Gilbert Carpenter

Download

Cinc cents Punts de Vetlla
Introducció

El nostre llibre de text, Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures, de la Sra. Mary Baker Eddy, adreça tots els menesters humans i exposa la manera de solventar tota mena de problemes. Cal, tanmateix, que cada estudiant, faci efectius per si mateix aquests ensenyaments, sobretot tocant a la fase de l'error que no li voldria deixar capir la vàlua veritable dels ensenyaments de la Bíblia i del seu llibre de text, ni emprar a l'ample allò que n'entén, que és l'únic que mena a la salvació final.

Els estudiants que visqueren a la llar de la nostra Cap testifiquen que cap fase de l'experiència humana no era tan insignificant que no els hi exigís d'aplicar les regles de Déu, i cercar-Ne l'ajut. Molts dels malentesos que es produiren, eixiren del fet que els estudiants tenien una concepció limitada de com fer servir la veritat, en contrast amb la gran pràctica que en tenia la seva Mestra.

N'hi havia que es pensaven que la Sra. Eddy era massa primmirada tocant a detalls poc importants, però ella només exigia el pensament just dels seus estudiants tant a les qüestions més menudes com a les més grans. No se sap que blasmés ni critiqués mai un estudiant per haver fet una demostració d'una qüestió humanament poc important.

El vostre mestre voldria que aquests punts de Vetlla fossin una guia adient i escaient per a què els seus estudiants eixamplessin la demostració de la Ciència Cristiana seguint l'exemple que la Sra. Eddy donà a casa seva, sobretot quan aquest maldar és adreçat a tota suggestió de mesmerisme que clami enterbolir la comprensió del sentit més pregon de la Bíblia i de Ciència i Salut.

No és un error nodrir la idea que copsar les coses pregones de Déu és una qualitat que es desenvolupa i s'assoleix només amb l'estudi i la dedicació? Cert, cal aquest estudi i aquesta dedicació per a saber quines són les traves que no deixen expressar als estudiants la Ment que hi havia en JesuCrist, una cosa divinament i científicament natural pel qui té el pensament allerat de la influència de la ment mortal. La tasca més cabdal de l'estudiant és buidar el seu pensament per a què hi puguin entrar les coses pregones de Déu.

La Bíblia descriu les victòries i també les desfetes dels qui miraren de seguir el guiatge de la veritat. Amb aquests exemples notables davant vostre, no us passarà pel cap que el vostre mestre vagi errat si mira d'emfatitzar humilment algunes de les lliçons que ell mateix ha après, tot esperant que en assenyalar el camí, li siguin d'ajut a un altre. És la veritat la que il.lumina els racons foscos d'aquest somni humà; tanmateix un peregrí pot ajudar-ne un altre amb la seva claror.

El punt de vetlla més cabdal, i que realment abasta tot el territori, és vetllar que l'error humà que es toca en aquestes pàgines -puix s'adiu amb la creença del món que l'error és real- no quedi arrelat a la vostra consciència com una realitat, ni us faci creure que us les haveu amb res tret d'una il.lusió, l'efecte del pensament no científic. Enrecordeu-vos que el mal pensament i els seus efectes són irreals a la vista de Déu; allò que esfereix l'home i allò que el neguiteja és mitològic i intercanviable.

Punts de Vetlla

1- VETLLA, que no miris de fer res a la Ciència Cristiana des de cap altra perspectiva que no sigui la joia. L'himne de la nostra Cap ens encoratja a fer tot el camí pedregós amb joia. La feina que a la Ciència Cristiana es fa amb joia té un poder i una efectivitat que la feina feta només com una obligació solemne, no té. Si sembla que hagis perdut la teva joia, obeeix l'ordre de la Sra. Eddy, “Si has perdut la joia, encara el magnetisme animal.” Si ho fas com cal, en tornaràs a gaudir, i podràs tornar a fer la teva tasca joiosament. La nostra Cap va escriure un cop al Sr. George Kirtes, “La joia i l'alegria són d'essència divina i la seva recompensa és d'efectes múltiples.”

Si caiguessis dins d'un llac glaçat, i volguessis nedar cap a la riba, t'hi quedaries encara més entrampat. La primera cosa que has de fer és sortir-ne. Aleshores podràs arrossegar-te sobre el glaç fins a la riba. Aquest sortir a la superfície simbolitza la il.luminació del pensament, que ens posa a punt per maldar a la Ciència Cristiana. “L'esperança de l'home bo serà la joia.” Probervis 10:28

2- VETLLA, que no et passi per alt de reconèixer que cal capir el sentit més refinat dels termes emprats a la Ciència Cristiana, i no pas acceptar sense rumiar-s'hi les definicions que en fa la ment mortal. Per fer aquesta tasca cal estar a l'aguait, puix el sentit humà que se'ls hi ha donat ha quedat empedreït. Uns quants exemples d'aquests mots són: pregària, amor, feina, ment, obediència, cel, infern, servei, deure, creença, adoració, lleialtat, pecat, salut, malaltia, harmonia, immoralitat. A la pàgina 249 dels Miscellaneous Writings hi llegim que estudiants dels Col.legi de la Sra. Eddy en foren expulsats per immoralitat. Quin calculeu que era el seu pecat davant de Déu?

3- VETLLA, que en llegir la Bíblia, Ciència i Salut i altres obres de la Sra. Mary Baker Eddy, no acceptis ni et facis teu el sentit literal que el pensament mancat d'inspiració hi llegiria, en lloc de desvetllar al teu pensament la mateixa inspiració que tenien els autors, per a què se te'n reveli el veritable sentit.

4- VETLLA, que puix tens per mà els textos de la Bíblia i de Ciència i Salut, no et creguis que cap part d'aquests textos es faci palès o s'expliqui a si mateix, o que el sentit en sigui facilment discernible, perquè sembli obvi. El veritable sentit dels mots inspirats no pot ser mai assolit pel procés de raonament humà.

5- VETLLA, que no sentis més afecte per l'escletxa que per la claror del sol que hi passa. Si hom reflecteix bones qualitats, o reflecteix la Veritat que guareix, és perquè, com diu la Sra. Eddy, la Ment divina hi passa com la claror passa pel vidre d'una finestra. Si hom se sent més atret per la persona que per l'Amor diví que reflecteix, hi ha el perill de personalitzar el bé, que inevitablement va de bracet de la personalització del mal. Això limita el bé i dóna poder temporal al mal. Judes, inqüestionablement, personalitzà el bé que Jesús reflectia. Aleshores quan el va trair, la conclusió lògica fóu que ell personificava el mal. I per eliminar el mal, doncs, s'hagué de matar a si mateix. Si hagués impersonalitzat el mal, l'hauria mort i s'hauria alliberat a si mateix. Un cop un estudiant declarà, “En la mesura que no ens fem nostre el bé, tampoc no ens fem nostre el mal.” Aquesta exhortació s'aplica i abasta la nostra actitud vers els altres.

 

6- VETLLA, que el vell ensenyament i la vella formació teològica tocant al pecat no et privin de veure que el pecat és, fonamentalment, causa, més que no pas efecte, pensament erroni, més que no pas acció dolenta. El pecat primari és el pecat contra l'Esperit Sant, o contra allò que uneix l'home amb el seu Creador. Allò que l'home anomena pecat és el resultat extern d'aquesta falsa creença fonamental, d'aquest error de donar-se al mesmerisme.

Allò que el món anomena pecat no separa l'home de Déu tan efectivament com allò que el món anomena bonesa, que és en gran part cofoisme. Quan un mortal s'adona que les seves accions són pecaminoses, és més fàcil que s'avorreixi de si mateix i de l'existència material, i es giri vers Déu; mentre que el seguidor que s'acontenta amb teories i doctrines, no avorreix la matèria ni té fam dels fets espirituals. La conclusió, doncs, és que el cofoisme és l'estat de pensament més perillós pel què fa al creixement espiritual. Ningú no menja si no té gana. I doncs, l'actitud dels Escribes i dels Fariseus hipòcrites d'avui en dia, fa impossible la fam espiritual, que és allò què empeny l'home mortal a cercar la divinitat.

Podem dir que el cofoisme és el pecat contra l'Esperit Sant, puix és un pecat contra la naturalesa espiritual de l'home, i és molt més seriós que els pecats contra la societat, que la ment mortal castiga. El pecat més perillós des del punt de vista de Déu és el que tempta més l'home a sentir-se cofoi de si mateix, i segur a part de Déu.

Hom diu que la Sra. Eddy declarà un cop, que més s'estimaria treballar amb un membre de l'església que fos quaranta-cinc per cent bo, que no pas amb un que en fos un noranta-cinc per cent. Aquestes afirmacions serien anòmales si no interpretem que el bé que s'hi esmenta és el bé humà. De fet, la Sra. Eddy només posava en paraules seves, les del Mestre, “No vinc a cridar els justos, ans els pecadors perquè es penedeixin.” Tot allò que és humà ha de ser finalment eliminat, tant si sembla bo com dolent. Com més percentatge en tinguem per dolent, més maldarem per a desempallegar-nos-en, i doncs, no serem tant pecadors a la vista divina, puix pel Mestre el pecat és creure i arrapar-se a allò que és humà. El jove ric que anà a trobar Jesús seria un exemple del què la Sra. Eddy en diria un noranta-cinc per cent bo. S'entristí quan el Mestre li digué que havia de vendre tot el que tenia, per bo que li semblés. Si no hagués tingut tantes riqueses humanes materials, no s'hauria entristit tant. I doncs, la seva creença en el bé humà era un pecat contra l'Esperit Sant.

El fill pròdig potser era un quaranta per cent bo, en contrast amb el noranta-cinc per cent del seu germà gran. I tanmateix, mireu quina fóu l'actitud del germà gran quan el fill pròdig tornà a casa!! Féu mala pràctica mental, s'engelosí del tractament del Pare vers el germà petit, i actuà com si desitgés que el seu germà no hagués estat mai redimit, quan, de fet, l'experiència d'Egipte era el procés ineludible per aprendre la manca de vàlua i el no res de tota la materialitat. Puix a casa del Pare no s'hi pot aprendre res pel què fa al clam del mal, i aquest coneixement calia per ajudar la pobre humanitat, s'havia d'aprendre a Egipte. I doncs, quan el fill pròdig tornà, estava a punt de ser abraçat dins del propòsit del Pare i de treballar amb el Pare per redimir la humanitat. El Pare i el Fill treballant plegats simbolitzen la Ciència divina i la Ciència Cristiana, la primera la Veritat al cel, la segona la Veritat portada a la terra. Aneu a Ciència i Salut, 471:29.

La Sra. Eddy visqué moltes experiències amb els germans grans mentre feia la seva tasca. Sabia que els germans grans creen la majoria de problemes. Els vegé molt cops mirant de fer tornar vers el corrent de la ment mortal els nedadors valents que maldaven per arribar a la riba, potser els mateixos que ella mirava de salvar. Qui la pot censurar de plorar pel més odiós de tots els pecats, la creença en el bé humà, quan, de fet, l'única veritable bonesa és divina?

 

7- VETLLA, que no acceptis la suggestió que pots créixer espiritualment d'altra manera que no sigui amb l'autoimmolació, la modèstia, la humilitat i la paciència. Un Científic Cristià veritable cerca sempre, humilment, de reflectir la Ment de Déu; i tot desig de reconeixement públic, o de ser posat sobre un pedestal humà no ve del sentit espiritual, ans del magnetisme animal. A l'Evangeli de St. Lluc 20:46 hi llegim: “Estigueu a l'aguait dels mestres de la llei. Els hi agrada de passejar-se amb llargues vestidures, i volen que la gent els saludi a les places, els seients d'honor a les sinagogues, i els primers llocs als banquets.”

 

8- VETLLA, que la xafarderia, els parers humans, i el “conflicte de llengues,” no trasbalsin el teu pensament, i et facin caure a la temptació de perdre el teu equilibri mental, de creure't que la Causa de la Ciència Cristiana va a la baixa, i de dubtar de la sinceritat d'altres Científics Cristians, els teus germans en Crist. El magnetisme animal envia aquest miasma, o gas emmetzinat, per produir aquest efecte, per afeblir el fort i dividir les files. L'antídot és reflectir l'Amor diví, aquesta panòplia que ens fa bons d'impersonalitzar l'error, i de saber que malgrat les falses evidències, Déu vetlla els Seus.

 

9- VETLLA, que havent gaudit d'una excel.lent demostració, no en quedis tan content que aturis el teu maldar espiritual. Tot allò que alenteix el nostre creixement espiritual s'hauria de tenir per l'AntiCrist, ni que sigui el resultat de la demostració científica. Tota cosa és l'enemic del Crist si ens fa quedar empantanagats al nostre viatge espiritual. L'harmonia humana que precedeix la desaparició de tot allò que és humà, és un perill per l'estudiant, puix si no vetlla pot caure a la temptació d'acceptar aquesta condició com la demostració plena i final. Pensant-se que ha assolit l'objectiu desitjat, pot afluixar el seu maldar, i doncs, allò que va “contra” el Crist pot posar-se “davant” del Crist, l'“anti” pot esdevenir l'“ante,” i la condició de la demostració que precedeix l'adveniment del Crist pot esdevenir-ne la força dissuassòria més gran.

Si volguessis matar una planta mig eixerreïda regant-la a cor que vols, t'adonaries que el teu primer maldar la revifa i la fa florir esclatant. Això et podria fer marxar del cap que el teu pla era matar-la, potser perquè sabies que era verinosa. La naturalesa plaent de la seva bellesa podria ser una temptació. El propòsit de la Ciència Cristiana és fornir-li al sentit humà una dosi tan forta de la Veritat que desaparegui, i només quedi el veritable sentit de l'home, dret en tota la seva puresa, bellesa i perfecció. Aquest punt de Vetlla és cabdal perquè el primer efecte de la demostració sobre el sentit humà és la manifestació d'un sentit humà d'harmonia. L'harmonia humana és legítima si l'entenem com un fenòmen que apunta vers el creixement, però no pas si la veiem com un punt d'aturada al nostre viatge espiritual. S'explica que la Sra. Eddy digué a alguns dels estudiants de casa seva, “No puc entendre per què esteu tan pletòrics quan negueu cada dia la matèria. És perquè la Ciència us fa gaudir d'un sentit humà de l'harmonia.”

Si fonguéssiu glaç per a fer-ne vapor, no podríeu evitar de passar per l'estadi on l'aigua és tèbia. Si l'aigua simbolitza la ment mortal; el vapor, la Ment immortal infinita; i el glaç, la mà freda de la discordança que es manifesta a les diverses fases del patiment, del pecat i de la mancança, es fa palès que és el fuet del patiment allò que mena l'home mortal a cercar l'escalfor de l'Amor Diví per fondre el glaç. Però quan l'aigua ha esdevingut prou calentona i plaent, se'ns presenta la temptació d'aturar el nostre maldar, puix tot és humanament harmoniós. L'estudiant que està a l'aguait sap que aquest és just el moment que el seu maldar s'ha d'atiar més que mai per assolir un sentit de l'activitat justa del pensament que en faci fora els límits mortals, i només resti la Ment divina, el Tot. Ni que fondre el glaç sigui agradable, de què ens serveix, si no tenim al cap el darrer objectiu i no arrodonim del tot el procés científic? Quin valor té el segon grau, especificat a Ciència i Salut a la pàgina 113, si no ens afanyem per assolir el tercer grau? El maldar veritablement constructiu de l'home a la Ciència Cristiana no s'atura amb l'harmonia humana; hi comença. I doncs, fondre el glaç, s'hauria d'entendre com un pas per fer-ne vapor.

Els tres graus exposats a Ciència i Salut, s'il.lustren ben il.lustrats a la darrera imatge de Christ and Christmas. El primer grau és il.lustrat per l'ombra fosca de la creu. Quan el propòsit diví de la creu s'entèn, en perdem la por, i queda il.luminat i embellit pels ocells i les flors. És ara, tanmateix, que pot esdevenir l'antiCrist si la regeneració del pensament humà que la Ciència ha generat es té per l'objectiu, en lloc del senyal del progrés espiritual. Que la creu ja no ens faci basarda, i n'entenguem el propòsit diví, no ha de ser el nostre objectiu, ans un mitjà per assolir l'objectiu final. El segon grau esdevé l'antiCrist només quan hom es pensa que l'objectiu de la Ciència Cristiana és abillar el sentit humà i fer-lo atractiu pel sadollament de l'home. L'autèntic propòsit de la Veritat és desvetllar l'home del seu somni carnal a fi de bescanviar la terra per les coses de Déu, de manera que l'home sigui feliç quan, i només quan, es desvetlli a la Seva imatge.

 

10- VETLLA, que al teu maldar per educar el pensament d'acord amb les lleis espirituals, no perdis de vista que no mires d'aprendre res que no sàpigues, puix com a fill de Déu, ja tens accés a le precioses joies de Veritat amagades a la consciència divina. Maldes només per desenterrar el pensament espiritual i reflectir tot el coneixement veritable. L'única cosa que l'estudiant avançat ha d'aprendre i que el fill de Déu no sap, és com opera el mal, i això hauria de ser un coneixement temporal, puix quan hom s'ha desempallegat del mal, no hauria d'enrecordar-se'n més de com opera.

Un home que pateix amnesia, o que perd la memòria, no mira d'aprendre res. No li cal educació. Allò que li cal és que la memòria li sigui rescabalada. Una teranyina de creença ha entelat la seva consciència, i el separa temporalment de la memòria del seu jo real. Aquest exemple descriu el dilema de l'home des del punt de vista espiritual. L'home no ha perdut realment la seva identitat espiritual ni la seva relació amb Déu; només l'ha perdut de vista. I doncs, la tasca de la Ciència Cristiana és retornar-li l'Ànima a l'home, i fer així palesa i clara la seva unitat amb Déu.

Tothom es pot salvar perquè el coneixement de Déu no és quelcom que s'hagi d'aprendre, només en n'hem d'enrecordar. La Bíblia en parla a la segona carta de Pere 3:1 “per desvetllar una manera de pensar pura, enrecordeu-vos .....” i a Joan 14:26, “El Consolador us ensenyarà totes aquestes coses i us en farà memòria.”

 

11- VETLLA, que no facis festa de la glorificació i del guariment de la matèria, en lloc de començar-te a adonar de com n'és de desitjable i suprema la Ment divina. A Lluc 10:20 hi llegim, “No feu festa perquè els dimonis se us sotmeten, ans perquè els vostres noms són escrits al cel.” Feu festa de la Causa, no de l'efecte. Quan la veritat comença a amarar aquest sentit humà, passem un període on l'efecte sembla tan atractiu que et penses que val la pena salvar-lo i t'hi esmerces.

A l'esport de tirar trets als coloms, els coloms de terrissa estan pintats de colors vius només per assegurar el tret i fer-los miques. La Bíblia ens diu que a l'antigor els sacrificis es feien amb animals sense tara, les primícies del ramat. Això il.lustra que refinar el pensament i la ment humana amb la demostració és posar-la a punt per ser anorreada.

 

12- VETLLA, que les begudes fortes (Is. 28:7) o l'extasi o l'excitament emocional que l'home mortal sovint pren erròniament per enlairament espiritual o pel contacte amb Déu, no t'engalipin. La vella teologia empra aquest mètode deceptiu i mira de jugar amb les emocions tot emprant les veus dolces del cors infantils ... Tot això no afavoreix el creixement espiritual.

La Sra. Eddy un cop va avisar la Sra. Sue Harper Mims de Georgia que no ensenyés la Ciència Cristiana a la gent negra. Va deixar fora de les Classes d'Instrucció a tota una raça? No posava més aviat a l'aguait la Sra. Harper d'una qualitat del pensament?  Qui  és propens a acceptar la Ciència Cristiana amb les emocions, i es pensa que n'entèn els ensenyaments perquè el fan tremolar de goig, no està a punt pels ensenyaments avançats. Quan hom està a punt, ni que la seva pell sigui fosca, ja no és un home negre, ha esdevingut un Científic Cristià. I hom pot dir el mateix d'un jueu o d'un Catòlic. Ja no són jueus ni catòlics quan han fet tota la preparació que els hi calia per la Classe d'Instrucció. Molta gent honesta malentèn sentimentalisme per espiritualitat. El sentimentalisme és com perfumar una rosa artificial per a fer-la semblar allò que no és.

 

13- VETLLA, que no et creguis que l'acció de la veritat fa més bona la teva ment humana fins fer-ne finalment saviesa veritable. La Ment real, on hi fa estada tota la saviesa, és divina. La Ment no es pot fer més bona; ha de ser reflectida per l'home. L'únic que l'home pot fer és aixamplar la seva habilitat de reflectir la Ment divina.

La Ciència Cristiana no ve a pensar per l'home; ni té per objectiu fer mé bo el pensament humà. La seva tasca és ensenyar què és pensar bé, i com hom pot reflectir aquest pensar bé de Déu, la Ment única, la deu de totes les idees justes.

La Sra. Eddy un cop va escriure, “Enrecorda't que l'objectiu és fer més sàvia aquesta pretesa ment humana fins que desaparegui, i la Ment divina sigui entesa com l'única Ment.” I una altre vegada digué, “La ment humana no es fa més sàvia; la saviesa fa minvar la ment humana.” El gran perill de fer la ment humana més bona és que l'home mortal en lloc de perdre-hi la fe, n'hi tingui més.

 

14- VETLLA, que en fer la teva tasca Científica no perdis de vista el fet que no maldes per eliminar una realitat monstruosa que té el poder d'eternitza-se malgrat l'omnipotència de Déu, ans senzillament per exposar la mentida i la il.lusió de la creença que Déu pot no ser-hi (o ser impotent o indiferent, o un Déu amb trets humans, i no pas el Principi del Bé Suprem).

 

15- VETLLA, que l'admiració dels qui has guarit i ajudat amb la Ciència Cristiana no et faci pensar que ets dalt d'una peanya, en lloc d'amarar-te d'humilitat. Fins i tot la nostra estimada Cap expressà el seu “actual feble sentit de la Ciència Cristiana.” (Ciència i Salut, 577:28)

 

16- VETLLA, que no et creguis que tu o un altre, és o ha estat un embaixador especial de Déu a la terra, en lloc de discernir que els dons de Déu són donats imparcialment a tots els Seus fills, malgrat l'educació humana, el naixement, el sexe o l'ambient. És veritat, tanmateix, que cadascú té el seu nínxol especial -la missió que se li ha donat per fer d'acord amb el pla i la voluntat del Pare.

 

17- VETLLA, que el teu reeiximent guarint, no et faci acontentar amb el gra de Ciència Cristiana que posseeixes (Ciència i Salut 449). La ment humana amarada d'aquest granet de Ciència Cristiana esdevé l'instrument d'un gran bé. Tanmateix, si hom vol anar progressant, ha d'assimilar més veritat fins que la ment humana sigui bandejada del tot.

 

18- VETLLA, que la falsa teologia que ens estalona constantment, temptant-nos mentre fem la nostra cursa celestial, no et faci pensar que la pregària és una simple petició, més que no pas desig, discerniment i afirmació; que és un mitjà per assolir quelcom que ara no tens i que potser de fet realment no et cal, més que no pas el procés científic que desclou els ulls de l'home i li fa entendre que ara mateix té tot el bé perquè refecteix Déu. Aquesta diferència es pot il.lustrar amb l'exemple del qui espera que el carter li porti un paquet, en lloc d'adonar-se que ja fa temps que li ha portat. La veritable pregària és el just desig que mena l'home a fer el maldar científic per esvair del pensament tot sentit de realitat del testimoni material, per esvair l'evidència d'un estat limitat i mortal de l'home, i poder arribar a discernir que, puix és el reflex de Déu, tot el bé és seu ara mateix. I que és el seu privilegi i la seva obligació reflectir aquest bé a tota la humanitat.

La Sra. Eddy va dir un cop, “Després d'afirmar el bé i negar l'error fins que el teu pensament és clar i només veu la veritat, vés més enllà i agraeix que, mentre t'esperaves, has rebut el que demanaves. No vagis enrera i tornis a demanar-ho, agraeix sense aturador que ja ho has rebut.”

Puix Déu és alhora Pare i Mare, podríem dir que ens hi apropem des del punt de vista masculí i des del punt de vista femení. Un és el cap, l'altre el cor, un la raó, l'altra la revelació. Un empra el poder de Déu amb autoritat; l'altre s'agenolla humilment davant del tron de Déu amb un desig pregon i demanant més la Seva gràcia. Els qui només preguen amb el cap tenen la tendència d'assumir massa i de sentir que són ells els qui acompleixen les obres; els qui preguen del tot amb el cor tenen la tendència de deixar la feina a les mans de Déu. Però la proporció justa fa que Déu i l'home treballin alhora, plegats. Com digué la Sra. Eddy, “La feina de Déu és guarir i la de l'home és deixar-l'hi fer.”

 

19- VETLLA, que no miris d'interpretar la Bíblia pensant que Déu està separat de l'home, o que opera a l'univers de cap altra manera que no sigui mitjançant l'home. Podria fins i tot ser bo de declarar que l'home és l'activitat de Déu expressada, o Déu actuant, si aquesta declaració ajudés a eliminar tot sentit que Déu opera a part del Seu reflex, l'home. Quan la Bíblia diu, “Això digué el Senyor,” vol dir que la Ment divina fóu expressada a través de la demostració que algun individu féu de Déu. Refiar-se de Déu vol dir refiar-se de l'habilitat que hom té de demostrar la presència i el poder de Déu (la consciència del Bé). Quan la Bíblia parla de Déu, si el text En fa més d'una definició, ha d'abastar el fet que Déu és reflectit per l'home o és reflecteix com l'home. El Senyor és el nostre Pastor per la nostra habilitat de reflectir la Seva Presència protectora. El Senyor, doncs, ha de voler dir l'omnipresència de l'Amor diví demostrada o reflectida per l'home.

 

20- VETLLA, que mirant de deixar fora amb tant desfici els teus enemics, no hi deixis també els teus amics, o les idees espirituals de Déu. Amb aquest punt de vetlla s'adreça la possibilitat que hom maldi tant per foragitar allò que es pensa que és l'error d'un article que escriu pels nostres diaris, que n'esclafi del tot l'espontaneïtat i la inspiració. L'error és la por. L'antídot és discernir que si hom mira d'impersonalitzar el bé, i sap veure que és Déu qui escriu l'article per mà seva, aquesta demostració exclourà l'error tant de la causa com de l'efecte.

 

21- VETLLA, que no et creguis que la teva embranzida espiritual pugui ser servada per res que no sigui la teva demostració diària. La Bíblia narra que els Fills d'Israel van haver de fer la demostració del manà cada dia. Només l'estar a l'aguait i l'activitat mental diària poden assegurar el progrés consistent i constant a la Ciència Cristiana. Si el estudiants s'imaginen que poden progressar arrepenjant-se en demostracions i assoliments passats, per molt temps que faci que parlin de la Ciència o l'estudiïn, el pensament mortal o mesmerisme està a punt de tibar i d'arrossegar el pensament fins al seu nivell si no hi ha una resistència activa. Sense cap mena de dubte això és el que volia dir la Sra. Eddy quan ens demanava que ens les haguéssim amb el magnetisme animal.

De ben segur, hi poden haver les hores fosques quan hom ha de recolzar-se en allò que ja ha demostrat, hores de surar en una consciència del bé; però aquestes hores no representen progrés. Són punts de repós pel nedador. Pot semblar que no és científic declarar que el clam de la matèria es vol arrapar al pensament cada dia, però és la veritat de la mentida. A l'home que ha estat enviat a llaurar neu un dia que glaça, se li ha de dir que ha de llaurar sense aturador, altrament la neu es glaçarà.

 

22- VETLLA, que la teva tasca mental no esdevingui una buida repetició d'arguments contra l'error, en lloc del reconeixement que és el poder diví passant del cor de l'home l'home al dels altres homes allò que esbotza la pretensió del mesmerisme, i acompleix tot el bé; tot el nostre maldar mental es fa, doncs, amb l'objectiu d'eixamplar, d'emfatitzar i d'accentuar aquest poder infinit. És com si l'Amor diví ens hagués fornit tots els ingredients per fer un perfum exquisit. La nostra tasca mental destil.la aquesta dolça essència, i quan els  nostres pacients en queden amarats, són guarits. D'altra banda les repeticions buides s'assemblen a la roda de pregàries que la Sra. Eddy esmenta a Ciència i Salut; les pregàries s'hi feien girar un cop i un altre esperant que agafessin potència i es fessin més efectives en fer-les rodar com més de pressa, millor. És pregària veritable només fer girar un cop i un altre els arguments científics a la nostra ment?

 

23- VETLLA, que en llegir la història de la Sra. Eddy, on s'hi explica com de vegades menava els seus estudiants a heure-se-les amb el temps atmosfèric, no et pensis que fos potser una obsessió personal de la nostra Cap, que desitjava l'alleujament del cos i la pau de la ment només per si mateixa. Ben altrament, amb aquesta exigència instruïa els seus estudiants a fi que eixamplessin la seva demostració de la Ciència Cristiana i el seu concepte del poder infinit atorgat a l'home pel seu Pare celestial, tot posant-los a punt per vèncer el darrer enemic, la mort. L'error tocant tant al temps atmosfèric com a la mort és una falsa creença universal. Aprendre a heure-se-les amb un, menarà a l'habilitat d'heure-se-les amb l'altra.

Els estudiants s'han d'enlairar per sobre de la creença de tenir problemes personals que acaparen el seu maldar, el seu temps i la seva atenció. Els problemes personals s'haurien de veure com la crida vers el maldar impersonal per ajudar a tota la humanitat. Déu no li hauria pogut fer a mans a la nostra Cap una manera més bona d'ensenyar als seus estudiants el gran art del maldar impersonal per beneir tota la humanitat, que la d'ensenyar-los-hi i encoratjar-los a treballar amb el temps, tot establint el gran fet que, “vivim, ens movem i respirem dins l'atmosfera de l'Amor diví.” Que un estudiant treballi amb el temps atmosfèric fa que no pugui treballar amb el poder de Déu d'una manera egoista o limitada, i eixampla també el seu concepte del vast horitzó de la Ment i de la llei que té el privilegi de reflectir, fornint-li un camp d'acció on hi pot esperar un resultat que demostri com n'és de just el seu maldar.

 

24- VETLLA, que el zel natural de la ment mortal no et faci creure que pots créixer espiritualment, o espiritualitzar el teu pensament, de cap altra manera que no sigui pensant justament, o maldant per practicar la Ciència Cristiana guarint. Quan el maldar per pensar de manera justa s'acaba, el creixement s'acaba. Aquest punt de vetlla cal d'allò més, perquè hi ha la creença prevalent que l'estudi de la Bíblia i de Ciència i Salut fa créixer la comprensió que l'home té de la Veritat. Estudiar un llibre que parli de volar, fa l'home bo de volar? Li explica la teoria, però l'ha de practicar, i només la pràctica li fornirà la traça per volar. L'estudi de la Bíblia i de les obres de la Sra. Eddy és essencial, però no serveix de gran cosa si no va de bracet de la pràctica.

 

25- VETLLA, que no en facis un déu de les activitats externes de la nostra organització. Hom cau en aquest parany quan els hi dóna més importància o preeminència que al pensament just. Jesús no va condemnar Marta pel què  féu, ans perquè donà més importància a l'efecte que a la causa. És el marc més important que la pintura? És la xarxa on s'emparra el roser més important que el roser? És el braç que aguanta el microscopi més important que el mateix microscopi? L'estudiant primerenc en fa un déu de l'organització quan li sembla que anar a l'església, introduir i repartir literatura és virtuós i té valor espiritual en si mateix a part de les oportunitats que aquestes activitats li forneixen de fer la demostració o de pensar amb dretura. Al maldar per demostrar que el Principi és Suprem i la causa interna darrera de tot efecte extern, hom ha de vetllar que l'efecte no passi al davant de la causa, que la suggestió no li faci creure que les activitats humanes de la Causa són importants en si mateixes, i no una passera necessària per deixar enrera la creença en les activitats o afers humans fins al punt de reconèixer que només els afers del Pare calen i són reals.

 

26- VETLLA, que no et creguis que la manifestació del cantó més bo de la creença humana o matèria sigui per força una prova de progrés espiritual. L'acció de la Veritat a la ment humana engendra creences més bones, tanmateix, la ment mortal pot presentar evidències humanes de refinament que són deceptives. A l'evangeli de St. Lluc 18:21 Jesús li va dir a l'home jove ric que el seu refinat sentit de la matèria assenyalava una creença en la realitat d'allò que és el contrari de Déu, estimació per les coses humanes, i no pas estimació per Déu.

Un sentit més refinat d'allò que és humà no és per força una prova que hom s'allunyi de la matèria i estimi més la bonesa; però si hom és a la via que mena a l'Esperit, la prova en seran creences més bones fins que totes les creences mortals siguin destruïdes.

 

27- VETLLA, que no et pensis que mires de perfeccionar-te a tu mateix, en lloc de fer-te un canal per on la idea perfecta de l'home hi pugui ser expressada. Hi ha una diferència entre mirar de fer-te un home perfecte, i mirar que l'home perfecte s'expressi a través teu. Hi ha una diferència entre fregar la finestra perquè vols veure els vidres nets, o perquè vols que la claror hi passi perfectament.

 

28- VETLLA, que la importància aparent d'heure-se-les amb l'error i destruir-lo no enteli el teu discerniment que la manera de vèncer la foscor és deixar-hi entrar la claror i que el teu progrés real rau en ser fidel al sentit espiritual i científic de l'home, i no et sembli, doncs, que cada dia has de desmantellar tots els clams de l'error per protegir-te de manera adient. Aquesta actitud no demostra l'arrelament i el desenvolupament d'aquesta confiança en la pròpia percepció espiritual, que es refia de la inspiració per desplegar allò que cal fer cada dia,

Hi ha mestres de la Ciència Cristiana que han fet llargues llistes d'errors perquè els seus estudiants s'hi encarin cada dia. Però quan hom ha vist que un error és no res, cal maldar en aquesta direcció, tret, és clar, que la suggestió de la seva realitat se li torni a arrapar al pensament ? 

 

29- VETLLA, que al teu maldar per estudiar i capir la Ciència Cristiana, el teu pensament no es decanti i es desequilibri cap al cantó de la comprensió intel.lectual tot menystenint la demostració. El creixement espiritual d'un home és com un arbre, on la capçada, que representa la comprensió que l'home té de la Veritat, s'ha d'equilibrar amb les arrels, que simbolitzen la demostració d'allò que l'home entèn i la seva traça de restar ferm a l'hora de les tribulacions. Els sacerdots que esdevenen Científics Cristians les passen magres, perquè la seva vella formació religiosa els fa bons de copsar la teoria de la Ciència Cristiana més de pressa que l'estudiant normal; tendeixen a esdevenir massa grossos a la capçada perquè han assimilat un gavadal de Veritat que no han demostrat i que, doncs, realment no entenen. A Ciència i Salut, la Sra. Eddy ens hi diu que només entenem allò que podem demostrar. El progrés espiritual consistent és maldar tant per bastir la comprensió de la Veritat absoluta com per posar aquestes noves idees en pràctica tant bon punt ens són revelades. Això serva un bon equilibri entre el precepte i la pràctica.

 

30- VETLLA, que no et marxi del cap que els parers humans expressats per un estudiant de la Ciència Cristiana que negligeix de demostrar la saviesa de Déu, no tenen més valor que els parers expressats pels fills d'aquest món, de fet ni en tenen tant, puix els fills del món són més savis des del punt de vista humà que els fills de la llum, a qui se'ls hi ensenya a refiar-se de la saviesa divina i de res més. No fan tants passos, doncs, per assolir la saviesa d'aquest món com els fills de la foscor. I quan abandonen temporalment el punt de vista de la demostració, els seus parers humans no són el resultat d'un intel.lecte humà gaire desenvolupat.

Si els Científics Cristians han de tenir cap divisa, hauria de ser: Fet i debatut tot el que ve de la ment humana s'oposa a Déu, i és, doncs, destructiu, ni que la veritat l'hagi refinat; cerquem, doncs, la saviesa que ve de la demostració, i deixem la resta tan de pressa com puguem.

 

31- VETLLA, que no et pensis que l'home és l'amo del poder diví, i no el seu servidor. La falsa teologia declara que Jesús tenia un poder deïfic que manipulava per fer els miracles que volia. A la pàgina 119 de Ciència i Salut, la Sra. Eddy hi escriu que l'home és l'humil servidor de la plàcida Ment. Quan pujava a l'estrada per fer una conferència, la Sra. Eddy pregava: “Ara sóc aquí, estimat Déu. Fes-me servir. Sóc lluny del cos i amb Tu a la consciència. L'amor em fa servir a la seva bona manera. M'enlairo per sobre del sentit material de la personalitat i de l'audiència, i que Déu faci en mi la Seva obra.” Tu has de sentir que el poder diví et fa servir. Has d'agenollar-te humilment davant del tron de Déu, demanant i cercant que el poder diví t'amari. Aleshores pots anar i exercir aquest poder diví amb autoritat. Et preguntes, però, això no és fer servir el poder diví? Sí, però només com el servent que va a acomplir les ordres de l'amo. A Jesús se'l va anomenar Mestre perquè, més que cap altre home, permeté que el poder diví se'n fes l'amo.

 

32- VETLLA, que en negar l'existència de la matèria, no acceptis la idea que negues quelcom fora teu. El terme matèria no vol dir allò que veus, ans la manera de veure-ho. En negar la matèria, allò que realment negues és la manera que té la ment mortal de veure el veritable cel i la terra veritable, que ja existeixen aquí i ara, absolutament perfectes. De ben segur, veuràs aquesta perfecció al moment que els teus ulls ensopits es descloguin, -al moment que t'enlairis per sobre del mesmerisme de la creença mortal. Una pintura de gran bellesa, a un novici que no hi entèn, li pot semblar una gran empastifada. Tanmateix, quan amb l'estudi i la pràctica s'ha llevat el tel de la ignorància, en pot arribar a valorar la bellesa.

Déu, el gran mestres Pintor, ha creat l'univers perfecte. Els mortals no  se'n surten de veure aquesta perfecció només per culpa del seu punt de vista ignorant i materialista. A qui porta ulleres de vidres de color blau, tot li sembla blau.

 

33- VETLLA, que no t'agafis “a l'infant Crístic” o l'estadi de llet de la Ciència Cristiana, fent servir el poder espiritual per produir només harmonia humana, després d'haver sentit la crida d'anar més enlaire i esdevenir un home Crístic, a punt per la carn. La llet o l'estadi “infantil” de la Ciència és l'aplicació de l'enteniment espiritual per manifestar salut a la matèria. La carn de la Ciència ens exigeix que emprem la inharmonia humana de passera per un creixement espiritual més gran. Aleshores capirem que Déu no ve tant a ajudar-nos dins d'aquest somni, com a ajudar-nos a sortir-ne.

La Sra. Eddy un cop va dir als estudiants avançats que vivien a casa seva, “Aquesta demostració de multiplicar la matèria no és Ciència.” En pic hi estem a punt ens hauríem de comprometre a fer nostra la proposició, de no emprar tant el poder espiritual per destruir l'error poc plaent, com d'emprar l'error poc plaent d'esperó per assolir més poder i enteniment.

Un pare adoba les joguines del seu fill mentre és menut; però quan es fa gran, insisteix que les comenci a deixar de banda, perquè es va fent un home. Les passes més avançades a la Ciència de la Ment exigeixen que ens anem allunyant de tota mena de satisfacció que ens pugui fornir la matèria, fins que en tinguem prou amb les joies de la Ment per sadollar tot allò que ens cal i desitgem. La Sra. Eddy digué un cop. “La terra no té res que valgui la pena estimar.”

 

   

34- VETLLA, que siguis consistent havent-te-les amb l'error, i no passis per alt cap error que s'expressi a la teva vida, ni declararis que n'ets immune, mentre el tens per real en un altre. Pel què fa a l'hàbit de la crítica és bo fer memòria que allò que critica no és més real ni és més part de l'home que allò que és criticat.

Quan a la família hi ha algun malalt, el malalt pateix “sentir la malaltia,” i els altres pateixen “veure la malaltia.” Quan l'error et sembla real, ni que sigui un altre qui el manifesti, esdevé part del teu problema, i la teva tasca és no veure'l i fer-ne no res, allà on es presenti i quan es presenti.

Una bombeta fosa al fil dels llums de Nadal, no en deixa encendre cap. Com a Fills de Déu estem tots aplegats pels lligams de l'Amor. Veure'n un d'aquests petits fos, o separat de Déu, i doncs, sota el control de l'error et desconnecta del corrent, i et furta la teva claror espiritual. Aquesta actitud és mala pràctica vers el teu germà. A ell no l'ajuda, i a tu et fa mal.

A Mateu 5:23 hi llegim, “Si quan fas l'ofrena davant l'altar te'n recordes que el teu germà et té un greuge; ... primer, vés a trobar el teu germà, fes-hi les paus; i després vine a fer l'ofrena.”

En un exemplar primerenc del Sentinel de la Ciència Cristiana, hi ha la història d'un veterà de la guerra civil que tenia una nafra que li rajava d'ençà de la guerra, i que no es donava al tractament d'un estudiant de la Sra. Eddy. Una versió de l'incident diu que aquest estudiant demanà a la seva Cap perquè no se'n sortia. La Sra. Eddy li va dir que preguntés a l'home si odiava algú. El veterà li replicà que estava agraït de poder dir que no odiava ningú, que tot sentiment d'enemistat que venia de la guerra havia estat guarit al seu pensament. La Sra. Eddy aleshores menà el seu estudiant a preguntar al veterà si algú l'odiava. La seva resposta fóu que estava trist d'haver de dir que encara tenia enemics que l'odiaven. Aleshores la Sra. Eddy envià quest missatge al seu estudiant: “Diga-li al veterà que encara creu en l'odi, i que hi ha hagut una guerra.” El veterà tenia bombetes foses al seu circuït. Encara tenia al cap que el seu germà tenia greuges. La Sra. Eddy va detectar aquest pensament, fóu esmenat, i la nafra que rajava, es guarí.

Un cop una gran desavinença es va generar entre un marit i la seva esposa. L'esposa era una estudiant de la Ciència Cristiana i s'hi va esmerçar d'allò més per veure el seu espós com el Fill perfecte de Déu. La desavinença, malgrat la seva bona feina, s'allargà. Una amiga li féu a mans un poema de l'autor d'aquestes Vetlles:

Em veig com el Fill de Déu,
perfecte a la Seva vista;
També veig el meu germà
un fill perfecte de la Llum.
I per arrodonir la pregària,
Veig que ell em veu a mi perfecte,
Veig que em veu a mi veient-lo a ell
perfecte a la vista de l'Amor.

Amb aquests versos s'adonà que mirava de veure el seu espós perfecte, mentre encara el veia a ell veient-la a ella de manera humana i mortal. L'esposa portava el seu regal a l'altar, pensant-se que el seu pensament era just davant de Déu, mentre encara veia el seu espós ressentit. Aleshores va mirar de veure que ell la veia perfecta, i l'harmonia quedà restituïda.

 

35- VETLLA, que per culpa de la creença general que la joia i la felicitat li arriben a l'home de mans de la matèria, la perspectiva de perdre totes les formes desitjables de matèria abans no quedis ben refermat a la joia i al sadollament constant que ve de la comunió amb la Ment divina, no et faci negligir la tasca de girar-te d'esquena a la matèria amb sinceritat i determinació real.

Ajuda saber que fins i tot des del punt de vista humà, els pretesos plaers que l'home s'imagina que li arriben a través de la matèria, de fet, li vénen de la ment mortal, i són bàsicament una anticipació. L'home es pensa que gaudeix de la matèria per culpa del clam del mesmerisme. Algú ha dit sàviament, “La bellesa és a l'ull del qui mira.”

Quan hom s'ha fet un amb l'eterna deu de tota felicitat, que és la Ment divina -de Qui, de fet, no se n'ha separat mai- que gran és la joia que l'amara, una joia que és permanent i que li forneix una pau perfecta, una felicitat que trascendeix infinitament el sentit inferior de plaer que ara es pensa que li arriba de la ment mortal anomenant-se a si mateixa matèria! El problema de negar la matèria esdevé sempre més senzill, quan ens adonem que no neguem pas un món material extern, ans el mesmerisme que ens fa veure un món exterior material. La matèria no és allò que veus, ans la manera de veure-hi.

 

36- VETLLA, que te'n surtis de discriminar entre l'Amor entés com el bé infinit reflectit per l'home, i del que l'home n'és la plena expressió, i el malentès que l'home en té i el mal ús que en fa. Si permets que el teu concepte de l'amor quedi enfosquit pel sentit material de l'amor que veus al món, en pots tenir un prejudici tan gran, et pot fer tanta basarda, que no te'n surtis de conrear-lo com una qualitat espiritual derivada de Déu. Si la perversió humana de l'amor sembla tan odiosa que mires d'esclafar o de reprimir tots els tendres afectes, pots llençar pel forat de l'escala la cosa que més et cal per la teva salvació, puix l'amor és realment el lligam entre l'home i la divinitat.

Quan veus algú profanant l'amor, o personalitzant-lo, enrecorda't que s'enyora de la llar celestial i té un pregon deler de Déu; però puix no n'és conscient, accepta un substitut humà. Si el Mestre no va condemnar la Maria Magdalena, ans la guarí nodrint els seus afectes afamats espiritualment, els Científics Cristians no haurien de condemnar el qui havent patit prou per culpa del seu error ja està a punt per l'Amor diví.

Si la capçada de l'arbre s'ha doblegat fins a terra, de manera que creix avall en lloc d'amunt, no mates pas l'arbre ni el talles. Treus la capaçada de terra, i l'alliberes perquè creixi vers la claror. Si una noia accepta un anell de compromís amb un diamant d'imitació, no condemnes el seu desig honest de tenir un espós, -l'avises que estigui a l'aguait perquè un altre pocavergonya no la torni a ensibornar. La Sra. Eddy en emprar els seus ensenyaments, no li feia por de manifestar un afecte pregon i tendre vers els seus estudiants, però blasmava sense miraments els errors de tota mena. En adonar-se que la vida d'un estudiant era immoral, va escriure, el 19 de Gener del 1884, “et vaig dir que provessis d'ensenyar, però quan vaig agafar els teus estudiants, vaig veure que la teva influència mental, i no els teus mots, els hi havien fet un mal que no vaig poder arranjar de seguida. La teva sensualitat i manca de sinceritat fan el seu efecte, ni que et pensis que ningú les veu.” I altre cop, el 25 d'Agost del 1898, “Estimada estudiant, per l'amor de Déu i de la descobridora de la Ciència Cristiana, neteja el teu pensament mortal de tot el que no voldries veure reflectit a la vida dels teus estudiants. Els bons guaridors són els únics bons mestres. Un músic ha de cantar i tocar bé, i se'l jutja per la seva actuació, no pas per la seva xerrera. La Ciència és pràctica, demostració, no pas una feina, ni una intel.ligència, ni una filosofia d'alt nivell; això només són excuses que volen tapar la manca de Ciència quan els estudiants no tenen l'esperit que guareix tant el pecat com la malaltia.”

 

37- VETLLA, que al teu maldar per veure l'home perfecte de Déu, el contrast entre l'ideal espiritual i els pobres mortals pecadors, no et faci sentir “aclaparat pel sentit de la malícia del pecat i pel descobriment del pecat al teu pensament” (CiS 366:22), t'arribis a creure que l'home és més pecador que mai no t'havies pensat, caiguis a la temptació de desanimar-te del tot, deixis la teva bona tasca, i acabis pensant que l'home no té solució per culpa del pecat que sembla que el domini. El pecat s'ha de destapar per poder ser destruït. La nostra Cap ens diu que  l'exacerbament de l'error n'augura la destrucció. No ens podem creure, doncs, que quan  la vestimenta mortal que amaga l'home real sembla més tenebrosa i negra, és just quan està a punt de fondre's i alliberar la idea Crística a la nostra vista?

 

38- VETLLA, que en reduir l'error a zero, no et passi per alt d'esborrar el zero. Un cop un Científic parlà d'una nena que tenia un refredat. La nena va escriure un zero amb guix al banc del davant volent dir que del refredat n'havia fet no res. Després d'un moment hi tornà per esborrar-ne el zero.

Per destruir l'error primer has de veure que és una falsa creença. Això no el destrueix, però el destapa per poder-se autodestruir en reconèixer que és no res. Finalment has d'esborrar el zero sabent que puix Déu és el Tot, no ha existit mai cap clam d'un oposat, ni tant sols com una falsa creença, que pugui temptar els Seus fills; i ni que existís, no els podria temptar, perquè els fills de Déu no tenen la capacitat de creure's una mentida, ni de ser temptats de creure-se'n cap.

 

39- VETLLA, que en adonar-te que l'estructura espiritual que basteixes sembla que depengui per aguantar-se del teu aparent fràgil, immadur i intangible sentit espiritual, la por i el dubte no et facin creure que el teu sentit espiritual ha estat escanyat o que en serà. De fet, la materialitat no pot posar mai pals a les rodes al deler que l'home té de Déu, ni a la seva habilitat de trobar-Lo i reflectir-Lo. L'error és del tot un parany deceptiu que clama encegar-nos i no deixar-nos trobar on és Déu i quina és la naturalesa de l'error que pretén amagar-lo. L'argument que la nostra naturalesa espiritual ha estat o pot ser escanyada és un parany del magnetisme animal. La pols que hi ha sobre el mirall en fa minvar el seu poder de reflectir?                           

 

40- VETLLA, que no et creguis que el progrés espiritual sigui res tret de l'espiritualització del pensament, una espiritualització que els teus actes expressen honestament, fent de la teva vida externa el testimoni de la sinceritat del teu maldar per pensar justament. La falsa teologia declara que malgrat els pensaments dels homes, allò que compta són els seus actes. La Ciència diu que tret que els pensaments dels homes no canviïn, cap canvi a la seva vida externa ni als seus actes, pesa gens ni mica a les balances espirituals. Puix el pensament és la causa, i els actes són l'efecte, és l'espiritualització del pensament allò que asssenyala el creixement espiritual.

 

41- VETLLA, que no et creguis que en determinats casos, la Ciència Cristiana no condemna allò que el món anomena pecat, puix aquesta creença engendra un malcontentament amb l'existència mortal que sovint mena els mortals vers el pecat. Jesús digué: “He vingut a cridar els pecadors, no pas els justos, a penedir-se.” Jesús  sabia ben bé que la consciència on s'hi han desenvolupat les llavors del pecat i que està afeixugada pel fruit del patiment és més receptiva a la Veritat que la consciència on les llavors del pecat són encara embrionàries - que és de fet tota consciència mortal. L'home mortal que té aquesta consciència on el pecat encara no hi ha madurat i esdevingut acció, es pensa que és lliure de pecat, i doncs, just. Ningú no cerca la Veritat fins que no sent que li cal. Hom no pot declarar-se just fins que no ha esbaldit del seu pensament tota materialitat. La mentalitat que està cofoia de si mateixa o que es pensa que és justa per si mateixa, no està a punt perquè el Crist, la Veritat, s'hi acosti.  

 

42- VETLLA, que en negar l'error, no neguis l'efecte en lloc de la causa, i t'ensarronis a tu mateix. Negar la malaltia, el mal o el pecat com quelcom en si mateixos és negar els efectes de l'error, puix l'error és creure que hi ha un poder, una ment o una existència a part de Déu. A la vista de Déu, el pecat és fer servir la ment errònia, no pas allò que hom fa quan és sota l'empara d'aquesta ment.

El mal, la malaltia, el pecat i la mort són els efectes de la falsa creença i no poden ser negats o destruïts a part de la falsa creença, de la que en són només el senyal extern. A la pàgina 473 de Ciència i Salut, hi llegim, “El pecat, la malaltia i la mort s'han de classificar com efectes de l'error.”  

 

43- VETLLA, que no et creguis que és la negació de l'error allò que el destrueix. Ben certament, la Sra. Eddy ens diu a la pàgina 339 de Ciència i Salut que conquerim l'error negant que sigui veritat. Però conquerir-lo no vol pas dir destruir-lo, de la mateixa manera que agafar un lladre no el fica a la presó, però n'atura les malifetes, i el reté fins que no arriba la policia i se l'emporta.

Negar que l'error sigui real el conquereix, peró només les afirmacions que deixen entrar el poder de la Veritat, el destrueixen. Cal repetir que les nostres negacions no guareixen ni destrueixen l'error; però li posen el peu al coll i fan pas a l'eficàcia guaridora de la Veritat. Negar la foscor no fa entrar la claror, però foragita la nostra por i esclavatge, fent pas perquè la claror pugui entrar.

 

44- VETLLA, que no siguis com el lleó que va salvar la vida d'un ratolí, i s'enrigué de la possibilitat que el ratolí un dia el pogués ajudar. Tanmateix, quan el lleó estava atrapat i esgotat mirant de deslliurar-se de les cordes que el retenien, el ratolí les va rosegar. El ratolí pot representar la pregària Critiana femenina que es refia cegament de Déu i amb humilitat i paciència, intueix que tant si hom pot pensar científicament com no, l'Amor diví té cura de la seva criatura. És la pregària del Cristià que pronuncià la Sra. Eddy quan els periodistes li van preguntar si tenia cap altre metge a més de Déu, “I tant que no! Els seus braços eterns m'embolcallen i m'aguanten, i amb això n'hi ha prou.”

El lleó representa la Ciència de la Ciència Cristiana, o la pregària masculina -la consciència de la supremacia espiritual assolida per la comprensió científica. Si les comparem, la pregària femenina pot semblar feble, -una relíquia de la vella teologia que fa riure a l'estudiant; i tanmateix a voltes a l'estudiant li cal la visió Cristiana o femenina de Déu. De fet, allò que volem assolir amb la Ciència, l'objectiu de tot el nostre maldar, és arribar a refiar-nos absolutament de Déu. Altrament, per què la Sra. Eddy va escriure aquests mots? “Refia't del Pare Mare Déu, sense por ni dubtes .... Que no et facin por les coses físiques, demana només claror i bonesa. Hem de parlar més intimament amb Déu, acostar-nos-hi més, com a l'antiga manera de pregar. Hem de sentir i saber que vivim en Déu, és com l'atmosfera o la claror del sol que ens embolcalla. Ens hem d'arrepenjar més als braços de Déu, reposar-hi, .... Posa-ho tot a les Seves mans, demana el teu pa de cada dia, només per avui. Un infant no li demana a sa mare menjar i roba per l'endemà o la setmana que ve, ans viu feliç i es refia que sa mare en tindrà cura. Nosaltres hem de fer igual.”

El lleó salvà el ratolí. La Ciència Cristiana ha salvat l'antiga pregària Cristiana. I al seu torn, el ratolí, o aquest refiar-se infantil, aquest surar en l'Amor diví, pot salvar el nedador esgotat que està massa lassat per nedar més.

L'Edward A. Kimball li digué un cop a en Gilbert Carpenter Sr., que  malgrat poder assolir un gran sentit del poder de l'home equipat per Déu, no se'n sortia de sentir aquest refiar-se infantil, que reposa sense por al pit de Déu. Potser hauria restat més anys amb nosaltres si l'hagués pogut sentir.

La Bíblia narra que els Fills d'Israel caminaven de dia menats per la columna de núvols, o Ciència. A la nit, a l'hora de la por i el cansament, quan el pensament està cansat i confós, els hi calia la columna de foc, la claror del Cristianisme, que representa un refiar-se infantil de la Veritat i reposar-hi; on no s'hi fa cap progrés espiritual ni afirmacions poderoses de la Veritat; però on hom hi troba repòs i vitalitat. És així que el ratolí salva el lleó. L'estudiant no se n'hauria de befar mai de l'actitud Cristiana femenina vers Déu, que és representada per l'àngel Gabriel (Ciència i Salut, pàg.567) en contrast amb Miquel que fa les guerres santes. Hom pot dir que és una relíquia de la vella teologia, i tanmateix, de fet, és l'objectiu de la Ciència. Cal de manera vital a l'hora del cansament o de la confusió mental, o quan un estudiant té el perill de creure's que ell fa les obres poderoses. Un cop un estudiant prometedor va estavellar la seva carrera. Quan se li va preguntar el per què a la Sra. Eddy, replicà amb llàgrimes als ulls, “El nostre estimat xicot es pensava que ho feia ell.” En aquests moments és gràcia salvadora girar-se vers Déu amb humilitat absoluta i dir amb la senzillesa del Mestre, “Pare-Mare, per mi mateix no puc fer res. Sou Vós que feu les obres, i jo em refio de Vós com un infant.”

 

45- VETLLA, que no et creguis que pots ser nodrit veritablement i a tota hora pel menjar del cel que la demostració d'un altre t'ha fornit. L'únic progrés i nodriment veritable ve de l'aliment espiritual que hom demostra directament de Déu. Mentre hom depèn de la demostració dels altres, afanyant-se a anar a totes les conferències, corrent cap el seu mestre o practicant perquè l'ajudi constantment, és com els fills d'Israel caminant al desert, arrepenjant-se i visquent de la demostració de Moisès. Et pot semblar que el manà que reps d'aquesta manera és el pa del cel, tanmateix és una regla de progrés que el teu nodriment espiritual no et pot arribar per sempre del maldar dels altres.

Tret que arribis al punt de reconèixer la teva traça de demostrar el manà, el teu pa no serà mai el pa veritable que el Mestre declarà que baixava del cel, i aviat pots arribar al punt que el manà dels altres no se'n surti de sadollar allò que et cal. La tasca dels altres no pot sadollar per sempre allò que et cal espiritualment. El propòsit de la Ciència Cristiana és esperonar i promoure la demostració individual. Un cop la Sra. Eddy els hi digué als estudiants en una classe, “Us he portat fins dalt la carena i us he ensenyat la terra promesa, però per arribar-hi haureu de fer cada pas del camí vosaltres mateixos.”

 

46- VETLLA, que no t'agafis encara la vella superstició que veu la mort com la porta vers un estat més bo de l'ésser. Aquest error fa dir del qui ha traspassat, “Ara està més bé,” i fa pensar del qui està molt malalt que en aquestes circumstàncies la mort seria un alliberament. Aquesta suggestió li dóna a la mort més poder que la Vida per alliberar l'home de la misèria.

L'estudiant rep els beneficis de la graduació perquè ha fet de manera adient la feina dels graus inferiors. A la pàgina 60 del Journal de la Ciència Cristiana, volum 4, la Sra. Eddy hi escriu, “Quan aquí hi hem fet la nostra tasca tan bé, que no l'hem de tornar a fer, el canvi de la mort acreix les nostres joies i els mitjans per tirar endavant.”

 

47- VETLLA, que no miris d'aplicar el procés científic de la Ciència Cristiana pensant que reeixirà quan el pensament està girat sobre si mateix. És una Ciència; és exacta i les seves regles s'han d'obeir al peu de la lletra. Una de les regles és que els nostres motius han de ser altruistes i nobles.

Jesús declarà, “Un profeta és honorat, però no ... a casa seva.” La profecia es pot definir com el procés que serva l'harmonia que hom espera manifestar com una realitat present al pensament, fins que el fals testimoni oposat es doblega i desapareix. Una deducció pràctica de la declaració de Jesús és que aquest mètode de demostració és honorable i efectiu tret de quan el pensament s'ha girat vers el propi cos o casa; el mètode profètic que d'una harmonia futura en fa una experiència o manifestació present, opera quan el pensament és altruista, va enfora i beneeix tota la humanitat.

La discordança aparent és creada quan s'estronca la reflexió espiritual de l'home, igual que un curtcircuït d'un fil elèctric fa espurnes i pot arribar a calar foc. Aquest estroncament s'esdevé quan l'home té el pensament girat vers el seu cos. Per això la nostra Cap, a Ciència i Salut ens en dóna el remei amb aquesta regla, “Ens hauríem de treure del cap els nostres cossos en enrecordar-nos del bé i de la raça humana.”

 

48- VETLLA, que no valoris més dels compte l'intel.lecte humà que la Ciència ha refinat, i els poders de raonament de la ment humana desenvolupats per l'educació i la cultura, i et creguis que són un agent adient per parlar de la Ciència o o escriure'n .

A la Ciència, la inspiració Divina és l'única base bona, puix només d'aquesta manera podem estar segurs, quan escrivim o parlem, que és Déu qui escriu o parla per boca nostra. Quan sembla que manqui aquesta visió espiritual, és una temptació girar-nos vers l'intelecte per substituir-la. Fer-ho és emprar la lletra sense l'Esperit, i és tan condemnable com girar-se vers la medicina quan la Ciència no ens guareix de seguida. Afebleixes la teva confiança radical en la Veritat quan t'imagines que els mètodes humans es poden fer servir, si la demostració o la inspiració fallen.

De vegades als qui tene experiència de negocis, de formació financera, o una educació superior, els hi sembla que aquest assoliment humà és molt valuós, quan són cridats a fer una tasca a l'organització. Aquest pensament també preval als afers de les nostres esglésies i a les trobades on es tracten aquests afers. Tanmateix si Déu va bastir l'església ens hauríem de refiar que en tindrà cura; no s'hauria de posar a les mans de l'enemic de Déu, la ment mortal. Aquesta manera de fer és traïció i posa l'església a les mans de l'Emperador Romà, Constantí. Quan Constantí fóu admés a l'església cristiana primitiva, el poder guaridor en fugí. La ment humana no és guaridora ens diu la Sra. Eddy. És la inèrcia mental i l'urc allò que els hi fa cercar a alguns estudiants el camí aparentment més fàcil, però el metafísic sap que la demostració és sempre el camí més senzill. Si un home llaurés un camp a mà no se li faria més difícil que amb un tractor? La demostració vol dir emprar la Ment divina i els seus poders omnipotents, i no pas el feble maldar de la ment humana.

Estudiants que han fet estudis de negocis, però que han acceptat la suggestió que els hi manca espiritualitat, sovint aprofiten les trobades de negocis de l'església per a rehabilitar-se a si mateixos i compensar la seva mancança espiritual, mirant d'ensenyar a la congregació que són humanament espavilats.

Si l'educació, l'experiència que hom té dels negocis, ... etc, li forneix unes habilitats que semblen superiors a les del mortal mitjà, és una temptació recurrent bescanviar la demostració pel resultat de la seva formació humana. Ni que la formació i l'educació humana puguin ser d'ajut a la Ciència, quan Li barren el pas a Déu, esdevenen un entrebanc. Tot el que penses que saps fer bé des del punt de vista de la ment i de l'experiència humana és una temptació definitiva que t'allunya de la demostració o de cercar l'ajut de Déu. Ben altrament, quan hom no sap com fer una cosa humanament, només li queda un camí, la via espiritual.

A Pleasant View la Sra. Eddy estava tan afinada espiritualment que podia detectar si el servei que es feia a casa seva era una demostració, o sigui, si era fet cercant l'ajut de Déu. Déu li feia refusar -de vegades amb força- el servei que no era la manifestació de la demostració per molt que s'hagués fet amb fidelitat i amor, perquè assenyalava vers l'esforç fet per acontentar-la amb quelcom per sota de Déu. Feia palès que aquesta persona, es pensava que podia fer quelcom bo per si mateixa sense l'ajut de la Ment divina, que és just el contrari de la Ciència Cristiana. La Sra. Eddy només demanava que les tasques a casa seva es fessin des del punt de vista del pensament just, o sigui, reflectint la Ment divina. Com  podia un estudiant mirar de plaure-la, -o sigui plaure Déu, perquè el raser del Pare era el seu-, pensant que podia fer quelcom bo per si mateix, o amb la ment humana? Tota la seva vida es va consagrar a ensenyar i a practicar la reflexió espiritual. Era estrany que no volgués que ni la tasca més humil, -fer-li el llit, escombrar-li la cambra, o fer-li els àpats- fos feta des de cap altre punt de vista que no fos reflectint la Ment divina, o la traça que té l'home equipat per Déu de fer totes les coses bé?

La Sra. Eddy establí el raser, la demostració, com l'únic mètode que hom havia de fer servir en tota circumstància. Pel què fa als periòdics de la Ciència Cristiana, per exemple, no volia articles que fossin el producte de l'intel.lecte humà -fets com botifarres, la lletra sense l'Esperit, el producte del cap i no del cor. Volia que Déu escrivís els articles, i sabia que Déu només els escrivia quan l'home sotmetia el sentit humà perquè la Ment divina pogués lluir.

A la pàgina 232 de Miscellany hi trobem una de les crítiques més il.luminadores i tanmateix més desconcertants per la ment humana que la Sra. Eddy va escriure mai. John B.Willis, que havia estat anys un escriptor reconegut, quan era membre de la Youth's Companion va escriure un editorial titulat, “Vetllar versus estar a l'aguait.” Als estudiants els hi agradà l'article, digueren que els ajudava, no hi van poder veure cap feblesa a la metafísica que s'hi presentava. Tanmateix la Sra. Eddy, el censurà vigorosament, dient que feia una exposició inexacta de la Ciència Cristiana, i exigí al Sentinel que en demanés excuses declarant que no es donaria mai més l'oportunitat a cap ensenyament erroni de publicar-se a les seves columnes.

Què podia haver volgut dir la Sra. Eddy, tret que l'editorial estava  mancat espiritualitat, o sigui, que hi havia manca d'inspiració al pensament del Sr. Willis quan la va escriure? Hi va notar la manca de consciència guaridora, i puix la presència d'aquest pensament guaridor és el que fa qualsevol cosa digne del nom de la Ciència Cristiana, la va refusar. Era un article sense esperit. A la gent li agraden els coixins fets de pinassa, perquè fan una olor dolça. Però què en diria un d'un coixí que no fa cap mena de flaire? Hom diria que és un frau. L'article del Sr. Willis era un frau. Deia que era un article de la Ciència Cristiana, però li mancava l'element essencial que l'hauria fet Ciència Cristiana! Llegir-lo no guariria el malalt.

Fóu així que la Sra, Eddy establí el raser dels articles dels nostres periòdics, i de tots els escrits i conferències de la Ciència Cristiana, és a dir, que l'estudiant hauria d'escriure, llegir o parlar només des del punt de vista que és Déu qui escriu, llegeix o parla per boca seva. Si la seva convicció o consciència espiritual sembla que s'esvaeixi mai no hauria de pensar que és bo tornar a gafar-se a la seva formació intel.lectual com un substitut adient, que és el que el Sr. Willis evidentment va fer.

Els blasmes més abrandats de la Sra. Eddy eren pels estudiants que perdien de vista que sense Déu, no eren res ni podien fer res. L'urc, la por i la negligència són els responsables d'aquest error fatal, fatal perquè fa anar l'home enrera vers al nivell de la creença mortal, i li pren Déu. El Sr. Willis va passar per alt Déu en fer la tasca de Déu! No és estrany que Déu el renyés per boca de la nostra Cap! I encara més, hauríem de fer memòria que la Sra. Eddy veia totes les tasques, de la més menuda fins a la més gran, com la feina de Déu, i si es feien bé,  com una oportunitat d'acostar-se a Déu.

 

49- VETLLA, que en veure membres de la teva església o de l'Església Mare manifestant aparentment poca espiritualitat, no et fastiguegis, et trasbalsis i esdevinguis crític, i després et giris en contra teva i t'odiïs per sentir aquestes emocions. Hauries d'adonar-te que allò que en tu critica o està contorbat no és més real ni és més part teva que allò que és criticat dels membres de l'església.

Sempre hi haurà una gran temptació de perdre l'equilibri del pensament espiritual per culpa dels errors aparents de la nostra organització; però això és part del propòpsit que Déu ens ha donat, o sigui, ensenyar-nos a servar el nostre pensament científic sota la pressió de la suggestió mortal.

Quan esdevens membre d'una branca de l'església, quedes sotmés a l'argument que l'enteniment espiritual de l'església es mor; però com a membre se't crida a heure-te-les amb aquesta suggestió per tota l'església. Has de saber que l'Esperit del Senyor hi és sempre, puix si t'enlaires més enllà del testimoni dels sentits, trobaràs l'Esperit del Senyor arreu. Només fent aquest maldar acompleixes la teva obligació vers Déu i vers el teu germà.

Si permets que el malencert aparent dels individus de l'església faci ombra al teu sentit de justícia, i que una aparent mancança de valoració i reconeixement del teu servei fidel enterboleixi i deprimeixi el teu pensament, fas palès que t'has deixat dominar pel magnetisme animal.

Si treballes científicament pel servei del diumenge al matí, i tot d'una, en  mirar per la finestra i veure que un home pica brutalment un infant, et trasbalses i la ràbia vers l'home treu el cap, no seria adient diagnosticar tot l'episodi com un esforç de l'error per aturar la teva bona tasca pel servei? No tindries la temptació de treure el teu suport espiritual d'on cal i d'on s'ha de posar? T'hauries d'adonar que tota l'acció és un parany de l'error. Un parany semblant és quan l'error et mira de trasbalsar amb l'evidència d'una manca de Ciència Cristiana entre els membres de la teva església, i et tempta a llençar el barret al foc i no fer el maldar adient que cal per recolzar l'organització. Quan el parany és detectat i exposat, la seva finor perd tot el poder.

 

50- VETLLA, que el refinament de les condicions materials i de les creences que la Ciència instiga, no et facin creure que la matèria esdevé més i més espiritual. El que anomenem matèria és només una concepció material de l'Esperit, igual que quan les lents d'uns binoculars estan desenfocades, el que veus és una distorsió del paisatge real.

A la Ciència, és el nostre concepte que es refina, fent palesa una manifestació més bona; tanmateix no podem dir que la manifestació sigui real fins que el pensament no ha estat del tot espiritualitzat. Un sentit més refinat de la matèria ha de precedir-ne la destrucció; però l'exigència de la Ciència és estar a l'aguait del pensament, no pas de la seva ombra, de la causa, no pas de l'efecte. Qui té clar aquest pensament al cap no estarà en perill de quedar empantanagat perquè en vetllar s'agafi a l'efecte, o matèria, com si amb la demostració assolís valor i realitat espiritual.

 

51- VETLLA, que te'n surtis de veure la diferència entre emprar arguments científics i ser un canal de la Ment divina. Neteges els vidres per deixar passar la claror. Deixar passar la claror és la feina i l'objectiu final de la veritable tasca mental, mentre que rentar el vidres n'és la preparació. Aquesta preparació s'acompleix amb l'argumentació.

Ens hauríem d'esguardar posseint un indicador espiritual infal.lible, que ens fa bons de saber quan reflectim la Ment divina. Els arguments són una escala que ens ajuda a enfilar-nos fins a l'alçada de la reflexió, però hauríem de veure a venir el dia que el pensament sigui una transparència tan clara de la Veritat, que guarirem sense argumentar. La Sra. Eddy un cop digué, “De vegades penso que els arguments posen pals a les rodes de la nostra tasca perquè materialitzen el pensament. Agafa't a l'Esperit .... si ets un Científic Cristià i pots declarar la Paraula i es fa, perfecte; però si has d'argumentar, vés amb cura de què argumentes.” (Aneu a Ciència i Salut, 454:31 i als Escrits Miscel.lanis, 359:4)

La Sra. Eddy ens ha fet a mans definicions científiques que emprades com ingredients i de manera adient, apleguen la dolça essència o perfum de l'Esperit. La flaire d'aquest perfum quan s'escampa, guareix el malalt.

En una de les seves classes la Sra. Eddy digué, “Quan tenim un cas entre mans, i havent emprat els arguments una temporada, i no guarir, encara en depenem, implantem la creença al pensament del pacient. Els arguments s'han de deixar de banda. Quan un infant comença a caminar li donem un dit perquè s'hi aguanti; no treiem el dit fins que l'infant pot caminar; només quan camina treiem el dit. Amb els arguments és igual, són el dit.”

 

52- VETLLA, que no et trasbalsi la crítica externa argumentant, o bé que la Ciència Cristiana ha afegit més mal al món amb els seus ensenyaments del magnetisme animal, o bé que deixa florir el mal quan no se l'agafa prou a la valenta i diu que és no res.

La Ciència Cristiana treu el mal de l'efecte i el posa a la causa, on ens les hi podem heure amb reeiximent; el fa fora de la matèria, o causa material, i el posa al reialme mental, on la Ment divina el pot eliminar. Els adherents de la matèria es planyen que això en fa massa poca cosa del mal i ignora errors palesos en si mateixos. Els advocats de la ment humana hi fan la seva objecció, dient que crea un nou dimoni i fa la bruixeria i el mesmerisme formidables.

L'actitud del món vers el mal es pot descriure com tenir por del repic i passar per alt el verí del cròtal. La Sra. Eddy capgirà aquest error, i mirà de fer agafar por del pensament erroni, puix  a nivell de creença separa l'home de Déu i genera el pecat, la malaltia i la mort. Ensenyà que els mortals no han de tenir por del repic o efecte, ans n'haurien d'estar agraïts, perquè ens avisa de la presència del mal, i així hom es pot desvetllar del miratge de seguida. Per la Sra. Eddy, el verí de la serp, que va anomenar inoculació mental, era la qüestió cabdal, puix simbolitza el mesmerisme que controla els mortals. S'adonà que n'han de tenir prou basarda per a heure-se-les-hi, i desvetllar-se'n.

Allò que hom fa sota l'encanteri de l'hipnotisme no és l'error fonamental. L'error primordial és donar-se a l'operador del mal. A la Ciència Cristiana el pecat essencial és pensar malament, o donar-se a la creença que hi ha una ment a part de Déu. És emprar la ment errònia. El pecat primordial, doncs, no és fer el mal, és donar-se a l'error que et fa actuar malament. És cert que la Sra. Eddy fa servir el terme pecat de dues maneres, per assenyalar l'error a la causa i a l'efecte. Quan llegim les seves obres hem de tenir aquest fet al cap.

 

53- VETLLA, que no colis mosquits i t'empassis camells (Mateu 23:24) o miris d'eliminar les menudes fases poc plaents de l'existència mortal, mentre t'empasses, o acceptes, la mortalitat com un tot, perquè et presenta un cantó que sembla bo. Creure en un bé a part de Déu és tant una creença de mortalitat, o d'una ment separada de Déu, com n'és creure en el pecat. La creença que l'existència mortal té un cantó bo nodreix la creença que té un cantó dolent, igual que l'establia del camell nodreix mosquits. Tindràs mosquits mentre tinguis un camell. Que n'és de desassenyat mirar de matar els mosquits, i empassar-se, o quedar-se, el camell, perquè els mosquits criaran més de pressa que no els pots matar.

La regla a la Ciència és mirar de destruir l'error i la falsia perquè a Déu no li agraden, no pas perquè no ens agradin a nosaltres, puix per Déu tota la materialitat és ofensiva; mentre que quan comencem a treballar a la Ciència només ens en desagraden algunes parts.

 

54- VETLLA, que quan al teu tractament hagis abastat tot el terreny amb les declaracions incisives i esmolades de la Ciència, i hagis posat a treballar la Ment omnipotent que reflecteixes -havent fet tot el que la teva formació, educació i intuició científica t'ha ensenyat-, te'n surtis de resistir la temptació de tornar a obrir el cas, perquè la suggestió que cal treballar-hi més, se't presenta. I tornes a començar. Allò que fa manifestar els resultats és la teva ferma convicció i expectativa que puix el teu pensament és científic, el poder diví que el pensament ha engegat, no pot fallar, ni pot tornar buit, ans acompleix el seu objectiu, perquè és omnipotent i ho pot tot.

Aquest punt de vetlla vol adreçar el Sabat o dia de repós, que arriba quan hom ha fet els sis passos necessaris de la demostració que hi menen. Amb aquest procés hom basteix la fe en la seva habilitat de reflectir el poder diví, i en allò que aquest poder diví pot acomplir.

Al llibre dels Nombres 15:35 el Senyor li digué a Moisès que apedreguessin l'home que replegava branquillons el dia del Sàbat. Els branquillons representen els elements del foc, i el foc representa la por. El Sàbat representa el punt on la nostra feina s'hauria d'aturar. Hauríem de reposar i deixar-li fer a Déu la Seva feina. Si arribats a quest punt hom permet que els elements de la por s'ensenyoregin del pensament  tocant al resultat de la demostració, la seva demostració i la seva fe en Déu perden vitalitat i expectativa. Ser apedregat fins a la mort representa el sentit de mort que va de bracet de la por i del dubte que deixem aplegar el dia del Sàbat. Que el Sàbat sigui sant és una part necessària de la demostració. A l'hora de coure el pa, el forner s'ha de refiar que el foc farà la seva feina. Si al seu pensament hi deixa entrar el dubte, pot obrir la porta del forn per veure com va tot, el pa pot desinflar-se i tot plagat ser un desastre.

 

55- VETLLA, que al teu maldar per aplicar la Ciència absoluta als problemes humans, no et sembli que hagis d'ignorar els clams del sentit material, perquè no és científic reconeixe'ls. Aquest error es veu en aquells que parlen sempre en termes de la Ciència absoluta, i blasmen els qui en diuen res del problema humà. La Sra. Eddy ens diu que aquesta actitud pot ser una pesada busca raons. A la pàgina 252 de Ciència i Salut hi escriu, “Un coneixement de l'error i de les seves operacions ha de precedir aquesta comprensió de la Veritat que destrueix l'error.” 

Quan un arquitecte dissenya una estructura, dibuixa la seva concepció sobre el paper, després ve la construcció. Per establir el veritable sentit de l'home, el model perfecte s'ha d'afaiçonar al pensament. Aleshores amb aquest model perfecte al davant, el pot esculpir a la seva vida diària. La demostració pràctica a la Ciència és el maldar per fer del  nostre ideal una realitat, tenint sempre al cap la diferència entre l'ideal i la demostració de l'ideal. L'un és la Ciència que hom veu, l'altra la Ciència que hom entèn. Hom no ha de permetre que cap element de l'error entri dins la seva concepció científica. Per demostrar aquest ideal hi ha molt error que s'ha de detectar i eliminar. La demostració implica, doncs, reconèixer l'error com una falsa pretensió que s'ha de destruir, mentre que la Ciència absoluta no fa aquesta mena de reconeixement.

La Sra. Eddy va escriure un cop, “El Crist és la manifestació de la Veritat i aquesta Veritat no ve a destruir ans a sadollar la llei de la Vida i a discernir perfectament totes les seves manifestacions." Es narra que Jesús digué un cop, “Hauríeu d'haver fet aquestes coses sense  deixar les altres per fer.” El guaridor a la Ciència Cristiana té dos fils de pensament, primer l'apropament a la Veritat, i segon, la Veritat final. Argumenta per manifestar la salut del cos. I alhora argumenta que l'home és la imatge i semblança de Déu. Amb paraules de St. Joan, “Ara som els fills de Déu.” El guaridor no desanima el pensament mirant de  manifestar allò que no és el començament ans el final del resultat desitjat. La consumació plena de la Vida, de la Veritat i de l'Amor no s'assoleix de cop, ans amb una passa darrera l'altra com va fer l'apostol. Quan fent aquestes passes hàgim assolit la comprensió divina, coneixerem aleshores “el Crist, - el Camí, la Veritat i la Vida.” I ens adonarem que som la imatge i semblança de l'Amor diví -el Fill de Déu, el plançó de l'Esperit- no nat mai de la carn ni de la voluntat de l'home, ans coexistent amb el Déu etern i infinit.

 

56- VETLLA, que t'enrecordis que totes les lleis humanes van entrellades, una emanant de l'altra i hipotecada per l'altra. És per això que la Sra. Eddy va dir, “Un error cavalca sobre un altre error.” Donar-se a una simple exigència humana pot obrir la porta a una fase destructiva i discordant de la ment mortal.

Si compressis un cadell de lleó perquè és bufó i manyac, compraries una ferotgia inevitable i perillosa. St. Pau, escalfant-se a costat del foc sense protestar mentalment contra la creença que hi ha vida, veritat, intel.ligència i substància a la matèria, va desfermar un escurçó. Quan no ens en sortim de protegir-nos de la creença en la llei material perquè ens amoroseix els sentits, n'acabem patint el càstig, que al seu torn, turmenta els sentits. El nostre llibre de text ens diu que el plaer sempre s'acaba amb patiment. Al llibre de l'Apocalipsi això s'exemplifica amb els escorpins que tenen un fibló a la cua. 

 

57- VETLLA, que maldant per colgar els conills i ofegar-los, -els conills simbolitzant la creença de fons que hi ha una ment a part de Déu que rosega les arrels de la Veritat-, no passis per alt de mirar enfora i destruir els que fugen; altrament ni que siguin pocs tornaran a criar sense que ningú els amoïni, i hauràs de tornar a fer la teva feina.

Aquest punt de vetlla ha estat inspirat en la manera d'heure-se-les amb la plaga de conills que practiquen a Austràlia, llaurant la terra mentre són als caus. Pocs se n'escapoleixen. Els que s'enfugen s'han d'agafar i matar per a què la feina sigui efectiva.

Els conills al seu cau podrien simbolitzar l'error latent elemental, mentre que els que s'escapoleixen representarien l'error visible i el pecat audible. També se'n pot dir, l'arrel i el ramat; el ramat són els que corren plegats destruint-ho tot. L'arrel simbolitza el clam de l'home atrapat a la creença fonamental que ens cal la matèria -menjar, dormir, aire, exercici ... etc. El ramat simbolitza allò que el fa pecar i patir. A la nostra tasca contra el clam impersonal i fonamental de l'error, no n'hem de passar per alt les manifestacions específiques.  

 

58- VETLLA, que no quedis tan trasbalsat pels conills que s'enfugen, que els vulguis encalçar i et descuidis de llaurar. Aquesta temptació ve, primer, perquè el món et jutja més pels errors concrets que domines, que no pas pel maldar diari d'encarar el clam de la creença mortal. Segon, perquè l'error actiu ens amoïna més que l'error latent. Les llavors que broten ens amoïnen més que les que no podem veure ni detectar.

Però no hem d'acceptar el judici del món ni determinar el nostre reeiximent o el nostre fracàs del tot per les aparences externes. La tasca més cabdal a la Ciència Cristiana és la que es fa per destruir l'arrel de l'error; l'error visible, o efecte s'hauria de veure bàsicament com allò que ens fa parar esment de la tasca que cal fer a l'arrel. Anar darrera del ramat, ni que calgui, si no va de bracet de la tasca a l'arrel, no ens mena  més a l'alliberament total de l'error, que tallar la capçada de les males herbes ens allibera de les males herbes.

 

59- VETLLA, que no esdevinguis un pilar de sal perquè no arrodoneixes les teves demostracions de pressa i bé. Cap demostració no és acabada si mires enrera per veure la destrucció de l'error, puix mirar enrera implica que malgrat la irrealitat de l'error ara s'hagi demostrat, hi hagué un moment que fóu real.

La Ciència Cristiana, ens diu la Sra. Eddy, és la Ciència Divina reduïda al nivell que els humans poden capir. La Ciència Cristiana admet que hi ha un problema humà, la Ciència divina, no. Cap demostració no és acabada fins que no et plantes a la Ciència Divina i t'adones que no ha existit mai cap error, ni ha clamat existència; no hi ha hagut mai res que s'hagués de destruir.

El pilar de sal al cas de la dona de Lot podria representar l'eixorcament que va de bracet del mirar enrera vers l'efecte, en lloc de parar esment només de la causa, un arrapar-se a la Ciència Cristiana en lloc d'enlairar-se fins la Ciència Divina.

La Sra. Eddy va escriure un cop a una estudiant, “Estimada, un somni no és real! No has estat malalta ni en pots estar. És impossible; no m'hi amoinaré pas. Cap mortal, per dolent que sigui pot fer que una mentida sigui veritat, i ni que et diguin que estàs emmetzinada, no té cap mena d'efecte, puix una mentida no és real, i tu ho saps.”

 

60- VETLLA, que la sal no perdi la salabror, o que no miris d'expressar humanitat sense haver-hi posat el fonament, la divinitat, de la que la humanitat n'és l'expressió externa, o que no miris de ser absolut sense fer servir la veritat per les necessitats humanes. Al llibre Ciència i Salut s'hi diu, “la divinitat del Crist es manifestà a la humanitat de Jesús.” La Ciència divina s'expressa a la Ciència Cristiana.

Si la humanitat, la sal, és al primer lloc al teu pensament, pots descurar la divinitat i esdevenir tot sal. Si cerques la divinitat sense expressar-la amb humanitat, la sal perd la salabror.

L'efecte de la divinitat aplicada a la humanitat és fer la vida gustosa tot guarint i beneint l'home. Tanmateix, puix el fat de tot allò que és humà és la destrucció final, el nostre objectiu final no ha de ser posar-hi sal. Podem estar agraïts de tot el bé humà sense fer-ne un déu. La idolatria és posar l'efecte davant de la causa, cercant més la salut del cos, per exemple, que l'espiritualització del pensament, o el coneixement de Déu. Qui adora l'efecte posa quelcom al davant de Déu a la seva processó. Quan de fet, Déu hauria d'anar sempre al davant, i tota la resta  a darrera, segons St. Mat.6:33.

Quan hom no se'n surt d'expressar la divinitat humanament, estimant, compadint, amb la generositat i l'autosacrifici, la sal perd la salabror puix la sal fa gustosa la vida només quan és l'expressió justa de la divinitat.

