Com Heure-se-les amb la Ment Mortal o Àvol Mesmerisme Animal

Download

En Shingebiss, l'aneguet marró
(Un conte de la nació Xippewa)

Al seu cau a la riba del llac Huron hi vivia en Shingebiss, l'aneguet marró. Quan el violent Vent del Nord baixà arrossegant-t'ho tot des de la terra espurnejant de la Neu, el menut Shingebiss tenia quatre tions ben grossos per fer foc.

En Shingebiss era valent i gai. Per fort que bufés el Vent del Nord, caminava tot gronxant-se d'un cantó a l'altre sobre el glaç i trobava el menjar que li calia. Tibava les canyes que creixien al seu petit toll, i empassant-se pels forats que hi deixaven, agafava el peix per sopar, tornava cap al seu cau arrossegant una filera de peix darrera seu i el coïa a les brases del foc, ben calentó i acaliuat.

Al final El Vent del Nord va xisclar: “Uh, Uh, Qui gosa plantar cara al Gran Cap Vent del Nord? Totes les altres criatures n'estan esfereïdes. Només en Shingebiss, l'anaguet marró, tracta el Gran Cap Vent del Nord com si fos un ventijol afeminat de no res!”

El Vent del Nord, doncs, va enviar cops de vent glaçats i freds, i féu amuntegar la neu fins que cap bestiola no gosà sortir del cau, tret d'en Shingebiss. En Shingebiss anava cada dia a fora com havia fet sempre i no parava cap esment del temps. Cada dia pescava el seu peix, es feia el sopar al vespre, i s'escalfava a tocar de la llar de foc. “Ah!” digué enrabiat el Gran Cap Vent del Nord, “al menut aneguet Shingebiss tant li fa la neu com el glaç! El vent del Nord li glaçarà els forats perquè no pugui pescar; aleshores el Gran Cap el guanyarà!” I el Vent del Nord glaçà els forats on hi pescava el menut aneguet i tapà el seu toll de neu.

Però quan en Shingebiss va trobar els seus forats tapats de neu i vegé que no podia arribar a l'aigua, no va ni piular. Va anar caminant xiroi fins que trobà un altre toll on no hi havia neu. Va tibar les canyes i tornà a fer-hi forats per a poder pescar.

“L'aneguet marró sabrà qui és el Cap!” Va udolar ple de ràbia el Vent del Nord, i dies i dies i dies, no va deixar de petja el menut aneguet marró. Li glaçà els forats i li tapà els tolls de neu.

Però en Shingebiss va caminar sense por com ho havia fet sempre. Trobava una mica de peix abans que cada forat es glacés i cada nit tornava xiroi cap a casa arrossegant el peix darrera seu. “Uh, Uh, Uh!” va bramar el Vent de Nord enfurit. “El Gran Cap anirà fins al cau d'en Shingebiss. Hi bufarà a la porta, seurà al seu costat, i alenarà aire glaçat fins que es glaci.” Just en aquell moment el menut Shingebiss, acabava de sopar i seia tot acaliuat escalfant-se els seus peuets d'ànec a tocar de les flames del foc viu.

Aguantant-se l'alè amb cura, que en Shingebiss no el pogués sentir, sense fer gens, gens de soroll, el Vent del Nord llisca dins del cau. Però en Shingebiss sentí el vent glaçat entrant per les clivelles de la porta. “Sé qui hi ha,” va pensar. I va començar a cantar amb fermesa: “Ka-neej, Ka-neej, Bee-in, Bee-in, Ok-ee, Ok-ee, Ka-weya, Ka-weya!” I el Vent del Nord sabia que deia, “Vent del Nord, ni que siguis violent, Tu ets encara el meu germà; Bufa tant com vulguis, no em pots glaçar; no em fas por, i per això sóc LLIURE!”

El Vent del Nord estava enfurismat, però xiuxiuejant digué: “El Gran Cap el glaçarà!” I s'arrossegà per sota la porta, lliscà fins darrera del menut Shingebiss, i s'assegué a tocar del foc. Shingebiss sabia que hi era, però no en parà cap mena d'esment. Va anar cantant fort: “Ka-neej! Ka-neej! Bee-in, Bee-in!”

“El Gran Cap s'hi estarà fins que es glaci,” xiulà el violent Vent del Nord, i va alenar el seu buf més glaçat. Però just aleshores en Shingebiss es va ajupir i va atiar el seu foc. Una pluja d'espurnes s'aixecà de cop i el tió lluí amb una vermellor daurada. Els cabells glaçats del vent del Nord van començar a degotar tot d'una, les llàgrimes li regalimaven galtes avall, la potent força del seu alè s'aflebí més i més i més. Però en Shingebiss encara seia escalfant-se els seus peuets d'ànec a les flames i cantava, “Vent del Nord, ni que siguis violent, Tu ets encara el meu germà.”

Al cap de molta, molta estona el Vent del Nord va fer un xiscle. “El Gran Cap es fon!” cridà. I entaforant el cap corrents sota la porta, es llençà sobre la neu. “Que n'és d'estrany l'aneguet marró Shingebiss,” es xiuxiuejà feblement a si mateix. “El Gran Cap Vent del Nord no el pot matar de gana, no el pot glaçar, no el pot esfereir! Ah! El Vent del Nord el deixarà sol. El Gran Esperit és amb en Shingebiss.”

 

Download

Heure-se-les amb el Magnetisme Animal
Mary Baker Eddy
Lliçons del setè dia

 

El magnetisme animal és la creença que l'home és material, que la vida, la substància i la intel.ligència són materials i no espirituals.

1. Hi ha el magnetisme animal ignorant, abastant totes les creences que la malaltia és produïda pel fred, la humitat, el clima, el menjar, l'herència, l'encomanar-se, ..etc.

2. Hi ha el magnetisme animal àvol o maliciós, abastant les creences de la ràbia, de l'enveja, de la gelosia, de l'odi ... en contra d'un altra persona.

3. Hi ha la mala pràctica mental àvola o maliciosa que és el pensament educat que ha après el poder del pensament i l'empra amb finalitats dolentes.

La mala pràctica maliciosa no és poder, ni ment, ni llei. No té cap esfera d'activitat, cap ment des d'on projectar les seves creences, ni cap ment que accepti les seves creences, no té ni titella ni víctima. No és llei ni legislador.

Serva la joia de la Ciència Cristiana i l'esperança ben arrelada i infinita del teu reeiximent. Enrecorda't que a mesura que la Veritat progressa, l'error es fa més fi i agressiu, però no esdevé res de res. Sempre roman una il.lusió, i sempre és encarat i vençut capint que l'Amor diví és l'únic poder.

El magnetisme animal està sempre a punt de crear malentesos, i l'única via segura a la nostra hora de prova és obeir la dita, “El silenci és or.”

Si algú t'ha fet mal, no queda amagat de la Saviesa. Sempre hem d'esguardar el Principi i deixar que la Claror espargeixi les tenebres i imposi la pau i la prosperitat.

No hi ha cap ment mortal que pugui influir ni enfosquir la nostra consciència. L'Amor és Totpoderós. No afluixis les teves declaracions afirmant el Principi, la Vida, la Veritat i l'Amor. Són omnipotents. És l'Amor que destapa el magnetisme i el venç.

 

Download

La Mala Pràctica
Bicknell Young
College 1937

Segons la creença humana, cada persona té la seva ment; però aquesta creença només ha estat centúries seguides l'abocador de la falsa creença;   és la mena de ment que està atabalada amb tota mena de pors i pensaments dissemblants de Déu. No podem dependre dels mitjans i  dels mètodes del pensament ordinari. Hem d'esguardar la infinita saviesa de la Ment i pouar-ne prou saviesa per encarar tota condició aparent que pugui despuntar a la consciència humana. No podem acceptar els punts de vista dels qui creuen en la realitat del mal. En tots els afers de la vida humana hem de reconèixer la naturalitat i infal.libilitat de la saviesa divina.

El coneixement de Déu, la Veritat infinita, és exactament el mateix coneixement ara que al temps de Jesús. Les mateixes idees que de Jesús en feren el Crist, ens fan Cristians a nosaltres. Les mateixes idees que l'il.luminaren haurien de ser l'incentiu i el poder governant de les nostres vides.

Per aquesta raó, un ésser humà que vol aprendre la Ciència Cristiana hauria de caminar, parlar, fer la seva feina, i fins i tot respirar i pair el menjar per la demostració de la Ment.

L'home té tot el què Déu té, i tot el seu és tan indestructible com Déu, i existeix com una entitat imperible. Cap força destructiva i ximple no pot malejar la identitat que és l'expressió de Déu.

Coneix-te com Déu et coneix: l'home real, el tu real. Adona't que Déu ha creat l'home a la Seva imatge i semblança, il.limitat, harmoniós, indestructible, pur, i perfecte; i que l'home individual existirà per sempre, expressarà sempre el bé, perquè Déu s'ha d'expressar, s'ha de manifestar per verificar la Seva existència, i l'home és aquesta expressió.

Reconeix la grandesa i la naturalitat de les idees justes, també l'amplada infinita del teu pensament quan expressa el Principi diví; i quan pensis, en lloc de pensar des d'una base material en un món material, que el teu pensament abraci l'univers.

“Quan arribem a capir que la vida és Esperit, que no és mai a la matèria ni de la matèria, aquesta comprensió s'eixamplarà fins arrodonir-se del tot, trobant-ho tot en Déu, el bé, i sense que calgui cap altra consciència. L'Esperit i les seves formacions són les úniques realitats de l'ésser.” (CiS 264: 15-20)

“Aquest sentit científic de l'ésser que bescanvia la matèria per l'Esperit, no suggereix de cap manera que l'home quedi engolit dins la Deïtat ni la pèrdua de la seva identitat, ans li confereix una individualitat més desenvolupada, un esfera de pensament i d'acció més ampla, un amor més expansiu, una pau més noble i permanent.” (CiS 265:10-15)

“On restarà l'esguard si no és al pregon reialme de la Ment?” (CiS 264:9-10)

Tot clam de pecat i malaltia només és una fase de la mala pràctica. Tot el què fa resistència a la Veritat és mala pràctica. Que la gent, els llocs, les coses, les organitzacions, els esdeveniments estiguin embolicats amb la mala pràctica, no ens hauria de malmenar ni confondre. Res no ens hauria de fer perdre de vista el fet que la ment mortal és la culpable, l'error bàsic. No hem de fer l'error d'enganxar la mala pràctica a les persones, els llocs o les coses, simplement perquè la ment mortal suggereix que l'error és una persona que ens vol enxampar en una controvèrsia personal.

