Una Paràbola explicativa de la Ment Mortal o Àvol Mesmerisme Animal
El Psicòleg i el Màgic
Comentari introductori
La Ciència Cristiana. El seu ensenyament clar i correcte. H. Eustace
Un Estudi Psicològic presentat com una història. C. Rodwick. 1920
Benvolguts germans Científics,
Vosaltres, com a Científics Cristians o homes i dones pensadors, trobareu aquesta “Història” d'un gran interès vital ni que no hi hagi ni una engruna de Ciència Cristiana pura. Jesús en ensenyar el Cristianisme pur emprà paràboles per a il.lustrar punts específics i aquesta “Història” s'hauria d'agafar com una paràbola que il.lustra perfectament el fet que la suggestió hipnòtica no pot engalipar una ment que s'ha enfortit amb la veritat de tot fet i circumstància negativa que se'ns presenta.
En aquesta narració de la recerca del Professor Herman von Scholz s'hi fa palès que fóu bo de resistir tot el maldar de l'hipnotista hindú per a engalipar-lo mentre les suggestions se li presentaren com fenòmens anormals o experiències inusuals, tanmateix caigué a la temptació de donar-se a les suggestions de la gana i la set “normals.” Pel Professor la matèria “normal” era real malgrat haver-se fet prou fort per no creure en cap manifestació inusual que l'adepte Hindú semblava que pogués conjurar.
Han passat setanta-cinc anys des que Ciència i Salut va ser donada al món l'any 1875, amb el seu missatge ressonant “No hi ha vida, veritat, intel.ligència, ni substància a la matèria. Tot és la Ment infinita i les Seves infinites manifestacions, puix Déu ho és Tot-en-tot.” Com a Científics Cristians, us ho creieu? Accepteu allò que anomenem “matèria normal” com una realitat i mireu d'abolir “la matèria anormal” com gairebé fóu engalipat de fer el Professor von Scholz?
A Ciència i Salut la Sra. Eddy hi declara, “el magnetisme animal o hipnotisme és el terme específic per a designar l'error o ment mortal.” Això vol dir, és clar, tota la creença mortal tant si es presenta com una cosa pretesament normal o anormal. Qualsevol cosa que s'autoanomeni material és una il.lusió hipnòtica, el producte del magnetisme animal operant com ments àvoles. Els seus pretesos efectes només és poden anul.lar discernint que la Ment divina és l'única i sola Ment i que aquesta Ment abraça dins Seu tota manifestació, i doncs, tota normalitat, tota perfecció. Bàsicament discerniu que sempre només us les haveu amb Déu, i que aquest heure-se-les amb Déu, interpretat humanament o traduït al llenguatge de la negació, es copsa com heure-se-les amb “el magnetisme animal o hipnotisme.” Que n'és d'essencial, doncs, desvetllar-se! Com va dir St. Pau. “Desvetlla't tu que dorms, alça't d'entremig dels morts, i el Crist t'il.luminarà.” No és estar “mort,” romandre a les fosques d'allò que realment, a nivell de creença, opera com l'enemic de la humanitat -la suggestió hipnòtica? No és “claror” desvetllar d'aquesta “mort” el Crist, la veritat que l'home, entès com l'activitat de Déu està sempre desvetllat per a copsar tot el bé i adonar-se sobretot de la finesa de les suggestions i direccions de la ment àvola que no és res fora de la negació de la direcció de la Ment divina?
Molt sincerament Vostre,
Herbert W. Eustace
El Psicòleg i el Màgic
La Història. Part I
La Ciència Cristiana. El seu ensenyament clar i correcte. H. Eustace
A les primeries del segle Vint (o per ser més exactes l'any 1910) quan al món educatiu se li plantejà el repte de treure l'entrellat dels misteris del què es coneix com Màgia o Art Negre, la facultat de Heidelberg hi va demostrar un gran interès i els seus membres discutiren abrandats si valia la pena fer-ne la recerca.
N'hi havia que no recolzaven la recerca d'un tema d'aquesta mena puix una recerca amb tots els ets i uts exigiria la residència d'experts en un país estranger, i aquestes energies a casa es podrien encarrilar a solventar problemes més pràctics, i més benèfics pels homes. D'altres pensaven que malgrat tenir els recursos per malaguanyar en una recerca tan frívola, al capdavall hom s'adonaria que tot aquest maldar no treia cap a res ni valia la pena.
El Sr. Herman von Scholz, Professor de Ciència, estava ben predisposat a favor de la recerca. Pensava que se'n treurien amples beneficis tot afegint coneixement científic al que ja es tenia, ja fos per la descoberta de nous fets, revelant del cert els paranys de l'art, o aprovant o desaprovant determinades teories psicològiques que tenia al cap, i que justificarien els fenòmens anormals revelats o aparentment revelats pel Màgic. I puix el tema per ell era d'allò més cabdal, també estava a punt d'exilar-se als llocs més remots de l'Índia, si els Directors acceptaven de pagar la meitat de les despeses fins que pogués fer una explicació científica de l'art del Màgic. Amb aquest entusiame d'un dels seus científics de més renom, els Regents no van perdre el temps i van triar el Doctor von Scholz per a representar la Universitat a la recerca de l'Art dels Màgics de l'Índia.