Si l'anomenat Científic absolut veiés un home xop sota la pluja, declararia: “Tant és, més enllà dels núvols hi llueix el sol.” L'estudiant que vol expressar humanitat allargaria un paraigües a l'home xop fins que l'aiguat hagués passat. Aleshores l'home estaria apunt per  l'ensenyament absolut que li explicaria que ni la pluja ni els núvols negres poden afectar el sol que llueix sempre amb la mateixa força.

 

61- VETLLA, que alliberis el teu tractament de tota limitació, adonant-te que és la Paraula de Déu que es dreça per fer la Seva voluntat; que és l'omnipotència i el seus efectes de cap manera estan limitats pel fet que siguis tu qui l'hagi enunciat -un que encara sembla un mortal pecador. Discerneix que al moment que surt de la teva boca, és a les mans de Déu i l'efecte és instantani i segur.

La Sra. Eddy un cop va dir, “El meu tractament no té por. Un tractament de la Ciència Cristiana espargeix tota la presència, el poder i la llei suposicional de la por ..... A cada tractament tracta per a saber que 'Aquest tractament és efectiu, un bon tractament i res no el pot capgirar'.”

Si llencessis una bomba des d'un avió, tindries fe que seria efectiva, de cap manera limitada pel fet de ser tu qui l'hagués llençada; un sentit d'inferioritat per part teva no n'afectaria el poder explosiu.

 

62- VETLLA, que en fer un quadrat perfecte, no et pensis que ja fas tot el que Déu espera que facis. Hi ha cobrellits que es fan cosint moltes peces quadrades. Quan has fet un quadrat individual perfecte, o sigui, quan t'has vist a tu mateix com l'home quadrat perfecte de Déu, has d'eixamplar aquest reconeixement a tota la humanitat, fins que vegis tothom perfecte, tothom lligat com la gran família de les idees perfectes de Déu. Només aquest maldar sadolla el manament, “Estima el teu germà com a tu mateix.”

Podríem anomenar aquest maldar la reduplicació o eixample de la teva idea de l'home com el Fill perfecte de Déu. Veure tots els Fills de Déu aplegats en una harmoniosa família espiritual, fa que la teva consciència actuï com un consolador espiritual, que pots estendre sobre els mortals i els pot guarir amb l'escalfor de l'Amor diví, “enlairant les seves vides més amunt que no les deixarien enlairar els seus miserables models de pensament mortal,” com diu Ciència i Salut.

 

63- VETLLA, que no maldis per fer fora els mals pensaments sense encloure-hi el pensar malament. Tenim el pensament i pensar el pensament. El maldar per fer fora els mals pensaments és pal.liatiu i temporal. El clam dels pensaments dolents ens assetjarà fins que no fem fora la nostra capacitat de pensar mals pensaments.

Les suggestions malignes ens vénen a trobar mentre hom creu que hi és receptiu. Només quan hom neutralitzi aquesta receptivitat errònia, sabent que el Fill de Déu només està obert als pensaments divins, els pensaments de Déu quedaran afermats com l'estat de consciència nativa i natural de l'home. L'única manera d'estar segur que la teva ràdio no rebrà mai més res d'una estació indesitjable, seria manegar-la de manera que mai més es pogués tornar a sintonitzar amb aquesta freqüència específica. La Sra. Eddy un cop va escriure, “No hi ha res en mi que es correspongui ni respongui a cap mena de mal.”

 

64- VETLLA, que en veure un tirarany sobre boniques flors, no et creguis que les flors l'han fet o que els hi ha fet mal. L'error és l'aranya que, amb la connivència de l'home, texeix una teranyina de falsia a la seva consciència, de manera que les falses suggestions semblen part de la seva identitat.

Quan, com la Bíblia declara, el Fill de l'home vingui amb tota la seva glòria a destriar les ovelles de les cabres, destriarà entre els qui personalitzen l'error enganxant-lo al qui el manifesta, i els qui l'impersonalitzen. Personalitzar l'error ens afeixuga amb fardells que costen de traginar. Veuen la teranyina de l'aranya com part de l'home. No nodreixen el famolenc, no vesteixen el nu ....

Són els qui impersonalitzen l'error els qui exerceixen una influència guaridora arreu on van, que visiten i guareixen el malalt, que beneeixen l'estranger ..., etc. Quan personalitzes l'error desfigures la teva pròpia imatge del Crist. Quan l'impersonalitzes fins i tot amb el més menut dels meus germans (Mateu 25:40) ajudes a alliberar la imatge del Crist en tu mateix.

Quan al llibre dels Actes 7, Esteve anomenà els grans sacerdots “creguts i  incircumcidats de cor i d'orelles,” personalitzà l'error i fóu apedregat fins a la mort. Ja no li feia cap servei a Déu a la terra. Enrecorda-te'n i aprèn la lliçó que el teu servei a Déu i a l'home depèn d'aquest punt vital d'impersonalitzar l'error, i veure'l com un clam a part de l'home. L'error és nodrit per la creença, igual que el paràsit és nodrit pel roure. Separat de l'arbre es mor, però l'arbre viu i no és afectat per allò que semblava part seva.

 

65- VETLLA, que la por de fer disbarats no et faci estar quiet i no fer res, quan l'exigència és l'acció. Quin mal en ve dels disbarats que hom fa quan els seus motius i desitjos són bons? Què passa si sembla que  fas un tort? Val més fer un disbarat maldant honestament de seguir el guiatge de Déu que l'empatanagament tímid del qui, per por, no fa res.

La Sra. Eddy va dir, “Hi ha hagut cops mirant de solventar un problema, que no he sabut cap on girar-me, i sentint que calia fer alguna cosa, he fet el pas que més anava en la bona direcció. Potser al cap de poc m'he adonat que no anava bé, però aquesta passa m'ha fornit un nou punt de vista que no hauria tingut si no l'hagués fet. No em condemno doncs, pel que sembla un disbarat, ans l'esguardo com part de la solució del problema.”

 

66- VETLLA, que no et desanimis en fer la teva tasca mental general per la humanitat, perquè els resultats de la teva tasca no es manifestin tot d'una. Hauries de saber que, malgrat no veure de moment cap resultat, cada engruna de tasca científica que fas és efectiva, perquè és el poder mateix de Déu expressat; i doncs, no en sap res de cap límit.

 

67- VETLLA, que sabent que l'efecte segueix la causa, no deixis passar sense reptar-la tota situació on l'efecte assenya-li vers una causa purament material. No et donis mai a la manifestació de la dominació humana sense una protesta científica.

Un cop un home va confessar que tenia una compulsió que no podia resistir, llegir fins al final qualsevol cosa impresa, tant era el que fos, en pic la començava. Podria semblar una cosa trivial, però és un exemple de la naturalesa incansable de la suggestió mortal quan no és resistida i reptada per la Veritat. 

 

68- VETLLA, que en llegir a la pàgina 97 de Ciència i Salut que com més la Veritat alça la veu, més fort crida l'error, no et creguis que vol dir que l'error es fa més poderós. Quan un animal caçat, crida, el seu crit és d'agonia, fent palès que ha estat ferit de mort.

Hi ha referències Bíbliques ensenyant que la destrucció de l'error per la Veritat va precedida d'una quimicalització, on l'error xiscla tant com pot, però el seu esforç és inefectiu i no fa mal, puix com declara Ciència i Salut, és l'agreujament de l'error -el darrer crit d'una criatura condemnada- el que en prediu la destrucció. Aquest xiscle, doncs, hauria de ser la prova que la nostra tasca contra la mentida reïx.

A la segona Carta de Pere hi llegim que els cels, o la concepció material s'esvairà amb un gran terrabastall. A la narració d'uns quants casos de guariment fets pel Mestre, la manifestació de la quimicalització és manifestà foren els crits forts dels dimonis abans de ser foragitats.

Molts globus de joguina estan dissenyats perquè facin un xiulet mentre es desinflen. El xiscle de l'error sempre hauria d'assenyalar que l'error ha estat tocat de mort i s'esvaeix dins del seu no res nadiu. És la prova que l'error desapareix.  

 

69- VETLLA, que no et creguis que els teus problemes o els dels altres siguin personals. No hi ha problemes ni errors personals. La pluja no és mai personal ni que es coli dins de casa teva per una esquerda.

A Lluc 20:10 el Mestre ens hi dóna la regla per neutralitzar la creença que hom té un problema personal. Hem de seguir l'home amb la gerra que ens mena a la gran cambra de dalt, on hi farem la Pasqua, o comunió amb Déu. La gerra simbolitza que cal abocar sobre tota la humanitat el riu de l'aigua de la Vida, per donar a tothom un got d'aigua fresca en nom del Crist. Això s'acompleix maldant per veure que tota la humanitat ja és el fill de Déu ara mateix, i és, doncs, a la cambra de dalt, o unida perfectament amb Déu. Amb aquesta demostració, el problema, tant és el que sigui, serà engolit dins l'Amor universal. 

 

70- VETLLA, que al teu maldar per exposar el no res del magnetisme animal, no en facis una realitat, en tinguis por, ni en passis per alt els seus clams de poder i d'existència, que equival a dir que et controla. És no res i s'ha de reconèixer com no res. S'ha de demostrar que és no res, i s'ha de tenir per no res; però a aquest assoliment s'hi arriba sabent com treballa i no pas ignorant-lo. Els mestres a l'escola reconeixen el no res de la ignorància, i tanmateix tota la seva tasca és heure-se-les amb els seus clams.

Al Progrés dels Peregrins, el peregrí demostrà la impotència dels lleons que li sortiren al pas, encarant-s'hi i passant-los. Tanmateix, la seva absoluta impotència, perquè estaven encadenats, no se li féu palesa fins que els va haver passat.

Un cop la Sra. Eddy li va escriure a un estudiant, “Ensenya als teus estudiants què és el magnetisme animal, com treballa a la seva vida i des de fonts externes a la seva experiència. Aquests són els punts que els meus estudiants no ensenyen prou bé. I són els més difícils d'ensenyar bé si volem enfortir els estudiants i no pas espaordir-los.”

 

71- VETLLA, que el teu pensament no s'esfereeixi, no es desanimi, ni quedi confós amb el reblar de la Sra. Eddy que els mestres han de posar a punt els estudiants per protegir-se del potencial assassí mental, que, en paraules seves, mira de matar moralment i físicament. (Ciència i Salut,  445) Un assassí mental mira de matar al reialme mental, atacant la ment, no pas el cos. Quan discerneixes que Déu és Ment, i que la Ment és la veritable Vida reflectida per l'home, és ben clar que per assassí mental, la Sra. Eddy ha de voler dir les suggestions errònies, que entenebreixen i deprimeixen l'espontània reflexió de la Vida, Déu, de manera que l'home perd el sentit de domini espiritual conscient.

Els assassins mentals que atacaren el Mestre, no miraven de matar només el seu cos; miraven de matar la idea Crística, d'entenebrir la seva consciència espiritual o reflexió, que era la seva vida real. Crucificant-lo, destruint el seu cos, volien malejar i destruir el seu reflex de Déu. No se'n van sortir perquè el Mestre no deixà que res el somogués.

Si l'home viu realment de l'influx constant d'idees espirituals reflectides, un assassí mental per reeixir l'hauria de separar d'aquest proveïment diari. A la metàfora del mirall, l'assassí mental seria la pols, que si no es treu cada dia, esmorteeix el reflex.

La Sra. Eddy féu jurar a l'Adam Dickey davant de Déu d'escriure, que si ella mai se n'anava d'aquest món, seria perquè l'haurien assassinada mentalment. Aquesta informació ha trasbalsat a molts estudiants; i tanmateix el Mestre va anomenar el diable un assassí des del començament. A la pàgina 77 dels Escrits Miscel.lanis hi llegim, “Allò que té un començament ha de tenir un final.” Si la suggestió pot engalipar un mortal fent-li creure que ha nascut a la matèria, que ha tingut un començament, aquesta acceptació amaga l'assassinat, o la mort inevitable. La suggestió d'un començament és el diable que mata, o assegura, el final de l'home mortal.

Amb la declaració que li féu al Sr. Dickey, la Sra. Eddy blasmava la mala pràctica lligada amb la creença del naixement i de l'edat, que copsava dels membres de casa seva i del món, i que entenebria el seu pensament espiritual, mirant d'ensenyorir-se'n amb una creença de mort.

La Sra. Eddy sabia que l'assassinat és sempre mental, -i mai físic. Tots i cada un dels mortals que es moren són assassinats mentalment. Només quan un estudiant deixa ben clar el seu alliberament del pensament humà i del mesmerisme, i cerca recer al redós secret de l'Altíssim, queda protegit del tot de l'assassí mental.

Un cop una de les primeres estudiants de la Sra. Eddy li digué, amb un gran urc  al qui escriu, que tenia més de vuitanta anys. Una fiblada el va punyir perquè en aquesta admissió hi va reconèixer l'asssassí mental que campava sense ser blasmat, i que com a metafísica hauria d'haver detectat i sotmés, puix volia assegurar-se de la seva fi, en fer-li admetre el naixement i el temps.

Quan la Bíblia pregunta, “Oh, tomba on és la teva victòria?” podem contestar que l'hem de trobar a la creença del naixement, puix la tomba només guanya la seva victòria quan ens convenç d'acceptar la creença d'un començament. La primera passa, doncs, per vèncer la mort és assetjar la mentida i la creença que afirma la realitat del naixement.

 

72- VETLLA, que no interpretis el revifament del magnetisme animal que s'esdevé dins teu de bracet del progrés espiritual, com un augment del seu poder, activitat i finor, en lloc d'un destapar al teu pensament la por latent, o la creença que hi tens. No ens les podem heure amb l'error de manera adient i destruir-lo fins que hom no ha resseguit el fil de l'efecte, ha arribat a la causa, i ha reconegut que malgrat el mesmerisme ens vingui de fora, ens hi donem dins del nostre pensament. Això només és una altra manera de dir allò que la Sra. Eddy un cop declarà, “L'error ve per a què li donis vida, i tu li dones tota la vida que té.”

 

73- VETLLA, que no esguardis el magnetisme animal com una força agressiva. Comparant-lo amb l'home podem dir que no té més poder que un pardal; tanmateix si vols travessar el saltant d'aigua del Niàgara sobre una corda, un pardal inquisitiu voleiant a prop teu podria ser un problema ben empipador.

El magnetisme animal és la ment humana que esperonada per la Veritat es dreça i expressa la seva resistència. Amenaça el teu reflex de Déu a voltes amb les coses menudes de cada dia, les petites distraccions, irritacions i experiències que produeixen depressió. Una vegada les terres baixes d'Holanda foren amenaçades per un rajolí d'aigua que venia del forat d'un dic. La llegenda diu que un noiet hi va posar el dit i l'hi va aguantar tota la nit, altrament el país hauria quedat anegat en esfondrar-se el dic. De la mateixa manera el magnetisme animal pot clamar que desintegra el nostre pensament espiritual tant amb les coses menudes com amb les grosses; però de fet és impotent, i l'estudiant faria bé de discernir que puix reflecteix el poder diví, és un terror per l'error!!

 

74- VETLLA, que no et creguis que tots els estudiants que amb els anys es giraren en contra de la Sra. Eddy, eren inherentment dolents o deslleials. És entenimentat que un estudiant vetlli per adonar-se què en pensa de Judes; es pensa que era inherentment dolent? Un Líder que té el cor centrat en les coses espirituals crea un atmosfera espiritual tan rarificada que pocs hi poden romandre gaire temps. Hi ha els qui només poden estar-se poca estona al cim d'una muntanya, perquè l'aire és massa rarificat. L'esclat de la lluentor espiritual de la Sra. Eddy era més enllà del què podia aguantar el sentit humà que estima la foscor.

A un Líder espiritual sempre li costa d'aplegar al seu voltant estudiants que hagin fet prou progrés espiritual perquè li facin servei un període llarg, puix pocs poden aguantar gaire temps l'atmosfera espiritual. Com el Mestre, la Sra. Eddy va haver de cercar els qui eren susceptibles de ser amarats per la seva espiritualitat, i emprats per servir Déu tant de temps poguessin. Aquest període era curt o llarg depenent de les qualitats mentals de l'estudiant. Com bombetes dissenyades per a un determinat voltatge, n'hi havia que aviat es cremaven perquè hi passava un voltatge més alt del que podien aguantar, ni que una temporada fessin més claror del normal.

Podem dir que quan la claror espiritual d'un home no és el fruit del seu creixement espiritual, no té l'enteniment que cal per protegir-se del magnetisme animal que s'alça en contra seu, i li cal la protecció d'un que estigui més avançat. La Sra. Eddy va seguir l'exemple del Mestre fornint aquesta protecció als seus estudiants perquè fossin lleials tant de temps com poguessin. Però un estudiant no en pot protegir un altre indefinidament.

Quan a Jesús li arribà l'hora de replegar la protecció que fornia als seus deixebles, perquè li calia tot el seu pensament espiritual per fer la seva demostració d'anar al cim de la crucifixió, quedaren sols. Dos van ser tant dominats pel magnetisme animal que un el va negar i l'altre el va trair!

Quan aquest punt s'entengui, explicarà l'experiència de Judes i de molts dels estudiants de la Sra. Eddy, que van trobar la seva atmosfera massa rarificada perquè el sentit humà la pogués aguantar gaire temps. Si haguessin treballat fidelment per menar el seu enteniment espiritual al punt avançat i de protecció on havien estat enlairats temporalment per la demostració de la Sra. Eddy, haurien pogut romandre a l'organització i fer-li servei a Déu i a ella més temps.

L'estudiant que no mena la seva demostració més enllà del desig de bona matèria i harmonia humana, no pot aguantar gaire l'atmosfera del qui és honest i consistent mirant de desempallegar-se de tota la matèria. Aquesta honestedat esdevé un blasme massa punyent a la seva manca de progrés i fidelitat. És com el qui aguanta enlaire el seu gerro per rebre més veritat celestial; però puix no és fidel buidant el seu gerro de la materialitat, sembla que aquesta veritat finalment li faci un efecte advers, i crida “Per què no s'allarga la meva harmonia humana?” Tanmateix la Veritat no pot fer altra cosa que remenar i destruir l'error. Si ens agafem a l'error, sentirem el sacseig.

 

75- VETLLA, que a mesura que progresses espiritualment, te'n surtis de d'anar més enllà del raser del bé i del mal humà, ni que el món te'l posi davant del nas constantment. A Isaïes 41:15 s'hi promet un garbell amb dents. El garbell vell que l'estudiant porta quan comença a estudiar la Ciència és una concepció humana del bé i del mal, i fa servir la Ciència per poder fer el bé. Passes més avançades menen l'estudiant al punt on ha de destriar el pensament humà del diví, els pensaments que vénen de la ment mortal i els que vénen de la Ment divina. Arribats a aquest punt cal una intuïció més esmolada de la que fins ara feia servir.

El terme magnetisme animal és cabdal a la Ciència Cristiana, perquè és l'única expressió que transmet de manera adient el fet que tot el pensament humà, tant si sembla groller com angèlic, és error, perquè és l'enemic de Déu, ni que la Sra. Eddy ens digui que una creença més bona és una passa que ens allunya de l'error. Per l'estudiant avançat tot el que la ment mortal pot oferir esdevé magnetisme animal quan es pren erròniament per la Ment divina. Tanmateix sense un refinament de la ment mortal i del cos no tindríem cap prova de progrés.

El creixement real de l'estudiant comença quan mira de refinar la creença material, no perquè vulgui retenir les creences refinades, ans perquè se'n vol desempallegar. És en aquest punt que comença a fer servir la garbelladora nova, i s'adona que el raser del bé i del mal de l'home mortal sempre va lligat amb l'efecte, mentre que el raser de Déu va lligat amb la causa.

 

76- VETLLA, que la concepció que el món té del pecat no et faci torçar del teu objectiu, el d'aprendre quin és l'enemic real de la Veritat. Un lladre planejà de robar un banc i amb un gest d'altivesa féu saber a la policia l'hora exacta del robatori. Se'n sortí, perquè primer calà foc als Jutjats, i mentre tothom anava a apagar el foc, pogué robar el banc sense cap entrebanc.

La ment mortal comença una conflagració que anomena pecat, i en fa una gran cosa. Aquest esborrifament humà desvia l'atenció de l'home del furt real, i li deixa acomplir a la ment mortal el seu propòsit, que és prendre-li a l'home el seu desig de Déu, amb el miratge del plaer i del bé a la matèria, o ment mortal. Aquest miratge de bé i de plaer a la matèria es fa passar per bo de sadollar les aspiracions de l'home i d'apaivagar els seus desitjos, amb la pretensió de ser un satisfactori substitut de Déu.

Aquesta delusió fa romandre els mortals embaltits dins del somni que ara gaudeixen del bé, i només que mirin d'assolir el cantó bo de la creença mortal i sadollar les exigències de la civilització, de la moralitat i de la religió, ja plauran Déu. Així se'ls hi furta seu deler del bé espiritual i el seu maldar per assolir-lo.

Quan corres vers la conflagració de la ment mortal i n'hi arrossegues d'altres, perquè et deixes amoinar i trasbalsar pel palès mal del món -i amb palès, volem dir obvi- li deixes furtar al lladre el tresor real, que és la fam de l'home pel bé espiritual, puix amoinant-te pel mal del món demostres que tens una forta creença en el bé humà, i vas així a la una amb el clam més gran del magnetisme animal.

En aquest punt de vetlla, el lladre representa el llop disfressat amb pell d'ovella que, ens fa creure, en no saber-ne veure l'avolesa, que el foc és el llop. El llop, de fet, és el mal pensament o la creença errònia, no pas el pecat ni el mal exterior. La Sra. Eddy declarà un cop, “No n'hi prou de viure una bona vida moral. La vida s'ha d'espiritualitzar.” No n'hi ha prou de mirar d'acabar la conflagració anomenada pecat. Hom ha d'espiritualitzar el pensament.

 

77- VETLLA, que no concebis el magnetisme animal com un poder o un perill que ve de fora, més que no pas com la fina suggestió que escriu el seu missatge amb dits invisibles a la pantalla interior de la teva pròpia consciència, il.lustrada per les paraules escrites a mà a la paret, al llibre de Daniel, 5. És cert que la creença falsa fonamental ens ve de fora (és impersonal), però apareix a la nostra consciència com el nostre pensament (personal). Quan acceptem aquesta creença, s'expressa  a la nostra vida. L'error, doncs, primer ve de fora cap a dins; i si és acceptat, aleshores va de dins cap enfora.

Al Journal de la Ciència Cristiana de l'Agost del 1912, un article del Sr. Tomlinson cita la Sra. Eddy dient, “L'error se t'acosta per a què li donis vida i tu li dones tota la vida que té. L'home mortal és ensibornat perquè el procés hipnòtic que fa entrar la creença errònia a la seva consciència i es fa passar pels seus impulsos, li és amagat.

(Paràgraf eliminat)1

Si fossis sol en una carretera fosca a la nit i sentissis que algú t'empaita i cada cop és més a prop, podries esgarrifar-te fins que no t'adonessis que és el teu pare que ve per menar-te segur a casa. Aquestes suggestions innecessàries del terror il.lustren el mètode i els efectes destructius del magnetisme animal, que, en un univers on només Déu és suprem i omnipotent,  suggereixen la presència i l'existència d'un altre poder anomenat mal. Aquestes suggestions se'ns presenten perquè els hi donem vida, i nosaltres els hi donem tota la vida que tenen, en creure que són reals i els nostres propis pensaments.

 

1- Text original: Si et deixessin en una illa deserta i tinguessis por dels caníbals, reconeixeries immediatament que la teva por és automesmerisme i suggestió mental, en adonar-te que els nadius són amigables; tanmateix les suggestions de por enfosquirien i deprimirien el teu pensament fins que la seva falsia i naturalesa deceptiva no fos destapada.

 

78- VETLLA, que no et creguis que tot el remei pel magnetisme animal es limita a lluitar-hi, i foragitar aquestes suggestions mentals que semblen escrites a les parets interiors del nostre pensament. A la Bíblia, l'home que va escombrar casa seva i la va endreçar i polir, després de fer-ne fora el dimoni, va rebre altre cop la vista de Satanàs amb set amics més! Per què? Perquè es creia que a la seva llar mental hi havia una cambra pel dimoni .

L'home ha de discernir que, puix és el fill perfecte de Déu, no té cap cambra reservada pel diable, ni n'ha tingut mai cap. Ha de saber que no és receptiu a les suggestions errònies, que no ha tingut mai aquesta capacitat, ni l'ha pogut tenir mai; que cap finor del mal pot fer el seu pensament receptiu a res que no sigui els pensaments sempre presents de Déu, puix, de fet, no hi ha suggestions malignes. D'aquesta manera fa fora les vespes i després en crema el niu. Les vespes no tenen enlloc on tornar. 

 

79- VETLLA, que no acceptis alguna de les quatre suggestions que van ensibornar les cinc verges beneites: (1) Que la llum espiritual de l'home havia cremat temps ha, però que ara s'ha apagat. (2) Que pot apagar-se. (3) Que el proveïment de l'oli espiritual de l'home, que ve de la Ment infinita, pot ser limitat. (4) Que es pot assolir la consciència permanent que el Crist és la veritable identitat de l'home, amb la claror manllevada d'un altre.

De fet, Déu havia donat a les cinc verges beneites un proveïment d'oli espiritual il.limitat; i doncs, havia de ser el mesmerisme el que les engalipà i els hi féu creure que no n'hi havia prou; la solució del seu problema, no era certament manllevar oli, puix l'exigència de Déu és que tots i cada un de nosaltres arribem a reconèixer per nosaltres mateixos d'on ve l'oli. L'error mai no li pot furtar a ningú l'enteniment espiritual. Només li pot suggerir que l'ha perdut, o que s'ha acabat. Abans l'home mortal no es desempallegui de la mortalitat, ha d'aprendre a protegir-se i estar a l'aguait d'aquesta falsa creença.

 

80- VETLLA, que no vagis acceptant la creença del món en la matèria bona i dolenta, o ment mortal, en lloc d'adonar-te que la percepció més harmoniosa o desitjable de la matèria o ment mortal és, o bé, el mesmerisme presentant els seus clams per posar pals a les rodes al  creixement de l'estudiant avançat, o bé, la creença fonent-se, de manera que la veritat hi passa i deixa veure més clarament la Realitat.

Les begudes gasoses són fetes totes amb els mateixos ingredients, i tanmateix uns gustos ens agraden més que d'altres. Els mortals són fonamentalment iguals, només tenen gustos diferents. Que n'és d'inconsistent per un estudiant de la Ciència Cristiana que li agradi la ment mortal o la matèria quan té un cert gust, si s'ha promés solemnement a si mateix i davant de Déu de negar l'existència de tota ment mortal o matèria, i de treballar per eliminar-ne la creença, a fi què la Veritat i la seva vàlua es puguin fer visibles!

 

81- VETLLA, que no et passi per alt que l'objectiu d'un practicant no és mirar de fer l'home harmoniós i benanant a la carn, ans harmoniós a la consciència espiritual que venç la carn.

 

82- VETLLA, que havent aplegat tones de pecblenda, no t'acontentis posseint-la. De la pecblenda se n'extreu el radi en ser processada al foc i eliminar-ne el carrall.

L'organització de la Ciència Cristiana és com una gran planta de tractament de pecblenda. Aquest mineral és tan valuós perquè conté la preciosa idea espiritual i el mètode espiritual per activar-la. La prova de la utilitat de la nostra gran organització rau en el procés de cridar el veritable foc del cel, perquè el nostre concepte d'organització pugui ser purificat. D'aquesta manera els símbols aniran perdent de mica en mica la seva importància a mesura que hom s'adoni com n'és de cabdal arribar al punt de la comunió individual amb Déu, on és instruït per Déu, la Ment divina, i rep, doncs, el curs de Divinitat, que al manual de l'Església la nostra Cap va prometre que ensenyaria als qui anessin a casa seva.

Quan hom assoleix aquesta concepció més alta, els símbols humans van minvant bellament, fins que hom s'adona que només el radi és real i digne de retenir. Aleshores és sadollada la declaració que en Phillips Brooks li va escriure a la Kate Buck, “Noieta, algun dia deixarem enrera els símbols i ens quedarem amb les realitats.”

La gran prova de l'espiritualitat d'Elies rau en el fet que el foc davallat del cel destruí tots els símbols que havia emprat. Els símbols que afaiçonen la nostra organització són valuosos, però l'estudiant no ha de perdre mai de vista que el progrés li exigeix deixar enrera la creença en la realitat i la importància del símbol tan de pressa com pugui, per poder establir a la consciència la realitat d'allò que el símbol només n'és una representació. Aquesta és l'única manera que el radi, o la idea espiritual, es pot manifestar.

Hom no s'hauria de desanimar mai perquè aparentment no vegi gaire espiritualitat o radi a l'organitazció; més aviat hauria d'estar agraït pel que hi veu, i vetllar amb cura i amb actitud de pregària per estar ben segur que ell mateix és radi, i que n'ajuda tants com pot a ser-ne.

Les congregacions a les esglésies de la Ciència Cristiana són un símbol de l'aplec de tots els fills de Déu al Seu tabernacle. Quan al teu desenvolupament mental, pots aplegar a la teva consciència tota la humanitat, i veure-la com el fill perfecte de Déu, pots estar segur que et fas teva l'església real. Quan aquest desenvolupament s'esdevé, ets bo d'allunyar-te més i més del símbol humà de l'organització, talment com l'infant deixa enrera el seu parc de joc quan es fa gran.

Aquest punt de vetlla no anima l'estudiant avançat a allunyar-se de l'organització ni de les seves activitats. Simplement demana progrés, un eixamplament de la nostra actitud i concepció, i de la nostra compassió i ajut als qui encara són a l'estadi de becblenda. Assenyala un canvi al nostre creixement i actitud mental, però no pas un canvi físic o extern.

 

83- VETLLA, que te'n surtis de veure el fet que la malaltia, éssent com és només una creença de la ment humana, pot ser eliminada per tot procés que canviï el pensament del pacient, d'estar engrapat per la por a no estar-ne. Hi pot haver un guariment físic aparent que no és un guariment de la Ciència Cristiana, ans senzillament un canvi de creença.

El propòsit emfàtic de la Ciència Cristiana no és guarir el malalt, ans espiritualitzar el pensament del pacient, que té per resultat l'harmonia exterior. Tot maldar a la Ciència Cristiana ha de tenir aquest motiu enlairat per ser genuí i legítim. La Sra. Eddy un cop declarà, “La diferència entre la Ciència i el guariment per la fe, és que un li fa conéixer Déu a l'home guarit, l'altre només guareix l'aparença física. El guariment per la fe no és realment guariment, altrament el pacient seria un amb Déu. No et pensis, doncs, que perquè guareixes ja ets un Científic Cristià; pels sentits, també la medicina i l'error guareixen. Un Científic Cristià guareix tant l'aspecte moral com el físic.”

Si quan mires de refer un pacient físicament, el teu pensament no està ben decantat del cantó de l'Esperit, i fas servir arguments amb un pensament que no està espiritualitzat, pots crear un resultat físic del pacient, que et tempti de creure que has guarit el cas d'acord amb la Ciència Cristiana. Però el bon guariment, o l'espiritualització del pensament del pacient, només pot esdevenir-se quan el teu pensament està espiritualment afinat.

Ningú no hauria de mirar de guarir-se a si mateix ni als altres, fins que no ha enlairat el seu pensament, o ha aplicat fidelment els arguments que, com ha après, menen a un bon punt de vista metafísic. La regla Bíblica és, “Pels seus fruits els coneixereu.” Tanmateix amb l'aparença no n'hi ha prou per demostra-ne la bonesa. La Sra. Eddy declarà un cop, “Estar malalt no sempre demostra que hàgim pecat, ni estar bo demostra que no hàgim pecat. No ens hem de fiar gaire de la dita, 'Pels seus fruits els coneixereu.'”

El fruitatge real que ens fa saber quan la metafísica d'un cas és l'adient, només pot ser el resultat de l'espiritualització del pensament tant del practicant com del pacient.

 

84- VETLLA, que no et marxi del cap que només hi ha una Ment, i que allò que anomenes ment mortal és només un sentit humanitzat, limitat i contrafet de la Ment divina. Quan un individu es fa seus els pensaments d'un altre, adultera la Ciència de la Ment. A la Ciència les idees van directament de Déu a l'home. El pensament encomanadís és un sentit adulterat o humanitzat de la Ment. Ciència vol dir reflectir o manifestar la pura Ment de Déu, sense adulterar, carregada de saviesa, poder, guiatge i guariment. Això vol dir reflectir les idees de Déu, directament de Déu, no pas de l'home, i aquestes idees s'han de reflectir ben fresques cada matí, i ben noves cada vespre. Amarar-se d'una ment de segona mà o feta servir és agafar-se a allò que ja ha perdut tant la seva divinitat, que és gairebé del tot mortal.

Quan vull aigua fresca, no vull la que ha fet servir el meu veí. El paper moneda es fa malbé quan s'empra. Hom només pot anar a cercar moneda nova al banc, però si és massa gandul per anar-hi, s'acontentarà amb la que és feta servir i no és neta. Els mortals accepten pensaments adulterats o de segona mà per culpa del clam de la ganduleria. Hom es pensa que és massa difícil demanar-Li directament a la Ment Divina les Seves idees. Tanmateix, hom no es fa seva la Ment divina fins que no la reflecteix directament de la seva deu divina. Fins i tot els pensaments més refinats que puguis aprendre d'un practicant o d'un mestre, no poden ser per tu pura Ment divina, ni que et guareixin i facin més bo el teu pensament. Aquesta vetlla no vol pas menysprear o prohibir el dolç intercanvi de pensament espiritual entre els peregrins que fan camí. De fet, és essèncial que anem als llibres de la Sra. Eddy per pouar-ne bones idees, i fer-nos-les nostres, fins que no poguem reflectir Déu directament. De la mateixa manera podem acceptar l'ajut del nostre practicant o del nostre mestre quan ens calgui, amb la condició que no ens hi acontentem.

El magnetisme animal es podria definir, arribats a quest punt, com l'acontentar-se amb el pensament de segona mà. Qui ha reflectit una idea espiritual de Déu no la pot passar a un altre com una revelació genuïna. La salvació de cada home depèn de si se'n surt d'anar a trobar Déu i reflectir els pensaments i la saviesa d'aquesta deu primitiva. Per ser Ciència divina veritable, l'Esperit Sant s'ha de reflectir del Pare al Fill, puix, de fet, el Fill és l'expressió del Pare.

La saviesa que reps de Déu en pot ajudar un altre a trobar Déu, però el magnetisme animal és la creença de la intercomunicació entre els homes, deixant-ne fora Déu. Reflectir directament la Ment divina, va de bracet d'una autoritat, que es fa fonedissa quan transfereixes aquest reflex a una altra persona. La Ment despullada de la seva autoritat espiritual, esdevé humana, a nivell de creença, perquè a nivell de creença s'ha separat del seu origen diví. És mancada de vida com n'és la d'un pota del pop que s'ha tallat del cos.

A Isaïes 66:6 hi trobem tres passes.

La primera és la veu del soroll de la ciutat. O sigui, la ment mortal, que només és soroll. Després hi ha la veu del temple. És tot el bé que hi ha dins l'organització de la Ciència Cristiana, que la Sra. Eddy va reflectir de Déu, i ens ha deixat. Però és una veritat de segona mà. I doncs, ens hem d'afanyar vers la tercera passa. Que és la veu del Senyor, o el reflex que fem de Déu sense cap intermediari.

 

85- VETLLA, que no et creguis que pots entrar al regne del cel sabent només què és el bé, sense capir com opera la mentida; o que et pots desempallegar del mal simplement anomenant-lo “no res”, sense una clara percepció de les seves operacions, i sense destapar-ne els mètodes amagats.

N'hi hauria d'haver prou amb l'experiència de Judes per convèncer tothom de la fal.làcia del maldar per entrar al regne de Déu només mitjançant el coneixement del bé, sense la clara intuïció dels mètodes amagats del magnetisme animal. A Ciència i Salut se'ns hi diu que un coneixement de l'error i de les seves operacions ha de precedir la comprensió de la Veritat que destrueix l'error.

 

86- VETLLA, que no interpretis les benediccions espirituals de la Ciència Cristiana només com si fossin benediccions materials, i facis servir el teu enteniment un any darrera l'altre amb aquesta idea al cap. Els fills d'Israel a Egipte són una il.lustració del maldar per fer-se seva la idea espiritual d'una manera humana any rera any. Els egipcis els van esclavitzar, els feien treballar per ells, i no els deixaven anar de cap manera. És el què passa si l'home mortal captura la idea espiritual, o el coneixement de la Veritat, i la fa treballar per ell com una esclava, per proveir-li un sentit humà de salut, de pau i de prosperitat.

Ni que aquesta sigui la concepció que de la Ciència Cristiana en té l'estudiant a les beceroles del seu aprenentatge, ben aviat li arriba la crida d'alliberar la idea espiritual del seu esclavatge del sentit material, perquè pugui esdevenir la seva guia espiritual, el tregui de la materialitat d'Egipte i  el meni a la Terra Promesa.

Pot ser que si hom refusa de fer aquesta passa endavant quan li arriba l'hora, experimenti patiments i càstigs fins que no alliberi el seu concepte de la Ciència Cristiana dels estrets límits on l'ha enquibit, la de ser només un mitjà més efectiu de servar-lo harmoniós i feliç a l'infern. L'experiència final del Mestre a la creu il.lustra aquest concepte més enlairat de la idea espiritual, puix refusà d'emprar-la per protegir-se a si mateix humanament i física, i la féu servir del tot per menar els seus pensaments vers Déu i romandre-hi. D'aquesta manera va guanyar la ressurrecció i l'alliberament final de tota materialitat.

 

87- VETLLA, que tinguis al cap la regla de Jesús, “Els d'aquesta mena només marxen amb la pregària i el dejuni.” La manera més eficient de  desempallegar-te d'un animal que t'amoïna és estroncar-li el proveïment de menjar. L'error és nodrit per la creença que l'home mortal hi té, i la Veritat engega la seva acció quan se la reconeix com una realitat a la consciència; dejuni i pregària ha de voler dir negació i afirmació, que mata de gana l'error i accentua la Veritat. Mates de gana l'error fent-ne no res, refusant reconèixer-lo, pensar-hi, o creure-hi; nodreixes la Veritat i basteixes una consciència del bé tot emfatitzant-la, afirmant-la i refiant-te'n.

Tenim, doncs, la regla perfecta: mata de gana l'error veient-ne el no res, fins que caigui i s'autodestrueixi per manca de recolzament; basteix una consciència del bé fins que per tu esdevingui tan real que en puguis sentir la presència constantment; refia-te'n com d'un poder exterior que reflecteixes, i sàpigues que opera al món i a través teu perquè la reflecteixes.

 

88- VETLLA, que en fer una bona tasca de guariment, no acceptis la falsa noció que el poder resideix dins teu, en lloc de capir que el poder és la Veritat que opera a través teu per reflexió. Déu és l'únic poder. Tot resultat bo, doncs, ve d'aquesta causa infinita. És el poder diví emprat per l'home el que guareix o fa la feina.

 

89- VETLLA, que al teu maldar per demostrar, no estabilitzis l'arca (I Cròniques 13:9). L'arca representava la llei espiritual i la seva aplicació simbòlica. Els símbols no tenen cap significat espiritual inherent, però ajuden temporalment el pensament que es desclou, igual que els nombres d'una pissarra ajuden l'estudiant de matemàtiques primerenc a fer problemes que després serà bo de fer mentalment.

Pensar que els símbols tenen un significat espiritual, com fa l'Església Catòlica Romana, és agafar l'efecte per la causa, i acaba amb un sentit esmorteït del poder espiritual. Quan Uzà  posà la mà sobre l'arca per redreçar-la, féu palès el seu error de valorar més els símbols què no pas el què representaven, treballant així amb l'ombra o els efectes. Això esmorteí el sentit de la demostració.

El Catolicisme Romà ha caigut al parany de posar la causa dins l'efecte, atribuint als seus símbols una substància i un sentit espiritual inherent, que és la clofolla buïda de la veritable espiritualitat, i és la base de la seva idolatria.

Redreçar l'arca podria voler dir treballar des de l'efecte en lloc de la causa, l'ombra en lloc de la substància; és bescanviar el pensament just per l'acció justa, pensant que el què fas és més important que el què penses, en lloc de fer de les teves i accions i de la teva paraula l'expressió espontània del teu pensament refinat.

Redreçar l'arca podria ser sentir-se empès a donar testimoni per omplir els silencis dels Testimonis del Dimecres a la nit. Hom hauria d'anar a la trobada discernint que la Ment divina hi és present, governa tots els qui hi ha a la trobada, i s'expressa a si mateixa, sola; d'aquesta manera la creença en una ment humana és emmudida i feta fora. Hom hauria de fer aquesta demostració, sabent que aquest és el recolzament que veritablement cal. Es podria expressar amb un testimoni audible, si cal; però hom no hauria de pensar que el testimoni sigui el puntal de la trobada, ans la prova externa.

Quan saps que el govern de Déu ja està instituït i que només et cal espargir el sentit limitat que en tens, això és demostració i Ciència. Quan et sembla que has de fer quelcom externament per ajudar a instituir el govern de Déu, redreces l'arca. Si la causa hagués estat suprema al pensament d'Uzà i hagués redreçat l'arca només per provar la seva demostració de la causa i a la causa, el seu acte hauria estat l'expressió de la saviesa divina, en lloc de l'expressió de la por i del dubte. Aleshores el seu acte no hauria aigualit el seu sentit de la metafísica. El seu pensament era erroni i el seu acte va exposar-ne l'error.

 

90- VETLLA, que no tractis el cos del teu pacient com si estigués malalt a part del seu pensament, ni li tractis la ment per guarir el cos. La ment és tot el què mai està malalt, i al cos s'hi manifesta, com una ombra, allò que hom accepta i creu que és veritat. I a més, l'home que diu que està malalt és l'home fals que mirem de treure'ns de sobre, per poder tornar l'home al seu Pare, Déu. No hauríem, doncs, de fer cap tractament al fals sentit de l'home per a tornar-li l'harmonia, puix en fer-ho quedaria més atrapat a la creença.

L'home mortal està malalt quan accepta pensaments i imatges de malaltia, i li fan basarda. Refer l'harmonia simplement demostra el redreçament interior del pensament, igual que un vestit blanc es veu blanc quan se'n fa fora l'ombra que l'enfosquia. Et pensaves que el vestit estava tacat i no n'estava pas. El cos de l'home no està mai malalt, i el pensament és l'únic que cal esmenar. Tot tractament metafísic es fa, doncs, adreçant el pensament, per allerar-ne la por, i refinar-lo. I es fa discernint que la Ment divina és l'única ment de l'home i és sempre suprema. La regeneració i l'espiritualització del pensament és l'únic objectiu que el practicant hauria de tenir al pensament quan s'ajuda a si mateix o als altres. La Sra. Eddy un cop digué, “Tota ciència mental és Ciència Cristiana quan basa el seu poder de guarir només en el seu poder de fer el bé.” Journal de la CC, 4 d'Abril del 1883.

 

91- VETLLA, que no et creguis que la malaltia i el patiment són un atac al teu cos, o que l'error vol engrapar el teu pensament atacant el cos amb discordances. Aquesta conclusió capgiraria el fet humà de la substància i la seva ombra, si hi ha res del reialme humà que se'n pugui dir un fet. Pot l'ombra parlar amb l'objecte que la projecta? Pot l'argila replicar al terrissaire? Li pot dir res la pissarra al qui hi escriu una suma? No, però la suma es pot fer malament.

La Sra. Eddy un cop digué, “Un veritable tractament científic no és tractar un cas o una persona malalta, ans destruir l'error que és del tot mental.” Mirar una pissarra i veure-hi escrit dos i dos fan cinc; adonar-se que dos i dos, de fet, fan quatre, i girar-se altre cop a la pissarra per veure si el què hi ha escrit ha canviat, abans de creure'ns que la manifestació s'ha acomplert del tot, és molt poc científic.

“No miris mai el cos per veure si l'error s'ha esvaït. Si ens el mirem, i veiem l'error com una cosa física o personal, o veiem que l'home té un cos material, ens manca la confiança científica. Saps que un i un fan dos, que dos i dos fan quatre, que tres i tres fan sis. Saps aquesta mica de veritat pel què fa als nombres, i és una veritat totpoderosa, malgrat l'error que et creguis. La Ciència és com els nombres. La mica que en saps és real i reflecteix Déu, malgrat tot l'error que encara et creus i que encara no t'has tret de sobre; puix a mesura que saps més i més Veritat, tot l'error es fon del pensament. Cap error ens pot lligar més enllà de la creença que hi tenim.”

L'error no pot tocar mai el cos directament. La malaltia és l'ombra de la por projectada sobre el cos, l'error clama arrabassar-nos Déu. La fredor que entra a casa teva no ataca el termòmetre. El termòmetre només ens diu que no hi ha prou caliu per escalfar la casa.

Quan un lladregot et furta el moneder, fa servir una martingala per distreure't. Entremig d'una gernació t'empeny i et grapeja les costelles o t'aixafa els dits del peu com si fos un accident. Quan el mal físic et fa posar neguitós, estàs distret, no estàs a l'aguait, i furtar-te el moneder o el rellotge és bufar i fer ampolles.

L'error és un lladregot que només té un objectiu, furtar-nos la nostra capacitat d'estar a l'aguait espiritual, o la nostra consciència de Déu. La discordança o el patiment de la carn és la martingala que distreu el nostre pensament, i el fa anar de la causa a l'efecte, de manera que no estiguem a l'aguait, i el furt es puguin consumar facilment. Quan fem servir la informació dels sentits com un advertiment que ens diu el què passa, talment com hom sap que un pirata s'acosta en sentir el xerric de les botes, ens arrapem més fort a la consciència que tenim de Déu, sabent que està amenaçada.

Els estudiants haurien d'adonar-se que tota mena d'error els hi vol furtar la seva consciència de Déu. A tothom li cal l'ensinistrament per ser bo de servar la consciència de la Seva presència i del Seu Amor malgrat totes les circumstàncies i el maldar que ens la vol arrabassar, fins que poguem dir, finalment, que res no ens somou gens ni mica, ni que la nostra experiència sigui la crucifixió, com fóu la del Mestre. La seva traça d'agafar-se a Déu mentre durà el terrible malson fóu la consumació de la seva carrera espiritual.

 

92- VETLLA, que els prejudicis per coses poc essencials, no et privin de reconèixer el veritable bé espiritual que emana majoritàriament de la ment de l'estudiant. A voltes et pots preguntar astorat què ho fa que certs individus tinguin la posició que tenen a la nostra Causa. T'hauries d'adonar que Déu els ha triat. Si n'hagués pogut trobar un altre de més bo, l'hauria trobat. A més no pots jutjar externament el bé que un home pot fer mentalment. L'home mortal jutja per les aparences, però el Senyor mira el cor, com ens diu la Bíblia.

 

93- VETLLA, que la teva anticipació del bé futur no anul.li el teu maldar present. Els qui reïxen en aquest món, no són els qui perden el temps esguardant el futur, esperant rebre potser una herència, quan es mori un parent ric. Hom hauria d'encarar el fet que al futur gaudirà exactament d'allò que ara es defensa.

Aquesta mateixa proposició és certa al reialme mental. El maldar del metafísic és per anivellar les valls del desengany del passat, i les muntanyes de l'anticipació, de manera que s'adoni que la seva tasca es fa del tot a l'ara etern.

La Ciència Cristiana exposa l'error de l'anticipació futura, demostrant que el temps no sadolla cap de les benediccions promeses. La Sra. Eddy diu que el temps és un divisor mortal, i declara que ens n'hem d'aprofitar, i no pas permetre que el temps s'aprofiti de nosaltres. L'hauríem de fer servir com si fos l'alquímia que transforma el maldar just actual en bons resultats.

La falsa teologia es basa en una exaltació del futur que menysprea el moment present, ensenyant que la joia de l'home es troba en un estat futur anomenat cel. Si s'ho creu, l'home s'assembla a un ruc amb un manat de fenc lligat a la punta d'un bastó davant del morro. Per molt que vagi endavant mai no pot agafar el fenc.

Les expectatives futures s'han definit com la maledicció de la vida mortal, i hi ha el perill d'encomanar-li aquesta maledicció a la Ciència Cristiana. És una maledicció perquè ens ensiborna a posar les nostres benediccions on mai no es poden arribar a agafar. Ningú no pot experimentar el cel mentre es pensi que és al futur. Mira, ara és l'hora favorable. Mira, ara és l'hora d'adonar-se que el demà no té res que no poguem trobar avui. Acceptem com una realitat present les benediccions que ara són de l'home com un do de Déu, benediccions que la ment mortal només pot anticipar, i doncs, no assolir mai.

 

94- VETLLA, que no caiguis a la temptació d'empolvorar-te la cara en lloc de rentar-te-la. Un mètode amaga la brutícia, l'altre la treu. Si manifestes allò que el món anomena harmonia i moralitat a la teva vida, sense haver canviat la causa fonamental de la discordança, o sigui, el pensament material, t'enganyes a tu mateix i als altres. Treballes amb l'efecte sense esmenar la causa. És com posar un misto a tocar del termòmetre en un quarto fred, perquè enregistri una escalfor artificial. La veritable reforma o guariment només s'assoleix amb l'espiritualització del pensament. Canvis només a nivell d'efectes o bescanviar una creença per una altra, no fan gran cosa, tret que els canvis vinguin de la demostració, i representin una creença més refinada.

 

95- VETLLA, que l'expresió “El temor del Senyor,” no t'ofengui tant que miris d'interpretar-la estovant el sentit del mot temor. Si visquessis en una família de criminals i no ho sabessis, en descobrir-ho t'esporuguiries. Però aquesta por seria saludable perquè te'n faria fugir. Seria el començament de la saviesa. La nostra Cap un cop declarà, “El temor del Senyor és una idea saludable.”

Quan el Senyor o l'Esperit de la comprensió et ve a trobar, et fa agafar por, no pas de la ment mortal, ans dels efectes de deixar-te controlar per aquesta ment, puix a nivell de creença et separa de Déu. És el començament de la saviesa, perquè és la primera passa per deixar l'esclavatge enrera. L'estudiant hauria de témer que el seu pensament quedi entenebrit per la creença mortal, no perquè li faci por una mentida, o el què la mentida diu que fa, ans perquè contrafà el seu sentit del bé omnipotent.

El poder de Déu és l'únic poder, i és de savis témer un sentit contrafet del poder diví i del mal ús que se'n segueix. Si el magnetisme animal és un contrafeïment o una humanització del poder diví, és de savis témer, -no pas el magnetisme animal-, ans l'acceptar-lo.

El temor del Senyor es podria definir com la por d'ofendre Déu en acceptar un sentit finit o pecaminós de l'home i de l'univers. Déu és perfecte i la Seva creació és perfecta. Ens hauria de fer por d'acceptar res que quedi per sota d'aquest raser de perfecció. Si l'home entèn la naturalesa de la omnipotència, li farà por d'emprar-la o de capir- la malament, ni que sigui una mica.

L'home mortal és controlat per la por de la matèria, del patiment, del puniment, de la llei mèdica ... A la Ciència ens cal una certa mesura de temor que afagi el lloc d'aquestes pors, per no desviar-nos abans d'arribar al punt d'estimar Déu, el Bé, tant, que no ens calgui cap altre incentiu. L'ús que del temor del Senyor en feia la Sra. Eddy és exemplificat a la profecia que va escriure als seus estudiants el 23 de Desembre del 1886, “De ben segur si deixen l'Església o se la deixen prendre de les mans, perdran la presència i la providència de Déu a favor seu, i el públic no els veurà com Cientifics Cristians. Els qui no ajuden aquesta església perdran a la llarga el seu poder de guarir.”

 

96- VETLLA, que en negar el fals testimoni, no el refermis en lloc d'esclafar-lo. Si negues l'evidència dels sentits materials i l'aparent realitat de la discordança, simplement perquè experimentes inharmonia a la carn i vols tornar a gaudir de l'harmonia perduda, sense cap pensament, o amb un pensament ben minso de creixement espiritual o de donar altruista, no et sobti si les teves negacions accentuen la realitat de l'error que t'assetja, en lloc de fer-lo minvar.

Quan l'home mortal no va més enllà de cercar l'harmonia material, nega l'error de l'efecte com si fos causa, més que no pas amb el propòsit de resseguir-lo per arribar a la causa. L'error no és mai res. És una creença de falsia que realment no existeix.

Podríem dir que no és tan greu de tenir el dimoni a dins teu com n'és de tenir Déu a fora teu. Un motiu de maldar més noble per eliminar l'error seria bandejar tot allò que proclami que pot deixar a fora la claror de l'Amor diví. Abans d'afirmar la totalitat de Déu, hom hauria de saber que no hi ha res que pugui entenebrir el pensament de l'home ni fer-li creure que està o pot estar mai alienat del bé primordial, el seu dret de naixement.

L'àncora d'un vaixell ha de ser llevada perquè el vaixell pugui navegar. El testimoni de la matèria i les seves condicions aparents és l'àncora que té tan atrapat els nostre pensament, que no el deixa tirar endavant vers el reialme on tots els problemes tenen solució. Cal, doncs, la negació de l'evidència dels sentits materials i la declaració que la matèria no és res per convèncer el pensament que la matèria no és res, que no és res que s'hagi de contemplar, res que s'hagi de témer, res que s'hagi de tractar ni res que s'hagi de posar a to. Això fa bo el pensament de llevar l'àncora, allunyar-se del cos, o efecte, per poder fer estada a la causa i treballar-hi.

Si una pel.lícula fos borrosa perquè el projector no estigués centrat, i em vegessis mirant d'esmenar l'error a la pantalla, diries, “No hi ha cap problema a la pantalla, no hi has d'adobar res. És fals creure que hi pots arranjar quelcom. L'error és a la lent del projector, i és la lent que s'ha d'adobar.” Negaries la creença que la pantalla fos defectuosa, per fer-me marxar de la pantalla i anar al projector, on l'esmena que cal es pot fer tot seguit.

Quan un estudiant nodreix el propòsit d'harmonitzar la matèria o l'efecte amb la Ciència, fa palès que es pensa que el procés de negar el fals testimoni i dir que no és res, és la manera de fer-lo harmoniós, però aquest error fa que el fals testimoni encara sembli més real, i doncs, el referma.

 

97- VETLLA, que maldant per ser científic, no assumeixis d'alguna manera a la teva premisa, sense ni adonar-te'n, la realitat de la mortalitat, o materialitat. Si malgrat declarar que no hi ha matèria,  -la matèria éssent simplement la manera com el qui s'avè amb el clam mesmèric de la ment mortal, veu l'univers de Déu-, hom es creu que té o mai ha tingut la capacitat de ser controlat pel pensament mortal, aquesta creença el fa mortal, i no li deixa demostrar el fet que només és receptiu a la Ment divina, i que no ha tingut mai cap altra capacitat.

La declaració que l'home és perfecte, ha d'abastar l'adonar-se que no és un mal pensador, que no té cap desig de ser-ne, que mai n'ha estat, i que Déu no li ha fornit mai cap altra capacitat que la de pensar de manera adient, puix l'eterna existència de l'home com a Fill de Déu, va de bracet sempre de les qualitats de perfecció i de bonesa.

 

98- VETLLA, que al teu maldar per progressar, no acceptis la falsa assumpció que la teva tasca és perfeccionar aquest home mortal imperfecte, en lloc de desempallegar-te de la falsa creença que l'home és o pugui ser mai, mortal i imperfecte. Aquest error és exemplificat per l'estudiant que erròniament es pensa que és Ciència afirmar: “Sóc pròsper, tinc salut i sóc feliç.” Aquestes afirmacions són tan inútils com mirar d'empeltar la santedat amb la malícia, si el “jo” que l'estudiant té al cap és encara la ment mortal.

Hom només pot afirmar amb justícia “Jo sóc la imatge i semblança de Déu,” quan la seva concepció del Jo s'ha enlairat per sobre de la imperfecció i de la carnalitat. Altrament el seu maldar cau al nivell del guariment mental, o del voler-se fer seu el cantó bo del sentit mortal, en lloc de desempallegar-se de tot el sentit mortal. El guariment mental o New Thought li vol fornir a l'home bona mortalitat; la Ciència malda per fer l'home bo, regenerant-lo espiritualment.

 

99- VETLLA, que no et creguis que la causa que generalment hom accepta de la malaltia sigui la real, com ara que el fred et fa agafar un constipat o que el menjar se't posa malament. Un Científic ha anat més enllà de les causes primàries que els mortals es pensen que els fan patir. Només pot patir un refredat si el seu pensament cau del reconeixement que la llei de Déu és suprema, i accepta conscientment o inconscientment el poder i la realitat de la llei mèdica, de la mala pràctica mental, o de la por encomanadissa. El guariment científic és foragitar la falsa creença i tornar-se a fer seu l'enteniment i l'acceptació del fet que l'home és perpetuament sota la llei de Déu, una llei que serva la salut permanent i independent dels clams de la matèria.

Hem d'estar sempre a l'aguait de qualsevol causa de malaltia que sembli humanament òbvia o materialment lògica. El poder de l'error rau en la seva traça d'amagar les causes dels seus efectes. Hom ha de reseguir el fil de l'efecte fins la causa, per adonar-se que la causa és mental i impersonal. Aleshores el problema es pot esmenar al seu origen. L'argument que un efecte material té una causa material és tant part del miratge del magnetisme animal que ha de ser exposat i foragitat, com  n'és l'evidència mateixa de la malaltia.

Un cop un home tenia un tumor que no es donava al tractament de la Ciència Cristiana. Se li presentà l'argument de fer una operació. Aquesta suggestió que la condició era material i que l'operació la podria solucionar era el magnetisme animal que calia encarar i fer fora, puix de fet, l'efecte no era més material que la seva causa.

 

100- VETLLA, que a la teva tasca guaridora no et creguis que tens un pacient amb una creença malaltissa que s'ha de tractar. Tens una creença malaltissa que s'anomena a si mateixa home, i n'has d'exposar el no res, per a què l'home real pugui ser demostrat.

 

101- VETLLA, que no maldis per engegar el poder de la demostració sense espiritualitzar els teus motius. Per exemple, si cerques el poder de Déu perquè t'ajudi a guanyar un cas legal, part de la demostració seria purificar els teus motius, i poder dir, “Que no es faci la meva voluntat, ans la Vostra.”

No pots dir que el teu pensament sigui científic fins que tant te faci el veredicte final, i sigui la Ment de Déu, i no pas la voluntat d'un home mortal, la que governi i dirigeixi.

És una responsabilitat sagrada i solemne mirar de fer servir la Ment divina a les experiències humanes. Tret que hom miri de purificar els seus motius, bandejant-ne l'egoisme, s'adonarà que el seu maldar lliga la pell d'ovella de l'harmonia humana encara més al llop de la ment mortal, en lloc d'exposar la naturalesa del llop, perquè pugui ser destruït. Quan hom agafa la ment humana que comença a desplegar la seva àvola naturalesa de llop, i fa servir el poder de Déu per harmonitzar-la a favor seu, no es desempallega de la pell d'ovella de la metida.

Emprem la Ment divina de manera adient quan maldem per exposar i destruir tota creença d'una ment separada de Déu. L'harmonia que engendra aquest maldar no posa pals a les rodes al creixement espiritual, ans n'és un senyal, posat que el pensament just sigui l'objectiu, i l'harmonia hi sigui afegida, com digué el Mestre a Mateu 6:33. Mirar de fer servir el poder de Déu amb un motiu egoista o humà perpetua l'error, i no és la pràctica mental científica.

 

102- VETLLA, que de tota circumstància i experiència inesperada en treguis un avantatge espiritual. La Sra. Eddy va instruir als seus estudiants que quan l'error els ataqués diguessin, “Aquesta experiència em fa més bo, em fa bé, m'enlaira i enforteix el meu enteniment.”

Un cop mentre passejava amb el seu cotxe de cavalls patí un ensurt, i digué, “Sàpigues que un ensurt només ens fa anar més enlaire. Sapiguem que quan la ment mortal ens trasbalsa, podem fer servir aquest trasbals per anar més enlaire, i saber que tan amunt no ens hi pot atrapar.”

 

103- VETLLA, que te'n surtis de veure la diferència entre la creença fonamental de por, de la que la matèria n'és la manifestació, i la por que s'engendra al pensament conscient quan la manifestació d'aquesta por fonamental és discordant. Et cal una clara concepció de la seqüència, o sigui, que la por fonamental latent engendra la malaltia, que alhora omple el pensament conscient de més por, conjectures, desànim i confusió; altrament, et pots arribar a creure que només te les has d'heure amb la por del pensament conscient, pensant que és aquesta por la que crea la malaltia i que desempallegant-te'n, la malaltia es guarirà. La por latent explica perquè pots patir una malaltia que no t'havia passat mai pel cap i de la què no en tenies cap por conscient.

A Ciència i Salut se'ns hi diu que quan la por és foragitada, el pacient queda guarit; però aquí la Sra. Eddy no parla només de la por conscient o secundària. És cert que cal fer fora la por conscient per poder entrar dins del pensament del pacient, tal com s'ha d'apaivagar la por de l'amo d'una casa on s'hi cala foc perquè no corri més amunt i avall esfereït, i obri la porta als bombers.

Quan la por secundària creada per la manifestació de discordança és feta fora, s'ha fet pas perquè la Veritat hi entri i destrueixi la por primordial, que és la creença fonamental en la matèria o en un poder a part de Déu.

Aquest punt de vetlla cal d'allò més, perquè molts pacients es pensen que, puix al seu pensament conscient no hi troben por, la por no pot haver produït la seva malaltia. No s'adonen que la por primària o latent s'afaiçona al pensament inconscient, la ment estructural, una por de la que no n'és conscient fins que no en veu la manifestació al cos, que al seu torn omple de por el pensament conscient.

 

104- VETLLA, que quan maldes per fer una demostració, i altres estudiants diuen, “Està bé fer la demostració, però has de fer les passes humanes que calguin,” no et creguis que això vol dir fer alguna acció humana en lloc del pensament espiritual. Les passes humanes haurien de ser l'expressió del pensament just; són l'efecte, no pas la causa.

Hom no pot aprendre a tocar el piano sense pràctica; i tanmateix aquesta pràctica no hauria de menar mai al punt on el pensament de la tècnica domina i entela el sentiment, l'expressió. Quan la tècnica se subordina i és controlada per la inspiració, esdevé un mitjà per assolir un objectiu.

A Ciència i Salut se'ns hi diu que estudiem amb cura la lletra i ens amarem de l'Esperit. L'estudi és una passa humana, però no té gaire valor tret que ens meni a amarar-nos de l'Esperit.

 

105- VETLLA, que en emprar el mot “salvació,” no n'acceptis el concepte de la teologia tradicional, deixant lliscar dins teu la noció que has de ser salvat d'alguna cosa, com si fosssis un pecador que mira de ser un sant,  i no un sant que malda per saber que no és un pecador!

El qui sommia que un lleó està a punt de menjar-se'l, no ha de ser salvat del lleó, ans desvetllat del somni. L'home ja està salvat amb una salvació eterna; però ha de ser salvat de creure altrament, i dels efectes d'aquesta falsa creença. Ha de ser salvat de la creença que hi hagi res de què hagi de ser salvat, perquè, de fet, Déu és el Tot!

 

106- VETLLA, que no et donis a la creença que omplir el teu pensament conscient amb el cantó bo d'aquest somni humà, o fins i tot amb les activitats externes de la nostra organització, fa d'alguna manera més espiritual el teu pensament, i és millor que ser encalçat per suggestions malignes. Aquest punt de vetlla no vol pas dir que aquestes activitats siguin dolentes, ni que no hi hagi pensaments més bons que d'altres. Però l'objectiu de la Ciència és tenir el pensament reservat pels pensaments de Déu i prou, i hem de refusar que les suggestions humanes obsessionin el pensament, talment com un cambrer no deixaria seure ningú a la taula reservada per una festa especial.

A mesura que el nostre enteniment i la nostra pràctica progressen veiem més i més clar que cal omplir la consciència del bé espiritual, i no sentir-nos sadollats quan és plena del bé humà.

Un fuster fresa el clau a la fusta per a què el forat quedi ple, de manera que quan la fusta es pinti, hom no pugui veure on és el clau. Si per la raó que sigui el clau s'ha de treure, primer s'ha de treure el material que tapa el forat. L'home mortal és esclau de la matèria perquè es creu que és real, i el domina amb la creença que li cal menjar, dormir, aire, exercici .... Aquestes creences estan clavades al pensament inconscient, i tapades poc o molt per les brosses i la porqueria del pensament conscient. La Ment Divina ve com com un fuster amb un tornavís per alliberar l'home d'aquest esclavatge.

Com pot treballar el tornavís, si el clot sobre el clau  -el pensament conscient- està tan ple de brutícia que la Ment divina no pot trobar el clau? Des del punt de vista del fuster, tot el que tapa el forat és porqueria, tant si és bo com dolent, valuós o sense vàlua, verinós o innocu.

Quan el pensament conscient està obsessionat per la por o el pecat que generen malaltia o patiment, hom és empès a fer fora l'error pel poder de Déu. Però abans que la Ment divina no el pugui alliberar ni que sigui una mica de la creença en la matèria, imaginem-nos que l'home permet que les fases més bones del somni humà l'obsessionin. No és pitjor aquest darrer estadi que el primer? L'home es creu que aquests darrers pensaments són legítims i bons, i no s'adona que cal fer-los fora.

L'orbament que reté allò que és fals, perquè des del punt de vista humà, no pas del diví, sembla valuós i legítim, és magnetisme  animal induït. Obsessionar-se amb una col.lecció de segells, per exemple, pot semblar inofensiu. La feina del Consell del Monitor de la Ciència Cristiana feta des d'un punt de vista purament humà, pot semblar lloable. Pèro tot allò que treu Déu de la nostra consciència, ni que s'abilli de vestiments angèlics, és pecat.

 

107- VETLLA, que cap estimació o actitud humana no t'encegui i no et deixi veure el veritable sentit diví de les teves experiències humanes. Aquest punt és cabdal, puix és la teva actitud vers tota cosa allò que en determina l'efecte sobre el teu progrés. Un carter que rondina i es plany perquè ha de caminar molt, no en treu cap bé de caminar. Però si es mira les caminades com si fossin l'entrenament d'una marató, n'estarà  content i en treurà un bon profit.

Per trempar l'acer, de manera que sigui fort i el tall aguanti més temps ben esmolat, s'ha de treballar a la fornal. S'escalfa fins que esdevé roent i aleshores es fica dins d'aigua freda o d'oli. Potser el propòsit diví que hi ha darrera d'algunes de les proves d'aquest somni, que sembla que vagi de la discordança a l'harmonia, és la d'esmolar la nostra sensibilitat espiritual, de manera que poguem destriar allò que és fals d'allò que és veritat, i fer-ne no res de cada fase d'aquest somni mortal.

L'acer no es tremparia si no arribés al punt de roentor i s'arrefredés tot seguit. Un estudiant pot retirar-se a un lloc tranquil per sentir que Déu és a prop, allunyat del contacte trasbalsador del món, -però quina vàlua tindria aquest sentit del bé? No aguantaria gairebé res. Seria tan esberladís que la primera patacada humana nada del contacte amb la ment mortal, l'esmicolaria. Com podem declarar que “res de tot això ens somou,” fins que no ho hem demostrat?

El bon propòsit de la Divinitat és que el nostre sentit de Déu sigui ferm i no trontolli, fent progrés tant quan  le spassem magres i patim entrebancs com en temps de pau. El propòsit diví a darrera de gran part de la inharmonia que hi ha a les nostres esglésies és ensinistrar els estudiants, que puguin agafar-se a Déu en tota la mena de circumstàncies opressives.

Hi ha peus de cendrers fets amb una base rodona pesada, de manera que si es tomben, es redrecen de seguida. Déu serva l'organització de la Ciència Cristiana. Si sembla que es tombi i estigui en perill, és només per ensinistrar els membres a aplegar-se i defensar-la. Tots aquests alts i baixos són valuosos perquè generen més exercici espiritual que no pas si semblés que està sempre bé i segura.

És la nostra actitud vers cada experiència la que compta. Si gemeguem, ens planyem, o ens preguntem per què Déu ens victimitza, quan anem de l'aigua freda a l'aigua bullent, no creixerem gaire espiritualment. Una vegada un home fóu llençat dins d'un pou. En lloc d'enfurismar-se quan la gent li tirava pedres, féu servir les pedres de graons per pujar, sortir del pou i alliberar-se.

Jesús a Mateu 10:22 hi diu, “Qui aguanti fins al final serà salvat.” Aquesta habilitat d'aguantar només s'assoleix quan aprenem a servar el nostre pensament espiritual al bell mig de totes les dificultats i problemes humans; però quin bé ens faran aquestes trencacolls si, com el carter rondinaire, botzinem? Un estudiant savi es plany pel fet de semblar que no pot servar sempre l'harmonia humana? Es mira el problemes com una cosa vergonyosa, com si les seves limitacions quedessin exposades davant dels altres estudiants que demostren més harmonia humana? De ben cert, seria una maledicció pel creixement espiritual si hom pogués servar l'harmonia a la matèria.

Quina seria la vàlua de gaudir d'una consciència de Déu i d'un enteniment de la Ciència Cristiana que no s'ha trempat ni s'ha enfortit per poder aguantar fins al final? Quan hom té l'actitud adient vers les tribulacions i l'encalçament humà, mai no estarà avergonyit dels seus problemes ni personalitzarà els canals que li fan arribar aquestes experiències. Ben altrament farà festa de tot allò que el capbussa dins d'una experiència freda o calenta. S'adonarà que és el pla de l'Amor i la via de l'Amor per fer-lo fort i resistent. A un aprenent d'aviador se li fan passar proves exigents a fi de desenvolupar i demostrar la seva resistència. L'Amor sap que ens ha de posar a punt pels nostres vols espirituals, i forneix reptes pels pregrins tot el camí.

El pinyol de l'afirmació del Mestre és que, si hom vol plantar-se sobre el caràcter del Crist, que vol dir agafar-se fort al discerniment de la pròpia identitat espiritual fins que el clam de la identitat material quedi enmudit, ha de patir els efectes de les tribulacions i de l'encalçament, amb la finalitat de desenvolupar les seves qualitats receptives i retentives, que el faran bo de rebre i servar el bé etern.

La cosa més letal pel què fa al creixement espiritual és l'estat harmoniós de la creença mortal, que no veu cap núvol a l'horitzó que desfiguri el mesmerisme ni trasbalsi la ment mortal i la faci eixir del seu somni mortal. Què provocarà l'activitat mental si res no neguiteja l'home, si res no li clava una patacada, si cap fase de l'error no el sacseja? Cal esbotzar, de ben segur, la falsa pau, la serenitat i la seguretat a la matèria. L'home mortal s'ha de somoure i fer sortir de la seva complaença. Altrament mai no maldarà prou per desempallegar-se de la mortalitat ni fer quelcom constructiu a nivell espiritual. El maldar que cal per canviar el nostre pensament de l'estatus humà a l'estatus diví exigeix quelcom més que un feble desig. Exigeix quelcom dràstic que el faci cridar, “Senyor, salva'm o pereixo.”

L'harmonia humana constant osca al pensament de l'home i això és letal per la vida de l'Ànima. La Sra. Eddy reconeixia el perill d'aquesta benanaça al bell mig de l'error, i vetllava que els estudiants a casa seva, si calia, fossin somoguts, i no hi hagués cap oportunitat per l'apatia. La blana qualitat d'una existència humana harmoniosa és la condició humana més perillosa, tret que hom hagi arribat al punt de poder solventar el seus problemes humans amb la Ciència en lloc del patiment. Tret que hom progressi, com caldria, sota l'harmonia, hauria de donar la benvinguda a tot allò que l'empeny vers el cim del seu maldar espiritual, ni que el sentit humà s'hi rebel.li i cridi que el deixin tranquil.

 

108- VETLLA, que no et creguis que, si no declares determinats arguments científics, o estudies la lliçó cada matí, podria passsar un accident o un daltabaix terrible. Aquesta actitud errònia demostra com en som d'ignorants del propòsit de la tasca mental. Hom no omple el dipòsit de benzina cada matí. Pèro està a l'aguait de l'indicador, i l'omple quan cal. El poder diví és com un cotxe que, si badem un moment, topa amb amb alguna cosa?

L'estudiant hauria de maldar constantment per tenir el seu pensament equilibrat i ajustat al cantó espiritual. Aleshores allò que n'emani serà constructiu i guaridor. Si s'adona que temporalment ha perdut el seu equilibri al cantó bo, ha de maldar sincerament per a tornar-l'hi a trobar.

La bona via és operar des d'un punt de vista mental actiu, joiós i refiat, sense por que si hom no estudia, llegeix i repeteix arguments tota l'estona, desarrelant malhauradament del seu pensament l'espontaneitat i la vitalitat, passarà alguna cosa terrible o esfereïdora. Aquesta concepció errònia no és gaire lluny de la repetició buida, com les rodes de pregàries del Tibet, que els sacerdots fan giravoltar, amb la fe supersticiosa que això és pregar com cal.

La nostra Cap prohibeix les fòrmules. Quan hom empra una fòrmula a la seva tasca guaridora, vol dir que té més fe en la lletra que en l'Esperit. Part de la nostra formació i del nostre creixement és aprendre a formular amb el guiatge diví, les nostres propies eines científiques per encarar cada problema i recolzar aquestes declaracions, amb l'expectació i la inspiració que les fa operatives.

Els qui empren fòrmules, no només desaprofiten el creixement que va de bracet d'afaiçonar les seves pòpies eines, ans es creuen erròniament que són les afirmacions que empren les que fan el guariment. D'aquesta manera negligeixen i passen per alt que allò que ens cal és l'Esperit. Capir la Ciència Cristiana de manera adient foragita la fe o la creença en l'eficàcia de la lletra sense l'Esperit. Aquestes fòrmules són repeticions buides com les dels pagans.

 

109- VETLLA, que no vegis l'assoliment de l'espiritualitat com una purificació del teu pensament més que no pas com la rebuda de la saviesa de Déu. La purificació del pensament n'és la preparació i això exigeix estudi. Però l'estudi no ens forneix espiritualitat si no practiquem allò que aprenem. L'espiritualitat és reflexió. És el que corre per les canonades quan estan netes més que no pas el maldar per netejar-les.

 

110- VETLLA, que no agafis el menjar dels fills i el donis als gossos (Marc 7:27). Si els fills representen la consciència Crística o el reconeixement que tota la humanitat és el Fill de Déu, els gossos simbolitzen la naturalesa animal de l'home mortal que sempre demana que se l'atipi, se l'entretingui, se l'harmonitzi i se la guareixi.

Fer servir la Veritat de manera adient és sempre nodrir el sentit espiritual de l'home, refermar el discerniment i la consciència de la nostra unitat amb Déu. Vol dir això que no és legítim guarir la malaltia física? No, però allò que és espiritual s'ha de menar vers allò que és espiritual. L'objectiu del veritable tractament hauria de ser nodrir la naturalesa espiritual de l'home, nodrir la seva consciència de ser el Fill de Déu. Fet això, la mateixa naturalesa omnipotent de la Veritat, sobreeixint, nodreix i guareix el sentit físic amb les molles que cauen de la taula dels Fills.

La regla de Jesús és cercar primer el regne de Déu i la Seva justícia,- establir el reconeixement que l'home té de la seva heretat divina i de la seva harmonia com a fill de Déu; i tota la resta hi serà afegida. Això vol dir que allò que li cal a l'home quedarà sadollat, deixant tot allò que és humà fora de la vista i no parant-hi més esment.

 

111- VETLLA, que tiris una ratlla ben clara entre la condició més refinada de la ment humana que es descriu a la pàgina 128:6 de Ciència i Salut, i l'estat on, eliminada la ment humana, l'home és governat del tot per la Ment divina.

És una passa necessària del nostre progrés refinar la ment mortal fins al punt que, esperonada per la Veritat i amarada de Veritat, es fa més resistent i les seves capacitats són més bones, però aquesta condició temporal no s'hauria de confondre amb l'assoliment de la Ment divina.

Disciplinar i purificar la ment humana amb la Veritat és l'activitat dels primers estadis del creixement a la Ciència Cristiana. Els efectes de la Veritat sobre la ment humana li féu dir a la nostra Cap que els estudiants d'aquesta Ciència haurien d'excel.lir en tot el que fessin. Però no volia pas que es pensessin que eren governats per Déu, quan de fet, només havien amarat la ment humana "del granet de Veritat” que hom es fa seu a les beceroles de l'estudi de la Ciència, i que fa meravelles pels mortals.

És un senyal de progrés que hom deixi entrar prou veritat al seu pensament per a refinar-ne les creences; però l'estudiant real de la Ciència no comença a despuntar fins que hom no s'adona que cal posar el peu al coll de la ment mortal, i ser bo de declarar, “faré tot el què sàpiga per a què la meva demostració sigui Déu parlant per mi, o callaré quan no hagi fet la reflexió o demostració. Miraré que l'urc no em faci cercar un substitut. Cercaré el silenci més que no pas la paraula que no sigui el resultat de la demostració.”

La genuïna reflexió de Déu no ve de refinar la ment humana. Ve d'establir el fet que no hi ha ment humana, i que si n'hi hagués, no hi ha res en l'home que hi respongui ni hi ressoni, i doncs, no el pot controlar ni fer-ne el seu mitjà de manifestació.

Aquest punt de vetlla ensenya com n'és de cabdal disciplinar la ment mortal, puix s'ha de fer flexible abans de ser bandejada. Molts dels requeriments del nostre Manual que sembla que no tinguin cap valor espiritual, quan s'obeeixen ens serveixen per controlar la ment humana, i posar-la a punt de ser eliminada.

És una regla a la Ciència Cristiana que tot allò que tendeix a enfortir la ment humana o la voluntat humana, fins i tot quan es fa en nom de la Veritat, com ara agafar-se a allò que hom sap que és bo en una trobada de negocis de l'església i voler-ho imposar, s'ha d'evitar, puix la flexibilitat és el què ens deixarà fer la demostració de desempallegar-nos de la ment mortal.

Vèncer tota mena d'hàbits a la Ciència és essencial, no pas perquè els hàbits siguin dolents o erronis, ans perquè representen durícies del pensament humà que s'han d'estovar abans la ment mortal no pugui ser bandejada. Li hem de disputar a la ment mortal tots els punts on clama que ens controla, i demostrar que només Déu governa.

Aquest punt de vetlla també destapa l'error de finançar escoles de música, d'art ... dites de la Ciència Cristiana, amb la pretensió que en aquestes institucions s'hi pot emprar la Ment divina, i doncs, el mètode que s'hi fa servir es pot anomenar Ciència Cristiana. És cert que les Veritats de la Ciència Cristiana serveixen per refinar la ment humana fins al punt que hom pot excel.lir en tot el què fa. Les escoles fundades i dirigides per Científics Cristians tenen, doncs, un cert avantatge sobre les que estan dirigides per la ment mortal. Però és cabdal de capir que per molt refinada que la ment humana esdevingui, les seves activitats a les arts, la música ... encara són humanes. La Ment divina no s'assoleix fins que la ment humana no és foragitada.

 

112- VETLLA, que no permetis que ni el testimoni dels sentits ni la por redueixin el teu pensament a la condició negativa i deprimida que en fa un receptacle o pica on hi va tot allò que és poc plaent. Job digué, “M'ha passat allò que més temia.” La por ens fa negatius, de manera que la part poc plaent de l'existència mortal ens ve a trobar, talment com el corrent elèctric va cap el pol negatiu.

Quan a un gat li fa por un gos, el gos esdevé positiu i encalça el gat esporuguit que s'escapoleix. Si un cotxe s'apropa farà tornar el gat positiu i encarar el seu enemic. De cop, el gos esdevé negatiu i comença a córrer allunyant-se del gat. Això il.lustra el fet que el positiu sempre domina el negatiu. És fàcil d'emmetzinar l'aigua que s'escola aigüera avall, però ningú no pot emmetzinar l'aigua que raja de l'aixeta.

La tasca de l'home a la Ciència Cristiana és ser positiu, puix al primer capítol del Gènesi, hi aprenem que l'home va ser fet per a tenir domini, i  subordinar-se només al seu Creador.

L'home esdevé negatiu envers tot el què l'esfereeix, donant-li així el poder de fer-li mal. Quan aprèn que el camp de batalla és dins de la seva consciència pot encarar allò que abans li feia basarda i en fugia. Esdevé positiu en reconèixer que té el poder de Déu que el recolza; i aleshores sap que talment l'objecte és per sobre de la seva ombra, ell també és per sobre de totes les coses, tret de Déu. Aleshores l'home comença a assumir el seu lloc just de representant o reflex de Déu.

El magnetisme animal és una conspiració de la ment falsa, que amb la suggestió mental i el testimoni dels sentits mira de reduir l'home mortal a un estat negatiu i fer-li romandre, de manera que vegi el perill en cada alenada d'aire, en cada circumstància i en cada condició del seu cos. Amb els ensenyaments de la Ciència Cristiana hem de capgirar aquesta actitud errònia i tornar a assumir la posició de domini.

 

113- VETLLA, que havent après a la segona Carta de Timoteu 2:19 que, “El Senyor sap qui són els Seus,” i havent discernit que “el Senyor” és Déu fet home, o la Veritat reflectida, -el Crist, que és l'únic que ens fa bons de destriar entre la Veritat i l'error, entre el real i l'irreal-, no et creguis que ni tu ni ningú pugui discernir entre la Veritat i l'error des de cap altre punt de vista que no sigui la inspiració.

És el Senyor qui et fa bo de saber qui són els Seus. És només la teva percepció espiritual la que et fa bo de discernir entre allò que és de Déu i li pertany, i allò que és humà, i del tot de la ment mortal.

La intel.ligència o l'experiència humana no pot desenvolupar mai aquesta percepció. Els raigs ultravioletes poden detectar imperfeccions dels metalls que no poden ser detectades de cap altra manera. Aprenguem a refiar-nos de la inspiració per a detectar l'error.

 

114- VETLLA, que no et creguis que la ment mortal és el pensament mortal més que no pas la creença que el pensament mortal és el pensament real. El subjecte controlat per un hipnotitzador es pot creure que pensa; però hom sap que només opera sota la suggestió de l'hipnotitzador.

 

115- VETLLA, que no acceptis sense rumiar-hi, que el propòsit de la Ciència Cristiana és només guarir el malalt, sense acréixer la teva comprensió d'allò que és el veritable guariment. Segons el concepte més alt, el guariment no és bescanviar un cos malalt per un cos sa; és renunciar a un fals concepte de l'home i quedar-se amb la idea justa, o sigui la idea que Déu té de l'home. El veritable guariment no cerca fer l'home mortal, harmoniós a l'infern; és espargir la boira de la falsia que amaga la realitat. Primer guarim l'home a la matèria; després el guarim de la matèria.

 

116- VETLLA, que havent entrat dins del conflicte que la Ciència inagura, i havent-te-les amb l'error has fet bones demostracions, no siguis temptat per un sentit d'empantanagament i tinguis la sensació que la teva inspiració s'ha pansit o que el teu desig espiritual minva, puix ja no gaudeixes dels fruits de la victòria com abans.

Pot ser que ja no hi trobis gust a les activitats de l'església que abans t'agradaven. I arribis a la conclusió que has anat enrera i et cal tornar al teu primer amor.

Recomanaries al fill pròdig que tornés a Egipte i a la contesa, perquè ara que la batalla s'ha guanyat, el pebre s'ha fos de la seva vida, i està avorrit a casa del Pare?

Hem de tornar al nostre primer amor, de ben segur; però quin és el nostre primer amor tret de -la nostra lleialtat absoluta- la nostra estimació de l'Esperit, que antecedeix qualsevol creença en Egipte, o l'estimació de res humà o material? El goig de vèncer l'error ha de fer pas a les joies més enlairades de l'Esperit, a mesura que ens desmamem de la llet de la Paraula i estem a punt per la carn.

La conclusió és adonar-se que la contesa amb l'error, i la victòria que en resulta, és només la preparació que ens obre la porta per on tot el bé li arriba a l'home. El germà gran que es va quedar a casa tenia tot el del Pare; però hi havia una lluita amb l'ego que no podia passar per alt abans d'assolir la joia de la comunió amb l'Esperit, un goig molt més gran que la reacció i el contrast humà que ve de conquerir l'error suposicional d'Egipte. Si el fill pròdig s'hagués cregut, doncs, que la seva joia més gran era vèncer l'error, encara hauria d'haver après la lliçó que aquesta joia és humana. Per què? Perquè per la Ment infinita no hi ha victòries, puix no en sap res dels conflictes.

 

117- VETLLA, que l'error no encarcari ni faci rígid el teu pensament, un pensament que hauria d'aprendre a ser mal.leable i flexible a les mans del Pare per a què tot el que és humà pugui donar-se a la divinitat.

Quan l'argila s'endureix, el terrisaire ja no la pot afaiçonar. Quan l'aigua es glaça, es pot picar amb un mall. Tanmateix, si es fongués abans que el mall no li clavés la patacada, el mall no hi trobaria res per picar. La conclusió és que quan permets que el pensament esdevingui fix i encarcarat, el teu estat mental no només entrebanca el guiatge diví, ans li forneix a l'error una qualitat de pensament que pot martallejar.