Si hom manifesta una creença de mala pràctica, n'és la víctima més afectada. Qui odia rep tot l'odi, i és una cosa que cal tenir ben present. Hem d'estar a l'aguait sobretot de la fase de la mala pràctica  que s'anomena a si mateixa una personalitat o ment personal; fins i tot s'anomena un Científic Cristià, i a voltes empra l'art deceptiu de les afirmacions bones, de bracet de les promeses d'amor i lleialtat, amb la finalitat d'ensibornar els Científics Cristians i destruir la seva compresió demostrable de la Ciència.

Hi ha gent que s'imagina que tenen problemes perquè fan el bé. No us ho cregueu pas. Vindran i diran, o com a mínim pensaran, que han d'encarar aquest error terrible perquè fan el bé. No els hi fa cap mal encarar l'error, i no és perquè facin el bé que l'han d'encarar, ans perquè no en fan prou.

Si el nostre enteniment i discerniment és un amb Déu, és realment Déu amb nosaltres, no patirem gaires trencacolls, perquè reconeixem i neutralitzarem el clam abans no et pugui fer res. Hi ha un clam de mala pràctica, però enrecorda't que és un CLAM i res més.

Estigues sempre a punt de fer una anàlisi coratjosa de la mala pràctica, perquè tens la traça, el poder, i la intel.ligència d'heure-te-les amb totes les seves suggestions; i no has de dubtar mai que gaudeixes del poder i de l'enteniment per DESTRUIR LA CREENÇA AMB UNA CERTESA INTRONTOLLABLE.

La nostra tasca és saber els fets de la Ciència divina tan bé que poguem heures-nos-les amb les creences de la mala pràctica amb una certesa perfecta. No en facis un dimoni metafísic de la mala pràctica. Aprèn a estar calmat, pacífic i serè en tota circumstància, perquè aquesta és la manera de controlar l'error.

Sigues triomfant, victoriós, abans de començar a heure-te-les amb el clam de la mala pràctica. Pren possessió d'aquesta ferma fortalesa que és nada de Déu, i exerceix-la. És teva sempre que la reclamis, i el seu domini és absolutament invencible.

Tractant tota fase de mala pràctica, has de saber que els pensaments dolents no poden anar més enllà de la seva pròpia àvola mentalitat -que no és res tret de la ment mortal – i NO HI HA MENT MORTAL. No ets al reialme on aquesta creença clama operar. Tu ets amagat amb el Crist en Déu, amb la Veritat a l'Amor diví, com ens diu la nostra Cap.

No t'has d'esbarallar amb la mala pràctica, però no en pots ignorar el clam. Sàpigues que no hi ha cap ment mortal que pugui fer mala pràctica. Sàpigues que no hi ha ment mortal.

A voltes sembla que calgui reconèixer el mal practicant. Condemna l'error, però no pas la persona. Tant el malpracticant com la mala pràctica no són res tret d'una creença, i irreal. Tot plegat és una mentida, un clam fals sense lloc, espai, ni residència. Heure-se-les de manera adient amb la mala pràctica és el reconeixement introntollable de la seva irrealitat.

Cap mena de pensament dolent no et pot tocar si saps que no se't pot fer respondre a la suggestió mental. Hi ha d'haver un pont; i si no hi és, no hi ha mala pràctica.

Mira de no fer mala pràctica. Et demano que siguis molt diligent. No xafardegis, ni tant sols el xafardeig sense mala intenció, “has sentit què diuen del Sr. X? És clar que no és veritat, però...” La més bona defensa per la mala pràctica és no xafardejar mai gens ni mica. És la protecció més bona.

No argumentem amb la mala pràctica per resistir quelcom, ans per adonar-nos que és no res, i demostrar-ne el no res.

És essencial de reconèixer que la ment mortal diu que hi ha malpracticants, però el clam és sempre la mala pràctica, i la mala pràctica és no res. No té causa, ni origen, ni ésser, ni substància, ni ànima, ni vida, ni subjecte, ni objecte, ni mentalitat, ni sistema; no té ment ni la capacitat de pensar; no té educació; no ha fet mai res, ni fa res ara, no ha tingut mai un practicant, no en té cap ara, i és no res.

Heu-te-les amb el clam de la mala pràctica mental amb intel.ligència, confiança i gran domini – i no pas com si fos real. Heu-te-les-hi com Déu se les hi hauria. Déu no en té por. No sigui tou; una persona tova és argila a mans dels conspiradors.

L'Amor és Principi. Planta-t'hi. La mala pràctica mental és suggestió. Sabem que a la Veritat no hi ha transferència de pensament, perquè només hi ha una consciència; i l'home reflecteix aquesta consciència i no pot estar mal informat de res, ans sempre sap tot el què li cal perfectament, clarament i justament.

La manera adient d'heure-te-les amb la mala pràctica és saber que te les hi pots heure, no pas la sensació que t'hi has d'esbarallar. La por de la mala pràctica és tota la mala pràctica que hi ha; i si pots bandejar del tot la por sabent que no és veritat i és impossible, el clam es fondrà. Tanmateix, si no et pots desempallegar de la por, sàpigues que la por no pot fer res, i tant és si estàs esfereït com si no n'estàs. Déu no té por, i la teva por no pot fer la mala pràctica real.

No podem ignorar el clam que hi ha un maldar àvol fet amb tota la intenció, però has de saber que està confinat al seu reialme de creença. No hi ha transferència de pensament, ni projecció de pensament, ni creença que una ment mortal en pugui controlar o influir una altra. Déu, la Ment única governa, i és l'únic poder, l'única Ment i presència. A voltes hom diu que la mala pràctica pot afectar el menjar; nega-ho: Un Científic Cristià no s'arrefreda – és mala pràctica; mai paeix malament – és mala pràctica; si li fan mal les juntes dels ossos, és mala pràctica; si no hi veu bé, és mala pràctica; si cau i ho accepta, és mala pràctica (però, de fet, no hi ha mala pràctica), no es farà mai una esclatarada.

No hem de tenir cap dubte del poder de la Veritat – ara mateix. Un sentit de dubte és el mateix dimoni. Fes irreal la mala pràctica mental. La ment mortal la fa sempre real, i tu has de posar a treballar la Ciència Cristiana per heure-te-les amb aquest clam.

No pots creure en la mala pràctica si creus en una sola Ment. La mala pràctica no crea mal ni patiment, el clam no és l'efecte de la mala pràctica; és la mala pràctica.

Hi ha una diferència entre el magnetisme animal i la mala pràctica mental. El magnetisme animal és el terme específic que designa l'activitat de la ment mortal, un terme general que abasta tot el que és erroni. La mala pràctica mental és el terme específic que empra la Sra. Eddy per designar certes condicions del pensament que treballen de manera poc o molt agressiva. Mala pràctica i suggestió mental són sinònims.

La Sra. Eddy diu que la mala pràctica mental és una fada negació de la Veritat. No diu que sigui sempre àvola o agressiva. La diferència entre les diferents fases del magnetisme animal no és gaire clara. S'encavalquen una sobre l'altra, i no és absolutament essencial que diguis si és intencional, ignorant o àvol, perquè tota creença d'un poder oposat a Déu és magnetisme animal.

No pots passar per alt l'error i no heure-te-les-hi.

O bé te les hi heus o no te les hi heus.

Seria un gran error que dediquessis tot el teu temps a heure-te-les amb el magnetisme animal i la mala pràctica. Dedica el teu temps a conèixer Déu, i això se les haurà amb el magnetisme animal.

Hi ha cops que un Científic Cristià està més segur si reconeix que no hi ha oposició al què sap, a l'únic sistema basat en la Vida. L'oposició hipotètica és la ment mortal, un sistema basat en la mort. No pots heure-te-les amb l'error i ser infeliç. De fet, la infelicitat assenyala que hom no s'ha encarat amb l'error.

No empris mai un mot que de cap manera faci semblar real la mala pràctica; el mal no és res; no hi té lloc a la creació de Déu; i doncs, ha de fugir davant la llei de Déu, que és l'única llei que opera. Classifica sempre l'error com no res.

Quan un parer humà sembla que pesi molt en un cas que no rutlla, hem de tractar el clam que el cas no rutlla com hauria de rutllar, perquè aquest és el clam. Has de saber que el parer humà no li pot prendre el poder a la Ciència Cristiana. L'únic tractament que va bé és la Ciència Cristiana pura, i això anul.la el poder o l'efecte aparent de la mala pràctica. És un clam de poder que no existeix.

Quan una vella creença torna a treure el cap, hi ha una recaiguda, o una fluctuació aparent– te les hi has d'heure pràcticament sense excepció com lleis de la matèria mèdica. És pura mala pràctica, i purament teòrica.

El terme magnetisme animal i ment mortal es poden emprar indistintament; no hi ha cap diferència. No facis mai l'error d'heure-te-les amb el magnetisme animal com un fet. No condemnis mai a ningú, ni permetis que ningú et condemni.

Les creences d'urc, de gelosia, d'enveja, de ressentiment no s'han d'ignorar, te les hi has d'heure com magnetisme animal. Te les hauràs reeixidament amb el magnetisme animal si te les hi heus com una simple il.lusió, i l'hi serves. Si algú diu que el magnetisme animal existeix, no és un Científic Cristià. Hi ha gent ximple tocant a aquest tema.

El teu enteniment de la Ciència Cristiana no s'ha de trasbalsar perquè et vingui a trobar un clam que és dissemblant del teu enteniment. Corre la brama que el Científic Cristià normal no fa la seva tasca de protecció diària, sobretot els homes. No protegir-te és un dels errors més flagrants que pots fer. Fes la teva tasca protectora diària, perquè és cabdal. Declara cada dia que no hi ha accidents, que la salut és bona, i que res la pot canviar, que no et cal fer servir cap remei material, que la llar de l'home és a la consciència divina, i que tot és Amor, harmonia, pau, protecció i cura, sense mesura ni límit.