En von Scholz era un home “gros” tan mentalment com físicament, cepat, però no pas gras, dret com una sageta; un gran erudit, un bon observador.
A la seva joventut se'l coneixia com “l'agosarat Scholtz,” i la seva fesomia plena de les cicatrius que nafres de cops de sabre hi havien deixat, era testimoni que el càstig no li era aliè.
En von Scholtz va decidir “anar a trobar el lleó al seu cau” i es va embarcar de seguida cap a l'Índia, la llar dels Màgics. Si hagués pogut preveure els trencacolls i les estranyes experiències que el fat li tenia a punt, molt probablement hauria dit, “Que hi vagi en Jan.”
Al Professor van Scholtz se'l tenia per un dels científics més bons d'Europa, i estava qualificat en tots els aspectes per a fer l'arriscada tasca que tenia al davant.
Arribat a Bombai, i assegut a la balconada de l'hotel de més renom de la ciutat, el Professor va sentir que algú el cridava pel nom. Fent una ullada al seu voltant, va veure en George Blake, un jove oficial anglès, que uns quants anys enrera havia estudiat a Heidelberg, atansant-se-li amb els braços estesos, i dient “A quina bona sort li devem aquest plaer?”
El Professor, posant-se dret, saludà el jove oficial, i ben aviat li féu saber què l'havia menat fins a l'Índia. “Ras i curt,” digué en von Scholtz, “He vingut a estudiar, a treure l'entrellat, a esbotzar o explicar, científicament si es pot, les extraordinàries exhibicions dels màgics de l'Índia; però primer voldria fer la coneixença i guanyar-me la confiança d'un adepte de la màgia. No em puc permetre de perdre el temps amb un novici. Vull un problema real per solventar, si són bons de fornir-me'n un. M'explico prou bé? Quina és la perspectiva? Què en sap de la seva màgia?
“Bé,” digué en Blake, amb peus de plom, “hi ha màgics a la ciutat que fan proeses o allò que semblen fenòmens remarcables, que no puc explicar. L'expert més gran, i mestre de molts, féu una exhibició aquí a la ciutat just tres dies enrera. Viu al Nord de l'Índia. Havia de marxar de la ciutat avui. Hom diu que fa una exhibició en una cova anomenada la Cova del Gat Negre, a les Muntanyes de l'Himàlaia, que els mateixos membres de la seva secta no poden seguir sense perdre el seny. He sentit que alguns dels seus seguidors han sortit de la cova esfereïts quan l'espectacle tot just havia començat. El mateix màgic es vanta que no hi ha cap home viu que pugui anar amb ell des de l'entrada de la cova fins al final i tornar, quan ha començat l'exhibició.”
“Si pensa que aquest pot ser el seu home, telefonaré i m'assabentaré de si ja ha marxat de la ciutat.”
“Si us plau, Sr. Blake,” digué el Professor. “El temps s'arrossegarà mentre m'espero.”
En Blake s'afanyà vers el telèfon de l'hotel, i després d'haver esbrinat el què volia saber, tornà amb la informació que el gran Màgic marxaria amb el tren d'un quart de sis cap al Nord, cap a casa seva, que no podia canviar els seus plans, però que seria un gran plaer trobar-se amb el Professor von Scholtz.
En Blake es va treure el rellotge i digué, “Tenim mitja hora per arribar a l'estació. Ara són tres quarts de cinc.”
El Professor von Scholtz no s'hi va rumiar ni un minut; va decidir prendre l'equipatge fins a l'estació, perquè si no podia convèncer el Màgic de quedar-se a la ciutat quinze dies més, marxaria amb ell ni que hagués de fer mitja volta al món.
En von Scholtz li va fer saber les seves intencions a en Blake, que no va perdre el temps i ben aviat posà un carruatge a la disposició del Professor.
En arribar a l'estació van trobar que el Màgic ja els esperava. “Marbado” digué en Blake, saludant el Màgic, “encaixi les mans amb el Professor von Scholtz, el meu amic i antic mestre, i un dels psicòlegs de més renom del món, i puc afegir (digué girant-se vers el Professor) que en Marbado no té competència com a Màgic a la Índia.”
Tots dos homes es van saludar. El Professor von Scholtz va anar de dret per feina i li va oferir a en Marbado de pagar-lo liberalment si es quedava quinze dies més a la ciutat per a poder veure els seus espectacles. En Marbado no podia canviar els seus plans, però convidà el Professor a acompanyar-lo, “Si està segur que el seu viatge no serà endebades, perquè l'haig d'avisar que qui vol estudiar-me a mi i la meva tasca ha de tenir nervis d'acer i no saber què és la por. Fins ara, no l'he trobat aquest home.”