L'actitud mental que es dóna, doncs, al Pare en tot moment i declara, “Que no es faci la meva voluntat ans la Teva,” ens protegeix dels cops de mall de l'error. La Sra. Eddy sabia com doblegar-se quan bufava la ventada, o com fondre's abans de l'atac de l'error, puix per ser menada per Déu, havia de ser flexible. Explicant com va ser bona d'guantar i tirar endavant, un cop digué, “Quan un peu m'aixafa, em doblego com l'herba, i quan el peu s'alça, em torno a posar dreta de manera natural.” Aquesta traça de fondre's o de doblegar-se sota les patacades de l'error, fóu el resultat del seu maldar i humil desig de ser menada pel Pare en tot el què pensava, feia i deia.

Jesús ens avisa que parem l'altre galta. Dit altrament, quan l'error et piqui no t'encarcaris ni t'hi resisteixis, doblega-t'hi, com va fer el Mestre a l'hora de la crucifixió, deixant ben clar que podien fer el que volguessin amb la seva carn, que ell ja vetllaria prou que no li prenguessin Déu, ni el pensament amorós i humil amb què Déu el menava.

El nostre maldar hauria de ser resistir l'error a nivell de la causa, més que no pas de l'efecte. Quan resistim l'error a nivell de l'efecte, ho fem esporuguits, i el resultat és l'encarcarament perquè el mal sembla real. Quan resistim l'error a nivell causal, resistim la temptació de creure que  sigui real.

Si anessis amb una barca i vegessis que està a punt de topar amb un iceberg, t'encongiries en veure que sembla tan real i sòlid. Però, si de cop sabessis que l'iceberg és només una llenca de boira, et calmaries i hi passaries sense patir cap mal. La resistència adient en aquest cas no seria contra l'iceberg, ans contra la temptació de creure que és un iceberg.

 

118- VETLLA, que no et marxi mai del cap que la primera raó per negar la creença del pecat, de la malaltia i de la mort, és que no pots servir dos amos. Has de fer les coses de Déu reals per tu. El primer pas vers aquesta direcció és fer irreals les coses de la ment mortal. No te n'hauries de voler desempallegar per cap altra raó que no sigui la de fer lloc a la realitat de l'Esperit i de l'existència espiritual.

 

119- VETLLA, que la falsa evidència del sentit material no et faci acceptar la suggestió que un cas és desesperat. Tots els casos són desesperats si comences des de la base que hi ha un clam. No pots admetre la realitat de l'error manifestant-se com un clam i des d'aquesta base, fer-lo irreal, i destruir-lo.

Escolta què en diu la Sra. Eddy a La Unitat del Bé, pàg 54: “Dir que hi ha un fals clam, anomenat malaltia, és admetre tot el què hi ha de la malaltia; puix no és res fora d'un fals clam. Per guarir-se, hom ha de perdre de vista el fals clam. Si el clam és al pensament, la malaltia esdevé tan palpable com qualsevol realitat. Esguardar la malaltia com un fals clam, n'apaivaga la por, però no en detrueix el pretés fet del clam. Per ser sencers, hem de ser insensibles a tots els clams de l'error.”

 

120- VETLLA, que havent posat la mà a l'arada, no miris enrera. L'acció i l'efecte de la Veritat és destapar i destruir l'error. L'arada tomba la capa superficial del sòl i n'exposa les capes amagades. La tendència de la ment humana és voler que tot vagi bé a la superfície, ni que a sota s'hi amagui l'error latent.

Si un estudiant, havent començat a destapar l'error, no és bo d'agafar-se a l'arada i maldar fins que l'error sigui exposat del tot i destruït, no està gens ni mica a punt de posar la mà a l'arada a fi que la Veritat pugui destapar els seus errors amagats. Mirarà enrera desitjant el temps que gaudia d'harmonia humana, ni que hi hagués error amagat al seu pensament.

De tant en tant trobes un estudiant planyent-se que, havent començat a estudiar al Ciència Crsitiana, se les ha d'heure amb més problemes que mai. Aquest plany demostra que mira enrera desitjant el temps que, no havent posat encara la mà a l'arada, la seva experiència humana era comparativament plàcida perquè l'error estava poc o molt tapat o latent. Qui es plany d'aquesta manera demostra que no està a punt pel regne de Déu, puix li manca la determinació que cal per tirar endavant.

 

121- VETLLA, que no vagis de la por a la basarda de la por, fins al punt d'estar esfereït de la por mateixa. Aquesta vetlla abasta un estrany fenòmen que s'ha generat a la Ciència Cristiana per culpa del malentès de com heure-se-les amb l'error de manera adient. La via científica és exposar el fet que no hi ha res que t'hagi de fer basarda, ni res en tu que pugui tenir por, més que no pas mirar de foragitar la por, pensant que si no la fas fora pot engendrar alguna manifestació poc plaent.

Tota la por neix de la creença que l'home té una existència a part de Déu. Quan aquesta creença es manifesta a la consciència humana d'alguna manera amenaçadora, produeix aquesta emoció poc plaent anomenada por.

La por no és el resultat de quelcom; ans quelcom és el resultat de la por. Si hom no entèn la falòrnia connectada amb aquest mesmerisme, pot esfereir-se d'estar esfereït, fins i tot després d'haver mirat d'establir el fet que el mal no té poder, ni hi ha res que s'hagi de témer.

Hi ha mares que quan aprenen que és la seva por la que el seu fill expressa quan està malalt, estan esfereïdes de tenir por pels seus menuts. Més d'un cop aquest neguit s'ha fet més gran per culpa de practicants poc savis que han dit a la mare, “No has d'estar esporuguida pel teu fill perquè és la teva por que el fa posar malalt.” Això no ajuda la mare a vèncer la por, ans sovint la fa més grossa.

Un practicant amorós mirà d'heure-se-les amb aquest dilema que encarava una mare amb un infantó malalt, dient-li, “Tingues tanta por com vulguis, però no et creguis que aquesta actitud pugui tocar cap fill de Déu; no pensis que li pots donar a la teva por el poder de neular, ni de fer mal al teu fill, ni de tenir cap efecte, perquè no en té cap.” Aquest mètode ajudà la mare a destruir la seva basarda del tot.

El rossinyolet al niu no té por, però en té quan la mare l'empeny enfora perquè voli, malgrat ser al seu costat per protegir-lo. Ens les hem d'heure amb la por sobre la base de l'amor i la cura omnipresent de Déu, com Elies féu a 2 Reis 6:16 quan declarà, “... Els qui són amb nosaltres són més dels qui són amb ells.” Aquest discerniment ens obre la via per la propera passa, saber el fet científic que no hi ha res que vagi en contra teva, perquè Déu és el Tot.

Quan fas les passes per destruir la por, cal vetllar que no li donis poder, creient que si la deixes lliscar dins la teva consciència, et pot prendre la cura infinita de Déu. De vegades hi ajuda declarar, “Tingues tanta basarda com vulguis ment mortal, no em pots tocar ni em pots separar de la cura, de l'amor i de la protecció de Déu, ni em pots fer creure que ja me n'has separat. No tinc por. No crec que Déu m'hagi fet bo d'estar esferït. Jo sóc l'home. I l'home no pot estar més esfereït del que n'està Déu.”

Aquests mots tocant a la por que trobareu tot seguit són atribuïts a la nostra estimada Cap. “Que el teu sentit de la por no t'esfereïxi. No és res. Estem tan segurs com Déu omnipotent. La idea de Déu de cap manera no pot tenir por; sap que només hi ha una Ment. Farà servir aquesta Ment per tenir por? Viu en Déu i encara té por? Hi ha res a fora o més enllà de Déu? Hi ha res en Déu que ens hagi de fer basarda? Déu ho féu tot i va dir que era molt bo. La por no té Déu, no té ment, és impotent, no és part de la consciència. La por no pot actuar sobre la ment mortal, el cos, ni l'enteniment; no manifesta cap ego ni subjectiu ni objectiu, ni meu ni de ningú més, i si sembla que jo tingui por, no és la meva por ni el meu neguit, i no pot fer res. Déu no té por. El meu tractament no té por. Un tractament de la Ciència Cristiana espargeix tota la presència suposicional, tot el poder i tota la llei de la por. La por és una creença falsa, sense causa, efecte ni continuïtat.”

 

122- VETLLA, que en mirar de llevar-li a l'error tot el poder directe, no li donis poder indirecte creient-te que té el poder de fer-t'hi creure exercint una influència mesmèrica fins i tot mentre maldes per discernir que no té poder directe sobre teu, puix no és res.

A voltes els estudiants declaren que el mal és no res i que no té poder; i després afirmen que no els hi pot fer creure que existeix, com si realment pensessin que pot. Si estem a l'aguait podem evitar la falsa assumpció que amb la seva persistència, com l'aigua que en degotar desgasta la pedra, l'error té el poder de fer-nos creure que és real malgrat el nostre determini.

No hi ha cap testimoni més persistent que el del sol girant al voltant de la terra; tanmateix aquesta evidència constant no té el més mínim poder de fer que la gent il.luminada l'accepti com una veritat. Si la persistència donés poder al fals testimoni, aleshores aquesta il.lusió diària tindria poder sobre nostre. I tanmateix no en té cap.

Hauríem d'adoptar aquesta mateixa actitud tocant a l'error, o sigui que la continuïtat del seu fals clam i testimoni no té el poder de fer-nos-hi creure, quan n'hem capit la naturalesa il.lusòria.

 

123- VETLLA, que amb el teu deler i maldar per créixer i refinar-te espiritualment, no mesuris el teu progrés comparant-te amb l'home i no amb Déu. Quan et compares amb l'home tens el perill d'esdevenir complaent i cofoi de tu mateix, perquè trobes que n'hi ha molts que estan més malalment que tu. Quan et compares amb l'home perfecte de Déu  -que és la idea que de tu en té Déu- no tens cap perill d'acontentar-te abans d'hora, ni d'engorronir-te.

Quan facis servir la idea que Déu té de l'home com el teu raser de perfecció, eixamplaràs mica en mica el compàs del teu maldar per encloure-hi tota la humanitat, i veuràs tots els homes com la idea perfecta de Déu; mentre la teva base de comparació sigui l'home mortal, el teu maldar romandrà limitat i personal.

 

124- VETLLA, que el teu sentit del bé no sigui comparatiu en lloc d'uniforme, humà en lloc de diví. El bé humà només sembla bo per contrast, recolzant així un sentit del mal en creure en els contraris. Quan hom diu “Em trobo bé,” podem sentir el raonament inexpressat “perquè no estic malalt.”

La creença en el bé comparatiu, on l'afirmació de la salut va de bracet de la creença en la realitat de la malaltia, és només una passa vers l'enteniment del Bé que és el Tot. L'error del pretès bé humà o material és que recolza el sentit de la realitat del mal. Per això cal estar a l'aguait del nostre sentit del bé, i treure'n tant aviat com poguem l'ombra del sentit humà, que va de bracet de la creença d'una possibilitat oposada. L'únic sentit del bé que és uniforme, ho abraça tot i no en sap res dels oposats, és el diví.

Quan Déu contemplà tot el què havia fet, vegé que era molt bo! -era molt bo, no pas perquè no fos dolent, ans perquè venia de la deu de tot el bé. Acceptar el bé de bracet del seu oposat és el què féu pujar la bogor de la terra. D'aquesta bogor en vingué l'arbre del coneixement del bé i del mal.

Tret que el teu sentit del bé sigui uniforme i no pas comparatiu, perpetua la creença en la realitat del seu oposat, que és justament el que vols eliminar. Els mortals declaren, “Quin dia més bonic!” “Em trobo bé!” “Quin home més agradable!” “Quin matrimoni més ben avingut!” Aquestes declaracions amaguen la crença explícita en la realitat i la possibilitat del seu oposat. La gent que viuen als tròpics i fa setmanes que només veuen el sol, sense cap núvol, ni gens de pluja, no s'omplen la boca de les meravelles del sol. Els fa posar malalts.

El Mestre va renyar un home perquè li digué que era bo (Marc 10). Potser va detectar que comparava la seva bonesa amb la dels homes que no eren bons. Aquesta mena de concepció seria mortal i errònia, basada en la creença que l'home mortal pot ser dolent.

Mentre el nostre sentit de l'existència es basi en la comparació i els contraris, s'arrapa al pèndol de la creença mortal, que es gronxa entre el bé i el mal humà, l'harmonia i la discordança, l'amor i l'odi, la vida i la mort. Aquesta creença fa que l'harmonia pugui ser capgirada a qualsevol moment. La consciència científica de la realitat i de l'omnipresència de tot el bé no tragina cap contrast, puix es basa en el reconeixement que Déu és el Tot, i que tot el què ha creat és com Déu, perfecte.

 

125- VETLLA, que no et creguis que el pretès clam del revessament és quelcom a part del teu pensament que se't pot abraonar a sobre a qualsevol moment, i que te les hi has d'heure com un enemic extern. De fet, el revessament és un parany del magnetisme animal o sentit il.lusori, que ens fa acceptar la creença mortal quan, com un pèndol, es gronxa vers el bé humà, de manera que automàticament i orba hem de patir el cantó dolent de la mateixa creença.

La creença del revessament no és una llei, ans un parany. Hom no s'adona del perill de dir, “Quin dia més maco!” Tanmateix el pèndol es gronxa automàticament vers la creença oposada, el mal temps. El temps de Déu no és com un pèndol; no en sap res dels oposats. Sadolla allò que cal en tot moment, sigui pluja o sol, sense el extrems de xafogor o de fredor, ni d'aiguats o secada.

La conclusió és que no hi ha bé personal o individual. Déu és universal i uniforme, no fa diferències. Capint això en tractar un malalt, tant si ets tu mateix com un altre, no cauràs al parany de mirar d'establir una mica d'harmonia dins d'un gran món de discordança. Escarrassar-se per fer visible la salut individual, o el bé personal, perpetua la creença en els oposats, mentre que el discerniment universal de la presència i la realitat de la salut i l'harmonia no pot anar de bracet de cap oposat. Has de vetllar doncs, que no t'imaginis que has establert una consciència veritable d'harmonia, salut i bonesa, si no és universal, o si acceptes que el seu contrari sigui una possibilitat, o fins i tot que et pugui passar pel cap.

Si creus que la salut és el contrari de la malaltia, encara et creus la realitat de la malaltia. Si creus que la vida és el contrari de la mort, o la baldor el contrari de la mancança, et creus que un sentit de l'error és real.

Has de discernir que l'harmonia és l'única realitat sense cap contrari. Això exclou la posssibilitat de revessament. El teu sentit del bé, no és el bé espiritual fins que el teu concepte del bé és tan universal i uniforme que un contrari és impensable.

Un cop un estudiant de la Sra. Eddy es posà malalt, i semblava que no se'n sortia de fer fora el patiment. Va descloure el seu pensament a la Saviesa per detectar què passava, i la resposta fóu que volia posar-se bé mirant de crear una bombolla d'harmonia personal dins d'un món de discordança. Mirà, doncs, de discernir la veritat d'aquests mots de les Escriptures, “La terra quedarà plena del coneixement de Déu, com les aigües omplen el mar.” Havia maldat per assolir el bé personal sense tenir en compte la humanitat que pateix. Era un maldar egoista per fer visible l'harmonia, mentre encara es creia la realitat de la discordança.  Aquesta manera de fer avortava el seu maldar i no el feia científic. Quan va esmenar aquest error, fóu guarit.

 

126- VETLLA, que no et creguis que l'anomenat parer personal és quelcom generat per l'home mortal. Els mortals no tenen pensaments originals. O bé reflecteixen la Ment divina, o bé es fan seva la creença de tenir una ment humana amb tot l'error que hi va de bracet.

En cap cas, els nostres pensaments són mai nostres. Quan un estudiant, doncs, no reflecteix ni expressa Déu, no expressa un parer personal, ans el magnetisme animal. Pot semblar el seu parer personal, però només és una falsa aparença. Els mortals mai no generen pensaments.

 

127- VETLLA, que no exaltis el procés anomenat argument mental fins al punt de fer-lo més cabdal que l'estat de consciència espiritual, que reflecteix l'Esperit i guareix sense l'argument.

Els arguments són un estat transitori, i pertanyen al segon grau com s'hi diu a la pàgina 115 de Ciència i Salut, puix el sentit espiritual no argumenta, sap. Quan argumentes la Veritat, reconeixes la presència de quelcom en tu que no sap la Veritat, i que n'ha de ser convençut. El procés de l'argument podria representar el maldar que cal per apriar la ment humana a fi que no posi més pals a les rodes a la demostració de la Veritat. De ben segur al qui no li reconeix cap realitat a la ment humana no li cal cap argument.

Un venedor de llibres truca a la teva porta. Hi ha força diferència entre dir-li amb convicció i autoritat que no t'interessa res del què t'ofereix, o escoltar les seves ofertes i després mirar de refutar-les una per una.

Aquestes cites que trobareu tot seguit, aplegades de diferents obres de la Sra. Eddy, forneixen un besllum del pensament de la nostra Cap tocant al procés d'argumentació.

A la pàgina 454 de Ciència i Salut hi escriu, “Fes memòria que la lletra i els arguments mentals només són auxiliars humans per ajudar a sintonitzar el pensament amb l'esperit de la Veritat i de l'Amor, que guareix el malalt i el pecador.”

“De vegades penso que l'argumentació posa pals a les rodes a la nostra tasca perquè materialitza el pensament. Agafa't a Déu. Jesús no s'aturà a discutir amb cap mentida (l'argument de l'error), no va dir, “Ara en parlarem Sr. Dimoni;” ans va dir, “Vés darrera meu, Satanàs.” Pronuncià la Paraula i fóu fet.” Cas tancat. No has d'argumentar. Sàpigues. CONEIX Déu i la Seva idea i no parlis del pecat. Van passar molts anys abans no argumentés.”

“Arribarà l'hora, i sento que serà aviat, que els Científics Cristians no hauran de fer cap esforç conscient per a fer un tractament, puix amb el deler i el maldar constant per viure una vida Cristiana, la seva consciència s'haurà purificat tant que el guariment n'emanarà amb tanta naturalitat com les flors escampen la seva flaire.”

“Si ets un Científic Cristià i pots enunciar la Paraula i és fet, perfecte; però si has d'argumentar, vés amb compte amb el què dius. Pots seure a la teva cadira tot el dia i dir mots bonics que no serveixin de res; cal l'esperit. Jo feia els meus guariments amb 'Déu és el Tot.' No vaig argumentar mai fins que no vaig començar a ensenyar als estudiants i vaig haver d'anar a trobar el seu pensament allà on era. Ara, no argumentis més i agafa't a Déu. Agafa't a la totalitat de Déu; no hi ha res més.”

“El teu somnieig quan tractes malalts és una creença que ve d'una viva imaginació, i jo me les hi hauria amb l'intel.lecte, em confinaria al raonament sobri il.luminat per l'enteniment, en lloc de la imaginació, i practicaria amb un sentit calmat i ferm del no res de tot l'error i de l'harmonia conscient de l'Esperit, on no hi ha cap empremta de creences mortals.”

 

128- VETLLA, que atribuint-li a l'home motius, impulsos i desitjos àvols, i manca de desig espiritual, no acceptis aquestes característiques com defectes fonamentals, i no les vegis pel què són, magnetisme animal o una condició mental induïda. Per ser un Científic Cristià has de servar l'home dins la seva puresa original, que és Déu, saber que és fonamentalment i espiritualment bo, i adonar-te que només la falsa creença li atribueix la pretesa naturalesa animal.

Al llibre del Levític 16, Aaró és menat a posar totes les iniquitats dels Fills d'Israel al cap del boc expiatori i deixar-lo anar al desert a morir. Simbòlicament aquest acte pot representar el maldar per atribuir tot l'error al magnetisme animal i no pas a l'home, i enviar-lo al desert del no res a morir-se, en no recolzar-lo ni apuntalar-lo més, i refusar de veure'l com l'home o part de l'home.

Un cop un home es planyia que la seva esposa 'el treia de pollaguera.' Un amic li digué que els seus mots eren més certs  que no es pensava. Li va dir, 'Per què no dius que la seva naturalesa animal irrita la teva. Si aleshores poguessis enviar totes dues naturaleses animals al desert del no res, tots dos us alliberaríeu del magnetisme animal.¡

Tant aquest home com aquesta dona eren Científics, i agrairen que se'ls hi fes memòria de com n'era de cabdal impersonalitzar. Poc després la discordança i la fricció s'acabà.

Un defecte en un bonic mirall no es pot arranjar mai; però si hom s'adonés que allò que semblava una bombolla del vidre era només una gota d'oli sobre el mirall, la podria eixugar facilment. Tots els defectes que semblen de l'home, es poden impersonalitzar i veure'ls com magnetisme animal, i quan això s'ha fet, la seva realitat aparent comença a esvair-se, i es fa madura per ser destruïda.

Hom no pot pelar un plàtan si el té ben agafat. Hom no pot treure el tel que amaga la idea Crística, mentre al pensament hi veu l'home com un mortal i pecador.

Una bonica papallona pot posar-se en una branca perquè està cansada, i tornar a volar en pic ha reposat, però si li claves una agulla, quedarà atrapada. Qui mira de ser un bon Científic Cristià pot capbussar-se dins la materialitat momentàniament, només per a enlairar-se'n més amunt quan el seu pensament ha reposat i s'ha revifat. Hem d'estar a l'aguait en aquests moments de no personalitzar aquest error i fer una mala pràctica que podria neular aquest treballador, just al moment que estava a punt d'enlairar-se més amunt.

 

129- VETLLA, que no entenguis malament el procés científic d'eliminar la matèria i destruir els objectes dels sentits. Adona't que les coses semblen materials només perquè hem agafat l'efecte per la causa, i hem posat la vida, la substància i la intel.ligència fora nostre, com quelcom a part de la ment. Quan aprenem que la matèria és un error, ens podem arribar a creure que Déu ens demana que la menyspreem. I doncs, hi ha estudiants que odien el seu cos, odien els diners, odien el menjar, troben que és odiós haver-se  d'amoïnar tant per la matèria.

De fet, hauríem d'estimar els diners, el menjar, els nostres cossos, veure'ls com canals de les idees espirituals de Déu, i discernir que és una mentida la que ens diu que són materials o canals de la ment mortal. És aquesta mentida la que hem d'odiar i destruir. Quan estimem els diners, per exemple, no hem d'admetre mai que hagin passat del reialme de la causa, on són una idea de la substància, al de l'efecte o ombra.

La nostra tasca és treure dels objectes tota creença de vida, de veritat, d'intel.ligència i de substància, per poder tornar aquestes qualitats a la Ment, on realment pertanyen. Aleshores podrem veure totes les coses de la creació com símbols que assenyalen vers Déu, i amb Déu sempre darrera seu. La materialitat dels objectes dels sentits desapareixerà, i les idees espirituals de Déu es faran visibles.

Al futbol un jugador sovint fa veure que passa una pilota a un altre jugador, però de fet, la reté, ensarronant així l'equip contrari. La vida i la substància sembla que hagin passat de la ment a la matèria, però això és una mentida, una il.lusió. Un cop un estudiant patí un refredat, i declarà, 'Aquest error, éssent una falsa creença, no ha passat mai de la pretesa ment al cos; només sembla que ho hagi fet. És encara no res, només una creença falsa a la consciència.' Des d'aquesta perspectiva foragitem l'error ben aviat.

 

130- VETLLA, que no et marxi del cap que la indiferència és més enemiga de la Veritat que no pas un prejudici actiu. Sovint hom és temptat d'esguardar el prejudici que esperona l'encalçament com l'enemic més gran; perè el prejudici actiu té aquest avantatge sobre la indiferència: representa activitat, mentre que la indiferència indica passivitat.

El prejudici actiu representa una qualitat del pensament humà que la Veritat pot aprofitar, com al cas de St. Pau. Saül de Tars encalçà Cristians i en matà, però quan la Veritat revessà aquesta acció errònia, esdevingué tant apassionat pel Cristianisme, com abans n'havia estat en contra.

Un mariner sap com emprar el buf més lleu de vent vingui de la direcció que vingui per fer anar la seva barca endavant. Pèro quan hi ha calma esdevé impotent i sense esperança. Agraïm a Déu quan la Veritat remena el pensament mortal, ni que s'arribi al punt de la guerra, perquè demostra que les creences mortals són esbotzades, i amb aquesta quimicalització o trasbals la demostració manifesta purificació i fruitatge. Tota mena d'activitat li forneix a la Veritat un nucli  que pot fer servir per a què la còlera de l'home lloï Déu.

Un practicant no s'hauria d'amoinar quan la Veritat que fa a mans dels seus pacients crea quimicalització. Aquest fenòmen fa palès que la llera enfangada del riu del pensament és remenada i les impureses pugen a la superfície. També n'hauries de fer festa quan això passa a gran escala, i l'acció de la Veritat crea una quimicalització o trasbals al pensament del món.

Un cop a les primeries de la Ciència, un home trucà el timbre de casa la Sra. Eddy. La Sra. Eddy anà fins a la porta i hi parlà. Després d'haver-hi parlat de la Ciència una estona, l'home li confessà que hi havia anat a matar-la. El que la Sra. Eddy li sigué i la seva sinceritat el va corprendre. Pot ser que després estudiés la Ciència. Del seu zel contra la Veritat se'n podia fer un recolzament més facilment que no pas de la indiferència.

 

131- VETLLA, que li no demanis a l'Amor i a la Saviesa infinita d'estalviar-te les experiències que et calen per fer més pregon el teu enteniment i créixer. Un noi pot demanar al seu pare que el deixi plegar de l'escola i fer vacances, o fins i tot, treballar. Però el pare sap que al noi li cal la disciplina i l'educació.

Déu ens fornirà allò que ens calgui per ensenyar-nos a aguantar ben ferm el nostre pensament científic davant dels falsos testimonis i de la suggestió mental. No preguis mai que es llevi de la teva existència allò que ha vingut a ajudar-te, puix quan hagis après les lliçons que aquestes experiències t'han vingut a ensenyar, desapareixeran.

 

132- VETLLA, que no et creguis que el poder de Déu actua a favor teu,  amb cura i protegint-te, només quan penses bé conscientment. La teva demostració és establir el fet que la teva claror espargeix la foscor de la por, tant si el teu pensament sembla científic, o de moment, deprimit. Has de saber que la demostració encara es fa, i que la fase de la ment mortal que mira d'anomenar-se tu no té el poder de posar pals a les rodes a l'operació eterna de l'Amor infinit, ni a la Seva tendra cura .

Has de bandejar el concepte de Déu que diu que, si tens la traça científica i clara d'argumentar la veritat, el Seu poder és a l'abast; i que el Seu poder es fa enrera quan no fas l'argumentació científica.

Déu no es fa mai enrera; els mortals simplement el perden de vista. A la paràbola del jutge injust, Jesús ens presenta la concepció finita que de Déu en té la ment mortal, un Déu que ajuda l'home només quan l'home li és a sobre. La Ciència Cristiana explica que Déu és l'Amor infinit que té cura de l'home, sempre, tant si l'home n'és conscient com si no n'és; però quan per culpa de la creença errònia, l'home perd de vista aquest fet, li cal ser a sobre del seu sentit de la demostració, per tornar-ne a ser conscient, i fer la demostració activa i operativa.

La Sra. Eddy li digué a en Calvin Frye, “Demana-Li a Déu cada dia de ser deslliurat de totes les creences de pecat i de malaltia, i després gira't i demana't a tu mateix de discernir-ne la irrealitat, i reconèixer el teu poder sobre la temptació de donar-te a aquesta mena d'il.lusió.”

És la preponderància del bé o del mal al pensament de l'home allò que determina la seva manifestació. La consciència que té de la seva relació amb Déu s'ha de renovar cada dia. Per què? Perquè se les heu amb un gerro que vessa. El clam és que allò que hom posa dins de la dita ment mortal, s'escola, tant si és la veritat com l'error. Hom ha de mirar, doncs, de pensar bé cada dia per servar el nivell espiritual del seu pensament al punt enlairat que hi deixi entrar l'Amor, l'amari i en faci el seu instrument.

Hauríem de treballar, vetllar i pregar, -estudiar i argumentar la veritat- no pas perquè ens imaginem que altrament Déu es farà enrera i ja no ens protegirà amb cura, ans perquè veiem la importància cabdal de servar el nivell del pensament habitual al punt enlairat on no perdrem la consciència de l'afluència d'allò que ens cal per ser savis i viure bé.

Per culpa d'aquest clam que la ment mortal és un gerro que vessa, hem de vetllar diàriament per servar el nostre sentit de la veritat actiu i a l'aguait. La Sra. Eddy mirava de tenir el seus estudiants de puntetes espiritualment, inculcant-los-hi el temor del Senyor i de com n'era de seriosa la situació si deixaven escolar allò que sabien de la veritat.

Si vegessis els moviments d'una mestressa de casa que planxa, fer-se cada cop més lents, li faries un ensurt perquè es deixondís, i li diries que passant la planxa tan a poc a poc socarrimaria el vestit. Quan la Sra. Eddy veia que els seus estudiants s'engorronien mentalment s'emparava en el temor del Senyor per eixorivir-los. De vegades feia servir les maquinacions d'en Richard Kennedy i de la Josphine Woodbury per esvivallar-los  dient, “Què en serà de la Causa si deixem treballar a l'ample aquests emissaris del diable?” Amb el temps la bèstia negra que feia servir es féu més impersonal, però el propòsit era el mateix, revifar el maldar diari dels seus estudiants.

Avui hem de romandre desvetllats i no descuidar el nostre maldar espiritual diari, no pas perquè ens creguem que Déu es farà enrera si no maldem, ans perquè no volem que la consciència que En tenim s'escoli, o la inactivitat permeti que les nuvolades del magnetisme animal entelin la visió que En tenim, com la boira s'ajeu sobre la terra quan de nit no bufa el vent.

 

133- VETLLA, que no et creguis que et pots oposar a la multiplicació del pensament erroni, i destruir-lo, encarant-hi amb el pensament just, tret que aquest pensament just sigui tan científic i diví que no tragini cap creença d'un oposat. El pensament humà que s'anomena just pot ser més bo que el pensament humà que s'anomena a si mateix erroni, però tot el pensament humà és del mateix llinatge.

L'home mortal sent inevitablement la fiblada del pensament erroni, perquè el seu pensament humà, pensant-se que és just, fa niu pel pensament erroni.

En sentir la bonior de les abelles al voltant del teu cap malgrat maldar per fer-les fora, et pots preguntar què ho fa, fins que no t'adones que algú t'ha empastifat l'esquena de mel. El magnetisme animal posa el parany de la dolçor o harmonia humana per induir els mortals a acceptar la discordança humana. Un sentit humà del bé, ni que vagi abillat de vestimenta angèlica, no pot existir sense un oposat.

La regla quan vols foragitar els abelles és eliminar allò que les atreu. Quan fas fora la creença del mal, també has de maldar per destruir la creença del bé humà a fi de poder assolir aquest sentit del bé que no en sap res dels oposats perquè és el Tot.

I quin és l'error de la creença del bé humà? És el clam que el sentit material, o un sentit de mancança de Déu, pot ser bo.

 

134- VETLLA, que maldant per la causa, o per esmenar la causa, que és del tot mental, no deixis que els pensaments dels efectes distreguin els teus esforços. El cowboy que es va treure la pistola i matà el dolent de la pel.lícula, hauria d'entendre que només veia ombres, abans de poder-se allunyar prou temps de la imatge per canviar la cinta del projector i posar-n'hi una de més bona.

Quan Lindberg va volar sobre l'Atlàntic, fóu la perseverança del seu propòsit allò que l'aguantà. No deixà que ni la por ni l'anticipació de beneficis personals o financers distraguessin el seu pensament de la tasca que tenia entre mans.

És bo que els efectes de la demostració es manifestin a la nostra experiència, però al nostre maldar per assolir i reflectir aquest poder diví hom no s'hauria de deixar distreure ni per la manifestació de l'error, ni per l'anticipació d'allò que espera veure acomplert pel poder diví. Quan un jugador de beisbol mira d'agafar una pilota, no permet que res el distregui, ni els crits escarnidors de la gentada, ni les especulacions de si el seu equip guanya o perd.

Jesús digué: “No us escarrasseu per la carn que es fa malbé.” No us escarrasseu pels efectes. Que els pensaments dels efectes no distreguin la teva tasca per la causa. Si la mà esquerra simbolitza la demostració d'aplicar la Veritat a l'experiència humana, i la mà dreta la demostració de rebre la Ment pura, no li hauríem de deixar saber a la mà esquerra què fa la dreta. Dit altrament, no hauríem de permetre que l'anticipació de l'efecte de la demostració distregui el nostre pensament de la recepció de la Ment pura. Quan preguem amb un objecte humà o un efecte al pensament, humanitzem la pregària. Quan preguem amb el pensament ple de por per l'efecte, viciem el poder de la pregària. Quan baixem de la causa a l'efecte per la raó que sigui, perdem el poder que posseïm a la causa.

 

135- VETLLA, que no et creguis que el teu creixement serà més bo si maldes tractant casos de malaltia una any rera l'altre, com un forner que havent après a fer galetes, en fa sense aturador. Quan un estudiant creix espiritualment, el guariment s'hauria d'acomplir des d'un enteniment cada cop més refinat. S'hauria de fer més amb l'Esperit que no pas amb arguments. S'hauria d'eixamplar i allargar més enllà del simple guariment dels mals físics.

A mesura que un estudiant refina el seu enteniment espiritual, el carrall humà no es barreja tant amb la seva percepció de la Veritat, la seva tasca no és tan estereotipada i esdevé més inspirada. Esguarda cada cas que li arriba com un problema original que ha de portar davant de Déu. La seva tasca gradualment va més enllà de l'ideal de mirar simplement d'harmonitzar el mortal a la carn. Mira d'ajudar-lo a desempallegar-se del sentit mortal de l'home, ni que, és clar, guarir la malaltia física sigui encara el fenòmen més impressionant per convèncer els mortals del poder de la Ment.

Si un estudiant progressa, estarà a l'aguait que una consciència gaire sensible del sentit del deure no el meni a deixar-se esgotar per les exigències aclaparadores dels qui tenen problemes, demanant-li el seu temps i el seu pensament, i perdi l'esvivallament, la frescor i l'espontaneïtat de pensament que és tan essencial. La Sra. Eddy un cop va escriure, “Jesús féu el que veié que era més bo per la seva benanança espiritual, ni que les gentades se li tiressin a sobre. Se'n va allunyar i se n'anà a la muntanya a reviscolar-se. No va mirar al seu voltant i digué, 'Mira a la gent li cal ajut, avui no puc pujar a la muntanya.' Se n'allunyà i va tornar reviscolat i els ajudà més.”

L'estudiant que progressa vetlla per no perdre de vista que, malgrat a Ciència i Salut s'hi digui que un gra de Ciència Cristiana al començament fa meravelles pels mortals, ha de cercar temps de silenci lluny de la seva pràctica per fer-se seu un desplegament més gran de la Veritat i assimilar el seu pensament amb Déu. Això cal, no pas perquè no sàpiga ja com guarir el malalt, ans perquè li cal més enteniment per servar activa la seva confiança i expectativa espiritual, i més discerniment per escandellar i exposar els clams més fins del magnetisme animal.

L'estudiant hauria de tenir sempre al cap que ha de servar la seva confiança i expectativa espiritual ben vives, puix no són els arguments els que guareixen, ans la unció espiritual la que esperona l'espectativa tant del pacient com del practicant. L'expectativa forneix la motivació espiritual i prepara el camí per a què la llei de Déu pugui operar. Déu fa el guariment; els nostres arguments simplement posen a punt el pacient, i Déu l'enlaira.

 

136- VETLLA, que no et sembli que has d'agafar tots els casos que se't presenten. Una crida demanant ajut és també una crida que se't fa per reflectir la saviesa espiritual i saber si el pacient està a punt de ser ajudat. Agafar un pacient que no està a punt, li pot fer mal, puix si no se'n surt de rebre l'ajut, el seu parer de la Ciència pot quedar tocat i li pot costar d'acceptar-la quan arriba el dia que n'està. Un practicant que no se'n surt de fer servir cada nou pacient com una oportunitat de demostrar la saviesa divina, negligeix una oportunitat essencial de creixement espiritual.

 

137- VETLLA, que no acceptis la Ment divina com el poder que guareix el malalt, i no te'n surtis de demostrar que també és la deu de la saviesa infal.lible. A l'evangeli de St. Marc 1:44 hi llegim la narració de l'home a qui Jesús li manà de no dir res a ningú del seu guariment. L'home no va obeir Jesús, i escampà les noves a tort i a dret, demostrant així que acceptava el poder diví de la Ment divina que Jesús reflectia, però no n'acceptava la saviesa. I tanmateix si la Ment és la deu del guariment, de ben segur també és la deu de la saviesa.

Els Fills d'Israel acceptaven el poder de Déu com el poder que els podia guarir, servar i protegir, i ajudar-los també a vèncer els seus enemics. Tanmateix sovint refusaren la saviesa de Déu. Quan arribaren a la terra promesa, la basarda provocada pels fills d'Anak, que veien com una plaga de llagostes, els va lligar de mans i peus. Si haguessin acceptat la saviesa de Déu, haurien travessat aquesta martingala del magnetisme animal, i s'haurien adonat que, de fet, l'únic enemic era la seva por i l'acceptació de la suggestió mental d'un concepte menyspreable de si mateixos. Els fills d'Anak representaven el magnetisme animal mirant d'ajornar el seu progrés amb la suggestió i  les males arts. La Ciència Cristiana et mena a la terra promesa, però no pots passar els fills d'Anak, o heure-te-les amb el magnetisme animal, sense l'enteniment i la saviesa divina.

 

138- VETLLA, que les teves pregàries o treball mental, no siguin un maldar per fer-te teu més poder espiritual de Déu, quan, de fet, hauries de mirar d'eixamplar la teva capacitat de reflectir-Ne més el poder. Déu envia el poder diví o se'l guarda, segons si el cerquem o no el cerquem? Déu dóna més del que reps; has de maldar, doncs, per acréixer la teva capacitat de rebre. Un discerniment encara més enlairat ens revela que l'home és el poder de Déu, expressat.

 

139- VETLLA, que no et creguis que pots gaudir d'un sentit il.limitat del poder de Déu, del seu abast i possibilitats, i alhora d'un sentit limitat de la teva traça per reflectir aquest poder diví. No es pot assolir un discerniment més il.limitat del poder de Déu sense assolir alhora un sentit més gran de la teva traça per reflectir aquets poder, i fer-lo operatiu.

Una interpretació de le paraules de Jesús, “Seràs mesurat amb la mesura que mesuris,” podria ser que el raser que fas servir per mesurar el poder diví, també mesura l'abast de la teva habilitat per demostrar o reflectir aquest poder. Refiar-te cada cop més de la teva traça de guarir amb el poder de Déu sempre va de bracet d'un reconeixement més gran de l'abast i l'habilitat il.limitades del poder diví per fer-ho tot.

L'ús i l'aplicació que l'home fa del poder diví no pot anar separat del poder diví, puix el poder diví només opera per mitjà de l'home espiritual o com l'home espiritual. Tret que el sentit de la teva traça de reflectir el poder diví i el discerniment que n'ets el reflex no vagi a més, no desenvolupes ni et fas teva una veritable valoració del poder diví. El creixement espiritual constantment defuig la suggestió que el 'canal' és quelcom per si mateix, i reconeix la irresistible natura del poder diví expressada a través de l'home, o reflectida per l'home.

 

140- VETLLA, que no et creguis que l'error et pot furtar el teu pensament espiritual, que és on hi rau l'únic poder del Científic Cristià. És Dalila, o el magnetisme animal, que mira de furtar-li al nostre Samsó la seva fortalesa espiritual, tallant-li els cabells. Els cabells simbolitzen els pensaments que afaiçonen la consciència. Quan són espirituals, hom és invulnerable a les suggestions malignes, i ple, doncs, de la fortalesa divina. Quan hom es creu que l'error li ha pres el pensament espiritual, -o que l'hi pot prendre- s'ha donat a la temptació de Dalila.

És la falsa creença, o il.lusió, la que li suggereix a l'home que pot ser despossseït dels pensaments de Déu. Enlairem-nos per sobre d'aquesta suggestió.

 

141- VETLLA, que no basis el teu sentit de la Ciència Cristiana i de l'adoració de Déu en la forma buïda de l'Esperit. La teologia tradicional és l'adoració de Jesús sense el Crist o en lloc del Crist. No hi ha gaire diferència entre aquest error i acceptar la Ciència Cristiana basant-la en la personalitat de la Sra. Eddy i no en la idea espiritual impersonal que encarnà, el Pastor emèrit.

Un cop, amb el permís de la Sra. Eddy, hom encarregà una estàtua d'una dona agenollada pregant, per l'eixamplament de l'Església Mare. La posaren sobre l'òrgan i s'hi va estar tres dies. Aleshores els directors reberen una carta de la Sra. Eddy manant que la traguessin.

Un dels nostres himnes ens diu que a mesura que ens enlairem, els símbols desapareixen. Els tres dies que l'estàtua fóu al seu lloc simbolitzen l'ascenció del pensament de la Sra. Eddy; s'adonà que la seva personalitat havia de ser bescanviada per la consciència de la seva presència espiritual. Sabia que Jesús havia declarat que, com idea espiritual, era sempre amb nosaltres; però que no sentiríem aquesta presència espiritual, o el Consolador, tret que la concepció personal i human que en tenim fos bandejada.

El pensament de la Sra. Eddy s'enlairà fins aquest discerniment espiritual, i va manar de treure l'estàtua (que avui fa més bonic el campus del Principia). La seva carta amb aquesta ordre data del 14 de Desembre del 1909, “Cap imatge d'una dona en actitud de pregària ni en cap altra actitud serà feta ni posada a la nostra Església ni en cap dels nostres edificis amb el meu consentiment. Això us demano i us exigeixo: No feu cap estàtua, cap escrit ni cap acció que perpetuï o immortalitzi el pensament de l'ésser personal; ensenyeu, il.lustreu i practiqueu tot allò que impersonalitzi Déu i la Seva idea, l'home i la dona. Em faig del tot enrera del què hagi dit al passat de  representacions amb pensaments o imatges, i la meva Església no em pot contradir en aquets punt.”

La Sra. Eddy discerní que si hi deixava l'estatua, els estudiants podien baixar al nivell d'adorar-la, perquè representava la seva personalitat, i això no els hi deixaria capir la seva veritable missió ni el concepte que ajudava el seu creixement espiritual i volia que els estudiants tinguessin sempre present. La ment gandula sempre agafa el camí més fàcil. S'estima més adorar una estatua que no pas demostrar el concepte i la memòria justa de la nostra Cap.

Tornem a crucificar el Crist cada cop que adorem la forma sense l'Esperit, o en lloc de l'Esperit. Un cop la Sra. Eddy definí la teologia escolàstica com l'adoració de la personalitat. Va dir, “La teologia de la Ciència Cristiana és la realitat del bé i la irrealitat del mal. Les teologies altres són els parers dels homes tocant als ensenyaments de les Escriptures, dels profetes i de l'obra de Jesús. A la Ciència capim tots els ensenyaments del Crist, que enclouen tot el bé i exclouen tot el mal. I en podem fer la demostració.”

 

142- VETLLA, que no traeixis el Fill de l'Home amb un petó (Lluc 22: 48). Un petó és un símbol d'afecte, de valoració i de devoció externa. Els mortals es posen la careta d'estar contents per enganyar-se els uns als altres, mentre per dins són infeliços.

Si els estudiants avançats de la Ciència fan veure que la devoció es basa en una pregona estimació de la religió i en el fet que en treuen sempre un gran sadollament, quan de fet la seva devoció ve d'un sentit del deure, traeixen el Fill de l'Home amb un petó. En aquest cas, senten que quelcom no està bé; però l'urc no els hi deixa reconèixer, i no hi ha manera, doncs, d'esmenar la situació. El fet que la teologia tradicional no sadolla seria entès de manera més general si als seus adherents no els hi fes por de reconèixer el fet; però els qui no estan contents els hi sembla que són ells que no van bé, i es culpabilitzen a si mateixos, i no pas al sistema.

Adorar la forma morta de la Ciència Cristiana i fer veure que l'Esperit no n'ha fugit, quan de fet n'és fora, si més no per tu, és una ensarronada que traeix el Fill de l'Home amb un petó, puix presenta la forma externa de la veritable devoció, que no és expressió de la plenitud interior, ans tapa només una mancança dedins. Traeix el Fill de l'Home perquè fa sobrera la idea espiritual, i no hi ha manera d'esmenar la situació mentre la comèdia duri.

Si la teva encarnació de la idea espiritual no et sadolla de manera activa però fas veure que sí, aquesta pretensió no deixa esmenar la situació. Potser comences a deixar enrera “l'estadi de llet” de la Ciència Cristiana i no te n'adones. No t'has d'avergonyir si la llet de la Paraula ja no et nodreix ni et sadolla com abans. Quan esdevenim “homes en el Crist,” com escriu St. Pau a la Carta als Hebreus 5:13-14, la nostra devoció i afecte per la Veritat s'ha de basar en quelcom més substancial que la llet si ha de ser duradora i sincera. Als homes que treballen els hi cal quelcom més substancial que la llet per nodrir-se i aguantar-se. Si hem assolit el punt de ser estudiants que treballem encarant l'oposició del magnetisme animal emprant el nostre enreniment tant bé com sabem, ens cal carn, i l'Amor diví la proveirà a mesura que hi estiguem a punt.

 

143- VETLLA, que no et creguis que la idea espiritual, que és la naturalesa real de l'home, es pugui perdre, contaminar o esdevenir inoperant per culpa d'una condició, fet o evidència humanes. Si un diamant et caigués dins d'un bassal de fang, tindries prou fe per saber que aquesta experiència no el pot sollar ni fer-li mal, i que un bon aiguat en netejaria el fang i revelaria tota la puresa de la gemma. Un cop un Científic Cristià digué, 'No et creguis mai que res, ni tant sols la teva follia, pugui ajornar indefinidament el destí que Déu té per tu.'

A Mateu 4:7 Jesús hi diu, “No temptis el Senyor, el teu Déu.” Si el Senyor és Déu fet idea, o home, la nostra tasca és adonar-nos que aquesta naturalesa Crística, que és la nostra i la de tothom, no es pot perdre, ser profanada, ni temptada per cap suggestió ni condició terrenal.

Quan tens la temptació de trobar-te malament o de pecar, pots discernir que la naturalesa real de l'home és molt per sobre d'aquestes fases del somni de la mortalitat. Pots saber que ets un canal pel bé de tota la humanitat, malgrat la conspiració d'aquesta suggestió mortal o fals testimoni que mira de fer caure el teu pensament del seu alt cimall.

La Sra. Eddy digué un cop, “L'error ens diu que estem malalts o desanimats; no ho diem pas nosaltres. És l'error que parla de si mateix. Si ho admetem, hem acceptat una mentida. La Veritat diu, 'Tinc uns ulls perfectes, un cor perfecte, unes cames perfectes ... ; tot el que sóc és com Déu, perfecte'.”  Hauríem de descartar el judici de la ment mortal, i pregar per la Ment Crística.

Una vegada una dona patia un prolapse intern. Era una Científica Cristiana però la temptació d'operar-se era forta, perquè semblava l'única manera d'alleujar el mal. Anà a veure el seu practicant per dir-li el que volia fer, pel camí, però, un agraïment tan gran vers la Ciència Cristiana l'amarà, que va decidir de viure'n els ensenyaments tan bé com sabés, ni que mai no s'arribés a guarir del seu problema físic (Sentinel CC del 1931).

Aquesta senyora va ser guarida allí mateix, aquell mateix moment. La seva declaració era una clara determinació de defensar el reconeixement del fet que era una idea espiritual i que reflectia Déu, malgrat la interferència o el menysteniment de tot fals testimoni o suggestió humana.

“No temptis el Senyor el teu Déu.” No et creguis que la identitat espiritual de l'home, que és l'expressió de l'Ésser de Déu, pugui ser temptada.

La Sra. Eddy un cop va declarar, “Haig de saber que la definició de l'home que s'hi fa a Ciència i Salut, em defineix a mi. Jo sóc l'home espiritual; jo sóc la imatge i semblança de Déu, i reflecteixo una imatge plena i perfecta de la Vida, de la Ment, de l'acció ..., no estic sotmesa ni a lleis materials ni a limitacions.” No ens podem creure que aquesta identitat perfecta pugui ser més temptada pel mal que un actor pot ser malferit per una bala que li disparen en una pel.lícula.

 

144- VETLLA, que no preguis com ensenya la falsa teologia, demanant a Déu que destrueixi el cantó poc plaent de la matèria i de l'existència material i en preservi el cantó que sembla bo. Aquesta inconsistència fa que aquesta mena de pregària no tingui gaire eficàcia espiritual.

Quan Jesús va maleir la figuera, va relegar allò que la ment humana en diu bo, al mateix nivell del què no val res, perquè s'adonà de l'error que s'hi amagava al darrera. Quan manà els dimonis que entressin dins dels porcs, ens va venir a dir que un producte que la ment mortal feia passar per bo, era de fet dolent, i ensenyà la lliçó que tot allò que té la ment mortal al darrera està condemnat a l'autodestrucció. Volia que els seus deixebles entenguessin el destí final de tot allò que els mortals estimem perquè sembla bo.

És la vella història de l'infant que no podia treure la mà de la sucrera perquè agafava un grapat de sucre. Els mortals s'arrapen a allò que sembla bo, i es troben agafats del tot al clam de la matèria.

Hom pot estar-se'n de cremar una pila d'escombreries perquè ha perdut un paper valuós. Tota la pila queda per cremar perquè hom pensa que hi pot haver una cosa bona. Quan la destrucció de Sodoma i Gomorra s'apropava, la Bíblia ens diu que no es podien cremar mentre hi haguessin homes justos dins les ciutats.

L'home no està lligat a la falsia. És ell que s'hi agafa i la perpetua amb la creença que hi ha quelcom bo. A la paràbola del blat i del jull, el jull simbolitza el mal que s'assembla tan al bé, que els mortals no en saben veure la diferència, i han d'esperar l'hora de la collita o del creixement espiritual, que els hi forneix la percepció espiritual per detectar la diferència entre el bé humà i el bé diví. Aleshores el jull pot ser destruït sense malejar al blat.

Un cop una senyora refinada deixava viure el seu germà, un caràcter ben diferent, a casa seva. La seva manera de fer grollera i el seu parlar barroer l'ofenien, però ho aguantava perquè s'imaginava que el germà se l'estimava. Un dia s'adonà que el seu afecte era jull i no pas blat, que era el gust pel bon menjar i la bona vida que li proveïa i el fet que estalviava diners, puix ella no li demanava res, allò que estimava. Va capir que havia aguantat tota aquesta miserable situació perquè hi havia una cosa que s'havia pensat que era bona. Quan envià el dimoni als porcs, o s'adonà que aquest afecte aparent era del tot de naturalesa animal, en quedà alliberada.

 

145- VETLLA, que l'evidència de l'error que t'encara, no et faci creure que el camp de batalla de la Ciència Cristiana, allà on hi guanyem les nostres victòries, és en algun altre lloc fora del teu pensament. No mirem de canviar les condicions del món, ans la percepció que en tenim. No mirem d'esmenar i perfeccionar la humanitat, de manera que siguin dignes d'ocupar els seus llocs al nostre regne del cel. Mirem de treure el tel del nostre pensament que ens fa creure que no són perfectes ara, o no són ara mateix al regne de Déu.

La Sra. Eddy un cop va dir, “L'error no és res tret de pensament erroni, i mai no ens hi hem de doblegar ni acatar-lo.” També digué, “L'error és pensament no científic i tot el què cal per a destruir-lo és el pensament científic o veritable.”

Quan la base del teu maldar és l'adient, i t'adones que la teva feina és aclarir la teva visió, el pensament que tens del pacient, i el pensament que tens del què pensa de si mateix, pot semblar que teus arguments siguin els mateixos que si li miressis de fer quelcom, quan de fet, no li fas res ni li vols fer res.

Si el teu pensament és científic, discerneixes que el teu pacient és un fill de Déu, que sempre n'ha estat, i que no pot manifestar res, tret del bé, puix ja és el reflex de Déu ara i per sempre. Maldes per saber-ho, i per saber que ell ho sap. El teu propòsit en fer això, tanmateix, no és fer-li res; és més aviat esmenar el pensament que en tens, i esmenar  el pensament que tens del que ell pensa de si mateix. El tractament científic del malalt obre la porta per a què el pacient sigui governat per la Ment divina, i no pas per la ment humana; però quan ens pensem que argumentem per canviar el pensament que el pacient té de si mateix, som susceptibles de perdre de vista la part de Déu en tot l'afer, i baixar al nivell del guariment mental, que no és gaire més que manipulació mental.

Quan mires de guarir el teu pacient com si fos quelcom a part de tu, treballes amb l'efecte i no amb la causa. Mires d'enfocar la imatge borosa i desfigurada canviant quelcom a la pantalla. Has d'anar a la causa del problema, que és al projector, i esmenar-lo allí.

 

146- VETLLA, que no limitis el teu concepte del guariment, i els hi facis als teus pacients allò que podríem anomenar un guariment de la piscina de Bethesda (Joan 5: 1-5). El fet que l'àngel davallés i remenés la piscina de tant en tant fa pensar que fóu només un canvi de creença allò que produí el guariment. La tasca de l'àngel es limitava a venir de tant en tant amb un propòsit específic, el de guarir la malaltia.

Una concepció limitada del guariment a la Ciència Cristiana li forneix al pacient només un fil de la corda de la Ment divina, escanyat-Ne l'acció i reduint-La a tornar la salut a un cos malalt. No va gaire més enllà de neguitejar o remenar la ment mortal una mica, i després deixar-la tornar al nivell d'abans.

Una concepció més ampla i contínua malda per donar-li al pacient tota la Ment divina. Una Ment que forneix no només la desitjada transformació física, ans també una regeneració i espiritualització mental, molt més valuosa que un simple canvi de condició física, i que roman de llarg després que el guariment físic ja ens hagi marxat del cap. Un practicant fa un guariment de Bethesda quan l'únic que vol és emmenar el poder de la Ment, per trasbalsar prou el pensament del pacient que li guareixi el cos, sense el propòsit més enlairat d'esperonar, si es pot, una regeneració espiritual.

Aquests mots foren el blasme de Jesús al Bethesaidisme, “Alça't, agafa la teva llitera i camina.” El Bethesaidisme promou l'enpantanagament expectant -la inactivitat-,  esperant que la piscina sigui remenada, o que el guariment caigui del cel. Una exigència més alta és encoratjar el pacient que encari o repti l'error de l'empatanagament i de la por, que li ha embaltit el pensament, i ajudar-lo a restablir l'activitat del pensament adient. Aleshores serà encoratjat a cercar no només l'alleujament físic, ans també la regeneració espiritual.

 

147- VETLLA, que havent declarat la veritat d'un cas i veure que no s'hi dóna, no et pensis que l'exigència és declarar més la veritat per engruixir el contrapés de l'error. És veritat que la Sra. Eddy feia servir l'exemple de posar més sucre a les balances amb els seus estudiants. Els hi deia que hi podia haver molt sucre però que la balança no es bellugaria fins que no s'hi posés la darrera cullerada. Els hi deia per animar-los a no defallir.

Cal fer memòria també que Jesús, malgrat guarir tota mena de malaltia, no va guarir pas a tothom. Hi pots haver abocat en un cas prou poder espiritual per bellugar muntanyes sense que hi hagi guariment. La raó de la manca de reeiximent pot ser un clam de manca de fe o d'empedreïment del cor del pacient.

Podem veure el tractament de la Ciència Cristiana com el Crist trucant a la porta. No et desanimis si la porta del pacient no s'obre a la primera. Si ajudes el pacient sense defallir a apujar la persiana de la manca de fe, de manera que hi hagi una joiosa acceptació de la veritat i expectativa de guariment, el pacient serà guarit. Però és de savis fer memòria que hauries d'escoltar el guiatge de l'Amor, que et pot menar a deixar el cas si el pacient no és receptiu ni expectant.

 

148- VETLLA, que quan les teves experiències humanes et fuetegen per deixondir-te espiritualment, com hom fuetegeria un cavall engorronit perquè camini, no gemeguis ni et giris per veure què es el que et fueteja. Jesús ens avisa que quan hàgim posat la mà a l'arada no mirem enrera. En fer-ho, t'alenteixes i anul.les el bé que hauries de fer.

La Sra. Eddy un cop va declarar, “L'error no és res tret de pensament erroni, i mai no ens hi hem de donar ni doblegar-nos-hi. Hem d'anar al davant de l'error, i hi anar-hi tot el camí.” aquesta declaració ensenya que si mirem enrera, l'error ens pot atrapar.

Si un cavall es girés cada cop per saber qui el fueteja, el fuet perdria tot el seu bon efecte. Imagina't que a la teva experiència s'hi manifesta un sentit de mancança. En lloc de mirar de descobrir-ne les raons humanes, no te l'hauries de mirar com un fuet que t'esperona a treballar amb més fervor, -no pas per diners ni matèria-, ans per assolir una consciència espiritual més enlairada del fet que, no depens de la matèria i no et calen ni matèria ni diners materials, puix ets el fill de Déu i Déu en té cura en tots els sentits? Aquest discerniment et faria a mans tot el proveïment que et cal.

Assumim que un sentit de patiment es manifesta com el fuet per fer-te anar endavant espiritualment. No hauries de mirar d'enlairar-te dins del reialme de l'Esperit, on hi perds tota consciència del cos? Aleshores, com ens diu la Sra. Eddy, el cos no dirà ni piu. Però girar-nos vers el cos i esbrinar-ne la condició i mirar de guarir-la com si fos matèria, no és científic ni progressiu. Si sabem que la malaltia és la rebel.lió de la carn contra la mala pràctica que hi fas, el remei és aturar la mala pràctica. Per a fer-ho hom ha de mirar endavant no pas enrera.

 

149- VETLLA, que la demostració no esdevingui una feina, aparentment feixuga. El concepte humà de la feina, si li deixem posar el nas a la Ciència, farà fora la joia i l'eficàcia del maldar científic.

Quan la demostració es fa difícil, normalment és perquè l'acte de discernir allò que ja és veritat i ben establert, baixa fins al nivell humà de treballar per establir quelcom que es pugui palpar. És la diferència entre cridar un pacient que es desvetlli, pensant que dorm, i desvetllar-lo sabent que, de fet, ja està despert. És la diferència entre mirar de crear salut, i discernir que ja és un fet.

El maldar científic no es fa per establir el bé, ans per discernir que el bé ja existeix com una realitat ara i aquí. La veritable tasca no és escarrassar-se per a què el bé sigui omnipresent, ans desvetllar-se per reconeixe'l. La demostració esdevé una tasca feixuga només quan és un maldar per fer quelcom. Esdevé una joia lleugera i triomfant quan és un maldar per reconèixer i discernir allò que Déu ja ha fet. Només aquest maldar just establirà el regne de Déu a la terra, com ja és al cel, i serà fàcil.

 

150- VETLLA, que quan el teu pensament es deprimeixi, no vagis repetint arguments pensant que en són el remei. Quan un cotxe queda encallat al fang, si vas fent girar les rodes, s'hi enfonsa més. Només en pot sortir treient-ne pes i aixecant el cotxe.

De vegades els nostres arguments mentals fan semblar l'error més real en lloc de fer-ne minvar l'aparença de realitat; fan deprimir el pensament en lloc d'allleujar-lo i enlairar-lo. Fa més mal que bé argumentar en aquesta situació. El remei és fer memòria que argumentem per convence'ns de la irrealitat i impotència de l'error, però si el reprimim amb mà dura, demostrem que no ens enrecordem que simplement exposem una mentida, i no destruïm pas una realitat.

Quan la tasca mental se't fa un feix, atura't i adona't del per què. Alleuja el teu pensament dient, “De fet, no tinc cap feix, cap problema, cap tasca per fer, fora d'adonar-me que no hi ha cap tasca per fer, Déu ja l'ha feta tota.”

En aquests moments hauries de reposar dins l'Amor infinit fins que sentis que el teu pensament es fa més lleuger i foragita la feixuguesa per l'eclosió de la consciència espiritual. Aleshores quan sentis aquesta gràcil consciència de la presència i el poder de Déu, pots anar endavant per acomplir tot el bé i fer la demostració que calgui.

 

151- VETLLA que, mentre fas córrer al teu avió mental mirant d'agafar prou embranzida per enlairar-te més enllà de la ment mortal, o evidència material, no et marxi del cap que, per molta embranzida que un avió agafi a terra, no s'envola fins que els seus elevadors no apunten enlaire.

Un home no pot anar mai més amunt dels seus ideals i aspiracions. Si només aspira a gaudir de l'harmonia, la puixança material i el bé humà, res del què faci a la Ciència Cristiana el farà anar més enlaire d'aquest ideal humà limitat. Els seus elevadors encara van paral.lels al nivell de la materialitat. Quan el principiant descobreix la Ciència Cristiana i comença a agafar embranzida corrent arreu, pot pensar erròniament que l'eufòria d'aquest maldar preparatori és el vol espiritual enlairat, però això no és excusa per quedar-se encallat en aquest error.

Al segon grau, tal com s'assenyala a la pàgina 113 de Ciència i Salut, la ment humana és esperonada per la Veritat i és menada a un estat d'activitat que la posa a punt pel tercer grau, on l'home s'enlaira fins al punt de reflectir la Ment divina, i la ment humana és deixada enrera.

És cert que hom només pot deixar la ment humana enrera quan reflecteix prou la Ment divina per ser servat espiritualment.  Altrament es trobaria sense puntal. Aquest punt de vetlla és un avís per a què hom no es quedi content amb el refinament i l'activitat de la ment mortal, i amb l'anar corrent al vell nivell del pensament mortal.

Si dels dos socis d'un negoci, un fos gandul i l'altre diligent, aquest darrer planejaria de guanyar prou per comprar la part del negoci del seu soci. Mai no hauria de perdre de vista aquest objectiu, ni que de moment hagués de treballar amb el soci gandul.

 

152- VETLLA, que a la teva tasca científica no esclafis l'error amb massa duresa mental. La Sra. Eddy digué un cop, “toca l'error lleument quan facis el tractament, com al piano hi tocaries les notes d'embelliment.”

Quan afirmes la Veritat ho has de fer amb poder i força, però les negacions de l'error s'han de fer amb un toc mental lleuger. Per què? Perquè l'únic poder de l'error rau en lla seva aparença deceptiva o il.lusió. Si et capfiques reprimint-lo i te l'agafes gaire a la valenta, vol dir que et creus que té el poder de no deixar-te veure i establir el seu no res de la manera més simple i fàcil. És cert que ens cal activitat mental, puix el mesmerisme o hipnotisme treballa per mitja d'un sentit mental engorronit o embaltit; tanmateix quan te les heus lleument amb l'error en fer el tractament, demostres que reconeixes que no cal maldar gaire per exposar-ne el no res, i que no té cap poder que t'hi pugui posar pals a les rodes .

Has d'arribar al punt de descobrir que tots els clams de l'error són falsos, i la seva única veritat és que són no res. Mirar de suprimir l'error per la força en fer un tractament, demostra que no veus clar què mires de fer. Demostra que et creus que has de lluitar amb una realitat en lloc d'exposar un fals clam.

 

153- VETLLA, que no acceptis la idea general que la mica de poder que representava el petit còdol de David va vèncer un gran poder, anomenat Goliat. David, la manifestació i la representació visible de la omnipotència de la Ment divina, era, de fet, el gegant invencible equipat del poder infinit i fóu aquest poder el que vencé Goliat, símbol del poder del tot deceptiu de la mida material.

El parany del mesmerisme del testimoni dels sentits és capgirar-ho tot, magnificant el no res de l'error, fent-lo semblar un gegant, i menyspreant el poder i la presència de l'Esperit.

I doncs, quan ens encarem amb un problema que sembla gegantí, no hauríem de demanar-li a Déu més poder; ens les hauríem d'heure amb el magnetisme animal, que els nostres ulls es descloguin per veure les proporcions i les relacions adients de les coses. Aleshores ens adonarem que som els representants de Déu equipats d'omnipotència, i que anem a encarar un enemic que no ens ha de fer més por que un pardal.

La Ciència Cristiana no li dóna a l'home més i més poder per a què pugui encarar-se amb les gegantines forces del mal; ans li treu dels ulls les ulleres magnificadores del testimoni dels sentits, que ens fa veure l'error com si fos real, inflat i poderós.

Una vegada a un nen se li explicà que als cavalls que desfilaven amb pas joliu als feliços anys noranta, se'ls ensinistrava a alçar la pota en fer el pas, posant-los-hi ulleres magnificadores que els hi feien veure les pedretes del camí com si fossin rocs. Així alçaven les potes més del que calia per a passar-hi per sobre, fent el seu pas joliu.

Tant si aquesta història és veritat com si no n'és, il.lustra el fet que la creença del naixament a la matèria els hi posa als mortals les ulleres de la visió material de la ment mortal, i el pigmeu de la impotència i del no res humà s'infla i sembla un Goliat de poder i revenja. Quan l'enteniment espiritual fa fora aquesta distorsió, i li forneix a l'home una visió clara, l'home s'adona de l'absolut no res del no res, i del gran fet de la totalitat de Déu. És així com el Goliat de la ment mortal és conquerit.

 

154- VETLLA, que en un ximple i gelós maldar per protegir-te de l'error, no et separis de Déu (si això pogués ser). Ajustes la persiana de nit per protegir-te els ulls de la claror del carrer, i al matí no pots veure l'eixida del sol. Quan encares l'error refiant-te del tot que no és res, i que de fet només et pot tocar la claror de Déu, no pas el seu oposat suposicional, - puix l'error no fa claror -, t'adones que no cal ajustar cap persiana.

Jesús manà als seus deixebles que quan els piquessin en una galta, paressin l'altra, i no pas que miressin de protegir-se d'un altre cop. Dit altrament, no tinguis por que et tornin a picar per culpa de la teva paciència, puix de fet, dels fills de Déu només en pot venir estimació. Ens hauríem d'adonar que la suggestió que el mal et pot neular com la claror del carrer et neula als ulls, és només una martingala de l'error que mira de fer-te'n protegir d'una manera que et separa de Déu. El magnetisme animal xiuxiueja, “T'has de protegir del teu enemic.” Si obeeixes aquesta suggestió, reconeixes i acceptes la realitat i l'existència d'un enemic.

La Veritat diu, “Protegeix-te de la creença que hi ha enemics, de la creença que hi hagi res extern de què t'hagis de protegir, puix Déu és el Tot.”

 

155- VETLLA, que sàpigues destriar entre la feina que hauries de fer i pots fer pels altres, individualment i col.lectivament, sense haver-ne de demanar permís, i la feina que ningú hauria de fer sense demanar-ne permís, tret d'en situacions perdonables, com esmenta la Sra. Eddy a la pàgina 282 de Miscellaneous Writings.

La feina que hauries de fer per tothom és impersonalitzar l'error, veure'n el no res separat de l'home, i discernir la perfecció de l'home com la idea de Déu.

La feina que no hauries de fer sense permís, per regla general, és tractar un altre per a què es vegi separat del seu error, i perfecte a la vista de Déu.

Se'ns ha manat d'esmenar el nostre pensament dels altres a tota hora, però se'ns avisa que no mirem d'esmenar els pensament que els altres tenen de si mateixos sense el seu permís, tret de si hi ha un accident o quan el qui en té el dret, vol que ho fem.

És bo i permisible veure l'error separat de l'home, i doncs, com no res; però tractar un home perquè es vegi a si mateix separat de l'error, implica el maldar per entrar dins del precinte de la llar mental d'un altre, que ordinàriament no s'hauria de fer sense permís.

Si un noi s'agafés a una repalassa, la repalassa també s'agafaria al noi. Podries ajudar-lo a desempallegar-se'n tibant la repalassa, fins i tot sense el seu permís, però normalment hauries d'esperar que t'ho demanés abans de mirar d'ajudar-lo a deixar anar la repalassa. Pots fer la tasca impersonal de separar l'error de l'home a totes hores, però  ajudar un mortal a deixar anar l'error que agafa, sense que t'ho demani, és una cosa que no hauries de fer gairebé mai..

 

156- VETLLA, que no arribis al punt de creure't que al moment que atures els teus arguments conscients de la Ciència Cristiana, l'afluència de la Ment divina s'estronca. L'home no pot posar prou oli a la seva llàntia per fer-se claror a les hores fosques? No hauries de ser bo de sentir més i més que, puix l'home és el fill perfecte de Déu, la benaurada afluència de la Ment divina s'esdevé tant si argumentes conscientment com si no?

Hauries de maldar per establir la llei que des del moment que li desclous el teu pensament a Déu, no només una gran afluència de bé hi entra, ans és inestroncable, puix el bé és sempre d'amplada, benaurança i continuïtat infinita. De fet, ja hi entrava abans no li descloguessis a Déu el teu pensament. La teva feina real és foragitar allò que clama que no l'hi deixa entrar.

La Bíblia narra que Elies féu una demostració que li proveí menjar  quaranta dies. Hem d'aprendre a tenir més fe en la continuïtat i permanència de les nostres demostracions.

 

157- VETLLA, que en revifar el foc de la confiança i de l'espectativa espiritual, que forneix poder i eficàcia a les teves declaracions de la Veritat, no et creguis que els arguments guareixen. Els arguments fan pas a la Veritat que guareix, i doncs, són com la llenya que que nodreix el foc. Però és el foc que escalfa, i no la llenya que arrepleguem per cremar.

Un cop la Sra. Eddy va escriure a un membre del Consell de Direcció, “Persevera, i si el foc crema somort o sembla que es vulgui apagar, revifa'l amb fe i estimació. No deixis apagar mai la flama a l'altar de la Ciència Cristiana, i vetlla, treballa i prega sense aturador.”

 

158- VETLLA, que al teu maldar per adonar-te que ets un canal del bé per tota la humanitat, no passis per alt de deixar ben clar el fet que tots els homes són canals del bé per tu.

Jesús digué que els qui feien la voluntat del seu Pare eren la seva mare, la seva germana, el seu germà, volent dir que la seva demostració de la presència i del poder de Déu anava de bracet de l'adonar-se que els altres podien servir-lo espiritualment, puix aquest és el sentit espiritual de la mare.

 

159- VETLLA, que no et pensis que la teva feina és assolir un sentit perfecte de tu mateix per poder entrar al Regne de Déu, en lloc de perfeccionar el sentit de Fill de Déu que tens de tu mateix, per poder perfeccionar la idea que tens de la humanitat, revelant el Regne de Déu aquí i ara. No ens posem a punt per anar al cel. El cel és dins nostre i es manifestarà a fora en la mesura que discernim aquesta gran veritat.

 

160- VETLLA, que no caiguis a la temptació d'agafar la crema i la nata de la veritat i fer-la servir per assolir tot el bo i millor que la matèria o la ment mortal et pot oferir. Això capgiraria del tot el propòsit de la Ciència Cristiana, emprant-la per fer-ne de l'Esperit, matèria, en lloc d'espargir la matèria per a què l'Esperit es pugui fer visible. La Sra. Eddy ens instrueix que de les coses en fem pensaments, no pas que dels pensaments en fem coses.

 

161- VETLLA, que en declarar la Veritat, els pensaments del teu cor siguin tan científics com els teus arguments. La Bíblia ens demana de pregar, “Que els mots de la meva boca i els pensaments del meu cor Us siguin plaents, Oh, Senyor, penyal meu i redemptor meu!” A Jesús no el podia ensarronar el parlar científic que amagava un pensament no científic.

 

162- VETLLA, que no et creguis que la teva contesa amb l'error és alhora defensiva i ofensiva. Si et barallesis amb un lleó, la teva lluita seria alhora defensiva i ofensiva; però si lluitessis amb un pardal seria del tot ofensiva. Puix l'error és una falsa creença, no té més poder de tornar-s'hi que un pardal.

Tanmateix, si passessis per sobre d'una corda tibant, un pardal empipador voleiant al voltant teu seria una nosa que no et deixaria concentrar. La finesa del magnetisme animal rau en el seu maldar per distreure el pensament de la tasca de pensar justament.

 

163- VETLLA, que no et creguis que t'has escapolit de la presó de la mortalitat, simplement perquè has fugit de la teva cel.la, i t'has enfilat a les muralles de la garjola. La Ciència Cristiana troba l'home mortal primer a la cavorca de la creença mortal. Aleshores en acceptar la Veritat que se li forneix, hi ha un canvi per bé, que es pot comparar al fugir de la cavorca fosca i enfilar-se a la muralla de la presó.

Hom no se n'escapoleix, tanmateix, fins que no obeeix l'exigència de fer el salt al reialme desconegut de l'Esperit. Fins que no fa el salt, no s'ha escapolit de la mortalitat; simplement s'hi ha posat a punt.

Ser a la cavorca es podria comparar al primer grau de la ment mortal, que trobem a la pàgina 115 de Ciència i Salut, mentre que la muralla seria el segon grau. El tercer grau seria el salt al reialme de Déu que repudia tot allò que és humà i es dóna al diví.

Fem memòria, doncs, que ser a la muralla, no és l'objectiu de la Ciència Cristiana. L'estudiant que tira endavant, la troba tan meravellosa, comparant-la  amb la cavorca, que pot caure a la temptació d'acontentar-se restant en aquest punt humà exaltat.

 

164- VETLLA, que no et creguis que al símbols hi pots trobar inspiració. Aquest error és il.lustrat per l'estudiant que escriu tots els mots que diu el seu mestre, i s'afigura que n'ha copsat la inspiració.

Si hom fa notes a la classe i més tard hi fa una ullada, el poden ajudar a reviure l'exaltació del moment que les va escriure; però la inspiració és l'esperó espiritual que mai no es pot copsar ni confinar dins del estrets límits dels símbols humans. Jesús en féu esment com del vent que bufa allà on li plau, “i no pots dir d'on ve ni on va.”

La Bíblia i Ciència i Salut són els llibres que capturen la inspiració de Déu amb símbols d'una manera més acurada, tanmateix la demostració que féu la Sra. Eddy en aquesta direcció ha de tornar a ser feta constantment pels seus seguidors, altrament amb el pas del temps es perdrà. Que es pot perdre és demostrat pel fet que la gent llegí la Bíblia molts segles sense ser guarida. Un estudiant de la Sra. Eddy digué que treballava diàriament per saber que la inspiració del guariment era transmesa per aquests dos llibres als qui els llegien, i que cap error de suggestió o de creença no podia enfosquir ni fer minvar l'espectativa dels qui els estudien tocant a aquest punt vital.

 

165- VETLLA, que no t'agafis al teu concepte de Déu i al teu concepte de l'home com dues parts separades del teu pensament científic, com si alhora poguessis tenir una idea bona de Déu i una idea dolenta de l'home. Hi ha autoritat per dir que la frase “Santificat sigui el Vostre nom,” vol dir l'home. Si això és cert, aleshores amb el reconeixement de Déu com el Pare, hi va de bracet el manament de santificar l'home.

Si els vidres del teu cotxe fossin tan bruts que et fessin veure borrós a tothom qui miressis, els raigs de sol que hi passessin i et toquessin també quedarien distorsionats. “L'Amor es reflecteix a l'Amor.”

El concepte que tens del teu germà humà determina com la Ment divina llueix sobre teu i a través teu. Maldant per veure la humanitat tal com Déu la veu, pura i perfecta, fa pas perquè l'amor i el poder de Déu t'arribi i arribi als altres a través teu cada cop amb més potència i puresa. Si, altrament, t'entestes a veure ni que sigui un individu de manera errònia sense maldar per esmenar aquesta visió, no et sobti si l'Amor diví es manifesta distorsionat i revessat a la teva experiència.

La Bíblia ens diu que Job trobà la manera de deixar enrera la discordança, la mancança i el patiment en pregar pels seus amics (Job 42:10). El seu maldar per veure el Crist en els altres féu pas perquè el Crist li arribés.

 

166- VETLLA, que facis fermentar totes tres mesures de farina esmentades a Mateu 13:33. Aquestes tres mesures podrien representar l'enteniment que tenim de Déu, de l'home i de l'univers. El llevat és la inspiració espiritual que desvetlla la teva habilitat de veure les coses des del punt de vista real i espiritual, -com Déu les veu, la Seva pròpia expressió.

El testimoni dels sentits declara que tant el bé com el mal són reals. El món creu en un Déu bo i en un Déu dolent, en homes bons i homes dolents, i en un bon lloc anomenta cel i un de maligne, anomenta infern.

Capir la Ciència Cristiana ens forneix el llevat espiritual que, en abocar-se a la primera mesura de farina, fa que la concepció dual de Déu sigui bescanviada pel reconeixement d'un Pare-Mare Déu perfecte i infinit, que és massa pur per contemplar la iniquitat.

En fer fermentar la segona mesura de farina amb el llevat espiritual, discernim que només hi ha un home, el reflex de Déu, perfecte i immortal, i allò que sembla un home pecador és un fantasma del mesmerisme, que no és l'home ni n'és part. Els estudiants han d'aprendre com l'error els engalipa i en fa els seus advocats, de manera que els mortals es pensen que es representen a si mateixos i no a l'error.

Quan el nostre país fa la guerra, hem d'aprendre que l'enemic real és el mesmerisme al bell mig nostre, -la cinquena columna que ens tempta a pensar com els altres pensen i a odiar individus o nacions. En donar-nos a aquest error, perdem Déu.

Abocar el llevat a la tercera mesura de farina, l'univers, és el punt més fàcil de negligir, puix sembla senzill d'acceptar el dictum de la vella teologia, que l'home malda per deixar enrera aquest món imperfecte ple de pecat, malaltia, discordança, decadència i mort, per anar a algun lloc llunyà anomenat cel.

Hem de discernir que no hi ha altre cel tret del que hi ha aquí, i que el veurem externalitzat quan hàgim acceptat que la consciència del regne és dins nostre. La Sra. Eddy ens diu a Ciència i Salut que nosaltres fem el nostre propi cel. L'únic univers de Déu és aquí i ara; és l'únic univers que hi ha. Sembla material perquè el sentit mortal el desfigura. L'home ha de canviar el punt de vista del seu pensament; aleshores ens adonarem que allò que semblava material, és espiritual i perfecte.

Ens pot semblar que hem deixat enrera la concepció del Déu dual i de l'home dual, però no hem fet fermentar tota la pasta fins que no hem descartat la concepció de l'univers dual. Hem de desvetllar-nos i veure que només hi ha un univers, que és aquí i ara; que no està malejat, només li sembla contorbat al qui se'l mira a través de la bogor del mesmerisme. Sense cap mena de dubte això és el que la Sra. Eddy tenia al cap quan digué, “Si no tens pacients, pots tractar els ocells i les plantes; els hi cal tractament.”

El llevat fa el pa més mengívol, no fa pas un pa nou. El llevat espiritual il.lumina el pensament espiritualment, per copsar la veritat d'allò que la cortina de fum del mesmerisme ha entelat amb la distorsió i la falsia. La Ciència Cristiana no ens emmena un home o un univers nou, ans un sentit nou i just del vell.

 

167- VETLLA, que no et creguis la vacuïtat, o aquesta sensació de buidor espiritual que va de bracet d'un sentit de desànim i de por. Jesús digué, “Poden els fills de les noces fer dol mentre hi ha el nuvi? Però arribarà el dia que el nuvi els hi serà pres, i aleshores dejunaran.”

Si hom gaudeix de la música de poca qualitat, ha de dejunar d'aquest plaer mentre el gust per una música més refinada es desenvolupa. Déu parla amb tots els seus fills a tota hora, però han de fer dejuni de les veus del món, si volen destriar quina és la veu de Déu.

Quan l'estudiant que tira endavant es troba abocat a la depressió i a l'aparent buidor espiritual, no s'ha de desanimar; hauria d'esguardar aquestes experiències com una prova de progrés espiritual. Per què? Perquè són el pas preliminar de la seva propera revelació.

La manera de guardar-se de creure en la vacuïtat és refusar d'estar deprimit. La Sra. Eddy ens diu que aquest buit aparent ja és ple de l'Amor diví. La demostració és aguantar ferm, i no deixar-hi entrar res fins que no sigui anegat per la consciència de la Veritat.

La temptació en aquests moments és mirar d'omplir el pensament amb quelcom que ens faci marxar del cap el sentit de buidor, puix pel sentit mortal pot semblar una condició trasbalsadora. L'estudiant que resisteix fidelment aquesta condició s'adonarà que fa un gran creixement espiritual. És un truïsme que Déu escriu sobre una pissarra buïda.

Jesús vol dir-nos a la cita esmentada més amunt que hi haurà moments que ens creurem que hem perdut el nuvi -el sentit espiritual enlairat. És aleshores que hem de fer dejuni, o refrenar-nos de mirar d'omplir le buit amb distraccions humanes, fins que no revingui l'influx espiritual, perquè de fet no hi ha cap buit.

Quan un estudiant té una revelació a la Ciència i s'hi agafa, demostra que li fa por el buit. Té por que si perd aquesta revelació gloriosa, no serà bo de rebre'n una altra, i es quedarà a les fosques. Se'ns dóna la Veritat per compartir-la amb els altres. Si reps un pensament que t'ajuda, dóna'l als altres. Aleshores l'aparent pèrdua serà només el lloc de donar-la, per a què una revelació més alta hi pugui entrar. Sabent això, acolliràs el buit aparent, puix assenyala que estàs a punt per una revelació més gran.

No et faci mai por que la teva ment sigui una pissarra buïda, però en aquests moments guarda-la, que només Déu hi pugui escriure.

 

168- VETLLA, que no miris de fer treballar el poder espiritual, sense purificar alhora els motius que t'empenyen a emprar-lo, -esporgant-ne la limitació mortal i el desig finit.

Treballaràs sis dies encarant el mesmerisme de la creença mortal per destruir-lo; però després ha d'arribar el Sàbat, el moment de descloure el nostre pensament a la presència de Déu per gaudir d'aquest esbargiment que ens retorna per la batalla. No n'hi ha prou de declarar que Déu és la nostra fortalesa; hi hem d'anar sovint perquè ens retorni, tal com hem de revifar una joguina mecànica quan s'ha descarregat.

El dia del Sàbat és el símbol del girar-se vers Déu per reposar-hi i pouar-ne fortalesa i vida. És l'esmolar les nostres eines espirituals per poder tirar endavant i emprar-les sis dies. També simbolitza l'arrecerar-se dins de l'Ànima per purificar els nostres motius i purgar-los de finitat i materialitat.

 

169- VETLLA, que te'n recordis que, quan la Sra. Eddy ens diu que el desig és pregària, no diu pas que el bon desig sigui pregària. La Ment és la deu de totes les coses, i el desig n'és el motlle. Pot passar que maldem per assolir una consciència espiritual de la Ment, i encara tinguem desitjos humans.

Quan un estudiant vol fer una demostració financera, el desig de diners és prominent al seu pensament. Vol emprar el poder diví per sadollar allò que es pensa que li cal. Però, de fet, no ens cal mai res material. Ens pensem que ens cal una cosa física o material, quan, de fet, allò que ens cal és mental i espiritual.

La primera passa per demostrar proveïment és adonar-se d'allò que realment ens cal. L'home li demana a Déu que beneeixi i li garanteixi el seu desig humà, només perquè encara no ha entès realment què hauria de demanar a la pregària.

És perillós covar al cor un desig humà i alhora voler reflectir Déu. La nostra consciència creixent de poder espiritual pot fer que el nostre desig sigui sadollat sense haver-lo posat a les mans de Déu, per a què pugui ser afaiçonat i exaltat abans no agafi cos en paraules i en fets. Pot passar, doncs, que sadollar-lo ens faci més mal que bé.

Un cop la Sra. Eddy va escriure a l'editor de les publicacions, “És un pensament trist, molt trist, que els diners regulin l'acció de tants estudiants. Si els diners haguessin governat la vostra Cap, la Ciència Cristiana avui no seria res, en lloc d'haver vençut tota mena d'oposició i governar i regnar ... He treballat sense diners i sense posar preu, fins que Déu no m'ha pagat a la Seva manera. És segur d'anar i fer el mateix. Vaig deixar casa meva, els meus amics, i un sou sucós d'escriptora per servir la Causa de la Ciència Cristiana. He aguantat tota mena d'acusacions i d'humiliacions en nom de la Ciència Cristiana, i les he deixades enrera. Aquesta és l'experiència de la vostra Cap. Estan a punt els seus seguidors de traginar la seva creu, com ella ha traginat la seva, per seguir el Crist, o exigeixen tot allò que humanament volen?

 

170- VETLLA, que no et facin més basarda les fases discordants i poc plaents de l'experiència humana que no pas les que, en embaltir-te, et furten l'habilitat d'encarar i vèncer la dominació de la creença mortal o mesmerisme. Val més tot allò que remena i fa el pensament més actiu espiritualment que no pas l'efecte calmant i destructor d'activitat de l'harmonia humana, que ens embalteix i ens furta la determinació de vèncer la dominació de la creença mortal.