 

L'Actitud Científica vers l'Error

“Ignorar l'error que s'ha d'eradicar sovint te'n fa patir els mals efectes.” (CiS 446: 31-32/29-30)

“Un coneixement de l'error i de la seva manera de fer ha de precedir aquesta comprensió de la Veritat que destrueix l'error, fins que tot l'error mortal i material finalment es fongui, i hom entengui i reconegui la veritat eterna, que l'home creat per l'Esperit i de l'Esperit, és la veritable semblança del seu Creador.” (CiS 252:8-14/9-14)

“Exposa i denuncia tota mena de pretensions de mal i de malaltia, però no els hi reconeguis cap realitat.” (CiS 447: 20-22/18-20)

“Que la Veritat destapi i destrueixi l'error a la manera de Déu, i que la justícia humana s'emmotlli a la divina. El pecat rebrà del tot el seu càstig, tant pel què és com pel què fa. La justícia marca el pecador, i ensenya als mortals a no treure les fites de Déu. La justícia lliura a l'infern de l'enveja la mentida que, que per guanyar terreny, viola els manaments divins.” (CiS 542:19-26/18-25)

Hi ha els qui negligeixen d'heure-se-les amb el magnetisme animal, i també els qui en fan un gra massa. Al nostre temps el magnetisme animal és molt fi.

 

El Magnetisme Animal Definit

“Pregunta.- Què és l'error?

“Resposta.- L'error és el supòsit que el patiment i el plaer, que la intel.ligència, la substància, i la vida existeixen a la matèria. L'error no és ni Ment ni una facultat de la Ment. L'error és l'antinòmia de la Veritat. L'error és una creença sense comprensió. L'error és irreal perquè no és veritat. És allò que sembla ser, però no és.” (CiS 472:13-19)

“Res no és etern ni real, -res no és Esperit- tret de Déu i la Seva idea. El mal no té cap realitat. No és ni una persona, ni un lloc, ni una cosa, ans simplement una creença, una il.lusió del sentit material.” (CiS: 71:1-4)

“Destapa l'error, i t'imputarà la mentida que has destapat. Fins que l'evidència tocant a l'error -és a dir, el seu no res-, no es faci visible, l'exigència moral no serà sadollada, i ens mancarà el poder de reduir l'error al seu no res nadiu. Ens hauríem de tornar vermells d'anomenar real allò que és només un disbarat. Els fonaments del mal reposen sobre la creença que hi ha alguna cosa fora de Déu. Aquesta creença tendeix a justificar dos poders oposats, en lloc de fer valer només els drets de la Veritat. El disbarat de pensar que l'error pot ser real, quan, de fet, és simplement la mancança de la veritat, ens mena a creure en la superioritat de l'error.” (CiS 92:19-29)

“Des de sempre la suposada coexistència de la Ment i la matèria i la barreja del bé i el mal són el resultat de la filosofia de la serp. La demostració de Jesús, destria el blat del jull, i revela la unitat i la realitat del bé, la irrealitat, el no-res, del mal.” (CiS 269:3-7)

“Si Déu féu tot el què fóu fet, i digué que era molt bo, d'on ve el mal?

“El mal no té origen ni existeix com una entitat. És només una falsa creença; la creença que Déu no és el què en diuen les Escriptures, el Tot en tot, i que hi ha una ment o intel.ligència oposada anomenada mal. Aquesta creença errònia és idolatria, perquè 'té altres déu fora de mi.' A Joan 1:3 hi llegim, 'Totes les coses foren fetes per Ell, i res del què existeix no ha vingut a l'existència sense Ell.' Admetre la realitat del mal perpetua la creença o la fe en el mal. Les Escriptures declaren, 'Sabeu prou bé que sou els servents de qui us féu servents i obeïu.' La proposició exacta i palesa en si mateixa de la Ciència Cristiana és: puix el bé és real, el mal, l'oposat del bé, és irreal. Aquest truisme només ha de ser testat científicament per adonar-nos que és veritat, i  bo de destruir l'aparença de mal en una mesura més enllà del poder de cap altra doctrina prèvia.” (Mis. 45:21-9)

“Un coneixement del bé i del mal (quan el bé és Déu i Déu és el Tot) és impossible.” (Mis. 24:23-24)

 

L'Origen del Mal

“L'origen del mal és el problema de tots els temps. Encara cada generació. Encara la Ciència Cristiana. Sovint hom pregunta, Si Déu només ha creat el bé, d'on ve el mal?

“La Ciència Cristiana hi replica: El mal no ha existit mai com una entitat. És només la creença que hi ha una intel.ligència oposada a Déu. Aquest creença és una mena d'idolatria, i no és més veritat ni real que creure's que una imatge feta de pedra o de fusta és Déu.

“L'admissió mortal de la realitat del mal perpetua la fe en el mal; i les Escriptures declaren 'que sou servents del qui us feu servents i obeïu.' aquesta proposició exacta i palesa en si mateixa de la Ciència Cristiana, que el bé, éssent real, el seu oposat és per força , irreal, ha de ser copsada amb totes les seves exigències divines.” (Mis. 346:6-21)

“El mal ha d'esdevenir irreal per nosaltres si el volem vèncer, i és bo de saber que el mal no té autoritat divina; l'home, doncs, n'és l'amo. Faig festa de capir científicament aquesta gran veritat. Qui fa el mal no en rep cap encoratjament de la meva afirmació que el mal és irreal, quan declaro que s'ha de desvetllar de la seva creença en aquesta irrealitat afrosa, penedir-se'n i bandejar-lo, per  capir i demostrar-ne la irrealitat. L'error que no es condemna no és anul.lat. Hem de condemnar totes les fases del clam de l'error per demostrar que és fals, i doncs, irreal.” (Mis. 346:6-21)

“El Científic Cristià s'ha allistat per fer minvar el pecat, al malaltia i la mort, i les venç pel Crist, la Veritat, que li ensenya que no ens poden vèncer.” ('01 14: 26-9)

“Tal com és anomenat a la Ciència Cristiana, el magnetisme animal o hipnotisme és el terme específic que designa l'error o ment mortal.” (CiS 103: 18-19)

“Les formes més tèbies del magnetisme animal es van fonent, i els seus trets més agressius agafen el primer lloc. Els telers del crim, amagats als racons més foscos del pensament mortal, ordeixen cada hora que passa entrellats més fins i complicats. Els mètodes actuals del magnetisme animal són tan secrets que fan caure la nostra època al parany de la indolència, produint, pel què fa a aquest tema, l'apatia que el criminal desitja.” (CiS 102:16-23)

“Pregunta.- La Ciència Cristiana, o el guariment metafísic va de bracet de la medicació, la higiene material, el mesmerisme, l'hipnotisme, la teosofia o l'espiritualisme?

“Resposta.-  No, no hi va. A la Ciència divina, les suposades lleis de la matèria es donen a la llei de la Ment. Tot el què hom anomena ciència natural i lleis materials són els estats objectius de la ment mortal. L'univers físic expressa els pensaments conscients i inconscients dels mortals. La força física i la ment mortal són una mateixa cosa. Els medicaments i la higiene s'oposen a la supremacia de la Ment divina. Els medicaments i la matèria inerta són inconscients, sense ment. Alguns resultats, que aparentment es deriven dels medicaments, els produeixen, de fet, la fe que hom hi té i que l'educació inculca a la falsa consciència humana.” (CiS 484:6-20)

“Resposta.- Si cal l'error per definir o revelar la Veritat, la resposta és sí; però no pas altrament. La locució sentit material és desenraonada, puix la matèria no té sensació. La Ciència declara que és la Ment, no pas la matèria, que hi veu, escolta, hi sent, i parla.”  (CiS 485: 2-5)

“La vista, l'oïda i tots els sentits espirituals de l'home són eterns. No es poden perdre. La seva realitat i la seva immortalitat són a l'Esperit i a l'enteniment, no pas a la matèria, -i per això són permanents. Si no fos així, l'home seria anorreat en un tres i no res. Si els cinc sentits corporals fossin els mitjans de capir Déu, aleshores la paràlisi, la ceguesa i la sordesa posarien l'home en una situació terrible, semblant als qui 'no tenen cap esperança, ni cap Déu al món;' però de fet, aquestes calamitats sovint empenyen els mortals a cercar i a trobar un sentit més enlairat de la felicitat i de l'existència.”  (CiS 486: 23-2)

“La Ciència Cristiana va fins al moll de l'os de l'acció mental, i revela la teodicea que assenyala la justesa de tota acció divina com l'emanació de de la Ment divina, i la falsia, doncs, de la pretesa acció contrària, -el mal, l'ocultisme, la necromància, el mesmerisme, el magnetisme animal i l'hipnotisme.” (CiS 104: 13-18)

“És el deure de cada membre d'aquesta Església pregar cada dia, 'Que vingui el Vostre regne;' que el regne de la Veritat, de la Vida i de l'Amor diví faci estada dins meu, i en faci fora tot pecat; i que la Vostra paraula enriqueixi els afectes de tota la humanitat i els governi.” (Man. Art VIII: Sec.6)

“La mala pràctica mental és una negació fada de la Veritat, i és l'antípoda de la Ciència Cristiana. Argumentar mentalment d'una manera que pugui afectar desastrosamenet la felicitat d'un ésser humà – fer-li mal  moralment, físicament o espiritualment – incompleix la Regla d'Or i capgira les lleis científiques de l'ésser. No és, doncs, emprar el tractament mental, ans abusar-ne, i és mala pràctica. No cal dir que aquesta subversió del bé no és científica. El seu clam de poder és proporcional a la fe en el mal, i doncs, de la manca de fe en el bé. Aquesta falsa fe no hi té lloc al Principi diví o regles de la Ciència Cristiana, ni en rep l'ajut, perquè nega la gran veritat d'aquesta Ciència, que Déu, el bé, té tot el poder.