“No el decebré,” fóu la breu rèplica d'en Von Scholtz. El xiulet del tren fóu el senyal de “pugem-hi tots.” Acomiadant-se d'en Blake, tots dos experts s'enfilaren al tren. Els bitllets deien que Rawal, 1200 milles nord-oest, a la província del Punjab, era la seva destinació. El viatge fóu calmat i avorrit pel Psicòleg. Quan van arribar a Rawal, en Marbado es va proveir de mules i ajudants per a portar-los a ells i traginar els seus equipatges pel corriol del riu Indus vers un punt de les rocalloses Muntanyes de l'Himàlaia, a un dia de viatge.
Van arribar-hi a les sis de la tarda.
L'entrada de la famosa cova era uns cent metres enllà del camp.
El Professor von Sholtz sentí que li calia una bona nit de repós abans de ser testimoni de l'art del Màgic, i a banda, l'endemà volia entrar dins la cova i anar d'una punta a l'altra sol per a comprovar que no hi hagués res de naturalesa deceptiva.
L'endemà quan se'n va haver ben assegurat, tingué la certesa que tot el què passés o semblés que passava, seria el resultat dels seus pensaments, influïts possiblement pel pensament del Màgic. “Podria depassar del tot les suggestions del Màgic?” No n'estava pas segur.
No podria dir res fins que no arribés la primera prova, però d'una cosa si que n'estava segur, de poder caminar fins al fons de la cova i tornar si hi havia la possibilitat física de fer-ho, i aquesta era la prova suprema que en Marbado exigia i deia que cap home podia fer tret de si mateix, quan la seva actuació havia començat i mentre durava.
Després d'haver examinat la cova, en Von Scholtz va penjar la seva hamaca a prop de l'entrada per a vigilar que ningú s'hi acostés fins que el Màgic i ell mateix no hi entressin plegats. D'aquesta manera reduïa la possibilitat de frau al mínim.
“Bé,” va dir en Marbado acostant-se al científic vigilant. “Està a punt per l'ordalia?”
“Ordalia és una paraula forta,” digué en von Sholtz. “Però estic a punt. No m'ha de donar cap altra instrucció?”
“No cap,” digué el Màgic, “tret la d'anar fins al fons de la cova i tornar malgrat el què vegi, senti, escolti o pensi, i malgrat el què em passi a mi. Li asseguro que a vostè no li passarà cap mal. La nostra presència personal il.luminarà la cova, però si en té cap dubte, o sospita d'algun parany, agafi la seva llanterna, tot i que li farà més nosa que servei.”
“De moment l'agafo,” digué el Professor, “i si veig que no em cal, la deixaré.”
Aquest fóu el pinyol de la seva conversa mentre s'acostaven a l'entrada de la cova.
Just quan el Màgic entrava dins la cova, féu un bot cap el costat, per a evitar la fiblada d'una cobra que se li abraonà a sobre. “Aquest rèptils a la nit estan d'allò més esvivallats, Professor,” li va dir, “i tenim moltes probabilitats de topar amb el seu cau abans de començar l'espectacle.” Això fóu tan inesperat que féu dubtar en von Scholtz un moment mentre mirava de saltar per sobre de la serp. “Esperi's, Professor, no s'arrisqui; aquests rèptils són mortals,” i mentre parlava en Marbado va llençar una pedra i esclafà la cobra.
La cova feia si fa no fa tres milles de llargada, segons les mesures que havia fet en von Sholtz al matí. Quan tots dos homes eren 100 metres endins, la cova s'il.luminà de manera misteriosa com si trenqués el dia, de manera que cada un podia afigurar la fesomia de l'altre, i en von Sholtz veient que no li calia la llanterna, la deixà.
En Marbado, encara al davant, féu un bot sobtat cap al costat i cridà el Professor que estigués a l'aguait de les cobres. En von Scholtz vegé que el terra estava literalment ple de serps verinoses. En Marbado li va dir que valia més que tornessin enrera i esperessin que les cobres se n'anessin al seu cau en fer-se de nit, i aleshores podrien passar sense que res els amoïnes ni aturés l'exibició del seu art.
Tots dos homes se'n tornaren caminant fins a l'entrada de la cova i s'hi van asseure fins a mitja nit, parlant de temes científics de pes, donant temps a les cobres, es pensava en von Scholtz, de tornar al seu cau.
Fóu una jugada múrria d'en Marbado, puix suggerí subtilment una situació natural i simple, molt probable a qualsevol regió on hi abunden els rèptils. Finalment en Marbado es posà dret i digué, “Em penso Professor que les cobres ja han tornat al cau per passar-hi la nit, i si anem amb cura podem passar sense destorbar-les; aleshores el podré entretenir amb el meu art.” Tot dient això en Marbado passà al davant, i el seu company el seguí.
Quan el capdavanter arribà al punt de la cova on les cobres els hi havien aturat el pas aquell mateix vespre, féu un crit esgarrifós i caigué a terra. El professor vegé que una cobra s'havia cargolat a la mà dreta d'en Marbado i de totes bandes de la cova en sortiren centenars de rèptils verinosos que aviat taparen el cos ajegut a terra fins que semblà una sola massa cargolant-se.