Si aprenguessis a anar a cavall, i te'n donessin un d'indòmit -un cavall determinat a fer caure el seu genet- quan l'arribessis a muntar, la teva habilitat de genet seria inqüestionable. Potser amb la Seva saviesa Déu ens ensinistra a agafar-nos-Hi espiritualment, donant-nos el pa de l'adversitat i l'aigua de l'aflicció, com llegim a Isaïes 30:20, de manera que finalment poguem dir, “Res de tot això em somou.” No és difícil de veure que l'harmonia humana no ens ajuda gaire a agafar-nos a Déu. Jesús digué, “No us facin por els que poden matar el cos, però no poden matar l'ànima (el sentit espiritual actiu de l'home); més aviat temeu el qui pot destruir tant el cos com l'ànima a l'infern," embaltint el sentit del deure vers Déu, quan allò que més cal és estar espiritualment desvetllat.

Al desè capítol de Daniel, hi llegim la visió espiritual que Daniel assolí en vèncer no pas l'aspecte poc plaent de l'experiència humana, ans el plaent. Hi diu, “No vaig menjar bon pa ... fins que no hagueren passat tres setmanes.” Això assenyala el progrés que féu alliberant-se de la cara plaent de la pretesa llei natural de la creença mortal. El resultat fóu una meravellosa visió espiritual, que ha passat a la història com un afegitó remarcable i potent de la revelació espiritual, per ajudar l'home a capir i a destriar el bé del mal, la veritat de l'error.

La demostració feta sobre el cantó poc plaent de l'existència mortal ens hauria de fer madurs per fer la demostració sobre el cantó plaent. El progrés real comença quan reptem l'harmonia humana, no pas la discordança. La creença en el poder del mesmerisme que ens engrapa el trobem sobretot a la convicció inconscient que el menjar, el dormir, l'exercici, ens calen per a viure i tenir salut. Les fases del mesmerisme que ens exigeixen una demostració més gran són les que no fan repicar campanes d'avís quan ens hi donem.

Cap estudiant actiu de la Ciència Cristiana no se'n va a dormir a la nit sense refusar vigorosament qualsevol sentit de discordança, pecat o malaltia que l'assetgi. Però ho fa perquè aquestes suggestions toquen una nota d'avís que no pot passar per alt. Se sentiria culpable si no ho fes. Tanmateix puix l'enemic de Déu és la materialitat, cal a mesura que progressem, resistir les fases aparentment naturals i harmonioses de l'existència mortal amb determinació. Aquesta tasca no s'ens hauria de fer costa amunt, puix el reconeixement de l'error és tot l'error que hi ha. Per exemple, quan hom està malalt, tot el que hi ha de la malaltia és el reconeixement de la malaltia. Tot el que hi de la temptació és el reconeixement de la temptació.

La Sra. Eddy, tanmateix, no esperava que bandegessim el dormir fins que no hi estiguéssim a punt. Però abans d'anar a dormir podem maldar per adonar-nos que Déu dóna al seu estimat el veritable son, i que cap fals sentit del son ens pot posseir. Podem discernir que el repós veritable és la consciència de Déu, i no pas el donar-se al mesmerisme de la inconsciència.

Una raó que fa el terme “magnetisme animal maliciós” tan adient, és que ajuda els estudiants a sentir-se tan culpables si no se les heuen amb la materialitat plaent i normal com se'n sentirien si no se les havessin del tot amb el pecat.

Quan a un estudiant se li serveix menjar delicat i luxós, no hi ha cap nota d'avís que el faci estar a l'aguait de l'error de la sensació a la matèria, com n'estaria si l'assetges la malaltia o el pecat. Amb el terme “magnetisme animal maliciós,” l'estudiant és posat a l'aguait de la seva negligència, si en condicions humanes harmonioses, no se'n surt de fer memòria del no res del sentit material, que clama tenir-lo atrapat, afirmant que sense el sentit material l'home es moriria. Aquest terme  afegeix una nota d'avís als clams de “bon pa,” son, aire, exercici. Ajuda l'estudiant a fer-se conscient de tots els clams del sentit material que l'home ha de destapar i foragitar per reflectir la Ment que hi havia en Crist Jesús.

 

171- VETLLA, que quan pensis que una persona està dominada pel magnetisme animal, no acceptis també la noció que una hora abans no n'estava, perquè no en veies cap senyal.

Ser dominat pel magnetisme animal, vol dir que hom no se n'ha sortit de ser governat per Déu. L'home és, aparentment, un canal per l'error quan no és un canal per Déu. Hom és dominat pel magnetisme animal quan és controlat pel pensament humà; tanmateix pot ser inconscient de l'error fins que no passa quelcom que li descluca els ulls.

Pot semblar cruel declarar que els mortals estan dominats pel magnetisme animal, però la lògica demostra que rabejar-se en el pensament humà, per innocent que sembli, ens fa un canal de l'error, que deixa fora la Ment divina.

Si declares que algú està dominat pel magnetisme animal perquè diu o fa quelcom que no lliga amb el que a tu et sembla bo, i et creus que una hora abans no n'estava perquè les seves paraules i accions aparentment eren bones, vol dir que has entès malament el que la Sra. Eddy va mirar de transmetre amb aquest terme.

L'error sempre és negatiu, mai positiu. La manera adient de detectar el clam del magnetisme animal no és tant pel què l'home mortal fa, ans pel què no fa. Si no malda per reflectir la Ment divina, el magnetisme animal el domina, ni que les seves accions i les seves paraules semblin angèliques.

 

172- VETLLA, que no et quedis empantanagat en el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob. El concepte que de Déu en tenien aquests patriarques era molt més avançat que tota altra concepció de la divinitat del seu temps; però emprar la terminologia d'aquest triple nom indicaria que la comprensió de Déu no s'eixamplà ni anà a més moltes generacions seguides. Una concepció més refinada de Déu és l'esperança de la raça; els mortals no haurien d'aturar mai el procés de refinar-Ne la concepció, puix la Sra. Eddy ens diu que capir Déu és la tasca de l'eternitat.

Cap estudiant no ha assolit encara el just enteniment de Déu. I doncs, quedar-se empantanagat en el concepte que en tingui -per molt enlairat que sigui- el faria tan culpable d'idolatria com si adorés déus de fusta o de pedra, puix és encara un concepte humà de Déu.

La Ciència Cristiana presenta el concepte just i bo de Déu, i a mesura que l'estudiant mira de capir-lo i fer-se'l seu, hauria de notar que cada dia que passa l'acosta més a aquest objectiu. Però mai no s'hauria de creure que ja l'ha assolit i pot afluixar el seu maldar per arribar-hi.

El creixement espiritual ens exigeix un concepte de demostració que constantment s'eixampli i es refini endavant, enfora i enlaire. Les nostres trobades testimonials dels dimecres simbolitzen aquest anar endavant, les trobades dels afers de negocis de l'església, l'eixamplar-se enfora, i els serveis dels diumenges, l'anar enlaire.

La història Hebrea primerenca ens presenta un concepte tribal de Déu, un Déu que destrueix els enemics dels Israelites i ajuda la nació hebrea a esdevenir una nació poderosa i pròspera. Avui els estudiants tenen el concepte d'un Déu que pot guarir la malaltia, foragitar el mal, la por i els límits, per poder gaudir de vides harmonioses i pròsperes. Tanmateix aquest és encara un concepte de Déu que s'ha de refinar, si no ens hi volem quedar empantanagats tres o quatre generacions més.

El nostre creixement espiritual depèn de refinar la nostra idea de Déu i d'eixamplar el nostre concepte de la demostració. Ciència i Salut fa esment de creences que es refinen. És adient que el primer concepte de demostració que hom té vagi lligat amb els beneficis personals que n'espera. Però la Sra. Eddy, assenyalant un estat de creixement més refinat, féu un cop aquesta afirmació a casa seva, parlant de si mateixa: “Primer  demostrà la salut a la carn; ara demostra la salut fora de la carn.” Aquest pas enlaire ha de ser una demostració que ens faci inconscients de la carn, o vagi més enllà de la carn. L'estadi final ha de ser la plena eliminació de la creença de la carn, o sentit material.

Al segon estadi hom ha de mirar d'esdevenir tan independent de la creença d'un sentit material, o cos, que no li reconegui a cap condició física ni la realitat ni el poder de posar pals a les rodes a la seva tasca per Déu i per l'home, apropant-se al punt on tot el sentit material queda engolit dins l'Esperit.

Que en seria de trist veure l'empantanagament d'un estudiant que es passés tot el dia emprant el poder de la Veritat per refinar la creença material, sense arribar al punt de mirar d'enlairar-se per sobre del sentit material tot discernint-ne el no res! De ben segur es mereixeria ser titllat d'idòlatra. L'única manera que els estudiants poden evitar aquest nom és mirant de refinar cada dia la seva manera d'emprar la  la comprensió i demostració de Déu.

 

173- VETLLA, que no diguis ximple al teu germà, i t'exposis al foc de l'infern. Creure't que algú és el canal de l'error, o magnetisme animal, sense blasmar aquesta imatge i fer-ne no res, és dir que el teu germà és un ximple perquè el veus com si estés separat de la Ment, l'únic origen de la saviesa, i fer l'error real.

Puix el propòsit de l'error és fer-te reconèixer la realitat del que no és real, tot allò que et tempta a admetre l'existència d'un poder o d'una persona a part de Déu, és l'error que s'ha de destruir immediatament, tant si es manifesta en tu com en un altre.

Viure dominat per la creença del magnetisme animal és ser al foc de l'infern, puix aquesta creença fa via cap a la seva destrucció final. Ens pensem que progressem i fem la coneixença de les operacions de l'error, en descobrir que els mortals són els canals del magnetisme animal, perquè és una cosa que el món no sap. Tanmateix saber això no destrueix l'error, només ens ensenya allò que l'error mira de fer-nos creure. Has de negar aquesta creença, altrament esdevindràs un servent del pecat.

La temptació de veure els altres com canals del magnetisme animal s'agreuja a casa nostra, puix si vivim amb gent que no són Científics Cristians, ens critiquen més per culpa del raser de pensament i de conducta que professem. I no se n'estan de dir allò que un estranger pot veure, però no gosa dir. La gent de casa nostra ens exigeix de treballar més que ho faria un foraster per a veure'ls com el fill perfecte de Déu, puix és més fàcil de tenir un sentit no científic de l'home sense reptar-lo a casa nostra que a fora.

La motivació per a destapar i encarar l'error a casa nostra no hauria de ser només per la nostra protecció. Ho hauríem de fer perquè volem alliberar el nostre germà, si podem, de la servitud inconscient que sempre va de bracet del fer-se un canal per l'error.

És cert que has d'admetre que el teu germà és un ximple, perquè actua menat per una ment ximple, abans de saber que el seu jo real és savi perquè és menat per la saviesa infal.lible de Déu; aquesta primera passa és dir la veritat de la mentida, o sigui, que acceptar la ximple ment mortal ens fa manifestar ximpleria, ni que sigui el testimoni d'una mentida.

Exigeix una demostració curosa canviar el concepte dels qui ens són més propers i estimats, de ser canals de l'error, a canals de Déu; però això s'ha de fer tant pel nostre bé com pel bé de la nostra família. Has de saber que el teu germà és per tu un canal de benediccions infinites. Has de declarar i saber que Déu el fa servir sempre per beneir-te, i per beneir-se a si mateix i als altres.

La pregunta de Jesús, “Qui m'ha fet el teu jutge? blasma la manera cofoia que tenim de jutjar-nos els uns als altres, dient que un és un canal pel bé i l'altre pel mal. La declaració de Jesús es podria expressar, “Et penses que tinc un sentit mortal que em fa declarar que un mortal és més bo que un altre, si sé que tots els homes, de fet, són els fills de Déu, i doncs, canals pel bé els uns pels altres i per mi?

Cap error no et pot semblar real tret que et domini. Tot el què cal per fer que el magnetisme animal sembli real i et pensis que n'ets la víctima, és acceptar la il.lusió que opera per algun canal. Admet que té un canal en algun lloc i has admés tot el clam.

 

174- VETLLA que no facis diferències entre els clams de l'error basant-te en la seva manifestació humana, dient que un és més perillós o difícil de guarir o de reduir al no res que un altre. Tot l'error es recolza sobre la mateixa creença fonamental, tant si la seva manifestació sembla esfereïdora com si no.

La creença d'un encostipat potser no desvetlla tanta por en un estudiant com un altre clam que sembla més seriós; però la metafísica sap que totes les falses creences són irreals, i afirma teòricament que una creença errònia és destruïda per la veritat tan de pressa com una altra, ni que n'hi hagi que semblin més entestades que d'altres. Un home boig que es pensa que és Napoleó és tan fàcil de guarir com el qui es pensa que és un ratolí.

Allà on la manifestació de l'error sembla especialment paorosa, l'estudiant hauria de minimitzar el seu sentit de l'error a nivell de la causa, i aprendre la lliçó que des del punt de vista de la Veritat, tot l'error és fonamentalment el mateix, la creença en una ment i un poder a part de Déu.

Els mortals jutgen Goliat per la seva mida, i els hi fa més basarda una gran manifestació que una de menuda. Els metafísics ensenyen que de vegades les fases més insignificants de l'experiència humana li furten Déu a l'home (a nivell de creença), tant com una de més significativa si no se'n detecta l'acció i s'encara.

Amb una manifestació de l'error esfereïdora tenim la tendència  d'acceptar un exagerat sentit de causalitat. Els mortals graduen la causalitat segons la manifestació. La Ciència ens ensenya que, entès com la causa mental dels fenòmens, l'error és sempre el mateix. Creure que hom ha de posar deu cops més dedicació per guarir un càncer que un refredat demostra que a l'estudiant li manca experiència i maduresa.

Quina és la diferència entre els practicants? Per què un se'n surt més bé que un altre? Un és més bo que un altre de detectar l'error i treure'l del seu amagatall perquè fa servir el “sentit de l'Ànima” que la Sra. Eddy esmenta a la pàgina 85 de Ciència i Salut. I un error que s'ha tret del catau pot ser encarat i vençut per la Veritat facilment i de seguida.

Cal el mateix còdol, o sentit sencer de la demostració, per encarar tots els Goliats. David no apallissà Goliat amb una allau d'arguments. No li digué, “Ara et faré tractament una setmana i a veure què passa. Si d'aquí una setmana encara ets viu i tens poder, hi tornaré.” S'hi va encarar aramat amb l'enteniment de la Veritat per esclafar la il.lusió o menudesa fent-se passar per poder. Emprà una afirmació científica, el “gra de Ciència Cristiana” que pica l'error al seu punt vulnerable, la creença d'intel.ligència i sensació a la matèria. Això féu el fet.

El gra de Veritat de David era un reconeixement absolut de la totalitat del poder de Déu que el recolzava, i el discerniment del no res de tot el que clamava oposar-se-li. Quan reconeixes que el poder de Déu és l'UNIC PODER, per força has de reconèixer el caràcter il.lusori de tota  cosa que clami un poder que pot ser emprat contra aquest poder ÚNIC. Ens cal aquest discerniment per encarar l'error, i és tot el que ens cal.

El practicant reeixit és el que va endavant amb l'actitud mental de David, sense mirar la mida o aparença formidable de la manifestació, ans amb el ferm coneixement i la fe introntollable que l'omnipotència de Déu recolza la seva arma, que pel sentit humà sembla tant poc adient. No minimitza la importància d'encalçar l'error amb un sentit espiritual sencer. Tanmateix sap que és tot el que li cal; no sent que li calgui res més per encarar tota fase de l'error, o del no res, que tregui el cap paorosament assumint que és real i formidable.

 

175- VETLLA, que el clam de la inflexibilitat de pensament no et tempti. Què podria fer un terrissaire si l'argila que afaiçona s'endurís? Com pot menar Déu l'home, si l'home no s'amotlla dolçament a la voluntat divina

Tota decisió predeterminada demostra inflexibilitat, de la mateixa manera que definir d'entrada què vols que la Ment divina acompleixi a l'hora de la demostració, és estabilitzar l'arca. La diferència entre formular un problema de manera adient, i definir el què vols, rau en la motivació, la percepció i la confiança. No emprem la demostració per tenir un cotxe. Tanmateix hom hauria de maldar per discernir que que en fer la tasca de Déu, no ens hauria de mancar cap expressió genuïna d'activitat ni de baldor. I aquesta demostració es pot materialitzar en un cotxe.

Hem de ser forts i immutables en el nostre enteniment de la Veritat, però hem de ser flexibles a l'hora de la demostració, quan som menats per la mà de Déu.

 

176- VETLLA, que no et creguis que la demostració dels estudiants més joves sovint depassa la dels metafísics més avançats, com si una fe i un enteniment més minso pogués acomplir més que una de més gran.

Quan la temptació del desànim encara un estudiant, perquè la discordança física sembla que no s'esvaeixi tan facilment com als estadis primerencs de la seva carrera a la Ciència, que faci memòria que és més fàcil neutralitzar l'àcid d'un got de llimonada ficant-hi sucre, que no pas treure'n tot l'àcid pel procés de destil.lació.

Les demostracions primerenques d'un estudiant normalment no van més enllà de fer innocus els efectes de la por, en omplir el pensament de Veritat i d'Amor. No és difícil d'apaivagar la por amb l'Amor, i eliminar-ne així els efectes físics; però el progrés els hi demana als estudiants de fer la tasca més difícil d'emprar el poder de la demostració per destruir totes les fases de la creença material. Els resultats externs d'aquest maldar més avançat, poden semblar més lents d'arribar, però aquest maldar no només alleuja temporalment l'error, ans el destrueix per sempre.

 

177- VETLLA, per fer-te memòria cada dia que l'acció de la Veritat és sempre preservar la realitat, i no pas destruir la irrealitat. Aleshores sabràs que, quan l'acció de l'Amor diví sembli que et faci mal, és perquè encara t'identifiques amb la irrealitat.

La fornal destrueix el carrall, i refina o allibera l'or. Si et lligues amb el carrall semblarà que l'acció de la Veritat et faci mal. Si tanmateix t'identifiques amb el bé, saps que l'acció de la Veritat és sempre beneïda, puix allibera dins teu la idea espiritual.

Aquesta vetlla defineix la ira de Déu com l'acció benaurada de la Veritat destruint la irrealitat, una acció que sembla plena de fúria només als qui estimen la irrealitat i s'hi arrapen.

La Sra. Eddy ens instrueix que ens declarem espirituals i immortals i  declarem que els altres també en són. D'aquesta manera ens escapolim de l'ordalia de passar per la il.lusió de la destrucció de bracet del carrall de l'error. Ens identifiquem amb allò que creiem que és real. Veure l'error en un altre com si fos real és identificar-nos-hi.

 

178- VETLLA, que no barregis el mètode espiritual amb el desig humà, i et creguis que ets un Científic Cristià que va a més. Els mortals quan s'acosten a la Ciència Cristiana, hi porten el desig humà de pau i tranquil.litat a la matèria, i miren de barrejar aquest desig amb el mètode espiritual, un mètode que té per finalitat alliberar els mortals del miratge il.lusori. Si no van a més espiritualment, aniran fent servir aquest mètode, en lloc d'un mètode material, com una via més fàcil d'assolir i servar la salut i la benanança humanes.

La gespa que es rega més del compte no s'arrela prou fondo per trobar l'aigua que no s'estronca a les secades estiuenques. Un estudiant que se'n surt de servar l'harmonia humana de manera constant, mai no s'arrela gaire fondo a la Ment divina.

L'home que fa un pou, s'encara amb la temptació d'aturar-se quan troba l'aigua superficial. Tanmateix, tret que no vagi més fondo, aquesta aigua superficial s'estroncarà a l'hora de les secades. Podríem dir que l'harmonia humana és l'aigua superficial que vol fer aturar la nostra cerca de les deus d'aigua eterna del bé espiritual.

Sembla estrany de dir que si hom no vetlla, serà temptat d'emprar la demostració per poder aturar la demostració. L'home mortal deleja trobar seguretat a la matèria, i tragina aquest desig quan s'acosta a la Ciència. Tanmateix l'objectiu adient hauria de ser arribar al punt on hom no pot tirar endavant sense demostració, i cada dia ha de fer la demostració per menjar, dormir, caminar, parlar, i fins i tot existir! Només d'aquesta manera la feblesa humana es fondrà dins la fortalesa divina. Per què? Perquè la demostració vol dir aprendre a refiar-se de Déu del tot.

Hem de deixar enrera l'ús immadur de la demostració per manifestar els desitjos humans i un sentit material de l'harmonia. Els ensenyaments de la vella teologia ens fan treballar per un objectiu finit, i ens forneixen un mètode finit per assolir aquest objectiu. No hauríem de fer servir el mètode infinit de la Ciència Cristiana per assolir l'objectiu finit de la falsa teologia! Un mortal pròsper, amb salut, i que simplement se n'està de fer certes coses que es consideren pecaminoses, no és l'ideal de la Ciència Cristiana. Allò que cerquem és de fer fora un sentit finit de l'home per a què l'home de Déu es faci visible.

 

179- VETLLA, que no et donis a l'error esmentat a Joel 3:5, i portis al temple les bones coses plaents de Déu. Ni que les nostres coses plaents representin l'harmonia que ve de la demostració, no s'han de portar a l'església, puix l'església representa el maldar i l'activitat espiritual, que té per divisa “Posa't a punt per la guerra.” (Joel 3:9) Les coses bones representen el fruit de la demostració, mentre que l'església representa la lluita amb el sentit material que no es pot afluixar fins que s'acabi. El pensament de compleció no hauria d'entrar, doncs, dins de l'església, puix l'església representa creixement espiritual.

El perill dels resultats és que poden crear cofoïsme, que és la mort del progrés. Cap nen que ja ha passat la llar d'infants no pot jugar a la classe. La classe és el lloc d'estudi. La nostra església és, doncs, el lloc de la demostració.

Si hom vol un progrés constant, no hauria de voler ni cercar mai que un error fos fet fora sense demostració. Altrament no es posa a punt com cal per encarar el proper problema. Tenir un bon objectiu espiritual vol dir capir que progressar és vèncer de manera adient cada error que ens ve a trobar mentre fem camí, demostrant així la nostra fidelitat.

Passar per alt un error és deixar de moment la lluita. Un cop un estudiant de la Sra. Eddy declarà que a la primeria del seu estudi de la Ciència, quan patia una dificultat pregava que no fos feta fora si no era per la demostració. Per ell la demostració era una cosa tan vital i sagrada, que no volia perdre cap oportunitat de fer-la servir.

L'església no és un lloc on els estudiants hi van a embaltir-se amb la fàtua idea que la seva feina ja s'ha acabat perquè la demostració els hi ha fet a mans bones coses plaents. Ben altrament, és un lloc on els estudiants han de ser esperonats constantment a fer activitat espiritual.

Un lluitador de boxa professional lloga companys de combat amb l'únic propòsit d'esvivallar cada dia les seves millors habilitats, preparant-se pel gran combat. Però aquest entrenament no s'atura mai. L'església és un camp d'ensinistrament pels lluitadors que cerquen el premi espiritual; els hi ha de presentar, doncs, als estudiants problemes que demanin constantment el grau més alt de traça i maldar espiritual. Una actitud progressiva acull joiosament tot allò que exigeix emprar el sentit més refinat de demostració assolida.

Ens posem a punt per una gran batalla, guanyant batalles menudes. Jesús esperonà contínuament oposició, com si llogués companys de combat a fi d'assegurar-se cada dia la preparació que li calia per la seva demostració final sobre la mort. La Bíblia ens narra que posant-se a punt per vèncer Goliat, David encarà el lleó i l'ós. Una nota escrita a la Bíblia de la Sra. Eddy diu, “Quan el magnetisme animal se li arrapava a la consciència, David encalçava l'error i en determinava la causa (a nivell de creença), i guanyava el terreny perdut. Això el menà a una condició mental que li féu veure el mal com una única suggestió, ni que fos gegantina, en lloc d'haver-ne d'encarar cada clam insignificant.”

És bo de fer memòria que la quimicalització de la ment mortal és l'error madurant per ser destruït. Aleshores hom no es desanimarà perquè no se'l deixi reposar al seu viatge, o portar les coses bones plaents de Déu dins del temple.

 

180- VETLLA, que a la vall de la decisió hi facis la decisió justa (Joel 3:14). Hom és cridat a triar entre una experiència humana que és harmoniosa mercès als efectes de la demostració, però que no ens fa créixer gaire, i una que emmena un desenvolument cada cop més gran perquè hi ha problemes constants. No hi pot haver gaire desenvolupament tret que hom tingui oportunitats de demostrar.

Un home que roda per la jungla pot triar entre caminar dins d'una seguretat imaginària, o llogar batedors per fer sortir les bèsties salvatges dels seus amagatalls i destruir-les. Amb la darrera tria el seu camí no serà tranquil, però serà progressiu i benèfic per tothom. Una bona tria és estar a punt que tota mena d'error sigui fet fora del seu amagatall, tan de pressa com hom sigui bo d'encarar-lo, per poder-se-les-hi  heure i vence'l.

Si un globus esgarrifós jagués a terra quiet, no t'esfereïria. Tanmateix una hora o altra s'ha d'inflar, com més aviat s'infli, més aviat t'hi podràs encarar, vèncer la por que et fa, i punxar-lo.

Quan l'error s'infla, no es fa més poderós ni més real, ans surt del seu cau per a què te les hi puguis heure. Vol dir que s'ha fet fora del seu amagatall i està a punt de ser destruït.

La diferència entre l'home que humanament sa i l'home malalt és simplement que els errors que constitueixen el cos humà romanen deceptivament amagats per l'home humanament sa. És com el qui patinant sobre glaç prim encara no s'hi ha enfonsat, mentre que l'home malalt ja s'hi ha empassat. La Sra. Eddy s'adonà que la ment mortal és el glaç prim, i que a la llarga sempre ens traeix. Els noms paorosos que li posà era la seva manera de posar el senyal, PERILL! sobre el glaç prim. S'adonà que hi havia estudiants tan indiferents i engorronits tocant als clams de la ment mortal, que hi posà tot de senyals per a què els estudiants se' malfiessin en totes direccions.

La tria justa a la vall de la decisió és desitjar que tots els errors siguin fets fora dels seus amagatalls tan de pressa com el nostre creixement ho pugui entomar, per poder ser destruïts. El nostre camí pot no ser gens planer amb aquest règim, però ens menarà a la llibertat a nosaltres i als altres.

 

181- VETLLA, que no colis un mosquit i t'empassis un camell. Que el camell representi l'efecte, o manifestació de l'error, i el mosquit  la creença en la causa. Aleshores d'aquesta imatge n'aprenem la lliçó que, per grossa que sembli l'ombra de l'efecte, la causa, la creença que té l'home mortal d'una ment a part de Déu, no és més gran que un mosquit.

Goliat era la visualització externa del mal entès com una creença falsa. David reconegué aquest fet emprant d'arma un còdol de riera, per fer palès que l'enemic que havia de vèncer era poca cosa. L'arma que hom fa servir a la seva lluita contra el mal és un indicador acurat de la concepció que en té de la talla i poder.

Els mortals colen un mosquit, o entelen el seu pensament per no copsar la veritable naturalesa causal de la creença mortal, i se n'empassen el camell de la manifestació, com si fos un veritable indicador de la seva mida i poder. 

Si la part estreta d'un megàfon il.lustrés l'error a la causa, i començant pel cantó ample, l'efecte, anessis enrera fins a la causa t'adonaries que es fa més i més estret. L'error causal és només un mosquit, no res, només la creença mortal de mal, una creença que pot ser destruïda per la Veritat.

Si fem servir el megàfon per il.lustrar la veritat, el procés es capgira, puix una manifestació menuda de la Veritat a nivell humà ens mena a l'omnipotència de Déu, que omple tot l'espai.

L'home mortal accepta l'efecte i passa per alt la causa. Ha d'aprendre a heure-se-les amb la causa i que l'efecte hi vagi al darrera. Aleshores hom s'adonarà que un sentit sencer de la veritat, simbolitzat pel còdol de riera de David, és adient per eliminar tota mena d'error, puix l'error no és res tret de la creença que en té l'home mortal.

Quan els mortals són testimonis d'una gran manifestació de l'error, accepten que la causa ha de ser proporcional a la magnitud de l'efecte. Aquesta falsa estimació és la causa de l'esclavatge continu de l'home mortal. Els sentits materials jutgen malament la causa, puix només són testimonis de l'efecte.

La Sra. Eddy, a casa seva insistia que els estudiants empressin el seu enteniment de la Veritat per heure-se-les amb el temps. Els hi ensenyava així la lliçó d'aquest punt de vetlla, aprendre la petitesa o el no res de la causa humana, -comparant-la amb l'aparent naturalesa aclaparadora del seu efecte. Volia que els seus estudiants s'adonessin de com n'és de fàcil heure-se-les amb els Goliats de l'efecte quan ens hi encarem mentalment i metafísicament emprant allò que entenem de la Veritat per picar-los a la templa, o creença que tenen vida, intel.ligència i substància.

 

182- VETLLA, que no jutgis l'experiència del Mestre, o de la Sra. Eddy des del punt de vista de l'efecte i no de la causa.

Quan hom contempla els miracles del Mestre i els assoliments fets per la Sra. Eddy, fa flaire de temeritat i de pressumpció –de fet, sembla impossible- fins i tot suggerir que es puguin replicar. Però quan hom entèn que les seves obres eren les obres de Déu, la Ment Divina, operant, reflectint-se a través seu, aleshores hom pot seguir el fil enrera fins arribar a la causa, i adonar-se de la possibilitat, per tothom que realment vulgui, de seguir-ne les passes.

Quan la Sra. Eddy va escriure al “Llibre dels Presidents,” “Seguiu els meus ensenyaments només en la mesura que segueixen el Crist de paraula i de fet,” pot semblar pressumptuós que hom pugui seguir el Crist, o assumir que pugui determinar si els ensenyaments de la Sra. Eddy seguien el Crist; i tanmateix aquesta és l'exigència de la Ciència Cristiana.

És només capint la causa, que hom s'adona de la possibilitat de seguir el Crist deplegat. Fóu la buidor humana tant del Mestre com de la nostra Cap que li permeté a Déu de treballar a través seu.

 

183- VETLLA, que per culpa d'una falsa concepció del propòsit de la Bíblia i de Ciència i Salut, no li donis al magnetisme animal l'oportunitat de treballar a través teu, en esdevenir aquests llibres una nosa en lloc d'un ajut pel teu creixement. No arriba mai l'hora que l'estudi d'aquests llibres de text sigui sobrer, tanmateix l'estudiant avançat ha de vetllar de no acceptar la suggestió que els llibres són l'objectiu, en lloc dels mitjans de l'objectiu final, que són la salvació en lloc dels mitjans de salvació.

El propòsit de la instrucció que hi ha en aquests dos llibres és menar-nos vers la Ment divina, on per reflexió hom pugui fer-se seva la inspiració que contenen. A la Ciència Cristiana l'objectiu primer no és assolir el coneixement de la Veritat que els altres han reflectit. Tot l'estudi a la Ciència té per objectiu desenvolupar el sentit espiritual per reflectir la inspiració directament de Déu.

Es pot dir que la veritat de segona mà, vingui d'on vingui, perd de mica en mica la seva naturalesa inspiradora pel qui s'acontenta d'encallar-s'hi. La Bíblia i Ciència i Salut són llibres inspirats. El seu darrer propòsit és menar els estudiants a maldar per copsar el sentit espiritual i subjacent dels seus ensenyaments, puix d'aquesta manera no només assoleixen enteniment, ans desenvolupen el sentit espiritual, que els fa bons de rebre la inspiració directament de Déu.

 

184- VETLLA, que tot maldant per discernir que Déu és Amor, no et passi per alt d'enfortir la teva fe en l'habilitat que tens de reflectir aquest Amor. La pluja no ens faria gaire profit si la gent la volgués recollir en pots esquerdats. Quin bé li fa l'Amor a l'home si es deixa engalipar pel magnetisme animal i no es refia de la seva habilitat de reflectir l'Amor?

L'habilitat de l'home per reflectir l'Amor és tan real com l'Amor mateix.

L'home és el reflex de l'Amor, i només li cal reconèixer aquest fet.  L'error és només el reconeixement que en fem. Amb el bé passa exactament igual. El reconeixement que l'home reflecteix l'Amor ha d'anar de bracet de l'admissió que Déu és Amor.

 

185- VETLLA, que no miris de seguir les directrius de la Sra. Eddy tocant al te, al cafè, al tabac, a l'alcohol i a l'opi sense discernir que l'únic poder i efecte que aquests elements materials tenen és el que la mala pràctica de la creença mortal els hi confereix.

Renunciar a tota exigència humana a part de la demostració, és una mena de devoció mancada d'esperit, que no acompleix gran cosa, per no dir res. Renunciar a les pràctiques materials o pecaminoses pel poder de voluntat, calma el pensament amb l'acontentament personal i ens mena al cofoisme. Què ha aconseguit l'home que no beu gens d'alcohol, si encara es creu que té el poder inherent d'intoxicar?

Hi hauria d'haver una llei escrita al cor de cada Científic Cristià, de manera que, erigint-se com un exemple davant del món, estigués tan agraït al Principi que reflecteix i representa, que volgués fer amb joia la demostració sobre cada exigència humana en l'ordre que toca, per a què la seva claror llueixi esclatant davant dels homes, glorificant així el seu Pare.

De fet, representar i reflectir Déu és una gran joia, i aquesta joia és el pagament que fa valuós cada maldar i cada demostració.

Emprar el te o el cafè per refrescar-nos vol dir que, sense piular, li donem al magnetisme animal el poder de manipular-nos. Hom no pot eludir la conclusió derivada dels ensenyaments de la Sra. Eddy, que tots i cada un dels hàbits humans demostren que donem el poder i el control de la nostra vida a una ment fora de Déu. Cada hàbit, tant si sembla bo com dolent, és un lligam, que un dia o altre, s'ha de segar, per a què l'home es pugui alliberar de la teranyina de la creença mortal.

El te i el cafè semblen inofensius. La creença mortal no els hi dóna cap valor nutritiu. I són, doncs, el símbol del plaer dels sentits, ni que sigui tèbi. Posant-los a la seva llista de desitjos morbosos, la Sra. Eddy ens ve a dir que encarar el clam més simple de plaer als sentits ens ajudarà a vèncer finalment la ment humana.

Estudiants que han deixat el tabac sense fer-ne la demostració, han vist com l'exigència s'ha manifestat d'una altra manera, per exemple amb el desig de menjar caramels. Si hagués estat una demostració hauria representat una passa endavant vers la llibertat, no només el canvi d'un error per un altre.

Alliberar-nos de la ment humana vol dir desempallegar-nos de tots els hàbits carnals, o corporals. Un canvi d'hàbit no demostra que la nostra actitud hagi esdevingut més científica. Donar-se sense dir ni piu a qualsevol exigència humana crea un lligam que emmanilla l'home a la falsia. La Sra. Eddy ens diu que, de moment, hem de menjar, dormir i abillar-nos. I tanmateix declara que el progrés és la llei de Déu.

Com més odiós se'ns fa un hàbit, més se n'afebleix el control, puix la seva mateixa naturalesa ens el fa rebutjar i lluitar-hi en contra. Però rebutjar i lluitar contra els hàbits que no van de bracet del puniment i que la societat no condemna exigeix una demostració més alta.

Els estudiants tenen la tendència de centrar-se tant en la importància de vèncer les fases més repulsives de la materialitat, que en negligeixen les fases aparentment inoqües. I doncs, els hàbits més inofensius esdevenen els fils més forts de la corda imàginària que lliga els mortals a la creença d'un origen material. És natural que hom esmerci més temps mirant d'eliminar allò que es pensa que no plau tant a Déu i als seus germans humans.

En posar, doncs, al mateix sac el te, el cafè, el tabac, l'alcohol i l'opi, la Sra. Eddy ajudava els estudiants a evitar el parany del magnetisme animal, que voldria fer embaltir els mortals tocant a certes exigències de Déu. Els hàbits que no van de bracet del patiment i de la manca d'aprovació s'han d'encarar a la Ciència tan fidelment com els que per la seva natura fuetegen l'home i l'aboquen a la contesa.

L'estudiant sensible no pot aguantar el pensament de la condemna perpètua de la societat, i malda, doncs, per resisitir el mal. Però la Sra. Eddy s'adonà que totes les exigències dels sentits esclavitzadors han de ser resistides, sobretot les que van lligades amb la creença que són un plaer inofensiu. És per això que ens ajudà fent-nos parar esment en certes fases de la matèria lligades amb la creença de plaer, que altrament podríem passar per alt.

Els estudiants no haurien de preguntar-se l'un a l'altre si ja han deixat el te o el cafè, més que el tabac o el licor. Si, com diu en Shakespeare, no hi ha res ni bo ni dolent, ans és el què en pensem que li fa, la demostració a la Ciència és l'assoliment del pensament espiritual que ho fa tot bo. Arribats a aquest punt, no queda res que sigui dolent que pugui esclavitzar-nos.

La nostra tasca és treure la ment mortal de tots els canals, siguin grans o petits, i tornar-los-hi a Déu. No hi ha terreny neutral; no hi ha res que per si mateix ens pugui fer mal; una cosa és bona o dolenta perquè el pensament li fa. És per això que cal aquesta demostració. 

 

186- VETLLA, que servis la seqüència adient, -primer establir la humilitat que et fa bo de sentir la veuta encalmada; després emprar aquesta autoritat i domini espiritual assolit per eixamplar aquesta veu a tota la creació.

Si quan és atacat per l'error, l'estudiant es pensa que tot el que se n'espera és que s'agenolli humilment cercant l'ajut i el poder de Déu, va errat. Per vèncer l'error ha d'exercir el domini espiritual, i posar-se dret amb autoritat. El sentit del poder infinit que reflecteix ha d'acoquinar i vèncer la il.lusió que clama la realitat oposada.

Quan la batalla s'ha acabat i s'ha erigit en més que conqueridor -puix sabia d'entrada que la victòria és sempre al cantó de la Veritat-, pot aprofitar la pau que se'n segueix per pujar altre cop la muntanya de la humilitat i rebre la inspiració de Déu.

Quan un problema t'encara no és l'hora de pujar la muntanya deixant enrera una batalla que no s'ha lliurat. No és el moment de cercar l'absolut, quan hi ha una batalla i cals a la vall. Si mai tens la temptació de creure't que és el teu poder que guareix, has d'agenollar-te amb humilitat per saber que Déu és l'únic poder; aleshores has de fer la teva part, que no pots passar per alt, o sigui, fer servir el poder diví amb autoritat i enteniment per solventar el problema humà.

Un submarinista primer ha d'agafar els ganxos a l'objecte que s'ha de treure del mar, abans de fer el senyal de tibar. Quan es fora de l'aigua pot pujar l'objecte a la barca.

Un ordre o seqüència errònia és mirar d'agafar una posició absoluta abans d'escandellar l'error. A la pàgina 412 de Ciència i Salut hi llegim, “El poder de la Ciència Cristiana i de l'Amor diví és omnipotent.” Si hom s'hagués de desempallegar d'una llenca de glaç gruixuda, l'hauria d'esmicolar amb un mall. Aleshores el sol en fondria les miques. La Ciència Cristiana és el mall que fem servir per esmicolar la il.lusió de l'error, i l'Amor diví és la claror del bé absolut que l'esvaeix dins del seu no res nadiu.

A la història del bon Samarità, hi trobem una il.lustració de la seqüència errònia, quan el sacerdot i el Levita passaren pel costat del qui els lladres havien deixat baldat al mig del camí. Van ignorar l'error i negligiren, doncs, de fer les passes humanes que fan la posició absoluta possible. Hom ha de reconèixer que hi ha una necessitat humana per encarar-la.

Si l'estudiant agafa una posició absoluta, refusant d'admetre primer el clam de l'error, demostra que no se'n recorda que a Ciència i Salut la Sra. Eddy hi escriu, “Un coneixement de l'error i de les seves operacions ha de precedir l'enteniment de la Veritat que destrueix l'error ...” Demostrar vol dir agafar allò que és veritat, i empènyer la ment mortal, o sentit material, a reconèixer-la. En aquest procés la veritat de la mentida ha de precedir la veritat de la Veritat, igual que la humilitat ha de precedir l'autoritat.

 

187- VETLLA, que no t'afanyis a jutjar la fallida o el reeiximent d'una demostració per la seva manifestació humana. Allò que assenyala el reeiximent d'una demostració de protecció, podria denotar el fracàs de la demostració que volia ser un atac agressiu a l'error per  exposar-lo i destruir-lo. La manifestació d'una demostració de protecció podria ser l'harmonia humana temporal, que contrasta amb la manifestació de la demostració que vol foragitar l'error. La quimicalització d'aquesta darrera pot crear discordança humana temporal mentre es remena la llera enfangada del riu.

A les pàgines 96 i 540 de Ciència i Salut la Sra. Eddy hi descriu la discordança temporal que va de bracet de la demostració d'exposar i destruir l'error. A Neemies 6:3 s'hi descriu la demostració de protecció, -la construcció de la muralla-, que ha de precedir la lluita agressiva contra l'error. La Sra. Eddy un cop digué, “No ens hem de refiar gaire del pensament. Pels seus fruits els coneixereu.” Potser ho va dir per evitar que els estudiants primerencs, que feien la demostració de protecció, critiquessin els estudiants avançats que feien la demostració de destruir l'error, i que, no manifestaven, doncs, l'harmonia que els principiants es pensaven que havien de manifestar. Els estudiants primerencs es poden imaginar que els més avançats no se'n surten de fer la seva demostració perquè no manifesten una pau constant a la matèria o sentit material, quan de fet no és pas així.

Aquesta crítica, menada per la seva lògica, diria que la crucifixió de Jesús fóu una demostració fallida. Titllaria de fracàs moltes de les experiències on la nostra Cap es trobà assetjada per arguments discordants, perquè exposava i destruïa el pecat amagat. A la pàgina 92 de Ciència i Salut, hi llegim, “Destapa l'error, i t'imputarà la mentida que has destapat.” 

 

188- VETLLA que, sabent que l'esforç dels mortals és per fer-ne de les experiències poc plaents dels sentits, experiències plaents, no portis aquest ideal a la Ciència Cristiana. Al nostre maldar per despullar-nos de tot el sentit material, hem de deixar enrera el testimoni dels sentits i no fer-ne més el baròmetre del reeiximent de la nostra demostració.

Els estudiants novells donen per fet que allò que és desagradable per l'home, també n'ha de ser a Déu; però Déu no en sap res del què en diem efecte. D'acord amb les Escriptures Déu veu els nostres pensaments, i ens jutja només de d'aquest punt de vista.

 

189- VETLLA, que no vagis a la piscina de Bethesda amb un didal de mesura del teu desig espiritual. Aquesta imatge hauria de desvetllar el pensament fent-li veure l'error d'emprar de manera limitada el poder infinit de Déu.

Refiar-se de la Veritat de manera limitada, o una limitada aplicació del seu poder, no ens farà créixer gaire espiritualment. Per què limitem el poder del pensament espiritual? La Sra. Eddy ens diu a Ciència i Salut que el pensament espiritual arriba, travessant els continents i els oceans, fins als confins més remots del globus. En limitarem el poder guarint només uns quants cossos malalts o unes quantes malalties empipadores? Desempalleguem-nos de tota creença d'un ús finit del bé infinit.

Un cop, treballant amb un pacient, em vingueren al cap aquestes ratlles:

Dins de la meva foscor, el meu cor nafrat cridà, Oh, Pare, afanyeu-vos, esclafeu el mal;

Veniu mentre maldo, i assossegueu el meu patiment terrible, que pugui tirar endavant i tornar a fer un bon servei!

Fill meu, escolta els mots que el teu Mestre t'ha donat,

“Tots els qui maldeu, pugeu fins al cel.”

No demanis que la Meva grandesa davalli allà on tu ets.

Enlaira't de la teva petitesa, fins on Jo Sóc!

 

190- VETLLA, que sense adonar-te'n no lluitis contra l'acció de la Veritat quan entra a la teva vida i ajusta l'efecte perquè s'avingui amb la causa. La guerra sovint ve d'aquest ajustament necessari. Les nacions esdevenen males pensadores, i l'exigència de la Veritat és que aquest pensament erroni quedi exposat, puix només així pot ser esmenat. La guerra només vol dir que el pensament erroni és exposat perquè pugui ser esmenat.

Part de l'esclavatge que oprimeix els mortals ve del fet que el mal a la causa queda tapat per l'efecte aparentment desitjable i harmoniós. Aleshores per empènyer els mortals a cercar recer lluny dels elements de la ment mortal o material, la Ment divina exposa la Veritable naturalesa de la ment mortal, que és basicament, la naturalesa d'un assassí des d'un bon començament.

No t'imaginis mai, com diu Ciència i Salut, que la Veritat crei el mal en remenar la llera enfangada del riu, i fer expressar la discordança i el mal de la ment mortal, en lloc del bé humá. El Mestre digué, “No us penseu pas que hagi vingut a portar pau a la terra. No he vingut a portar la pau, ans l'espasa.” La Veritat ens ve a ensenyar que l'efecte d'una causa maligna ha de ser el mal -una voluntat de destruir que va de bracet de la causa. No hauríem de dir mai pau, pau, quan no n'hi ha.

A la pàgina 559 de Ciència i Salut, la ment mortal entesa com causa, és simbolitzada per la mar, l'error latent elemental, l'origen de totes les formes visibles de l'error. La ment mortal, com efecte, és simbolitzada per la terra, o l'error visible i el pecat audible. La creença latent d'una ment i d'un cos separats de Déu és l'error fonamental. Abans aquest error no es detecti i es faci fora, la seva expressió ha d'esdevenir discordant. Sovint cal la demostració per empènyer l'error amagat a treure el cap. I això pot fer basarda als estudiants.

A la Segona Carta als Tessalonicencs, 2:8, Pau hi declara que “el Maligne serà revelat.” Explicant aquest verset, la Sra. Eddy va dir, “El pensament mortal quan es desvetlla queda astorat de la seva ombra. Mentre estava embaltit, l'ombra no es veia. El pensament mortal ha de capir el no res de si mateix i de la seva ombra; aleshores la por, inconscient mentre era ignorant, i que feta conscient en desvetllar-se, es fondrà, perquè la ment mortal s'adonarà que no cal estar esporuguida de si mateixa (d'una falsa creença).”

Zacaries parla del dia del Senyor, “des d'aquell dia ja no hi haurà més cels serens ni cels tapats.” (14:6,7) La Sra. Eddy ens diu: “Quan hi ha una discordança, fes memòria que quan l'Amor burxa els sentits, el mal es fa més punyent, i és forçat a anar del pensament inconscient al conscient. No t'esglaïs. La foscor s'hauria de veure com la precursora d'una gran Claror. Quan arribi aquesta hora, en lloc d'esfereir-nos, n'hem d'estar contents.”

L'home mortal es plany quan la demostració fa sortir l'error del seu amagatall; tanmateix s'ha de fer. Pau ens exorta a “estar contents a l'hora de la malaltia;” volent dir que l'error amagat és empès a la superfície perquè ja està madur per ser destruït.

Des del punt de vista de la Ment divina tocant a un problema humà, l'expressió adient d'un error a nivell causal ha de ser una ofensa a nivell d'efecte. Només el mesmerisme ho pot fer semblar altrament. És tan un error mesmèric que l'home mortal gaudeixi d'harmonia corporal mentre les creences mortals el dominen, com en seria manifestar malaltia quan la Veritat el governa.

Job hagué d'aprendre la lliçó que la pretesa harmonia que fruia, i que en deixava Déu a fora, era deceptiva. Si la causa humana darrera l'harmonia s'hagués exposat de manera acurada i adient, hauria estat inharmonia, puix al pensament de Job l'efecte havia passat al davant de la causa. Job havia permès que la matèria agafés el lloc de Déu al capdavant de la seva processó. S'estimava més l'efecte que la causa. Aquesta ofensa de l'home mortal sempre acaba en discordança, i com més aviat hi acabi, més aviat l'home mortal serà empès a esmenar aquest error. Quan la Veritat empeny la ment mortal a expressar la seva naturalesa destructiva, els mortals entenen el caràcter del pecat que han fet, -la seva idolatria-, en posar la matèria, que només és l'ombra de la ment mortal, al lloc de Déu, adorar-la, l'estimar-la, i fer-los-hi hi por.

Abans l'home mortal no es desvetlli i es desempallegui de la ment mortal, tot expressarà el de la seva mateixa mena, per a què se li pugui treure la careta a la creença mortal. Cal avisar als estudiants que no s'oposin a l'acció de la Veritat en fer que tot manifesti el de la seva mena. La Veritat no crea mai el mal. L'exposa.

 

191- VETLLA, que te'n surtis de seguir l'exortació de St. Pau d'estar content a l'hora de la malaltia. Els bosquetaires tallen els arbres a l'hivern, i estan contents quan el desglaç de la primavera infla els rius, perquè aquestes aigües forneixen el poder motor que arrossegarà els troncs fins als molins.

L'estudi de la lletra de la Ciència Cristiana i el nostre maldar per gravar-ne les Veritats a la nostra consciència es correspon amb la tallada dels arbres. Després per la naturalesa exigent de l'aflicció i de la malaltia, som empesos a cercar el remei diví, a demostrar allò que entenem, de manera que esdevingui pràctic i ben arrelat!

A la pàgina 254 de Ciència i Salut se'ns hi diu que no ens facin basarda els aiguats i les turbonades potents que trobem quan llencem la nostra barca a les aigües sempre bellugadisses, però saludables de la Veritat, ans les aigües quietes de l'error, on l'harmonia humana ens embalteix dins del son de l'empatanagament i la mort.

Ben enteses, les turbonades que vénen a anegar les plàcides aigües de l'harmonia humana, ens ajuden a arrossegar allò que capim riu avall de la demostració fins l'oceà de l'Amor diví, on el pensament espiritualitzat es barreja i s'unifica amb Déu. I doncs, n'hauríem de fer festa d'aquestes turbonades.

 

192- VETLLA que, quan no te'n surts d'un cas, no assumeixis que et calen eines més científiques i més complicades, en lloc d'un ús més efectiu de les simples eines que la Ciència ja t'ha fornit. Si haguéssim pogut furgar dins del pensament del Mestre i veure com treballava, probablement ens hauríem quedat bocabadats de la simplicitat del seu pensament científic, i de les simples declaracions que emprava.

Ens hauríem d'adonar que en tenim ben bé prou amb les eines que se'ns han donat per tot menester, - just els simples fets de l'ésser que Ciència i Salut ens ensenya, i que ja ens són familiars. Si un cas no es dóna, quin és el problema? La traça de Jesús com a metafísic raïa en la seva habilitat d'emprar l'eina adient al lloc adient, per reduir el problema a una creença que pogués ser encarada i reduïda facilment al no res amb les regles primitives de la Ciència Cristiana. Tenia una fe simple, tanmateix amb aquesta fe podia bellugar muntanyes de creences.

Quan hom és encarat per la creença de la mort, si és un metafísic, no se les heu directament amb aquest clam. Tira enrera fins arribar a la creença del naixement a la matèria, i se les hi heu just aquí. Quan és encarat pel clam de l'edat, el redueix a una creença de temps i limitació i és amb aquesta creença que se les heu.

Un cop, l'organista de l'Església Mare patí un accident el diumenge al matí. Va entrepussar amb una embestida, va caure, es picà al cap i  quedà inconscient. Quan es retornà i va poder cridar la seva dona que l'ajudés, li digué que no treballés amb la creença de sensació i d'intel.ligència a la matèria, ans amb el clam d'interferència del servei que s'havia de fer aquell mateix matí. Es trobà bé tot seguit i va poder fer la part que li pertocava al servei.

Si tens la clau que obre un pany, què més vols? Però si tens moltes claus, et cal traça per triar la bona. Una substància estranya es podria haver posat sobre el forat del pany per fer-te creure que no hi ha pany. Cal saviesa i espectativa per saber que el forat hi és en tota circumstàcia. Amb la bona clau i sabent on ha de ser el pany, pots obrir la porta en un tres i no res.

Hem de vetllar de no deixar-nos ensarronar i emprar el nostre enteniment científic jutjant per l'aparença del cas. L'error treballa amb finor. Mira de malmenar-nos per a què que la nostra tasca sigui inefectiva. És per això que la Sra. Eddy digué un cop, “La llei de la ment mortal que diu que la nostra tasca, sigui la que sigui, no servirà de res, s'ha d'esbotzar ... Vetlla el teu pensament que no sigui trabucat i emprat de canal per posar pals a les rodes a la bona tasca que mires de fer. Aquest punt és fonamental, puix la finor de l'error és evitar que la Veritat es faci visible. Una altra finesa és el clam que 'heure-se-les amb la serp' no farà cap bé. Para'n esment.”

Enrecorda't que l'error sempre té un punt vulnerable, i en cada cas, la percepció espiritual et farà bo de trobar-lo. Aleshores t'adonaràs que les teves simples eines són d'allò més adients.

 

193- VETLLA, que no et creguis que actualment sigui a l'abast d'un estudiant capir tan clarament el reflex de Déu, que pugui esdevenir negligent i humanament refiat que no el pot perdre ni li poden prendre. De fet, no el pot perdre mai perquè és part de la seva identitat real, -no, és la seva identitat real. Però en aquesta experiència mortal la inspiració s'assembla als bonics ocells que vénen i es posen a les branques dels teus arbres mentre els tractes bé i no els esfereeixes. Al moment que et descuides de ser-hi gentil i afectuós, se'n van.

Al nostre estat actual de consciència és de beneits pensar que tenim tan ben afermada aquesta consciència de la reflexió que hom pugui negligir el maldar científic persistent, i reflectir encara la Ment divina. A la Sra. Eddy tant li feia el temps que un estudiant havia estat Científic Cristià. Respectava el seu pensament espiritual i s'hi recolzava només en la mesura que l'estudiant respectava Déu i s'hi recolzava. Si hom no tenia cura dels ocells de la inspiració i li fugien, la Sra. Eddy comptava que l'estudiant s'havia perdut per la Ciència Cristiana fins que no tornava a assolir el sentit de reflexió perduda.

 

194- VETLLA, que no et creguis que pots arribar a perdre mai la teva habilitat espiritual de reflectir Déu, el do de Déu a cada un dels Seus fills. En aquest somni de mortalitat pot ser que la perdem de vista, just com els infants de vegades acluquen els ulls quan van en tren i s'imaginen que marxen enrera. Poden sentir, fins i tot, les sensacions d'anar en la direcció oposada de la que realment van. Per esmenar l'error, només han d'obrir els ulls.

 

195- VETLLA, que no facis el paper de donador espiritual, quan no tens res veritablement espiritual per donar. Quan de vegades a la nostra Cap li arribava la suggestió d'estar temporalment mancada de tot bé espiritual, s'humiliava, com David, davant de Déu, fins que un renovellament de reflexió li era fornida, com sempre, a desdir.

Els estudiants que manifesten un sentit de domini, quan aquest domini no és la Ment divina, es poden trobar fent d'advocats del magnetisme animal, o voluntat humana. La nostra Cap realment no perdé mai Déu ni la Seva reflexió; però de vegades l'atmosfera es carregava, i havia d'aturar el seu donar fins que l'error no era espargit.

El 19 d'Octubre del 1892, la Sra. Eddy féu “una exigència” a dos dels seus estudiants, que és digna de l'atenció de tots els estudiants, perquè si hi paren esment i la segueixen, en farà demostradors diaris, estalviant-los-hi la follia de treballar controlats per la ment humana mentre s'imaginen que reflecteixen Déu.

“La primera cosa al matí demana a Déu que et deslliuri de la temptació i t'ajudi a estar desvetllat. Després fes les teves obligacions, no pas com un fumador de hahix mig embaltit, ans amb un clar sentit de què fer i de com fer-ho. Aleshores seu i fes-te conscient del poder que tens amb Déu, i després fes la vetlla externa. Seu fins que aquest poder se't faci clar, ni que et calguin dues hores.” Malgrat adreçar-se específicament a la feina i la rutina a la llar de la Sra. Eddy, aquesta exigència és tanmateix digna d'un estudi pregon per part de tots els estudiants de la Ciència Cristiana. Il.lustra la cura que tenia la Sra. Eddy de fer tot el que podia per a què els seus estudiants fossin bons d'esbordellar la ment humana en tots els aspectes.

 

196- VETLLA, que no maldis per desempallegar-te dels errors que se t'han arrapat, en lloc d'adonar-te que has de sobremuntar la creença en la seva realitat, la basarda que et fan, i la suggestió que com a Fill de Déu, pots tenir una ment que no sigui Déu, la Ment divina. Aleshores cauen per si sols.

Els encenalls de ferro s'enganxen a un filferro cargolat on hi passa el corrent elèctric. Quan el corrent s'estronca els encenalls de ferro cauen. De la mateixa manera les manifestacions de l'error se'ns arrapen perquè ens creiem que l'error és real. Quan hem sobremuntat el nostre sentit de la realitat de l'error, les seves manifestacions cauen per si soles.

 

197- VETLLA, que no cerquis el poder de Déu amb una motivació humana, inferior. Ens hauria de fer basarda de cercar els serveis del Benefactor universal, que beneeix la humanitat sencera, simplement per desempallegar-nos de les berrugues o pagar les factures.

A mesura que hom copsa més bé la Ciència, s'hauria d'adonar que les benaurances que rep de Déu són comissions legítimes, guanyades amb un reeixit maldar per espiritualitzar el pensament i reflectir més i més bonesa a tota la humanitat. S'hauria d'adonar que un motiu que li sigui plaent a Déu ha d'anar de bracet de tota demostració si la volem fer científicament efectiva.

Quan un estudiant madur cerca de reflectir el poder de Déu, com hauria de fer constantment, hauria de tenir un motiu noble per reclamar els seus drets espirituals. El propòsit mortal esdevé altruista (unselfed), tal com la Sra Eddy ens diu que hauria de ser, només quan hom desitja ajudar la humanitat i demostrar la glòria de Déu, sense cap pensament de recompensa personal.

Un motiu inferior tendeix a anul.lar l'efectivitat de la demostració científica. Una definició profitosa “del temor del Senyor,” seria la de tenir por tret que hom En cerqui el poder amb el propòsit de fer el bé a tothom, estimar a tothom, i voler beneir a tothom.

 

198- VETLLA, que no et facis teu l'objectiu de maldar per menar la mortalitat harmoniosa a un ancoratge diví i permanent. Això no es pot fer mai, puix la mortalitat, fins i tot des de la perspectiva més optimista, és només un somni fugisser. L'únic remei i ancoratge permanent és sortir de la matèria i de la mortalitat, tot destruint la creença que l'home hi hagi fet mai estada.

La Sra. Eddy digué un cop, “Quan sembli que la materialitat t'encercli, enlaira-te'n, perquè, de fet, mai no hi has fet estada; això et treurà fora de la creença.”

 

199- VETLLA, que no acceptis les suggestions del magnetisme animal, que et farien creure que la mida aparent del problema, més que no pas la finor de l'error, en determina les dificultats.

Tots els problemes són simples quan l'error ha estat exposat, de manera que el poder diví hi pugui ser emprat sense interferències ni revessament. Llegim astorats el miracles que féu el nostre Mestre, sense sortir-nos-en de reconèixer que els seu acompliments seran els nostres quan desembutllem, com ell féu, els fins clams que ens fan dubtar de la nostra reflexió de Déu, o ens fan creure que la nostra aplicació del poder de Déu no és perfectament simple i reeixida.

Un cop la Sra. Eddy digué, “Heu-te-les amb el revessament i els entrebancs; si no ho fas, pots acabar seient a la rasa on l'orb menant l'orb han caigut a nivell de creença” Un altre cop va dir, “Si no guareixes és perquè no has assolit el discerniment al teu tractament, -o revessament.”

 

200- VETLLA, que no et marxi del cap que maldant per heure-te-les amb l'error, el teu propòsit principal no és destruir-lo ni evitar-lo, ans alliberar i establir el bé.

 

201- VETLLA, que no esperis guarir cap cas ni solventar cap problema sense heure-te-les amb l'entrebanc anomenat magnetisme animal -la sugestió de l'error que està sempre a punt d'argumentar les seves falòrnies, mirant de furtar-nos la fe en la nostra traça de reflectir el poder de la Veritat per espargir tots i cada un dels clams de l'error. El magnetisme animal no té poder; tanmateix s'ha de detectar i fer fora. Un cop la Sra. Eddy va escriure, “Sapigueu que les noses que barren la via sempre són proporcionals al bé que s'hi ha de fer passar.”

 

202- VETLLA, que no et creguis que l'error et mira de fer patir pel bé que fas. Ens poden encalçar, però això no vol dir per força patiment. L'odi de l'error no t'apunta a tu, apunta al regne del cel. Quan maldes per establir el regne del cel a la terra, ets en una posició on sents l'oposició de la ment carnal; però fent aquesta tasca estàs protegit, perquè treballes per l'establiment del regne del cel.

Vaig conèixer un practicant que, per norma, mirava de discernir, després de cada cas que guaria, que l'error no s'hi podia tornar i abraonar-se sobre el seu destructor. Tenir una clara percepció de l'operació de la mentida, volia dir maldar per adonar-se que no podia caure a la temptació d'acceptar la sugestió que l'error tenia el poder de girar-se contra el seu destructor, i fer-lo patir pel bé que havia fet.

Ens les havem amb el clam de la revenja del pecat sobre el seu destructor, i fem que contribueixi a la glòria de Déu, sabent que el maldar de l'error per aturar la nostra tasca, o fer-nos patir, només ens esperona vers un desenvolupament espiritual més gran. La protecció més bona de la ira de l'home és fer-li lloar Déu tot fent una tasca més justa per emmenar el regne del cel a la terra, i protegir-lo alhora.

Aleshores quan se'ns presenta la sugestió que patim pel bé que fem, un pensament adient és dir que patim perquè no hem fet prou bona tasca, puix no patim pel bé, ans per la manca de bé. Aleshores maldarem per fer més bé, i estarem segurs. No fóu el bé que féu la Sra. Eddy el que la protegí de tota la consolidació de l'error que estava determinat a destruir-la? I no va dir, “La llei de Déu dóna vida i la serva eternament; fer el bé i pensar el bé serva la vida”?

 

203- VETLLA, que no siguis com el gos de la faula d'Esop, que esguardant l'aigua, es pensà veure-hi un altre gos amb un os, i mirant d'agafar-lo li va caure el que tenia. El magnetisme animal ens vol ensarronar per a què deixem anar la substància, en mirar d'agafar l'ombra. El desig carnal és realment la creença que l'efecte és substància, ens el fa desitjar, i ens fa perdre la substància dins de l'ombra.

El magnetisme animal que engalipa l'home per a què cerqui l'efecte i no la causa, es descriu al Salm 106, on els fills d'Israel al desert “es rabejaren en els seus desitjos.” L'efecte desastrós que donar-se a aquest error tingué sobre el seu pensament espiritual, o sigui, creure que l'efecte podia sadollar el deler espiritual de l'home, i que la fam de l'home és pels efectes, és graficament expressat en aquests mots, “i allò que demanaren no féu cap profit a la seva ànima.”

 

204- VETLLA, que no “llencis el barret al foc” simplement perquè sembla que no vegis a la primera la irrealitat de cada clam de l'error que es presenta a la teva experiència. Si la il.lusió de vegades és aclaparadora, enrecorda't de la nena xica i la seva mainadera. Quan era l'hora d'anar a dormir, la nena esfereïda per la sugestió que hi havia cotxes de bombers al seu quarto, li demanà a la mainadera que hi anés abans seu. La mainadera mirà de raonar-hi dient-li, “Estimada, si hi ha cotxes, també m'aixafaran a mi.” La nena li contestà, “Però jo sé que tu saps que al quarto no n'hi ha cap de cotxe.” És ben palès que l'infant no podia fer irreal la por dels cotxes de bombers; però trobava alleujament sabent que la seva mainadera no es creia que n'hi haguesssin, i que no estava, doncs, esfereïda.

És el nostre privilegi de Cièntifics Cristians, quan ens assetgen suggestions de por que sembla que no ens en sortim de dominar, trobar recer i consol al pensament d'algun germà que sap com en són d'infundades les nostres pors, un a qui li poguem dir, “Sé que tu saps que  aquesta por no té fonament, puix l'ombra que m'esfereïx per tu no és real. Si us plau, recolza'm en aquest discerniment fins que el meu pensament ressuciti i es faci seu el domini que Déu m'ha donat.”

 

205- VETLLA, que no passis tots els teus dies mirant de fer més bo l'home vell, creient que es pot fer prou bo per entrar a la presència de Déu. La purificació de la ment i del cos mortal representa només el sacrifici que se'ns demana que fem, per a què puguin ser eliminats, i l'home real es pugui fer visible.

Joseph Mann va transcriure els mots que li digué la Sra. Eddy, d'aquesta manera (Mary Baker Eddy, A Life Size Portrait, primera edició, pàgina 232): “Has de desempallegar-te de 'l'home vell,' de la 'dona vella'; no els pots fer més bons i retenir-los. No et desempallegaràs de l'home vell si el mires de fer més bo. Si te'n sortissis de fer-lo més bo, es quedaria amb tu. Si adobes l'home vell i dius que ja és prou bo, no el fas fora, ans el retens. Si mires de fer plaent l'home vell, vol dir que el vols retenir i no pas desempallegar-te'n.”

Aquestes afirmacions no semblarien tan revolucionàries si la Sra. Eddy hagués dit, “Has de desempallegar-te de la ment mortal; no la pots fer més bona i retenir-la, etc.”

 

206- VETLLA, que no et creguis que has arribat al punt on ja no et cal emprar arguments científics per guarir el malalt, perquè la Sra. Eddy hagi dit que aquesta hora arribarà. Com sabrem quan l'hora és arribada? Pel fruits. Quan puguis pronunciar la Paraula i es faci, aleshores l'argument ja no cal.

A voltes la Sra. Eddy deia als estudiants que fessin servir els arguments, però d'altres cops els feia aturar, depenent de les circumstàncies. En una carta hi va escriure, “L'estudiant encara no ha arribat al punt on pot guarir sense arguments o romandre a la justa posició. El magnetisme animal treballa per privar d'aquest poder els més fidels, i els convenç que no argumentin. Per què? Perquè aquest dir la Veritat és un gran neutralitzador de les seves mentides. Argumenta al cantó de la Veritat més que mai, i digues als altres que també hi argumentin. Vetlla, i demana cada dia a l'Amor diví que no et deixi caure a la temptació i que et doni el teu pa de cada dia, la gràcia de saber quina és la feina de Déu, i fer-la.”

Un perill d'argumentar és que hom pot creure's que és l'argument el que guareix, quan de fet, el seu bon efecte és ajudar al qui fa l'argumentació a enlairar el pensament fins al nivell guaridor. La Sra. Eddy un cop digué, “Per guarir, o bé has de ser conscient de la totalitat de Déu, on no hi ha malaltia, com feia jo, o bé has de saber què és la malaltia i reduir-la al seu no res amb arguments.” Un altre cop va dir, “No argumenteu més i agafeu-vos a Déu. Jo feia els meus guariments amb 'Déu és el Tot'.” També féu aturar les argumentacions dels estudiants de casa seva, perquè va detectar que en lloc d'espiritualitzar-ne el pensament, que era l'objectiu de l'argumentació, el materalitzava més. A la Ciència argumentem no pas per fer l'error i la ment mortal més reals, ans menys, i el cantó bo pugui esdevenir real a la nostra consciència. En la mesura que això es fa, el nostre pensament esdevé el canal del poder guaridor.

L'argument és el procés que neteja la consciència de tota falsa creença, fent-ne un vidre net on hi pot passar la claror de Déu. És la reflexió que fem de la Ment divina la que guareix. L'argument és només la preparació mental que mena el pensament a la unitat espiritual. La Sra. Eddy un cop li explicà exactament això a la Laura Sargeant que ho va transcriure així, “la Mare ha dit que abans la creença mortal tenia un dimoni; ara en té molts, però no l'hem d'anomenar ells, ans mal. Va dir que quan vetllem, no l'ajudem amb el nostre pensament, simplement fem fora del nostre pensament la creença del mal, i això és desempallegar-nos del nostre pensament i sortir del mig del pas, de manera que la claror divina hi pugui passar, i aquesta claror beneïda ens ajuda a nosaltres i a tothom. Aquest és el beneït, beneït camí dels sentits a l'Ànima.”

Al nostre estadi actual de creixement, l'argument si s'empra amb saviesa i de manera adient, ajuda a partir i fer recular la Mar Roja, les aigües del magnetisme animal i de la materialitat, per a què la Veritat hi passi i faci la seva tasca regeneradora. Nosaltres hi hem de fer la nostra part per a què Déu hi pugui fer la seva. La Sra. Eddy un cop va dir, “La Veritat no treballa per tu si tu no treballes.” Tanmateix quan els arguments esdevenen feixucs i no gaudeixen d'espontaneïtat i optimisme, fan l'error més real. Quan això passi hem de mirar d'enlairar-nos mentalment amb expectativa refiada, deixant enrera totes les concepcions terrenals.

 

207- VETLLA, que no acceptis la crítica del germans més ancians del nostre Moviment, que es nodreixen de les dolces revelacions de la Veritat un any rera l'altre, però mai no s'arramanguen i baixen a Egipte per exposar la manera amagada de treballar del magnetisme animal, i alliberar els mortals.

A la Causa, aquests angèlics estudiants hi tenen el lloc que Déu els hi ha donat, puix representen el testimoniatge viu de l'efecte de la Ciència Cristiana a la vida dels seus seguidors. D'altra banda, els qui realment aguanten la Causa i fan que aquests angèlics estudiants puguin anar fent, són els que tenen prou amor, coratge i determinació per capbussar-se dins dels secrets amagats de l'error, com féu la nostra estimada Cap. Són els que fan la tasca mental consagrada d'encarar l'oposició del magnetisme animal i vence'l.

De vegades “les hosts angèliques,”critiquen i fins i tot encalcen “els caçadors del mal.” La mateixa Sra. Eddy va patir aquesta crítica de part d'alguns dels seus estudiants. Tanmateix, la compassió la féu bona de dir, “Pare, perdona'ls perquè no saben què li fan a la seva més bona amiga, a la qui encara les ventades, i fa la tasca real d'establir i aguantar la Ciència Cristiana a la terra.”

Si soldats amb uniformes impecables desfilessin en temps de guerra, i trobessin companys seus portant uniformes estripats i bruts, perquè venien de lluitar amb l'enemic, seria una grolleria imperdonable que els critiquessin. Quan a la Ciència un estudiant a qui li sembla que fa una bona demostració personal, cau a la temptació de criticar-ne un altre que se les heu amb l'error i va nafrat de la batalla, hauria d'estar-se'n fins que no en sap totes les circumstàncies, no sigui que es trobi malejant l'oli i el vi, i afeixugui més el feix del qui lluita amb coratge pel bé de tots els Científics Cristians i del món.

 

208- VETLLA, que no empris la definició científica de l'ésser pensant que ets científic, quan de fet, el teu propòsit fonamental és eliminar les sensacions poc plaents o punyents, i argumentar la veritat tocant a la matèria i les seves preteses lleis amb l'objectiu de tornar a experimentar sensacions plaents.

A un avió li calen dues ales per volar. Seria impossible de volar si n'hi caigués una. Si hom cerca d'una banda desfer-se de les sensacions punyents, i de l'altra, retenir les sensacions plaents, no li ha de sobtar que la seva demostració no arribi al cel i no se'n surti d'acomplir el seu propòsit.

A Ciència i Salut, la Sra. Eddy fa anar de bracet el desig depravat de beure té i cafe amb el de l'alcohol, el tabac i l'opi. No ho féu perquè aquestes cinc maneres de gratificar els sentits materials són les que representen d'una manera més frapant la il.lusió de plaer a la matèria?

A la definició científica de l'ésser hi trobem la veritat espiritual dissenyada per alliberar-nos de la creença de la carn, de manera que el nostre pensament pugui assimilar-se amb Déu, i ens poguem desvetllar del nostre somni carnal. Però emprar-la de manera unilateral demostra immaduresa de pensament, i una feble aplicació del seu gran poder. La Sra. Eddy mirava d'enlairar els estudiants vers un enteniment i un ús més ample d'aquesta regla, abastant amb la seva il.lustració de sensació plaent tant allò que el món no desaprova com allò que els Cristians més conscients condemnen. A la Ciència de l'Home, a l'edició que la Sra. Eddy feia servir a les seves classes l'any 1870, hi trobem escrit, “Si a la teva pràctica mires més pels diners que no pas pel teu creixement espiritual, per ser perfectament pur, honest, just, humil i amorós, aleshores demanes sentit i no pas Ànima per assolir la felicitat, i els teus pacients no es guariran del tot. Primer arribaran on ets, però si tu no has anat més enllà, ben a prop de l'Ànima, no podràs arrossegar-los més enllà del sentit material.

“Un rierol no pot córrer més amunt de la deu d'on brolla. Si ets superficial o egoista o gasiu o mentider o injust, quan practiques el guariment, adona't que t'agafes a l'error tan fermament com s'hi agafa el teu pacient. L'única diferència és que ell roman dins l'error del mal als sentits, i tu romans dins l'error del plaer als sentits o matèria.”

La Sra. Eddy un cop declarà, “Només guarim amb la nostra perfecció. La perfecció de Jesús guarí les gentades.”

El magnetisme animal engrapa els mortals perpètuament tot partint la creença mortal en dues parts, la creença de la benanança humana i el de la malanança humana, la creença de la sensació punyent i la de la sensació plaent. És podria comparar amb un cargol que es fa servir per fixar dues peces metàl-liques. Un cap del cargol està partit, i quan es posa dins la femella, totes dues potes es dobleguen per a que les peces quedin ben travades i no belluguin. Si volem treure el cargol, n'hem de redreçar totes dues potes.

Quan emprem el poder de Déu només per eliminar el patiment i la discordança humana, encara ens agafem a la creença del plaer i de l'harmonia humana. Treballem només amb una pota del cargol de la creença mortal, i amb aquest maldar unilateral no trobem la manera de sortir-ne. Hem de veure ben clar que totes dues potes de la sensació tenen el mateix origen. La sensació a la matèria és la creença que cal detectar i sobremuntar, tant si l'argument diu que és agradable com desagradable. Només aleshores ens podem escapolir de la falsia.

Isaïes diu al capítol 65 que el llop jaurà amb l'anyell, i que el lleó menjarà palla amb el bou. Si el llop i el lleó representen la discordança, la malaltia i el mal; i l'anyell i el bou, l'harmonia i el plaer humà, la profecia ens diu que aquestes dues potes de la mortalitat es faran paleses i hom s'donarà que els aguanta la mateixa crença, que tenen un mateix origen; capir això obre la porta a la llibertat espiritual, puix ens treu de l'error de voler emprar el poder de Déu per fer-ne de l'infern un lloc feliç; i ens mena vers la tasca veritable d'enlairar-nos més enllà del sentit material, de manera que poguem trobar la realitat i l'harmonia ara i aquí sobre una base del tot espiritual, - la de reflectir Déu.

 

209- VETLLA, que no encaris els problemes pensant que els has de solucionar amb el teu enteniment, quan l'única actitud científica per encarar un problema és saber que no en tens cap. La Ment divina té la solució de tots els problemes, sobre la base que per Déu no hi ha problemes. A la Ciència Cristiana, doncs, tu no soluciones un problema; reflecteixes la Ment que no en sap res dels problemes, i l'efecte d'aquesta reflexió se les heu amb el teu problema aparent, sigui el que sigui. El sentit humà se n'alegra declarant que el problema s'ha solucionat. De fet, s'ha destruït la creença de tenir un problema.

L'estudiant que es pensa que té problemes, i cerca l'ajut de la Ment divina per solventar-los, s'adonarà que aquesta actitud li posa pals a les rodes. Des del punt de vista humà tot és un problema; des del punt de vista diví no hi ha problemes.

 

210- VETLLA que no miris de trinxar algunes pedres fundacionals del teu temple espiritual simplement perquè semblen humanes. De fet, s'han d'emprar espiritualment, han de ser restituïdes a la seva categoria adient i enteses com cal. Aquest punt de vetlla vol tocar termes com ara l'herència, la mort, l'esclavatge, la por, el desig, l'amor, l'expectativa, l'obediència i altres de semblants.

Per exemple, la llei de l'herència no és pas una cosa que s'hagi d'eliminar, puix és la llei que posa la bonesa de Déu a l'abast dels seus fills. La nostra tasca és maldar que aquesta llei no s'apliqui de manera falsa a una creença de descendància humana.

Volem vèncer la mort de l'home; però realment treballem per la mort de la falsia, que la llei de Déu finiquita.

Ens hem de desempallegar de l'esclavatge que va lligat amb la ment humana; però quan va lligat amb la Ment divina agafa tot un altre sentit; Pau en parla com de “l'adopció.” El nostre esclavatge a la Ciència és el reconeixement que som lliures de reflectir Déu i obeir-lo, i de no creure en cap altre poder ni cap altra ment.

La por de l'error s'ha de vèncer perquè és la base mateixa de la finitat. Però hi ha el temor del Senyor que ens fa molt servei al nostre estadi actual de creixement. La Sra. Eddy digué un cop que “el temor d'ofendre Déu és una idea saludable.” La por, la suggestió mental lligada amb el testimoni dels sentits, tal com la creença mortal la defineix, s'ha de sobremuntar; però, per ara ens en cal l'efecte saludable puix ens assenyala que no ens en sortim d'arribar al nivell dels requeriments divins. La Bíblia ens diu que el temor del Senyor és el començament de la Saviesa. Ens cal el temor del Senyor per vèncer l'engorroniment. Tota altra mena de por s'ha d'encarar i dominar. La Sra. Eddy un cop va dir, “Déu és el Tot, no has de tenir por. Tota cosa que et pugui fer por és irreal; aquesta por no té cap sentit i és inútil.”

L'amor o el desig és, de fet, el deler per les coses de Déu; és l'enyorament del cel. El desig fonamental de l'home és Déu. El desig representa, doncs, la seva veritable esperança de salvació, però el magnetisme animal s'hi abraona i l'interpreta a nivell material i personal, suggerint que l'amor i el desig pur i infinit pot ser sadollat per allò que és finit i impur. L'amor no és una cosa que s'hagi de desestimar ni destruir; és quelcom que s'ha d'alliberar de la manipulació de la suggestió. L'esperança de la salvació de l'home rau en l'amor i en el fet que no pot ser sadollat per allò que és finit. A la Bíblia hi llegim, “Com el cor deleja les fonts d'aigua viva, es deleix la meva ànima per Vós, oh Déu.” Aquests versos expressen l'enyorament celestial de l'home.

El Mestre no destruí pas l'amor ni el desig de la Maria Magdalena; se les va heure amb el mesmerisme i la Magdalena s'adonà que el seu desig, que semblava material, era realment per les coses de l'Esperit. Quan assolí espiritualment l'objecte del seu desig, fóu guarida instantàniament de la creença que desitjava coses humanes. Quan aprenem que només tenim la capacitat d'estimar Déu i la Seva creació, el cerquem de tot el cor i som quarits de tot desig humà.

L'expectativa és una qualitat cabdal a la Ciència Cristiana, i no hauríem de permetre que la creença mortal hi jugui. L'expectativa és la porta oberta per on li arriba a l'home tot el bé; peró la humanització de l'expectativa, fent-ne l'agència del magnetisme animal per manifestar la seva fillada de mals, s'ha d'anul.lar, i així l'expectativa només lluirà com un mitjà diví.

Un home malalt pot pregar a Déu demanant salut sense cap mena d'expectativa i sobtar-se, després, de no rebre resposta a la seva pregària; tanmateix Déu ja li dóna a  l'home tot el què li cal, i més del què mai podrà capir. L'expectativa que té el malalt de no  treure'n res de la pregària és més gran que la seva esperança d'un canvi per mitjans espirituals. L'expectativa, doncs, s'ha d'alliberar de les grapes de la falsa creença, i s'ha de valorar com una qualitat que Déu ens ha donat. Aleshores l'home s'adonarà que cada dia té més esperança i que reflecteix més la presència del bé.

L'obediència s'ha de treure de l'efecte i posar-la a la causa, perquè esdevingui el què volia dir la Sra. Eddy quan va escriure, “Obediència és reflexió.” A la pàgina 182 de Ciència i Salut hi llegim que les exigències de Déu només són adreçades al pensament. Un sentit de l'obediència que només vagi lligat, doncs, amb l'acció separada del pensament, és de fet, dolent a la Ciència Cristiana, puix nodreix la idea que esmenar simplement l'efecte -a part de la causa- té valor espiritual. L'obediència literal que segueix cegament pot apaivagar i deixar content el pensament amb la sensació d'haver acomplert el seu deure vers Déu, quan de fet, no s'ha acomplert.

La veritable obediència és donar-se a les exigències de Déu. Puix aquestes exigències només s'adrecen a la ment, se'n dedueix que tota veritable obediència és sadollada al reialme mental. Aleshores l'esmena de l'acció és el resultat d'aquesta esmena interior, i l'home s'enlaira més amunt.

 

211- VETLLA que, havent acceptat la creença general que la ment mortal existeix com una pretensió fonamental de poder, no miris de fer la demostració d'alliberar-te'n, des de la base que és un poder que opera al món. Donar-se a la ment mortal vol dir acceptar la creença que hi ha una falsa ment que governa els mortals. Acceptar-ne l'existència ens sotmet a les seves pretensions, i la llibertat només s'assoleix en destruir la creença de l'existència a dins o a fora nostre d'aquest clam o pretensió.

L'alliberament de la creença que hi ha una ment a part de Déu comença en discernir que l'únic poder que té sobre teu és la suggestió; però has de maldar fins que no t'adonis que aquesta és la veritat de la mentida per tota la humanitat. Aleshores estàs a punt de fer la demostració de la inexistència d'aquesta creença perquè Déu és el Tot.

Pensar que pots fer la demostració d'alliberar-te de les suggestions de la ment mortal, mentre et creus que els altres encara hi estan lligats, és un error nodrit pel magnetisme animal. Creure que el magnetisme animal existeix i admetre que domina els altres és la marca de la bèstia al teu front, i és una creença que has de vèncer.

Reduir el magnetisme animal al seu no res vol dir discernir que no existeix; que mai no ha existit; que no domina, mai no ha dominat, ni mai dominarà ningú, puix Déu és l'única Ment. Tots els Seus fills són, doncs, absolutament controlats per la Ment divina.

 

212- VETLLA, que no miris de treure la capa superficial del problema humà, sense reconèixer que hi ha una capa a sota que finalment també ha de ser eliminada. La capa superficial és el pecat, la malaltia i la mort, sobreimposada a la capa de sota, o creença de materialitat. Les nostres primeres demostracions a la Ciència miren de treure la capa superior per gaudir d'una materialitat harmoniosa, i és legítim si es fa per demostrar el poder de Déu i presentar la nostra religió d'una manera que el món s'hi senti atret.

L'estudiant savi, tanmateix, sap que el magnetisme animal treballa per mitjà de la creença en la materialitat. No és científic, doncs, mirar de separar la discordança d'allò que n'és el fonament, maldant d'establir per l'home mortal un sommni Adàmic permanent i harmoniós, tret que es faci per demostrar les possibilitats d'harmonia fornides per la demostració de la Ciència Cristiana. Això només és una altra manera de dir que no ens hem d'entretenir al segon grau, exposat a la pàgina 115 de Ciència i Salut, ans ens hem d'afanyar vers al tercer grau. Si cavessis per trobar un tresor i arribessis a desenterrar unes quantes peces d'or, no t'aturaries pas malgrat la troballa si sabessis que a sota hi ha el tresor real. El segon grau o harmonia humana, és un tresor, però només és un tresor que apunta vers el tresor real, que trobem al tercer grau, a l'harmonia espiritual.

 

213- VETLLA, que no miris de destruir els insectes dels arbres de la teva eixida, pensant que és tot el què se't demana. Treballant des d'aquesta limitada perspectiva, les cuques dels arbres dels teus veïns vindrien a fer estada als teus arbres i malaguanyarien la teva bona feina.

Si mires de servar el reconeixement de la causalitat mental només per la malaltia, i no eixamples aquest reconeixement tan de pressa com puguis a totes les fases de l'existència mortal, no et sobti que la creença en la causalitat material expressada a les coses més menudes de l'existència mortal trabuqui el teu reconeixement de la causalitat mental tocant a la malaltia. Tret que hom maldi per esmenar tot el seu pensament, -el seu pensament diari de la vida-, no se'n sortirà de servar el seu pensament conscient sobre una base científica quan hi ha una emergència.

Hom ha de ser consistent en maldar per esmenar tot el seu pensament. S'ha d'ensinistrar a si mateix per pensar més i més a nivell de la causalitat mental. Hom no pot romandre un especialista del pensament just només per la malaltia, i reeixir. El seu maldar per servar el discerniment de la causalitat mental tocant al seu cos, serà gradualment neutralitzat per les creences generals de la causalitat material, tret que eixampli les seves demostracions.

Normalment hom comença amb la malaltia per establir el discerniment de la causalitat mental; però no s'hi ha d'aturar. Hom no pot atribuir el noranta-cinc per cent de les seves experiències mortals a la causalitat física, com ara tenir gana, set, son, fred, calor ... i alhora servar reeixidament el discerniment de la causalitat mental pel cinc per cent de l'experiència, o sigui la malaltia i el patiment.