“Aquesta veritat no li deixa a l'individu altra sortida que renunciar a la seva fe en el mal, o bé argumentar contra les seves conviccions del bé, destruint el seu poder de ser bo i de fer el bé, perquè no té fe en l'omnipotència de Déu, el bé. Renuncia a la seva comprensió del bé per retenir la seva fe en el mal i fer reeixir el seu argument erroni – si de fet vol reeixir en aquest ampla via de la destrucció.” (Mis. 31:2-2)

“Un punt vital de la Ciència Cristiana és que les creences dels mortals decanten l'escala de l'ésser, moralment i físicament, vers al cantó bo o vers el dolent. El Científic Cristià no es posa, doncs, mai de banda del pecat, de la malaltia i de la mort, ni mentalment ni audiblement. D'altres que es posen de banda de l'error, ho fan amb ignorància o malícia. El Científic Cristià només enuncia allò que és harmoniós i etern, i res més. Posa tot el seu pes de pensament, llengua i ploma a l'escala divina de l'ésser – per la salut i la santedat.” (My. 146:23-32)

La mala pràctica es pot esguardar de tres maneres:

1. Tot pensament que no sigui espiritual

2. Tot pensament de mal covat pel qui sap la diferència entre el bé i el mal. Això és més dolent, perquè sap el què fa.

3. Quan els pensaments dolents són covats amb la intenció de fer mal. Això és mala pràctica àvola o maliciosa.

Hi Ha dos punts que cal tenir al cap:

1. No passis per alt de veure el clam de la mala pràctica

2. No passis per alt d'heure-te-les-hi sabent que és no res

A la Veritat no hi ha mala pràctica. I quan te n'adones esdevens del tot immnune al clam. Que no et faci gens de por. Si un Científic Cristià diu que està malalt o que es troba malament, es fa mala pràctica a si mateix.

“Si et penses que estàs malalt, hauries de dir, 'estic malalt?' No, però de vegades hauries de fer saber la teva creença, si és per a protegir-ne d'altres. Si fas un crim, hauries de reconèixer dins teu que ets un criminal? Sí. Les teves respostes haurien de diferir perquè produeixen efectes diferents. En general admetre que estàs malalt fa el teu cas més difícil de guarir, mentre que reconèixer el teu pecat, n'ajuda la destrucció. El pecat i la malaltia són tots dos error, i la Veritat n'és el remei. La veritat tocant a l'error, és que l'error no és veritat, i és, doncs, irreal. Per demostrar científicament que el pecat és un error o que és irreal, primer cal veure allò que el pecat pretén ser i, tot seguit, destruir-lo. Mentre que per demostrar científicament que la malaltia és un error o que és irreal, cal fer-la mentalment invisible; llavors no la sentiràs i quedarà destruïda.” (CiS 461: 14-28)

Tingues cura de no sembrar cap llavor al pensament del teu pacient que faci l'error real.

“Pregunta.- Què és la Ment?

“Resposta.- La Ment és Déu. L'exterminador de l'error és la gran veritat que Déu, el bé, és l'única Ment, i que el contrari suposat de la Ment infinita -anomenat diable o mal- no és ni la Ment ni la Veritat, ans l'error, sense intel.ligència ni realitat.” (CiS 469: 12-17)

Agafa't al fet que només la Ment és activa; si el clam del mal no et convenç, no et pot tocar. No admetis mai que el mal tingui cap poder ni intel.ligència; mai, mai no el deixis esdevenir el teu pensament, i seràs feliç, impecable i faràs un bon servei.

“De fet, no hi ha ment mortal, i no hi pot haver, doncs, cap transmissió de pensaments mortals ni de força de voluntat.” (CiS 103: 29-30)

“els pensaments cièntifics són pensaments veritables que passen de Déu a l'home.” (CiS 104: 1-2)

 

Heure-se-les amb el Magnetisme Animal

“Fins que l'evidència tocant a l'error - és a dir, el seu no res-, no es faci visible, l'exigència moral no serà sadollada, i ens mancarà el poder de reduir l'error al seu no res nadiu.” (CiS 92:20-22)

“Perquè Déu és Esperit, el mal esdevé més aparent i més odiós a mesura que avancem espiritualment, fins que finalment desapareix de les nostres vides. Aquest fet demostra on som, puix tot enunciat científic del cristianisme pot ser demostrat. Un error d'enunciat mena a un error d'acció.

“Déu no és el creador d'una ment dolenta. De fet, el mal, no és Ment. Hem d'aprendre que el mal és la falòrnia terrible, l'esfereïdora irrealitat de l'existència. El mal no és suprem; el bé no és impotent; les preteses lleis de la matèria no són al primer rang, i la llei de l'Esperit, a la segona. Sense aquesta lliçó, perdem de vista el Pare perfecte, o el Principi diví de l'home.” (CiS 207: 2-13)

“Jesús digué del mal personificat, que era 'un mentider, i el pare de la mentida.' La Veritat no crea ni una mentida, ni la facultat de dir mentides, ni un mentider. Si la raça humana renunciés a la creença que Déu crea la malaltia, el pecat i la mort, o que fa l'home susceptible de patir per culpa d'aquesta tríada malvolent, els fonaments de l'error quedarien soscavats i la seva destrucció, assegurada; però si, teòricament dotem els mortals del poder creador i de l'autoritat de la Deïtat, com gosarem mirar de destruir allò que Ell ha fet, o fins i tot negar que Déu féu l'home dolent, i el mal, bo?” (CiS 357: 6-15)

“No creure en l'error destrueix l'error, i mena al discerniment de la Veritat.” (CiS 346: 12-13)

“Per esclafar la pretensió del pecat, cal discernir-lo, treure-li la careta, fer veure clar que és il.lusori, i d'aquesta manera emportar-se la victòria sobre el pecat i demostrar-ne la irrealitat. Els malalts no es guareixen declarant simplement que no hi ha malaltia, ans sabent que no n'hi ha.” (CiS 447:22-26)

“El metge també ha de vetllar, a fi de no quedar aclaparat pel caràcter odiós del pecat ni pel descobriment del pecat al seu propi pensament. Els malalts estan aterrits dels seus pensaments malaltissos, i els pecadors haurien d'estar esfereïts dels seus pensaments pecaminosos; però el Científic Cristià resta serè tant davant del pecat com de la malaltia, perquè sap que la Vida és Déu i que Déu és el Tot.” (CiS 366:19-25)

“Heu-te-les amb la creença de la malaltia com te les hauries amb la del pecat, refusant-la immediatament. Resisteix la temptació de creure que la matèria és intel.ligent, que té sensació o poder.” (CiS 218:22-25)

“El designi de l'Amor és reformar el pecador.” (CiS 35:29)

No hi ha cap pecat imperdonable; no hi ha cap malaltia inguarible; i mai no és massa tard.

“Per la Veritat no hi ha error, -tot és Veritat. Per l'Esperit infinit no hi ha matèria, -tot és Esperit, el Principi diví i la seva idea.” (CiS 475:2-4/1-3)

La joia és l'única galleda per agafar aigua de les fonts de salvació.

“L'Antic Testament assigna als àngels, els missatges divins de Déu, oficis diferents. La característica de Miquel és la fortalesa espiritual. Mena els exèrcits del cel contra el poder del pecat, Satanàs, i fa les guerres santes. A Grabriel se li ha assignat la tasca més tranquil.la de comunicar el sentit de la presència constant de l'Amor diví protector. Aquests àngels ens deslliuren del bàratre. La Veritat i l'Amor se'ns fan més propers a l'hora de les tribulacions quan la fe ferma o fortalesa espiritual, capint Déu, lluita i preval. Pel Gabriel de la Seva Presència no hi ha conflicte. Per l'Amor infinit, sempre present, tot és Amor, i no hi ha ni error, ni pecat, ni malaltia, ni mort. El drac no li pot fer gaire temps la guerra a l'Amor, perquè és occit pel Principi diví. La Veritat i l'Amor triomfen sobre el drac, perquè el drac no hi pot lluitar. I així s'acaba el conflicte entre la carn i l'Esperit.” (CiS 566:29-13/31-12)

L'home real no ha de lluitar. La majoria de nosaltres som com l'arcangel Miquel i lluitem, però el nostre Miquel hauria de ser recolzat  pel Gabriel de l'Amor. El saber tranquil fa a voltes més del que es podria acomplir d'una altra manera. El treballador tranquil i fort té en gran mesura l'esperit de l'arcàngel Gabriel.

La mala pràctica o suggestió agressiva clama treballar a voltes amb la telepatia mental. Te les hi heus sabent que la Ment divina hi és sempre, i que l'home rep només els pensaments de Déu.

Si et creus que una persona que ha fet una cosa dolenta ha de patir, fas mala pràctica.

Has de demostrar molt d'amor i compassió a l'hora de guarir. La Veritat i l'Amor destapen l'error. Pensa sempre que l'Amor hi és en destapar l'error. No siguis estricte. Els pots haver d'avisar amb amor. Pot ser el cas és només que el pobre patidor es pensa que és castigat, i el càstig s'acaba quan s'acaba la creença.

“Meravelles, calamitats i pecat espletaran a mesura que la veritat farà valdre els seus drets malgrat l'oposició dels mortals.” (CiS 223:28-29/27-29)

“L'error compta amb el capgirament d'aquest ordre, afirma que l'Esperit produeix la matèria i que la matèria produeix tots els mals de la carn. I que el bé, doncs, és l'origen del mal. Aquestes suposicions contradiuen fins i tot l'ordre de la pretesa ciència material.” (CiS 277:19-23/18-23)

“Una condició moral pot posar pals a les rodes del guariment del malat. L'error amagat, la luxúria, l'enveja, la revenja, la malícia o l'odi perpetuaran o fins i tot produiran la creença de la malaltia.” (CiS 419: 1-3/ 1-4)

“Fem memòria que l'eterna llei de la justícia, ni que no pugui anul.lar mai la llei que fa del pecat el seu propi botxí, eximeix l'home de tots els càstigs, tret dels que pateix per haver fet el mal.” (CiS 385:11-14/10-13)

“A la Ciència Cristiana s'hi fa planer que Déu fa fora el càstig pel pecat només quan el pecat és foragitat. El pecat no és mai castigat fins que  no és destruït, i mai després d'haver estat destruït; d'aquí en ve l'esperança de la salvacio universal. És un sentit del pecat i no pas una ànima pecadora que és perd. L'Ànima és immortal, però el pecat és mortal. Per perdre el sentit del pecat primer hem de detectar el clam del pecat. No l'acceptis. Demostra que no és veritat i aleshores t'alçaràs victoriós. El pecat desapareix i la seva irrealitat és demostrada. Mentre n'indulgim la presència o creiem en el poder del pecat, se'ns enganxa i té poder sobre nostre. Altra volta: assumir que el pecat no és real, i tanmateix pecar, és en si mateix pecat que s'arrapa fort a la iniquitat. ” ('01 13:22-3)

El magnetisme animal accepta tots les bones afirmacions tocant a les idees divines. Admet que l'home real és harmoniós i etern; però clama que a nivell de creença l'home s'ho passa malament; has de saber, doncs, que la mala pràctica no pot operar, ni a nivell de creença.