En von Sholtz s'ho mirava astorat, esgarrifat, sí, petrificat de por, però com hem vist abans, no era un home que es donés gaire estona a aquesta mena d'emocions; li calia temps per rumiar, i s'enretirà una distància prudent per a pensar en tota la situació, puix no se li havia fixat cap límit temporal per a fer la seva tasca. Si l'esdeveniment era un fenòmen natural i no una exhibició de màgia, estava ben justificat de marxar de la cova, però si, d'altra banda, era la primera martingala executada amb traça pel Màgic, el seu deure vers la ciència i el respecte a si mateix li exigien que fes la seva part del programa. Només ell podia decidir. Si era una enganyifa, com podia explicar que els seus sentits li fornissin una informació falsa, si no era acceptant que ja estava sota l'encanteri del Màgic? Si el que veia era real, i mirava d'anar cap dins la cova, la seva mort seria segura i terrible. Com hauria de decidir? com podria decidir? En von Scholtz esguardà la situació des de tots els angles concebibles; va fer memòria de totes i cada una de les circumstàncies del vespre; la cobra a l'entrada de la cova; els voltants naturals i suggestius; la seva conversa; els comentaris d'en Marbado i com matà la cobra; i la seva espectativa de veure l'exhibició de màgia d'en Marbado quan haguessin passat el cau de les cobres. Tot plegat el va convèncer que l'actuació del Màgic ja havia començat, i que l'havia agafat amb els pixats al ventre des d'un bon començament. Amb aquesta anàlisi, va mirar de deshipnotitzar-se a si mateix; i basant-se sobre aquestes hipòtesis va decidir tirar endavant, malgrat el què pogués passar i les conseqüències personals que patís.
Quan es tornà a acostar a la forma ajaguda a terra tapada pel verí animat, l'amarà una suor freda. Hesità; només hi havia un camí; la cova era estreta, i si havia de passar, ho havia de fer per sobre del cos d'en Marbado tapat de serps bellugadisses, cargolant-se.
“No són cobres reals,” digué en von Sholtz fort, com si li digués a en Marbado, “i no hi tenen cap lloc en una ment normal.” I tot parlant caminà de dret sobre els cossos ajaguts, però cridà de mal quan les cobres el fiblaren d'esquerra i dreta mentre tirava endavant, fins que hi hagué passat per sobre. Quina experiència per un home amb el cap sa de passar i retenir la seva salut mental! El Professor es quedà dret una estona eixugant-se la suor de la cara mentre el seu cor bategava com si se li atansés un regiment de tambors. Tanmateix, es va sentir molt alleujat i d'alguna manera triomfant d'haver passat la primera tanca.
Va caminar cap endins de la cova, però no havia anat gaire lluny que veié en Marbado caminant davant seu com si no li hagués passat res; va mirar d'atrapar el Màgic, però l'Hindú servà la distància sense cap esforç aparent.
De cop vegé una paret de roca que s'allargava d'un cantó a l'altra de la cova. En Marbado la travessa passant per una clivella, i la paret es clogué ràpidament i silent, deixant una tanca sòlida entre el Psicòleg i el Màgic. En von Scholtz sabia que no era la paret del final de la cova, perquè quan hi va entrar de dia s'adonà que era de granit, mentre que aquesta paret que li barrava el pas era de marbre. En von Scholtz va caminar fins a la paret i la picà amb la mà oberta, amb el peu; després agafà una pedra i la picà una bona estona, sense treure'n res de bo, puix la paret va romandre tan sòlida com la muntanya.
“Ara veig on la fallo,” digué el Professor, llençant la pedra com si estés fastiguejat amb si mateix per la bestiesa que acabava de fer. “ Mirar d'ensorrar la paret és admetre'n l'existència i picar-la per destruir-la, només la fa més sòlida. La veritat és que la paret no existeix com un fet objectiu. L'hauria d'haver travessat i no pas picar-la amb les mans, els peus, ni martallejar-la; l'hauria d'haver esguardat com una mena de pensament que el Màgic em vol fer acceptar com una realitat objectiva, però que jo nego.” Dient això, aclucà els ulls, tirà endavant, i passà la nosa aparent sense cap entrebanc, i la paret es fongué com la boira s'escampa amb el sol.
A mesura que en von Scholtz s'afanyà endins de la cova, va sentir la veu d'homes una mica més enllà. Semblava que patien un destret. Fità l'ombrívol espai que s'allargava davant seu i besllumà dos homes que corrien encalçats per un tigre de Bengala. L'home del davant afanyant-se per escapolir-se del tigre passà tan a tocar del Professor que li féu perdre l'equilibri. Quan s'aixecà, vegé que el tigre havia atrapat l'altre home i se'l cruspia uns quants metre davant seu.
El carnatge era fastigós. Instintivament el Professor girà cua per marxar de la cova, però no era gaire enllà quan començà a adonar-se que girar cua era negligir el seu deure. Tornant a encarar l'escena, es reafirmà a si mateix, i passant per alt l'evidència dels sentits, s'atansà a l'escena del carnatge. A contracor, tanmateix.