Hom no pot acceptar habitualment sense protestar la suggestió d'estar cansat perquè ha treballat molt; de tenir fred perquè glaça; de tenir gana perquè no hi ha prou menjar ... i quan està malalt posar-se dret amb la convicció que n'està no pas per una causa material, ans per culpa del pensament erroni i encarar l'error amb el poder de la Ment que redueix al no res la creença de malaltia.

Quan un conill és al seu cau sota terra, se l'ha de fer sortir amb fum per poder-li disparar un tret. La malaltia s'amaga darrera la cortina de fum de la causalitat física. El guariment científic només pot venir del reconeixement de la causalitat mental. D'aquí l'exigència que se li fa a l'estudiant avançat de controlar tot el seu pensament, eixamplant el reconeixement de la causalitat mental a tota l'experiència humana. Aleshores quan se li presenta el clam de la malaltia, serà molt senzill fer-lo sortir de l'amagatall, per poder-se-les-hi heure mentalment.

 

214- VETLLA, que no passis per alt el fet que l'estudiant que viatja molt només per plaer, pot esdevenir tan infidel a la seva demostració com el que fuma sense protesta. L'error del fumar no és l'acte extern, ans el gaudi d'un estat mental negatiu desmenjat que és l'oposat directe de l'estar a l'aguait i de l'activitat que la Ciència Cristiana encoratja. Qui viatja massa per plaer negligeix el seu deure vers Déu, vers la seva Cap i vers  la humanitat, i fa diferències entre les fases del somni Adàmic, una base que no és gaire adient per copsar-ne l'absoluta irrealitat.

Aquest punt de vetlla no vol pas prohibir als estudiants que viatgin, ans és una crida a la consistència i l'estar a l'aguait. La Sra. Eddy fóu consistent quan li digué a en Calvin Hill on havia nascut. “Allà hi ha els turons de Bow on diuen que vaig néixer, però no hi vaig pas néixer pas. Jo vaig ser nada a la Ment divina.” I un altre cop, quan li envià a una estudiant, per Nadal, un llibre de bonics poemes, va escriure, “T'envio un llibre de somnis, però n'hi ha de tan dolços, que els escolto com sentim la flaire de les flors, que són somnis de la matèria.”

Un cop, quan un estudiant marxava de viatge, la Sra. Eddy li digué, “Enrecorda't que si no viatges mentalment, si no travesses noves terres espiritualment, si no passes aigües metafísiques i toques les ribes desconegudes de la teva Ànima, has perdut el temps, els diners i el teu esforç, i no en treuràs res de bo. Fes més Ciència, no afluixis. Que Déu t'embolcalli dins les vies de justícia per amor del Seu nom, unes vies on no hi ha mal, ni accidents, ni temptacios, ni culpabilitat que clamin l'xistència d'un món més enlluernador i bonic que la glòria de l'Amor diví, perquè estreta és la porta i dret el camí que ens hi mena.”

 

215- VETLLA, que no acceptis ni et creguis les històries que s'expliquen de la nostra Cap dient que esfereïa els seus estudiants més del compte tocant al magnetisme animal, i que de vegades, ella mateixa n'estava esfereïda. Són aquestes històries invencions dels enemics de Déu, o  indicacions que de vegades la Sra. Eddy estava tan neguitosa pels afers de la Causa, que exagerava les coses sense raó?

Déu va empènyer la Sra. Eddy a capbussar-se dins del miasme de l'error i descriure'l tal com se li exposava. Havia de ser fidel; just com la Bíblia n'havia de ser narrant el fet que, quan la veritat escandellà les pregoneses de la ment de Caïm -aparentment un pagès pacífic i inofensiu- al seu fonament hi descobrí un assassí! La Sra. Eddy havia de ser tan fidel com en fóu el Mestre quan anomenà el diable un assassí i exposà la naturalesa autodestructiva de la ment mortal en deixar-li destruir un ramat de porcs.

A la nostra Cap li fóu exposat que el magnetisme animal és el gran entrebanc del creixement espiritual -el drac roig a punt de devorar l'infantó. La seva primera experiència fóu observar-ne les operacions quan semblava que fes actuar les persones com l'encarnació del maligne. Un exemple notable de la descripció que en fa el trobem a la tercera edició de Ciència i Salut, al capítol anomenat “Demonologia.” El temps no podrà demostrar mai que aquesta descripció tan gràfica sigui una exageració!

El pregon discerniment de la Sra. Eddy de la naturalesa impersonal de l'error, de cap manera apaivagà ni capgirà els seus ensenyaments primerencs de l'horror del magnetisme animal operant a través dels individus com un clam d'interferència mental; però fóu bona de resseguir-ne el fil més i més enrera fins al seu origen, on la pedreta, o el gra de Ciència Cristiana, podia vèncer aquest Goliat, o enemic del bé, d'una manera més efectiva.

Qui declari que la Sra. Eddy pintà imatges exagerades del mal a la primeria dels seus ensenyaments, o que les exposicions que en feia eren invencions, passa per alt algunes de les pedres més importants de l'edifici de la Ciència Cristiana. Molts estudiants progressarien més ràpid si la Sra. Eddy fos a prop seu, i els desvetllés ben desvetllats tot pintant les imatges gràfiques de l'error que pintà pels seus estudiants a la primeria dels seus ensenyaments.

Potser el seu maldar es pot anomenar “El temor del Senyor,” puix l'efecte del seu descobriment de les maneres de fer de l'error era empènyer els estudiants a una demostració del bé més poderosa i activa. Si un pare volgués que el seu fill tornés a casa d'hora a la nit, estaria justificat de dir-li que un perill l'estalona. El seu motiu faria legítima la seva manera de fer.

Pensa què li va costar a la Sra. Eddy baixar dins del miasma humà de falsia i pecat per escandellar-ne les seves maneres de fer secretes! Casa seva era la consciència del bé. Hi floria com una flor amarada de sol. Se sentí lluny de casa quan la necessitat li féu escorcollar els clam del pecat, i fer a mans dels seus estudiants aquest coneixement. I tanmateix emergí de l'experiència sana i estàlvia, i amb un coneixement de les operacions de la mentida que sabia beneiria a tota la humanitat per sempre.

No hem de menysprear la seva experiència a la fornal roent, ni creure'ns que era fanàtica o irracional quan forní el sinistres detalls de l'operació del magnetisme criminal. Més aviat, hem d'agrair a Déu que  mercès al seu fer siguem guarits, que de les seves experiències desesperades en poguem aprendre com estar desvetllats, veure els clams del mal, i clavar-li un cop mortal.

La Sra. Eddy ens anima a creure que, si estem desvetllats i a l'aguait, no hem de passar per les experiències de patiment que engendra el pecat. Va copsar l'horror del pecat; i ens ensenyà el mètode per heure-nos-les-hi tot reduint-lo al seu no res nadiu.

 

216- VETLLA, que no et creguis que el procés de guariment espiritual és una cosa que pots aprendre, com un nen aprèn a tocar el piano, i no pas una traça, específicament el sentit espiritual, que desenvolupes a  mesura que aprens. El nen pot aprendre la tècnica musical de manera mecànica, però el seu sentit musical es desenvolupa només amb l'experiència.

El veritable guariment és el resultat de reflectir, pel sentit espiritual, la Ment que hi havia en JesuCrist, més que no pas el d'acostar-se al pacient declarant allò que hom ha après de la Ciència Cristiana.

Un cop la Sra. Eddy li digué a la Victòria Murray en una entrevista: “Emprar l'argument a l'hora de guarir és simplement afinar. Si el teu violí ja està afinat, no cal afinar-lo. Tingues el teu violí sempre afinat. No hi ha cap malaltia. Si somnio que hi ha una taula en lloc d'una cadira, només és un creença. El pacient s'ho creu, no ho sent pas. Que Déu és el Tot, i que Déu és infinit, fa impossible tota la resta. Tingues el teu violí ben afinat.”

 

217- VETLLA que no miris de netejar i endreçar la teva llar mental perquè en vols eliminar tot allò que és ofensiu, més que no pas fer-la digna del Crist, que hi pugui fer estada. De Mateu 12:44 en deduïm que l'objectiu de la demostració era foragitar l'esperit impur perquè l'home volia una casa neta, o puresa humana, més que no pas la reflexió espiritual. Si l'home hagués cercat el Crist, el diable no hi hauria tornat.

Quan vols fer net d'un niu de vespes, si no cremes el rusc, les vespes hi tornaran. A la demostració ens les hem d'heure amb la plaga i amb el rusc. Hem de saber que les suggestions mentals agressives no ens poden assetjar, i després anant més enllà, discernir que no tenim la capacitat de sentir ni de fer cas d'aquestes suggestions. Aquesta manera de treballar esmena tant el pensament com el pensador.

Maldem per eliminar qualitats humanes que són ofensives perquè no ens agraden, i això vol dir que el nostre objectiu és una casa mental neta. Un objectiu més noble, tanmateix, és fer-ne fora tot allò que clama posar noses a la nostra reflexió de la Veritat. Aleshores hom no mesurarà l'error del fals clam per si li és ofensiu, ans per si clama enfosquir la seva reflexió de Déu.

Quan hom treballa per eliminar qualitats humanes que l'ofenen, és probable que conreï altres qualitats humanes que li agraden, però que des del punt de vista de la Veritat, són també un entrebanc. Quan l'objectiu real és la reflexió, hom mira de fer net de tot allò que posa pals a les rodes a la reflexió. Un cop la Sra. Eddy, de l'afecte humà, que a tothom li sembla preciós, en digué, “El meu cor se us adreça amb una pregària 'consoleu la meva gent,' estimeu-la tant aquest any, amb un amor tan diví que un sentit humà de l'amor només el desfiguraria, i en faria malbé la joia. Oh! Pare, fes dolça la seva llar, un recer per reposar del món, on cap memòria de joia ni de tristesa mortal hi pugui entrar a emboirar la pau immortal, perquè no hi ha pau, plaer, ni benaurança a les coses mortals. Per molt estimades que siguin pel sentit mortal, no li són permeses a l'Ànima. Estimat, quin amor tries, perquè no els pots tenir tots dos. Més m'estimaria beure'm la copa de patiment i angoixa que fer un glop del calze dels plaers sensuals ni que en siguin les formes més tèbies i bones. Per què? Perquè el patiment i l'angoixa són les maregasses altes que ens arrosseguen a cada moment més i més a prop de la riba de la joia eterna, 'On cap sageta nafra el colom i on per l'Amor no hi ha separació'.”

 

218- VETLLA, que quan el magnetisme animal et suggereixi que cada cop és més poderós i agressiu, no et passi per alt de bastir la teva consciència del poder infinit de Déu, per encarar aquest increment aparent de la mentida. Hem de reconèixer sempre que la Veritat és bona i adient per vèncer l'error de la mena o magnitud que sigui. Per què  Nehemies capítol 1, verset 5 hi diu que Déu és “temible”? Potser era la seva manera de bastir el reconeixement de la supremacia i del poder de Déu per vèncer la mentida per gran que en semblés el clam. Quan les pretensions del magnetisme animal, anant vers la seva destrucció, es feien més grans, Nehemies volia estar ben segur que el seu sentit del poder de Déu creixia de manera proporcional.

 

219- VETLLA, que d'acord amb Neemies 1:16 preguis dia i nit. Hi ha estudiants que sembla que preguin més bé a la nit de la discordança i de la por; quan els hi toca el sol de l'harmonia humana, s'embalteixen. D'altres sembla que poden fer la seva bona feina dins la claror de l'harmonia, i queden desfets quan la tempesta de la discordança i de la foscor els hi arriba. Hem de pregar de dia i de nit, amb la determinació i la traça de treballar fidelment, tant si la imatge humana sembla entenebrida com si sembla clara, plena de discordança o riallera i harmoniosa.

 

220- VETLLA, que no perdis de vista que exposes l'error per una única raó, no creure-hi més. Si més estudiants se'n recordessin, no hi hauria tanta pretesa exposició de l'error. No et marxi mai del cap que exposar l'error amb una motivació no científica el fa semblar més real. Assenyalar els errors dels altres estudiants no és exposar l'error; és realment exposar-te a tu mateix, puix fa palès fins a quin grau creus en l'error.

 

221- VETLLA, que l'aparent petitesa o insignificança del punt on una taronja està tocada i es comença a passar, no et faci passar per alt, que si no es treu de seguida, podrirà tota la taronja. Aquesta punt de vetlla no vol pas insinuar que la malaltia sigui una realitat que indica la desintegració gradual i finalment la mort dels mortals. Tanmateix l'argument de la malaltia hauria de ser un indicador del perill d'arrapar-se a un fals sentit de l'home.

La Ciència Cristiana s'hauria de veure com un parell d'ales, més que no pas com una capsa de medicaments. Aleshores el practicant no es prendria per un metge amb el seu maletí, ple del remeis de la Ment en lloc de remeis materials, ans pel qui va a desvetllar del seu malson el qui dorm, fent-li discernir que no pateix cap malaltia que s'hagi de guarir. Aleshores el seu pensament queda alliberat per enlairar-se vers Déu i fer-se seu un sentit veritable de l'home.

 

222- VETLLA que tractis Déu seriosament, i no pas socialment! La gent que tenen un metge que és amic personal, se'l poden mirar des d'una perspectiva social mentre no tenen cap problema físic. Quan en tenen un se l'agafen seriosament.

Potser algunes de les dramàtiques situacions a casa de la Sra. Eddy que són difícils d'entendre, com ara quan renyà els seus estudiants perquè havien passat per alt de posar sal als seus cereals, o posar bé els ornaments al camí de taula sobre la llar de foc, foren escenificades deliberadament per la Sra. Eddy, perquè aquests detalls menuts li feien detectar que els estudiants tractaven Déu socialment, i amb aquest mètode els desvetllava perquè se L'agafessin  seriosament.

 

223- VETLLA, que la naturalesa odiosa de l'error, que es fa més  abominable a mesura que la nostra consciència es desvetlla, no et faci creure que l'error es fa més gros. Si el nostre sentit de l'olfacte es fes més sensible, una pudor fastigosa podria esdevenir més desagradable, ni que no fos més forta. L'error no es fa més gros a mesura que hom avança espiritualment. Només es fa més aparent a mesura que la nostra percepció s'afina. Ciència i Salut ens parla del drac vermell inflat de pecat; tanmateix és només la vella serp de la ment mortal esguardada amb un esteniment espiritual més esmolat, i vista com la mentida monstruosa que sempre ha estat. El magnetisme animal és la forma agressiva que la ment humana agafa quan sent la seva existència amenaçada per la Veritat. El drac vermell, o magnetisme animal, és sempre la ment mortal sortint del seu amagatall per ser destruïda.

 

224- VETLLA, que no acceptis la demostració de la Ment divina un any rera l'altre, sense maldar de fer-te teva, per reflexió, aquesta Ment divina, tot repudiant enterament l'anomenada ment mortal. Una vegada un home provà molts cavalls diferents sense comprar-ne cap. Al final els venedors refusaren de deixar-n'hi provar cap més perquè s'adonaren que només volia anar amb cavall de franc.

Si hom accepta demostracions del valor i de l'eficàcia de la Ment divina un any rera l'altre, sense començar honestament a fer la demostració real d'encarnar la Ment divina, s'allargaran les demostracions? El propòsit de la Ciència Cristiana en fer la vida de l'home més harmoniosa, no és pas fer l'home més feliç a l'infern de l'existència mortal; ans, més aviat, demostrar en tots els àmbits l'excel.lència de la Ment divina, en contrast amb l'acció i els clams de la ment humana, de manera que l'home quedi ben convençut que no en vol cercar ni fer servir cap d'altra.

La qüestió és, si hom pot esperar gaudir d'aquestes demostracions a la seva vida -evidències del poder de la Ment divina per ajudar a l'hora de les tribulacions- si no se'n surt de sadollar les exigències del progrés, o sigui, bescanviar la ment humana per la Divina tant de pressa com pugui.

Les demostracions a la Ciència Cristiana tenen per objectiu fer palès el valor de la Ment divina en contrast amb la feblesa i la manca de valor de la ment humana. Ni que el refinament que la Ciència Cristiana fa de la ment humana al seu viatge d'enlairament pugui semblar útil i necessari, la ment humana al final ens traeix i s'esfondra per la seva pròpia feblesa, si no ens en desempalleguem abans. La demostració de la Ment que foragita la discordança humana, no vol deixar el pacient en un estat d'harmonia negativa, pensant-se que pot cridar Déu cada cop que pateix, i allargar aquest sentit negatiu de l'harmonia a la carn. Les recompenses que se li donen a un gos quan se l'ensinistra són per animar-lo a fer l'eforç adient. Quan l'ensinistrament s'ha acabat, hom espera que obeeixi sense més recompenses. Els primers efectes de la demostració de la Ciència recompensen l'home tot acabant la discordança amb el propòsit d'animar-lo perquè faci el maldar que cal. Aquestes recompenses no s'acaben quan hom es despulla de la vella ment i es revesteix de la nova; però hom espera de l'estudiant avançat que tiri endavant sense esperar recompenses, i faci la seva tasca pel món tant si és recompensat amb harmonies carnals com si no n'és.

 

225- VETLLA, que no et neguitegi la possibilitat que els pacients que s'acosten a la Ciència  Cristiana perquè estan malalts i miren lluny de la terra, en ser guarits, marxin contents perquè el seu problema s'ha solucionat, i aparentment, la veritat ja no els hi faci ni fred ni calor. El nostre Mestre visqué aquesta experiència amb els deu leprosos; només un tornà enrera per agrair el guariment i cercar el poder que l'havia guarit. Això ens diu que la Veritat només en va tocar un fins al punt d'empénye'l a mirar més enllà de la simple regeneració física.

La ment mortal és com un pastís eixut, glaçat de sobre. La malaltia és la condició que esberla la capa de glaç i ens fa adonar que el pastís no és bo. Cap malaltia no exposa més les possibilitats ofensives de la carn que la lepra. La demostració de Jesús va restituir la capa de glaç per tots deu, i n'hi va haver nou de tant contents amb la regeneració física, que els hi marxà del cap la naturalesa repulsiva de la creença en la carn que la lepra manifestava, i aparentment, doncs, no n'aprengueren res de l'experiència.

Els practicants no s'han d'amoinar quan viuen experiències similars. Una bona capa de pintura fresca en una casa vella pot engalipar molta gent, però n'hi ha que saben detectar la fusta podrida, i cerquen una casa més bona. Hi haurà sempre un percentatge de pacients que reconeixeran la naturalesa indesitjable i fonamentalment errònia de la creença en la carn, per molt que l'encanteri de la creença mortal la faci semblar seductora i bonica. Els qui s'adonen que delegen quelcom que rau més enllà del testimoni fràgil i fals dels sentits materials, se n'allunyaran per cercar l'enteniment més alt i la regeneració que ofereix la Ciència Cristiana.

El desè leprós es devia adonar que després del guariment era el mateix mortal d'abans, i malgrat haver estat purificat, no n'estava content d'aquest sentit material de l'home. Devia adonar-se que l'harmonia humana era simplement la malaltia vestida d'una altra manera, i amb els mateixos àvols efectes.

Els pacients que esdevenen bons estudiants són els que cerquen més enllà de la capa glaçada de la materialitat, i vetllen que el magnetisme animal no els hi faci creure que el patís eixerreït és desitjable. El qui només mira la capa de glaç o la lluentor del mesmerisme i es creu que el pastís és bo, és un tòfol. La Sra. Eddy ens avisa que mirem més enllà del fals testimoni del sentit material vers les coses eternes de l'Esperit. Qui hi mirarà mentre accepti la suggestió que val la pena menjar-se el pastís de la materialitat? L'estudiant savi mira de fer memòria de la condició del pastís per molt desitjable que sembli la capa seductora de l'harmonia humana, i prega que aquesta falsia no l'ensarroni.  

 

226- VETLLA, que no et creguis que el corrent de Vida que amara l'home pugui minvar mai, ni estroncar-se. De fet, l'home mateix és corrent de Vida. La Sra. Eddy un cop va dir, “Jo m'amaro sense aturador del donar etern de Déu.”

Un submarinista pot adonar-se que la seva imaginació l'ensiborna, tot suggerint-li que l'abastiment d'aire que els seus amics li fan arribar des del vaixell, minva. Li pot passar pel cap que els seus amics no se'n recorden i no bomben l'aire que li cal. Fins i tot pot arribar a patir per culpa d'aquest parany de la seva imaginació. Quan la raó esmena aquesta creença errònia i apaivaga la maregassa creixent de l'error, el submarinista queda alliberat de tots els àvols efectes físics, i s'adona que, mentre estava entrampat dins del seu petit malson privat, els seus amics li enviaven tot l'aire que li calia.

Un cop una invàlida que es va quedar sola a casa s'imaginà que sentia pudor de gas. No va poder fer res per tancar l'aixeta del gas, però se'n va sortir de telefonar i demanar ajut abans de perdre el coneixement. Quan els qui la venien a ajudar van arribar, no trobaren cap fuita de gas, i la senyora es retornà de seguida. Més tard se'n va poder enriure de com la seva imaginació l'havia engalipat.

Un cop un infant aclucà els ulls i s'imaginà que anava enrera mentre era al tren. No li va costar gens i ben aviat experimentà totes les sensacions de l'anar enrera. I tanmateix, per desempallegar-se de les falses sensacions només li calia obrir els ulls.

Seguint aquest fil de pensament, la Ciència declara que l'home no es mor mai, ni es fa mai vell, ni perd mai fortalesa ni vitalitat; aquestes coses només són enganyifes de la imaginació. La Sra. Eddy un cop va dir, “No hi podem guanyar res esperant la mort, perquè no arriba mai. Ens hem d'enlairar, individualment, per sobre de les pretensions dels sentits.”

 

227- VETLLA, que sabent que Ciència i Salut és una capsa de claus i la nostra tasca és portar-la a casa, no passem per alt de fer la nostra part. Per molt que la Veritat sigui veritat, l'hem de portar a casa amb vigor, consagració i expectativa per a què pugui operar a la nostra experiència humana individual. I la raó d'aquest maldar és la resistència de la ment carnal, que no té cap intenció de reconèixer la supremacia de la Ment divina fins que no se li obliga.

 

228- VETLLA que no et marxi del cap que l'error és un ventríloc que fa servir la matèria de titella. Que futil seria mirar de fer callar l'error dirigint les nostres patacades a la matèria! Seria com diparar un tret al titella, esperant que la bala fes emmudir la xerrera. Mentre ens les haguem amb la matèria, el nostre maldar no tindrà cap efecte sobre la xerrera falsa de la ment mortal.

 

229- VETLLA, que no et pensis que la teva feina sigui reduir l'error al no res, més que no pas adonar-te'n del seu no res, i vegis, doncs, la teva tasca com la veuria un home a qui se li demanés de bellugar una muntanya de sorra amb una pala i un carretó. La nostra feina no és reduir l'error al no res; és fer fora la creença que hem acceptat, de la seva realitat.

Un cop la Sra. Eddy va expressar aquest punt, en connexió amb Isaïes 43:2, amb aquests mots: “La nostra feina no és canviar l'obra de Déu, puix ja és acabada i perfecta. Tampoc no és fer-ne no res de l'error, puix ja és no res; ans és restar drets al bell mig de l'error aparent, imperturbables, sabent que és no res.”

 

230- VETLLA, que no et pensis que t'has de desempallegar de l'error de tant de pressa com puguis, en lloc de vèncer la por que et fa, deixar-ne enrera la creença i aprendre'n les lliçons que ensenya. Un infant li podria demanar a son pare que encengui el llum per esvair la seva por de la foscor. Un pare savi li explicaria que la naturalesa de la foscor és només la manca de claror, i li faria estar prou estona perquè en perdés la por. Aquest ha de ser el propòsit del nostre Pare del cel, quan ens trobem encarant clams de foscor que no es fonen tot seguit, com s'esmenta a Ciència i Salut, pàgina 22, “L'Amor no s'afanya a deslliurar-nos de la temptació, perquè Estimar vol dir que serem provats i purificats.”

Un cop quan explicava l'Èxode 4:4 la Sra. Eddy digué, “De vegades em sembla que sento la veu del Pare dient-me: filla Meva, no hi ha res que s'hagi de témer de la ment mortal, ni tant sols el pensament educat que sap el què fa. Però aquests clams han de romandre fins que no t'esfereeixin. Només són aquí per a què aprenguis que no et poden fer cap mal. Quan això s'ha après, han fet la seva feina i se'n van. La manera d'aprendre que són impotents és amb el reconeixement constant que Déu té el poder de foragitar-los.”

D'aquests mots en podem copsar el propòsit del nostre Pare quan ens encaren suggestions i arguments que ens fan basarda i no reculen tot seguit, malgrat el nostre maldar honest i científic.

 

231- VETLLA, que no arribis a la conclusió que la demostració de Jesús en atipar les gentades era bàsicament la de fer palès que el Fill de Déu té poders miraculosos. No demostrava, més aviat, que tot el menjar ve de Déu, malgrat el testimoni oposat de la matèria, que és un do de Déu, i que els camps i els rierols d'on sembla que vingui, no en són més l'origen, del que n'és el titella de la veu que sembla que en surti?

La nostra Cap va estar-se'n d'exposar molts fets cabdals als qui no hi estaven a punt. Esperava que creixessin espiritualment, i estessin madurs per a què els hi pogués revelar aquestes coses pregones. I una, era aquest fet del menjar.

Els qui no havien rebut la instrucció de la Ciència Divina havien de romandre a les fosques pel què fa a l'origen mental del menjar, perquè si la ment mortal se'n fa sabedora s'obre la via d'una possible mala practica amb el menjar, que per ara la ignorància universal evita.

Cap miracle no podria fer venir menjar de Déu en un cas, si de fet, no en vingués en tots els casos. La demostració no fa venir el menjar de Déu; desclou els ulls dels homes perquè vegin aquest fet. Els hi podem dir als camps i als rierols, “Pels sentits pot semblar que sou la font del meu menjar, però Jesús atipant les gentades va demostrar per sempre que el menjar ve de la Ment.”

 

232- VETLLA, que no siguis rebel en lloc d'agraït, quan Déu et crida a fer palès el teu enteniment fent la demostració. Quan pateixes un problema i et sents tractat injustament, demostres que no copses el bon propòsit que hi ha darrera de la malanança material.

Als pescadors els hi costa de pelar les anguiles, perquè la seva pell lliscosa no els hi forneix cap agafador. La creença en la matèria s'ha de pelar, i l'harmonia humana no ens forneix cap agafador per fer-ho. La discordança ens forneix un agafador que fa el procés de pelar més efectiu. Un metafísic que està a l'aguait no mira mai de desempallegar-se d'una malaltia per se. La fa servir d'agafador per foragitar la seva creença en la realitat de la matèria. I així sadolla el què se'ns hi diu a Ciència i Salut 574:19-30.

 

233- VETLLA, que no et creguis que l'Amor diví és cruel quan gentilement tiba la teva perla preciosa. L'Amor només t'ajuda a verificar si el lloc és prou segur per aguantar els temporals sense que la perla s'afluixi i es perdi. Que n'és de cabdal adonar-se que hi ha el perill de perdre-la, abans no passi! Que agraït hauries d'estar de tot allò que et fa descobrir aquest fet, puix si t'adones que la perla s'ha afluixat, la pots tornar a encastar ben fort!

 

234- VETLLA, que no et creguis que et cal protecció de les ventades de l'error tots els dies de la teva vida per a què no s'apagui la teva flama espiritual. Et menarà el progrés a la demostració fent-te bo de veure que el vent de l'error només pot atiar i fer més esclatant el teu foc espiritual? De ben cert aquest fóu el cas amb la nostra Cap.

Protegir-nos de les ventades de l'error s'ha de circumscriure a l'estadi infantil del desenvolupament espiritual, quan el nostre foc espiritual encara no crema fort. La protecció als estadis més avançats s'assoleix revessant l'error, sabent que cada estrebada que fa per apagar el nostre foc espiritual, només l'atia més.

Quan en Gilbert Carpenter vivia a la llar de la Sra. Eddy, la Sra Eddy li ensenyà aquesta regla de protecció. El va instruir que se les hagués amb cada pretensió errònia sabent que esdevenia més fort i més bo mercès a l'error, sabent que cada estrebada que feia l'error per fer-li mal, només el feia més bo i l'enlairava més.

Imaginem-nos que un clam d'epidemia s'escampa. Com l'encararies? T'adonaries que l'error no ha creat ni pot crear mai res. I doncs, que l'única que es pot encomanar ha de ser la presència de l'Amor de Déu abraçant-ho tot, malgrat el contrafaïment que en fa la ment mortal? La presència d'aquest Amor ens fa més forts i més bons, segurs i lliures de tot mal.

Una cosa trista de la malaltia quan som controlats per la ment mortal, és que cada atac afebleix i omple més de basarda l'home mortal. Cada cop que l'home mortal és llençat a terra, s'afebleix. A la mitologia hi llegim que cada cop que el gegant Anteu, el fill de la Mare Terra, era llençat a terra, s'alçava amb més fortalesa, mercès a la força que l'amarava en fer contacte amb la seva mare terra. De la mateixa manera a la Ciència Cristiana hi podem discernir que la pretensió de tombar-nos que reclama l'error, només serveix per fer-nos fer contacte amb el nostre Pare-Mare Déu, de Qui en pouem un renovellament constant de vida.

La Sra Eddy va discernir la necessitat imperativa que tenien els estudiants avançats d'aplicar la regla del revessament o capgirament, que és una llei de la Veritat aplicada a l'experiència humana; d'aquesta manera cada experiència ens fa més forts, i la nostra flama crema amb més esclat cada cop que l'error la mira d'amortar. Quan ens les havem amb els atacs de l'error d'aquesta manera, capint que el patiment ens fa més forts, l'error acabarà aquesta mena d'atacs i en provarà un de diferent, l'harmonia humana.

El fill pròdig tornà més enfortit i més bo mercès al contacte i al conflicte amb l'error que visqué a Egipte; mentre que el germà gran es desintegrà amb l'harmonia humana que experimentà a casa de son pare. Si en fem un hàbit d'haver-nos-les amb l'error tot capgirant-ne les pretensions, i sabem que això ens fa més bons, estarem a punt de tirar endavant aquesta lluita, quan ens plantin cara les fases més fines del sentit humà, o sigui, l'harmonia humana o un sentit de l'absència de Déu, que no ens en deixa sentir el perill. L'harmonia humana representa l'esclavatge de la creença en la matèria harmoniosa, que no ens deixa sentir tant el perill com la matèria discordant.

 

235- VETLLA que no et marxi del cap que l'àvol magnetisme animal és només el nom de la ment humana quan quimicalitza en ser tocada per la Veritat, i mira de revenjar-se per evitar la seva destrucció. El magnetisme animal és, doncs, sempre l'error que va enfora; no pas endins. És l'agonia de la ment mortal quan s'autodestrueix, la bèstia nafrada que mira de revenjar-se.

És el llevat mare treballant a la sidra dolça, que la fa tornar vinagre. Puix la Sra. Eddy reflectia la maternitat de Déu, feia escumejar la ment mortal plena d'odi i amargantor, i la feia esdevenir agre i viciosa. D'aquest fenòmen en va dir àvol magnetisme animal, no pas perquè volgués que ens esporuguís i n'esdevinguéssim les víctimes, ans perquè sabia que n'hem d'estar a l'aguait per heure-nos-les-hi.

Un cop li va dir a un estudiant que caminés amb cura quan passsés davant d'una gossera. Les seves paraules foren, “No arrosseguis els peus quan passis davant del cau d'un bulldog; camina-hi de puntetes.” Hauria estat manca de coratge si la nostra Cap hi hagués passat ella mateixa de puntetes? Era la seva raó, metafísica? Sí, sabia que reflectia tanta veritat, que la ment mortal podia quimicalitzar a qualsevol moment. Allà on un mortal podia passar segur davant del cau d'un gos, la Sra. Eddy havia d'estar a l'aguait. L'efecte del seu pensament era tan poderós que fins i tot a un gos li podia desvetllar un afecte poc usual o una crueltat violenta, i abans de passar-hi no podia dir quina seria.  

 

236- VETLLA, que te'n surtis de veure que és tant cabdal de maldar per perdre de vista el sentit material de tu mateix, el practicant, com el sentit material del teu pacient, a l'hora de guarir el malalt. La Sra. Eddy un cop va dir, “Quants Científics Cristians fan el tractament sabent que la Ment realment guareix el malalt? La realitat és la presència de la Ment i el discerniment que no hi ha cap altra presència. No et faci por d'agafar aquesta posició i demostrar-la. Fes-ne el Tot, de Déu, perquè Déu és el Tot, i no hi ha res més. És com si la Ment digués: “Sóc aquí, i no hi ha res més. Sóc el practicant i sóc el pacient, i no hi ha res més i mai no n'hi pot haver res fora del JO SÓC. És aquesta infinitat, aquesta Presència infinita allò què fa la malaltia impossible.”

 

237- VETLLA, que no acceptis la suggestió que pensar científicament et cansa, i que al cap d'una estona de pensar científicament, has de reposar tornant a agafar el fil del pensament humà negatiu. Hem de revessar aquest clam absurd, i deixar ben clar el fet que el cansament mental ve de l'amarar-se del fals pensament mortal, i que trobem un repós perfecte reflectint la Ment divina.

A la pàgina 60 del Manual de l'Església hi llegim: “El Científic Cristià no es cansa pregant, ni llegint les Escriptures i el llibre de text de la Ciència Cristiana. El cansen els entreteniments i la ganduleria. La Veritat i l'Amor fan reposar al cansat i afeixugat.”

 

238- VETLLA, que no segellis les parets abans de posar-hi les canonades. Aquest punt està inspirat en un incident real, un home feia els fonaments d'una casa, hi abocà el ciment i quan ja era sec s'adonà que no hi havia deixat les regates per les canonades de l'aigua i del gas.

L'home mortal, per culpa de la naturalesa mateixa de la ment mortal, té una paret al pensament feta de prejudicis i d'oposició a la Veritat. La malaltia i el patiment esmicolen aquesta paret fins que està a punt de demanar l'ajut d'allò mateix que negava. El practicant, guarint el seu pacient, n'enforteix les defenses, de manera que altre cop es torna a sentir autònom i bo de fer el què calgui. Per a què torni a ser bastida i deixi altre cop la Veritat fora del pensament, el practicant ha de tenir al cap que cal afermar el seu pacient a la Veritat i desvetllar-n'hi l'interés de manera permanent. malgrat no poder-se fer sempre, com va ensenyar Jesús amb els deu leprosos, és un punt, tanmateix, que el guaridor ha de tenir sempre al cap.

 

239- VETLLA, que el teu maldar per veure la perfecció d'allò que reflecteixes, abasti l'aspiració de veure la perfecció de la reflexió que en fas. El mirall no veu només que la claror és perfecta, ans també que el reflex que en fa és perfecte. A la Ciència, el pensament i el pensador són tots dos perfectes. Si l'Esperit és allò que l'home reflecteix, aleshores l'Ànima és allò amb què l'home reflecteix. Puix l'Esperit i l'Ànima són Déu, expressant-se com l'home, constitueixen un tot perfecte en qualitat i quantitat, en contingut i capacitat.

 

240-  VETLLA, que llegeixis tota la literatura de la Ciència amb la lent de la Ciència Cristiana, i la tinguis sempre per l'autoritat final. La Sra. Eddy un cop va dir, “I si de vegades et quedes astorat d'alguns punts (de qualsevol l'article de la Ciència Cristiana), vés a Ciència i Salut. Hi és tot en tota la seva genuïnitat.” Un estudiant un dia també li digué, “No és difícil de destruir el mesmerisme quan veiem que no té cap poder.” La Sra. Eddy li contestà, “Si Déu és el Tot, no hi ha res que s'hagi de destruir. No hi ha res tret de Déu i tot el que Ell ha creat. Haig de tornar a agafar el llibre, i tu també.”

Qui basteix una casa de totxos, sovint posa el nivell sobre els totxos, altrament els fonaments i les parets no quedarien anivellats. Ciència i Salut és el nostre nivell espiritual, el nostre raser, que hem de fer servir per verificar cada totxo que posem als nostres fonaments espirituals.

Al diàleg esmentat, aquest estudiant posava un totxo als seus fonaments que no era científic del tot, o anivellat amb el llibre. La Sra. Eddy ho detectà tot seguit. El llibre ens ensenya que podem destruir el mesmerisme, no pas perquè vegem que no té poder, ans perquè no té existència; no existeix ni gens ni mica. La Sra. Eddy s'adonà que calia avisar als seus estudiants que fessin servir el raser espiritual del llibre per destriar cada pensament, puix no volia que cap dels seus estudiants posés totxos als seus fonaments que no fossin absolutament científics.

 

241- VETLLA, que no et creguis que maldes per aprendre quelcom de l'error, tret d'allò que no és. Tot allò que hom pot aprendre de la foscor és que és la manca de claror. Els clams del magnetisme animal s'han de detectar i exposar, puix al Sentinel de la Ciència Cristiana del 2 de Maig del 1936 hi trobem la Sra. Eddy dient que Déu només contesta les pregàries dels qui veuen els errors que han de destruir. Tanmateix el nostre maldar per exposar l'error ens ha de menar sempre al reconeixement del seu no res, a capir que només és la suposicional mancança d'alguna cosa.

 

242- VETLLA, que servis el discerniment i la ferma convicció que el mal fuig quan t'hi resisteixes. L'error mai no és res més que una suggestió, i sembla que prevalgui només perquè no ens hi oposem i ens hi resistim de seguida i amb constància. L'error no pot aguantar-se dret quan troba una resistència justa. Sovint, però, hom s'imagina que resisteix el dimoni, o el mal, quan de fet, resisteix l'efecte i no la causa, com si pogués canviar les imatges d'una pel.lícula fent quelcom a la pantalla.

 

243- VETLLA, que no et pensis que la ment mortal una hora és el teu enemic, i l'altra el teu amic. La notra Cap la tractà sempre com un enemic, i sempre va mirar de desclucar els ulls dels seu estudiants perquè vegessin aquest fet. Assenyalà el fenòmen de la seva mutabilitat, de l'aparent ment humana inofensiva fins al magnetisme animal maliciós quan la Veritat li planta cara, tot esperant que així els estudiants fossin constantment conscients de la seva veritable naturalesa, sense que se'ls n'hi hagués de fer sempre memòria.

Si un general s'adonés que els seus homes saben reconèixer l'enemic tret de quan són eixerides espies femenines, no aturaria el seu maldar fins que els seus homes s'adonessin d'aquest parany. Espies boniques i espavilades han induït molts homes a trair els seus països, passant informació secreta. La Sra. Eddy va mirar de desclucar els ulls dels seus estudiants, com escriu a la pàgina 451 del llibre de text, "per a què puguin copsar la naturalesa i els mètodes de tota mena d'error, sobretot, els graus més fins del mal, ensibornat i ensibornador.”

Si comparéssim la imatge de la irrealitat de la ment mortal amb un gran rètol fet de bombetes elèctriques que s'encenen totes en tocar-ne una, tant se faria quina toquessis. Tocar-ne una seria encendre-les totes. A la ment mortal tant li fa quina bombeta de la seva imatge toquem, mentre en toquem una, puix tocar-ne una fa que tota la imatge ens sembli real. Aquest exemple explica perquè la Sra. Eddy demanava tant que fóssim consistents.

Un exemple de la seva consistència són aquests mots què li digué un cop a l'Adam H. Dickey, “Què és un bon àpat? Un bon dimoni. Què és una bona dormida? Un bon mal.  Què és un vestit nou bonic? Un bon mal. Què és un sentit de salut a la matèria? Un bon mal. Què és més a prop de Déu, un sentit humà de la salut o de la malaltia? Què ens mena a discernir l'ésser veritable? L'enteniment espiritual. Com guareixo, doncs? Sabent que la Ment infinita, eterna, omnipotent i omnipresent és el Tot, -i no hi ha, doncs, ni inacció, ni massa acció, ni acció malaltisa ni reacció. L'enteniment espiritual -el coneixement de Déu- fa perfecte.”

 

244- VETLLA, que te'n surtis de destriar entre les afirmacions per instruir, per esperonar el creixement i per fer la demostració. Les afirmacions de la Ciència que són per instruir analitzen l'operació de la mentida que clama tenir l'home esclavitzat a Egipte. Les afirmacions que esperonen el creixement són les que ens descriuen l'home acostant-se a la perfecció, adonant-se del seu error, enrecordant-se'n de la casa del Pare, i a punt de tornar-hi.

Les afirmacions per fer la demostració són les que declaren l'absoluta perfecció, ara i aquí, i declaren que l'home ja és a casa del Pare ara, hi ha estat sempre, i mai no n'ha marxat per anar a fer un sojorn suposicional a Egipte, d'on n'hagi de tornar.

La instrucció cal per destapar el misteri de la iniquitat, per ensenyar com la mentida opera mesmèricament i agressiva per a què la falsia sembli o bé atractiva o bé paorosa, de manera que els homes es donin al seu jou; tanmateix no ha tingut mai cap altre poder que el de xiuxiuejar la seva suggestió d'una manera que sembli el pensament mateix de l'home o la matèria parlant.

Les afirmacions per esperonar el creixement descriuen l'home com un romeu fent el camí del sentit a l'Ànima. Cal que un estudiant es vegi acostant-se a la perfecció i “anant cada dia una mica més en la bona direcció.”(Ciència i Salut p. 21); altrament pot ser que no s'adoni de la necessitat de maldar.

La demostració que comença i s'acaba amb el discerniment de l'eterna perfecció sempre present cal per fer callar la mentida, o el feix de mentides de la creença mortal. Hom no pot emprar el poder guaridor de Déu si no testimonia que tot és espiritual i perfecte ara, i que l'home mai no ha perdut la perfecció, perquè Déu l'ha creat perfecte; no hi ha, doncs, de fet, res que s'hagi de guarir.

Al fill pròdig a Egipte li calia la instrucció i l'ensenyament tocant a la mentida que el temptava i el tenia amorrat al piló, en fer semblar el miratge il.lusori real i desitjable. Mentre feia via cap a casa li calien afirmacions de creixement per animar-lo, però allò que realment l'aguantà i féu la seva experiència científica, fóu el discerniment des del punt de vista de la Ciència absoluta que sempre ha estat a casa del Pare, i no n'ha marxat mai; que el sojorn a Egipte només és un malson, -i ni tant sols això, puix tenir-lo per un malson li dóna més realitat de la que hom li hauria de donar, perquè de fet, el fill de Déu no té la capacitat de sommiar. Per això cal anomenar l'error no res.

 

245- VETLLA, que t'en surtis de tenir ben present l'admonició: “... cuita, afanya't a fer el què fas,” que el Mestre li féu a Judes. Si agafes una brasa roent i la deixes anar prou ràpid, no et cremarà els dits. Reconeix, doncs, el magnetisme animal pel què és i pel què no és; però fes-ho tant rabent que no t'hi encantis prou per donar-te a la suggestió que lluites contra quelcom; discerneix que no hi ha realitat en cap clam de l'error que s'oposi a Déu i als Seus fills; sàpigues que no hi ha cap poder diabòlic que li privi a l'home de girar-se vers allò que l'alliberaria del miratge i li rescabalaria la llibertat i l'harmonia perfectes, -que  experimentades científicament és el regne de Déu. Quan encaris el clam del magnetisme animal toca'l lleument i tant rabent com puguis, per a què la temptació de l'aparent universalitat d'aquesta falsia no agafi cos al pensament en lloc d'esfilargarsar-se. Quan patines sobre el glaç prim, llisca-hi tan ràpid com puguis perquè no es trenqui i t'hi empassis.

 

246- VETLLA, que després de cloure un problema, no hi tinguis encara al pensament el record d'un clam d'un oposat del bé, del que n'has estat salvat. La creença que hi ha hagut un clam -ni que sigui un de simple- ha de ser eliminada d'arrel del pensament, se n'ha d'eliminar l'arrel, les branques i fins i tot el record. Has de saber que no n'has patit mai cap, i que senzillament has estat alliberat del mesmerisme que et feia creure en la realitat d'allò que no té existència, talment com un home boig és deslliurat de la seva al.lucinació.

Quan un clam ha estat encarat i se n'ha vist el no res, has de saber que, de fet, no l'has patit mai, puix no hi ha hagut mai un clam de mesmerisme. Aleshores, i només aleshores, pots dir que has fet creu i ratlla amb el problema. Un cop un pacient va trucar el seu practicant per dir-li que estava guarit de la malaltia que el trasbalsava. Li va preguntar si ja podia aturar el tractament. El practicant li replicà, “Espera't un dia més per saber que mai no has patit la malaltia.”

 

247- VETLLA, que no miris d'eliminar l'ombra de l'error i no l'error mateix. La Sra. Eddy un cop digué, “No ens hem d'esbarallar amb una ombra quan tenim clar que és una ombra.” També va dir, “El pensament mortal quan es desvetlla queda astorat de la seva pròpia ombra. Mentre estava embaltit no la veia. Li cal aprendre el no res de si mateix i de la seva ombra, aleshores la basarda que la seva ignorància feia insconscient, i es fa conscient en desvetllar-se, es fondrà, perquè la ment mortal s'adonarà que no ha d'estar esfereïda de si mateixa.”

Si comparéssim una creença sense solta ni volta que s'anomenés a si mateixa costipat a un peix gros que neda al port del nostre pensament, la manifestació al cos, seria l'ombra del peix al fons del port. És obvi que no pots fer marxar l'ombra. Res del que poguessis fer l'afectaria gens ni mica. Si ignores l'ombra i reptes el peix, l'esfereiràs i marxarà tot seguit.

 

248- VETLLA, que després d'eliminar la causa mental de qualsevol manifestació o error, no acceptis la suggestió que has creat un hàbit de pensament, i et creguis que tens una tendència crònica, i que el mateix error treurà el cap un cop i un altre. No podries creure't que tens l'hàbit de veure fantasmes si saps que no existeixen, oi?

 

249- VETLLA, que no acceptis com el teu objectiu a la Ciència un sentit de perfecció que no vingui de la reflexió. Aquest punt de vetlla cal d'allò més perquè la suggestió de la teologia tradicional que podem i hem de fer el jo mortal perfecte, és entestada.

 

250- VETLLA, que no et creguis que la ment humana purificada per la Veritat sigui la Ment divina real, i expressi la veritable espiritualitat. La purificació de tot allò que és humà és una passa vers la reflexió de la Ment divina; però l'espiritualitat només s'assoleix quan la Ment divina agafa el lloc de la pretesa ment humana, per molt purificada que estigui.

 

251- VETLLA, que no et creguis que hi hagi cap creixement real tret del creixement espiritual individual. Un nombre m'es gran d'esglésies, de membres i de suscripcions només és un efecte. Des del punt de vista humà pot semblar creixement, però l'únic creixement que Déu reconeix és si cada any els estudiants són més bons de treure's del pensament tot el què Déu en vol fora, i poden sentir-Ne més clara la veu, l'escolten, treuen profit del què els hi diu, i empren aquesta saviesa i aquest amor diví per beneir la humanitat.

 

252- VETLLA, que en entrevistar candidats que volen ser membres de l'església, no agafis l'efecte per la causa, i et creguis que està bé, per exemple, no deixar-hi entrar candidats que fumen. Fumar fa palesa una manca de demostració, i puix la nostra església es basa sobre la demostració, només els qui han fet palesa la seva traça de demostrar hi haurien de ser admesos. A un candidat se li hauria de refusar, doncs, l'entrada, no pas perquè fumi, ans perquè no ha demostrat la seva fe amb les seves obres obres. Aquest punt de vetlla és cabdal, no sigui que quan a un que fuma se li nega l'entrada, tingui la impressió que se'l refusa perquè fuma. Hauria d'entendre que se li demana d'esperar-se fins que hagi fornit més proves de la seva traça de demostrar. Si els qui volen ser membres de la nostra església se'ls en deixa fora perquè actuen malament, més que no pas perquè no fan fora el pensament erroni, com podem destriar la Ciència Cristiana de la vella església Cristiana, on allò que un home fa és més important que el que pensa?

 

253- VETLLA, que en tractar els pacients el teu ritme sigui savi. Mirem que el pensament de l'home vagi al ritme de Déu. El pensament del pacient esverat és massa ràpid, i el del pacient flemàtic massa lent. La temptació és esperonar i fer anar més de pressa el pensament del pacient esverat perquè sembla que estigui afamat de tot el què li has de donar. Tanmateix, de fet, se li hauria de calmar el pensament amb la certesa invaluable de “la dolcesa amorosa del nostre Pare estimat” (Ciència i Salut, pàgina 366); mentre que hauries de blasmar el pacient flemàtic i esperonar-li el pensament, quan maldes per ensenyar-li “com assolir una ment harmonitzada amb Déu ...” (El Guariment Cristià, pàgina 14).

La Sra. Eddy un cop va declarar, “No hauries de tractar un temperament limfàtic com en tractaries un d'esverat. Tot el què et cal per a bellugar el limfàtic, seria massa per l'esverat.”

 

254- VETLLA, que no acceptis la malaltia com l'efecte directe del mal pensament. Si el bon pensament científic serva la salut, aleshores la malaltia ha de ser un fenòmen que va de bracet de la pèrdua del pensament científic. És una fita que assenyala el pensament erroni, i se'ns avisa que no treguem les fites de Déu. Dit d'una altra manera, no hauríem de voler treure mai el dit que assenyala el mal pensament, de la mateixa manera que no treuríem els senyals que ens avisen que hi ha forats al carrer, fins que no es tapin els forats.

La malaltia és informativa, assenyala la presència de l'error. La tasca és esmenar l'error del pensament sense fer esment de la seva manifestació. Un practicant ha de ser fort per a resistir la pressió que el pacient li carrega a sobre en voler que li faci fora les fites de Déu.

L'efecte directe de pensar malament és la pèrdua de Déu, igual que en posar-nos a l'ombra, perdem la claror del sol. Déu no pot saber què hi fem a la foscor pecaminosa; però podem dir que sap que ens hem allunyat de la Seva claror. La malaltia és un efecte secundari que patim perquè som dins la foscor, i es fondrà quan ens tornem a posar a la claror.

 

255- VETLLA, que no t'estimis més les benediccions de Déu que no pas Déu mateix, que no et vulguis casar amb Déu pels Seus diners. Quan Job féu aquest error, va haver de perdre, una bona temporada, tot el goig que l'efecte li oferia, fins que aprengué la lliçó, o sigui, posar la causa primer.

La Bíblia ens diu que Job va perdre tot el que tenia; però la interpretació d'un metafísic diria que li calia perdre el goig dels efectes, per poder ser menat a la causa. En perdre-ho tot, va aprendre la lliçó, que l'única realitat és el flux que va des de la causa divina a l'efecte. No ens hauríem de creure mai que l'efecte pugui tornar cap a la causa amb el poder de fer l'home feliç o miserable, dónar-li la vida o llevar-li.

L'infern pot ser definit com el fet de donar poder al símbol, -com el pensament aturant-se a nivell de l'efecte-, puix amb aquest error l'home de separa de Déu. Podem pensar aleshores que el cel és veure més enllà del símbol, la deu divina vers on el símbol assenyala. Déu ens demana que no deixem passar mai les Seves benediccions davant Seu, que no ens estimem més les benediccions de Déu que Déu mateix.

 

256- VETLLA, que no acceptis la suggestió que l'error va a més, i tu no; de fet, és ben bé altrament. El clam de l'error és estacionari.

Si tinguessis cadells, i cada cop que els hi donessis menjar, vinguessin rates a cruspir-se'l del plat, et podries imaginar els cadells dient a les rates: “Som tant menuts que ara ens podeu furtar el menjar i no hi podem fer res; però això no durarà gaire. Creixem, i creixem de pressa, i vosaltres no. Aviat ens farem els amos de la situació i la vostra depredació s'acabarà.” Tu també li pots dir a l'error, “Sembla que ara siguis l'amo i puguis fer i dir el què vulguis, però no durarà gaire! Jo creixo i tu no! Aviat podré discernir el teu no res.”

 

257- VETLLA, que no et creguis que és l'ordre adient de capir primer la Ciència amb el cap, abans el cor no hi estigui a punt. Jesús ens explicà la paràbola dels dos deutors, declarant que més estimació en vindria del qui Déu més li havia perdonat. La Sra. Eddy enceta el capítol de la Pràctica de la Ciència Cristiana al llibre de text amb la història de la Maria Magdalena i Simó, per avisar-nos que els qui es fan seva la Ciència amb el cap -intel.lectualment, com Simó-, estimen poc i no arriben a assolir mai la fermesa dels estudiants que se la fan seva amb el cor, amb penediment, humilitat i afecte humà.

La Sra. Eddy digué, “He après amb experiència amargant que instruir el cap abans el cor no hi estigui a punt, m'ha fet patir a mi i a la nostra Causa perillosos trencacolls i desfetes agòniques.” També ens diu a la pàgina 60 del nostre llibre de text, “L'afecte d'una mare pel seu fill no pot minvar, perquè l'amor de mare enclou puresa i constància, que són immortals. L'afecte maternal roman viu per grossos que siguin els trencacolls.” Potser ens insinua que, quan la Ciència Cristiana comença a fer fortes exigències als estudiants provocant la rebel.lió de la ment mortal, només hi romanen fidels els qui se l'estimen, els qui l'han acceptada amb el cor, -o la naturalesa femenina. Els qui l'han acceptada només amb el cap, -o la naturalesa masculina- com hom pot aprendre matemàtiques, se'n despengen quan els hi arriba l'exigència de l'autosacrifici.

Guarir el malalt i reformar el pecador toca el cor que tot el xerrar i l'argumentació del món no pot tocar. Per la Sra. Eddy el veritable guariment era el que tocava el cor del guarit, i en feia brollar devoció i contricció espiritual. Un cop va dir, “La veritable Ciència -la Ciència divina- es perdrà de vista si no ens enlairem. Demostrar més matèria no és Ciència. Construir esglésies, escriure articles i parlar en públic és la vella manera de bastir una causa. Jo vaig fer visible aquesta Causa amb el guariment-, i ara aquestes altres coses vénen i l'amaguen tal com va passar al temps de JesuCrist.”

 

258- VETLLA, que no perdis de vista el fet que ara mateix ets al Regne del cel, i que l'unica raó que no te n'adonis, és perquè els teus sentits espirituals, els únics que en són testimoni, s'han atrofiat, o han estat emboirats per la falsia. L'única manera de desenvolupar o ressucitar aquests sentits és fent-los servir. No emprem gaire sovint el sentit espiritual, tret que ens encarem amb un problema o una qüestió que repta la solució de la ment humana o dels mètodes humans. Hauríem de cercar, doncs, aquests problemes i fer festa quan ens vénen a encarar. Se'ns fan trobadissos a la Bíblia, a l'obra i a la vida de la Sra. Eddy, i també a les nostres vides.

 

259- VETLLA, que en haver exposat una persona, un lloc o una cosa com un canal de l'error, no et creguis que te les has d'heure personalment amb el canal. De fet, la ment mortal és l'únic error, i, ni que hàgim de destruir una creença d'error que opera aparentment per un canal, hem de tenir clar al pensament que clavem una patacada a l'origen de l'error i no pas al canal. Hem de discernir que puix Déu és l'amo i controla tots els canals, l'error no en té cap ni en pot emprar cap.

Per exemple, quan t'encara l'error d'una heura verinosa, no condemnes la planta, puix l'error rau en la creença mortal, o la seva pretesa llei, i no pas en la planta mateixa. Saps, doncs, que la creença mortal no hi pot fer mala pràctica donant-li el poder de fer mal. Discerneixes que la llei de la ment mortal no pot emprar cap canal de Déu (i tots són Seus), per emmetzinar, crear discordança, malaltia, ni mort. La posició adient és declarar que tot i tothom és el canal de l'amor Diví, i només pot, doncs, beneir i guarir, i que cap fals testimoni ni influència mesmèrica ens pot encegar i fer perdre de vista aquest fet.

Quan una persona és exposada com el canal d'alguna fase de l'error, no has de veure l'error com una persona, de la mateixa manera que no acusaries un titella de tenir males intencions si et clavés un cop. Qui manipula el titella seria el malefactor en aquest cas. Quan veus clar, doncs, que és la ment mortal i no pas la persona la que és responsable de l'error, la teva tasca per neutralitzar-lo i veure'n el no res esdevé impersonal. Aleshores, puix estimes el canal, no tens el risc de desvetllar el ressentiment de l'individu ni de posar pals a les rodes al teu maldar vers la bona direcció.

 

260- VETLLA, que no acceptis la concepció que de l'assoliment en té la ment mortal, i et creguis que pots arribar a capir la Ciència Cristiana només estudiant. A Ciència i Salut s'hi diu que anem cap allà on esguardem. Hem d'estudiar per a saber quina és la bona direcció, però només la demostració ens farà bons de fer el camí, una demostració que se les heu amb el mesmerisme de la letàrgia i de la inactivitat.

La Sra. Eddy va esmerçar temps treballant per desvetllar mentalment els seus estudiants i fer-los romandre desvetllats. Això no hauria calgut, si assolir l'enteniment de la Ciència hagués estat només una qüestió d'estudi. No n'hi ha prou de seure i estudiar Ciència i Salut. Hom s'ha d'alliberar a si mateix del mesmerisme, puix la ment mortal opera com un hipnotitzador que canvia l'estat mental normal de la víctima en imposar-n'hi un de fals, fent-li creure que les il.lusions són reals i veritat. Cap víctima de l'hipnotisme pot esbotzar l'encanteri que se li ha fet només estudiant!

Aquest punt de vetlla cal d'allò més per redreçar la creença prevalent que, quan hom no se'n surt de demostrar la Ciència Cristiana, allò que li cal és més estudi consagrat. No reeixir a l'hora de la demostració vol dir simplement que hom no se n'ha sortit d'esbotzar el mesmerisme de la creença mortal; fetillat pel seu encanteri hom es creu que allò que Déu mai no ha creat és real i veritat.

Amb l'estudi del llibre de text hom pot aprendre a desvetllar-se mentalment, enlairant-se vers unes alçades que són més enllà de la boirina del magnetisme animal; però l'actitud mental normal de l'estudiant a l'hora d'assolir el coneixement del tema que sigui, no el farà mai bo per ser un Científic Cristià. Hi ha molts estudiants que havent assolit un coneixement molt pregon dels escrits de la Sra. Eddy, han fet ben poc per alliberar-se a si mateixos de la influència del magnetisme animal. Hom ha de practicar allò que aprèn. Ha d'enlairar-se per sobre de la boirina del mesmerisme. Ha de desvetllar-se a si mateix mentalment fins que està del tot despert i servar aquest estat. Ha d'aprendre a escoltar la veu de Déu, i ha de refusar reconèixer que cap mena de creença mortal pugui fer fora Déu del seu cor.

 

261- VETLLA, que la vella teologia no et faci caure a la temptació de creure que és virtuós honorar els morts, com es fa el Dia dels Difunts. Ni que a voltes hàgim d'acceptar rituals per acontentar la ment mortal, als nostres cors hauríem de consagrar aquest dia del tot a esbotzar la creença que hi hagi mort, puix l'home no es mor mai. Quan acceptem la creença de mort que té el món, obrim la porta a la nostra mort. Hauríem de resistir sempre aquesta suggestió i evidència amb força i sense defallir.

El Dia del Difunts és tant una part del pla de la ment mortal per matar l'home com en són d'altres estratègies més òbvies i grolleres. El Dia dels Difunts fa la guerra a la vida fent girar l'atenció de la gent vers la universal inevitabilitat i necessitat de la mort. Serveix per fer memòria als qui no se'n recordaven, que la mort és inescapable i potser sotjant-los a la cantonada. Si no t'ho creus, fes una ullada al cementiri! N'hi ha prou amb una bona ullada a l'any per acomplir els propòsits del magnetisme animal, prou per fer callar cap esperança o expectativa que hom no es morirà.

Un cop quan un estudiant li va demanar permís a la Sra. Eddy per posar flors a la tomba de la seva família el Dia dels Difunts, la Sra. Eddy li replicà, “T'estimo i t'agraeixo la intenció, però no hi reposen aquí. Que els morts enterrin els seus morts digué Jesús.”

Els Científics Cristians han d'esbotzar la creença que hi ha mort, i no pas donar-s'hi i fer-la semblar bonica amb flors i rituals. Hom no pot anegar la pudor de la mort afegint-hi la flaire de flors boniques. S'ha de fer mentalment. Hom explica que una truja li va dir al seu garrinet: 'Ara t'he deixat ben enfangadet; no gosis anar a jugar i quedar net!' El Dia dels Difunts els hi diu als mortals, 'T'he enfosquit el pensament amb la suggestió de la inevitabilitat de la mort; no gosis rentar-te i treure't de sobre aquest error!'

 

262- VETLLA, que no et creguis que et calguin les mateixes instruccions donades per la Sra. Eddy a un estudiant per ajudar-lo a desfer un embull específic de creences errònies i sortir-ne, si no estàs entrampat al mateix embull. A determinats errors i símptomes els hi calen arguments específics quan hom fa servir arguments per heure-se-les-hi. La Sra. Eddy ens diu que, quan emprem arguments, n'hem de fer servir per cada fase de la creença.

Un cop un estudiant estava malalt del què podríem anomenar Catolicitis Romana, o sigui n'havia fet una realitat i un papu tan gros, que vivia amb una por constant, com si fos una colla de gent que li pogués fer mal.

La Sra. Eddy li envià una carta amb els arguments específics calculats per poder-se desempallegar-se de l'embull de por supersticiosa, havent-se-les a fons amb la creença. Li va escriure, en part, “Cap pregària, profecia, anatema ni maledicció Catòlica Romana poden esmorteir, embalbir, enfosquir o confondre la teva consciència, ni fer borrosa la imatge Crística al teu pensament. No hi ha cap Déu a les pregàries que condemnen, -cap Crist, cap Veritat-, i doncs, cap poder, i no et poden fer por. No hi ha cap poder, ni regla, ni govern, ni control a part de Déu. No hi ha poder ni creença de poder que pugui posar pals a les rodes al teu assoliment just. Fes memòria que la teva capacitat i eficiència són il.limitades, i cap maldar del mal per capgirar les paraules i les obres de la Ciència Cristiana pot entrebancar el teu reeximent. Tota habilitat, tot assoliment, tot acompliment són a l'abast de l'home perquè són de l'home. És la llei de l'ésser de l'home, de la que no se'n pot escapolir ni que vulgui, saber tot el què la Ment és i abasta.”

És ben clar que a aquest estudiant li calien aquests arguments, perquè havia quedat enganxat a l'embull de la por pel què fa al Catolicisme Romà. Pèro de ben segur, hom no hauria de fer-se seus aquests arguments al peu de la lletra si no li calen. Els hauria d'emmotllar a les seves necessitats, puix la Sra. Eddy ens ensenya que en emprar arguments, esl hem d'adaptar per a què puguin heure-se-les amb cada mena d'error, just com hem de picar la cabota del clau per clavar-lo.

 

263- VETLLA, que tinguis al pensament els tres clams de l'error que s'han de refutar a la nostra tasca, el món, la carn i el dimoni -la creença en la realitat del pecat, en la capacitat de pecar de l'home, i en un home pecador. Déu és el Tot. La creença del pecat és, doncs, irreal. L'home no té la capacitat de pecar perquè Déu l'ha creat perfecte. Finalment no hi ha homes que facin pecats, i l'evidència que ens diu altrament és només el somni Adàmic, que la Veritat espargeix.

 

264- VETLLA, que tinguis al cap que emprem la Ment divina per esmenar i espiritualitzar el pensament. Altrament ens podríem creure que la tasca de la Ment divina és guarir directament la malaltia. És cert que allò que sembla la manifestació física de la malaltia és tan mental com l'error que la genera. Un és el ressó de l'altre; però hom no pot fer emmudir un ressó fins que no fa callar allò que el produeix.

 

265- VETLLA, que no et quedis encallat a la concepció de la Ciència Cristiana que té el principiant, la de fer d'aquest infern de l'existència mortal un lloc feliç, llevant-ne tot el que és discordant. Aquesta imatge primària és la que hem de presentar-li al món per posar-nos la gent a la butxaca, de la mateixa manera que s'ha de presentar la vida a la marina ben acolorida per convèncer els  homes que s'hi allistin. El propòsit emfàtic de la Ciència Cristiana és foragitar per sempre la causa de tota discordança, o sigui, la ment mortal; però aquesta contesa no li porta pas la pau a questa falsa ment, ans l'espasa.

La malaltia, el pecat i la pobresa són simplement senyals de l'error que va de bracet d'un fals sentit de l'existència, i és aquest sentit mortal el que la Ciència Cristiana ve a eliminar. Quan un home està malalt, no gaudeix de la condició mental adient per assolir una clara idea de la Veritat, perquè està espaordit, neguitós i confós. La malaltia n'és la prova. Ha de ser, doncs, guarit, ni que només sigui per rescabalar-li l'estat mental que li deixarà copsar la Veritat. El preu que hom espera que pagui per aquest alliberament és agafar-se seriosament la tasca de vèncer la mortalitat. És com un home en llibertat condicional. Traeix la seva paraula si s'aposenta per gaudir de l'alliberament del neguit que la Ciència li ha fornit, i pot haver de tornar a la presó fins que no aprengui la lliçó, que la mortalitat, tant si és discordant com harmoniosa, no és la realitat de l'existència, i s'ha d'espargir, per a què la realitat pugui prevaldre.

 

266- VETLLA, que allunyant-te de l'error, no t'agafis a cap de les fases que semblen bones, puix l'error pot emprar una fase que et sembla real, per establir la realitat d'altres clams. Un cop la Sra. Eddy va dir, “Un error va a cavall de l'altre.”

Mentre Lot s'allunyava de la materialitat, la seva dona representà el darrer lligam humà que li semblava bo. Fins que la seva dona no es  convertí en una estàtua de sal, -o Lot s'adonà de la manca absoluta de vàlua de tot el que és humà, fins i tot en la seva aparença més desitjable-, no estigué a punt per girar-se d'esquena a tota mena d'error, i deixar que s'autodestruís.

 

267- VETLLA; que no et marxi del cap que la teva tasca és demostra-li a Déu que pots equilibrar el teu pensament en tota circumstància, tant si puges al cel, com si fas estada a l'infern, com declara la Bíblia. Al circ, un acròbata que en porta un altre sobre el cap, puja i baixa una escala fent equilibris per demostrar la seva traça. L'experiència humana ens forneix les oportunitats de demostrar-li a Déu que el podem reflectir tant a les verdes com a les madures, tant a les hores bones com a les dolentes.

 

268- VETLLA, que quan hagis engegat el teu cotxe, fent girar la maneta del motor, la deixis anar de seguida. Abans els cotxes s'engeguessin automàticament, si no sorties del mig rabent en pic el motor començava a roncar, la maneta et podia fins i tot trencar el canell.

Quan hem fet la part que ens toca, posant a treballar el poder diví dins d'aquest somni humà, hem de recular tot seguit, i donar-li a Déu la situació, que en tingui cura segons la Seva voluntat. Nosaltres hi hem de fer la nostra part, però en pic l'hem feta, hem de refiar-nos que Déu farà la Seva, i no anar reblant els nostres arguments empesos per la por.

Quan has fet punxa al llapis amb la maquineta, has fet la teva feina. Si vas fent punxa, fas malbé el llapis. Igualment, quan has assolit el punt de tenir fe, hauries de saber que ja has fet el que Déu et demana, i que Déu farà la resta. La Sra. Eddy va dir un cop: “Hem de parlar més intimament amb Déu, atansar-nos-hi més, com al vell estil de pregària. Hem de sentir i saber que vivim en Déu, com vivim dins l'atmosfera o la claror. És arreu, tot al nostre voltant. Hem de reposar més en Déu i refiar-nos-en. Quan tinguem un pacient, fem la nostra part tan bé com sapiguem, i deixem que Déu faci el guariment. Si als vostres fills els hi cal tractament, no us quedeu desperts tota la nit fent el tractament, tracteu-vos vosaltres mateixos i aneu al llit a dormir.”

Un altre cop la Sra. Eddy va escriure, “El temps esmerçat tractant els malalts només depèn del què tardin a desvetllar-se del somni del sentit material. Els pots guarir amb un tractament si els desvetlla i esbotza el somni; els has de tractar fins que el somni s'esbotzi i aleshores aturar-te.”

 

269- VETLLA que no quedis confós pel fet que de vegades la Sra. Eddy, a les seves cartes i a les edicions primerenques de Ciència i Salut, hi hagués escrit, “Tu ets Esperit.” Ni que a les edicions posteriors de les seves obres no hi trobem aquesta declaració, mai no va dir que fos errònia.

Una vegada un estudiant va començar tota una nova branca de la Ciència Cristiana basada en aquesta declaració, i ensenyà al nouvingut més novell a declarar, “Jo sóc Déu.” Basava els seus ensenyaments en la primera edició del llibre de text. Tanmateix una de les afirmacions que féu servir per recolzar el seu punt de vista, també el fa culpable d'ensenyar erròniament, quan es llegeix la cita sencera. “Que som Esperit, i que l'Esperit és Déu, és una veritat innegable ... però l'astoradora gosadia que s'anomena a si mateixa Déu i només demostra mortalitat errònia ens deixa esmaperduts.”

Hom diu que la Sra. Eddy un cop tocà la mà de l'Adam Dickey i li va preguntar què era. En contestar que era matèria, ella li replicà, “No, és Esperit.” En Dickey la va contradir, però la Sra. Eddy tornà a repetir la seva declaració. Aleshores, ell va esmentar el llibre de text dient, “Déu és Esperit i l'home és espiritual.” I la Sra. Eddy reblà, “Tanmateix, el Sr. Dickey és Esperit.” Aquí la Sra. Eddy demostrava la fidelitat i la consistència de la seva demostració, ensenyant que per molt emfàticament que els sentits testifiquessin a favor de la mentida que el Sr. Dickey era matèria, ella havia fet la demostració de veure que era Esperit. Si contemplessis un bonic jardí a plena claror del sol, i t'hi perdessis de nit, cada planta semblant-te un monstre paorós, al moment que poguessis escanyar prou la teva por i tocar-ne una, la teva memòria et diria que és una bonica poncella.

Aquesta defensa dels ensenyaments de la nostra Cap no vol pas encoratjar els estudiants a adoptar aquesta terminologia, ans simplement els hi vol deixar ben clar que les declaracions primerenques de la Sra. Eddy eren del tot científiques, ni que després li fos revelada una manera d'expressar-se que s'adeia més amb l'enteniment de la ment mortal.

El vint-i-tres d'Agost del 1887 li va escriure a la Sra. Emma Thompson, “Em refio que ets forta i saps que només hi ha una Ment, i que aquesta Ment et governa, amara el teu cos i el teu cervell de Veritat, i doncs, que no hi ha enlloc on l'error s'hi pugui entaforar, i que la matèria no és tu. Tu ets Esperit, la idea de Déu, i la Ment que hi havia en Jesús ha de fer estada en tu, puix Déu és el Tot, el dintre i el fora de la Veritat i de les seves idees.”

 

270- VETLLA, que no siguis un Científic Cristià d'hivernacle, i t'afiguris que creixeràs més mentre estiguis protegit i recolzat per la tasca amorosa d'un practicant o d'un mestre. El creixement serà ferm i vigorós només quan tinguem la voluntat i el coratge d'encarar-nos a les ventades, sols amb Déu, refiant-nos de la seva  cura protectora. Tenim el privilegi de demanar ajut a un altre de tant en tant, però això no és creixement espiritual.

 

271- VETLLA, que no cerquis de “casar-te” amb Déu pels seus diners. Quan una noia es casa amb un home ric pels seus diners més que no pas per estimació, el món té la seva motivació per condemnable. Imagina't que se't donés de triar entre Déu o la salut, què triaries? Més d'un estudiant es pensa que cerca Déu quan realment el què cerca és allerar-se de l'error. La Sra. Eddy un cop va escriure, “Déu, el bé, és 'gelós' en el nostre sentit de la paraula. No admet que res dissemblant de la simple honestedat, bonesa, veritat i amor sigui posat als fonaments divins ni a la superestructura. Ho he vist demostrat més enllà de qualsevol dubte més de mig segle.” Si Déu és gelós no permet que res vagi davant seu a la processó de l'home, ni tant sols les benaurances que els hi dóna als seus fills.

Quan cerquem d'establir la nostra unitat amb Déu, ens hauríem de preguntar què desitgem més, Déu, o les recompenses que van de bracet de ser-hi fidel. Ens adonem sovint que hem de tornar-li a dedicar el nostre amor, fent-Ne el primer, i sabent que cap error ens pot temptar d'estimar res ni ningú més que Déu.

 

272- VETLLA, que no t'escapoleixis de l'error com una bestiola s'escapoleix del caçador. L'error t'estalonaria sempre si tinguessis aquesta concepció de tu mateix. Un cop un dels estudiants més bons de la Sra. Eddy va caure a la temptació d'allunyar-se de Boston, perquè sentia que l'enveja i la mala pràctica en contra seu el feien posar malalt. La Sra. Eddy li digué, “La creença que t'espaordeix és la teva pròpia mà alçada en contra teu. Abaixa-la. Ni tu ni ella poden lluitar contra la Veritat, la Veritat que el bé és la teva Vida, i que fent el bé la serves; però si el mal et fa basarda, la perds .... Queda't a Boston i rodalies, si us plau. Sé que pots dominar la mentida, tant aquí com a qualsevol altre lloc. Córrer davant d'una mentida és acceptar-ne els termes. Té el mateix efecte que fugir de l'enemic a la batalla. T'encalçarà fins que t'hi encaris, et refiïs de Déu i facis estada a l'Esperit, negant i havent-te-les amb tots els clams de la matèria i de la ment mortal, que són una sola cosa.”

 

273- VETLLA, que entenguis què volia dir la Sra. Eddy quan declarà (Mis.210) “... Quan l'error és destapat, en són destruïdes dues terceres parts, i la tercera part que resta, es mata a si mateixa.”

Un cop la Sra. Eddy digué, “Si poguessiu, estimats, veure la grandesa de la vostra posició, com n'és de sublim la vostra esperança, i la infinita capacitat del vostre ésser, què faríeu? Que l'error es mati a si mateix. Ve perquè li doneu vida, i vosaltres li doneu tota la vida que té, -a nivell de creença.”

La deducció és que l'error és detectat i destapat quan veus que li has donat tota la vida que té a nivell de creença. Quan te n'adones, li treus tot seguit el recolzament, i aleshores dues treceres parts de l'error queden destruïdes. La tercera part que resta, que és la manifestació, sense res que la recolzi, es mata a si mateixa.

 

274- VETLLA, que no maldis d'emprar la Ciència Cristiana per evitar el mal i el patiment. L'hauries d'emprar més aviat per enfortir el teu enteniment i el teu coratge, de manera que quan aquestes condicions t'encarin, no les vulguis evitar, ans enlairar-te i heure-te-les-hi, i axí, vèncer-les.

Un enteniment avançat de la Ciència fa palesa aquesta regla, que hem d'aprendre a aguantar-nos drets científicament davant l'escomesa de l'error per a què poguem ser purificats, estabilitzats i posats a punt per futures responsabilitats. La saviesa ens hauria d'ensenyar a no pregar per que l'error sigui fet fora. Hauríem de pregar per tenir la fe, el coratge i l'enteniment de quedar-nos drets davant seu fins que en perdem la por i ja no hi creguem més. Aleshores es fondrà. A la pàgina 143 de Miscellany, hi llegim, “Quan aquestes coses ja no ens beneexin, no ens passaran.”

 

275- VETLLA, que no et sembli que al teu estadi actual de creixement la Ciència et demana de negar el cos, o els seus òrgans i funcions. La Sra. Eddy no ens en forneix cap precedent. Llegiu el que hi diu a Miscellany, pàgina 217.

Quan en Gilbert C. Carpenter vivia a casa de la Sra. Eddy, en Calvin Frye, en instruir-lo, li digué que no negués mai que tenia un cor, puix de moment semblava que ens en calia un que treballés harmoniosament. No hauríem de negar que tenim un estómac mentre ens en calgui un. Més aviat, hauríem de maldar, de moment, per fer la demostració que fa el sentit material servidor de la Ciència (Ciència i Salut, pàgina 146).

El Sr. Edward Kimball va escriure un article on hi deia que tot el que hi ha de l'estómac és el que Déu en sap. Digué, “Cada òrgan o funció del cos és una idea de Déu, i tot el que hi ha de l'estómac és la veritat de l'estómac. Sempre està bé, és indestructible, perfecte.” Quan la Sra. Eddy li revisà el manuscrit, hi va escriure al marge, després de la primera frase, “Una mentida.” I tanmateix en Kimball només expressava allò que ella li havia ensenyat! La Sra. Eddy li havia dit substancialment, “Declara que tens un fetge perfecte en Déu, i que el sentit espiritual d'aquesta declaració destrueixi el fals concepte que tens del fetge. Pots declarar, 'Tinc un fetge perfecte,' o 'no hi ha fetge,' si el pensament que hi ha darrera d'aquestes declaracions és l'adient.”

D'això en podem deduir que titllà de mentida el que en Kimball havia escrit perquè era ciència escrita d'una manera que els destinataris de l'article no entendrien. Això demostra que la veritat pot esdevenir una mentida quan s'expressa de manera que els qui la senten l'entenen malament, o si a darrera hi ha un pensament erroni.

La Sra. Eddy un cop li va escriure al Sr. Kimball: “el cos i la ment mortal són un. Jo ho sé, i no m'amoïno gens pel cos. Mira que el teu pensament sigui just i ni t'enrecordaràs de l'estómac, perquè de Veritat no en tens cap. Agafa't a aquesta veritat i tot està bé. Si la teva mà dreta t'ofén, fes-la fora. Fes fora el teu fetge! Déu és la teva vida i tu ets el fetge i no n'hi ha d'altre. Això és fer fora els dimonis, i aquests signes aniran de bracet dels qui creuen.”

La Sra. Eddy també li digué al Dr. Baker, “No hi ha pulmons materials. Si t'ofenen, treu-te'ls de sobre, -destrueix el fals sentit que en tens. Els Científics Cristians haurien de dir que tenen uns pulmons perfectes, un estómac perfecte, un cor perfecte  ...,  que són idees, espirituals.”

La Sra. Eddy es va preguntar a si mateixa, un cop, si la definició científica de l'ésser no era massa contundent per la dona que havia de ser mare! Quan discernim que l'Amor diví sadolla tot allò que li cal a l'home, pararem esment d'allò que li cal a l'home, i no mirarem de negar l'existència d'allò que humanament encara sembla que cal. Llegiu Ciència i Salut p. 427: 23.

 

276- VETLLA, que no et facis teva la concepció usual que les trobades de negocis de la nostra església són concebudes per a què els membres puguin fer les transaccions de l'església de manera eficient. El creixement espiritual és el punt vital de la Ciència, i aquest creixement només s'esdevé quan hom declara, “Que no es faci la meva voluntat, ans la Vostra.” Les nostres trobades de negocis només seran constructives si representen el maldar dels membres per demostrar la voluntat de Déu, i deixar de banda tot parer, tota voluntat personal i l'ús de la ment humana. La formació i l'experiència humana que els membres tinguin només s'haurien d'emprar subordinades a la Veritat.

A la Ciència definim la ment humana com l'enemic jurat de Déu. El dimecres a la nit ens fem testimonis dels guariments corprenedors que s'esdevenen quan sotmetem aquest fals sentit de la ment amb el poder de la Ment divina. Que en seria de contradictori i inconsistent portar aquesta ment falsa a les trobades de negocis, i voler-la fer servir, en lloc de reconèixer les trobades com una oportunitat d'eixamplar les nostres demostracions, tot reconeixent que la Ment divina no només és la guaridora més bona, ans també la intel.ligència més eficient a l'hora de solventar els afers de l'església.

Si els serveis dels Diumenges ens exalten i les trobades dels Dimecres ens fan anar endavant, les trobades de negocis ens haurien de fer anar enfora. Dit d'una altra manera, la Sra. Eddy ens les va fornir per a què aprenguem a eixamplar la demostració, fent-la servir en tots els aspectes de l'experiència humana per menuts que siguin.

 

277- VETLLA, que no et passi per alt d'establir per tu mateix la llei que diu que, a mesura que la nostra espiritualitat i sensibilitat es refinen, som enlairats més enllà de la possibilitat de ser tocats o influïts pel pensament mortal. Si no ens en sortim d'aprofitar-nos d'aquesta llei, la ment mortal pot clamar que a mesura que esdevenim més sensibles espiritualment, i doncs, més sensibles a l'error, el nostre progrés pot quedar més acolorit pel patiment que per la Ciència. Hauríem de veure la sensibilitat vers l'error com un argument que s'ha de negar més que no pas com una necessitat del progrés, tret que ens adonem que cal reclamar aquesta sensibilitat, com féu a voltes la nostra Cap, per descobrir què fa l'error, i poder-ne esbordellar els propòsits.

A la història de la Sra. Eddy hi trobem moments de patiment perquè era molt sensible a l'error, però això era part del seu sacrifici de Capdavantera. Va destapar l'error per donar-nos-en l'antídot. Un cop va dir, “Com més sensible hom és a l'harmonia, més n'és a la discordança; igual que a la música.” Va definir d'aquesta manera l'experiència que havia de viure mentre aprenia a exercir la llei espiritual que neutralitza la necessitat de patir per culpa dels pensaments dels altres. Ha de ser cert que a mesura que ascendim espiritualment, ens enlairem més enllà de la grapa de la ment mortal. Ser més sensible a l'error, doncs, només ens pot fer patir mentre restem al seu nivell.

 

278- VETLLA, que no maldis per afaiçonar la teva pròpia idea de progrés espiritual, en lloc de cercar el destí que Déu té per tu. El Seu, de ben segur, és un destí de progrés, però és feina de Déu i Ell en té cura. La nostra feina és trobar el nostre destí, puix és el destí que Déu ens forneix el que ens menarà, en pic l'hàgim trobat.

Quan hom es neguiteja més del compte pel progrés que fa a la Ciència, vol dir que malda per progressar seguint les seves idees. La Sra. Eddy va dir, “Estar neguitosos pel nostre progrés és reconèixer una persona a part de Déu!”

Si el Mestre s'hagués neguitejat pel seu progrés, no s'hauria sotmés mai a la creu; i tanmateix acomplí el destí que Déu li havia donat pel bé del món com res més no ho hauria pogut fer. Jesús demostrà que cercava el destí de Déu quan digué, “A les Vostres mans hi encomano el meu esperit.”

 

279- VETLLA, que no declaris que est immune a l'error, mentre encara et sembli que és real quan el veus en un altre. Afeixugar-ne un altre amb un sentit de pecat exposa el pecat dins teu. La Sra. Eddy un cop digué, “Estaràs condemnat fins que no refusis de veure la condemna.” I a la pàgina 131 dels Escrits Miscel.lanis també hi llegim, “Qui repta els errors dels altres, però cova el seu, no es pot ajudar ni a si mateix ni als altres.”

 

280- VETLLA, que no et creguis que pots viure gaudint d'un sentit pacífic de la realitat del bé, servar un sentit enlairat de Déu, i fer-ne la teva consciència permanent, amb mètodes tebis. La Sra. Eddy un cop digué, “Jesús parlava amb autoritat. Els mots plaents i tebis faran la seva feina quan es vol apaivagar la por del pacient, però quan fas contesa real amb l'error per destruir-lo has de manar com aquell qui té autoritat.”

Podem trobar el lloc on s'ha de clavar un clau amb mètodes tebis, però per clavar-lo cal un martell. A la Ciència assolir pot ser pacífic, però servar la posició exigeix heure-se-les sempre amb el clam del magnetisme animal. Aquest error, tanmateix, pot esdvenir el nostre amic, si desvetlla dins nostre una resistència activa i poderosa.

A molts estudiants els hi sembla que podrien gaudir d'una bona vida, si res no destorbés el seu sentit plaent de Déu com el Tot. Tanmateix la Sra. Eddy va escriure, “L'Evangeli del Crist fóu un evangeli de glòria que hauria estat inviable sense un evangeli de patiment.” El competidor d'una contesa guanya aguantant ferm. Els estudiants també han d'aprendre a aguantar ferms la seva posició davant el fi maldar de les falses suggestions i arguments que els volen fer recular.

Els estudiants poden esperar de ben segur l'hora que no patiran més trencacolls, tanmateix tots hem de ser posats a prova per les tribulacions. Per què? Perquè no podem dir que tenim la traça de fer-ne no res de l'error, fins que no en fem no res a l'hora del patiment.

Als Escrits Miscel.lanis la Sra. Eddy ens hi diu que hem de desempallegar-nos del nostre zel infantil d'espígol i romaní i esdevenir guerrers reals i consagrats. Els estudiants que eviten la topada amb la mentida, fins que la topada no els hi és imposada, poden adonar-se que aquesta reluctància ve de la por de perdre Déu o el seu pensament metafísic a la contesa. Tanmateix, per poder declarar que és un Científic Cristià de soca-rel, hom ha de demostrar que el seu enteniment de la Veritat és més fort que el maldar enganyós del mal per servar les seves pretensions. Els estudiants han d'agafar el què han après i demostrar-ho amb domini. Han d'encarar les pretensions de l'error i eixir-ne victoriosos demostrant la seva habilitat de servar el pensament científic malgrat totes les evidències que diuen altrament. Aleshores poden declarar amb justícia que la veritat ha quedat ben clavada a casa seva amb el martell de la tribulació; i allò que pel sentit humà semblava esfereïdor ha esdevingut un àngel hostatjat sense saber-ho.