A voltes hom té la sensanció o li arriba la suggestió que passarà quelcom dolent. És el moment d'aturar-la. La por del dimoni és l'únic dimoni que hi ha. La creença que l'error té qui se'l creu és el clam. Cal no estar mai esfereït ni alarmat per una aparença que és només una creença. Oblitera el concepte humà (creença) amb el discerniment diví.

No en parlis mai del clam de la mala pràctica o magnetisme animal. Ni tan sols hi pensis com si tingués existència real.

 

Download

No hi ha Mala Pràctica Mental
Martha Wilcox

Podeu posar-vos al pensament quatre fets científics que ens ajudaran a capir el nostre tema, no hi ha mala pràctica mental?

Primer: Puix la Ment és un Ésser infinit i conscient de Si mateix, tot a l'univers existeix perquè aquesta Ment s'ha desplegat a si mateixa manifestant-se com totes les coses existents, com la infinitat.

Segon: Una Ment eterna i infinita fa que no hi pugui haver una ment menor. La pretesa ment mortal, doncs, no és ni una entitat ni una ment, ans és allò que no té existència, que no omple cap espai. És ignorància o un fals sentit de la totalitat de Déu.

Tercer: Podem “sentir” coses que no experimentem, que no passen. Per exemple, podem “sentir” que ens movem en un tren que està aturat, o podem sentir que caiem mentre somniem al son nocturn. Experimentar aquesta sensació de coses que no passen, il.lustra això que la Sra. Eddy en diu falsa creença o sentit fals. Això és mala pràctica mental. La mala pràctica mental és allò que sentim però que no passa.

Quart: Si us plau, que us quedi ben clar que la consciència infinita és cada consciència individual. No tenim una consciència pròpia, de la mateixa manera que un raig de llum, no té claror per si mateix. La claror del sol és la claror de cada raig de sol. Exactament igual, la Veritat, puix és la consciència universal, és la consciència de cada individu.

Però la mala pràctica diu que hi ha una consciència universal on tot hi  està capgirat. Proclama que aquest fals sentit de consciència és la consciència  de cada individu, home i dona. Aquesta falsa pretensió és el que nosaltres, com a Científics Cristians, hem de destapar sabent que no és res ni ningú.

Sovint sentim que els Científics Cristians diuen sense pensar-hi gaire, que no hi ha mala pràctica mental. Però saber teòricament que no hi ha mala pràctica mental, i després parlar i actuar com si hi hagués mal al voltant nostre, no té cap valor pràctic per l'estudiant.

 

 La concepció de la mala pràctica personal

Hauríem d'entendre que la mala pràctica mental és només un fals sentit i no pas res que experimentem. Normalment ens pensem que una persona pensa malament d'una altra, i que li fa mal amb el pensament.

Però la mala pràctica mental és absolutament impersonal. No hi ha  ningú que hi tingui cap relació amb aquest sentit fals, i per heure-nos-les-hi amb efectivitat, això s'ha d'entendre bé. La Sra. Eddy diu, “No saber que un fals clam és fals, és tenir el perill de creure-se'l; per això cal conèixer bé el mal, i aleshores reduir la seva pretensió al seu propi denominador, ningú, res” (Mis. 108:11-14), aleshores “en som els amos, no els servidors.” (Mis. 108:24-25)

 

Conèixer bé el mal

La pretesa ment mortal, que és, de fet, la mala pràctica, és una mentida, “una fada negació de la Veritat” (Mis 31:2) És assumir que la vida és a la matèria i que l'home és personal i material. Aquesta pretesa ment mortal, la ignorància que Déu i l'home és un sol Ésser, genera la sensació del contrari de la Veritat, o genera mala pràctica. I la ment mortal o la mala pràctica mental no poden desaparèixer a nivell d'aparença fins que el discerniment o la realitat de totes les coses no despunta a la consciència.

 

No hi ha ment personal

No hi ha ment personal ni de pretensió ni de fet. Allò que se'ns presenta com moltes ments, és l'única Ment infinita, descloent-se infinitament. No tenim una ment personal només nostra, la Ment Divina universal és la ment de cada un de nosaltres. I la ignorància que tenim d'aquesta Ment Divina universal i impersonal, sembla que es manifesti com el clam d'un fals sentit impersonal i universal, que veiem com moltes ments mortals.

 

La consciència és mental i espiritual

Tot allò de què som conscients és la nostra consciència. Tot és mental o bé una mena de sentit espiritual. Totes les coses de què som conscients, fins i tot les creences, són un fet mental i espiritual a la consciència. Tots els testimonis dels sentits, sensacions de plaer o de mal; totes les sensacions de forma, color, substància i tangibilitat són modes de consciència, i són les sensacions espirituals i infinites de la Ment única. Són la Ment Éssent conscientment, neixen a la Ment Divina i no són mai del món, mai d'una persona o del cos, ni que el fals testimoni digui ben altrament.

El nostre món és purament un món dels sentits. Totes les circumstàncies, fets i experiències del nostre món són consciència que transpira. El món de sensacions actual, de fet, és un món de sentit espiritual, i aquesta realitat i substancialitat que la creença del sentit fals amaga darrera del món dels sentits, es fa cada cop més clara en la mesura que el nostre sentit espiritual es revela com la nostra consciència.

 

El mode de Consciència Relativa

La nostra consciència individual és, realment, un mode de Veritat absoluta, però ara, per culpa del fals sentit, sembla relativa més que no pas absoluta. I això és perquè ignorem que Déu i l'home són un sol Ésser. Avui, a nivell de creença, tots gaudim relativament del mateix sentit de consciència limitada; altrament no seríem conscients l'un de l'altre tal com ens manifestem avui; no tindríem cap punt de contacte, i no tindríem el mateix món de sensacions.

 

La Pretensió Universal Impersonal

La ment mortal, o el fals sentit universal de les coses, és aparentment el nostre fals sentit individual de les coses. Tothom sembla que tingui un grau diferent del mateix fals sentit universal i això és el fals sentit, el mesmerisme de masses o la mala pràctica mental a la meva experiència. O sigui: la meva consciència, realment, és un sentit conscient i viu del BÉ infinit, però puix ignoro aquest fet, hi ha la mala pràctica mental o el fals sentit de limitació. Jo puc tenir la sensació només de tenir cins dòlars, però puix la meva consciència individual és realment el sentit espiritual d'infinitat, tinc la certesa que aquesta mala pràctica o sentit de limitació es pot bandejar, i que puc tenir molts cops, cinc dòlars.

Puix tothom té un grau diferent del mateix fals sentit universal, John D. Rockefeller va sentir la mateixa falsa limitació que jo sento. Ell, de ben segur, sentí el seu límit amb 5 milions de dòlars, però puix la infinitat conscient era a l'abast, va sentir que podia tenir molts cops 5 milions de dòlars. Tant jo com el Sr. Rockefeller teníem el mateix sentit de limitació en graus diferents. Aquest sentit limitat no és el meu sentit personal ni el sentit personal del Sr. Rockefeller, ans és el sentit fals i limitat que tots patim. És un sentit col.lectiu, o mesmerisme de masses o mala pràctica mental.

Allò que es manifesta com el teu món, es manifesta com el meu. Allò que sembla la meva malaltia personal, no és personal, ans malaltia impersonal; allò que sembla odi, ressentiment o injustícia personal és odi, ressentiment o injustícia impersonal. El fals sentit impersonal d'odi, ressentiment i injustícia, opera conscientment o inconscientment com el sentit personal o la mala pràctica mental.

 

Cada Pretesa Ment és un Univers

La meva ment individual és el meu univers, però el meu fals sentit, que és un sentit o mesmerisme de masses, fa del meu univers individual, l'univers de tots. A la Carta als Corintis hi llegim, “les temptacions que heu passat són les que pateix l'home ordinari.” (I Corintis 10:13) De la mateixa manera, no hi ha cap temptació que sigui del sentit col.lectiu o  mesmerisme de masses que jo no pateixi. El bé o el mal del meu univers personal és sempre impersonal. No és mai el meu bé o el meu mal; el bé del meu món és el bé universal i impersonal, que és Déu; i el mal del meu món és la pretensió del meu fals sentit universal, o mesmerisme de masses o mala pràctica mental, que en graus diferents, tothom pateix.

 

Ens les hem d'Heure amb l'Error com quelcom Impersonal i al punt de la Consciència

Ens les hem d'heure amb tota mena d'error com quelcom impersonal, com un fals sentit, com mala pràctica mental. Si sentim a parlar de furts o d'assassinats, si sentim la malaltia o el desastre; si sentim salut limitada o reeiximent limitat, no en som conscients fins que no es fa palès a la nostra consciència, però existien com una creença del fals sentit o del mesmerisme de masses, o de la mala pràctica mental, altrament no s'haurien manifestat al nostre món de sensacions.

Jo no sóc l'assassí o el lladre, o l'home malalt o el destret, ni la salut limitada o el reeximent limitat; i tanmateix jo sento aquestes experiències a nivell de creença, i tot el mal que sento al meu món, és la pretensió universal del fals sentit, o del mesmerisme de masses o de la mala pràctica mental, fent-se visible al punt de la meva consciència individual, i enlloc més. I fins que no m'hagi desvetllat i reconegui el fet espritual de la Ment única, tal com la revela la Ciència Cristiana, el meu univers serà, poc o molt, un univers de fals sentit, de mesmerisme de masses o de mala pràctica mental. Sóc tan assassí com n'és ell, mentre deixi que aquest fals sentit, o mesmerisme de masses o mala pràctica mental sigui alguna cosa a la meva consciència enlloc de no res ni ningú. En la mesura que del fals sentit, o del mesmerisme de masses o de la mala pràctica mental, en faci una realitat, perpetuo el meu sentit mesmèric del món.

Però quan torno a “Casa del Pare,” o a la veritable consciència, individualitzo el meu món en la mesura de la meva comprensió de la Veritat. Mentre senti l'error de qualsevol mena, l'haig d'encarar com una cosa impersonal; com a mesmerisme de masses, com mala pràctica mental; com ignorància de Déu; com el no res reclamant ser quelcom o algú, o reclamant ser la meva consciència individual o el meu món.