A més de la vista de la bèstia ferotge i la seva presa a mig menjar, l'espetec dels ossos a les barres ferotges, un sentit corroborant l'altre, era una proposta difícil de passar per alt. Tanmateix i malgrat tot, el científic digué, “Això també són il.lusions,” i en dir això tirà endavant, demostrant que es fiava del seu raonament. Però el tigre li va clavar una urpada impressionant, i tanmateix, se'n sortí de passar tot trontollant abans de caure; s'aixecà rabent, i no vegé ni la bèstia ni la seva presa. S'havien fos!
Encoratjat del bé que se'n sortia, s'endinsà més a la cova, preguntant-se astorat què trobaria i si podria romandre ferm sense dubtar ni girar cua a cada entrebanc o suposat entrebanc que li sortís al pas. Es començava a sentir refiat quan va parar esment de quatre homes cent metres lluny que se li acostaven, amb vestits i eines de miner. Alguna cosa els hi fèia gràcia i xerraven i reien, com fan normalment els treballadors quan acaben el seu torn de feina. Tot semblava real, i fet i fet, just allò que hom pot esperar en condicions similars.
Va sentir què deien i va entendre alguns acudits grollers que explicaven. “Segurament això no és màgia,” pensà el Professor, “ans la vida mateixa.” I tanmateix no hi ha res com estar a punt per sorpreses. De cop la terra tremolà! Els homes no feren més acudits i es veien seriosos i esfereïts, i un preguntà als companys de la colla: És un terratremol? Gairebé tot seguit una tremolor més forta sacsejà la terra, una pedra grossa caigué del sostre de la cova, esclafant dos homes, els altres dos, aterrits van anar corrents vers en von Sholtz, però abans d'arribar-hi van caure per un balç que s'obrí al terra de la cova -aquest balç era sense cap mena de dubte el resultat del terratrèmol! Els crits mentre queien esquinçaven el cor, però aviat van ser emmudits pels implacables dits de la Mort. “Aquí hi ha un fenòmen real, inesperat, sobtat, inevitable i més enllà del control de cap Màgic,” va pensar el Professor, “i és fisicament impossible que pugui travessar aquest ample balç al terra de la cova.”
Travessar el balç era de fet un repte. Quan la terra ja no tremolà més, en von Scholtz es va enfilar sobre una gran roca que havia caigut vora seu i s'hi va asseure una bona estona amb els ulls mig clucs, i el cap arrepenjat a la paret de la cova com si rumies pregonament. Quan al final desclucà els ulls i baixà de la roca, digué, “Sé que arrisco la meva vida, però ho provaré.” Va caminar ben conscient fins al balç, i mirant avall, vegé una massa roent de roques foses, i a sobre hi veié el cos mutilat d'un dels desafortunats miners penjant d'un rebordó de roca, a punt de caure dins la fornal de sota on sense cap dubte l'altre miner hi havia trobat el seu fat. La visió només va servir per a enfortir el testimoni dels seus sentits i es féu enrera ple d'esgarrifances. Caminà una curta distància rumiant encara. Passava l'estona i havia de decidir.
Havent arribat tant enllà, el pensament de fer-se enrera se li feia cada cop més anguniós; tanmateix volia estar segur que l'encertava en destriar el real de l'irreal. Es tornà a girar cap al balç, dient: “Haig de demostrar que em fio del meu fil de raonament.” I amb pas segur, encarà altre cop el balç esgarrifós, però en mirar avall, li van tornar a caure les ales del cor. Es va desesperar, retreient-se la seva feblesa. Amb un esforç terrible premé les barres, clogué els punys, començà a caminar amb pas ferm, aquest cop mirant enlaire i ignorant la vista sota els seus peus, tirà endavant. Un moment va sentir com si nedés, però només un moment, perquè en lloc de caure, es va adonar que el terra de la cova era tan sòlid com sempre.
El seu alleujament fóu inexpressable. Si abans mai no havia dubtat de la seva salut mental, ara en dubtà. Tornà enrera fins al punt on s'havia quedat dret a l'altra banda del suposat balç, però no hi trobà cap senyal de terratrèmol ni restes de cap mena. “Que tòfol que he estat, que tòfol! Realment l'Hindú no és un aprenent, i encara no s'ha acabat.”
En von Scholtz sabia que s'acostava al final de la cova, i s'afanyà.
D'on va sortir la bola de llum botant i rebotant des del final de la cova? No tingué temps de raonar perquè l'envestí amb tanta empenta que el féu caure a terra violentment i hi va romandre ajagut com si fos mort. Quan es retornà, tanmateix, s'aixecà, i sense sentir cap mal per culpa de la caiguda, caminà tot dret fins al final de la cova i posà la mà a la paret, acabant així la meitat de la tasca feixuga i angoixant que havia acceptat pel bé de la ciència.