La Sra. Eddy diu, “No n'hi ha prou de fer una rialleta i un posat plaent quan parles amb el diable; parla amb autoritat; pica el peu a terra si cal, i mana-li de marxar, com féu Jesús. La rialla i la benvolença seran bones quan ja no siguis a la carn, però a la carn has de batallar.”

 

281- VETLLA, que no neguis l'error sense tenir al cap la Veritat que se li oposa. La Sra. Eddy un cop va dir, “No neguis la persona ni els mecanismes materials sense tenir al pensament allò que és real.”

 

282- VETLLA, que vegis ben clara la diferència entre el desig i el maldar per eliminar els senyals del pensament dolent i el pensament dolent mateix. El desig de foragitar la guerra de la terra no és científic. Al món li cal ser purgat del mal pensament. Quan això s'hagi acomplert i no hi hagi guerra al cor de l'home mortal, no n'expressarà gens.

Els efectes del mal pensament semblen més seriosos que el mal pensament mateix, igual que els estralls generats per l'esclat d'una bomba semblen més seriosos que la bomba abans d'esclatar. Part de l'educació i ensinistrament de l'estudiant de metafísica és fer-li veure clar que el pecat, causal a nivell de creença, és més seriós - quan no ens les hi havem i el deixem campar -  que els efectes del pecat.

Quan la mar està encalmada i els pescadors agafen les barques de rems, aquesta separació del vaixell mare no sembla gaire seriosa; però quan de cop, s'ajeu la boira i no veuen el vaixell, queden desprotegits a les petites barques.

Déu és el nostre Vaixell Mare i hem de ser-hi a prop. La ment mortal, la creença de separació de Déu no sembla gaire seriosa fins que no hi ha boira. De fet, el clam de separació de Déu és un somni que, tanmateix, no es pot espargir mai mentre l'estudiant es cregui que l'efecte és més seriós que la causa. L'estudiant ha d'aprende que no ha de tenir mai por dels efectes. I de fet, tampoc n'ha de tenir de la causa, només prou per a esmenar-la. La por de la causa que mena a esmenar-la s'anomena el temor del Senyor, un temor que la Sra. Eddy un cop va qualificar “d'idea saludable.”

 

283- VETLLA, que no acceptis que l'acció del tractament és la Veritat harmonitzant la matèria, en lloc de la Veritat espiritualitzant el pensament i alliberant-lo dels falsos clams de la matèria. A la Ciència hi aprenem que l'aparent malaltia del cos és tan emfàticament mental com n'és la causa a la ment mortal. A la classe la Sra. Eddy digué un cop, “I què dels qui fan aquest clam: dels qui declaren que la Veritat harmonitza la matèria, que la Veritat guareix la matèria, o en fan de la matèria d'alguna manera una realitat que s'ha de guarir? Si admetem que hi ha matèria, n'hem d'admetre, doncs, totes les causes i efectes, totes les creences; no hi ha volta de full. No admeteu mai la matèria, doncs. No admeteu mai, ni un moment el clam que quelcom s'hagi d'harmonitzar.”

 

284- VETLLA, que el teu ull sigui unificat. L'ull unificat és el que està a l'aguait de la causa, o del pensament, i no de l'efecte. L'ull doble seria el que voldria estar a l'aguait tant de la causa com de l'efecte. En una edició primerenca del llibre de text se'ns hi diu que estiguem a l'aguait de les nostres creences i no pas dels nostres cossos.

Quan el nostre pensament s'enlaira fins al Principi, no hi podem fer contacte si no hem deixat enrera tots els pensaments de l'efecte, de manera que ens poguem allunyar del cos i entrar a la presència del Senyor. Fins i tot voler arribar a Déu per guarir l'efecte, no és científic. Tot el nostre objectiu ha de ser esmenar el nostre pensament, sense fer parar esment de l'efecte. Quan ens n'hàgim sortit, la manifestació tindrà cura de si mateixa.

En maldar per esmenar el nostre pensament amb l'únic objectiu de desempallegar-nos d'alguna manifestació discordant, el nostre ull és doble. Ens mirem tant el nostre cos com les nostres creences. Quan hom barreja causa i efecte demostra que no entèn la metafísica científica, on la Ment és la causa, i és l'únic que s'ha d'esguardar.

 

285- VETLLA, que no maldis per destruir els nervis, en lloc de la serp als nervis. Quan la Sra. Eddy instruïa al Dr. Alfred Baker que havia d'ensenyar el curs d'obstetrícia al Col.legi Metafísic de Massachussets, li donà aquesta afirmació per a què en fes la bonica nota fonamental de la classe, “Les darreres notícies de Déu: heu-te-les amb la serp als nervis.” Alhora va enviar un telegrama a la Sra. Augusta Stetson, “L'electricitat no pot transferir verí als centres nerviosos.”

En una de les seves classes la Sra. Eddy digué: Un nervi és la serp garlaire que fóu una mentida des del principi. L'error és la serp garlaire que et parla contra la Mare i contra Jesús, i contra tu mateix i els teus germans, i que de fet, no pot parlar. La Veritat és. Que sigui Déu qui parli sempre; no hi ha res més. La serp és simple creença. Una creença del sentit personal governada per la Veritat és una creença harmoniosa. Una creença harmoniosa governada per la Veritat és sentit espiritual, enteniment.

“Déu li va dir a Moisès que agafes la serp, però Moisès mirà d'enfugir-se'n. Déu li manà que tornés enrera i l'agafés. Moisès digué, “On és la serp? Déu no n'ha fet cap.” Déu repetí, “Agafa la serp,” Moisès l'agafà i es tornà un bastó. La vara de Moisès era el mesmerisme maliciós, i quan se les hi hagué, li forní poder sobre molts senyors i sobre molts déus, i fóu un bastó on recolzar-se.

“La vara que Moisès llençà a terra, va esdevenir pel poder de Déu, el poder del bé. Déu no li donà a Moisès la vara que portava, però li manà que la llencés a terra, i es va tornar una serp, el seu enemic.

“Aleshores Déu li digué a Moisès (que fugí esporuguit) que agafés la serp (en demostrés el no res), i la serp esdevingué un bastó.

“No podia pas esperar de desempallegar-se de la vara del poder de cop i per sempre, ans n'havia de fer el seu bastó -deixar-lo esdevenir el poder de Déu- i adonar-se que (la malaltia, l'error) ens purifica i ens mena  a la salvació.”

La gran revelació, o les darreres notícies de Déu, que la Sra. Eddy va enviar a la classe del Dr. Baker era que no hauríem de condemnar els nervis, de la mateixa manera què no condemnem la nostra ràdio perquè sintonitza un programa que no ens agrada. És de la nostra creença dels nervis que en sembla venir tot el nostre patiment; però això no és una raó per destruir-los, puix la ment mortal no els ha creat mai! Allò que semblen nervis és, doncs, la distorsió humana dels mètodes i dels mitjans de Déu per comunicar-nos idees espirituals; són l'antena espiritual que transmet els preciosos missatges del bé. Esguardats espiritualment són els mitjans que Déu ens ha donat per esdevenir conscients de Déu, de l'home i de l'univers.

La serp als nervis representa el capgirament d'aquesta activitat espiritual, o la pretensió que els nervis són intel.ligents en si mateixos, poden parlar i fer conscients els mortals de la presència i de l'existència d'allò que és irreal, o sigui del contrari del bé, el mal. Amb la suggestió de la serp hi va de bracet la creença que els nervis poden ser el mitjà que fa l'home conscient de la matèria, del mal, del patiment, de la malaltia i de la mort. És com si un enemic connectés l'aixeta de l'aigua freda amb la canonada de l'aigua calenta. No condemnaries les canonades si en ragés aigua calenta, quan en vols de freda, oi?

La serp garlaire suggereix que els nervis són el mitjà que li fa arribar a l'home mortal tot allò que no és plaent, però aquesta és la mentida que hem d'encarar. En fer-ho no ens volem desempallegar pas dels nervis, ans eliminar el sentit material que en tenim. Quan la Sra. Eddy es va adonar que els estudiants deixaven de banda el menjar, en lloc del sentit material del menjar, els hi va dir, “No us penseu pas que no hi ha intel.ligència al menjar. La terra produeix el menjar perquè l'home se'n serveixi i nosaltres hem de reflectir la divina intel.ligència que ens fa bons d'emprar aquest menjar; agafeu-vos a l'afirmació que la intel.ligència divina mena l'home i que governat per Déu, l'home menja, dorm, camina i parla harmoniosament. Expresseu el Crist real; l'home afaiçonat no n'és la imatge.

El món de la creença mortal fa mala pràctica amb el menjar, just com en fa amb els nervis. Aquesta mala pràctica és la serp garlaire que s'ha d'encarar. Jesús ens va dir que mengéssim, ensenyant-nos que al nostre estadi d'experiència actual no és el menjar el que s'ha d'eliminar, ans la creença que és material, que ens pot afectar negativament tant qualitativament com quantitativament, o que pot ser el mitjà de la ment mortal. Si Déu no està mai separat de les benediccions que ens atorga, no hem de pensar mai que la Seva bonesa i el Seu amor hi manquin al menjar que dóna als Seus fills.

Quan Jesús s'aplegà amb els seus deixebles al darrer sopar, el menjar va esdevenir un canal d'enlairament espiritual. Quan veiem el menjar com un canal d'inspiració i de benaurances, la naturalesa espiritual de l'home és nodrida, i són sadollades alhora les seves necessitats materials temporals.

Ni el menjar ni els nervis són mai l'origen de la discordança de l'home. L'origen n'és la serp, o creença mortal, que pretèn emprar la matèria com un mitjà per esclavitzar els mortals. Quan aquesta creença mortal se separa del menjar, se li ha tret tot el suc, com als vegetals deshidratats que se'ls hi ha tret tota l'aigua. Podríem dir que això és el que féu el fill pròdig. Quan va haver tret tota la vida, la veritat, la substància i la intel.ligència de la matèria, només en van quedar les pellofes, sense pes per fer romandre el seu pensament al nivell mortal. Aleshores s'enlairà espontàniament fins la consciència que la Ment és l'única veritable substància; les pellofes foren el mitjà per les benediccions de la Ment, i ja no es van veure més com una cosa material.

Destruiries el titella del ventríloc per culpa del què diu? Fes callar el ventriloc i el titella atura la seva xerrera enganyosa. La serp als nervis és el ventríloc, la ment mortal, que sembla que parli a través dels nervis, del menjar .... És per això que la Sra. Eddy a la pàgina 493 de Ciència i Salut hi diu, “La malaltia és una experiència de la pretesa ment mortal.”

 

286- VETLLA, que te'n surtis de discernir que ens cal donar-nos a la voluntat divina. Un infant és rebec i li sembla que els seus pares trepitgen els seus drets quan li imposen disciplina. Tanmateix quan aprèn que una ment deixada, descurada, no és competent per menar-lo bé, està content que els seus pares li fessin obeir la seva saviesa més gran.

La ment mortal és incompetent per menar bé els estudiants. Ha d'aprendre amb humilitat a donar-se a la Ment divina omniscient. Abans d'arribar a aquest punt, s'ha de disciplinar i refinar, i un dels grans instruments que la Sra. Eddy ens ha fet a mans per acomplir aquest propòsit és el Manual de l'Església. Els qui malden per seguir aquestes regles i regulacions que Déu ens ha fornit, s'adonaran que la ment humana amb aquest règim recula per deixar passar la lluïssor de la Ment divina.

Moltes de les experiències que sembla que ens destaroten, són realment la saviesa de Déu manifestada a la nostra vida per bandejar-ne la ment mortal de la manera més efectiva. Per exemple, si no ens enrecordem o negligim de fer el maldar adient per pensar amb dretura quan vivim dins d'un sentit d'harmonia humana, no pot ser part de la saviesa divina que perdem aquest dubtós i embaltidor sentit de benanança, i trobem així l'incentiu que ens empeny a maldar per esmenar el pensament?

 

287- VETLLA, que no tinguis el magnetisme animal per res més que un argument dissenyat per posar pals a les rodes al teu progrés, i fer-te afluixar o aturar el teu viatge espiritual. Si refuses aturar-te, no te les has hagut amb l'error?

Si patinessis sobre glaç prim i sentissis que espetega, et podries esfereir i afluixar o atura-te, però en fer-ho t'hi podries enfonsar. El remei és anar més rabent.

Quan sentim els arguments paorosos de l'error, només ens haurien de fer un efecte, el mateix efecte que a un pollet li fa veure un falcó. Corre a arrecerar-se sota les ales de la lloca. No s'atura a lluitar amb el falcó, perquè sap que no pot. De la mateixa manera, no ens podem aturar a lluitar amb l'enemic i esperar guanyar-lo, puix només el poder diví el pot vèncer. Per Déu no n'hi ha cap d'enemic. Un cop, quan els arguments de la mort tenien tan esfereïda una estudiant de la Sra. Eddy que maldava per lluitar amb l'enemic tota sola, la nostra Cap li envià aquest missatge, “Déu t'ha donat un sentit perpetu de la Vida que no s'ha de defensar. Fes-ne memòria i viuràs per sempre.” El clam de la mort fóu vençut tot d'una i l'harmonia li fóu restituïda.

Quan els espetecs de l'error només serveixen per fer-nos córrer més joiosament vers l'amor i la cura del nostre Pare-Mare Déu, esdevenen una benedicció, i podem dir amb Pau, “en faig festa de les malalties,” perquè són una manera de servar-nos a l'ampara de Déu.

 

288- VETLLA, que no negligeixis el “segon grau,” fet explícit a la pàgina 115 de Ciència i Salut. No es pot anar directament del nivell físic a l'espiritual. Hi ha un punt mental intermig necessari, on hom hi reconeix la causalitat mental i amb l'ajut diví refina la ment humana. Si el primer grau s'anomena la mentida de la mentida, i el tercer, la veritat de la Veritat, el segon grau es pot anomenar la veritat de la mentida.

Un cop un estudiant declarà que la ment humana no és gens bona, dient que no se li podien ensenyar veritats espirituals, ni en podia declarar. Va aplegar aquest ensenyament en un llibre titulat, “Que sigui Déu qui ho faci.” Aquestes afirmacions són certes al tercer grau, però passen per alt el fet que al segon grau hem de refinar la ment humana tant com poguem per posar-la a punt de ser eliminada. Aquest llibre, doncs, malmenava els estudiants i era calculat per a què negligissin el segon grau.

Aquest segon grau és on de les coses en fem pensaments, com diu la Sra. Eddy. Hem de capir que ens les havem amb un error dual, la mentida d'una mentida. Que hi ha una ment a part de Déu és la primera mentida, que la matèria existeix com substància a part d'aquesta ment mortal és la segona mentida, o una mentida de la primera mentida. La segona mentida declara que la matèria és real i existeix objectivament, que és una entitat o intel.ligència autoconstituïda. Quan diem la veritat d'aquesta mentida, es mentalitza, i exposa que la matèria no és res més enllà d'una imatge a la ment mortal, com diu la Sra. Eddy, o la ment mortal veient les imatges del seu pensament reflectides a la retina.

Hom reconeix la importància d'aquest punt quan hom aprèn que qualsevol problema humà pot ser solventat quan es posa al reialme del mental, puix Déu, la Ment totpoderosa, pot heure-se-les amb la creença de la ment mortal.

Si un home vestit de submarinista fos al fons del mar i l'ombra d'un peix gros l'esfereïs, el seu maldar per caçar l'ombra no li serviria de res. Cal que deixi l'ombra tranquil.la i s'encari amb el peix per espaordir-lo i fer-lo marxar. La malaltia no és mai res fora d'una ombra.

A Alícia a la terra de les Meravelles hi trobem descrit un fenòmen que la Sra. Eddy esmenta al seu llibre Escrits Miscel.lanis; el gat de Cheshire desapareix i només en queda la rialla; la Sra. Eddy ens diu que és com mirar de concebre l'univers com un fenòmen sense nòumen. “Un efecte sense causa és inconcebible,” declara. Si veus una rialla amb bigotis saps que a darrera hi ha un gat, ni que no el vegis. La veritat de la mentida és que la matèria és simplement el fenòmen de la ment mortal que fa reals les seves concepcions errònies objectives, igual que hom afaiçona els seu somnis i es creu que són reals.

Un cop a la presència del Sr. Gilbert C. Carpenter, la Sra. Eddy li va dir a un estudiant que tenia tots els símptomes d'un refredat, “Bon dia, què fas? Quan li va replicar que bé. La Sra. Eddy li va dir amb força, “Digues la veritat de la mentida.”

Aquesta estudiant mirava d'anar del fenòmen físic, el refredat, directament a l'harmonia espiritual, sense la passa intermitja d'esmenar el pensament. La seva declaració, “Estic bé,” assumia que l'ombra d'una creença de costipat que manifestava era un error d'efecte sense un error causal que el produís, o una rialla sense gat. La Sra. Eddy volia que els seus estudiants fessin les pau amb Déu, i sabia que hom no pot dir que està lliure d'error mentalment si manifesta la prova física de la presència d'aquest error.

La Sra. Eddy un cop va instruir els seus estudiants que no diguessin la veritat de la mentida gaire sovint. N'hem de deduir que puix el segon grau no destrueix l'error, ans el fa madur per ser destruït, no ens hi hem d'entretenir gaire, perquè si de l'error mental en fem una realitat no hem fet gaire progrés, oi?

El 17 d'Abril del 1890, la Sra. Eddy digué, “Quan entenguem la veritat de la mentida, capirem Déu, i no el capirem fins aleshores.” La ment mortal és un contrafaïment de la Ment divina. Només quan la causa i l'efecte humà s'entenen i es veu que són del tot mentals, es fa pas per capir la Ment divina i la seva expressió espiritual. Mentre hom creu que hi ha un món físic objectiu real i autocreat, és cec pel què fa a l'existència d'un univers espiritual que és l'expressió de la Ment divina. La Sra. Eddy a la declaració que acabem d'esmentar hi va declarar que només el reconeixement de la causalitat mental fa possible de capir Déu.

 

289- VETLLA, que no esguardis la malaltia com el resultat directe del pensar malament. L'efecte directe del pensament erroni és deixar-nos fora de la presència de Déu a nivell de creença, i puix Déu serva la salut, la pèrdua de la Ment divina és la pèrdua de la salut.

La causa remota de la malaltia és l'error que ens fa amollar Déu; però la causa immediata és la manca de pensament científic just. Puix no hi pot haver un buit, el pensament erroni sempre agafa el lloc del bon pensament, quan aquest pensament s'enfuig.

Podríem dir que el pensament dolent és simplement la manca del pensament just o bo, igual que la foscor és la manca de claror, -i és així; però el qui veu el pensament erroni com la causa directa de la malaltia maldarà de totes totes per foragitar l'error, i quan li sembli que casa seva, en llenguatge Bíblic, està ben neta i polida, pot quedar content del seu maldar. El diable o ment mortal veient que la casa és neta i polida, però buïda, hi tornarà.

Una manera efectiva de no quedar entrampat en aquest fi parany és adonar-se que no és el mal pensament, ans la manca de bon pensament allò que crea la malaltia a nivell de creença. Aleshores hom no aturarà el seu maldar fins que el pensament just no ha estat restituït.

 

290- VETLLA, que tinguis sempre al cap que la ment mortal, o magnetisme animal, mai no ha creat res!! Tot el que fa és contrafer la realitat i presentar un fals sentit de les coses. Si el teu cor sembla feble, per exemple, senzillament crida per fer-te saber que l'afeixugues amb la mala pràctica. Pateix l'abús d'un mal amo, o falsa creença. Et demana que aturis la mala pràctica, i el posis on li toca, sota el control de Déu, tot adonant-te que l'Amor diví és l'únic cor que hi ha, i que batega per tots els Fills de l'Amor amb una harmonia i un ritme perfectes. Quan hom s'enlaira dins la cambra de la fe on ja no malpractica més amb el seu pobre cos, el cos, altre cop sota al poder de Déu, no es planyerà més. 

 

291- VETLLA, que no et marxi del cap que el cos, o sentit material, només és el ressó de la nostra pròpia creença. La matèria sembla que tingui poder de xerrar, però no en té gens ni mica. Que la ment mortal suggereixi, et mataré, no t'espaordeix tant com quan el cos se'n fa ressó, i diu, et mataré. Tanmateix el ressó del cos no t'hauria d'espaordir més que la suggestió de la ment mortal, puix el ressó no és més perillós que la ment que el produeix. El mal és només un ressó, puix no és mai al lloc on sembla que sigui!

A la 16ena edició de Ciència i Salut, la Sra. Eddy hi fa esment d'un sermó del Sr. William Ellery Channing:

“El filòsof .... sovint ha estat menat a preguntar-se si hi ha res que realment existeixi a l'univers, més enllà de la Ment i de l'Esperit; si la matèria i el cos tenen cap ésser substancial; si l'aparent naturalesa externa no és la creació del nostre propi pensament; o amb altres paraules, si en creuere en un món exterior, no fem altra cosa que donar vida les nostres pròpies concepcions.”

 

292- VETLLA, que enviïs les teves sagetes de pensament científic amb poder i les protegeixis de ser capgirades. Tota l'electricitat que hi ha a l'atmosfera és al darrera de cada llampec. De la mateixa manera hauríem d'adonar-nos que tot el poder de Déu és al darrera de cada afirmació de la Veritat que fem. Quan llegeixes els arguments que la Sra. Eddy emprava o feia a mans dels estudiants per a què els fessin servir, pots sentir que els enviava amb tant poder que feien diana i destruïen l'error, malgrat la temptativa de l'error per revessar-los i anul.lar-los.

Un cop la Sra. Eddy va declarar, “Puix el magnetisme animal sap tots els arguments de la Ciència Cristiana, cal declarar que cap argument de la mala pràctica mental no pot anul.lar, neutralitzar ni revessar cap declaració de la Ciència Cristiana que facis.”

La naturalesa protegeix el coco amb una closca dura. De la mateixa manera hauríem de protegir les nostres declaracions de la Veritat per a què puguin acomplir la seva tasca.

 

293- VETLLA, que no et posis al bàndol dels enemics de Déu sense ni saber-ho, en esdevenir un “xafarder,” repetint als altres els errors que sents dels estudiants de Boston i d'arreu.

Quan un error específic era rampant a Boston, la Sra. Eddy s'adonà que calia fer aquesta crida urgent, inspirada i amorosa a un dels seus estudiants: “Et vull tornar a avisar que no et creguis el què diu la naturalesa humana, que no facis saber a ningú com van les coses a Boston. No repeteixis mentides. Torna bé per mal. No diguis mai allò que en Nixon et digué de mi. Perdonem i estimem els nostres enemics. És el nostre deure; és la regla a la Ciència Cristiana. Oh! Servem-la inviolada, i posem-nos al cantó de Déu. Enrecorda-te'n estimat.”

 

294- VETLLA, que posis a prova el teu pensament científic d'aquesta manera: Quan una imatge de discordança o de malaltia treu el cap a la pantalla del teu pensament, i et penses que és una malaltia al teu cos, has de saber que el teu pensament ha perdut la seva base científica. Si, tot seguit, declares que és no res perquè ve del no res, has de saber que el teu pensament és just, i si la teva percepció és espiritual, la imatge desapareixerà.

Aquesta prova és tan lògica com en seria la de l'alcoholèmia. Si la imatge d'un elefant rosa aparegués a la teva ment, i et pensessis que realment veus aquest fenòmen, això demostraria que vas begut!

 

295- VETLLA, que no interpretis erròniament una indiferència cada cop més gran i una minva d'interès per les coses materials, com una evidència de creixement espiritual. Una vegada un estudiant de la Ciència Cristiana li digué a la seva esposa que cada dia se li en fotia més tot, casa seva, els seus fills, fins i tot el seu negoci. Al cap d'unes quantes setmanes va enmalaltir i es va morir. S'havia imaginat que era més espiritual perquè les coses externes no li feien ni fred ni calor. De fet, el magnetisme animal de l'apatia el posava a punt per les suggestions de la malaltia i de la mort, de manera que quan li arribessin, no hi trobessin gens de resistència positiva. La seva experiència hauria de ser un crit d'atenció per tots els estudiants si no volen quedar orbats de la mateixa manera.

Aquest és l'univers de Déu, ni que sembli materialment contrafet quan el veiem amb els sentits materials. El creixement espiritual es manifesta estant més a l'aguait i éssent més actiu, i amb un interès esmolat per tot allò que és bo. El creixement espiritual de la Sra.Eddy es feia palès en la seva tremenda activitat mental, la seva curosa, esmolada atenció pels detalls fins i tot quan ja era molt gran. No perdé mai el gust per la vida. I fins al final, parava un curós esment tant els fets quotidians com dels afers del món. Mai no va afluixar la seva determinació de no deixar escapolir cap error de la detecció i del blasme.

El reflex de la Ment divina és fortalesa, no pas feblesa; activitat, no pas esmorteïment; un amor per la humanitat que és tan viu i energètic que empeny l'home a maldar per viure a la terra tant temps com pugui, a fi de poder ajudar a la pobre humanitat, i als qui pateixen per culpa de la ignorància, a trobar el seu camí vers la llibertat. Aquest és l'univers de Déu, i si diàriament el reflectim, no en perderem el gust ni reposarem fins que hàgim espiritualitzat plenament la nostra concepció de totes les coses.

 

296- VETLLA, que no et creguis que el sentit científic del donar és manifestat quan hom dóna des d'un sentit, una deu, o un punt de vista limitat. El donar veritable només és demostrat quan hom reconeix Déu com l'origen infinit de tot el bé, i dóna reconeixent que ell és només el canal per mitjà del que aquesta deu infinita s'expressa, -donant, doncs, les riqueses de Déu no pas les seves. Quan hom ajuda la Causa, ha discernir que posa la mà a la butxaca de Déu pels diners, no pas a la seva.

 

297- VETLLA, que vegis de manera adient el què podríem anomenar el nostre pensament “de més.” Si arrenques males herbes de la teva eixida passant-ne algunes per alt, tens feina per temps, perquè les males herbes sempre escampen le arrels. Si conreem el pensament just pel què fa a la malaltia o als pacients malalts, i no anem més enllà, les herbes del pensament de la resta de la nostra experiència humana s'arrelaran en aquest petit espai de pensament just que hem conreat.

La Sra. Eddy va declarar, “Si no tens pacients, pots tractar els ocells i les plantes; els hi cal tractament.” Els ocells i les plantes poden representar el nostre pensament “de més,” puix fem mala pràctica mental quan pensem que quelcom és material i mortal. Tota la creació crida que no hi fem més mala pràctica mental, pensant que és material i sotmesa al pecat, a la malaltia, al decandiment i a la mort. El nostre maldar per pensar de manera justa comença mirant d'aturar la mala pràctica que fem al nostres cossos, quan en patim les conseqüències, i ajudant als qui estan malalts amb el mateix mètode. Tanmateix, aquest maldar és només encetar la via vers la bona direcció. No podem dir que siguem uns bons pensadors fins que no hem esmenat el nostre pensament “de més.”

Un cop, mentre batia una tempesta, la Sra. Eddy demanà als seus estudiants que se les haguessin amb el pensament “de més” de l'electricitat. Aquest terme suggeria que la ment mortal s'havia desmarxat i enfollit. La Sra. Eddy s'adonà que calia controlar i esmenar aquest pensament i exhortà els seus estudiants que també l'esmenessin. Com un exemple del pensament “de més,” imagina't que un practicant et tracta. Pel teu estudi de la Ciència hauries de saber amb quins pensaments t'hauria de contemplar en fer el tractament; però la pregunta clau és, que en pensa de tu quan no està a l'aguait, quan no et tracta? Si pensa que tens alguna malaltia, o ets esclau d'algun error, ens hem de preguntar si n'hi ha prou amb el seu pensament just mentre et fa el tractament per neutralitzar el pensament humà que de tu en té mentre no està a l'aguait. Els practicants no només haurien de fer tractaments específics pels seus pacients, ans haurien de mirar d'esmenar el pensament humà que en tenen. No hi ha cap estudiant que progressi gaire rabent si no cerca d'espiritualitzar el seu pensament “de més,” el pensament humà que té quan, tranquil, no està a l'aguait.

 

298- VETLLA, que no acceptis la creença que hi pot haver un fenòmen sense un noümen, una manifestació material sense un pensament que l'apuntali. La Ciència ens ensenya que tota causa i tot efecte són mentals, mai físics.

Un cop una pacient tenia una creença de cataractes, i va caure a la temptació de creure que una simple operació les faria fora, i se n'alliberaria. Maldant per ajudar-la a fer-li veure que tot el seu error era mental, el seu practicant li va dir que hi penses com si fos un bastó agafat al seu ull, i la virolla representés la cataracta. Això l'ajudà a veure que si es feia una operació, només li treurien la virolla, però el bastó hi romandria fins que no fos foragitat pel poder de la Veritat. D'aquesta manera se les va poder heure amb la temptació. El bastó representa aquí la creença errònia.

Aquest practicant va escriure un verset tocant aquest cas que ajudà la dona a adonar-se que s'encarava amb un problema que era del tot mental. “Un cop una senyora va veure i sentir una mentida; i es pensà que era un fet terrible.”

Posà el seu dit mental a l'ull; però els metges en van dir cataractes.

Un altre cop aquest mateix practicant tractava una senyora per un problema ocular. La senyora el va escriure dient-li que els ulls no l'amoïnaven tant com abans. El practicant la contestà replicant-li que hauria d'haver dit, “No amoïno els meus ulls tant com abans.” Hauria pogut escriure, “Estava amoïnada per culpa de l'errònia concepció que tenia dels meus ulls; i em trobo més bé des que m'he adonat que és aquesta concepció, no pas els meus ulls, la que s'ha de redreçar.” Hom pot definir la matèria com la creença que hi pot haver un fenòmen sense un noümen, un efecte sense causa. El menjar com matèria sembla que tingui el poder de servar la vida, o de destruir-la; però quan t'adones que això és la virolla o la punta del bastó de la Ment divina, que se li ha enviat a l'home per a què el nodreixi, no te'l miraràs més com si fos matèria, i esdevindrà un canal de les benediccions de Déu a l'home.

 

299- VETLLA, que “tiris endavant sense afluixar,” o que vagis fent el bé sense aturador. Si et donessin una bonica propietat a pagès, i et diguessin que des d'ara és casa teva, no et planyeries del viatge, per dolent que fos el terreny on haguessis de passar. Si haguessis de travessar aiguamolls, diries : “Costa travessar-los, però tant és. Aviat hi seré.” Si passessis per prats deliciosos a tocar d'aigues encalmades, diries, “És molt bonic, estic agraït de tanta bellesa; però no tinc temps d'entretenir-m'hi, i gaudir-ne. Haig de fer via.”

Els estudiants que gaudeixen de bons dies, i després tornen a recaure i en tenen de dolents, es poden preguntar per què els hi passa? Si cerquen a fons els seus motius, s'adonaran que el seu objectiu són els dies bons, més que no pas el progrés vers la seva llar espiritual a l'Ànima. Quan hom cerca el veritable objectiu, que implica el maldar diari per beneir i ajudar els altres, no es plany gaire, ni s'adona de la mena de dia que ha passat. Tira endavant amb paciència, sabent que si no afluixa, arribarà. Hi ha molta saviesa a la vella dita, “El gos gandul borda les seves puces, però el gos que caça ni les nota.”

 

300- VETLLA, que quan perdis la teva pau no assumeixis pas que és el magnetisme animal o l'error que te l'ha pres. Si hi hagués una epidèmia i estiguessis cofoi creient-te que puix ets un Científic Cristià hi ets immune, potser l'epidèmia t'hauria de tocar per fer-te sortir de la teva complaença i menar-te al punt de renunciar al teu sentit egoista, al punt de fer allò que hauries de fer i que saps com fer, o sigui, treballar per la pobra humanitat que és la víctima impotent de l'error, i no sap com alliberar-se'n.

Un cop la Sra. Eddy va escriure un article al Journal del Juliol del 1892, i féu aquest comentari: “L'he escrit perquè hi he estat empesa. Déu em va privar aparentment de la meva pau (com molts altres cops quan ha calgut imperiosament) fins que no el vaig escriure, i només aleshores la meva dolça pau tornà. Us enrecordeu, oi? de la meva experiència, publicada, quan escrivia el capítol del Magnetisme Animal a la primera edició de Ciència i Salut. En aquest cas, les circumstàncies eren diferents, però la naturalesa de l'experiència ha estat la mateixa.”

Aquí la Sra. Eddy admet que, en perdre la seva pau, fóu empesa a seure i ha escriure un article sota la direcció divina; ni que a nosaltres ens sembli que no podem escriure un article inspirat si no gaudim de pau interior, Déu li prengué la pau per menar-la a fer allò que li demanava. Quan va haver acomplert l'exigència divina, la seva recompensa fóu el gaudi altre cop de la seva dolça pau.

És bo de saber que quan la Sra. Eddy va perdre la seva pau, no assumí pas que per força havia de ser el magnetisme animal que li havia furtat. Va discernir que era Déu qui li havia pres, i que ho havia fet amb un propòsit, i que l'única manera de tornar-ne a gaudir era fer el que se li demanava. Ni que en aquest estat de “manca de pau” pugui semblar difícil escriure un article, tornar a gaudir de la seva pau era tant cabdal que va agafar la creu i féu allò que Déu li demanava.

Quan els estudiants perden la seva pau o estan malalts, és bo de preguntar-se si Déu no els hi demana quelcom que ja haurien d'estar fent. Potser és l'hora de posar-se drets i començar a treballar pels fills de Déu. Si es carreguen aquesta creu fidelment, s'adonaran que tornen a gaudir de la seva dolça pau.

L'efecte just de la pèrdua de la pau o harmonia de l'estudiant avançat és menar-lo a fer allò que hauria d'haver fet, però que encara no ha fet. Si no treballa com hauria de treballar per ajudar el món, hauria d'acomplir de seguida la seva obligació, no tant per tornar a gaudir de la seva pau, ans perquè deleja de fer allò que el Pare li demana.

 

301- VETLLA, que quan estiguis malalt no diguis, “Oh, Déu! Per què em fas això? Més aviat hauries de preguntar, “Oh, Déu! Per què t'he fet això? Hi ha cops que se'ns ha de desvetllar del nostre engorroniment mental amb una bona sotragada. Potser hem esdevingut indiferents vers Déu i les obligacions que Hi tenim. Potser hem posat l'efecte davant de la causa, i la matèria ha agafat el lloc de Déu, l'Esperit, al capdavant de la nostra processó. Potser hem navegat amb tanta parsimònia que ens hem desempallegat del capità i tot. El guiatge de Déu és tan essèncial que no se'ns estalviaran les experiències que ens convencin que, si el deixem de banda, tenim totes les probabilitats d'estavellar-nos a les roques. Un cop, un noi va ensopegar amb una pedra mentre caminava embadalit pensant en Déu, però sense fer-ne servir el guiatge, puix no veia el clot fondo que hi havia al mig del pas. L'ensopegada el va sobtar tant que el féu sortir del seu embadaliment, i el salvà de caure al clot. Quan s'adonà del què havia passat, va agrair la pedra que al primer moment l'havia fet enrabiar.

Un cop la Sra. Eddy li manà a la seva minyona que vetllés pel temps. Quan la va trobar embadalida contemplant la plenitud de Déu, la renyà, tot dient, “Ara baixa de córrer per aquí dalt. Ens cal pluja. Que plogui.” I hi afegí, “Les creences tocant al temps es guareixen més facilment que les de la malaltia.” Va blasmar el maldar per adonar-se de la plenitud de Déu que no contempla la seva aplicació pràctica ara i aquí. Per què? Perquè és com anar a buscar aigua a la font sense un càntir.

 

302- VETLLA, que discerneixis què és l'absolut o Ciència divina, i t'adonis que la Ciència Cristiana n'és l'aplicació als menesters humans. La Ciència li fóu revelada a la Sra. Eddy; i la va demostrar a tort i a dret. La Ciència divina no tindria gaire valor pels mortals sense la baula que la fa pràctica i operativa a la nostra experiència diària com la Ciència Cristiana. L'electricitat que omple l'atmosfera no tenia cap valor pels mortals fins que no fóu controlada i posada a l'abast per ser emprada.

La Sra. Eddy donà la seva revelació al món amb les seves obres autoritzades. I la va practicar i demostrar a la seva vida. La seva vida i la seva revelació van de bracet, perquè aquesta revelació no es pot capir del tot sense estudiar i entendre la vida de la Sra. Eddy.

Un cop la Sra. Eddy li va escriure a un estudiant, “Li agraeixo a Déu la fe que hi tens, i el teu sentit veritable que de mi en tens. Per què? Perquè en més d'un quart de segle que no he vist ni un cas que no menessin l'estudiant endavant, assegurant-li el creixement i la prosperitat. Ben altrament, la pèrdua d'aquestes condicions mentals en tots els casos ha estavellat l'estudiant. No he vist mai els justos abandonats, -els qui són bons, malmenats.”

Hom li podria dir a un pacient que té problemes de cor que el seu únic veritable cor és l'Amor diví bategant al cel, però per ser pràctics i sadollar la necessitat humana, hom també hauria d'asssegurar al pacient que la seva resposta a aquest batec de l'Amor és perfecta, indestructible i perpètua. Aleshores es desvetllaria per discernir que no té cap problema de cor.

 

303- VETLLA, que no siguis temptat pel pensament del germà gran que fa mala pràctica amb els qui sojornant a Egipte, malden per tornar a Casa del Pare. Un cop la Sra. Eddy va declarar que s'estimaria més treballar amb un membre de l'Església que fos un 40% bo, que no pas amb un que en fos un 95%!

El noi ric que li preguntà a Jesús què havia de fer per salvar-se, es pensava que era un 95% bo. De fet, cercava l'elogi del Mestre per la seva gran bonesa, puix va declarar que guardava els manaments des que era un infant. Jesús sabia, però, que tot sentit humà ha de ser eliminat, tant si s'anomena a si mateix bo com dolent; i li va dir al jovencell que vengués o es desempallegués de tot el que tenia. El jove s'entristí, perquè tenia tantes coses humanes aparentment bones, que desempallegar-se'n li era un gran sacrifici; mentre que qui s'adona que allò què és humà no té cap valor, està més a punt de deixar enrera el sentit humà.

Si el diví ha de depassar l'humà en tots els aspectes, com més desitjable et sembla allò que és humà, més marrit et poses en adonar-te que cal desempallegar-te'n. El fill pròdig sense cap mena de dubte era un 40% bo en comparació amb el germà gran que s'imaginava que era tan a prop de la perfecció que només li calia un 5 % de purificació. Tanmateix es féu palès que el seu 95% de bonesa no era gaire més que hipocresia quan mirà de posar una pedra d'ensopec al maldar del seu germà per progressar espiritualment!

Els germans grans que es pensen que només els hi cal un 5% més de bonesa per ser perfectes creen tots els problemes a la Ciència Cristiana. No se n'estan de fer mala pràctica amb els qui veuen sota seu a l'escala de bonesa. Quan un estudiant que ha fet marrada malda honestament per reformar-se, i humilment reconeix l'error que ha de vèncer, normalment són els germans grans que li posen una pedra d'ensopec, i s'escandalitzen amb el pensament que pugui tornar a gaudir de plena germanor a Casa del Pare!

 

304- VETLLA que, havent començat a estudiar la Ciència Cristiana, no retinguis encara el vell concepte d'un destí lligat a la sort i al canvi. El destí d'una flor està sotmés a les tormentes i a les ventades que bufen fins que no és trasplantada dins un hivernacle. Allí es desenvolupa en condicions ideals, i cap drepredador la pot neular. Quan esdevenim Científics Cristians, som trasplantats dins l'hivernacle de Déu. Som sota la Seva cura perpètua i ja no estem lligats a la sort ni al canvi. Som governats per la llei que totes les coses treballen pel bé, perquè estimem Déu.

 

305- VETLLA, que quan l'argument de la malaltia t'assetgi, no acceptis que la matèria està malalta. La Sra. Eddy va dir, “Quan ens mirem un home amb un tros de vidre groc, el veiem groc. Hem d'aprendre a veure l'error com un clam impersonal. Fes fora el vidre groc i En John Smith ja no serà groc.”

Hi ajuda, a voltes, esguardar la malaltia com l'indicador que la nostra natura espiritual, talment una bonica flor, es panseix per manca de cura.

La naturalesa espiritual de Job era com com l'oca que ponia ous d'or. Job es va enamorar tant dels ous que negligí l'oca, i l'oca es va decandir per manca de cura.

Aquesta deixadesa es manifestà com malaltia i pèrdua. De fet, el que Job patia era una “malaltia de l'ànima,” puix en tornar a tenir cura de la seva ànima, es va revifar, i assolí altre cop la salut i la prosperitat. Ja no s'esguardà més com si fos groc. Va aprendre la seva lliçó i mai més no es va permetre de quedar tan enganxat a l'efecte que negligís la causa.

La vida de l''anima és el donar espiritual. La naturalesa espiritual de l'home floreix quan fa bé als altres. En tenim cura com cal quan la nodrim amb el pa de Vida, i aboquem arreu béns espirituals.

Quan seiem cofois per gaudir dels ous d'or que ens ha fornit la nostra demostració espiritual, alentim o aturem el nostre donar. A la Ciència és un fet que el sentit espiritual ens anirà proveint d'ous d'or si el gaudi que en fem no ens els fa valorar més que la seva deu, i no la negligim. Quan donem espiritualment, Déu sempre proveeix els mitjans per donar.

 

306- VETLLA, que la teva concepció de les idees venint de Déu, vagi de bracet del discerniment que també tornen al seu origen. Les idees brollen de la paternitat de Déu i tornen a la Seva maternitat, igual que la canalla torna a casa per trobar-hi el consol i l'amor de la mare.

Hi ajuda saber que les concepcions que se'ns manifesten materialment, són idees de Déu que en tornar cap a Casa, s'han perdut pel camí, i els hi cal ajut. És la nostra feina fer-ne pensaments, i en fenr-ho les ajudem a tornar a la Ment; aleshores ja no ens semblaran més materials, finites ni limitades.

El fill pròdig fóu una idea de Déu que anà a rodar món. Va quedar atrapat a Egipte, o l'efecte, i se'l va haver de desvetllar de mala manera perquè tornés a la Causa, o casa del Pare. Aquest devetllament s'esdevingué fent-ne clofolles d'Egipte. El poder de retenir-lo que tenia Egipte, o la matèria, quedà esbotzat quan es féu palès que la seva seducció era només l'aparent encanteri del mesmerisme escampat sobre un somni sense vàlua ni existència objectiva. Uns mots atribuït a Ezra Pound i escrits el 1910 hi escauen d'allò més, “No em diguis amb mots marrits sense suc ni bruc que la vida és un rentador de plats ensucrat.”

Jesús digué que les obres més grans serien el resultat de tornar cap al Pare. Un elàstic quan l'hem tibat i el deixem anar, torna a la seva forma original. Podem definir els objectes materials com idees de Déu, que van brollar-Ne, sembla que s'hagin perdut, i els hi cal el nostre ajut. Al seu viatge de retorn a Déu, aquestes idees es fan estàtiques. El sentit material de les coses és simplement l'engorroniment que s'ha ensenyorit de les idees de Déu en fer camí cap a casa.

Quan amb patiments i desenganys els mortals es cansen d'Egipte i dels seus plaers enlluernadors, estan a punt de tornar a agafar el camí que els mena a casa. Negar la realitat de la matèria ens fa bons de reprendre el nostre progrés espiritual dins l'òrbita que ens mena a nosaltres i a tota la creació vers Déu.

 

307- VETLLA, que quan la Ciència Cristiana exigeix l'agraïment dels seus adherents, no et pensis que ha de ser per l'efecte. Agrair l'efecte és la primera passa que l'infant a la Ciència és bo de fer; però el progrés aviat l'hauria de menar a estar agraït per la causa.

Quan a un infant se li fa un regal, hi queda tant encaterinat que no se'n recorda ni d'agrair-lo ni de qui li ha fet. Se n'hi ha de fer memòria. Els regals que Déu li fa l'home han de ser recordatoris perpetus de Déu, i no pas l'ocasió de quedar-hi tan encaterinats i estar-ne tant agraïts que Déu ens marxi del cap.

Hom pot dir dir que Déu no envia mai regals a l'home. Els hi porta! L'home mai no hauria de quedar-se tant encaterinat amb el regal que perdi de vista la presència del Qui li ha fet. L'agraïment és el mitjà que ens ajuda a romandre sempre conscients de la presència de Déu, i a veure'l com la font de tots els dons bons. Quan estem agraïts per l'efecte, si l'agraïment és metafísic, el nostre pensament es girarà naturalment vers la causa. Aleshores no estarem en perill de quedar tant enamorats de l'efecte que perdem de vista la causa.

 

308- VETLLA, que al teu maldar per veure't a tu mateix i als altres, perfectes, hi facis anar de bracet el maldar per veure'ls veient-te a tu perfecte. Aquesta manera de treballar que li fóu revelada a en Gilbert Carpenter, quan vivia a la llar de la Sra. Eddy, es pot eixamplar sense límits fins que tota engruna d'error és feta fora de la imatge mental.

Un cop quan una pacient tuberculosa l'anà a trobar, en Carpenter va demostrar l'eficàcia d'aquesta manera de treballar: Tractà la senyora una setmana. Quan vegé que no hi havia cap canvi, pregà per saber quin era el problema. Li vingué al cap de dir-li que no mirés d'ajudar-se més, perquè el seu madar gens científic feia l'error més real en girar el seu pensament sobre si mateixa. Li va dir que el deixés fer, i li manà que mentrestant ella maldés per veure tothom al seu voltant veient-la perfecta.

Aquesta senyora i la seva malaltia eren ben conegudes a Sharon, Massachussets, i doncs, aquest discerniment havia d'abastar el forner, el carnicer, el carter ... per poder guarir el fals concepte que en tenien els dels del seu voltant. Hauria pogut emprar l'afirmació de la Sra. Eddy, “La mala pràctica no pot crear un fals concepte de mi a les ments dels altres.” El resultat d'aquest maldar plegats fóu el guariment en una setmana. Des d'aleshores el Sr. Carpenter s'ha preguntat si aquesta pacient no féu la part cabdal de la feina, en seguir la demostració de Jesús quan guarí l'home paralitzat. Els mots de Jesús, “... veient la seva fe,” en fan palès el reconeixement que la mala pràctica dels qui eren al seu voltant estava neutralitzada, i el guariment fóu una demostració senzilla.

És cabdal adonar-se que no veiem el nostre germà perfecte, si alhora no el veiem veient-nos a nosaltres i als altres perfectes. Com podríem discernir que un home és perfecte i creure'ns que pot veure algú imperfecte?

 

309- VETLLA, que el teu pensament sigui científic tocant a la mena de cos que Jesús tenia després de la resurrecció. Era espiritual o material? L'home sempre ha tingut només una mena de cos. És el sentit material d'aquest cos, que és irreal. En una edició primerenca de Ciència i Salut hi trobem aquesta afirmació, “els déus de la mitologia pagana eren tan reals com els nostres cossos ...”

Jesús sabia que el seu cos era espiritual, ni que després de la resurrecció, els deixebles encara el vegessin com si fos material. A la pàgina 218 de Miscellany, la Sra. Eddy hi escriu que el cos espiritual arribà amb l'ascenció, i tanmateix, tembé ens diu que va reaparèixer com idea. La conclusió ha de ser que veiem una mena o altra de cos, segons com l'esguardem. Si ens el mirem materialment, sembla material; la Ciència, tanmateix, ens ensenya que només hi ha un cos, i és espiritual. Si Jesús guarií el malalt contemplant-hi l'home perfecte, també havia d'haver contemplat el seu propi cos com un cos espiritual i perfecte. Un cop, la Sra. Eddy digué, “No hi ha espai, per a què un cos humà el pugui omplir. Ni n'hi havia fa mil anys.” (Miscellaneous Writings, 70:22)

 

310- VETLLA, que no vegis l'error com quelcom a part de la teva pròpia creença -com un enemic exterior que has d'anar a destruir. Un cop un estudiant guarí un noi que un tren havia aixafat. Quan la Sra. Eddy li va preguntar com havia tractat el noi, li digué, “Mare, no vaig tractar pas el noi; només vaig dir-me i saber que no podia ser mesmeritzat.” La Sra. Eddy replicà simplement, “Això és l'únic que heu de fer, sempre.”

Un cop una estudiant s'obsessionà tant amb les activiats dels jueus que s'afilià un moviment antijueu. Quan un altre estudiant de la Sra. Eddy li preguntà el per què, va declarar que no lluitava personalment contra els jueus ans contra la mentalitat jueva. L'estudiant li contestà que lluitava amb quelcom fora seu, i la regla a la Ciència és que la nostra única lluita ha de ser contra la nostra creença que hi ha quelcom fora nostra que hem de destruir.

Qui lluita amb l'error com si fos quelcom a part de la seva creença en l'error, és com el qui pica l'aire, o com el qui delirant se les heu amb elefants blaus. L'error és una mentida de la creació de Déu, la bogor que pujà de la terra i féu que l'home vegés l'univers perfecte des d'un punt de vista material.

 

311- VETLLA, que estiguis a l'aguait del clam del revessament, sabent que és la manera com el clam de l'error mira d'oposar-se a la Veritat. L'error no pot lluitar amb la Veritat, però pretén capgirar-ne l'acció. Podem heure-nos-les amb aquest error fent encarar la mentida amb si mateixa. Un cop la Sra. Eddy va dir, “Clou tots els tractaments així: Aquest tractament no pot ser revessat; els seus efectes no poden ser capgirats; no pot produir altre resultat que el que toca; no pot ser aturat, entrebancat, revessat ni controvertit; el fals clam de l'àvol magnetisme animal no té cap llei de revessament, ni pot actuar per mitjà de cap creença de llei; aquesta mena de llei no existeix.”

En revessar els clams de l'error, fem que la ira de l'home lloï Déu, i l'error capgirat serveix la finalitat del bé, com declara la Sra. Eddy a Ciència i Salut.

Una dona gaudia de la reputació de ser una gran optimista perquè veia el bé a tot arreu. Un amic que li portava llenya, es vantà que podia destruir el seu optimisme. Li portà una carretada de llenya tan recargolada que gairebé no es podia fer servir. En lloc de planye's la dona li agraí que li hagués portat tions que s'adeien d'allò més bé amb les seves olles, i n'hi demanà més.

Quan un pacient està a punt de ser instruït tocant a la vàlua de l'aflicció i la manera d'emprar-la per crèixer espiritualment, i desenvolupar “poders latents,” com ens diu la Sra. Eddy a la pàgina 201 dels Miscellaneous Writings, aprén com revessar les temptatives de l'error per fer mal als mortals. El propòsit darrera la malaltia és destorbar i neguitejar el pensament, perquè amolli Déu. Quan capgirem aquesta estratègia i emprem l'aflicció per apropar-nos més a Déu, demostrem que tot treballa pel bé dels qui estimen Déu. La Sra. Eddy li va escriure a un estudiant, “Que el Déu d'Israel et forneixi l'experiència que et cal per enlairar-te, tant és quina sigui. És bo de patir quan els resultats demostren que en traiem un bé. Ens cal el desvetllament espiritual i no pas el guariment de condicions materials. Hem de tenir paciència i no sotmetre'ns a l'error, ans fer de la paciència el procés actiu d'espiritualització del nostre pensament.”

Hi ha hagut estudiants prometedors que s'han allunyat de l'organització per culpa de les discordances que hi han trobat. Bàsicament aquests errors miren de dividir les nostre files i fer anar l'església cap per avall. Tanmateix quan hom d'aquestes condicions en fa l'empenta per enlairar-se tot maldant per demostrar l'única Ment, i veure aquesta Ment com la Ment de tots i cada un dels membres de l'església, d'aquestes inharmonies en fa un mitjà de creixement i benaurança, en encarar i vençer l'error tot revessant-lo.

 

312- VETLLA, que no miris de reflectir Déu com el mitjà d'una finalitat, la salut. Arriba l'hora que Déu espera que empris la discordança per trobar-Lo.

Quan hom cerca ajut a la Ciència i no n'hi troba, demostra qui és si declara que s'ha tractat un mes i no n'ha tret res de bo, volent dir que en no rebre'n la salut, li roda pel cap de tornar a emprar els mètodes mèdics. Fa palès que l'únic que vol de Déu és matèria plaent, sense cap mirament per l'espiritualització.

Quan hom esguarda la malaltia com el mitjà per trobar Déu, tot pensament més afinat, o una sensació de més confiança, el fa estar agraït, ni que no assoleixi l'harmonia de la carn tot d'una.

 

313- VETLLA, que en resseguir el fil que va del contrafaïment material a la realitat, no negligeixis el pas que hi ha entremig. Hom no pot passar d'un cim a un altre sense baixar fins a la vall que hi ha entre totes dues muntanyes. Si un cim representa la realitat i l'altre el contrafaïment, la vall pot anomenar-se l'oposat. Per exemple, la Vida, l'harmonia, la salut i l'Amor són la realitat. Els seus oposats són la mort, la discordança, la malaltia i l'odi. Els contrafaïments en són la vida física, l'harmonia material, la salut corporal i l'amor personal.

Hom no pot anar de l'amor personal a l'Amor diví sense exposar que l'amor personal éssent el contrafaïment de l'Amor diví es basa en l'odi, l'oposat de l'Amor diví. Aquest argument és bo per tots els contrafaïments que hàgim d'encarar.

Aquest punt de vetlla evitarà que un estudiant es pensi que pot anar directament del contrafaïment a la realitat, sense analitzar primer els contrafaïments en termes del seu oposat. Aneu a Miscellaneous Writings, pàgina 351:20.

 

314- VETLLA, que si Déu et crida a blasmar-ne un altre, ho facis sempre des del punt de vista de l'amor, com féu la nostra Cap. Una vegada va blasmar amb fermesa la Junta de Directors; i a la mateixa carta hi va escriure, “Assegure-vos de no perdre la vostra pau.” Si els hagués blasmat des del punt de vista de la ment mortal, no li hauria semblat que el seu reny hagués fet efecte, si no haguessin perdut la seva pau.

Amb aquest incident podem veure que la Sra. Eddy blasmava l'error, no pas l'home. L'exposava als Directors per a què el vegessin i l'esmenessin. I per fer-ho els hi calia la seva pau.

Cal tanta Ciència per acceptar bé el blasme com en cal per administrar-lo. La manera adient de veure els renys de la nostra Cap era saber que era Déu qui blasmava per mitjà de la Sra. Eddy. Hom no pot blasmar científicament fins que no sap que l'error no és mai de l'home. La motivació és que el blasmat s'adoni que ha de foragitar l'error, de la mateixa manera que una mestressa de casa fa fora un hoste indesitjable. L'error no és mai nosaltres. És només un hoste que deixem viure amb nosaltres. Un cop la Sra. Eddy va articular així la seva regla per blasmar:

“La meva regla és no esmentar les faltes dels altres si no cal. Quan algú em tracta malament m'espero, no fos cas que contestés ressentida, i la veritat exposés la falsia de mala manera. No torno mal per mal, ans espero en Déu, -no amb tanta paciència com Hi hauria d'esperar, però Hi he esperat i encara Hi espero.”

 

315- VETLLA, que si en algun cas no te'n surts de guarir, no li carreguis els neulers al teu pacient en lloc de culpabilitzar-te a tu. Ni que potser no en tinguis tota la culpa ni part de la culpa, és bo d'assumir que la tens, perquè això t'esperona a actuar més bé.

Si et donessin un filaberquí i et diguessin que pot foradar tota mena de fusta, et podries trobar que a la pràctica algunes fustes tinguessin tants nusos que no hi poguessis fer un forat. Sabem que el nostre enteniment de Déu guareix el malalt, tanmateix el pensament del pacient pot estar ple de nusos de manca de fe o de duresa de cor. La Sra. Eddy un cop va dir, “Si tens un pacient que no respon, diries, 'he fet tot el que sabia i ho deixo córrer?' No, és l'oportunitat d'enlairar-se més i sadollar l'exigència.”

El líquid que treu la pintura sempre la treu, però de vegades se't pot demanar d'emprar-lo en un punt que sembla inaccessible. Al practicant no se li demana tant de fer servir la Veritat per llevar l'error del pacient, com de fer pas per a què l'error pugui ser exposat. Aleshores fer servir la Veritat és una cosa senzilla.

 

316- VETLLA, que en definir l'home com el canal de l'Amor diví, discerneixes que l'home també és Amor. Hi ha estudiants que no els hi agrada d'emprar el mot canal, però no hi pot haver objecció si hom entèn que l'home és alhora el canal i l'Amor que hi passa.

 

317- VETLLA, que no et desencoratgis i et sembli que la teva feina escombrant les fulles seques de la teva vorera no serveix de res perquè l'endemà n'hi tornen a haver. Has d'anar escombrant amb joia fins que totes les fulles dels arbres hagin caigut.

El teu problema sembla cada dia el mateix, però si cada dia fas la teva tasca fidelment, has fet el què Déu vol que facis i has encarat l'error. Si l'endemà el mateix problema treu el cap, esguarda'l com una altra remesa de fulles, no pas les d'ahir. I trobaràs així la fe per treballar  sense defallir, fins que l'arbre de l'error quedi nu.

Si disparessis un enemic que s'acosta a casa teva, i l'endemà es tornés a presentar, pensaries que tens mala punteria. Posem que això passa cent dies seguits, fins que has perdut la fe en la teva escopeta i en la teva traça per tocar-lo. Un matí no es presenta cap enemic. I en sotir trobes cent homes morts. Cada tret féu diana. Cada dia era un altre enemic el que es presentava, vestit amb la roba del del dia abans per fer-te defallir. El Mestre va dir, “Qui aguanti fins al final, serà salvat.” 

 

318- VETLLA, que impersonalitzis totes les fases de l'error. Un estudiant pot ser primmirat impersonalitzant la malaltia, i personalitzar en canvi, altres menes d'error, com ara el manifestat pels responsables d'abocar el món a la guerra, o per la jerarquia Catòlica.

En pelar un plàtan, treus la pell sense malejar-ne la polpa edible. Separem l'error de l'home, amb cura de no malejar l'oli ni el vi, com diu la Bíblia. L'error personal és una creença o mite. És mala pràctica esguardar una persona com si fos error; tanmateix això és el que féu un estudiant sense ni adonar-se'n, en marxar d'un restaurant perquè un capellà católic hi havia entrat. Si hagués impersonalitzat la seva creença en l'error, hi hauria vist el fill de Déu.

Quan la Sra. Eddy declarà que estimava els catòlics i els protestants en la mesura que estimaven Déu, no declarava pas que estimés l'error, ans l'home real, puix és aquest home real el que sempre estima Déu, -no pot estar-se'n. L'estimació pregona que la Sra. Eddy sentia pels homes, ficant-se per sota de la superfície material de les coses, posava a treballar el procés científic que guareix l'home de la mortalitat en separar l'error de l'individu. Estimant els catòlics la Sra. Eddy demostrava que estava a punt d'heure-se-les científicament amb el clam del Romanisme. De ben segur, si els catòlics són els nostres enemics, i els hem d'odiar, també en són els Episcopals, perquè la Sra. Eddy va escriure un cop a en Mc Lellan que el Catolicisme i els Episcopals eren un en esperit i en error. El nostre enemic a la Ciència no és una denominació religiosa, és la ment mortal i tot el que abasta.

Odiaries un amic si tingues la pell plena de taques de verola? Tampoc no hauries d'odiar un capellà perquè està tacat de catolicisme. Ni la verola ni el catolicisme no han estat mai part de l'home. La Bíblia ens avisa de servar-nos immaculats del món. No vol dir això que hem de servar el sentit que tenim de l'home immaculat de la ment mortal i tots els seus errors?

 

319- VETLLA, que t'enrecordis que la por és el fruit de la florida de l'urc. Un infant marxa de casa quan se sent segur de si mateix, i no vol que els seus pares el controlin. Aquest urc, tanmateix, aviat esdevé por, en arribar la nit i patir fred i gana.

Els mortals accepten la creença de la separació de Déu mentre els hi sembla que poden tenir cura de si mateixos, però aquest urc aviat fa els fruits de la por quan se les han d'heure amb circumstàncies que semblen més enllà del seu poder.

L'urc és a la porta del naixement dels mortals, mentre la por n'embolcalla la mort. L'urc afirma, “Jo puc,” mentre la por diu poruga, “No puc.” Déu diu que ni l'un ni l'altra són veritat. L'actitud adient és saber que qui reflecteix la Ment divina ho pot tot.

La Bíblia diu que l'urc precedeix tota caiguda. El coet s'enlaira amb la magnificència d'una bellesa esclatant per caure com una carcassa cremada. La pena que pateixen els mortals per l'hipotètic cofoisme de l'urc és el torment de la por. La creença de la separació de Déu que va de bracet de l'urc, esdevé ben aviat por. La por és, doncs, la mestra, que en ser analitzada de manera adient, els hi ensenya als mortals l'error de la creença de separació de Déu, esdevenint així l'empenta per destruir aquesta creença en fer-li veure a l'home que, de fet, no ha estat mai separat de Déu; no hi ha res, doncs, de què ens hàgim de vantar ni res que ens hagi de fer basarda.

 

320- VETLLA, que tinguis ben clar al pensament que la resposta a la pregunta Bíblica, “Oh, tomba, on és la teva victòria,” la trobem a l'acceptació de la creença del naixement. Al llibre Ciència i Salut se'ns hi diu que allò que té un començament també ha de tenir un final. En acceptar la creença del naixement -o d'un començament-, la tomba, o fi de l'home, guanya una victòria, puix la conseqüència inevitable del naixement és que l'home mortal ha de morir. Acceptar el naixement és acceptar la mort, amb tanta certesa com acceptar l'urc és acceptar la por. El naixement i l'urc representen la separació de Déu, i volen dir finitat. Quan una bateria elèctrica se separa del generador que la carrega, esdevé una bateria de durada finita.

 

321- VETLLA, que en descriure el guariment de la Ciència Cristiana no en deixis Déu a fora. Sovint els estudiants diuen, “Vaig guarir aquest pacient destapant aquest error o aquest altre, o discernint aquesta veritat o aquesta altra.” On és Déu en aquest panorama? Haurien de dir més aviat que la Veritat va amarar el pacient i fóu guarit, perquè es feren un canal de Déu en sortir del mig del pas. Per omplir la galleda del carbó calen tres coses. El carbó, la pala, i l'entrada al celler. A la Ciència el practicant es fa un canal de Déu.  Després fa una demostració per descloure el pensament del pacient i fer-lo receptiu a la Veritat. Aleshores la Veritat l'amara i el guareix.

 

322- VETLLA, que en esmenar la teva creença que els mals pensaments que els altres tenen de tu et poden fer emmalaltir, si no te'n protegeixes, la revessis i t'adonis que et fa bé i et fa més bo, apropant-te més a Déu. Has de saber també que l'únic concepte que de tu en poden tenir els altres és el veritable.

Hom podria dir que la via Científica és discernir que el pensament dels altres no et pot afectar, i que és així; però la Bíblia ens diu que la terra va ajudar la dona. Puix som propensos a pensar que els pensaments dels altres tenen el poder d'afectar-nos, fer-nos mal i emmalaltir-nos, una passa en la bona direcció és saber que el pensament dels altres d'acord amb la llei de revessament, només ens fa bé, ens fan més bons, i que tothom al nostre voltant només ens veu tal com Déu ens va fer, purs, perfectes i immortals.

El 3 d'Octubre del 1906 la Sra. Eddy va escriure a la Junta de Directors de la seva església, “Que el Sr. Farlow trobi, sense que ningú se n'assabenti, qui se'm posa a la boca dient mentides. Aleshores que la Junta de negocis tracti aquests subjectes mesmeritzats per a què canviïn el seu fals sentit de mi pel veritable ... Han dit tantes mentides com han pogut i se les han cregut. Vostès poden destruir aquesta mentida a nivell de creença.” Per què la Sra. Eddy no va instruir la Junta de Negocis dient-los-hi de saber que el fals sentit que d'ella en tenien els altres no la podia afectar ni a ella ni a ningú de cap manera? De ben segur és el que feren, però una passa intermitja de la demostració era saber que l'únic concepte que aquests individus en podien tenir era el veritable. Aquest discerniment fa que la ira de l'home lloï Déu.

 

323- VETLLA, que destriïs entre un guariment per la fe i la Ciència. Un canvi de creença crea un canvi físic, que els mortals poden prendre per guariment, però deixa la creença al governall. La Ciència posa Déu al governall. Li dóna tot el control.

La Sra. Eddy un cop en va explicar la diferència així, “L'un fa que qui ha estat guarit coneixi Déu; l'altre només guareix el cos físic. El guariment per la fe no és realment guariment, altrament el pacient seria un amb Déu. No et pensis, doncs, que perquè guareixes ets un Científic Cristià; igual que pels sentits la medicina guareix, l'error també. Un Científic Cristià guareix l'aspecte moral i el físic.”

 

324- VETLLA que no esguardis l'acte de guarir el malalt com un procés de declarar quelcom, més que no pas de saber i discernir quelcom. És veritat que la Sra. Eddy digué un cop, “La declaració és demostració. És la llei de Déu, no pas una afirmació humana;” fent esment de la declaració que fem des de la pregonesa de la pròpia convicció, i no de la pràctica que mira de guarir declarant la Veritat que hem après, mentre la convicció roman humana i mortal. Hi ha estudiants que declaren afirmacions de la veritat com si aquestes declaracions tinguessin el poder de guarir el malalt, malgrat el que ells creguin.

La Sra. Eddy digué un cop, “Arribarà l'hora, i sento que serà aviat, que els Científics Cristians no hauran de fer cap esforç conscient en tractar un pacient, puix amb el seu desig i el seu maldar constant per menar una vida Cristiana, la seva consciència s'haurà purificat tant, que el guariment en brollarà tan naturalement pels qui hi estan apunt, com la flaire, de les flors.”

 

325- VETLLA, que no et qüestionis de si ens les hem d'heure amb l'error impersonalment, en estudiar que la Sra. Eddy a la primeria el personalitzava i l'anomenava com si vingués per mitjà d'estudiants renegats, i encoratjava els estudiants a treballar-hi en contra, com si l'error hagués agafat forma humana.

Pot ser que als estudiants en aquell moments els hi calguessin enemics personals per manifestar el seu maldar més efectiu. Tanmateix arriba l'hora que els estudiants poden treballar amb intel.ligència i reeiximent contra l'error impersonal. Arribats a aquest punt seria fer un pas enrera treballar contra persones com feien els estudiants primerencs.

Sense cap mena de dubte era un repte per la credulitat dels joves estudiants treballar contra un enemic impersonal anomenat magnetisme animal, que no podien veur, sentir, ni tocar. La Sra. Eddy reconeix que a la primeria de la seva descoberta es pensava que calia atacar l'error personalment, per protegir-se'n.

Al Journal de la Ciència Cristiana, volum 6, pàgina 562, hi trobem aquesta declaració de la Sra. Eddy, “Aprovo de tractar personalment per l'àvolmagnetisme animal el malpracticant ofensiu, quan prova de matar algú i els Científics Cristians en són coneixedors? Han de tractar l'ofensor personalment? I contesto, si fan un tractament personal, allarguen la seva tasca. El cimall de la Ciència Cristiana és l'omnipotència. Se'ns dóna la Veritat amb aquest propòsit, -destruir l'error i fer l'home lliure en el Crist impersonal.”

El físic estudia els llampecs artificials al laboratori per capir el gran fenòmen impersonal que s'esdevé al cel. Quan comença a estudiar aquest darrer, no li cal tornar al primer. La Sra. Eddy va aprendre i ensenyar les obres del mal veient com operava a través de les persones. Quan en va haver descobert les pretensions, possibilitats, efectes, i com els mortals queien al parany del no res, el va impersonalitzar per sempre, i digué als estudiants de no agafar-se mai ningú personalment.

 

326- VETLLA, que no qüestionis si el diagnòstic de les operacions del mal que féu la Sra. Eddy a la primeria de la seva experiència, quan lligava els efectes i les influències malignes als individus, era l'adient. Ni que no tinguem raons per dubtar de la seva habilitat espiritual a l'hora de detectar l'origen de l'error, pot ben ser que quan feia treballar els seus estudiants en contra d'en Kennedy o na Woodbury, el seu diagnòstic no fos gaire rellevant. L'error és només la creença que hi tenim. Tot el què en pensem, tret de la seva irrealitat, és incorrecte; esmenar aquesta incorrecció és el guariment.

A la pàgina 412 de Ciència i Salut se'ns hi diu que estiguem ben convençuts de la Veritat que pensem o diem, i la victòria serà nostra. D'això en deduïm que la convicció mental és l'objectiu desitjable, i que quan estem ben convençuts del diagnòstic de la creença tal com es presenta al nostre pensament, la victòria serà nostra.

Evidentment la Sra. Eddy mirà que els seus estudiants assolissin convicció mental, tot diagnosticant l'error de maneres que ens semblen estranyes. El 26 de Maig del 1903 va dir als de casa seva, “Si us les haveu amb l'arsènic, l'encertareu a la majoria dels casos de l'any 1903.” Quan la Sra. Eddy cridà els seu estudiants a agafar les armes contra l'error, tant és la raó emprada, si els feia estar ben a l'aguait, resistir, pensar i dir la veritat amb gran convicció! Si a la primeria del moviment la Sra. Eddy feia sentir als estudiants que el dimomi en forma humana els estalonava, era només perquè calia aquest mètode per manifestar el seu maldar més afinat; però avui, gaudint d'aquest clar enteniment de les operacions del mal, som bons de treballar més científicament i impersonal, sense cap sentit d'error personalitzat encalçant-nos.

 

327- VETLLA, que servis el concepte just de la relació entre la llei i els profetes. La llei de Déu no li reconeix cap realitat al somni mortal, ni cap home mortal a qui li calgui ajut. D'altra banda la profecia és el procés que li forneix a l'home mortal, a qui li cal ajut, una expectativa, de manera que el cel, que és el que cuita d'assolir, pot ser emprat en maldar per assolir el cel.

La teologia escolàstica no ha estat de gaire ajut pràctic per l'home perquè ha presentat el cel, com la llei, o objectiu, sense donar-nos els profetes, o la manera d'emprar el cel pràcticament per atènyer el cel. Cal expectativa per fer visible el guariment. La profecia, que genera expectativa, ha d'anar de bracet de la llei, que no reconeix cap necessitat humana, puix en aquesta unitat, l'expectativa és discernida i establerta permanentment al bé.

 

328- VETLLA que el teu objectiu sigui fornir al teu pacient un guariment  “encarnat” i  no pas un d'“apuntalat.” Aquest contrast és pouat del segon llibre dels Reis 4, on al servent d'Elies se li manà de posar el bastó d'Elies sobre la cara del fill mort de la dona Sunamita, sense que servís de res bon. Aleshores Elies s'ajagué sobre el noi i el ressucità. Havia après el servent la lletra de la Veritat d'Elies sense encarnar-la? El fet que el servent emprés el bastó d'Elies indica que s'apuntalava sobre la demostració del seu mestre.

Elies ajaient-se sobre el noi, boca sobre boca, ull sobre ull ... ens fa pensar en la manera d'apagar foc amb una flassada. La flassada estronca del tot el proveïment d'oxigen que abranda el foc. Un tractament “encarnat” o de flassada, sembla doncs, que va més enllà de la destrucció de l'error que pateix el pacient. Simbolitza el maldar per espiritualitzar tota la situació, alliberant el pacient del sentit de la matèria, o de la creença en una ment material.

 

329- VETLLA que esguardis l'error com l'èter, que no s'evapora mentre està ben tancat dins d'una ampolla. Destapa-la i s'esvaeix de cop. A la pàgina 210 dels Miscellaneous Writings hi llegim que l'error destapat és dues terceres parts destruït, i la tercera part que resta es destrueix a si mateix. La nostra feina és emprar la Veritat per destapar l'error, i després deixar l'altra tercera part al seu fat, l'autodestrucció.

 

330- VETLLA, que tinguis ben clar al pensament la relació entre Déu, la nostra Cap i la Causa de la Ciència Cristiana. La Causa és com un cos, Déu n'és el cap i la Sra. Eddy, el cor, tal com li digué ella mateixa a en Calvin Frye.

Quan la Sra. Eddy digué, “Seguiu-me només en la mesura que jo segueixo el Crist,” volia que capíssim que anava malament si Déu deia que anava malament; però Déu no ho digué mai. Esperant l'hora que poguéssim anar directament a trobar Déu, volia que l'escoltéssim com la veu de Déu, i la seguíssim sense piular.

Si Déu és el Cap de la Causa de la Ciència Cristiana, l'hauríem de tenir per l'origen de tot el poder i de tota la intel.ligència; si la Sra. Eddy n'era el cor, la seva demostració activa era emprar, fer circular i executar tot el que rebia de Déu,-el Seu guiatge i poder guaridor. Amb aquesta tasca incessant i amorosa, la fortalesa fóu fornida al feble i la salut al malalt patidor. Aquest amor que va demostrar batega encara per tothom. Puix és l'Amor de Déu no pot passar mai.

La veritable lleialtat, és lleialtat alhora a Déu, a la nostra Cap i a la Causa. La història ens ensenya que quan un estudiant es gira d'esquena o s'allunya d'un d'aquests tres puntals, acaba esdevenint infidel als altres dos. I doncs, si un estudiant declarés que és lleial a Déu, a la Sra. Eddy i als seus ensenyaments, i tanmateix critiqués o denunciés l'organització per raons personals, hauríem de reconéixer que l'error el domina. 

 

331- VETLLA, que tinguis al cap i maldis per capir la diferència feta per la Sra. Eddy a la pàgina 66 de Miscellaenous Writings, “La malaltia que és produïda pel pecat no és guarida com els mals més físics.” Una definició del pecat és la malícia que faria una llei dient que els Científics Cristians no es poden guarir a si mateixos de la malaltia ni del pecat. Quants estudiants, quan no se'n surten d'ajudar-se a si mateixos o als altres, es giren i se les heuen amb el pecat com l'àvol entrebanc que té la pretensió de fer una llei com aquesta?

Un cavall que mai no hagi provat de saltar una tanca, seria com un mortal que no ha maldat mai per salvar-se de la mortalitat. Un dia el cavall prova de saltar la tanca i de seguida el seu amo li lliga les potes. Al moment que el mortal mira de desmpallegar-se de la mortalitat, s'ha d'encarar amb el pecat, o el magnetisme animal, que posa pals a les rodes al seu maldar. S'ha de reconèixer aquest fet, i heure-se-les-hi. Si hom malda per a desempallegar-se d'algun error, sense reconèixer que la mala pràctica ha fet una llei dient que no ho pot fer, ha de reconèixer aquets fet i esbotzar aquesta pretesa llei. Aleshores s'adonarà que se li fa pas per l'acompliment.

Els paranys del magnetisme animal, o del pecat, designats per a posar pals a les rodes a la bona feina dels estudiants s'han de destapar. No són mai poder, però pel qui està mesmeritzat els seus arguments semblen reals. La Sra. Eddy va manar als seus estudiants de treballar amb l'argument neutralitzador , “No em pots fer creure que no puc guarir, ni pots evitar que guareixi,” tres cops al dia o més.

Si la nostra cap va fer servir aquets argument és que va reconèixer les suggestions errònies de l'error i estava a l'aguait per encarar-les. Un cop va detectar un argument de l'error que deia que la Veritat no podia passar de l'un a l'altre, i li digué a l'error, “Tu no pots evitar que la Veritat es reflecteixi a si mateixa de l'Eddy a en Calvin i d'en Calvin a  l'Eddy.” Un altre dia va afirmar emfàticament que aquests arguments de la falsa creença només eren mites, i que els qui miraven de fer reals aquests arguments per ella o pels seus estudiants, només els feien reals per si mateixos.

 

332- VETLLA que no siguis un fumador a la vista de Déu sense ni adonar-te'n. L'error del fumar és el gaudi d'un sentit humà de tranquil.litat, sense vetllar el pensament. Un estudiant és un fumador a la vista de Déu si habitualment passa estones sense estar a l'aguait de la seva activitat mental. El qui fa això és pitjor, de fet, que un fumador, puix aquest té un senyal extern que li assenyala el seu error intern, mentre que el qui no està a l'aguait del seu pensament perquè vol estar tranquil i gaudir d'harmonia humana, no té res que l'avisi del seu error.

Els hàbits indiquen inèrcia mental, -un donar-se a la ment mortal. Tret que la Veritat ens n'alliberi, cap hàbit és vençut perquè se'n canviï la forma exterior amb el poder de voluntat. Fumar és recolzar-se   -refiar-se de la matèria per la benanaça i el gaudi. Quan hom el venç amb la força de voluntat, no s'hi arrepenja tant i esdevé més segur de si mateix. I això només reforça la grapa de la ment mortal damunt seu. La manera adient de vèncer l'hàbit de fumar és arrepenjar-se més en l'Esperit i no en la matèria; igual que vèncer un fals sentit de l'amor, o d'immoralitat, no s'assoleix estimant menys, ans estimant més, assegurant-nos que l'estimació és per Déu i la Seva idea.  Això és un blasme als qui miren de trobar recer a la fredor i l'empedreïment, per a protegir-se d'un fals sentit de l'amor.

 

333- VETLLA, que no “et piquin i riguis.” Aquesta expressió és emprada per a designar un lluitador al ring que és vençut i no se n'adona. Una victòria imaginària el fa feliç. Hem de vetllar que el magnetisme animal no s'emporti la victòria, i ens engalipi fent-nos creure que hem guanyat, o guanyem, -i estiguem, doncs, contents.

Un estudiant es pensava que estava ben desvetllat tocant a les pernicioses pretensions del Romanisme, i les guanyava. Argumentava   magníficament que el Catolicisme Romà per mitjà dels mesmerisme d'una creença cega en el poder Papal, no podia maleir ni fer-los-hi res als Científics Cristians; que el Papa de Roma no tenia el poder de maleir la Ciència Cristiana; que la creença ignorant de milions de mortals en el poder d'una maledicció Papal no li podia fornir cap poder ni fer-ne un pensament força per a destruir els Científics Cristians.

Aquest estudiant es pensava que s'emportava la victòria sobre el gran enemic anomenat Catolicisme Romà, quan de fet, n'era la víctima, puix els arguments demostraven que es creia que s'encarava a una bèstia negra, la maledicció del Romanisme.

El perill que encara un estudiant no és mai l'enemic, tret que li faci creure que té un enemic i l'ha de témer. Aleshores s'hi encara com si fos una realitat. Els arguments a la Ciència Cristiana, per molt elaborats  i afinats que siguin, no són estrictament científics si no acaben deixant ben clar l'absolut no res de la mentida, puix Déu és el Tot infinit.

Un cop ens van venir a instal.lar un forn de gas. Quan van acabar la feina i els homes eren fora, ens vam adonar que no havien fet la connexió que l'havia d'engegar! Els estudiants sovint argumenten de manera intel.ligent, i tanmateix es deixen el punt principal, que és imprimir al pensament l'absolut no res de l'error que encaren.

 

334- VETLLA, que tinguis la malaltia, no tant per una condició de fet, ans com un senyal que no serveixes com hauries de servir. Això t'ajuda a parar esment de quina és l'esmena adient. No hauríem de pensar mai que la salut és l'antídot de la la malaltia, puix la malaltia és resultat d'haver negligit la nostra tasca per Déu. Quan tornem a fer la nostra tasca, la salut se'n segueix com un resultat natural del servei.

 

335- VETLLA, que a cada demostració hi esmentis un error batut. Moltes receptes fan servir un ou batut. Quan demostrem, encloem-hi el fet que l'error ja està batut; aleshores no treballarem per a batre l'error, ans ens enlairarem fins adonar-nos que ja és no res, i no batem res.

 

336- VETLLA, que la imatge errònia que acceptes d'un altre no provoqui la teva desfeta mental. Caiem mentalment quan esguardem l'error, tant a la nostra experiència com a la dels  altres, com si fos real. Quan se'ns presenta un error, ens l'hem de mirar com si fos no res, i emprar-lo com una oportunitat per a enlairar-nos més.

 

337- VETLLA, que no et marxi del cap que Jesús ensenya que és la teva manca de demostració si un altre et fa mala pràctica o té cap greuge en contra teu. No ens va dir que ens reconciliessim amb el nostre germà si en portar la nostra ofrena a l'altar ens en recordàvem que tenia un greuge en contra nostre? El sentit humà diu, “Com puc canviar allò que els altres pensen de mi? A la Ciència sabem que sempre podem esmenar l'error metafísicament veient que el nostre germà ens veu com cal. La Sra. Eddy, en un paràgraf previ, instrueix la Junta de Negocis que treballin per a canviar el concepte que alguns en tenien, del fals al veritable. Un altre cop va dir als estudiants que sabessin que “la mala pràctica no pot crear un fals concepte de mi a la ment dels altres.”

 

338- VETLLA, que no sentis que és el teu deure treballar per un cas quan el pacient no en treu cap bé del tractament. El cas demana una demostració del guiatge Diví per a determinar si és adient de continuar. La Sra. Eddy va dir un cop, “Si el pacient va perdent la força i els ànims, dient 'haig de deixar-ho córrer' i no el pots aturar, deixa el cas, després d'haver argumentat tots els punts.”

 

339- VETLLA, que quan manifestes el clam d'un problema físic i sembli que no en puguis esbrinar l'origen, no et marxi del cap que pot ser l'argument subtil del magnetisme animal mirant de posar-te fora de joc, i fer-te deixar de banda la tasca més gran pel món sencer, en presentar-te un broblema poc important que t'obsessiona, -el de servar la teva benanança corporal. Un estudiant pot caure a la temptació d'amoinar-se massa per la seva harmonia material, i marxar-li del cap o negligir la tasca més gran que ha de fer per Déu. Aquesta tasca enclou moltes responsabilitats, com ara la pau i la prosperitat de les nacions, fer conèixer la Causa de la Ciència Cristiana, i els clams del menjar, del dormir i tots els d'aquesta mena. L'estudiant que està a l'aguait treballarà cada dia per la Bíblia i Ciència i Salut, per a saber que aquests llibres traginen el poder guaridor de la Ment.

 

340- VETLLA que no et marxi del cap que l'aparent error de desavinença a la teva església, pot ser l'aspror que Déu proveeix per a encendre-hi el misto de la il.luminació. Tota inharmonia representa una oportunitat per aprendre a emprar la teva habilitat de demostrar. Una bona definició de saber a la Ciència Cristiana és el raonament Científic posat sota pressió i restant encara científic.

Una església que va com una seda potser no demostra prou la presència de Déu que repta els poders de les tenebres, i quimicalitza així la ment mortal. A un misto li cal una superfície aspre per a encendre's. A voltes hi ha membres que marxen de l'església per culpa de desavinences. Amb aquest fer demostren que no entenen el propòsit diví que hi ha darrera l'organització. La Sra. Eddy li va preguntar un cop a un estudiant com anava la tasca de la seva església. Li contesta que tot anava com una seda. La Sra. replicà, “Mal senyal. Si anéssiu endavant, les coses no serien tan harmonioses.”

 

341- VETLLA, que no dubtis de la Ciència de la nostra Cap quan llegeixis que de vegades menava als seus estudiants a treballar amb arguments com aquest, “No hi ha ningú que administri arsènic. No es pot administrar amb la falsa excusa que és per guarir un refredat, allerar els gasos dels budells o una altra mentida per no deixar-se veure. L'arsènic no es pot amagar. L'arsènic no pot matar. La llei de la divinitat -la declaració és la demostració- venç i destrueix les lleis de l'emmetzinament arsenial i dels seus efectes. No ens pot fer por. El verí arsenial no pot crear engorroniment mental.”

Si tots els efectes vénen de la ment mortal, sabem que quan la ment mortal comença a ser alliberada de la seva creença en la matèria, clama ser bona de produir mentalment els efectes que abans demanven l'agència de la matèria. La Sra. Eddy va aprendre que la ment mortal deia que podia injectar la pretensió de l'arsènic sense haver-ne ingerit materialment. Quan el Sr. Eddy es va morir, va afirmar públicament que “l'havia matat el verí, no pas el verí material, ans el verí mesmèric.” Va dir que l'havia matat “el verí arsenial administrat mentalment.”

Igual que una mare pot picar el seu fill amb un fuet o sense, la ment mortal, que ha emmetzinat els mortals amb la matèria, ha descobert que els pot emmetzinar mentalment. La Sra. Eddy destapà aquest fenòmen, no pas per a espaordir els seus estudiants, ans per encoratjar-los a emprar el remei diví. Aquest remei és el mateix tant si el cas és d'enverinament material com mental. Saber que tot enverinament ve del pensament, fins i tot quan sembla venir de la matèria, ens fa els amos del cas, mentre que un metge no podria heure-se-les amb un cas d'emmetzinament mental.