Puix no hi ha mal, és impossible que en pateixi, ni tant sols a nivell de creença. El mal només el puc sentir a nivell de creença. De fet, jo sempre actuo com la Ment, i experimento només el bé de la Ment que és l'ésser.

 

Aquest Estadi Actual del nostre Creixement

En aquest estadi de discerniment espiritual, no podem assumir que  l'aparent inconsciència de l'error ens protegirà de l'error, ni podem descurar la nostra vigilància perquè sembli que l'error sigui d'algú altre. Quan un error es fa visible al nostre món és mala pràctica mental destapada al nostre pensament conscient o inconscient, i és una exigència que se'ns fa de guarir-nos només a nosaltres mateixos, i ho fem al punt de la nostra consciència individual.

 

La humanitat reforma aquest món molt de mica en mica

Els mateixos trets i disposicions del caràcter desagradables; les mateixes tragèdies i calamitats; les mateixes limitacions que han afaiçonat el món des de temps immemorial, l'afaiçonen ara. I seran el nostre món fins que no entenguem que les falses creences universals o la consciència de masses o la mala pràctica mental, que pretenen ser la nostra falsa consciència individual, són la mala pràctica, i fins que no entenguem que tota falsa consciència, puix és impersonal, pot ser vençuda. Reformem el nostre món només quan ens reformem a nosaltres mateixos. Canviem el nostre fals sentit de les coses només quan copsem i entenem la totalitat de Déu, el Bé.

 

El Punt de la nostra Propia Consciència

Tot sentit fals: guerres, fam, aiguats, mancança, odi, que són els fenòmens que la nostra ignorància de Déu genera, i que són la mala pràctica mental, només es poden encarar al punt de la nostra consciència individual. Aquest és l'únic lloc on es poden encarar, perquè és l'únic lloc on passen.

Quan aprenem que la Veritat destapa les creences conscients i inconcients que pretenen ser el nostre món, no mirarem fora de la nostra consciència per guarir els assassins, els lladres, la mancança, la guerra, els terratrèmols, i els aiguats, que sembla que passin al nostre món.

De fet, no hi ha ningú que faci res malament, no hi ha res que es faci malalment, no hi ha cap malalt, ni mançanca, ni guerres, ni aiguats, ni tan sols a nivell de creença. Jo sento aquestes coses a nivell de creença perquè, individualment ignoro la Veritat d'aquestes coses, i és la ignorància la que genera aquestes falses aparences dels fets reals i cal  què ens adonem que són capgirats o una “fada negació de la Veritat.” ( Mis.31)

 

Allò que veus és allò que ets (a nivell de creença)

Tot allò de què som conscients, encara que es manifesti com l'experiència d'algú altre, és tant la nostra experiència com la seva, i tan poc la seva experiència com la nostra, i ens les hi hem d'heure d'aquesta manera. Adonar-nos clarament que “Allò que veiem és allò que som,” (a nivell de creença) guarirà tot el criticisme, tota la condemna i tota la hipocresia que tenim al pensament.

Puix tot transpira com consciència, aleshores tot fals sentit o mala pràctica mental és a la nostra pròpia consciència. Plató va dir, “Allò que veus és allò que ets.”

 

Mala Pràctica Universal

La mala pràctica mental és purament una pràctica dolenta. Puix la Ciència Cristiana és LA CIÈNCIA DE LA MENT ÚNICA, la mala pràctica és acceptar la suggestió de la creença que hi ha dues ments, que alhora genera la creença que hi ha un cos material i un univers material. Aquesta és la mala pràctica o la pràctica dolenta que afecta a tothom .

La mala pràctica no és la suggestió o la creença que hi ha dues ments, és acceptar sense rebelar-nos-hi aquesta creença. Tot el crim, el mal, la mancança, la malaltia i la mort només existeixen com un estat de consciència, i són actives a la nostra experiència individual com un fals sentit o mala pràctica mental, i es fan visibles a la nostra consciència perquè ignorem que NOMÉS HI HA UNA MENT.

 

No hi ha Res fora de la Consciència

No hi ha res fora de la nostra consciència. Si sembla que estiguem malalts, o que ens manca alguna cosa, o que odiem, és perquè hem acceptat, conscientment o inconscient, la suggestió que tenim una ment separada de Déu. Tot és purament una creença en dues ments. Pot ser que conscientment no hàgim acceptat pensaments de malaltia o pensaments que van de bracet d'un sentit mortal de l'existència, però si amb un pensament científic i  acurat no assumim l'actitud de la Ment única omnipresent i omnipotent, no som una llei a la nostra experiència, i qualsevol cosa que la ment mortal es creu pot declarar que és la nostra creença.

 

No hi ha cap món a fora

No hi ha cap món exterior. Totes les nostres experiències són a la nostra consciència, i existeixen, per nosaltres, d'acord amb el sentit de la Veritat que en tenim. Puix allò que entenem de Déu i de l'home és el nostre món, si allò que entenem de Déu és limitat i imperfecte, serem un home o un món limitat i imperfecte.

El qui, a fora nostre, sembla que faci mal, no fa més mal del que fem nosaltres quan acceptem, reconeixem i personalitzem el mal, en lloc de reconèixer el mal com no res o ningú. L'única manera d'heure-se-les amb la mala pràctica d'una manera efectiva és no fer mala pràctica. No hauríem de personalitzar mai el mal, perquè el mal no és mai una persona, ans una mentida de la Veritat que és sempre a l'abast. La mala pràctica és la nostra ignorància d'aquesta Veritat sempre present. Si la Veritat Crística no és a la nostra consciència, hi ha, doncs,  la mentida o la ignorància. No podem carregar els neulers a ningú pels nostres problemes. No hi ha enemic. Ni ben organitzat ni mal organitzat. Només podem carregar les culpes a la nostra ignorància o a la nostra comprensió limitada de la Ment única, que és eternament omnipresent i omnipotent.

 

El Reconeixement del Bé

O bé reconeixem Déu, la Ment, a tots els nostres camins, o bé donem el consentiment a, o acceptem inconscientment, les creences prevalents del món. I aleshores ens diem a nosaltres mateixos, “Senyor, fins quan durarà tota això? I la resposta que se'ns fa arribar és, “Només mentres neguis la Meva omnipresència.” Gemegar i planye's com si algú o alguna cosa desconeguda i que no hem convidat, ens fes mal, només fa les coses més tèrboles; perquè fet i fet, només som les víctimes del nostre sentit limitat i ignorant de Déu.

Hi ha una tendència entre els Científics Cristians de mirar la Ment com un ideal plaent que assolirem un dia o altre, i després parlar i actuar com si hi hagués una altra ment. Hi ha la tendència d'agafar-se a la creença o a la suggestió de dues ments.

La ment mortal o la mala pràctica mental, invariablament afirma que té un canal o un mèdium, sempre algú que pensa malament. Però quan refusem la suggestió que la ment mortal és una entitat o una ment, també refusem el canal del mèdium personal. Un dels errors del nostre moviment és creure's que hi ha algú que fa mala pràctica. Però si acceptem aquesta suggestió, sense voler, esdevenim mal practicants, a nivell de creença, perquè creiem que hi ha dues ments, i això és “una fada negació de la Veritat.”

La mala pràctica no és mai una realitat, és sempre una creença, i puix a l'infinit no hi ha creences, i l'Infinit és el tot, aleshores ens les havem amb la mala pràctica, només a nivell de creença. Si algú em fa mala pràctica, de fet, en fa a la creença que té de mi, i doncs, fa mala pràctica amb si mateix, perquè és amb les seves creences que se les heu.

Tant és si deu mil persones diuen que dos i dos fan cinc. Això no canvia el fet que dos i dos fan quatre. I què, si molta gent treballa erròniament? No poden fer mal ni canviar res. Per què? Perquè el seu pensament no va mai més enllà de si mateixos, més enllà de les seves creences.(Aneu a CiS 234: 31-3).

Només hi ha una Ment, i aquesta Ment és l'únic Legislador, i doncs, no hi ha mals practicants que facin lleis que ens puguin afectar, i puix només hi ha una Ment, no hi ha cap mal practicant, perquè no hi ha un fotimer de ments. El pretés mal practicant no ens ha de fer por perquè només és una falsa creença que hom té de l'home individual. És un gran error que la gent tingui por de la mala pràctica mental. Creure que hi ha mala pràctica mental i mals practicants fa palesa la nostra ignorància de Déu, i doncs, com més poc en parlem, més bé per nosaltres i pels altres.

Hi ha qui pregunta, “Hem de reconèixer la pretensió o clam de la mala pràctica mental, o l'hem d'ignorar? Hi ha una gran diferència entre reconèixer un clam i ignorar-lo. Quan científicament reconeixem el clam de la mala pràctica només com una creença o un fals sentit, això el destrueix. Sempre estarem per sobre de la situació si ens adonem que el clam de la mala pràctica no és ningú ni és res; i doncs, no ens hi hem d'oposar.

Tant és quina mena de pretensió sembli que ens encari, s'ha de reconèixer, sempre, que és bàsicament por. Si el mal de la mena que sigui ens fa por, vol dir que hi creiem. El gran assoliment és no tenir por. L'única Ment que hi ha no té por; i no hi ha cap altre ment que pugui ser el canal de la por. Ens les hauríem d'heure amb la mala pràctica amb la certesa que només hi ha UNA MENT, i aquesta certesa és L'EMMANUEL O LA MENT AMB NOSALTRES.

Allò que se les heu dràsticament amb la mala pràctica és el fet que l'Infinit sempre s'expressa a SI MATEIX, i allò que representa l'Infinit és l'home, i l'home sempre va de bracet de l'Infinit.

 

La Nostra Missió al Món és Individual

Avui parlaré molt de l'individu: remarcaré la importància de l'individu, i emfatitzaré que cal que l'individu faci molta feina metafísica dins seu i per si mateix. Parlant científicament, no hi ha ningú fora de si mateix, per qui l'individu pugui treballar. Parlant científicament, nosaltres, com l'home individual, abastem l'univers, o abastem tots els altres i tota cosa dins de nostre jo individual, i com el nostre jo individual. Quan veiem allò que en diem un altre, veiem alguna cosa de nosaltres mateixos, i per respectar-nos i estimar-nos a nosaltres mateixos, o estimar l'home individual, hem de respectar i estimar els altres. Per servir els altres, ens hem de servir a nosaltres mateixos. Quan la Veritat i l'Amor ens il.luminen, a nosaltres, individualment, ens adonem que tot el nostre món de persones i coses dins nostre, automàticament queda il.luminat. Tots els homes plegats és l'únic Crist dins nostre, és l'home individual, el nostre ésser real.