El Psicòleg i el Màgic
La Història. Part II
La Ciència Cristiana. El seu ensenyament clar i correcte. H. Eustace
Mentre en von Sholtz es girava per tornar cap a l'entrada de la cova, no fóu gens estrany que fes un gemec d'alleujament pel fet d'haver acomplert una cosa que cap altre home no havia fet fins aleshores. Aquesta experiència, tanmateix, no el féu sentir més refiat del compte de la seva habilitat de tornar sense esmerçar-hi una gran cura i estudiar cada condició que pogués trobar pel camí. I a més, estava molt cansat. S'assegué un moment per reposar i es deixà arrossegar per una sensació d'embaltiment. També tenia gana, però la set l'anguniejava més.
Mentre seia arrepenjant el cap a la paret de la cova, consumia una gran energia mental mirant de vèncer la sensació de defalliment i d'ignorar les exigències dels sentits físics, i maldant-hi, s'adormí.
Quan es desvetllà va sentir el dolç soroll d'esquitxos d'aigua. S'aixecà a fer una ullada i trobà una deu d'aigua que rajava de la roca uns quants metres enllà. La set li cremava la gola! Hauria de beure'n d'aquesta aigua? La set era genuïna o era una falsa sensació sobreimposada pels pensaments del Màgic? Havia de tornar als principis bàsics i no agafar cap tangent. La tasca que havia començat encara no s'havia acabat i totes les sensacions i aparences que li posaven pals a les rodes per tornar a l'entrada de la cova s'havien de veure com falses i delusives, però decidí que empraria tota sensació o aparença que contribuís a la seva benanaça i li fos d'algun profit, ni que sabés que era falsa; per exemple, havent calculat la quantitat poc usual d'exercici que havia fet travessant la cova rocallosa i el temps que havia passat sense beure ni una gota d'aigua, va deduir que la seva set era genuïna, però havent vist el dia abans que a la cova no hi havia aigua, la presència d'aigua era només una aparença, i si en bevia o semblava que en begués, i si l'aigua aparent li calmava, o semblava que li calmés la set, donar-se a aquesta aigua suggerida per en Marbado, li seria una pedra d'ensopec per arribar a l'entrada de la cova? O si l'aigua aparent semblava sadollar la seva set, no estaria més revifat que no pas si mirés de fer el camí que li quedava sense beure o pensant que no tenia set?
Alguns psicòlegs s'agafen a la teoria que en pic un subjecte es dóna a les suggestions d'un altre, virtualment renuncia a la seva ment objectiva i esdevé un servent obedient de la voluntat d'un altre.
En von Sholtz acceptava aquesta teoria amb certes reserves, (a) que depenia d'alguna manera del subjecte, ser influït o no, (b) i del propòsit que té el subjecte per deixar-se influir, i de les reserves mentals que té mentre es dóna a les suggestions d'un altre.
El savi Professor mantenia que si el subjecte sap ben bé el què vol i està ben determinat a assolir-ho malgrat tots els trencacolls, ni que es doni a una suggestió inacceptable per la raó, que mena la ment objectiva del subject vers una direcció anormal, la ment subjectiva, tanmateix, no aturarà el desplegament dels seus propòsits normals mentre la influència contrària treballa.
En aquest cas podria passar que un individu actués com si tingués dues personalitats que treballen amb propòsits antagònics, la ment objectiva del subjecte fent la voluntat de l'hipnotitzador i la ment subjectiva del subjecte fent la seva pròpia voluntat.
Agafant-se a aquesta teoria en von Sholtz no infravalorava pas l'art, l'habilitat, ni la fortalesa d'en Marbado. Ben altrament, tenia un gavadal de raons per a reconèixer que eren factors potents que s'havien de sospesar amb cura abans de beure l'aigua màgica. La seva missió no era només convèncer en Marbado que podia anar fins al fons de la cova i tornar, ans estudiar de primera mà des d'un punt de vista científic els mètodes d'en Marbado, i si sortia de la cova com hi havia entrat, ignorant o negant les coses que veia, no seria gaire més savi en sortir-ne que quan hi entrà, i doncs, per a fer un estudi més pregon de les arts màgiques hauria de posar la seva ment objectiva a les mans de l'art d'en Marbado, entrar dins de l'esperit de la situació i seguir el motius del Màgic. Li va semblar que en fer això serviria més bé el propòsit de la ciència i el geni real del Màgic seria més ben entès.
Era conscient, és clar, que posava en perill la vida o un membre del seu cos, o totes dues coses, però en von Sholtz tenia la convicció que el científic havia de consagrar la seva vida a trobar la veritat, i si en fer-ho la perdia, hauria servit el seu propòsit. Amb aquest raonament es va ajupir, begué l'aigua màgica i sentí un gran alleujament, però en esguardar al voltant seu vegé que era a fora; els seus sentits havien perdut de vista la cova.
Aparentment els camps eren verds, el cel blau, el sol lluïa i els ocells piulaven, l'escena era nova, el paisatge no era familiar, la fauna era nombrosa i dòcil, les flors eren boniques i flairoses, el plomatge dels ocells, lluent, i els seus cants remarcablament dolços.
Però, on era la cova? Es posà dret per a investigar. No havia fet gaires passes que darrera d'una tofa de matolls hi vegé una taula parada amb un àpat de festa temptador.