Quan la Sra. Eddy veia un estudiant havent-se-les amb la sang i la carn, fent servir els mètodes de la Ciència Cristiana per a guarir una malaltia física, mirava d'esmenar aquest maldar menant-lo a heure-se-les amb l'arsènic o algun altra metzina. Hom es pregunta, de què serveix això?  Serveix per a fer-lo girar de la matèria a la ment a la seva tasca, puix sap que el pacient no ha pres arsènic materialment. De tot plegat només en podria deduir que se les ha d'heure amb el mesmerisme. D'aquest manera aniria per la bona via, o sigui, causa i efecte mental.

Per què la Sra. Eddy diu que l'arsènic pot ser darrera d'un refredat comú? Aquest discerniment podria ajudar un estudiant que treballa amb símpotomes físics, a treballar del tot des d'un punt de vista mental, que és el que la Sra. Eddy volia en tots els casos.

Avui no ens cal aquesta mena d'ajut, puix la natura mental de tot cas és entesa per l'estudiant. Sap que tot símptoma extern és l'expressió d'un estat mental, i si aquesta ment no és Déu, està sotmesa a tota mena de llei mortal. Tanmateix quan hom té un problema físic, sempre té la gran temptació de pensar que l'error és físic, i fer de l'efecte i no de la causa l'objectiu de la seva tasca. Tot el que ens ajuda a centrar-nos del tot a esmenar el pensament, és valuós.

 

342- VETLLA que el magnetisme animal i la revenja que imposa al seu destructor no t'esfereeixin, puix de fet, l'únic perill és que et deixis engalipar per una mentida. La Sra. Eddy digué als seus estudiants que declaressin, “L'odi no rebota després del bateig de l'Amor. L'error no pot girar-se i esqueixar el seu destructor.”

Si emmetzines una cuca que hiverna, abans de morir-se esdevindrà molt activa. Quan mirem de destruir l'odi tot discernint l'Amor diví, l'odi esdevé actiu cercant revenja. Sembla injust que quan un Científic mira de reflectir humilment l'Amor diví, hagi d'encarar-se a aquest error tan agressiu, l'odi; però si el Mestre i la nostra Cap no van gemegar ni plànyer-se'n, tampoc ens n'hem de plànyer nosaltres. Als originals de la vida de la Sra. Eddy escrits per Lyman Powell, preservats a Washington, hi ha una nota de la Clara Shannon dient que mentre vivien a Lynn, quan la Sra. Eddy anava a Boston, havia de tornar d'hora a casa perquè la seguia més d'un home. Un home darrera l'altre trucaven el timbre de nit, i la policia al carrer vigilava la casa.” És clar que el gran amor de Déu que la Sra. Eddy reflectia era interpretat carnalment per la ment mortal i casa seva potser era vista com una casa de mal nom. Què assenyalava això tret de l'odi encalçant la idea espiritual? Aquests homes van sentir l'amor de la Sra. Eddy, i el van interpretar a nivell humà. Pensa quina creu era això per la nostra Cap!  Fóu per l'amor espiritual que reflectia que l'odi l'anà a trobar i es revenjà abraonant-se sobre la seva destructora. Tanmateix amb aquestes experiències va aprendre que no li havien de fer basarda cap dels errors que destapava. Ens va ensenyar a saber que la revenja del pecat no ens pot fer cap mena de mal. Només té un efecte, fer-nos enlairar més.

 

343- VETLLA, que un zel intemperat de capir la pregonesa de Déu, no posi pals a les rodes del teu progrés. Hom no pot capir realment més enllà del què pot demostrar, i si frises per veure-hi més enllà pots passar per alt de demostrar el que ja saps. La regla és esperar que el creixement s'esdevingui naturalment sense forçar ni anar agafar la directa amb ambició desencertada, que assenyalaria poder de voluntat.

Un cop la Sra. Eddy va escriure a un estudiant que maldava per a veure-hi més enllà del què el seu creixement li deixava capir pel què fa a la immaculada concepció, “Ara et mano que et treguis aquest tema del cap. No hi pensis més. Que la llavor que he plantat romangui quieta fins que estiguis a punt per la collita ... Si ara reposes, i no et neguiteges per aquest tema, Déu t'ensenyarà ben clar què vull dir quan sigui l'hora.”

 

344- VETLLA, que l'error no et lligui d'aquesta manera; primer, fent-te creure que si no declares la veritat a cada moment, se t'abraonarà a sobre; segon, suggerint-te que t'has esgotat tant mentalment que ja no pots declarar cap més pensament científic. L'error no passa mai de ser una suggestió mesmèrica. N'esmolen les sagetes amb la nostra por i la nostra creença; altrament caurien a terra sense fer cap mal.

No hem d'argumentar amb l'error per a fer-ne no res, puix ja és no res. N'hem de destapar l'acció secreta i estar a l'aguait de no creure'ns les seves mentides ni acceptar-ne les suggestions com si fossin els nostres pensaments. Hem de maldar de no donar-li cap poder, donant tot el poder a Déu. La suggestió que l'error et pot fer mal si no hi argumentes en contra tota l'estona, és una mena de por que no té poder real. A la Ciència mai no lluitem contra quelcom; vetllem per no caure a la temptació de creure'ns que hi ha quelcom a part de Déu.

Si tens un misto als dits, no crides els bombers esporuguit i esverat; senzillament mires de no encendre'l sense voler. La suggestió que t'enfonses dins del fangar del mal si no declares la veritat a cada moment és fals. Quan aprens que dos per dos fan quatre, no cal anar-ho repetint tot el dia per a protegir-te de l'error que fan cinc, oi?

A la Ciència no maldem per fer una activitat mental esgotadora repetint arguments quan no calen, però puix les suggestions de l'error són de naturalesa hipnòtica, li semblen reals a la mentalitat reduïda a un estat d'apatia i embaltiment, que accepta i es creu  sense qüestionar tot el que li arriba. Sabent això, mirem d'estar a l'aguait i desvetllats, no pas perquè ens faci por la mentida, ans perquè sabem que podem caure al parany de creure'ns la mentida quan ens deixem lliscar vers l'apatia mental. Aquest maldar no ens pot cansar.

 

345- VETLLA que no et creguis que a voltes estudiants avançats han perdut el seu poder de guarir, quan no se'n surten en casos de malaltia que els estudiants més primerencs són bons de guarir. Hi ha un fenòmen que cal entendre, la possibilitat que estudiants primerencs de la Ciència siguin bons de crear harmonia corporal allà on potser el nostre Mestre no hi hauria reeixit!

Per entendre aquest fenòmen, hem de saber que hi ha un guardià a la porta mental de cada mortal. A voltes aquest guardià deixa entrar una mica de veritat si està prou humanitzada; però, quimicalitza i tanca la porta si la veritat és més potent.

El sentit de la Veritat d'un estudiant jove, tan minsa si la comparem amb la que encarnà el nostre Mestre, podria ser admesa pel quardià mental de l'home mortal, mentre la forta claror emmenada per un estudiant avançat de la Veritat seria barrada. La llum del sol fa mal als ulls que no estan avesats a la claror, però poden aguantar la claror d'una candela.

Quan un estudiant progressa en la comprensió de la Ciència, es pot trobar que sigui bo de guarir casos més difícils, però no per força més gent! De fet, el nombre dels qui pot guarir, minva. Aquest punt de vetlla cal per a evitar el desànim d'alguns estudiants avançats quan veuen el reeiximent d'estudiants joves. Han d'adonar-se que el reeiximent de molts estudiants primerencs és, de fet, guariment mental; l'empedreïment de cor o la inflexibilitat del pacient que l'estudiant primerenc pot tocar, podria resistir inconscientment i automàticament el poderós pensament espiritual del nostre Mestre perquè va a tocar la pregonesa del pecat.

Un cop la mare d'un dels estudiants de la Sra. Eddy va patir quimicalització i un fort antagonisme en sentir l'explicació de la naturalesa espiritual de la Ciència Cristiana que li féu el seu fill; mentre que un amic que no sabia gran cosa del tema, fóu bo de passar de puntetes davant del prejudici que era a l'entrada del seu pensament, amb aquesta simple declaració, “series un guaridor meravellós.”

 

346- VETLLA, que no et creguis que la teva sang, o el teu pensament, és impur i li cal ser purificat (quan tens alguna manifestació inharmònica). El maldar per a purificar la sang impura, o el pensament impur, no és Científic. El bon “modus operandi” és discernir que tant el teu pensament com la teva sang són pures perquè Déu els hi ha fet; i doncs, has de vetllar que cap suggestió et faci creure que el pensament o la sang s'han tornat impurs. A la Ciència no maldem per a purificar el pensament o la sang; a la Ciència ens defensem de la falsa suggestió que el pensament sigui impur, que s'hagi tornat impur, o que mai s'hi pugui tornar.

La Sra. Eddy, un cop va dir, “La sang és pensament, i la teva sang és pur pensament, un pensament de vida i de salut, i res impur hi pot entrar. És perfectament pur. Tu no ets al cos. No ets governat per la matèria, ans per la Ment divina i amb la Ment divina.”

 

347- VETLLA, que t'adonis que els efectes que sembla que vinguin del mal, vénen simplement dels qui creuen que el mal és real, quan de fet, no n'és. S'explica que l'Augusta Stetson va amenaçar de fer mala pràctica mental als seus estudiants si se n'anaven i cercaven una altra mestra. Potser va pensar que era legítim, ni que mai acomplís aquesta amenaça. Tanmateix l'amenaça en féu una mala practicant, puix la mala pràctica és la creença de l'home mortal en la mala pràctica i la por de la mala pràctica, i els efectes que hi van de bracet.

A Job hi llegim que la cosa que més temia li va caure a sobre. Crear por mentalment o audible fa manifestar els fruits de la por de la malaltia. I el responsable de crear por és un mal practicant.

 

348- VETLLA, que no t'escarrassis argumentant la Veritat més enllà del què cal. Quan batem la llet per a fer mantega, en pic és feta ja no cal batre més. Quan hom ha assolit l'alçada espiritual que el fa bo d'encarar l'error i esclafar-lo amb la Veritat absoluta, no li cal anar més enlaire. Argumentem perquè habitualment som tant al nivell de l'error, que ens n'hem d'enlairar abans de poder-lo encarar amb la veritat; però si hom argumenta més del compte, vol dir que es pensa que els seus arguments fan la feina, quan de fet, no la fan. Tot guariment veritable és atmosfera guaridora.

 

349- VETLLA que tinguis una clara percepció de la relació de Ciència i Salut amb la vida de la Sra. Eddy. Un és la lletra, l'altra l'Esperit. Quan vam enviar avions a Anglaterra a la guerra del 1942, primer vam haver de construir els avions i després enviar-los ben segurs a la seva destinació. Mercès a Ciència i Salut sabem com construir els avions, i de la vida la Sra. Eddy n'aprenem com i on els hem de fer volar. Hem d'estudiar a fons la lletra i amar-nos de l'Esperit.

Per què la Sra. Eddy es va abstenir d'encloure la seva vida i la seva experiència a Ciència i Salut? Potser podria desanimar als qui són a les beceroles contemplar la gran resistència que va haver d'encarar. Si hom sabés més aviat del compte els trencacolls que el volar implica, potser ni començaria a construir el seu avió. Quan el té fet, tanmateix, està content d'aprendre mercès a l'experiència d'un altre com pilotar-lo.

No li serveix de gran cosa a un estudiant aprendre les boniques veritats de Ciència i Salut, si no se'n surt d'aprendre també com protegir i emprar aquest saber. És un acompliment intel.lectual fer-nos nostre un coneixement més gran de Déu, de la Seva llei i del Seu poder; després cal demostrar i protegir aquest saber més alt, i tenir l'habilitat de fer-lo planer per a què sigui prou entenedor i acceptable per la humanitat, i el delegi. Només la vida i la demostració de la Sra. Eddy revelen l'esperit d'aquests punts vitals.

Ciència i Salut és com un manual d'instruccions per volar; la part pràctica només es pot assolir amb l'experiència, pròpia i del qui ha trampejat amb reeiximent les tempestes i els esculls amagats. La nostra Cap va agafar el vaixell de la Ciència, que havia construït sota la direcció de Déu, i el va menar amb reeiximent al port de la pau. No podem passar per alt la seva vida. L'hem d'estudiar per a poder-la seguir com ella va seguir el Crist, puix l'Esperit que l'animava era Déu.

 

350- VETLLA, que just quan sentis que guanyes una victòria sobre la matèria, o ment mortal, i sembla que t'engoleixi més fosca que mai, no et desanimis. Potser passes una prova divina, o ets enfortit.

Quan una planta treu el caparró de dins la terra, un jardiner savi li pot posar una palada de terra a sobre. La colga perquè les seves arrels encara no són prou fortes, i així es refermen. Pot repetir aquest procés uns quants cops, fins que la planta demostri que les seves arrels són prou fondes i fortes per aguantar qualsevol tempesta. La planta es podria desanimar si no entengués el propòsit del què passa. Déu és el jardiner savi que sap què ens cal, i ho sadolla, ni que no sapiguem què és el què ens cal.

 

351- VETLLA, que la teva devoció per la Ciència Cristiana pel què pot fer per tu, gradualment sigui depassada per l'amor de la Ciència en si mateixa, per allò que realment és, i per allò que et fa bo de fer pels altres. Un cop la Sra. Eddy va escriure a un membre del Consell de Directors: “Persevera, i si el foc crema somort o sembla que s'apagui, revifa'l amb fe i amor. Que no en perdis mai la flama a l'altar de la Ciència Cristiana, i no aturis mai el teu vetllar, treballar i pregar.”

Quan el teu foc sembli cremar somort, quan el teu entusiasme minva perquè els beneficis que reps de la Ciència ja no t'inspiren, o potser no arriben, les brases es poden revifar afirmant que estimes la Ciència Cristiana per si mateixa, -pel què és-, la via de salvació de la humanitat, i maldant per a compartir les seves benaurances amb un món necessitat.

Hom no pot experimentar mai la benaurança més gran de la Ciència si fa servir la veritat amb finalitats egoistes. I encara més, qualsevol manca d'estimació per la Ciència és simplement l'efecte d'un argument fals, i no és mai un fet. Realment, és el nostre privilegi gaubar-nos diàriament de les revelacions que ens arriben de Déu, i de les oportunitats que cada dia ens ofereix per a compartir aquestes benediccions amb els altres.

 

352- VETLLA, que no et desanimis quan maldes per capir què volia dir la Sra. Eddy en parlar de la veritat de la mentida. Era la seva manera de dir que quan sembla que alguna cosa físicament no va bé, abans de poder ser guarit científicament, hem d'adonar-nos que el problema és del tot mental. La primera mentida declara que hi pot haver una causa a part de Déu; la segona mentida diu que hi pot haver un efecte a part de Déu que es fa passar per causa, alies, intel.ligència a la matèria. A fi que la Ment divina pugui destruir un error, s'ha de presentar de manera que sigui del tot mental, igual que s'han de treure els ossos de la carn abans de posar-la a la trinxadora. La veritat de la mentida reconeix que la causa i l'efecte aparent de la malaltia són, tots dos, mentals. Fet això, la supremacia de la Ment divina espargeix l'error, tan de pressa com una bombolla de sabó esclata o un vaixell pot bellugar-se en pic l'àncora s'ha llevat.

Un barraler es pensa que veu elefants de color rosa. La veritat de la mentida seria el maldar per a fer-li veure que aquesta visió és només una fase d'una imaginació destirotada.

Una altra bona interpretació de la veritat de la mentida, brota de l'enunciat que la Sra. Eddy donà un dia als seus estudiants, “Esteu perfectament bé, ho sabeu i no teniu gens de por.” La veritat absoluta que l'home va ser creat perfecte i hi roman per sempre, no ens ajuda  gaire per no dir gens quan passem tribulacions, si no la sabem. La creença admet que la veritat pot ser veritat, però que no la podem saber ni manifestar-la; és amb aquesta mentida que ens les hem d'heure. Quan un científic està malalt, pot dir que sap la veritat que la Ciència Cristiana li ha ensenyat, però aquesta declaració és només la veritat de la mentida, puix si sabés la veritat de la Veritat estaria bé. Pot entendre la veritat intel.lectualment, però si fos conscient de saber-la, no manifestaria l'error. La veritat és la declaració dels fets espirituals i eterns de Déu i l'home, i la demostració és el reconeixement que la veritat és teva i es manifesta en tu. La veritat de la veritat és que l'harmonia és l'única realitat, i tu estàs bé. La veritat de la mentida és simplement el punt on encara no has demostrat el fet que copses. Comencem cada demostració declarant que som espirituals i perfectes i l'acabem sabent-ho. La primera és la veritat de la mentida, la segona és la veritat de la Veritat.

 

353- VETLLA, que tinguis al cap que l'error no és res més que el tel d'humitat que es posa als vidres de les teves ulleres quan entres dins d'una casa ben escalfada a l'hivern, i sembla que tot estigui emboirat. Si tot allò que l'ull contempla és una imatge del pensament mortal reflectida a la retina, com s'hi diu a Ciència i Salut, la conclusió òbvia, doncs, és que la nostra tasca és aclarir i endreçar la nostra visió mental.

Un cop un nen fóu atropellat per un tren. Un científic que passava el va agafar per portar-lo a casa. Pel camí el nen es va refer i ben aviat va poder caminar. Quan el cas va arribar a les orelles de la Sra. Eddy, li va preguntar a l'estudiant com havia tractat el nen. L'estudiant li constestà, “Sra. Eddy, no el vaig tractar. Sabia que no podia ser mesmeritzat.” Ella li replicà, “És tot el que sempre has de fer.”

 

354- VETLLA, que sàpigues que, de fet, l'error no té més poder d' escometre mortalment el Científic que el destrueix, que en té un ratolí de contraatacar un gat. Aneu a Ciència i Salut, 458:20. Ajuda saber que el parany del magnetisme animal és suggerir que mentre vetllem un punt, l'error treballa sense que ens n'adonem en un altre, just com el gat pot vigilar un forat i el ratolí escapolir-se per un altre. El remei és declarar que no hi ha res amagat que no s'hagi de revelar, i que tot el què et cal saber i destapar cada dia, és destapat en fer fidelment la teva tasca per Déu i pels homes.

 

355- VETLLA que te'n recordis que tota discordança, encloent-hi la que es pot manifestar a la teva església és una oportunitat de demostrar -de posar a prova la teva comprensió. Com un lluitador que té el seny de  llogar companys lluitadors a fi d'entrenar-se per la seva gran lluita, també hauríem d'agrair les oportunitats de demostrar, que ens posen a punt per la contesa final amb l'error que tots hem d'haver. Aquest entrenament no és seure i gaudir d'una fase harmoniosa de la matèria; demana un maldar efectiu.

Si hom es revolta contra el pensament que, mentre és a la carn, ha de lluitar i maldar, pot acabar a les files dels qui avui encara no estan a punt pel regne. El qui posa la mà a l'arada, i després mira enrera enyorant el camp pla que ara és llaurat, no gaudeix de l'ampla visió que veu a venir el fruitatge final de la llaurada.

 

356- VETLLA, que un sentit de l'harmonia humana -que és pau, pau, quan no hi ha pau, puix Déu no n'és l'origen- no et faci aturar a la teva via. L'harmonia divina -o la demostració de la presència de Déu- és el nostre objectiu. Aturar-se abans d'arribar-hi és deixar-nos engalipar pel contrafaïment de l'error.

La Sra. Eddy un dia féu esment d'un estudiant que fóu temptat per l'egoisme animal de gaubar-se d'un sentit d'harmonia on Déu no hi era, com si fos un fumador de haixis. És ben sabut que els drogaadictes són egotistes, no s'amoïnen gens ni mica pel turment o la infelicitat que fan patir als altres.

Un estudiant ha d'aprendre que el deler d'harmonia i pau de la naturalesa animal és un fals argument de l'error. Està dissenyat per a fer-nos marxar del cap que la llibertat que la Ciència ens forneix s'ha d'emprar com una oportunitat més gran per a beneir els altres, i per a  compartir-hi els beneficis i les benediccions de la Ciència.

“No empris la llibertat per a sadollar els desigs de la carn.” Només sense egotisme i nodrint les Seves ovelles podem passar el perill de l'harmonia humana i assolir l'harmonia divina. Quan hem tastat la joia activa de  l'harmonia divina, no ens arraparem mai mai més a l'egoisme somniador de l'harmonia humana.

 

357- VETLLA que, com un nedador que es capbussa sota l'aigua, no argumentis la realitat del bé només mentre pots aguantar l'alè. De fet, l'home és la presència del bé a tota hora, però mentre maldem per a fer-ne memòria, ens hem d'enrecordar de l'advertiment de Jesús, que posem el vi nou a les bótes velles.

Si hom mira de servar un pensament espiritual com si fos una càrrega feixuga, no ens ha de sobtar que esdevingui víctima de la suggestió del cansament mental. En aquestes circumstàncies s'hauria d'agafar al bé tant temps com pugui sense cansar-se; aleshores hauria de reposar discernint que aquest pensament espiritual el serva en una seguretat perfecta. De moment, hauria de deixar anar sense por el seu maldar conscient, i refiar-se de Déu com faria un infantó.

La suggestió que la lassitud mental va de bracet del maldar per agafar-se a la veritat, no és res fora d'un argument de límit. Tanmateix, si cal, hom n'hauria de fer cas, no fos que perdés l'espontaneïtat i la frescor que el seu pensament ha d'haver per a fer la seva tasca mental efectiva. 

 

358- VETLLA que no treballis pel teu pacient amb la sensació que ets un Liliputenc com ell, i t'imaginis que el pots guarir des d'aquest put de vista. Un cop un practicant va enviar un pacient a cercar feina. Quan va veure que no se'n sortia, li preguntà si hi anava com el fill de Déu. Quan li contestà que no, l'hi tornà a enviar. Aquest cop va reeixir.

Un practicant ha de tractar el seu pacient com si ell, el guaridor, fos el fill de Déu, o un Gulliver, encarnant un poder tan gran, que els problemes d'un Liliputenc, quedin reduïts al no res absolut. En Gulliver, a la seva història, salvà tot l'estol de vaixells dels Liliputencs d'un invasor enemic, bufant i fent ampolles.

Finalment el practicant ha de deixar ben clar el fet que el seu pacient no és un Liliputenc, ans un Gulliver com ell -un fill de Déu. Puix a la vista de Déu no hi ha diferència entre un fill i un altre.

 

359- VETLLA, que no permetis que l'estimació per la teva Cap minvi, en saber que a voltes demanava als seus estudiants que l'ajudessin a les hores fosques. Pot ser que, de fet, no li calgués aquest ajut, però que els hi demanés com part del seu mètode d'ensinistrament dels estudiants. Tanmateix, tenia el dret d'esperar que els seus estudiants l'ajudessin a portar el seu feix, puix en traginava més del que li tocava.

Cada estudiant ha de fer tres passes. Primer ha d'aprendre a refiar-se del qui per ell és el representat de Déu; segon, ha d'aprendre a refiar-se de la seva pròpia comprensió de la Veritat; finalment ha d'aprendre a refiar-se de Déu com féu el nostre Mestre a l'hora de la crucifixió, sense maldar científicament per a fer la demostració. A l'hora de la crucifixió, el Mestre es donà a Déu amb la plena confiança que era tot el que calia fer.

La Sra. Eddy gaudia de manera natural d'una absoluta fe en Déu, una fe que no era el resultat d'haver conreat la comprensió espiritual. Però va anar enrera reseguint tot el camí per a demostrar que hom pot assolir la fe, ni que no en tingui, per mitjà del maldar científic. Quan rebia l'ajut d'un altre a la seva hora fosca, demostrava que podia refiar-se d'un humil estudiant, que per ella esdevenia el representant de Déu,  i rebre'n ajut; demostrava que un altre podia ajudar la seva Cap, ni que els sobremuntés tant a tots a nivell de comprensió.

Si a un estudiant avançat li cal ajut, no cal cercar-ne un que gaudeixi d'una comprensió més gran. Pot fer la demostració de saber que Déu el menarà vers el qui li serà un canal del bé, per humil que sigui. Jesús en demanar a la dona samaritana que li donés aigua, féu la mateixa demostració que la Sra. Eddy en demanar l'ajut d'un altre estudiant. La nostra Cap no hauria quedat mancada d'ajut si no n'hagués rebut d'un altre quan en demanava, però amb el seu fer demostrava els seus ensenyaments fins al límit. Va emprar el seu propi menester per a ensenyar que hom pot posar una fe implícita en qualsevol canal que Déu afaiçoni. Quan hom cerca l'ajut d'un altre, doncs, ha de saber que, puix Déu ha triat aquest canal d'ajut, l'ajut li ha d'arribar, no pot fallar. Molts bons  treballadors mentals han traspassat, que s'haurien pogut quedar a cabar la seva tasca, si haguessin fet la demostració d'aprendre a refiar-se dels qui semblava que no capien tant bé la Ciència com ells. Una manera que Déu té de testar la nostra humilitat és ajudar-nos per mitjà d'un canal que el nostre urc ens faria refusar.

La nostra Cap tenia tanta fe en Déu i tan poc urc, que rebia amb agraïment l'ajut del Pare, tant és com li fes arribar. Un cop que un document important li va ser fet a mans per un estudiant deslleial, i els estudiants a casa seva li retregueren que l'acceptés de mans d'aquest missatger, la Sra. Eddy digué, “Déu l'ha enviat, ni que l'hagi portat el dimoni.”

La Sra. Eddy era el baròmetre de tota la Causa. Els estudiants es pensaven que de vegades era colpida per l'error. De fet, quan l'error s'abraonava sobre la Causa, era la primera d'adonar-se'n. Quan cridava els seus estudiants a treballar per ella, doncs, de fet, feien la tasca protectora que no deixava arrapar l'error a la Causa. La nostra Cap i casa seva eren el vestíbul de la Causa. Aturant l'error a l'entrada, restava fora de la Causa. Hom es pot preguntar per què una metàfisica de l'alçada de la Sra. Eddy, que podia guarir tant meravellosament, patia trasbalsos. La resposta és que si s'hagués enlairat tant que s'hagués fet immune a tota mena d'error, i l'error, doncs, no hagués pogut atacar casa seva, els seus estudiants ni la seva Causa, no hauria tingut manera de detectar-lo quan era rampant. Pels seus mèrits vam ser guarits. Per la seva sensibilitat a l'error, els seus estudiants i la seva Causa foren servats sans i estalvis.

 

360- VETLLA, que exposis les pretensions del magnetisme animal de la manera més sàvia, de manera que desvetllis prou la comprensió dels altres que s'adonin com n'és de cabdal encarar-les, però no en paralitzi el maldar ni indueixi una por que els vulgui fer fugir. El qui se les heu amb l'error perquè en té molta por, fa la seva tasca sense expectativa. I no és, doncs, eficaç.

Una bona paràbola per a descriu l'acció del magnetisme animal és la de la gent d'una vall que van viure anys sotmesos i esporuguits per culpa dels gegants de les muntanyes. Finalment un jovencell va decidir arriscar la seva vida i acabar la terrible servitud de la seva gent. Va anar a casa d'un dels gegants i el va reptar. Va traspassar el gegant amb l'espasa i es va adonar que només era palla i aire.

Com una corda posada de través a la vorera, el magnetisme animal només és una amenaça quan no es detecta. Quan és exposat, s'esfondra. El coratge que ens cal per a destapar-lo brolla de la seguretat que no és res, puix Déu ho és Tot.

La Sra. Eddy va escriure a un estudiant, “Ensenya als teus estudiants què és el magnetisme animal, com hi treballa des de dins seu mateix i des de fonts externes. Aquests són els punts que els meus estudiants no se'n surten d'ensenyar de manera prou reeixida, i són els més difícils d'ensenyar com cal si no volem esfereir els estudiants, ans enfortir-los.”

 

361- VETLLA, que t'adonis que tota la realitat de l'error és el seu clam, igual que tota la realitat d'una pretesa llei mèdica és la creença que hi va de bracet. La malaltia no té ni substancialitat ni permanència; només la creença mortal n'hi dóna. Una recaiguda no vol dir que la malaltia hi torni a ser, puix no n'hi havia cap d'entrada. Ens les havem amb la recaiguda sabent que el pacient no ha estat mai malalt; igual que guarir, o el què s'anomena a tort guariment, és convèncer el pacient que no ha estat mai malalt.

Un cop la Sra. Eddy li va donar a en Calvin Fry aquest memoràndum, “Prega a Déu que t'ajudi a desvetllar-te i veure els clams de l'error, i la veritat que els destrueix. Quan l'error voldria mirar de fer el pecat, la malaltia, la feblesa o la mort, reals, el bé els capgira i els fa més irreals a la nostra vista. El Bé capgira tot argument i maldar maliciós i fa palès el bé oposat.”

Quan la malaltia es manifesta, no és la matèria que està malalta, ans la matèria dient que està malalta. És el fenòmen del cos dient que té veu i que parla. La prova n'és que, quan es fa callar aquesta pretesa veu i el cos no pot dir que està malalt, no està malalt. Si un home té eczema, quina és la diferència que sigui la boca o la pell la que et diu la mentida? És sempre la pretensió d'una intel.ligència a la matèria xerrant. La malaltia és només la pell dient-te que està malalta; no és malaltia. És la ment mortal, no la pell la que garla; i doncs, la Veritat la pot fer callar.

Si la malaltia és només la matèria mirant-te de dir que està malalta, quan un cas se't posa a les mans, has de saber que no te les heus amb la sang i els ossos, ans amb una veu, com si diguéssim. Fes callar aquesta veu de l'home amb la veu de Déu. Blasma la veu de la falsia, sotmet-la pel poder de l'Esperit, i feina feta.

 

362- VETLLA, que maldant per a fer la demostració, no suris a les ales de la fantasia, o del somnieig mental. La Sra. Eddy va escriure, “La raó i la imaginació humana són tan materials com el mal. El raonament i el somnieig són tan erronis quan tractem el malalt com en seria la sensació   de febre.” Un altre cop va escriure, “El teu somnieig quan tractes el malalt és la creença que ve d'una viva imaginació, i jo me les hi hauria amb l'intel.lecte, em confinaria a una raó sòbria i sana il.luminada per la comprensió, en lloc de la imaginació, i practicaria des del calmat i estable sentit del no res de l'error, i de l'harmonia conscient de l'Esperit on no hi cap empremta de creences mortals.”

Un jorn en Calvin Fry conduïa el carruatge de la Sra. Eddy, i alhora treballava mentalment. Li va marxar tant del cap el què feia i d'on era, que conduïa malament. La Sra. Eddy el va renyar sense contemplacions. El seu sentit de la demostració no havia de ser un somnieig, ni tenir el cap a les boires i perdre de vista l'encontorn humà, ans estar-ne a l'aguait, mentre feia comunió amb Déu.

Tota demostració ha de tenir una contrapart humana. La necessitat humana ha de ser definida, altrament a la nostra tasca li manca verificació. Hem de lligar plegades la demostració i l'espectativa. L'espectativa fa un motllo en parar esment en allò que la demostració vol acomplir; aleshores la demostració transforma el fet espiritual en evidència material.

Quin valor pràctic tindria la demostració, si no els hi pogués fornir als sentits  humans cap prova de l'omnipresència de l'Amor diví i la seva habilitat de sadollar tot menester humà? L'existència mortal és un somni, tanmateix la manera de desvetllar-se del somni enclou la prova dins del somni de la presència i del poder de Déu, -la Seva voluntat i habilitat de guarir, protegir i governar els Seus fills.

És just de dir que quan el Sr. Fry conduïa els cavalls de la Sra. Eddy, si hagués restat humanament a l'aguait al seu post, i no se n'hagués sortit d'harmonitzar el seu pensament amb Déu, també se l'hauria d'haver renyat.

 

363- VETLLA, que quan vegis un error en algun oficial de l'Església Mare, no pensis que als membres se'ls hi hauria d'haver donat el poder de votar per a fer fora del càrrec l'individu ofensor. Tanmateix, l'organització no els hi reconeix als seus membres aquest poder, perquè és part del pla diví que els seus membres siguin menats a la demostració per a esmenar tota mena d'error.

Un practicant és un practicant perquè sap que és l'amo de la malaltia i de l'error; o dit d'una altra manera, és el custodi del poder diví que domina aquestes mentides. Si pot emprar el poder diví fer a foragitar l'error d'un pacient, hauria de sentir que té aquest mateix domini diví sobre tot error que tregui el cap a l'organització, i hauria de foragitar-los sobre la mateixa base, o sigui, el poder de la Veritat per a conquerir i fer fora qualsevol entrebanc. Un sol membre de l'Església Mare o d'una altra branca de l'Església hauria de sentir que és bo d'heure-se-les, i foragitar qualsevol error que vegi dins l'organització. Aquesta tasca, tanmateix, ha de ser feta científicament i impersonalment per a no neulir l'oli i el vi. La personalització de l'error és com glaç ple de brutícia. Fins que el glaç no es fon, no se'n pot treure la brutícia.

 

364- VETLLA, que te'n recordis que la malaltia ens hauria d'avisar del perill de nodrir un sentit material de l'home. La lliçó de Caïm és ensenyar-nos que el clam d'occir és sempre latent a la ment mortal;  aquesta ment mortal, doncs, només és bona per a ser descartada i destruïda. L'experiència de Jesús amb el ramat de porcs va exposar ben clarament l'autodestrucció que se'n segueix del reconeixement que la ment mortal és del tot maligna.

D'això se'n dedueix que si la malaltia assenyala que l'error s'ha empeltat a la nostra concepció de l'home, el guariment és alliberar el pacient del fals sentit de l'home. No tractem el pacient; tractem o destruïm l'error, i alliberem el pacient.

 

365- VETLLA, que quan n'hagis d'instruir d'altres tocant a les maneres de fer de l'error, tinguis al cap que te les has d'heure amb una forma ben definida de suggestió mental agressiva o de capgirament, argumentant que els qui instrueixes no els hi agrada destapar el mal, que els esfereeix, que les teves explicacions els fan trobar més malament i els hi fa semblar el mal més real.

A l'home li cal un coneixement pregon de les maneres de fer de l'error per a estar ben protegit. Li cal un coneixement ben clar de totes les seves amagades maneres de fer, per a poder tornar a posar tots els efectes a la causa, i després veure'ls com no res, més que no pas com arguments de l'error. En fer això és bo de fer memòria de les paraules de la Sra. Eddy “Quan ensenyem música o matemàtiques foragitem la ignorància del tema. Quan guarim un pacient esmenem els errors que generen el desgavell, igual que resolem el problema per un infant, fornint els resultats adients .... Però la ment mortal clama que té el poder de revoltar-se en contra de ser esmenada; hem de capir ben clar que no en té; aleshores aquesta ignorància, que és l'únic que li fornia el poder de revoltar-se és foragitada. Salm 92:7; Isaïes54:17.”

L'error suggereix que els malalts es troben més malament quan els tractes, que el teu maldar per a fer l'error irreal, el fa més real, que et fa mal furgar dins les amagades maneres de fer de la iniquitat i exposar-les als altres. Aquests arguments han de ser reconeguts i refutats, just com treus totes les substàncies enganxoses del terra abans de fregar-lo amb paper de vidre. La Sra. Eddy va escriure pels treballadors mentals de casa seva, “Quan un bon punt a la salut o al progués és assolit, no es pot perdre ni fer empitjorar el cas; roman i no hi pot haver recaigudes.”

Quan els arguments enganyosos de l'error són reconeguts i es fan callar, els pacients i els estudiants faran festa de veure exposades les  maneres de fer de l'error, perquè d'aquesta manera la por és destruïda i hom s'emporta la victòria sobre l'error. Quan l'error és científicament destapat queda reduït al no res i en són destruïdes dues terceres parts, mentre l'altra tercera part es destrueix a si mateix, com ens promet la Sra. Eddy.

La Sra. Eddy era conscient del maldar de l'error d'argumentar en contra quan és destapat, puix un cop va parlar de com aquests arguments,

“Cada cop que t'instrueix et fa trobar més malament; t'esfereeix. No vols escoltar els seus ensenyaments. N'estàs esporuguit; et fa trobar més malament,”

l'assetjaven a ella i als seus estudiants.

 

366- VETLLA, que tinguis sempre ben clar al pensament que no serveix de res treballar contra l'efecte, si deixes florir la causa. Puix la malaltia sembla una cosa física, sempre va de bracet de la temptació de treballar-hi com si fos una condició física. Tanmateix la Sra. Eddy va dir, “Serva clar el teu pensament per a treballar, i protegeix-lo de la mala pràctica psíquica mental, en lloc de barallar-te amb els efectes devastadors de la seva influència i manifestació.”

 

367- VETLLA, que guareixis amb l'Amor diví, i estimis la veritable identitat del teu pacient, per repulsiu que sembli l'embolcall humà. El teu pensament guaridor ha de ser científic, però sense amor no pots ser un canal que faci arribar el poder guaridor al teu pacient. A la pàgina 365 de Ciència i Salut, la Sra. Eddy emfatitza que aquesta amor és imprescindible, que cal. Fins i tot arriba a dir que si toquem el nostre pacient amb l'Amor diví, la tasca guaridora s'acomplirà amb una visita. A la revista Sentinel de 3 de Juliol del 1943, hi trobem aquestes paraules seves, “Estimeu, estimeu, estimeu, i aleshores guarireu els malalts i ressucitareu els morts.”

 

368- VETLLA, que no t'emportis el teu farcell humà quan et retiris dins del Sant dels Sants. A la pàgina 32 de Ciència i Salut hi llegim, “Jesús va pregar; es va allunyar dels sentits materials per a revifar el seu cor amb visions espirituals més lluminoses.” Un fet notable d'aquest allunyament era que Jesús no maldava per a solucionar un problema humà, només volia revifar el seu cor.

Normalment quan mirem d'allunyar-nos dels sentits materials, ens emportem amb nosaltres els nostres problemes humans perquè se solucionin; però si fem nostre l'exemple del nostre Mestre, entrarem dins del Sant dels Sants sense el nostre farcell humà. I quan el nostre cor s'hagi revifat amb visions més lluminoses, podrem tornar a agafar els nostres problemes i solventar-los més facilement, o ens adonarem que ja s'han solventat.

La Sra. Eddy va dir un cop, “Els Científics haurien fer l'error irreal a la seva ment i a la seva experiència per a poder-lo fer irreal a la ment i a l'experiència dels altres; i de vegades, poden fer més per als altres quan es repleguen i mediten les realitats espirituals.”

 

369- VETLLA, que tinguis ben clares les tres proves que Déu, amb la Seva infinita Saviesa, ens fa passar, de manera que les puguis passar amb honors. La primera prova és que ens cal aprendre a cercar Déu per Si mateix i no per nosaltres, per a poder-lo lloar reflectint la Seva Ment. D'aquesta manera queden esclafats els motius personals i inferiors.

La segona prova és la bona voluntat d'esborrar el jo i els nostres desitjos per a ajudar els altres. Això vol dir estar a punt de servir vint-i-quatre hores al dia, sense agafar vacances de Déu ni de la Seva feina.

La tercera prova és sagnar dolcesa quan patim, estimar més amb cada envestida de l'odi i l'encalçament. Al plàtan li raja saba dolça quan li talles l'escorça. Els Científics genuïns es poden detectar per això, que sagnen dolcesa, no pas amargantor, quan pateixen.

 

370- VETLLA, que quan et tractis a tu i als teus pacients, te'n recordis de la definició que fa la Sra. Eddy del pecat. Un cop un estudiant es va encaparrar amb el dilema de creure's que era castigat pels seus pecats perquè estava malalt, -puix això és el que declara Ciència i Salut. Aquest fet l'amoïnava perquè es mirava a si mateix i no hi podia trobar cap pecat.

Segons la Sra. Eddy, donar-se al mesmerisme de qualsevol mena de creença mortal és pecat. A la pàgina 428 del llibre de text hi llegim, “És un pecat creure's que res pugui tenir més poder que la Vida omnipotent i eterna ...” A 16ena l'edició hi llegim, “Penso que és pecaminós i idolàtric tenir més fe en les drogues, els règims, l'aire, l'exercici, la netedat que en Déu, la Veritat i l'Amor per a servar el cos harmoniós i fer l'home imperible.”

La Sra. Eddy un cop va escriure, “Què és un bon dinar o un bon sopar? Un bon dimoni. Què és una bona dormida? Un bon mal. Què és un nou vestit bonic? Un bon mal. Què és un sentit de salut a la matèria? Un bon mal. Què és més a prop de Déu, un sentit humà de la salut o un sentit humà de la malaltia?”

Quan tallem flors, es panseixen aviat. La creença que l'home té una existència a part de Déu és un pecat que ens mena primer a la malaltia i després a la mort. És pecat creure en la matèria o en la ment mortal. És pecat creure que l'home té un origen finit, o donar-se al Magnetisme Animal.

 

371- VETLLA, que quan treballis per persones individuals o pel món, tractis la creença de la quimicalització. Quan els estudiants treballen pel món i hi aboquen la dolça conciència de la presència i del govern de Déu i deprés no se'n surten de controlar la quimicalització, poden provocar una guerra. Hem de declarar i saber que la Veritat que reflectim és aquí per a beneir, i no per a destruir l'error, puix no n'hi ha cap per a destruir tret d'a nivell de creença. La Veritat que enviem és per a beneir la humanitat no pas per a fer-li mal. Tota la humanitat són idees de Déu, i acullen aquesta veritat i l'estimen, i de fet, no tenen cap pensament mortal que s'hagi de remenar ni neguitejar. Hem de saber que no hi ha ningú que tingui una ment mortal que pugui oposar-se a la Veritat, i que la ment mortal no ha engrapat a ningú.

És ben cert que la nostra tasca mental nodreix espiritualment el món, que beneeix tothom a qui l'enviem; que es desenvolupen i creixen amb aquesta influència santificant; que se l'estimen de manera natural; que porta pau a la terra i bona voluntat als homes. Tanmateix hem de declarar que l'acció de la Veritat no fa més gros l'error ni fa mal a ningú, puix, de fet, no hi ha error; que l'acció de la Veritat fa l'home feliç i lliure, que el guareix i el purifica. Amb aquest tractament el món està segur i la tasca dels científics Cristians no genera cap mena de quimicalització que es pugui manifestar com una guerra.

La Sra. Eddy va dir un cop a en Gilbert Carpenter: “La nostra tasca fa el bé. No tenim ni l'habilitat ni el poder de fer mal. No hi ha cap llei que li forneixi a ningú el poder de fer mal. La llei de Déu és l'única llei i fa el bé, no el mal, i només li pot donar a l'home el poder de fer el bé; no el mena a la desfeta, ans a la victòria.” També li va dir, “Cada pensament noble i veritable ajuda a enlairar la humanitat i hi deixa entrar la claror.”

 

372- VETLLA que no t'imaginis que pots ajudar el teu pacient convencent-lo de la Veritat, si tu mateix no n'estàs convençut. Li pots fer creure que no està malalt si tu et creus que n'està, ni que argumentis altrament? Al punt de vetlla 368 la Sra. Eddy hi instrueix als Científics Cristians que es convencin a si mateixos de la irrealitat de l'error si el volen fer irreal pels altres.

Hauríem de saber que argumentem en contra de la realitat de l'error per a convèncer-nos a nosaltres i no als nostres pacients. La Sra. Eddy va avisar, “Hi ha el perill de fer-ne una realitat de les creences dels nostres pacients si ens neguitegem més del què cal argumentant-hi en contra.” Quan estiguem ben convençuts que no hi ha ni hi ha hagut mai cap entrebanc a l'acció positiva de la Ment divina, no en convencerem al nostre pacient si és receptiu?

Argumentem, no contra el mal, ans per a convèncer-nos que no hi ha mal, puix Déu ho és Tot. Argumentem, no en contra del magnetisme animal, ans per a deixar ben clar al nostre pensament el que fet que aquesta mena de cosa no existeix.

És de ximples pensar que pots ajudar el teu pacient espiritualment mentre pensis que ets al seu mateix nivell. Has d'enlairar-te fins a la consciència de la totalitat de Déu, i des d'aquesta alçada pots veure el no res de l'error, puix l'error no pot aguantar d'ésser esguardat des de dalt. Aleshores pots enlairar el teu pacient al teu nivell.

 

373- VETLLA, que no agafis erròniament per espiritualitat un interés creixent pel cantó més bo de la materialitat. Una estudiant es va encaparrar a embellir casa seva fent-hi tota mena d'arranjaments. Al bell mig de plantar arbres i posar canonades d'aram, es va morir de cop. El seu error era que li semblava que gaudia d'una consciència exaltada, quan de fet el magnetisme animal la nodria amb el pensament de la matèria per agafar el lloc de l'Esperit.

La cura dels detalls més menuts a casa de la Sra. Eddy no apuntava vers una pèrdua de Déu, ans vers un frec a frec amb Déu. No permetia que els detalls materials sollessin la seva consciència, ni que la seva pau mental i felicitat depenguessin de cap mena de matèria; ho volia tot endreçat, net i polit perquè era l'expressió externa del pensament endreçat que ella i casa seva reflectien de Déu.

 

374- VETLLA, que t'agafis sempre al salvavides de la Ciència; una Ciència que tens el privilegi de donar mentalment als altres i al món. Qui amb l'acte de donar s'ha fet indispensable pels seus germans, s'adonarà que la naturalesa d'aquesta activitat és preservar la vida. Ens podem adonar que mentre li fem servei a Déu amb l'acte de donar, Déu servarà la nostra vida sobre la terra, fins que hàgim fet la nostra feina i estiguem a punt d'anar a fer la nostra propera tasca. De ben segur hem de traspassar des del punt de vista diví si no volem traspassar des del punt de vista humà. Allò que Déu ens demana és  donar el nostre bé als altres.

El nostre progrés a la Ciència ha de ser endavant, enfora i enlaire. El nostre vaixell ha d'anar a tota vela i tanmateix ser segur. No podem gaudir d'una concepció de Déu que sigui més gran que l'aplicació que fem d'aquesta concepció. La regla és espiritualitzar el nostre pensament a mesura que la nostra habilitat d'heure-nos-les amb l'error, creix, i després fer servir aquest creixement per ajudar els altres a alliberar-se de la falsia.

Mentre donem, no ens ha de fer por de traspassar; però si vivim d'una manera tan egoista que el món no notaria cap diferència si ens moríssim, no tenim prou base per refiar-nos que la nostra estada a la terra és sota la protecció i la llei divines. La Sra. Eddy li va escriure al Sr. Kimball, “La veritat que és el bé, és la teva vida, i fent el bé la serves, però quan el mal et fa basarda, perds la vida.”

 

375- VETLLA, que servis l'objectiu de la Ciència a la Ment. La Sra. Eddy digué, “Quan ets un bon guaridor, ets tot el que pots ser. Ho entens això?  Va fer aquesta afirmació en part per a neutralitzar l'ambició dels estudiants que volen esdevenir conferenciants, mestres, i oficials de rang, pensant-se que aquestes posicions assenyalen el creixement més gran d'espiritualitat i d'utilitat.

Un bon guaridor és el qui ha assolit l'habilitat de demostrar tan reeixidament, que amb la seva tasca el mesmerisme que té engrapats els mortals es fon, i s'adonen que són la imatge i semblança de Déu, que de fet, sempre han estat. Quin objectiu més noble podia posar la Sra. Eddy a l'abast dels seus estudiants? Aquest és l'objectiu que Déu espera que tots nosaltres assolim.

 

376- VETLLA, que t'adonis del valor de la declaració, “Resisteix el maligne i fugirà.” Un cop, una Científica va haver de deixar que el seu espós, que no volia saber res de la Ciència, fos ingressat a l'hospital de Boston per culpa de la diabetis. Tenia gangrena al peu, i els metges van decidir d'amputar-l'hi; però l'home s'hi va rebelar i va dir que no gosessin tocar-lo! El van haver de deixar marxar cap a casa sense fer cap tractament, i tanmateix es va refer del tot d'aquesta pretesa malaltia fatal. Fins i tot la podridura de la carn se li va guarir. La seva dona va declarar que no li va fer cap tractament Científic fora de contemplar la Veritat al seu pensament.

La Bíblia no diu “Sigues un Científic Cristià i planta cara al maligne ... .” Simplement diu, “Resisteix el mal ...” Sense saber res de la Ciència, aquest home va plantar cara al maligne, mentre que a molts de nosaltres ens cal comprensió per a poder-ho fer. El punt cabdal és que aquest plantar cara, fins i tot quan no es basa en la Ciència, fa que sovint el mal s'allunyi de nosaltres. Ni que no poguem saber fins a quin grau el pensament de la seva dona va ajudar aquest home, aquesta experiència hauria de desvetllar dins nostre la convicció que si l'home va poder resistir aquesta condició esgarrifosa sense l'ajut de la Ciència, molt més hauríem nosaltres de poder plantar cara al maligne sabent com sabem que Déu ho és tot i el mal no és res! Si aquest home va poder plantar cara a la diabetis basicament amb la voluntat humana foragitant-la de la seva experiència, per què hauríem de témer aquesta aparent fatal condició física, si sabem com plantar-hi cara des d'un punt de vista Científic?

 

377- VETLLA, que tinguis un bon concepte del què vol dir ser una infermera de la Ciència Cristiana. La infermera hauria de ser una persona que li forneixi al pacient un pensament guspirejant i expectant del bé, i el seu efecte guaridor immediat. Hom no hauria d'esperar doncs, que la infermera treballi dia i nit, ni tingui un cas entre mans gaire temps, puix és difícil d'aguantar la fe guspirejant i expectant si hem d'estar en contacte amb l'evidència de l'error i la desesperació del pacient gaire temps.

Una infermera de la Ciència Cristiana no hauria de ser una persona que segui tot el dia llegint Ciència i Salut. No li ha de venir ample ser compassiva i humana, tenint cura dels menesters i exigències més simples del pacient. Hauria de poder fer el menjar gustós i que entri per la vista, puix un dels problemes dels pacients és el menjar. Cal de vegades temptar el pacient amb quantitats menudes i gustoses uns quants cops al dia.

La Sra. Eddy s'empipava sovint amb les infermeres Científiques que eren unes manasses desendreçades i poc eficients a la cambra del malalt, -segons Adelaide Still, que era la seva cambrera, de vegades, en deia  “No és bona per res, tret de ser una practicant,” volent dir que aquesta infermera sabia com fer-li arribar els arguments de la Ciència al pacient, però no havia fet mai la demostració de fer servir el què sabia per a solventar simples menesters humans.

 

378- VETLLA, que t'adonis que des del punt de vista diví no cal més poder per a guarir un milió de pacients, que per a guarir-ne un. Si poses bitlles ben arrenglerades, tombar-ne una, és tombar-les totes. A la nostra tasca científica no hi ha límit pel bé que fem, ni pel nombre de gent necessitada a qui podem arribar. Quan tractem un pacient, hem de pensar que és una bitlla, amb tots els altres mortals arrenglerats darrera seu. Picant aquest error, el piquem per tothom. La Sra. Eddy va dir, “Els nostres tractaments han de ser alhora individuals i universals.” El tractament de la Ciència Cristiana s'hauria d'entedre com una transmissió, més que no pas com arguments limitats i concentrats que van d'una persona a una altra. El pacient en rebrà l'ajut quan li ensenyem a tenir prou espectativa per a sintonitzar el tractament, però molts d'altres podrien fer el mateix, si tinguessin la mateixa espectativa.

 

379- VETLLA, que quan estiguis lassat contemplant l'error i deprimit per la teva manca de progrés, no miris d'animar-te dient-te que potser ets més bo del què et pensaves, en veure els pecats dels altres. Tot plegat és magnetisme animal, i l'únic remei és discernir la perfecció espiriritual del teu ésser veritable, i impersonalitzar el sentit material sabent que no és mai l'home.

Maldar per desempallegar-te de la depressió cercant l'aprovació dels altres, fóu blasmat per la Sra. Eddy d'aquesta manera, “Ara, estimat, vetlla que la mundanitat i l'estimació mortal natural de l'aplaudiment humà, o de qualsevol  mena d'urc o vanitat no llisqui dins del teu pensament, perquè aquests són la mena de lladres que entrarien a casa de l'home i en furtarien els béns  -en prendrien les riqueses dels pensaments més nobles i purs- que són les que pesen a les balances de Déu, i t'ajuden a guarir el malalt i reformar el pecador. Prega a l'Amor diví que et faci estar a l'aguait, perquè si l'home bo vetlla, a casa seva no hi entraran lladres.”

 

380- VETLLA, que no siguis trobat desitjant i pregant per assolir la benanaça humana. La nostra tasca i la nostra pregària hauria de ser per a fer-nos ben conscients de la filiació divina, que poguem ser fidels a les exigències de la filiació; i aleshores en manifestarem els efectes. Podem dir, “Estimat Pare-Mare Déu, vull que es faci la Teva voluntat. Si cal la puixança humana per a fer palès que sóc la Teva reflexió, puix tu ets Tota-Baldor, l'accepto; però la meva pregària és per no tanta matèria i més Esperit.”

La benanança humana, si vol dir baldor d'allò que maldem per treure'ns de sobre, o sigui, la creença en la matèria, posarà pals a les rodes del nostre creixement. Un metafísic hauria de pregar per augmentar allò que s'oposa a Déu, que n'és l'enemic? Preguem per la filiació divina. Aleshores la saviesa divina ens fornirà tots els fruits de la filiació d'una manera sàvia.

 

381- VETLLA, que preguis per capir i interpretar la teva Cap de manera adient en tot el què feia i deia, i t'adonis que era sempre una metafísica i una Científica Cristiana. Sabem que li agradaven molt les flors i que en tenia a balquena a la seva eixida. I tanmateix va escriure al seu jardiner el 17 de Maig del 1909: “Ara et dic que no farem cap jardí ni conrearem flors a casa meva. No facis cap corriol perquè hom hi pugui veure aquestes coses; el camí del cel no és un camí de flors, és estret i dret; és portar la creu i allunyar-se de les coses que enlluernen els sentits materials, negant-los i trobant-ho tot a l'Esperit, Déu, al bé i fent el bé.”

Un cop va escriure a en James Neal, “Vull .... homes de negocis vius, amatents i honestos a les diferents tasques de l'església.” D'aquests mots en dedueixes que va baixar al nivell de respectar la ment mortal quan era assenyada? No esmentava més aviat els resultats de la demostració, igual que quan a la mateixa carta hi digué que volia un home de bona salut que tingués cura de la seva propietat i de casa seva? Quan una metafísica com la Sra. Eddy demanava un “home de negocis viu, amatent i honest,” o un “amb bona salut,” no volia dir el qui gaudeix d'aquestes qualitats com a resultat de la seva demostració de la Ciència Cristiana?

 

382- VETLLA, que cloguis i poleixis tota demostració sabent que l'error no fóu mai real, mai present, no passà mai, no es manifestà mai, ni hi hagué mai aquest clam. Només d'aquesta manera et pots estalviar una recaiguda. Tant és el clam, et pots creure altra cop que és real, si et penses que hi vas creure. L'única actitud científica és saber que no l'has patit mai. Un dia quan un pacient li va preguntar a en Gilbert Carpenter si havia d'aturar el tractament, li va dir, “espera't un dia més, pugui saber que mai has patit aquest clam.”

 

383- VETLLA, que les crítiques no et neguitegin ni les lloances t'envaneixin. La majoria de crítique són injustes, i la majoria de llaonces immerescudes. Si ets popular per Déu, probablement no en seràs gens pels homes. Jesús gaudia del favor popular quan va fer la seva entrada triomfal a Jerusalem, però a mesura que s'enlairà, els seus seguidors se n'allunyaren. No pots obeir Déu sense ofendre tard o d'hora la ment mortal. Tot estudiant ha d'aprendre a caminar assossegat tant al bell mig del caliu plaent de la popularitat com del vent glaçat de la impopularitat.

 

384- VETLLA contra el desànim quan un tràngol sembla que s'allargui. Quan cauen les fulles i escombres la vorera, no et desanimes quan en tornen a caure, oi? Les vas escombrant fins que no en queda cap a l'arbre.

Quan t'encares amb un error, l'hauries de considerar finiquitat. Si sembla que es torni a presentar amb la mateixa aparença, per què no te'l mires com un de nou i no com el vell? Les fulles semblen iguals cada matí, però no en són. Enrecorda't que part del parany de l'error per a desanimar-te, és fer-te sentir que no has aconseguit res, presentant-se amb la mateixa disfressa cada dia.

 

385- VETLLA, que no miris de cua d'ull algunes afirmacions atribuïdes a la Sra. Eddy perquè t'ofenen, et semblen poc científiques o  incomprensibles. Per exemple, hom diu que va declarar, “El sexe és manca de confiança mental.” Què podia voler dir?

Si un ocell tingués una ala lligada, i és pensés que només en té una, es podria refiar de la seva habilitat d'escapolir-se dels seus enemics? Deslliga-li l'ala, i no s'espaordirà quan un home o una bèstia se li acosti, puix podrà enlairar-se de seguida vers la llibertat del cel.

El sexe vol dir que els mortals es pensen que són ocells d'una ala, o bé home o bé dona. És aquest clam d'incompleció que nodreix la por. Si Déu és de fet Pare i Mare, els Seus fills han de reflectir La Seva naturalesa dual. En fer aquesta demostració el sexe és eliminat, i l'home ja no pot tenir por. Com un ocell de dues ales abasta el reialme de la Ment infinita sense límits i amb una confiança perfecta.

 

386- VETLLA, que no  fallis a l'hora d'emprar el poder de la Ment a favor teu, com ensenya Ciència i Salut. Si l'home té una pistola i no reïx a fer-la servir contra un enemic que s'acosta, la pistola no serveix de gran cosa. O si el seu enemic se li acosta per un camí que està minat, i només  li cal prémer un botó per a fer volar el camí i l'enemic, perquè ha d'estar deprimit o esporuguit?

La Ciència Cristiana és la nostra arma adient per a destruir l'error i  triomfa sempre, perquè el bé sempre sobrepuja el mal; però hem de vetllar que el xiuxiueig del magnetisme animal no ens furti els beneficis de la Ciència tot temptar-nos a creure que no tenim l'habilitat de fer-la servir.

 

387- VETLLA, que no siguis el que la Sra. Eddy un cop anomenà un Científic Cristià d'Església. Ho digué befant-se d'aquells pels qui la Ciència vol dir el privilegi de ser nodrit espiritualment un any rera l'altre amb la feina que fan els altres, sense progressar i arribar a capir com fer aquesta tasca, i fer-la ells mateixos pel bé dels altres.

 

388- VETLLA, que no perdis de vista que cal el progrés constant. La Sra. Eddy va dir, “Una creença de sentit personal governada per la Veritat és una creença harmoniosa. Una creença harmoniosa governada per la Veritat és sentit espiritual, -comprensió.”

Aquesta asserció ens dóna l'autoritat de demostrar l'harmonia a nivell de creença, si no ens hi aturem. Hem de tenir al cap l'acme de la Ciència, o sigui, l'assoliment del sentit espiritual, o comprensió, eliminant la creença en la matèria, ni que aquesta creença hagi esdevingut harmoniosa mercès a l'acció de la Veritat.

La Sra. Eddy va descriure el progrés de Jesús d'aquesta manera, “Jesús a la tomba silent, va espiritualitzar el seu cos corpori personal fins al punt de presentar-lo sa i estalvi; després ascendí, deixant anar la seva corporalitat. Tot el seu mecanisme fóu restaurat i preservat fins a l'hora de l'ascenció. Menjà amb els seus deixebles demostrant que podia pair el menjar amb les seves funcions naturals. Jo sempre preservo aquest ésser harmoniós al meu pensament, com féu Jesús.”

 

389- VETLLA, que en posar tot el pes a la causalitat mental no et marxi del cap que creure en un efecte físic és tan irreal com creure en la seva causa. Tot el fenòmen de causa i efecte humà és un somni. I encara més, en un article anomenat Somnis, la Sra. Eddy hi va escriure, “Admetre que la vida mortal és un somni és admetre que és quelcom, quan de fet, és no res, perquè no hi ha vida mortal.” I doncs, quan et comences a adonar que els efectes aparents de la ment mortal són tan mentals com la ment mortal, no t'has d'aturar fins que vegis que la ment mortal no és res, perquè Déu ho és Tot.

 

390- VETLLA, que a la teva tasca de guarir el malalt t'adonis que és la Veritat absoluta la que fa el guariment. La Sra. Eddy un cop va dir, “Encara tots i cada un dels falsos clams amb la Veritat absoluta; res que no hi arribi, farà el fet.” També digué, “Malda per treballar des de Déu, en lloc de treballar per arribar-Hi.”

Si treballes des del punt de vista que estàs separat de Déu o que no Hi fas estada, i que has de maldar per a arribar-Hi, com te'n pots sortir, puix si no ets amb Ell, com pot fer mai la demostració de ser-Hi? La Veritat absoluta declara que, ara, ets a la presència de Déu, un amb Ell, i En reflecteixes el poder.

L'únic fonament d'una bona demostració és que ara és l'hora favorable, ara és l'hora de la salvació. Ja som a la presència de Déu, i la victòria ja s'ha assolit. La Sra. Eddy va dir a l'Irving Tomlinson, “Sempre he sabut que la victòria és tan segura ara com en serà d'aquí a cent anys.”

No maldem per assolir la perfecció o la salut. No fem servir la comprensió per guarir el malalt. Fem servir la comprensió per saber que no hi ha res que s'hagi de guarir, puix el Regne de Déu és aquí i ara, i dins de l'home. Un cop la Sra. Eddy li va preguntar a un estudiant com se les hauria amb un cas de malaltia. Ell li contestà que miraria de discernir alguna afirmació particular de la Veritat, i en cità una. Ella li contestà mentre una ombra de desengany li entelava la cara, “Esperava que no et calgués discernir el teu camí vers la Veritat, ans que comencessis des de la Veritat.”

 

391- VETLLA, que tinguis un sentit ben clar del què vol dir a la Ciència protegir la teva tasca. L'herba gatera atreu els gats, tret que estigui tant colgada que no en sentin la flaire. La teva demostració atraurà pacients immediatament si encares la creença d'entrebancs i d'interferència. La demostració Científica és atracció.

La Sra. Eddy va declarar, “La ment mortal, o el magnetisme animal no pot fer cap llei que em clogui les avingudes de l'Amor. No pot fer cap llei dient que no puc guarir; que no tindré pacients, que no reeixiré a la feina de Déu.” També digué, “Tens el dret de tenir els pacients més bons que puguis tenir.”

Una demostració adient de protecció alliberarà la nostra tasca de l'atracció de l'acció de revessament, -i doncs, és podrà sentir i veure.

Si de vegades no tenim pacients ni reeixim a la nostra tasca guaridora, hem de reconèixer que hi ha un argument de l'error que hem d'encarar. És l'enemic clamant tapar la nostra herba gatera. La promesa de Jesús és que si som enlairats de la terra -d'un sentit material de la vida i de l'home- la nostra tasca serà tan reconeguda que atraurà tots els homes. Tanmateix l'error clama que pot posar pals a les rodes a l'acció d'aquesta llei, fins que no l'encarem i la reduïm al seu no res nadiu. Hem de saber que res pot posar pals a les rodes al nostre dret i a la nostra habilitat de guarir el malalt, ni al dret i al privilegi del pacient de rebre aquest benefici; que no hi pot haver res entre Déu i l'home, o entre l'home i la seva habilitat d'escampar les benediccions divines a tothom, i portar-los-hi un pensament guaridor.

Quan reconeixem que Déu ens estima, sabem que tot el bé brolla envers nosaltres i de nosaltres. Si aquest bé sembla deturat no és pas que Déu no ens estimi o no ens enviï el Seu Amor. L'error es conxorxa per a fer-nos creure que se'ns nega el bé. Tot el què ens cal per arrodonir la plenitud de la Vida és nostre ara mateix brollant envers nosaltres i de nosaltres per mitjà dels canals de l'Amor, però hem de vetllar que cap fi argument ens faci creure que aquestes avingudes estan barrades.

 

392- VETLLA, que estiguis a l'alçada d'encarar el clam de fer-se vell estant a l'aguait i actiu. A voltes hi ajuda anomenar-lo bruixeria, perquè de fet, és bruixeria. La Sra. Eddy un cop va analitzar-ne la manera de fer d'aquesta manera: “L'àvol magnetisme animal t'encalça amb una personalitat tota desfigurada per les suggestions mortals; te la fa fastigosa i odiosa i et fa creure que Déu l'ha creat. Et suggereix una imatge mental de vellesa, de feblesa, de mala memòria, de  vista feble, d'oïda feble, de pell rebregada, de forma doblegada i tota altra mena de suggestions que van de bracet de la mentida del fer-se vell.”

A les sèries de la Ciència Cristiana del primer de Maig del 1889 hi trobem la Sra. Eddy escrivint, “Es pot canviar una forma envellida per una de jove, bella i immortal, sense haver de passar pel canvi anomenat mort? En la mesura que la llei de la Veritat s'entèn i s'accepta, es manifesta a la personalitat i al caràcter. Les deformitats i febleses que hom té pel resultat inevitable de l'edat, encarades per les impressions mentals oposades, es fonen. Canvies les manifestacions físiques en la mesura que canvies els teus pensaments dels efectes del pas dels anys; esperant que els anys que passen ens facin més útils i més forts amb la mateixa fe que n'esperàvem decandiment i lletjor, de ben segur, se'n seguirà un resultat favorable. La saviesa afegida de l'edat i de l'experiència és fortalesa no pas feblesa, i ho hauríem de capir, esperar-ho i saber que és així, aleshores es manifestarà.”

Algú ha escrit, “La vellesa és una condició, no un fet indestructible, i es pot fer aparent tant als vint-i-cinc anys com als vuitanta-cinc, segons el parer humà; i doncs, tu tries si la festeges o l'evites.”

“Una força destructora de la joventut és dir-te constantment que “et fas gran” o que que “et sents gran”, o que ja ets massa gran per fer això o allò o allà altre. Un pensament que et farà poderós i jove si el tens sempre present amb fermesa és que no ets mai massa gran per fer allò que la vida et posi al davant. Aquest repetir-te habitualment que no pots fer certes coses, t'afeixuga amb els límits de l'edat, i en dir-ho al altres, els obligues a veure't amb aquest limits. No només hauries de refrenar aquestes suggestions, ans no hauries ni de permetre que la idea faci estada al teu pensament. Al moment que  aquest pensament tímid treu el cap, enfosquint la teva ment, i t'adones que estàs a punt de dir, “No puc, o no goso fer aixó,” hauries de sentir fermament i amb seguretat que sempre ho has fet i ho has fet bé.”

“Et quedaràs de pedra i bocabadat dels efectes revitalitzadors d'aquesta actitud refiada, la teva passa trobarà la flexibilitat de la joventut, i la por de la vellesa lliscarà fora de la vista.”

“També cal estar a l'aguait d'una altra cosa, l'engorroniment mental i físic, sobretot el primer; quan els teus interessos comencen a reduir-se a les coses de la teva vida, vés amb compte; és un dels primers senyals de la vellesa. Si fas un règim de “jo,” a poc a poc, però de ben segur, et decandiràs i esdevindràs un caràcter pansit i sense atractiu, negligit i realment indigne de res fora d'una atenció caritativa.”

“Les poques ganes d'anar a trobar la gent finalment crea la inabilitat físíca d'anar-hi. Les cames s'encarcaren i el teu cos refusa de fer el que tu voldries sense el patiment que no t'agrada imposar-li. Tota mena de rutina tendeix a atrofiar les activitats mentals, i l'hàbit et furta l'actitud jovenívola. En lloc de témer els canvis i lluitar contra les oportunitats de canvi, acull-les amb tant esvivallament com et beuries un got d'aigua quan estàs assedegat. Els canvis preserven la teva joventut. Però no facis l'error d'agafar-te a la joventut dels teu vint anys. L'encant i la serenor de les experiències que has assimilat són un valor més gran i et fan més atractiu que res del teu passat. Estàs a punt per a encarar allò que el món et posi al davant, si has viscut i has viscut a fons.

“El sentit de l'humor és un do diví. És la veritable fortalesa de la joventut eterna, mata les obsessions del jo, recolza l'esperança, i tot el món se li posa als seus peus des del començament fins al final. Si no és teu per dret de cor, conrea'l com un art refinat. És massa valuós per ignorar-lo.”

“I no miris mai la vida des de cap punt de vista, gemegant. Estima la gent, i conrea aquest amor diví que envia la joia a tothom i doncs, la felicitat a un mateix.”

Heure-se-les amb la suggestió de l'edat, es faria amb una expectativa positiva, si l'estudiant s'adonés que és un argument fals, puix les facultats i les funcions dirigides i servades per la Ment, no es poden fer més malbé ni afeblir-se del què es pot fer malbé un mirall pel fet de fer-lo servir. Una determinació integral i activa d'encarar aquestes mentides de l'edat ha de ser, per força, efectiva.

 

393- VETLLA, que no diguis que estàs malalt senzillament perquè el sentit material diu que n'estàs. Si experimentes símptomes que la ment mortal anomenaria malaltia, però no els hi deixes posar pals a les rodes a la teva tasca per Déu i pels homes, de ben segur no estàs malalt a la vista de Déu. De fet, doncs, no estàs malalt i no ho hauries d'admetre.

La pregunta que t'has de fer és, “Estic tan trasbalsat mentalment que no puc treballar per Déu i pels homes?” Si pots anar fent la tasca de Déu, ni que sembli que a sobre hi tinguis una nuvolada, pots declarar amb tota certesa que no estàs malalt a la vista de Déu, puix Déu ens aprova mentre fem la Seva feina i no deixem que la fressa de cap fals argument aturi la nostra tasca. Un cop quan semblava que una nuvolada física s'abraonava sobre la Sra. Eddy, va dir, “El món no ha de fer broma que estigui així, puix això em disciplina. Si en dic malaltia, serà una malaltia, però quan entenc què és, per a mi esdevé el què diuen les Escriptures, “El Senyor esmena el qui estima i fa patir cada fill que acull.”

 

394- VETLLA, que en facis la teva llei que tot el què t'arriba cada dia i tot el què fas al servei de Déu, t'ajuda a acostar-t'hi més. La Sra. Eddy esperava que els estudiants de casa seva visquessin d'acord amb aquesta regla. Tant si li endreçaven la cambra, li feien el llit, li feien els àpats o conduïen el seu cotxe de cavalls, esperava que fessin servir l'activitat per acostar-se més a Déu. La Sra. Eddy podia detectar si en fer aquestes activitats feien la demostració; els felicitava quan la feien, i els renyava quan no la feien. Casa seva era una llar de demostració, i res fora de la demostració s'hi podia quedar. Els amos d'una casa on tot anés amb electricitat hi deixarien instal.lar un timbre a la porta que anés a mà, per eficient que fos? De la mateixa manera la Sra. Eddy féu fora de casa seva tot el que tenia regust de ment humana.

 

395- VETLLA, que no acceptis la suggestió que Déu s'ha allunyat i t'ha deixat sol treballant per la teva salvació. La lloca ha deixat el seu pollet que dins de la foscor de l'ou es pensa que sa mare l'ha abandonat? La lloca és ben a prop vetllant cada ou, protegint-lo, covant-lo  i escalfant-lo.

La lloca no ajuda mai el pollet a sortir de l'ou. Quan el pagès mira d'ajudar un pollet a sortir de l'ou, no sobreviu mai. Això sembla que assenyali una llei dels mortals: són ells els qui han de picar i trencar les seves closques amb la Ciència Cristiana per a desenvolupar el seu sentit espiritual. Diuen que el pollet ha de picar la closca més de deu mil cops per arribar-la a trencar i sortir de l'ou. Hauríem de reconèixer que cada estrebada que fem per a trencar la closca de la materialitat cal i és efectiva. Alhora, hauríem de sentir la preciosa presència de Déu vetllant els nostres feble esforços, que seran coronats de reeiximent si hi persistim.

 

396- VETLLA, que cada dia t'adonis que no pots refiar-te de l'home mortal. Et refiaries d'un titella que està controlat pels rampells del qui el belluga? La ment mortal és un titella, amb una ment que a nivell de creença és humana, i que està controlada per la consolidació del pensament universal. A tota hora, la seva consciència pot ser envaïda, canviada i influïda mesmèricament sense saber-ho ni haver-hi donat el consentiment. Els seus desitjos poden ser abrandats o anegats, el seus impulsos alterats o capgirats, les seves conclusions afaiçonades inconscientment, i se'l pot induir a envejar, odiar o tenir prejudicis. I tot mentre nodreix aquestes suggestions pensant que són seves.

Tot el seu maldar és vendre's a si mateix, no pas Déu, i tanmateix no es pot refiar dels seus desitjos i pensaments més íntims fins que no ha après com protegir el seu pensament amb la Ciència Cristiana, i com bescanviar la ment humana per la divina.

Per la seva mateixa feblesa la ment individual humana s'ha de donar a la voluntat de la majoria, mentre es pensa ben erròniament que decideix coses importants d'acord amb la seva pròpia intel.ligència i judici. La ment mortal és com un tros de terra on s'hi ha deixat passar la gent tant de temps, que per llei ha esdevingut propietat pública. L'amo, doncs, perd el poder de privar que qui vulgui s'hi estigui i la faci servir.

En un fulletó anomenat la Història de la Ciència Cristiana, la Sra. Eddy hi va escriure el que llegireu tot seguit, assenyalant que la ment mortal i les seves suggestions errònies són del tot falses: “A la meva darrera classe no vaig fer esment de la mala pràctica mental. Els membres  havien fet la classe primària i la mala pràctica mental s'adreça de manera adient abans d'aquesta classe. Sense cap mena de dubte, l'estudiant de la Ciència Cristiana que no sap com heure-se-les de manera sàvia i reeixida amb aquest abominable pecat, -la mala pràctica mental-, no està qualificat per a ensenyar, pregar ni practicar la metafísica divina.”

“Sense aquesta comprensió no pot separar el blat del jull, i destruir el jull, -no pot destriar entre una comunicació de la Ment divina immortal i la temptació, o la suggestió maligna del pensament i l'argument humà; i tanmateix això s'ha de fer per a poder obeir la Ment divina, i resistir i destruir la ment humana, i fins que no s'hagi fet l'estudiant no quedarà protegit i amarat de saviesa i poder per enlairar-se per sobre de les suggestions malignes. Aquest assoliment és indispensable per a què un estudiant quedi fermament arrelat a la base científica de la Ciència Cristiana.”

 

397- VETLLA, que no et trasbalsis perquè un sentit de l'odi  proporcional a la teva demostració de l'Amor diví es dreça en contra teu. Pot semblar injust que el sentit més gran d'odi es dreci contra qui reflecteix més l'Amor diví, però no hi ha altra manera d'assolir la  reflexió de l'Amor diví que passar per tot l'espectre de l'odi. Has de ser fidel i coratjós a l'hora d'encarar l'error que la teva veritat destapa, sabent que mai no en detapes més del que pots encarar.

A la Biblioteca del Congrés, al llibre d'en Lyman Powell sobre la Sra. Eddy hi podem trobar aquests mots: “La Clara Shanon digué que una temporada, quan vivien a Lynn, i la Sra. Eddy anava a Boston a veure el seus editors, havia de tornar a casa al vespre d'hora, perquè hi havia homes que la seguien. A la nit un home darrera l'altre venia a trucar el timbre de la porta, i els policies des del carrer havien de vetllar la casa. Això va durar tant de temps que al final ningú volia viure a casa seva.” Que és això tret de l'odi encalçant la idea espiritual? La ment mortal sentia l'escalfor de l'Amor diví que la Sra. Eddy reflectia, i l'interpretava des de seu punt de vista material i sensual.

Pel practicant i el mestre de la Ciència Cristiana és molt valuós ser coneixedor d'aquesta part de l'experiència de la nostra Cap, puix aquests treballadors entendran el perquè, quan són fidels reflectint l'Amor diví, els pacients i els estudiants se'n poden enamorar i fornir-los-hi molta teca per encarar. És l'odi encalçant la idea espiritual; són fonamentalment els afectes afamats que senten l'escalfor de l'Amor diví, i l'interpreten des d'un punt de vista material. Sabent-ho, els practicants i els mestres, han de ser agosarats i encarar aquestes condicions. Si tiren endavant sense por i refusen fer-ne cap realitat del clam de l'odi, res els hi podrà fer mal ni aturar el seu viatge espiritual

 

398- VETLLA, que t'adonis tant del no res de l'error com de la seva impotència. Aquests dos punts semblen un, i de fet són un; tanmateix, a voltes, els estudiants es pensen que poden copsar la impotència de l'error sense reconéixe'n el no res, o al revés. Pot passar que alguna manifestació de l'error s'hagi fos, i tanmateix resti la impressió que, si hom no n'hagués vist la impotència a temps, els resultats haurien estat desastrosos. Això no és reconeixe'n el seu absolut no res. Penses que t'hauries pogut negar si no haguessis reconegut que l'aigua del llac, que només és un miratge, no tenia cap poder sobre teu?

Per a demostrar que no et creus que un fantasma tingui poder, i que no et fa basarda, no només has d'esbargir el sentit de la seva realitat, ans també has de dormir a la cambra on suposadament hi entrevé, i dormir-hi pacíficament, demostrant així que mai t'has cregut gens ni mica la seva existència.

Quan sembla que hi hagi una malaltia, la saviesa divina ens exigeix que anem més enllà del clam de la malaltia, adonant-nos del seu no res. Però si hi ha alguna condició que s'allarga, hem de reconèixer que no té cap poder de fer-nos mal. Jesús va demostrar que podia evitar que cap fase del mal el toqués, tot veient-ne el seu no res; després canviant d'actitud, va permetre que els seus enemics s'abraonessin sobre la seva corporalitat per a demostrar que l'experiència de cap manera l'havia afectat ni li havia fet cap mal.

No pots declarar que has vist el no res absolut i la impotència de la malaltia, si et creus que, tret que la Ciència Cristiana te n'hagués salvat, els efectes haurien pogut ser desastrosos. Has de demostrar que és absolutament irreal i que no és veritat, no només plantat-hi cara vigorosament per a destruir-ne la creença, ans sabent amb calma absoluta, que no té cap poder, i doncs, ni que s'allargui una temporada, no et pot fer mal de cap manera.

 

399- VETLLA, que miris més d'estimar els altres que no pas que els altres t'estimin a tu. Quan mires que els altres t'estimin, t'arrapes a la terra. Quan mires d'estimar els altres, sense pensar gens ni mica si aquesta estimació et serà retornada, fas via al camí reial vers el cel. La Sra. Eddy un cop va dir, “Quan estimes humanament mires d'estimar algú; quan estimes divinament mires d'estimar.” I un altre cop va dir, “Quan estimes humanament esperes quelcom per tu; quan estimes divinament esperes quelcom per tothom.”

 

400- VETLLA, que detectis el fi propòsit que hi ha darrera la mala pràctica, el de fer-te'n picar l'ham, de manera que, o bé en facis una realitat en l'altre, o facis mala pràctica per a tornar-t'hi. Si refuses reconèixer el magnetisme animal estàs segur.

Un home fóu torturat per una colla de sacerdots perversos. Fes una ullada a The Devil's Guard d'en Talbot Mundy. Va adonar-se que el seu objectiu era fer que s'hi tornés fent mala pràctica. Va mirar d'estimar-se'ls tant com va poder. Quan va veure que no se'n sortia, va mirar de tenir-ne pietat, i hi trobà la seva protecció. Si els hagués odiat, s'hi hauria tornat amb mala pràctica i s'hauria posat sota el seu poder. L'odi l'hauria fet vulnerable.

La bona via és ser un testimoni viu que el fill de Déu no pot caure al parany d'esdevenir un mal practicant. Tu reflecteixes la Ment constructiva de Déu, i has agafat la feina de beneir a tothom amb aquesta Ment. Des d'aquesta posició romans sa i estalvi de tots els atacs de la mala pràctica. A la Ciència no treballem contra la mala pràctica, ans per a no ser ensarronats, reconeixèr-la, i fer-ne així una realitat.

 

401- VETLLA, que no estiguis dolgut quan Déu no treu els llocs cantelluts de la teva experiència tan de pressa com et sembla que els n'hauria de treure. Un irlandès va anar a Amèrica a aprendre a fer de pagès. Quan va tornar a Irlanda va fer al peu de la lletra el què havia après i va treure amb cura totes les pedres del camp. Aleshores un aiguat com el que no s'havia vist mai es va emportar tot el sòl. Hi va haver de tornar a posar les pedres perquè es va adonar que ajudaven a aguantar el sòl.

Déu sap el valor de les nostres experiències “cantelludes.” L'exigència és que en traguem profit, i no pas que ens en dolguem i gemeguem. Les hem d'emprar per a agafar-nos a Déu quan van maldades. Saber es pot definir com el raonament científic que posat sota la pressió de les experiències cantelludes, roman encara científic. La resistència demana musculatura mental.

 

402- VETLLA, que discerneixis que mai no has estat separat de Déu, ni mai te'n pots separar. Les flors tallades es panseixen ben aviat, ni que es puguin preservar uns quants dies a l'aigua. Si ens creiem que hem estat separats de Déu i posats a l'aigua de la ment mortal, els clams de la limitació, de la finitat i de la mort se'ns arraparan. El clam de la personalitat que es fa servir per a esglaiar tant els estudiants, no és res fora de la suggestió que l'home pot estar separat de Déu i viure. Llegiu Miscellaneous Writings 97: 32.

 

403- VETLLA, que t'adonis que és més important d'aprendre què és l'home, que no pas el què no és. Havent-no-les amb l'error aprenem allò que l'home no és, i reflectint la Ment divina aprenem allò que l'home és. El estudiants mai no s'haurien de capficar tant per aprendre allò que l'home no és, que es descuidin d'emfatitzar prou la seqüència que mena al reconeixement d'allò que l'home és com el reflex de Déu. La Sra. Eddy va veure el perill de posar massa l'èmfasi al cantó negatiu de la nostra tasca quan va instruir els estudiants amb aquests mots: “Que le vostres ments, cada dues hores, s'enlairin i diguin, Tot és pau, bé, bona voluntat, estimació, etc. No en digueu res de l'error; confineu els vostres pensaments al cantó bo.”

De vegades els estudiants treballen amb tanta constància a favor de l'harmonia humana, que no se'n recorden d'anar més enllà fins al punt de discernir l'harmonia divina. L'harmonia humana és netejar una ampolla, mentre que l'harmonia divina és omplir-la amb la inpiració del bé. Molts practicants netegen l'ampolla pels seus pacients, però no van més enllà. No els hi han fet realment cap bé, ni la seva feina es mereix ser anomenada res fora de “guariment mental.” El veritable científic Cristià no deixa mai el seu pacient fins que no li ha omplert la consciència, si es pot, amb l'Eperit de Déu.

 

404- VETLLA, que et vegis a tu mateix com un policia de Déu, a punt d'arrestar tota mena d'error. Un policia és la llei contra tota mena de crim. La Sra. Eddy digué, “Sóc una llei contra tot allò que és fals.”

 

405- VETLLA, que l'error no t'esfereeixi; només t'hauria d'esfereir  reconeixe'l o creure-hi. Sentir l'error o tenir-ne basarda és l'acció del magnetisme animal. No  se't  permet de tenir por del magnetisme animal, ans se't demana que te les hi heguis refusant-li tot reconeixement. Tot el que hauries de témer és de negligir o no enrecordar-te'n d'encarar les seves suggestions mentals agressives.

 

406- VETLLA, que t'adonis que puix treballes per Déu, Déu et protegeix; si fas la Seva feina, la Seva recompensa és segura. Cap problema financer ens hauria de fer sentir que hem de deixar la feina de Déu, i anar a treballar pels homes, puix la justa demostració de fer la tasca de Déu va de bracet de tot el recolzament que ens cal. És cert que Déu ens estima amb un amor immutable, però és bo de sentir que hem de guanyar-nos aquest Amor, per a què s'expressi.

La pregària no s'hauria de veure com el maldar per a tocar el colze de Déu, i fer-li memòria de la nostra existència; hauria de ser el nostre maldar per a fer memòria de Déu, saber que ens protegeix arreu i sempre, i comprometre'ns a viure a l'alçada del què espera de nosaltres. És l'esperança refiada que Hi tenim i el nostre maldar per servir-Lo, a més de l'espectativa de tot el bé, allò que ens fa arribar diariament i contínuament el Seu Amor i la Seva protecció, i sadolla tot allò que ens cal.

 

407- VETLLA, que no només reconeguis el fet espiritual, ans reclamis la teva habilitat de servar un coneixement demostrable del fet. El fet no es pot canviar, puix és l'eterna veritat de l'ésser. L'error només pot fer veure que ens en furta el discerniment. El Salm 139 afirma que si pugem al cel, Déu hi és. Aquest és el fet etern. Però el mateix Salm ens asssegura que si baixem als inferns, Déu també hi és. El fet espiritual, doncs, encara és veritat, ni que la pretensió del mal digui que l'home n'ha perdut la memòr. L'infern ja no és l'infern quan discernim que Déu és omnipresent, i ens guarda i ens mena.

Una vegada un dels cavalls de la Sra. Eddy es va esvalotar. Un estudiant va dir fort, “No hi ha por,” sense cap mena de resultat. La Sra. Eddy va declarar, “Princesa, no tens por,” i el cavall es va calmar tot seguit. Des del punt de vista de Déu la por no existeix; però des del punt de vista de l'home, hem de saber que no està esfereït, per a poder reclamar que capim el fet. Si el fet és un cordill, saber el fet és fer servir el cordill per a lligar la teva garba. Molts estudiants van amb un manat de cordills amunt i avall sense fer-los servir de manera pràctica.