 

Hem de ser Honestos amb Nosaltres Mateixos

“Heu de ser honestos amb vosaltres mateixos, si voleu ensenyar la Veritat; el vostre cor ha de sobreixir, si voleu tocar el cor d'un altre.” (Mis. 98:27) I la Sra. Eddy ens diu emfàticament que la Veritat s'ha d'escriure “primer al nostre cor” ('02 2:5) per servir-nos a nosaltres mateixos, i així, servir els altres. Aquests darrers anys els Científics Cristians han pregat, han treballat i han maldat per escampar la Veritat de la Ciència Cristiana arreu del món, però ara preguem i maldem, com no ho havíem fet mai abans, per assolir un ràpid creixement espiritual dins nostre. Per què? Perquè avui se li exigeix al Científic Cristià de gaudir d'una mentalitat tan clara que pugui traduir totes les fases de la vida humana a la seva realitat divina, i fornir proves concretes de guariment i de salvació a un món malalt i esquinçat per la guerra.

 

Pregària

Tots i cada un dels practicants de la Ciència Cristiana haurien d'estar tan plens de l'esperit de servei i d'amor, que poguessin contestar tot d'una les crides urgents demanant ajut. Però aquestes proves només les poden donar els individus dins la Ciència Cristiana, que han transformat les seves naturaleses amb la pregària, una pregària justa, una pregària fervent, la pregària tal com s'entèn a la Ciència Cristiana, “una fe absoluta que amb Déu tot es pot.” (CiS 1:2) la Sra. Eddy parla de la pregària amb molt d'emfàsi. Diu, “Hi ha una cosa que he desitjat amb tot el cor, i que altre cop demano sincerament, que els Científics Cristians, aquí i arreu, preguin cada dia per ells; no verbalment ni agenollats,  ans mentalment, humilment i importunament.” (Mis. 18:4-7; Mis. 127: 7-11) Preguem cada dia per nosaltres? No per algú altre, no per alguna altra cosa, ans per nosaltres? Jesús és el nostre Mestre, i hi passava hores pregant.

 

Prega mentalment

Primer: la Sra. Eddy ens demana que preguem mentalment. Em pregunto si realment entenem com en som de benaurats de poder pregar mentalment. Com en som de benaurats que la nostra ment individual amb la il.luminació de la Veritat pugui esdevenir aquest estat d'enteniment espiritual on el Crist o l'home espiritual és l'únic home.

 

Prega amb humilitat

Segon: la Sra. Eddy ens demana que preguem amb un esperit d'humilitat, o sigui, hem de pregar, i adonar-nos, i capir la Veritat, amb la pau, la calma, i la seguretat que David tenia, quan sense cuirassa ni espasa matà Goliat. David parlà amb humilitat quan digué, “Em véns a trobar amb una espasa, una llança i un escut, però jo t'encaro en nom (volent dir el caràcter) del Déu dels exèrcits d'Israel, a qui has reptat. La batalla és del Senyor.”(I Samuel 17:45-47).

Quan preguem amb humilitat, el nostre estat mental és un estat de calma, de seguretat i d'innocència; un estat de pura consciència, on la llei divina de reciprocitat de l'Ésser opera universalment. Daniel, a la fossa dels lleons va entendre aquesta llei de reciprocitat de l'Ésser. La seva ment no era dual. No es pensava que la seva ment era la presència de Déu i alhora hi havia un rei maliciós i bèsties ferotges fora de la seva ment. Daniel en gaudir d'una consciència de plenitud, de perfecció i d'unicitat amb la Ment divina sabia que a la seva consciència hi havia el rei i els lleons i tota la creació de Déu. I Daniel sabia que el rei i els lleons, puix eren conscients de la seva unicitat, compleció i perfecció amb la Ment divina, l'abastaven tambe a ell dins la seva consciència. El rei i els lleons eren dins la compleció i la perfecció de Daniel, i Daniel en tragué el suc de la perfecció i la plenitud del rei i dels lleons.

Daniel sabia que Déu o la Ment es verificava allí mateix com un i tots alhora. Sabia que ell, el rei i els lleons tenien una relació recíproca, i que la divina llei recíproca de l'Ésser els governava a tots. Aquesta certesa que tenia Daniel de la llei recíproca del bé infinit va espargir el mal aparent a la seva consciència, i a la consciència del rei i dels lleons.

 

Prega importunament

Tercer: la Sra. Eddy ens exhorta a pregar importunament, o sigui, sense aturador. Quan el nostre menester és gran, quan estem profundament astorats, quan tot el nostre cor i el nostre ésser desitja ser enlairat, hem de pregar importunament. Jesús va pregar importunament quan Llàtzer ressucità. Pregar importunament no vol dir mirar enfora o enlaire desesperadament vers un poder fora nostre. Pregar importunament és el nostre maldar insistent i persistent per ser l'estat de veritat, de comprensió, de discerniment que és el Crist, l'home real que ja som.

En la mesura que preguem diàriament per nosaltres mateixos; o sigui, preguem mentalment, amb humilitat i importunament tal com exigeix el cas, el nostre creixement espiritual serà ràpid. Seria bo que cadascú dels qui som avui aquí miri el fons del seu cor i hi vegi si vol un creixement espiritual ràpid, i si sincerament malda i prega per assolir-lo. Si realment desitgem un creixement espiritual ràpid, hem de treballar i pregar per assolir dues coses. Primer, hem de desmaterialitzar la matèria; i segon, hem de impersonalitzar la personalitat.

 

Desmaterialitzar la matèria

Entenem que això que anomenem matèria és només una fase de la ment mortal? Entenem el caràcter il.lusori de la matèria? Entenem que la matèria no és mai substància, ni presència, ni ocupa mai cap espai? Entenem que la matèria no existeix, que no és res? Entenem que la matèria no ens pot fer res, i que nosaltres no li podem fer res a la matèria, més què l'horitzó ens pot fer a nosaltres, o nosaltres li podem fer a l'horitzó? La matèria és com l'horitzó. És un miratge, una mentida, només una falsa aparença, una imatge falsa a la ment mortal. Per  desmaterialitzar la matèria, ens hem d'adonar que la nostra consciència individual no s'activi fent seves alguna d'aquestes fases del pensament mortal. A la pràctica de la Ciència Cristiana no hi ha res més cabdal que la desmaterialització de la matèria.

 

Les qualitats de la matèria

Les qualitats de la ment mortal que fan que la matèria sembli quelcom, són les qualitats que anomenem densitat, finitat, límits, divisibilitat, mutabilitat, destructibilitat, separació, mortalitat; qualitats que són impensables i desconegudes de la Ment conscient. Desmaterialitzant, o sigui, treien totes aquestes característiques de les persones i de les coses, hi deixem només les pures qualitats de la Ment conscient; hi deixem només les idees pures o l'home real.

 

Impersonalitza la Personalitat

No és poca cosa desmaterialitzar la matèria, i encara sembla més costerut impersonalitzar la nostra creença de la personalitat; però per  créixer espiritualment, hem d'entendre que la personalitat només és una creença, una fase falsa del pensament mortal. La personalitat, com la matèria, no té existència real.

La personalitat és una mentida o un concepte humà fals de la nostra veritable individualitat.

Com hem d'impersonalitzar la nostra creença de personalitat finita?  Despullant la pretesa personalitat de totes les qualitats i característiques que sembla que defineixin una personalitat; les qualitats o característiques de finitat, corporalitat, fisicalitat, mortalitat, existència orgànica, herència física. Quan impersonalitzem aquestes qualitats i en despullem la pretesa personalitat, hi trobem a l'abast l'home individual, l'home real, encara vist com la nostra humanitat.

 

Jesús va Impersonalitzar la seva Creença de les Gentades

Jesús impersonalitzà la seva creença de la personalitat quan es va trobar amb les gentades. Com ho va fer? Es narra que anà al cim de la muntanya o gran alçada d'enteniment per no veure les exigències de totes aquelles aparents moltes ments o moltes persones. Quan ens trobem amb les gentades, no veiem la gentada amb les seves creences com una cosa fora nostre? De vegades no anem a trobar la gentada i mirem de respondre a les exigències que se'ns fan amb el maldar humà i amb responsabilitats humanes? De vegades no mirem i tot de manipular persones? Jesús no ho féu mai. Anava tot seguit al cim de l'enteniment de l'home individual, i nosaltres hauríem de fer el mateix. La gentada és sempre un fals concepte dins la nostra mentalitat, i és amb la nostra saviesa interior de la Veritat i de l'Amor que veiem l'home individual com l'únic home que hi ha. És el Crist interior el que espargeix la creença de la personalitat i veu en els altres el Crist o l'home real.

 

Benvolença

Parlant de benvolença és lluny del meu pensament menysprear el sosteniment de la nostra organització eclesiàstica. El manteniment de l'organització de l'Església de la Ciència Cristiana és un deure i un privilegi individual de tots i cada un dels Científics Cristians, però hi ha una forta tendència a posar la benvolència personal al lloc de la demostració científica. La demostració científica de la benvolença és un procés interior, que ens fa veure la presència del Crist o de l'home individual amb tota la seva plenitud i compleció. La demostració científica no ens permet cap creença de mancança o de minva ni en persones ni en coses, ans revela una plenitud més gran per tothom.

Pere i Joan ens van donar un exemple de la donació espiritual. A l'home coix a la porta del temple, Pere li digué, “No tinc ni or ni plata, però et dono allò que tinc: en nom de Jesús de Natzaret, alça't i camina.” (Actes 3:6) Pere i Joan li donaren allò que tothom li deu al seu germà, reconegueren que és la imatge de Déu. Aquest reconeixement, aquesta percepció Crística guareix i salva, i és la benvolença més gran que hi ha.