“Això servirà el meu propòsit com féu l'aigua,” digué el Professor i s'assegué a menjar. En fer-ho, vegé en Marbado a l'altra cap de taula. “Bé, amic,” digué en von Sholtz, adreçant-se a en Marbado, “és molt considerat de part seva parar una taula de festa al bell mig d'aquesta mar de trencacolls. Ha arribat al moment just. Començava a defallir.”
“Sóc el seu hoste,” digué el murri Hindú, “i no he tingut gens de cura de la seva benanança. Ha passat quaranta vuit hores sense sadollar les seves necessitats bàsiques, però sembla que va d'allò més bé malgrat la meva negligència; vostè sap que la ment treballa més bé quan l'estómac de tant en tant reposa.”
“Té tota la raó,” li replicà el Professor. “Nosaltres, els alemanys, mengem molt, però embadalit del tot amb l'estudi fascinant del seu art, no he pensat realment en les meves necessitats fins que no he arribat al fons de la cova.”
Quan en von Sholtz acabà el seu àpat que li semblà de festa, alçà els ulls vers en Marbado, però el Màgic s'havia fos.
En von Sholtz no era un home que es distragués del problema que tenia al davant. Ho veia tot, és cert, i en notava les qualitats perquè aquesta era part de la seva missió. Però la gran tasca que havia començat a fer no estava acabada. Pensant que ja no era dins la cova, i cercant-la al seu voltant, hem d'admetre que havia caigut en un cert grau sota la influència d'en Marbado.
Podria tornar a l'entrada de la cova ara que havia donat la seva ment objectiva al control de les suggestions d'en Marbado?
Havent begut l'aigua màgica i menjat l'àpat màgic, observem que en von Sholtz ha perdut el sentit objectiu d'on és, puix no sap que encara és dins la cova, ans es pensa que és a fora, a camp obert, i la seva ment objectiva, controlada per en Marbado, roda dins les ombres del pensament sobreimposat per trobar el camí cap dins la cova.
Per a capir com treballa la ment subjectiva d'en von Sholtz en relació amb la influència d'en Marbado i tanmateix independent d'aquest influència, l'hem de seguir i observar-ne cada acte, i quan surti del seu estat hipnòtic, o sigui quan torni a tenir el control de la seva ment objectiva, ens dirà amb les seves pròpies paraules quins eren els pensaments i influències que el feren pensar, sentir i actuar de manera anormal.
Veiem en von Sholtz caminant cova amunt i cova avall com si estigués parcialment hipnotitzat, primer amb seguretat, amb les mans a l'alçada del pit i els punys closos i separats quaranta centímetres com si agafés un governall que de tant en tant girava una mica cap a la dreta i després cap a l'esquerra. La seva cara era tranquil.la com si estigués content. De cop però, es posà tot seriós a mesura que girava el governall més sovint, i començà a bellugar-se de manera inestable, com un home begut, mentre caminava per la cova. En acostar-se a l'entrada de la cova, les ganyotes de la seva cara, el girar ràpid cap a l'esquerra i cap a la dreta, les ullades sobtades vers el sostre de la cova i després a terra feien palès que la seva ment objectiva estava molt esgarrifada.
Quan arribà a l'entrada de la cova va caure d'esgotament i s'adormí com una soca.
En Marbado el trobà en aquesta condició i cridà els seus ajudants que agafessin una llitera i portessin el Professor a la seva tenda.
Evidentment el subconscient, o ment subjectiva del Professor el menà per la cova fins a l'entrada, mentre alhora el Màgic feia servir la seva influència per a posar pals a les rodes a la ment objectiva del Professor, creant les cabrioles poc usuals de l'home savi mentre feia la seva via cap el seu objectiu determinat.
Després de deixar-lo dormir una bona estona, en Marbado va picar dos cops forts sobre un gong per cridar-lo a sopar. Al segon cop, en von Sholtz desclucà els ulls, mirà al seu voltant astorat, es féu càrrec de la situació, allargà els braços vers Marbado i li digué, “Com ho ha fet Marbado, com ho ha fet? El Màgic féu una rialla i li digué, “Li podria fer la mateix apregunta, Professor, com ho ha fet? Ha anat fins al fons de la cova i n'ha tornat i jo he fet tot el què sabia per aturar-lo, però vostè ha guanyat. Digui'm, com se n'ha sortit?
En von Sholtz callà un moment, com si volgués fer memòria dels seus pensaments i digué, “Marbado, no m'hauria perdut aquesta experiència ni per un milió de dòlars. Ha justificat alguna de les meves teories, però ara no m'hi esplairé. Li explicaré, tanmateix, la meva experiència després d'haver participat de la seva màgica hospitalitat. Sap, és clar, que vaig perdre l'orientació d'on era la cova i vaig cercar el camí per sortir-ne. La meva ment objectiva, sota el seu control, no em feia cap servei. Veia el que vostè volia que vegés i sentís, però no em va fer desviar del meu camí perquè prèviament havia carregat el meu subconscient de manera clara i definitiva amb el què volia i estava ben determinat d'assolir de totes totes. El què vostè va fer fóu influir la meva ment objectiva amb l'experiència que ara explicaré.
