental. Sembla que no quedem sempre contents afluixant les benes de Llàtzer; de vegades hi volem córrer al darrera i dir-li què ha de fer. Però és això feina del practicant? Tanmateix això és el que fan molts practicants amorosos, fidels i de bon cor, i fa anys que ho fan. A la pàgina 419 del nostre llibre de text, “Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures,” de la Sra. Eddy, hi llegim, “La teva feina veritable és destruir l'enemic, i deixar-li el camp a Déu.” Si l'hi deixéssim!! Però de vegades ens hi quedem, i sense voler fem tanta nosa que Déu s'ha d'esperar molt!
La simpatia humana sovint fa més del compte. Sovint li furta a un germà el privilegi sense preu de fer la seva via. Li furta l'oportunitat de créixer, perquè vol fer tot el creixement per ell. Veu tan clar el què hauria de fer que s'afanya i ho mira de fer per ell abans que l'altre pugui. Vol solucionar-li el problema, i donar-li ben arrodonit i embolicat, com si fos un paquet polit. Però aquests paquets no valen el paper amb què van embolicats, com sabem els qui n'hem donat de tant en tant. Un nen arriba a ser un matemàtic mercès als processos mentals que fa servir solucionant els seus problemes, no pas amb un bon amic que li xiuxiuegi les respostes des de darrere del llibre.
Oh, Amor diví, que abilles les violes i saps quan cau el pardal, si només ens poguéssim refiar de Tu una mica més! La prova suprema de la fe de Jesús fóu quan penjat a la creu mirà avall i va veure la que semblava només una causa perduda. Què tenia per ensenyar dels seus tres anys de ministeri constant? Unes quantes dones que ploraven, uns quants deixebles escampats un aquí i l'altre allà, la befa i l'escarni de les gentades. “Es va refiar de Déu, que l'alliberi ara,” se n'enfotien. Tanmateix Jesús no va tremolar ni dubtar mai! “N'ha salvat d'altres, i no es pot salvar a si mateix,” cridaven. Tanmateix ni en aquest moment d'angoixa humana extrema no va mirar vers la materia ni els mitjans materials per a trobar-hi ajut. “Les dotze legions d'àngels” no van ser cridades per ajudar la solemne operació de la llei perfecta del seu Pare. Podria haver baixat de la creu i esdevenir el seu rei, però no ho va fer. La seva fe era a l'Esperit no a la matèria. La seva visió purificada hi va veure més enllà del testimoni fugisser del moment i va discernir l'eterna activitat del bé. “Pare, a les teves mans hi encomano el meu esperit,” era tot el que havia de dir. Tenia fe que el matí de la ressurreció arribaria, ni que la via que li menava l'hagués portat a les tenebres del Calvari.
Hi ha un matí de la resurreció per a tots els qui avui segueixen el Mestre, l'hora que ens enlairarem per sobre de totes les nostres estimacions de vida a la matèria i contemplarem el Crist ressucitat. Què ens emboira la visió? Per què aquesta resplendor radiant sembla massa sovint embolcallada d'ombres? Per què no podem veure la meravella i la glòria -ara? Què és el que sembla una nosa entre nosaltres i el matí de la resurrecció? ens pregunta la Sra. Eddy als “Escrits Miscel.lanis” (pàg. 179) i hi afegeix, “És la creença de la ment a la matèria.”
Enlairem els nostres pensaments, doncs, com va fer el Mestre, més enllà i per sobre del volei d'alguna simple creença humana fugissera que s'anomena a si mateixa veritat per a contemplar la realitat espiritual perfecta. Fem rodolar fora l'única pedra que hi ha entre nosaltres i la solució de qualsevol problema. Sembla massa genèrica aquesta afirmació? A Ciència i Salut, a la pàgina 368 la Sra. Eddy hi ha escrit, “Quan arribem a tenir mé fe en la veritat de l'ésser que en l'error, més fe en l'Esperit que en la matèria, més fe en viure que en morir, més fe en Déu que en l'home, cap suposició material ens podrà privar de guarir el malalt i destruir l'error.”