 

408- VETLLA, que tinguis una concepció justa de la relació entre allò que és objectiu i allò que és subjectiu. La Ment no assumeix mai una posició acientífica atribuint una entitat independent a allò que és objectiu, de la mateixa manera que una bateria de projectors no té por que els seus raigs de llum topin i provoquin un accident.

Si hom té la manifestació material per glaç, és lògic que només quan s'ha fos, o se n'ha fet pensament, pugui ser purificada. El pensament és sempre blegadís i volàtil. Tot el que fa semblar entestat qualsevol cas de malaltia és el grau d'objectivitat -o sigui, d'entitat en si mateixa i de si mateixa-, que sembla que tingui la manifestació. La Sra. Eddy va dir, “Tot el què veiem objectivament és simplement l'estat subjectiu de la nostra creença.”

 

409- VETLLA, que no li demanis a Déu de baixar a Egipte a treure't de les seves urpes. Un pollet no li pot demanar a la lloca que entri dins l'ou per ajudar-lo a sortir-ne. La lloca vetlla tendrament mentre el pollet fa la seva senzilla tasca de picar la closca. Déu ens ha fet bons de reduir la pretesa matèria intel.ligent a les seves clofes, per a què la poguem deixar de banda i començar el nostre viatge cap a Casa Seva, que és la Ment omnipresent. La pregària és el nostre maldar per a allunyar-nos de la matèria i acostar-nos a Déu; la promesa és que aleshores Ell se'ns farà trobadís.

La feina de l'home és enlairar-se de l'objectiu al subjectiu, de la creença en la matèria intel.ligent, fins a la consciència de la supremacia i Totalitat de la Ment; mentre la feina de Déu és destruir la falsa evidència del pecat, de la malaltia i de la mort. Déu diu, “Fill meu, si t'enlaires per sobre de la creença que la matèria té vida, veritat, intel.ligència o substància, et recompensaré fent fora tota manifestació errònia.”

La Sra. Eddy va escriure a un estudiant, “Se't fa difícil guarir? Si és així, mira d'assolir un sentit més enlairat del no res de la matèria.” A la seva primera versió de la interpretació espiritual del Pare Nostre, també hi va escriure, “I la Veritat destruirà la malaltia, el pecat i la mort, tal com destrueix la creença en la matèria intel.ligent.”

No has de pensar que la part que et toca fer és material, i que si la fas fidelment, Déu farà la part espiritual. Més aviat, Déu tindrà cura de la  part material, si tu ets fidel fent l'espiritual. Aneu a Ciència i Salut, 395:6.

 

410- VETLLA, que no et marxi del cap que la forma més fina del magnetisme animal és l'argument que et pot dominar sense que te n'adonis o el reconeguis, de manera que diguis amb força que no n'ets la víctima, just quan n'ests. Per a estar segur que el magnetisme animal no et domina, has de fer com el viatger que, malgrat pensar que és al camí que toca, se n'assegura fent servir la brúixola. Emprar Ciència i Salut t'ensenyarà el que hauries de pensar i expressar, i farà palès així qualsevol error.

 

411- VETLLA, que sense voler no li facis mala pràctica al teu germà. Una actitud humana de qualsevol mena és mala pràctica. A voltes pensar, “Si li faig mala pràctica al meu germà, li faig mala pràctica a Déu; si el menyspreu, menyspreu Déu; si li enganxo l'agulla de la malícia, de la injustícia, de l'enveja, de la gelosia, de la revenja, li enganxo a Déu,” ajuda a encarar i a capgirar aquesta tendència.

De ben segur, el teu germà no és Déu, però és la idea de Déu, i n'és inseparable. La Bíblia ens diu que si no estimem l'home, que veiem, com podem estimar Déu, que no veiem?

 

412- VETLLA, que no acceptis un sentit de repulsió o d'antagonisme vers cap expressió del magnetisme animal, puix aleshores en fas una realitat. A la pàgina 369 de Ciència i Salut hi llegim, “És un error fins i tot rondinar  o enfurismar-se amb el pecat.” La Sra. Eddy també va escriure, “Qualsevol sentit de repulsió en fa una realitat de la cosa que ens repugna.”

Els estudiants que senten antagonisme vers els Jueus, els Alemanys, els Japonesos o els Catòlics, fan palès que no se les heuen amb l'error com ensenya la Sra. Eddy. Aquesta gent poden notar la seva actitud. Els hi hem de fornir als Catòlics l'oportunitat de dir que senten l'antagonisme dels Científics Cristians? El sentit material és sempre sentit material, tant és el nom que es posi; no és mai l'home.

Hom pot preguntar: Aquest punt de vetlla lliga amb l'afirmació feta per la Sra. Eddy a la pàgina 277 de Miscellaneous Writings, “No puc estar-me'n que l'inebriament produït per l'animalitat em faci fàstic”? Aquest fàstic no en faria una realitat del mal?

La resposta és sí, però aquest aprendre a fastiguejar-se del pecat és una passa necessària vers la seva destrucció. Les mateixes paraules de la Sra, Eddy resolen el dilema, “No hi ha pecat, i doncs, no hi ha pecador a la Ciència. És cert, no n'hi ha; però de dos mals, condemnar el pecat en tant que pretensió per a destruir-ne la pretensió falsa, és el mal menor quan mirem de treure l'entrellat del problema de l'error suposicional. Per a condemnar el pecat n'has de veure la pretensió, reconèixer-la i avorrir-la. Aquesta acció de la ment mortal mena al proper pas,  l'adonar-te que estimes la Veritat i el bé en la mesura que has odiat les pretensions de l'error i del mal, i emportant-te així la victòria.”

 

413- VETLLA, que adrecis les teves negacions a la causa i no a l'efecte. Les negacions sempre se les haurien d'heure amb la teva creença en l'error i la teva tendència a téme'l o estimar-lo.

Un cop un estudiant va emprar l'argument, “el mesmerisme del Catolicisme Romà s'ha esbotzat.” Com pot ser un argument científic útil, si implica que aquest mesmerisme existia, i que ara s'ha esbotzat? Començar amb un error a la premisa mena a un error a la conclusió. Quan el Conill Brer al conte d'infants de l'Oncle Remus va tocar el nadó enganxifós, no se'n va poder desempallegar. No podem començar amb un error i després desempallegar-nos-en. Hem de començar bé per acabar bé.

Un estudiant va declarar a prop de la Sra. Eddy, “No és difícil de destruir el mesmerisme quan t'adones que no té cap poder.” La Sra. Eddy la va esmenar, “Si Déu ho és Tot, no hi ha res que s'hagi de destruir. No hi ha res fora de Déu i del què ha creat. Haig de tornar a llegir el llibre i tu també.”

Per a ser Científic, segons Ciència i Salut, has de saber que no hi ha mesmerisme de cap mena ni mai n'hi ha hagut, i que no se't pot ensarronar i fer-te creure que n'hi ha o n'hi ha hagut. Com a fill de Déu no tens ni la capacitat ni el desig de ser mesmeritzat, i no se't pot fer caure al parany de reconèixe'n l'existència ni operació de cap mena.

 

414- VETLLA que no caiguis al parany de lluitar amb la ment mortal al seu nivell. Goliat va reptar David per a què s'hi tornés a nivell mortal. David hauria estat destruït si no hagués resistit aquesta temptació, i no s'hagués enlairat fins al punt on va encarar Goliat amb l'única arma que la metafísica reconeix, la de reduir l'error al no res.

Tots el qui van lluitar amb Goliat van ser vençuts. Tothom qui lluita amb la ment mortal al seu nivell, serà vençut. Els qui lluiten contra el Catolicisme Romà, fan exactament allò que l'error vol que facin, puix la ment mortal, la consolidació de tota la falsia, sempre s'emporta la victòria sobre el qui s'hi oposa com si fos una realitat.

Quan sents arguments que es fan servir contra l'error agafant-se'l com una realitat, ni que sigui a nivell de clam, sàpigues que aquests arguments miren de destruir l'error amb l'error. Els qui s'esbarallen amb la ment mortal deixen ben clar que hi creuen. El seu maldar per a esclafar-la com a realitat només serveix per a fer-la créixer.

La gent es pregunta per què un home com Hitler, el dictador alemany, va poder entomar tant d'odi. No s'adonen que el qui és en aquest llocs acull l'odi perque li serveix per a fer-lo més fort, puix li reconeix poder.

No podem tenir HAVER DE a la nostra lluita metafísica. Un cop un estudiant va emprar aquests arguments contra el Catolicisme Romà: “El Catolicime Romà s'ha d'esfondrar; s'ha d'escombrar de la terra. No pot esfereir l'home; no pot lligar perpètuament la humanitat a un estat d'ignorància, de por i de superstició per a servar la seva falsa pretensió de domini sobre els homes.” Un treballador metafísic s'dona que tenen  una vàlua molt dubtosa. No sembla que s'articulin des del punt de vista de l'absolut no res i impotència de l'error. Hauria estat més científic declarar que, puix la ment mortal no és res, no pot assumir cap forma que ens tempti d'acceptar-la com a real, i ens faci basarda o ens sedueixi.

La raó cabadal per pintar una imatge tan fosca del Catolicisme Romà no és la d'esfereir els estudiants amb una àvola organització que treballa per a destruir el bé. És per a què els estudiants s'adonin què esdevindran, si perden l'Esperit de la Ciència Cristiana. És vital per l'estudiant de tenir al pensament el fet que, si mai deixa anar l'esperit de la Ciència Cristiana, ni que en sàpiga la lletra de cor, esdevé una Catòlic Romà, un advocat de la ment humana en nom del bé.

 

415- VETLLA, que no et creguis, que quan la Sra. Eddy digué que en fer una passa enlaire n'has de pagar el preu, volgués dir que l'error està a punt de saltar-te a sobre. Si canviessis els pneumàtics ordinaris del teu cotxe per uns neumàtics plans, hauries de pagar aquesta passa amb una cura extra per a què no es ratllessin ni es sollessin. A mesura que hom creix espiritualment esdevé més sensible a la ment mortal. El preu que en paga és la necessitat cada cop més gran de protegir la seva espiritualitat creixent. Un cop la Sra. Eddy va dir, “Com més acuradament hom copsa l'harmonia, més sensible es fa a la discordança; igual que amb la música.”

 

416- VETLLA, que amb el teu zel de voler tirar endavant i fer l'obra de Déu, no facis servir la teva voluntat humana sense subordinar-la a la Veritat. La manera de bastir amb el poder espiritual i de refiar-te'n més i més, és primer de tot, saber que per tu mateix no pots fer res. Després t'has d'adonar que amb el poder de Déu, que fa estada en tu, ho pots fer tot; que res pot aturar la Seva mà; Que el poder de Déu sempre guanya; i que no hi ha cap falsia concebible que li pugui plantar cara.

Si no comences adonant-te que és el poder de Déu qui fa les obres, és probable que només empris la voluntat humana. Si quan arriba l'hora de fer servir el poder espiritual, comences, tot d'una, sense aquest discerniment preliminar: que per tu mateix no pots fer res,  -desinflant el jo-, i que encares el problema del tot amb el poder de Déu, el poder que aguanta l'univers com tu aguantes una pilota de goma, no subordines el poder de la voluntat humana a la Veritat. No has de començar a bastir fins que no tens la cosa adient per a bastir. Primer discerneix el poder que representes,-la llei infinita que custodies-, i aleshores, amb aquesta certesa, heu-te-les amb el problema.

 

417- VETLLA, que entenguis la raó del perquè has d'allunyar-te del cos i fer estada en el Senyor. Si un gangster volgués posar una bomba a casa d'un home, la podria posar a les mans del seu fill, esfereir-lo i aleshores, l'infant correria cap a casa amb la bomba a les mans.

Quan la ment mortal s'agafa a una imatge mental que l'esfereeix, corre tot seguit amb aquesta imatge cap al cos. Si, quan està tan esfereït, corrés i es fongués amb Déu, la por s'esvairia i no patiria cap mal.

La ment mortal i el cos mortal són com un misto i un paper de vidre. Quan el nostre pensament s'enlaira vers Déu i s'obre vers la humanitat, en lloc d'anar cap al cos, els símptomes no ens neguitegen, perquè fem l'obra de Déu, i no encenem el misto de la malalatia. A Ciència i Salut hi llegim: “Els nostres cossos ens haurien de marxar del cap en fer memòria del bé i de la raça humana.” (261:31)

La ment mortal esdevé inofensiva quan la tenim enfeinada amb la tasca divina, de manera que no té temps d'anar a la propietat prohibida anomenada cos. Si romanen separats, la ment mortal no pot destorbar el cos, ni que, per definició, són un.

La ment mortal no sap com tenir cura del cos, i doncs, el nodreix amb la mort. Hem d'aprendre a posar-lo a les mans de Déu. Mentre fem el paper de copilot del vehicle, no hem posat el nostres cossos a les mans de Déu per a què en tingui cura. Hauríem de contemplar els nostres cossos de la mateixa manera que un pescador es mira les seves banderoles vermelles. Quan una es belluga sap que ha pescat un peix. Quan el nostre cos sembla que es planyi, sabem que hi ha algun error del pensament que s'ha d'esmenar.

 

418- VETLLA, que destriïs entre el furt al reialme físic i el furt al reialme mental. Al reialme físic se'ns pot furtar allò que valorem, però no pas al reialme mental. Allí no se li pot furtar mai cap mena de bé a ningú. No se li pot furtar Déu, l'habilitat de reflectir Déu, ni el veritable sentit de la Vida i de l'Amor.

El furt al reialme mental és l'acceptació de la suggestió que se'ns ha furtat algun bé. La protecció o l'esmena adient és refusar la suggestió, no pas canviar un fet. A la Ciència un fet no canvia mai, però la suggestió ens el fa perdre de vista.

La mort és simplement la suggestió que se'ns pot furtar tot; cada clam de furt menor que resistim, és una passa vers la victòria final sobre el darrer enemic; mentre que si hom admet el furt, ni que sigui de menudeses, deixa la porta oberta per on la mort pot finalment entrar. Això explica perquè, quan a la Sra. Eddy no li van servir el formatge que se li havia promès, va dir, “Si em poden furtar el meu formatge, em poden furtar la meva vida.”

 

419- VETLLA, que no acceptis la imatge que de tu en té la ment mortal,  la d'un ratolí mirant d'escapolir-se del gat de la creença mortal; just quan penses que assoleixes una mica de llibertat, -la menuda esperança que te n'escapoleixes-, et cauen a sobre les urpes esmolades plenes de malícia afegida.

Hem de saber que només som a les grapes del bé, de res més, puix la creença mortal és una il.lusió. No mirem d'escapolir-nos d'una il.lusió, sabem que no hi som ni hi hem estat mai. Sovint quan pensem que la ment mortal ens té atrapats, sentim només el trasbals del cor humà per a a posar-se a to amb la Veritat, puix la Sra. Eddy un cop digué, “De vegades al cor humà li calen molts trasbalsos per posar-se a to, però no se'n pot defugir”

 

420- VETLLA, que no t'amoïnis més del compte pel teu progrés espiritual. Hem d'aprendre a tenir paciència i a esperar en Déu, puix la Sra. Eddy va dir un cop, “Veuràs coses en la mesura del teu creixement.”

Jesús va recomanar que ens vegéssim com violes que creixen de manera natural. Adonem-nos que el progrés és la llei de Déu, -és constant i inevitable. La Sra Eddy va dir una vegada, “Estar neguitós pel nostre progrés és pensar que hi ha una persona a part de Déu.” Quan posem les galetes al forn, s'amoïnen pensant que el foc no les courà?

 

421- VETLLA, que t'adonis que la connexió que hi ha entre el plaer i el patiment es pot dir que existeix entre el naixement i la mort, de manera  que hom no es pot creure que hi ha naixement i sortir-se'n de vèncer la mort.

La mort és la seqüència lògica de la creença que hom és nat a la matèria. La resposta a la pregunta: “Oh tomba, on és la teva victòria”? rau en l'acceptació de la creença del naixement. Quan hom empra el seu coneixement de la Ciència per a mirar de perpetuar la matèria harmoniosa, com pot vèncer el darrer enemic, si s'arrapa a l'error en lloc de destruir-lo. És com l'home que repeteix la declaració científica de l'ésser per a desempallegar-se del mal pair i poder tornar a gaudir dels plaers del menjar.

St. Pau acceptà de bon grat als mals que l'afeixugaven perquè li feien memòria de la veritable naturalesa de la creença de vida i realitat a la matèria, que hom no reconeix quan viu dins l'harmonia humana. A la pàgina 200 de Miscelllaneous Writings hi llegim, “Els Cristians d'avui haurien de ser bons de dir, amb la dolça sinceritat de l'apòstol, 'Accepto de bon grat les febleses' -accepto de bon grat el toc de les febleses, del mal i del patiment de la carn, perquè m'empenyen a cercar-ne el remei, i a trobar la felicitat, fora dels sentits personals.”

Treballar a la Ciència només per a eliminar imperfeccions del cos o de la matèria, exposa el fet que hom valora allò que és irreal. Aquest maldar s'arrapa al plaer, i mira de lluitar contra el patiment, fa festa del naixement, i mira de destruir la mort. “Si viviu a la carn, morireu,” fa palès que just com la creença de plaer mena al patiment, la creença de vida a la matèria mena a la mort, puix el naixement afirma que l'home està separat de Déu.

 

422- VETLLA, que t'adonis que tot el que sembla extern, emmena pensament. L'heura emmena la creença de metzina. El licor emmena la creença d'entuixegament. Això apunta vers el fet que a la Ciència tot pot ser emprat per a emmenar un pensament guaridor si som fidels a la nostra tasca de discernir aquest fet. Hom pot reconèixer que la Bíblia emmena el guariment. I que també hi emmenen Ciència i Salut i les altres obres de la Sra. Eddy, els nostre periòdics, serveis i conferències i el Monitor de la Ciència Cristiana. No negligim les Llars Benevolents, puix la gent hi ve i hi és guarida en la mesura que demostrem el fet de la presència de Déu.

Quan en John Willis va escriure la seva editorial, “Vetllar i Estar a l'Aguait,” la Sra. Eddy la va criticar severament. A la pàgina 72 del Sentinel de l'any 1905 hi podem trobar les excuses de l'editor per haver-la publicat! I tanmateix sembla que no hi hagi res malament a l'article. La Sra. Eddy va detectar que no emmenava un pensament guaridor. Era com una rosa sense flaire. No emmenava gaire més que la comprensió intel.lectual del Sr. Willis. Era la lletra sense l'Esperit.

 

423- VETLLA, que no passis per alt d'emprar el terme Principi per Déu, perquè sembla fred. Un artista ha d'estudiar l'esquelet humà abans d'omplir-lo i fer-lo bonic. El mot Principi descriu l'anatomia de Déu, perquè El desplega davant nostre com llei,  fonament, realitat, base, deu i essència. Quan s'entèn, aquest terme es pot enriquir amb les qualitats més atractives i càlides de l'Amor, la Vida, l'Ànima, la Ment ... etc

De la definició de Déu que va fer la Sra.Eddy, se'n pot deduir que el pensament masculí s'apropa a Déu pels graons ascendents de la Ment, l'Esperit i l'Ànima, i que el pensament femení s'hi acosta pels graons ascendents de l'Amor, la Veritat i la Vida. Si el cos d'un ocell fos el simbol del Principi, aleshores, una ala seria la Ment, l'Esperit, l'Ànima, i l'altra seria la Vida, la Veritat i l'Amor. Aquest símbol ens fa veure que totes les belles qualitats de Déu es fonamenten sobre el Principi infal.lible.

 

424- VETLLA, que tinguis un concepte flexible de Déu, un concepte que no et faci por de canviar cada dia, a mesura que progressis. Déu no canvia mai; la definició que En féu la Sra. Eddy no pot canviar mai, però nosaltres hem de capir Déu d'una manera diferent i cada cop més afinada a mesura que creixem espiritualment. Si ens fem nostra una concepció estàtica de Déu, ens hi arrapem de manera inflexible i refusem canviar-la, què ens fa diferents dels idòlatres, dels qui adoren ídols de fusta o de pedra, o dels qui s'arrapen a la idea de Déu com si fos un home magnificat?

Déu és defineix a Si Mateix a la Ciència Cristiana, però a mesura que aquestes definicions més refinades de Déu ens arriben per mitjà de la revelació, ens les hem de fer nostres sense dubtar-ne. Llegiu Miscel.laneous Writings 96:10.

 

425- VETLLA, que en llegir que la Sra. Eddy va prometre que ensenyaria el curs de Divinitat als estudiants que anessin a viure a casa seva (Manual, pàgina 68), i després sàpigues que segons el testimoni de molts d'aquests estudiants, mai els hi ensenyà, no et creguis que es va desdir de la seva promesa.

El nom mateix, curs de Divinitat ens diu que és un curs ensenyat per la Divinitat, o per Déu Mateix. És un curs que ve directament de Déu; Déu l'ensenya contínuament, i la feina de l'home és escoltar la veu de Déu, adonar-se que té l'habilitat de rebre el curs abans de rebre'l.

La Sra. Eddy els hi donà als estudiants de casa seva l'ensenyament que els feia bons de sentir la veu de Déu. Sabia que si practicaven fidelment les seves instruccions, rebrien aquest curs ensenyat per Déu. Va acomplir les seves promeses d'ensenyar el curs de Divinitat en ensenyar als seus estudiants com ser ensenyats per Déu, com escoltar la Seva veu. Ella no podia ensenyar el curs, perquè només Déu pot fer-ho.

Les notes que feren els estudiants tocant a aquest curs, semblen magres i críptiques i fora de to amb els ensenyaments de Ciència i Salut. El curs de Divinitat, tanmateix, és rebut per mitjà dels sentits espirituals. Puix aquesta facultat rau endormiscada, s'ha de ressucitar. La Sra. Eddy  donà les lliçons amb un llenguatge magre i críptic, per a què  els estudiants n'haguessin d'escatir el sentit, no pas amb la intel.ligència humana, ans amb el sentit espiritual. Sabia que d'aquesta manera desenvoluparien la facultat de l'ànima, i es farien bons de ser ensenyats per Déu.

 

426- VETLLA, que en llegir les experiències personals de la Sra. Eddy amb els estudiants de casa seva, que sovint blasmava severament, no acceptis que era difícil de plaure. Era difícil de plaure només com Déu és difícil de plaure. Déu només queda content amb l'activitat espiritual, el progrés i la purificació, que només podem assolir quan ens desempalleguen de la creença en la intel.ligència humana per a poder reflectir la Seva Ment.

Pot algú fer-se una idea de l'esgarrifor del blasme de Déu vers l'estudiant  que es dóna una mica a la creença d'una ment humana, o d'una intel.ligència i habilitat separades de Déu? La Sra. Eddy sabia que si els estudiants escoltaven i en treien profit dels seus blasmes, que eren tebis si els comparem amb els de Déu, s'estalviarien els blasmes divins.

Quan la Sra. Eddy blasmava qualsevol mena de tasca malfeta, no n'estava disgustada humanament. N'estava disgustada només com Déu n'estaria. Déu destria el cor; era la manca de Déu al cor dels seus estudiants allò que la Sra. Eddy blasmava realment, ni que aparentment el seu blasme fos fet d'una tasca material.

 

427- VETLLA, que no et pensis que has sadollat les exigències de Déu en declarar que un error és no res; has de demostrar que no és res, i ho fas només quan agafes l'evidència que recolza l'error i l'espargeixes amb el poder de l'Ànima.

En aquest país, un home pot portar-te a judici i mirar de victimitzar-te falsament. Saps que el seu clam és fals; tanmateix has d'anar a judici i presentar-hi l'evidència que en demostri la falsia. A la Ciència Cristiana hi aprenem que el magnetisme animal no és res, que no ens ha de fer basarda i que no ens pot fer res. Tots i cada un dels seus clams són falsos. Tanmateix hem d'agafar aquests clams i hem de reptar-los conscientment i fidelment, fins que tots hagin estat detectats i emmudits. Cal, en acomplir aquesta obligació, tenir sempre al cap el fet que l'error no és res.

 

428- VETLLA, que hi posis vigor i determinació mental al teu maldar  per a renyinar l'error, i foragitar de la teva consciència la creença d'una ment separada de Déu. Cal acomplir l'exigència de la Sra. Eddy de la pàgina 421 del llibre de text, “Rebla amb braó el gran fet que ho abasta tot, que Déu, l'Esperit, ho és tot i que no n'hi ha res fora d'Ell.”

Si un animal perdut entrés a casa teva, hauries d'agafar una escombra i fer-lo fora sense embuts. Exigeix determinació i feina fer fora les suggestions de la por i del plaer, la determinació que res no entrarà dins nostre ni en sortirà, tret del que ve de Déu, el bé.

N'hi ha prou amb la declaració justa, feta amb determinació, per a fer fora qualsevol suggestió errònia. Si l'escombra representa la nostra comprensió científica de la Veritat, les palles il.lustren com n'està de ben lligat el nostre pensament científic per a esdevenir un eliminador efectiu de la falsia.

La Sra. Eddy un cop va dir, “La terra és només el que reconeixem amb els sentits materials; és doncs, de fet, la ment mortal, i la declaració, 'et dono domini sobre tota la terra,' vol dir 'et dono poder de controlar la teva ment.'” Quan reconeixem el control absolut que Déu ens ha donat sobre el nostre pensament, si no l'exercim és perquè hem acceptat la suggestió que no podem, o que no volem fer-ho.

 

429- VETLLA, que no esgotis el teu pensament amb una maldar mental esbojarrat, sense enrecordar-te'n que l'objectiu de tota la nostra tasca és revifar el nostre cor amb vistes espirituals resplendents, com ens diu el llibre de text. Una fe expectant basada en la comprensió, no pas arguments depriments i afirmacions sense fonament, acompleix tot el bé. A la Ciència guarim i rebem el bé perquè l'esperem. I influim els altres per bé perquè també en tenim l'expectativa.

 

430- VETLLA, que no caiguis a la temptació de mirar-te humanament com un pecador tan deixat de la mà de Déu, que et sembli que no ets bo ni per tu ni per ningú. La Sra. Eddy va escriure, “No et miris la matèria per saber si has reeixit, més aviat mira enlaire, perquè la collita és just a l'abast. Ets conscient de l'Amor del Pare; refia-te'n. Aleshores quan sentis els xiuxiueig, 'Ara ets un pecador i aixó i allò és el teu càstig, aquest patiment n'és la conseqüència,' foragita'l, foragita'l. El magnetisme animal et diu que est un pecador quan tu sap que no n'ets. Buida el teu pensament de por i digues, 'Miro vers Déu, el meu Pare, per a veure què sóc. Només Ell m'ho pot dir.'”

L'home que ha fet el mal, ha de reconèixer aquest mal per a ser guarit. Ha de dir, “M'he deixat fer servir pel magnetisme animal, el pecador és el magnetisme animal, i el meu deure és destruir l'engrapada que li he deixat posar sobre meu. He deixat que una mentida em representés i n'he de pagar el preu; però el pecador és la mentida, no pas jo. Des d'ara estaré més a l'aguait, per assegurar-me que el magnetisme animal no em representi més, a mi -la imatge i semblança de Déu.”

A la Ciència li hauríem de carregar el càstig al magnetisme animal, i ens hauríem d'escapolir del càstig, tot escapolint-nos del magnetisme animal; però l'home, el fill perfecte de Déu, no hauria d'admetre mai que és un pecador.

 

431- VETLLA, que t'adonis que del teu saber la Veritat no se'n pot dir saber, fins que s'ha posat a prova sota pressió. Saber a la Ciència Cristiana es pot definir com el raonament científic que és posat sota pressió, i roman encara científic.

 

432- VETLLA, que t'adonis que el magnetisme animal no pot clamar que s'ha ensenyorit d'un estudiant, tret que l'estudiant nodreixi un sentit del jo, -autosatisfacció, urc, autocondemna, amor de si mateix, voluntat personal, autojustificació, llàstima de si mateix, sentit de superioritat, fer-se veure. Només el pensament allerat del jo n'és immune.

Si el magnetisme animal clama lliscar dins del pensament per la porta de l'autoestima, per exemple, seria de tòfols maldar per treure el magnetisme animal, sense desempallegar-nos també de l'autoestima. El jo sembla un gat amb nou vides com hem dit abans; però quan veiem que aquesta naturalesa animal no és mai l'home -mai nosaltres- puix Déu ens ha creat perfectes, aleshores ens desempalleguem del gat i de les seves nou vides.

 

433- VETLLA que tinguis sempre al pensament l'amplada i la baldor del nostre Déu -el poder omnipotent que és teu per a treballar Científicament. A la història del “lladre de Bagdad,” el noi destapà una ampolla d'on n'eixí un geni grandiós, presentant-se com un immens servent que, agraït pel seu alliberament, obeïa el desig més menut del noi. La Ciència Cristiana és com una ampolla que, quan es destapa amb la comprensió i la demostració, posa el poder infinit a la nostra disposició, -però només per a fer el bé.

Quan penses en Déu com una esponja, i l'error com l'aigua que la xopa, si tens l'error per un oceà, l'esponja quedarà engolida i perduda dins l'oceà. Però si tenim l'error només per una gota d'aigua sobre la taula, aleshores una passada amb l'esponja de Déu i fora.

 

434- VETLLA, que en discernir que amb Déu tot es pot, i que tot treballa pel bé dels qui estimen Déu, no et quedis curt i no te'n surtis d'acceptar la plena magnitud d'aquestes afirmacions o lleis. Com a Científics Cristians acceptem totes les nostres experiències i ens adonem que el bé hi treballa i en ve.

 

435- VETLLA, que no perdis de vista, amarat amb la joia del guariment de la Ciència Cristiana, que el tret més significatiu del guariment Cristià és la demostració que fa del Crist davallat altre cop a la terra -ni que, és clar, com diu la Sra. Eddy a la pàgina 180 de Miscellaneous Writings, “El Crist no ha marxat mai. El Crist és la Veritat, i la Veritat és sempre aquí, -el Salvador impersonal.”

 

436- VETLLA, que no et marxi del cap, aqueferat solventat trencacolls difícils i estudiant la lletra de la Ciència Cristiana, d'agafar-te el temps d'envolar-te mentalment fins al reialme de la joia espiritual, i contemplar el cel ple d'éssers espirituals governats en perfecta harmonia. Ens cal revifar els nostres cors i les nostres ànimes tot sovint amb aquesta visió, no sigui que sojornem a l'error fins fer-ne una realitat, o ens cansem de fer el bé. Fóu per aquest raó que la Sra. Eddy digué als estudiants de casa seva, “Que les vostres ments s'envolin cada dues hores, tot és pau, bona voluntat, estimació .... No en digueu res de l'error; poseu els vostres pensaments només al cantó bo.”

Si de la teva tasca Científica en fas una repetició, ets susceptible de servar els errors ben vius un dia rera l'altre, treballant-hi constantment, com faria una dona teixint un mitjó si no el clou. Hem de veure l'error científicament pel què és, una suggestió mesmèrica, veure la Veritat que sembla amagar i així finiquitar-lo, per a poder tirar endavant mercès al fàcil moviment de l'energia divina, i omplir els nostres pensaments del bé.

La Sra. Eddy va escriure un dia a en James Neal, “Et pots adonar de les glòries que arriben de mà de la Ciència Cristiana?” Veus a fer-se clar i a despuntar l'estel diürn? Sí, perquè aquesta visió va de bracet de l'amor, i tu 'estimes molt.'” La Sra. Eddy es va  adonar que al Sr. Neil li calia contemplar aquesta visió per a què el seu cor no defallís ni es cansés esguardant més del compte el clam de l'error i del problema material. Llegiu Ciència i Salut, 426: 5-11; 32:25

 

437- VETLLA, que t'adonis que el magnetisme animal, o ment mortal, no té res per donar-te. I doncs, la Ciència no et demana sacrificar res, tret d'una manera errònia d'esguardar les coses.

Uns binocles no et poden oferir res, tret d'esguardar-hi les coses, i tot el que veus és desfigurat si estan desenfocats. La ment mortal ens ofereix una realitat desfigurada. Si cap part d'aquest desfigurament sembla bonic o desitjable, molt més en semblarà la vista quan bescanviem la ment mortal per la Ment divina, i copsem la realitat tal com és.

 

438- VETLLA, que no neguitegis ni contorbis el teu pensament maldant  per forçar-te a veure-hi més enllà del teu estadi de creixement. A la Unitat del Bé la Sra. Eddy hi aconsella als estudiants d'ajornar la infinita pregunta de si Déu en sap res de l'error fins que no ho puguin demostrar. Els punts pregons de la Ciència només esdevenen clars quan creixem i demostrem, i no podem forçar res.

La Sra. Eddy digué un dia a n'Adam Dickey que era Esperit. Això el neguitejà i li replicà, “No, Mare, sóc espiritual.” Què volia dir la Sra. Eddy? Volia dir que com idea som Esperit, però com homes la nostra identitat és espiritual? Li demanava al Sr. Dickey que s'esguardés a si mateix des del punt de vista de Déu i no de l'home? Era un punt pregon , l'esssència del qual només li seria revelat al Sr. Dickey pel seu propi creixement.

 

439- VETLLA, que no passis per alt de fer la demostració de treure't, tant a tu com als altres, fora de la creença de nacionalitat, per poder veure a tothom dins la gran llar de la família de Déu. No et pots escapolir de cap altra manera de l'odi impersonal que hi ha entre les nacions, i que quan s'esperona, puja a la superfície per a ser autodestruït amb una guerra. Si una persona es pensa que és americà, no pot escapolir-se del fet humà de ser odiat per altres nacionalitats. L'única escapatòria d'aquesta creença d'odi rau en veure l'home com el Fill perfecte de Déu, lliure de tota creença de nacionalitat.

 

440- VETLLA, que sadollis l'admonició de la nostra Cap a la pàgina 358 dels Miscellaneous Writings, d'ensenyar guarint i de guarir ensenyant. Guarim sabent que l'home ja és perfecte en Déu; la salut perfecta és reflectida, doncs, a tota hora per l'home. Per a ensenyar com cal, hem d'admetre la mateixa proposició, és a dir, que l'home real jo ho sap tot, puix reflecteix constantment la Ment infinita.

Qui mira de guarir sabent que el seu pacient ja està bé, i després vol ensenyar al seu pacient o deixeble des de la base que no sap gran cosa i que se l'ha d'ensenyar, no és consistent ni científic. De la mateixa manera que el bon guariment desclou la deu de salut interior, també el bon ensenyament desclou la deu del veritable coneixement interior. L'home, la idea de Déu, ja ho sap tot; però aquest gran fet ha de ser reconegut. L'home ha de ser guarit de la creença que és ignorant. L'educació a la Ciència és el procés que ens fa bons d'aprendre com reflectir l'educació. La matèria és ignorància. La ment mortal és ignorància.

La Sra. Eddy digué un dia, “Els mortals poden creure molt en el cervell, però segons la Ciència Cristiana, el clam que algú pensa, encega l'home i no li deixa copsar el fet que només hi ha una Ment, Déu, i doncs, només un pensador real i un sol pensament .... Qui obeeix la Veritat té un immens poder de servei. La Veritat l'allibera de la ignorància tocant a les seves capacitats i privilegis.”

 

441- VETLLA, que facis la part que et toca d'emmenar l'activitat del poder científic dins d'aquest sentit humà. Quan un procés legal va encarar la Sra. Eddy el 1899, va escriure a un estudiant, “Prega diariament al mínim dos cops a l'Amor diví que et faci reeixir en aquest cas de fals testimoni, i després discerneix que l'Amor i la Veritat, i la teva acció (perquè la Veritat no treballa per tu tret que tu treballis), et forniran la victòria.

Ciència ve del mot llatí scio, que vol dir saber, conèixer. La Ciència Cristiana és conèixer el Crist. Nosaltres sabem i el Crist fa la feina. El nostre reconeixement del menester humà, el nostre coneixement de l'operació de la Veritat, i les nostres afirmacions pel què fa al cas, a més de la detecció i eliminació de qualsevol entrebanc que surti al pas, fan operatiu el poder diví.

Jesús va dir, “El meu Pare treballa i jo també treballo.” La feina de Jesús era capir la manera d'emprar el poder diví i d'aplicar-lo als menesters humans; La feina de Déu és l'acompliment de tot el bé a la terra. Déu és el Qui fa i l'home és el qui sap.

 

442- VETLLA, que t'adonis que a la veritat sempre hi ha una hora adient de dir i de fer allò que és just. Part de la demostració de l'home és reflectir la intel.ligència divina que el fa bo de saber quan ha arribat aquesta hora adient.

La Sra. Eddy digué, “Allò que és just fet al moment que no és adient perd la seva justesa.” També va escriure, “És tan cabdal quan es fa una cosa com què es fa.”

 

443- VETLLA, que no perdis de vista que a la Ciència no hi ha res al teu passat que no pugui esdevenir una passa constructiva per al teu creixement espiritual, sobre la base que totes les coses treballen pel bé dels qui estimen Déu. I doncs, no ens hauríem de penedir mai de res del passat. Un cop la Sra. Eddy va escriure, “El Fill de Déu no pot fer mai un error, no pot perdre mai una oportunitat, no pot desenganyar mai a ningú; la seva vida és un esclat de baldor, d'esperança, i de promeses. L'Amor té un pla i un propòsit per a cada un de nosaltres, i aquest propòsit serà sadollat; ningú no es pot escapolir ni no sortir-se'n de fer la voluntat de Déu.”

 

444- VETLLA, que no tractis el cos directament quan pateixes una malaltia o un clam físic. Pau ens diu que fugim del cos, que ens n'allunyem, per a poder ser a la presència del Senyor. Hom podria crear una paraula i declarar que, quan pateix una malaltia o un clam físic, l'exigència és “desencarnar” els seus pensaments -allunyar-se del cos més que no pas tractar el cos- per a poder treballar del tot al reialme del pensament.

 

445- VETLLA, que t'adonis que puix l'home real ja ho sap tot, només  hem d'aprendre una altra cosa a la Ciència, el coneixement d'allò que un dia hem de descartar del tot -l'operació del mal.

Els llevataques hi romanen prou temps per a treure la taca i després s'evaporen. El mètode de destrucció de l'error que aprenem a la Ciència Cristiana ha de desaparèixer quan la pretensió del mal ha estat del tot encarada i destruïda. Altrament retindríem una admissió errònia que no ens deixaria capir el bé absolut, l'admissió que calia un coneixement de l'error per a destruir allò que no té existència real. L'error i el seu antídot, el coneixement de les operacions del mal que les destrueix, han de desaparèixer, abans que la Veritat absoluta pugui ser reconeguda com el Tot.

 

446- VETLLA, que quan la Ciència Cristiana li reconeix al destret una certa vàlua, no et creguis que la ráo d'aquest reconeixement és la mateixa que empren els ministres que prediquen la teologia escolàstica. Hi ha vàlua al destret que va de bracet de l'haver de posar al “foc” els articles fets d'argila, per a endurir-los i enfortir-los. Un plat que no hagués passat pel “foc” no tindria el tremp per aguantar el menjar. La nostra comprensió de Déu pot ser bona pel què fa a la lletra, però només el foc del patiment la pot enfortir i cristal.litzar fins al punt de ser prou forta per aguantar i guanyar la corona del Mestre.

Primer ens fem nostra la Ciència a nivell de doctrina. Després ens cal demostrar-la, veure si podem aguantar la nostra posició quan els arguments de l'error ens encaren. A voltes la prova es presenta com individuals que estan controlats per l'error, i semblen molt ofensius. En aquest moment podem veure que el pecador és el sentit material i no l'home? Podem impersonalitzar prou el clam de manera que vegem el fill de Déu on sembla que hi hagi mortals?

Les declaracions de la Sra. Eddy que trobareu tot seguit il.lustren aquest punt. “És bo patir, abeurar-se a l'experiència que ens trempa i ens fa dignes de la corona del Mestre. L'Amor és purificador, i si seguim els seus manaments gloriosos, el procés ens purificarà.” “L'afecte, la fidelitat, la devoció de l'estudiant de la Ciència Cristiana són nats a la fornal i floreixen a la saviesa que l'experiència ens forneix. Aquest és el preu i la recompensa de treure els nostres tresors dels gerros materials.” “Oh, que n'és de bo fer l'experiència, aprendre tots els sentits de Déu per mitjà del nostre patiment.” “És bo patir quan els resultats en demostren els beneficis.”

 

447- VETLLA, que quan treballis en un problema, reconeguis i te les heguis amb dos pensaments disgressors, un, l'embadaliment en la condició discordant actual, i l'altre, l'anticipació de tornar a la benanança i a l'harmonia física. Només si te n'adones i els encares tots dos, ets lliure de treballar científicament el problema.

 

448- VETLLA, que el teu amor i la teva lleialtat a Déu vagin a més. Pots creure't que la teva lleialtat és impecable; però si estiguessis malalt i patissis, i se t'oferís alleujament i salut sense que Déu hi fos, -si això pogués ser- l'acceptaries?

La Sra. Eddy era tan constantment més i més lleial a Déu, que refusava d'acceptar res si Déu no hi era, tant si era el seu menjar, la roba que portava, o el servei que es feia a casa seva.

Un estudiant no pot dir que és fidel a Déu si està a punt d'acceptar seguretat financera o reeximent als negocis sense la presència de Déu. Ser lleials a Déu vol dir que no desitgem res ni acceptem res a part de la demostració, que és el mateix que dir que Déu hi és.

 

449- VETLLA, que tinguis ben clar al pensament que Déu no està separat de les benediccions que imparteix, o sigui que la Seva expressió manifesta les Seves qualitats, les qualitats divines. Sobre aquesta base declarem que Déu no envia mai regals a l'home, sempre els hi porta.

No ens podem creure que cap part de la Seva expressió estigui mancada de cap qualitat divina. El menjar entès com nodriment espiritual dissenyat per a servar l'home no es pot separar de l'amor i de la cura Divines, i doncs, no pot generar ni patiment ni mort. Ni tampoc servar l'home per si sol; se l'ha de tenir per l'expressió de l'Amor Diví.

 

450- VETLLA, que servis un bon equilibri entre aquests dos extrems, un, la declaració de la teologia escolàstica que Déu és el Qui fa tota mena de miracles; i l'altra, la creença del “guariment mental” que tots els resultats són el fruit del treball mental de l'home. Si aquesta darrera afirmació fos certa, Déu es podria morir i el guaridor encara seria bo de guarir el malalt.

El Cristianisme és el poder de Déu davallat a la terra; la Ciència Cristiana l'encerta de mig a mig en dir que Déu fa el guariment, però que és la demostració de l'home que li fa pas. Al llibre de text hi llegim, “Déu guareix el malalt de mà de l'home quan l'home és governat per Déu.” La part de l'home és ser governat per Déu, i la part de Déu és fer la feina. La Ciència divina declara que la feina de Déu és feta; no queda res per fer. La Ciència Cristiana ha de reconèixer prou el menester de l'home per a sadollar-lo amb el poder diví, puix en aquest somni als mortals els hi cal ajut.

 

451- VETLLA, que t'adonis que la ment que et fa sentir el patiment i la ment que et fa patir, són intercanviables i irreals. La pretesa ment que  li fa sentir l'esfereïment a l'home mortal és més real que la ment que el fa esfereir?

La creença que tens la capacitat de ser manipulat pel magnetisme animal

és tan irreal com el clam que hi ha una ment mortal amb poder per a influir-te i controlar-te. Si afirmes que tens una ment mortal que pot ser tocada per un pensament extern, com pots ser mai lliure? Has de maldar per saber que tota creença externa és impotent; però encara ets vulnerable si et penses que se't pot influir i fer-te creure que és real.

 

452- VETLLA, que no dubtis d'emprar la Veritat absoluta quan toca, per culpa d'haver emfatitzat tant que cal detectar el clam de l'error i heure-se-les-hi. La Sra. Eddy va dir, “Vés a trobar tota pretensió falsa amb la Veritat absoluta; res per sota d'aquesta Veritat farà el fet.” (Joan 8:32)

El 1878 la Sra. Eddy va deixar bocabadats els membres d'una  trobada de l'associació amb aquesta afirmació absoluta, “Ara sóc infal.lible.” Eren deu persones, i va fer aquesta declaració contestant la pregunta, “Hauríem de dir, o podem dir de veritat, que com individuals, som perfectes, purs, sans i infal.libles ara?

Aquesta ferma posició de la Sra. Eddy va guarir instantàniment alguns dels presents. En va quimicalitzar d'altres. El qui va fer la pregunta es posà tan neguitós que marxà de la trobada amb gran fredor. Alguns van dir que es van trobar més malament, i la Sra. Eddy va declarar que era tan bo com si s'haguessin trobat més bé.

Al bell mig de la tempesta produïda per la seva declaració, la Sra. Eddy va dir dolçament, “He dit la veritat.” Es va plantar sobre la Veritat absoluta menada per Déu, i fins al dia d'avui la fortalesa d'aquesta veritat i la fe que hi tenia, serà experimentada, i en serà per sempre.

 

453- VETLLA, que en conrear el teu jardí de la Ciència Cristiana i fer-ne el sòl més ric i fructífer, no enfortexis cap mala herba. Els estudiants cauen a la temptació de fer créixer la mala herba de la ment mortal o de la voluntat humana, pensant erròniament que reflecteixen i desenvolupen la Ment divina.

Com podem determinar quan hom empra la Ciència per a enfortir la mala herba de la ment humana? Quan cova el desig de l'engrandiment personal dins la nostra Causa. Quan desitja ser ric materialment. Quan vol dir la seva, i que el seu parer i les seves idees siguin escoltades amb respecte tocant a l'organització de la seva església. A la pàgina 400 dels Miscellaneous Writings, la Sra. Eddy hi escriu, “Qui se'n recorda que la paciència, el perdó, la fe ferma i l'afecte, són els símptomes amb què el nostre Pare assenyala els diferents estadis de l'alliberament de l'home del pecat i la seva entrada a la Ciència?”

 

454- VETLLA, que no et vegis a tu mateix atrapat en una xarxa de circumstàncies materials sense esperança de poder-te'n escapolir. Quan t'encara aquesta suggestió, has de saber que és un parany del magnetisme animal que et vol ensarronar perquè t'esbarallis amb l'efecte, en lloc de purificar la causa. No hi ha cap efecte de l'error que no es fongui quan l'error es destrueix; i la manera d'heure-se-les amb l'error és mitjançant la purificació mental.

 

455- VETLLA, que no li demanis a Déu que et tregui del teu dilema humà, quan de fet, Déu només s'espera que estiguis a punt de ser ajudat. Si poses la mà dins d'un gerro de coll estret per agafar-ne un grapat de monedes, no en pots treure la mà. Tanmateix no és el gerro que t'agafa la mà, és la cobejança.

Ens pensem que Déu baixarà fins aquest somni mortal per a aixamplar el camí estret i dret i alliberar-nos de l'engrapada que la materialitat té a la nostra existència, mentre encara ens arrapem a la creença de la matèria d'una manera o altra?

A la Bíblia se'ns diu que és la salacitat que ens té amorrats a la matèria. Una definició de salacitat és plaer; una altra és desig. No podem guanyar la batalla contra el mesmerisme i el pecat mentre ens creguem que desitjar la matèria és part de la nostra identitat o de la d'algú altre. A la pàgina 78 del nostre llibre de text hi llegim, “Déu no és al pupurri on la matèria té cura de la matèria ...” Hem de saber que nosaltres tampoc hi som, i que el desig de matèria que sembla que tinguem, no és part nostra. És tan irreal com la matèria que hom desitja.

 

456- VETLLA, que no et facis culpable de mirar de redreçar l'arca, pensant que part de la teva responsabilitat és controlar altres estudiants  -els teus amics, pacients o estudiants. La Sra. Augusta Stetson tenia una colla d'estudiants prominents, que mirava de tenir ben arrenglerats a prop seu profetitzant coses terribles si se n'allunyaven. De fet, féu servir el magnetisme animal,  i de la por de la mala pràctica en féu una realitat.

Un cop la Sra. Eddy va escriure, “Déu comptarà la seva gent i destriarà el blat del jull, malgrat el nostre maldar per retenir tots els qui invoquen el Seu nom dins la bellesa de la Santedat i els lligams de l'Amor.” No podia controlar tots els estudiants, i els posava, doncs, a les mans de Déu. Ell els protegiria; si no n'eren dignes i no volien posar Déu al davant de la matèria o ment mortal, serien llençats amb el jull. Qui mira de tenir els altres arrenglerats amb mètodes coercitius no segueix la nostra Cap.

 

457- VETLLA, que siguis com Gideó amb la seva tropa, que va tocar la trompeta abans de batallar amb l'error, -abans que la manifestació de la seva victòria es fes palesa.  Fer tocar la trompeta, va ser el senyal des del punt de vista metafísic que la victòria ja s'havia guanyat, que és la posició que hom ha d'agafar sempre a l'hora de la demostració.

Un cop la nostra Cap va declarar, “Sempre he sabut que la victòria és tan segura ara com en serà d'aquí un segle.” En tot el què fem hem de començar discernint que la demostracio ja és del tot feta. A Miscellany 242 s'hi aclareix aquest punt.

Si l'afirmació de la Bíblia és veritat, “Els respondré abans no em cridin,” la solució de qualsevol problema ja és a l'abast abans no es presenti el problema, i ens hem d'adonar d'aquest fet.

 

458- VETLLA, que te les heguis amb la creença del passat fent-ne un mitjà de benedicció. El passat és només la consciència que ara en tenim. Si l'esmenem, espiritualitzant el pensament que en tenim, esdevé un mitjà de benedicció, en adonar-nos que tot va treballar per a fornir-nos un sentit del bé més gran. La Sra. Eddy un cop va dir, “No hi ha cap passat discordant, cap present emboirat, ni cap futur temible.” Finalment hem d'arribar a discernir que cap de les nostres experiències passades eren reals, tret de les bones, d'acord amb la declaració de la Sra. Eddy, “Com a Científics Cristians capim que totes les nostres experiències són cosa del passat, però no n'és el meravellós sentit de la presència de Déu que n'ha resultat.”

La manifestació de la demostració vol dir només un canvi pel sentit humà, puix el sentit espiritual no en sap res de canvis. Quan esguardes des del punt de vista del sentit espiritual no veus un home guarit, ans un home que no ha estat mai malalt. Aquest sentit no veu el passat ni el futur. Quan l'assolim, veiem l'home perfecte, l'home en qui res no pot canviar, l'home en qui mai no ha canviat res.

 

459- VETLLA, que no defineixis el sentit material com quelcom que tens, ans com que quelcom que creus.

 

460-VETLLA, que accentuïs i eixamplis les teves declaracions científiques, sabent que el poder infinit de Déu les recolza. La Sra. Eddy un cop va expressar aquest punt dient, “Cada pensament noble i veritable ajuda a enlairar la humanitat i hi deixa entrar la claror.”

Allò que diem humanament s'esvaeix immediatament. Les emissions de ràdio  també sembla que s'esvaeïxin. Ben altrament, tot el què ve de Déu s'eixampla sense aturador, es fa més i més potent, i esdevé més imperatiu fins que finalment omplirà el món sencer. Si reconeixem que els nostres arguments científics estan recolzats per l'omnipotència, deixaran passar la llum que esfarà més potent i s'escamparà sense límits.

 

461-VETLLA, que no acceptis la suggestió que hi ha un poder impersonal a part de Déu actuant personalment, que pugui posar pals a les rodes a l'acció poderosa del bé. És un clam tan fora de lloc i impossible, -és un insult tan gran a Déu-, que ens hauria de ser fàcil negar-lo i fer-lo callar. Als primers dies de la Ciència aquest clam es va manifestar amb la mala pràctica dels estudiants renegats que miraven de contrafer la feina de la Sra. Eddy i dels seus estudiants. Després la Sra. Eddy va menar els seus estudiants a encarar aquest clam impersonalment, dient que ja havia passat el temps d'heure-se-les-hi personalment. Un cop va dir, “Heu-te-les amb el pensament de revessament. Ho pots fer. Hi ha un diable que pugui capgirar el poder de Déu? No.”

 

462- VETLLA, que no gemeguis quan Déu et fa passar una prova de veritable lleialtat. Ensinistrem un gos donant-li de premi una mica de menjar cada cop que creu. Arriba el dia que ha de creure sense cap premi. Arriba el dia que Déu ens exigeix que l'obeïm pel pur amor del bé, ni que no en treguem cap harmonia humana de premi.

És senzill voler obeir Déu i vetllar el nostre pensament, quan se'ns prometen premis de salut, prosperitat i salut humana; però la Sra. Eddy un cop va fer aquesta pregunta inquisitiva (Aneu al journal de la CC. Vol 5, pàg. 56) “Són els Científics Cristians tan fidels com les estacions, els ocells i les flors? ... Cantaran al bell mig de la turbonada? Si les poncelles de l'esperança fan ben just una flor, i els ocells callen, anirant esperant i treballant ....?

 

463- VETLLA, que no agafis les declaracions absolutes de la Veritat i les hi refreguis pels morros als altres, quan el que cal és fer servir la veritat pels problemes humans. L'any 1940 un dels nostres conferenciants, quan l'Ambaixador Britànic li preguntà el seu punt de vista tocant a la guerra, li digué, “No hi ha guerra.” Aquesta resposta etzibada així fóu una beneiteria i no va servir de res, ni que fos la veritat absoluta.

Hauria estat molt més adient i útil si el conferenciant hagués explicat que quan la Veritat els hi imposa als mortals les seves exigències, com declara Ciència i Salut, l'error és empès fins al seu límit final. Podria haver explicat que la guerra és part del cicle de la ment mortal, quan va de la prosperitat a la mancança, l'enveja, la cobdicia, l'odi i la guerra. I que la guerra no pot ser eliminada fins que no ens desempalleguem de la ment mortal.

La Sra. Eddy deixa entendre que els estudiants que fan declaracions absolutes de la Ciència Cristiana  -“Estereotipats discursos manllevats”- no fan gaire més que bufetejar la gent amb la Ciència Cristiana. Adaptar la veritat que declarem al nivell de comprensió de l'oïdor és tan imperatiu com n'és estar segur de la seva base científica. La Veritat que quimicalitza l'oient molt rarament s'hauria de declarar.

 

464- VETLLA, que t'adonis de les lliçons que la malaltia ens ve a ensenyar, és a dir, que la matèria i un sentit material de l'home són del tot indesitjables, i dignes només de ser bandejats per a què l'home de Déu es pugui revelar. La temptació de la malaltia és destorbar-nos tant que hom no pugui pensar clarament ni treballar constructivament.

El Científic Cristià és el qui ha posat la mà a l'arada per esbotzar la creença material. Tanmateix no és fidel a Déu si mira enrera vers l'harmonia del sentit humà que abans tenia, i la desitja. Llegiu Ciència i Salut, 96:4-27.

 

465- VETLLA, que no permetis que cap circumstància, ni cap sentit de plaer, de mal, de neguit, de tristor, de pèrdua o de joia, enfonsi el teu pensament de demostració, i no el tinguis, doncs, a mà per a emprar-lo just al moment que et cal. 

La filla d'en Gilbert Carpenter li va preguntar un dia al seu pare si era dolent que un Científic Cristià s'ho passés bé, i quina era la regla. En Carpenter li va dir, “No facis mai res plaent que enfonsi el teu pensament de demostració, i no el tinguis a l'abast quan et calgui. El plaer és legítim si no ens furta el nostre pensament científic ni esmorteeix el nostre deler de Déu.” Llegiu Mis. 362:30.                      

 

466- VETLLA, que posis Déu al capdavant de la teva processó. Si no sabessis com tenir cura de les teves plantes exòtiques i no demanessis l'ajut d'un expert, se't podrien morir. Job es va afigurar que podia tenir cura de la seva família, dels seus amics i de la seva salut, i el resultat en fóu la pèrdua temporal. Quan féu de Déu el Cap de la seva processó, el Jardiner de les seves propietats, tot li fóu restituït.

És un preu ben mòdic posar Déu a càrrec de tot el que tenim i som. Cada matí hauríem de reconéixer que Déu és el Cap de casa nostra, i hauríem de mirar sincerament de saber què vol que fem. No en ve mai cap llibertat de negligir Déu. La Senyora Eddy, un cop, va definir l'infern com un estat de negligència i d'oblit de Déu.

 

467- VETLLA, que siguis com una aranya, sempre a punt de refer la teva teranyina quan sembli que s'ha fet malbé; la teva teranyina és una teranyina d'amor, l'atmosfera guaridora del bé. Amb quina paciència i constància l'aranya està a punt de fer una altra teranyina quan la vella ja no li serveix. Per molt que el dimoni (el pensament mortal) faci veure que escombra Déu fora dels nostres pensaments; nosaltres estem sempre a punt de posar-nos drets per discernir la Seva presència, i abocar sobre tothom aquesta consciència de benedicció.

 

468- VETLLA, que t'adonis que la ment mortal és fonamentalment pessimista. Si hom no ho sap, pot personalitzar aquest pessimisme i creure's que aquesta sensació és seva. L'antídot és afirmar la regla divina, que totes les coses treballen pel bé dels qui estimen Déu.

Un home malalt és la víctima del pessimisme de la ment carnal. Pot saber que hi ha gent que ha estat guarida per la Ciència Cristiana; i tanmateix és encalçat per la suggestió que potser ell no en serà. Si el dimecres pogués estar ben segur que el dilluns al matí es llevaria guarit del tot, quedaria guarit l'endemà mateix!

De vegades hem de declarar que ja és hora de desclucar els nostres ulls esmorteïts i veure que som guanyadors i no pas víctimes! Com a fills de Déu som els amos, i la ment mortal amb el seu pessimisme és anorreada!

 

469- VETLLA, que no facis diferències entre les ments mortals. Les begudes refrescants poden tenir diferents gustos, però fonamentalment són la mateixa cosa. La història de Caïm demostra que allà on hi trobem la ment mortal, si escandellem prou fons hi trobem un assassí. Tots els engalipadors són iguals, tant és on els trobis.

Quan la ment mortal se sent ofesa, exposa la seva naturalesa assassina. Quan la Veritat la comença a destruir, esdevé l'àvol magnetisme animal, mirant de posar pals a les rodes a aquesta destrucció. No et creguis mai que la ment mortal, com a creença, sigui inofensiva, simplement perquè en sembli. I per la mateixa raó, no et creguis mai que sigui real, puix Déu és l'única Ment.

Un cop la Sra. Eddy va acomiadar el seu conductor, declarant a l'Adelaida Still que era perillós tenir-lo a prop. I això  simplement perquè va detectar que l'error el dominava i no se n'adonava, ni escoltava els seus consells. Tothom qui actua sota el domini la ment mortal és un perill pel qui mira de reflectir Déu.

 

470- VETLLA i enrecorda't que, que si no domines l'error d'entrada, et dominarà a tu de sortida, com diu el nostre llibre de text. Això no és una raó per desanimar-se, ans una crida per estar a l'aguait. El maldar per a controlar els pensaments malignes no és una lluita com l'entén la ment mortal; és el mirar de discernir-ne el no res i el poder de Déu per a foragitar-los. És el maldar per a discernir la teva capacitat de reflectir només els pensaments de Déu.

 

471- VETLLA, que havent après les maneres de fer i els mètodes del magnetisme animal, no et quedis en aquest pla negatiu. La Sra. Eddy va escriure, “Ensenya als teus estudiants les pretensions de l'àvol i ignorant magnetisme animal. Després ensenya'ls-hi a no romandre-hi, ans a amarar les seves ments d'amor per a no ser maculats per la ment àvola que tenen el perill de témer i, doncs, d'encomanar-se.”

D'afegitó a aquesta carta, la Sra. Eddy hi afegí, “No faig vacances, treballo més que mai.” D'això en deduïm que no podem fer vacances del nostre maldar per a servar-nos lliures del magnetisme animal. Hem d'estar a punt sempre d'abraonar-nos sobre les suggestions malignes i foragitar-les. L'error no fa vacances; i nosaltres doncs, no podem aturar la nostra tasca d'encarar-lo i reduir-lo al seu no res nadiu.

 

472- VETLLA, que t'adonis que les paraules de Jesús, “Dóna i et serà donat,” és una llei que té en si mateixa el poder d'acomplir-se. Obeir-la amb bona intenció vol dir exercir-la, i fer doncs, l'experiencia de la seva promesa.

 

473- VETLLA, que no acceptis la suggestió que l'error té una causa o un efecte. És una creença sense causa ni efecte. Una vegada la Sra. Eddy va resumir tota la pretensió del mal, simbolitzat per la serp,  “existint sense causa.” La discussió de la causa i de l'efecte tocant a l'error és simplement per a fer-nos bons de fer de la matèria, ment, i capir l'afirmació que fa la Sra. Eddy a la pàgina 105 dels Miscellaneous Writings “Els sentits físics no copsen res més que el seu estat de pensament subjectiu.”

 

474- VETLLA, que no nodreixis el desig de desempallegar-te de la pràctica externa del pecat per a poder esguardar la teva personalitat humana cofoi, pensant que és acceptable per Déu i pels homes. Aquest desig pot posar un treballador a la bona via, però s'ha de depassar, puix per Déu un sentit humà no és mai acceptable per molt purificat que sigui.

A la Ciència només delegem la puresa per a poder reflectir Déu. Vencem el pecat per a poder gaudir constantment de la consciència d'unitat de l'home amb Déu. Si l'home mortal mercès a la Ciència és bo d'assolir el punt de poder esguardar la seva creença d'una personalitat material cofoi perquè és bona i polida, té tots els números d'esdevenir un hipòcrita cregut, que a la vista de Déu és pitjor que l'anomenat pel món pecat exterior, perquè suggereix un assoliment fals.

 

475- VETLLA, que no miris de fer la feina de la Veritat. La Sra. Eddy va dir ben clar, “Roman quiet i declara la Veritat. La Veritat fa la feina.”

 

476- VETLLA, que tinguis un concepte just del què les negacions acompleixen a la Ciència. Un cop un estudiant tenia mal de cap. El negà i pregà que se li ensenyés on l'havia fallat. Li va demanar a Déu que li ensenyés la lliçó que li calia aprendre, però el mal no afluixà. Finalment va pregar, “Oh, Déu meu, gronxa'm que m'adormi al Teu coll.” El mal li passà de cop.

Va aprendre que heure-se-les amb l'error, o negar-lo, no guareix. El mal es fongué quan cercà un sentit positiu del bé, que engoleix l'error. Per això la Sra. Eddy digué, “No deixis mai un tractament fins que la consciència sigui batejada d'Amor.”

 

477- VETLLA, que no neguis l'existència del magnetisme animal com a creença, abans de d'haver fet la feina de destapar-lo. La Sra. Eddy va dir, “La regla per assegurar la victòria de la Ciència és aquesta: Fes-te  testimoni de l'existència del magnetisme animal com d'una creença maligna que ha de ser encarada i dominada. Negar-ne l'existència posa pals a les rodes a la teva victòria sobre l'error.”

Aquesta declaració de la nostra Cap contradiu la que fa a Ciència i Salut, “Conquereixes l'error negant que sigui veritat”? (Pàgina 339). Com destruïm una serp? Primer l'hem de veure. El magnetisme animal s'ha de reconèixer com la creença mesmèrica que pretén enterbolir la consciència que l'home té de Déu. Hom s'ha de desvetllar i copsar que el magnetisme animal és una creença maligna, abans d'aplicar-hi la regla que el fa irreal. Si dius que no existeix abans d'haver-ne destapat les operacions, pot semblar que l'ignores.

L'error s'ha de destapar des del punt de vista del sentit material, puix és tan real com el sentit material. Només el sentit espiritual en pot veure la irrealitat. És clar en si mateix que el magnetisme animal és una falsa creença. Tanmateix, has de reconèixer que la tens, per a poder-te'n desmepallegar. La negació categòrica que hi hagi cap falsa creença de naturalesa mesmèrica anomenada magnetisme animal, és com tallar  una mala herba i deixar-hi les arrels.

 

478- VETLLA, que no t'estovis davant de l'error i hi siguis tolerant i agradós, perdent l'autoritat que hi tens. La Sra. Eddy declarà que alguns dels seus estudiants eren tan tous com un puré! També va dir, “Quan blasmes el pecat, no pots ser agradós amb el pecador .... Al moment que ets agradós amb l'error o a l'error, no hi pots fer res. Hi ha d'haver autoritat.”

Una vegada un guardacostes va manar grollerament a un home que marxés de la riba quan es ponia el sol. Tot seguit amb veu dolça i amigable digué, “però si vol s'hi pot quedar.” Probablement se sentia sol; tanmateix era temps de guerra i el seu deure era ser estricte i no afluixar amb ningú que s'acostés a la riba. Déu ens ha cridat a arrestar tots els intrusos mentals, i el nostre deure és ser-hi durs, puix fem la guerra a tota mena d'error. Perdem la nostra autoritat si, per sentimentalisme, ganduleria o sense estar a l'aguait, ens estovem i fem tractes amb l'error de la mena que sigui.

 

479- VETLLA, que no admetis la personalitat tot creient que un guaridor és més bo que un altre, o que la Sra. Eddy era la guaridora més bona de tots. Déu (la consciència divina del Bé Suprem) és l'únic Guaridor. Qui obre la porta i hi deixa entrar Déu és aquell, a través del qual, arriba el guariment. La Sra. Eddy ens va ensenyar com obrir la porta, però la seva habilitat en aquesta direcció depassava amb escreix la de qualsevol dels seus seguidors.

Què és la personalitat? És la creença que l'home pot ser quelcom per si mateix a part de Déu.

 

480- VETLLA, que defineixis el pecat com l'acceptació del mesmerisme que l'home està separat de Déu, i que en aquest estat de separació pot tenir salut i ser feliç. Quan hom destrueix aquest sentit de pecat, l'exposició de l'existència mortal com una clofolla pot crear neguit i patiment, però finalment mena a la joia de discernir la unitat de l'home amb tot el bé.

Si patines sobre glaç creient-te que t'aguantarà per sempre, a mesura que pugi la temperatura, t'aniràs apropant al punt on hauràs de reconèixer que estàs en perill. Refiar-se de la bonesa parent i de la permanència de les il.lusions mena al desengany inevitable. A les pàgines 22 i 296 del nostre llibre de text, se'ns hi diu que en desvetllar-nos a les exigències del Crist, experimentem patiment; i també que la creença mortal ha de perdre tot el goig que li fornien l'error i el pecat per a poder-los deixar de banda.

 

481- VETLLA que t'adonis que el progrés és la llei de Déu; la teva confiança en Déu, doncs, s'ha de fer cada dia més gran. Pots començar pensant que Déu és com un neumàtic per fer servir a l'hora d'una emergència. Després aprens a emprar Déu gairebé sempre, mentre encara t'agafes a la ment mortal com si fos el neumàtic d'emergència. Tanmateix, ha d'arribar l'hora que et refiïs del tot de la Ment divina.

 

482- VETLLA, que t'enrecordis que Jesús va comparar l'error que en tu et fa veure l'error del germà, amb el seu, declarant que era com una biga en relació a una brossa. Una brossa és una pàrticula ínfima de la biga. Quan esdevenim conscients de l'error dels altres, hauríem de fer memòria que la nostra tasca és heure-ens-les amb l'error dins nostre que ens fa veure l'error dels altres. Només aleshores podem ajudar el nostre germà. L'error dins nostre que veu l'error dels altres és el que hem d'encarar i foragitar. Aneu a Mateu 7.

 

483- VETLLA, que et creguis realment que l'error no pot anar existint ni tenir la pretensió d'existir quan se'n fa una regla de la declaració de la Ciència Cristiana, que Déu no l'ha fet mai, i doncs, no existeix ni és real. A l'hipnotisme allò que és fals sembla que existexi per culpa d'un fals estat mental de la víctima. En tornar al seu estat normal, s'adona que tot el que semblava real, és irreal. Tornar a l'estat mental normal és, doncs, la regla per a destruir totes les il.lusions de l'hipnotista. La víctima es podria creure que la seva tasca és fer callar totes les suggestions que se li presenten. Quin alleujament saber que no li cal fer aquesta tasca! Només li cal desempallegar-se de l'encanteri que pateix.

 

484- VETLLA, que estiguis a l'aguait de la necessitat de treballar diàriament per a destruir el clam del prejudici contra la Veritat a la ment dels mortals, o per a ser més exacte, a la ment mortal. Quan hom sap què és realment la Ciència Cristiana, i s'hi gira d'esquena, ha de passar comptes amb Déu; però quan la rebutja per culpa d'un prejudici que hauria estat destruït, si el nostre maldar hagués estat més fidel, serem nosaltres els qui haurem de passar comptes amb Déu. Als mortals se'ls hi ha de fornir un tracte just tocant a la Ciència Cristiana. Com es pot fer tret que nosaltres hi fem la nostra part per a destruir tot el prejudici induït en contra Seva?

Ningú podria estar-se'n d'estimar la Ciència Cristiana, si sabés què és realment. Una de les raons que ens amoïnen tocant al Catolicisme Romà, és que a la ment dels seus adherents hi és induït de ben aviat un prejudici contra la veritat, que cal destruir abans no puguin copsar un besllum de la vàlua del què tenim per oferir. Puix el nostre camp és el món, hem de fer la feina que li forneixi al món sencer l'oportunitat de saber  què tenim realment.

 

485- VETLLA, que t'adonis que la Sra. Eddy no només féu la demostració d'escriure Ciència i Salut, amb Déu d'autor, ans hi afegí el guariment espiritual que tots els qui la lleigeixen tenen el privilegi d'experimentar. També va ensenyar Ciència i Salut, en parlà, en va escriure cartes als seus estudiants, i la va viure. Quan estudiem la seva vida i le seves obres, doncs, se'ns exigeix de transformar-ho tot i fer-ne Ciència i Salut. Aquest maldar promourà el creixement espiritual, i revelarà el sentit i les aplicacions més enlairades de la Veritat que hom està a punt de capir.

És com si Ciència i Salut fos la Roca que Déu va llençar dins del toll de la consciència de la Sra. Eddy. De seguida les ones d'anells concentrics s'escamparen per tot el seu pensament i la seva vida. No n'hi ha prou, doncs, d'estudiar la Roca, n'hem d'estudiar també el anells si volem tenir l'esperança que s'escampin pel nostre pensament i la nostra vida.

El vint-i-cinc d'Agost del 1908, la Sra. Eddy li va dir a un treballador mental de casa seva: “Cada cop que vetllis digues: la cara de la Sra. Eddy no està deformada. Els seus ulls són grossos i naturals; la vista, l'oïda i la memòria no es perden mai. Les juntes dels seu dits són naturals.”

Si llegim aquesta vetlla sense parar-hi gaire esment no sembla que sigui Ciència i Salut, oi? Llegiu la pàgina 486:23 i 243:32.

Quan hom aprèn la manera científica de fer servir el poder diví per a fer visibles bons resultats, la demostració exigeix que hom exposi la necessitat humana. Per què has d'invocar el poder diví si no tens al pensament la necessitat específica que cal sadollar? A la pàgina 54 de Pulpit and Press hi trobem aquesta cita aprovada per la Sra. Eddy, “Allò que és perfectament natural és perfectament espiritual.” Què feia la Sra. Eddy ans demanar als seus estudiants que a les seves vetlles hi veiessin l'home perfecte, del tot a part dels contrafaïments de la materialitat? Els bons resultats físics demostrarien que el seu maldar era l'adient.

 

486- VETLLA, que t'enrecordis que quan hom està mesmeritzat, no té el control de la seva parla ni de les seves accions. Una pregona intuició del mot pecat tal com l'emprava la Sra. Eddy, el defineix com donar-se al mesmerisme que suggereix vida, intel.ligència i existència separada de Déu. La Bíblia declara que som els servents d'aquell a qui obeïm i acceptem com el nostre amo. Saber això ens ensenya que quan hom actua governat pel mesmerisme de la creença mortal, és del tot futil que vulgui controlar la seva paraula i la seva acció. Si ho mira de fer, no reeixirà. Només si hom se les heu amb la creença del mesmerisme i reconeix el govern de la Ment divina pot parlar i actuar en harmonia amb la llei divina. I també ens ensenya a impersonalitzar la parla i l'acció dels altres. Mai no personalitzem la xerrera que surt de la panxa del ventríloc, oi?

 

487- VETLLA, que t'adonis que, a la Ciència, guarir el malalt és sempre simple i directe. Es fa difícil només perquè l'error ens vol fer creure que hi posa entrebancs, per a no deixar fer la bona tasca. Un cop la Sra. Eddy va escriure, “La llei de la ment mortal que diu que la nostra tasca, sigui la que sigui, no servirà de res, s'ha d'esbotzar. Sàpigues primer de tot, que cap llei d'aquesta mena pot posar pals a les rodes a la Veritat. Segon, que aquesta mena de llei no existeix. Tota la llei és divina i aquesta llei de la ment mortal és només la imatge capgirada de la Llei de Déu. Revessa-la i hi trobaràs la llei divina: que tots els pensaments de la Veritat han de fer el seu efecte.”

Un altre dia, quan la publicació del seu llibre La Unitat del Bé feia sis mesos que s'ajornava, va escriure, “Ja saps que el camí està barrat en la mesura del pes del bé que s'hi ha de fer passar.”

 

488- VETLLA, que t'adonis que, just com la demostració i la influència benigna de la Sra. Eddy roman avui amb nosaltres per a beneir i guarir a tothom qui se'n sap aprofitar, la temptació de desviar-se'n, que seduí alguns dels seus estudiants, també roman com un error que cal detectar i vèncer.

L'Augusta Stetson va proposar l'argument que el Científic Cristià, puix reclamava tot el bé, hauria de gaudir del bo i millor de tota cosa. I emparant-se en aquest argument es va deixar arrossegar per la materialitat. No hauria estat malmenada d'aquesta manera, si hagués discernit que a la Ciència Cristiana les possessions només són permisibles quan fan palès l'Amor diví demostrat. Fins i tot així representen una temptació i un perill. Job se n'adonà, i va demostrar que la via del Mestre, o sigui cercar primer el regne de Déu i que la resta hi fos afegida, era la més segura.

 

489- VETLLA, que a l'hora de la demostració observis un ordre científic. Quan fem una passa endavant seguint aquest ordre, el podem servar i ens hi podem agafar; però no és assenyat mirar d'anar més enllà de la nostra posició.

Un dia del 1908 o del 1909 la Sra. Eddy li va manar a la seva minyona que llencés el respall de la pell que penjava del capçal del seu llit i que feia servir de tant en tant per a fregar-se l'esquena. I va escriure a la primera pàgina de la seva Biblia amb la data, “Avui he llençat el meu respall de la pell,” i signà.

D'això n'aprenem que la Sra. Eddy encarava els clams del materialisme seguint el seu ordre, just com hom neteja el pati recollint primer els papers, després les fulles i finalment les brosses. Heure-se-les amb el clam de la picor no sembla un error que demani demostració, puix esgarrapant-se hom se'l treu de sobre. Tanmateix la Sra. Eddy finalment arribà al punt on fins i tot el més lleu reconeixement de sensació a la matèria rebia el seu rebuig i esmena. Va reconèixer que la demostració era prou notable per a mereixe's un lloc a la Bíblia.

Al llibre de text se'ns hi diu que emergim gentilment de la matèria vers l'Esperit, -però no pas lentament. Hem de fer les passes que se'ns posen davant nostre cada dia, però no hauríem de mirar de passar per alt cap passa amb urc o zel intemperat.

 

490- VETLLA, que t'adonis que l'amor i la misericòrdia de la Sra. Eddy pels seus enemics era la seva Ciència, i el seu Cristianisme. L'única manera d'heure'ns-les científicament amb els nostres enemics és estimant-los i compadint-los. La Sra. Eddy va dir, “Perdonar els teus enemics equival a no tenir-ne.”

Jesús va poder anar a trobar l'odi dels seus enemics amb el seu amor i la seva misericòrdia, com ens diuen les seves paraules, “Pare, perdona'ls perquè no saben el que fan.”

Només quan impersonalitzem l'error podem estar ben segurs que no malegem l'oli i el vi. Si visquéssim al temps de l'Imperi Romà i volguéssim destruir un vaixell ple d'enemics, un vaixell remat per esclaus, homes del nostre país que havien estat capturats, tindríem molta cura de matar només l'enemic i de no fer mal als nostres amics. Sempre malegem l'oli i el vi quan condemnem els individus, els odiem o els identifiquem amb l'error. No pots encarar l'error científicament fins que no estimes i tens pietat del canal per mitjà del qual l'error sembla que arribi.

 

491- VETLLA, que servis la teva joia, com digué la Sra. Eddy. Els Científics Cristians han de rebentar parets primes i parets gruixudes i han d'estar a l'aguait del clam del desencoratjament, quan treballen fidelment i no veuen resultats immediats de la seva feina.

El desencoratjament no és res més que un argument del magnetisme animal dissenyat per aturar la nostra bona tasca. Ningú que faci una bona tasca es pot escapolir d'aquest d'assetjament que li vol fer llençar el barret al foc. El remei és reconèixer aquest fet i fer anar la joia de bracet de la seva feina.

Per què l'error hauria d'argumentar que la nostra tasca no serveix de res, si no fos que serveix de molt? A l'estudiant que no acompleix res se'l deixa tranquil. La Sra. Eddy va dir, “L'error no dispara trets als homes morts.” Als estudiants morts l'entrebanc dels desencoratjament que els hi vol fer llençar el barret al foc no els encara mai, puix no fan res.

 

492- VETLLA, que tinguis al cap la possibilitat d'arrodonir el teu problem ahumà en un temps raonable. La Sra. Eddy un cop va cloure una carta dient, “De quina manera més estranya s'acaben les coses a la fi d'aquesta centúria! Tant de bo les nostres vides quedin arrodonides i tot error destruït!

Si hom fes uns mitjons de mitja i no els clogués en un moment determinat fent-hi els dits, podria anar fent mitja i no acabar-los mai. Aquest problema humà no és de cap manera etern. Qui fa un tunel a la muntanya no sap mai quan pot arribar a l'altra banda. Les nostres vides poden quedar arrodonides i tot l'error destruït en un temps raonable i n'hem de ser ben conscients. Aneu a Ciència i Salut, pàgina 574:1.

             

493- VETLLA, que t'adonis que tot el que declares sobre l'error, els seus clams, com encarar-lo, i el fet què és il.lusori, tot és en si mateix irreal. El nostre tractament de l'error és com treure pintura amb un decapador. Quan la feina és feta llences tant la pintura com el decapador, i deixes només la fusta natural. La senyora Eddy va dir un cop, “No podem parlar fort de la Ciència Cristiana ni de l'espiritualitat perquè parlar és material.”  De la mateixa manera tot el que diem o pensem pel que fa a l'error és material, no pas espiritual. És una necessitat temporal, però només els fets del bé són realitats eternes.

 

494- VETLLA, que t'adonis que és una cosa molt arriscada ser un practicant de la Ciència Cristiana si havent-te-les amb il.lusions no estàs a l'aguait i permets que el teu pensament quedi inoculat amb la sensació que són reals. L'únic mètode d'operació de l'error és l'inoculació mental. A la 16ena edició del nostre llibre de text, la Sra. Eddy hi va escriure, “També aprendràs que la transferència d'imatges mentals, d'una ment mortal a una altra tendeix a inocular ràpidament el virus de l'error.” Tot en un cas de malaltia tendeix a inocular-nos de falsia. És arriscat ser un salvador, perquè un home que s'anega de vegades mira d'arrossegar al qui voldria ser el seu salvador.

Sovint a un pacient li sembla que un practicant farà més bona feina si li pot fer sentir com n'és seriosa la condició que pateix. Un pacient li digué un cop al seu practicant, “Veig que no me'n surto de fer-li veure com n'és de seriosa la meva condició i del malalta que estic.” El practicant li replicà, “Si poguessis, valdria més que cerquessis un altre practicant perquè jo no seria bo d'ajudar-te!!”

El practicant que fa bé la seva feina està del tot protegit de qualsevol persona a la terra, puix fa la seva feina sota la protecció de l'Altíssim, i es guanya aquesta protecció fent bé als altres. Només està en perill quan, amb el temps i havent tractat molts pacients, es cansa de fer la feina ben feta, i passa per alt de netejar casa seva després de cada cas.

 

495- VETLLA, que te'n recordis de la regla, “Si t'agafes l'error seriosament, l'error t'agafarà a tu seriosament,” emprant contra teu la mateix arma que li has fornit. L'error és només una creença, i hom en rep exactament allò que hi posa. Posem-hi el discerniment del seu no res i de la totalitat del bé, i la convicció que no hi ha res en nosaltres que hi pugui respondre, creure-hi o tenir-ne por. Tampoc res ni ningú no ens pot fer marxar del cap ni ens pot fer negligir que cal encarar-lo amb fermesa i reduir-lo al seu no res nadiu en tota circumstància.

L'error no pot ser seriós si tu no li fas. Que la teva rialla, doncs, vagi sempre un pas davant del teu plany. La Sra. Eddy va dir un cop, “N'hi ha que us agafeu la vida massa seriosament. El sentit de l'humor és una gràcia salvadora.”

 

496- VETLLA, que t'adonis que ets un terror per l'error, que la teva consciència de Déu és tan efectiva i poderosa i ets el custodi d'un poder tan gran, que al moment que l'apliques, actua, fon l'error, i deixa el bé infinit omplint tot l'espai. Ha d'arribar l'hora que ens reconeguem agressors de l'error, més que no pas defensors de la fe. Tenim la temptació de pensar que existeix una gran mentida que reclama ser un poder, i que ens n'hem de protegir per sempre. Que com els cavallers de l'antigor hem de cavalcar endavant amb l'armadura i l'espasa per a defensar-nos contra l'error, i d'aquesta manera  destruir-lo. Tanmateix aquesta concepció no s'adiu amb la declaració de la Sra. Eddy que ella feia la seva tasca amb el discerniment que Déu ho és Tot. La resposta és que aquesta és una fase necessària, però temporal, de la nostra experiència. Ens hem de reconéixer com un terror per l'error, fins que arribem al discerniment que no hi ha error puix Déu ho és Tot.

Hi ha estudiants que no reïxen perquè veuen el magnetisme animal com un lleó, i ells es veuen com conills. Nosaltres som el lleó equipat amb  el poder infinit de Déu. La mentida recula quan l'encarem amb el coratge diví.

La Sra. Eddy un cop va dir, “El magnetisme animal no té poder, però l'has d'encarar i reduir-lo al no res com si el tingués tot.”

 

497- VETLLA, que mesuris el teu creixement pel raser de Déu i no pel dels homes, per la distància que els teus germans en Crist han caminat amb tu, i no per la distància que has fet sol allunyant-te'n. Jesús ens digué que quan siguem enlairats arrossegarem amb nosaltres tots els homes. A mesura que ens enlairem vers la consciència de l'harmonia eterna, hem de sentir que hi arrosseguem tota la humanitat, puix la filiació divina és de tothom.

 

498- VETLLA, que contemplis Déu com l'origen tant de l'afecte com de la protecció. Pots fer memòria d'aquest punt capint que Déu és Pare-Mare (Protecció i Afecte). Aneu als Miscellaneous Writings, 263:12. A la guerra, homes que mai no han pregat, s'Hi giren cercant protecció; però la qüestió és, què faran quan la guerra s'acabi? Si no han desenvolupat un sentiment d'afecte vers Déu, és molt probable que els Hi marxi del cap, i els bons efectes d'haver estat empesos a refiar-se'N a l'hora de la tribulació, es perdran. Sentir que Déu ens protegeix, ens Hi fa girar a l'hora de les tribulacions, i estimar-Lo ens En fa enrecordar quan no patim tribulacions.

 

499- VETLLA, que t'adonis que l'error que va de bracet del clam del magnetisme animal, no és que el dimoni sigui dins nostre, ans que Déu n'és fora. Podem esguardar la guerra, la malaltia i el pecat simplement com fases del clam que l'home no hi és. Quan ens adonem de l'omnipresència de l'home, sabem que no hi poden haver guerres, ni pecat, ni malalties ni mort, puix l'home és la idea Crística de Déu, reflectint per sempre l'harmonia de l'Amor diví.

 

500- VETLLA, que t'enrecordis que només l'espiritualitat pot heure-se-les amb les pretensions de la mala pràctica dels altres, i de la mala pràctica feta als altres i a tu mateix. Només espiritualment l'error es pot veure com un clam impersonal. Només d'aquesta manera es pot destruir el clam sense malejar el canal. Un cop la Sra. Eddy va escriure a la Sra. Júlia Field-King, “Veig que no pots agafar la personalitat sense fer-la real per a tu mateixa ni fer mal a l'individu; deixa-ho córrer, doncs. Aquesta habilitat és espiritual. No hi pot entrar cap sentit humà, material o mortal perquè posa pals a les rodes als bons resultats, tant pel pecador com pel qui en pateix l'efecte.” També va escriure, “Hom només s'ha de protegir de les seves pròpies falses creences; l'únic mal pensador o mal practicant mental que hi ha és un mateix; -la biga al nostre ull és tot el mal que hi ha. Tota la nostra batalla és dins dels confins del nostre pensament.”