“Mirava de trobar la cova i tornar a l'entrada malgrat la imatge mental que em feia veure un camp obert i estrany. Vaig seguir el què em semblà un corriol dins del bosc i vaig arribar a un llac on en un embarcador hi havia una barca de vela ancorada. La vaig inspeccionar, vegé que estava en perfectes condicions i vaig començar a navegar pel llac vers la direcció on em semblava que hi havia la cova. Un ventijol lleuger bufava en una direcció favorable, l'aigua era clara i dolça, i podia veure el fons ple de còdols del llac. Havent navegat més d'una hora, la riba vers on anava semblava més lluny que quan havia començat i la riba que havia deixat enrera semblava a tocar, i tanmateix navegava a una bona velocitat perquè el ventijol esdevenia ràpidament una ventada, i el fons del llac, tan clar, passava rabent. Vaig sentir la influència de la seva ment mirant de fer-me tornar a la riba d'on havia marxat perquè era més a prop i més fàcil d'arribar-hi, mentre a davant meu els trencacolls es multiplicaven.
El ventijol esdevingué una forta ventada; el llac gentil esdevingué una mar grossa, però jo no em vaig desviar i tirava recte endavant. La turbonada era sobre meu, els núvols negres corrien com soldats a punt per la batalla, barrant la claror celestial perquè no em pogués escapolir, mentre darrera les seves vores ombrívoles s'hi amagava l'artilleria del cel. El ressó distant d'un tro fóu el senyal d'acció. La claror dels llamps va revelar davant meu un ample remolí on m'hi atansava rabent; com per fer-me befa, la claror s'esvaí de cop i l'aire quedà tenyit d'una negror de tinta. La pluja queia a bóts i a barrals. Els trons m'escarnien tot al voltant, mentre el vent reia diabòlicament engrapant les veles i les cordes de la meva barca, i fent-me anar a la deriva, però al bell mig de tot aquest desgavell la meva ment subconscient no va perdre de vista la posició assignada i m'aguantà a la barca, menant-la recte endavant. La barca fóu llençada amunt i avall, giravoltant de cantó; aquest moviment circular es féu cada cop més palès al bell mig dels elements engrescats. Els vents i les onades ja no picaven la meva barca, giravoltava al voltant d'un punt central que era molt sota meu, i on m'hi acostava sense aturador. El soroll del remolí era eixordador. A mesura que em vaig anar enfonsant més i més dins de l'ample embut, gairebé em vaig penedir de la meva decisió, pensant que el fenòmen era natural, però tant si era real com imaginari, semblava que havia perdut el control de la barca on navegava.
“Em vaig adonar que era massa tard per a recular i desdir-me de l'actitud mental que havia pres. No podia fer res més que encarar les terribles conseqüències del mètode de recerca que havia triat. Giravoltava més i més rabent al voltant del vòrtex quan de cop el soroll del remolí s'aturà un segon, i res hauria pogut aturar el seu crit famolenc tret del menjar per la seva insadollable gola que li forniem jo i la meva barca, i que fóu engolit d'un glop. Vaig trobar el meu fat, o si més no em vaig pensar que l'havia trobat, però en lloc de l'oblit negre que esperava, vaig veure que encara estava conscient dins de l'aigua, i en estirar el braços per nedar vaig tocar una cosa dura i m'hi vaig arrapar amb tota la desesperació d'un home que s'anega. De seguida em vaig adonar que no era a l'aigua, ans dins d'un submarí, on donava ordres a la tripulació com si aquest fos el meu deure habitual. El vaixell era del tot sota el meu control, submergint-se fins el fons del mar o pujant a la superfície en manipular tot un seguit de manetes ben a l'abast.
“En pujar a la superfície, vaig veure un vaixell de guerra enemic que treia el cap un tros més enllà. Vaig tornar a enfonsar el meu submarí, el vaig menar fins a sotavent del vaixell enemic i vaig donar l'ordre, “Foc.” “Després de l'esclat vaig veure una gran fumera que sortia del meu objectiu, el vaixell es partí pel mig i s'enfonsà. Vaig tirar endavant encoratjat i vaig veure un altre vaixell que s'acostava, però abans de poder fer foc o submergir-me, vaig veure una fogonada que venia del vaixell enemic i gairebé instantaniament vaig sentir la patacada brutal i un gran pet en esmicolar-se el meu submarí. Vaig pensar que el meu final ja havia arribat, però encara conscient, vaig decidir obrir els ulls per a veure com era el fons del mar, i en obrir-los, em vaig quedar sobtat i decebut de trobar-me a la vostra tenda.”
En Marbado es posà dret i, agafant la mà del Professor i prement-la amb tot el cor, replicà, “De ben segur té el dret d'estar sobtat, Professor, però no pas decebut. Ha acomplert les meves condicions i ha guanyat. Si hi ha d'haver algú decebut, sóc jo.”
Aleshores agafant una medalla honorífica del seu propi pit, la posà al del Professor.