Tenim la tendència de donar els nostres béns als altres, sense proveir prou i bé per nosaltres, i aquesta manera de fer acaba sovint amb la nostra fallida. Negligir-nos a nosaltres mateixos amb la disfressa de l'altruisme no és la via de la saviesa. Això és deixar caure la benvolença al nivell del donar i del rebre personal. Demostra un sentit de benvolença molt més gran capir que l'home té una relació recíproca amb totes les altres idees. L'home rep tot allò que Déu dóna, i reflectint-ho, dóna tot allò que rep. Som més benevolents quan refusem d'acceptar el sentit personal de limitació i de pobresa, i entenem que l'home existeix conscientment al punt del proveïment infinit o infinitat.

 

Siguem Selectius a la Nostra Pràctica

Hi ha molts estudiants a l'associació que comencen a practicar la Ciència Cristiana. Sempre és bo de pregar sincerament pel què fa a agafar pacients. No tots els malalts estan a punt per la Ciència Cristiana, o ni tant sols desitgen el desvetllament espiritual que cal per un guariment total. Jesús aconsellà de ser selectiu. Va dir als seus deixebles, “No fresseu el camí dels gentils (volent dir els qui no volen adorar Déu), ni entreu a cap ciutat dels Samaritans (volent dir cap conciència maligne). Més aviat aneu a trobar les ovelles perdudes de la casa d'Israel (volent dir els que miren de trobar el camí).” (Mat. 10: 5-6) Fem mal  a la nostra causa quan no triem els nostres pacients seguint el guiatge diví. La Sra. Eddy diu, “Milions de ments sense prejudicis, senzills cercadors de la Veritat, rodamóns cansats, assedegats al desert, s'esperen i vetllen per  reposar i beure. Doneu-los-hi un got d'aigua fresca en nom del Crist.”(CiS 570:14)

 

Punts Vitals

La nostra missió al món és tan individual com la de Jesús o la de la Sra. Eddy.

I hauríem d'estar supremament contents sabent que acomplim la nostra missió al món.

La nostra naturalesa només pot ser transformada per la pregària.

Hauríem de capir i fer servir la llei recíproca de l'Esser.

Hauríem de desmaterialitzar la matèria i impersonalitzar la personalitat.

 

Download

Heure-se-les amb la Mala Pràctica Mental
Martha Wilcox

N'hem de fer no res de les creences mortals i de la mala pràctica mental. Hem de veure el no res d'aquestes fades o agressives negacions de la Veritat i heure-nos-les-hi cada cop amb més intel.ligència i efectivitat. Però alhora, cal que siguem savis quan ens hi encarem.

El mal o l'error de la creença no és quelcom, ans és sempre no res. No és una cosa que hom combat, refusa o fa fora. Refusar o maldar per foragitar alguna cosa, és fer-ne una realitat. És del tot fora de lloc, per no dir una ximpleria, imaginar-nos tota mena de mals, i després posar fil a l'agulla per a destruir les creacions de la nostra pròpia imaginació!

Tots i cada un dels estudiants de la Ciència Cristiana haurien d'adonar-se de la potència poderosa del seu pensament, reflectit de Déu, i de cap altre deu. Nosaltres, com estudiants de la Ciència Cristiana demostrem la Veritat científica de la omnipotència de Déu, i no hauríem de permetre que la por de cap oposició entrés dins del nostre pensament. Si hi deixem entrar la por de cap mena d'oposició, ens mesmeritzem a nosaltres mateixos en nom d'un pretés enemic. I aleshores sentim els efectes de la nostra por i de la nostra limitada creença en la supremacia de Déu. Saber que hi ha un Poder, i que és el poder de Déu, hauria de ser per nosaltres un fet sempre present. L'unic sentit carnal que hem de vèncer és el nostre. No ens ha de trasbalsar mai la sensació d'un poder exterior. No n'hi ha cap.

 

Download

Heure-se-les amb el Mesmerisme
Anthony Whitehouse

Hi ha una regla bàsica a la metafísica. Si no se'ns pot mesmeritzar i fer creure que estem malalts, no podem estar malalts. Tristament la naturalesa del mesmerisme no és prou ben entesa perquè tothom en pugui treure bon profit d'aquesta simple regla.

El sentit personal ens vol fer creure que tenim la nostra ment, una ment personal i no la Ment de Déu; aquest és el mesmerisme bàsic, perquè òbviament no és veritat, ni pot ser veritat. El problema és que ara sembla veritat. Per poder depassar la realitat aparent de les coses que sembla que siguin veritat, però no en són, hem de capir la naturalesa del mesmerisme i com heure'ns amb els efectes. Se'm forní la clau per heure-me-les-hi uns quants anys enrera en mirar un programa de televisió d'una granja a l'Àfrica. A la granja hi havia una colla de gossos i amb els gossos un cadell de lleó. Puix havia pujat amb els gossos, el cadell es pensava que era un gos i actuava com un gos.

Per il.lustrar la naturalesa del mesmerisme tocant a la nostra situació  aparent d'éssers humans, imagina't que el lleó et ve a veure i et diu tot desmenjat, “Estic cansat de ser un gos. M'agradaria ser un lleó. M'agradaria ser el rei de la selva. Seria divertit.” Tu, incrèdul, li dius “però si ja ets un lleó ara mateix.” El lleó, “M'agradaria que fos veritat.” El practicant, “És veritat.” El lleó, “Però jo em sento com un gos.” El practicant, “Tant és com te sentis, ets un lleó. Mira, tens grapes, i urpes i cabellera, i ets dos cops la mida dels gossos del teu voltant. No te n'adones?” El lleó, “No, jo em sento com un gos. M'agradaria poder-me sentir com un lleó. Desitjo esdevenir un lleó.” El practicant, “No pots esdevenir un lleó. Ja est un lleó.”

En aquest exemple hi podeu veure les diferents cares del mesmerisme que operen en detriment nostre:

Primer, el mesmerisme ens vol fer creure que som el què no som.

Segon, fa semblar que sigui una tasca impossible per nosaltres esdevenir allò que voldríem ser.

Tercer, fa semblar l'estat actual prou acceptable perquè no hi volguem veure més enllà de la il.lusió.

Quart, ens fa creure que hem de canviar d'alguna manera per esdevenir el què desitgem ser.

El mesmerisme és el gran balç entre els qui es veuen a si mateixos com éssers humans amb talents i qualitats personals pròpies, i els qui es veuen a si mateixos com la imatge i semblança de Déu, immortals, perfectes, i allerats del pecat, de la malaltia i de la mort.

La Sra Mary Baker Eddy, fundadora de l'església de la Ciència Cristiana, defineix d'allò més bé aquest balç a Ciència i Salut amb aquests mots, “la ratlla de demarcació entre l'home immortal, representant l'Esperit, i l'home mortal, representant l'error que la vida i la intel.ligència són a la matèria, ens ensenya que els patiments i els plaers de la matèria són mites, i la creença humana que hom hi té, el pare de la mitologia, on la matèria s'hi presenta dividida en diferents déus. La veritable identitat de  l'home només es pot reconèixer en allò que és bo i veritat. L'home no és fet per si mateix ni pels mortals. Déu ha creat l'home.”

Us podeu adonar del problema que tenia el lleó. Estava tan mesmeritzat creient-se que era un gos que no podia veure que era un lleó. El mesmerisme era complet i molt efectiu. El problema és el mesmerisme. No hi havia manera que es pogués veure com un lleó. La probabilitat semblava massa difícil, massa improbable, i tan plena de maldar i de patiment que no hi havia manera de veure aquest estat de l'ésser. Fet i fet, el menjar no era pas dolent, la companyia, bona, i no se les havia d'heure amb res tan esotèric que se li fes difícil de capir. Si havia d'esdevenir un lleó no tenia la més mínima idea de com efectuar el canvi. Semblava una tasca impossible.

Aquesta és exactament la naturalesa del mesmerisme amb què ens les hem d'heure. Ja som la imatge i semblança de Déu, ni que no la capim ni semblem bons de fer-ne l'experiència. Sembla més enllà de la nostra comprensió. Ens pensem que hem de fer algun canvi més que no pas capir que ja és el fet. No hem de canviar res, hem d'admetre que és la veritat del nostre ésser. Ja som la imatge i semblança de Déu. Si es pogués mirar en un mirall al lleó li seria més fàcil d'heure-se-les amb el mesmerisme, perquè podria veure la seva naturalesa real. La Sra. Eddy a Ciència i Salut ens hi diu exactament això, “La teva imatge al mirall és la teva imatge i semblança. Si alces un pes, la teva imatge també l'alça; si parles, els llavis de la imatge al mirall es belluguen com els teus. Ara compara l'home davant del mirall amb el seu Principi diví, Déu, anomena el mirall Ciència Divina, i l'home, el reflex. Aleshores adona't de com n'és d'igual, d'acord amb la Ciència Cristiana, el reflex amb el seu original. Igual que el teu reflex es veu al mirall, també tu, éssent espiritual, ets el reflex de Déu.”

La Ciència Cristiana és el mirall on ens descobrim com la imatge i semblança de Déu. Ni que sembli que vivim en un procés de canvi, això no és veritat. Ja som la imatge i semblança de Déu, d'un Déu que serva la seva imatge i semblança perfecta i immutable. No hem estat mai res més. Creure'ns que hem caigut per sota d'aquesta imatge i semblança és part del mesmerisme. I doncs, no hi ha d'haver cap canvi, no hi pot haver cap canvi. Tot el què pot passar i ha de passar és que el fals sentit d'identitat s'esvaeixi a favor del veritable sentit d'identitat. Aquest fals sentit d'identitat és el mesmerisme. Simplement descartem el fals sentit d'identitat, en lloc de canviar el fals per fer-ne el veritable. Mai no en pots fer un bitllet bo d'un de fals. Sovint tenim problemes perquè mirem de fer justament això. Mirem de capir la falsa identitat i redimir-la d'alguna manera. Mirar de capir l'error és una activitat molt mesmèrica. Aquesta activitat és de fet xerrar amb el dimoni. Potser us enrecordeu de l'incident narrat per la Martha Wilcox quan treballava a la llar de la Sra. Eddy. Havia passat tota la nit pregant, es pensava, però la Sra. Eddy va detectar que no havia reconegut la Totalitat de Déu, ans havia mastegat el problema. Quan la Martha Wilcox li digué que havia fet la feina, que havia pregat tota la nit, la Sra. Eddy li contestà, “No, no has pregat, has fet una bona xerrada amb el diable.”

Fem-nos memòria que “l'única cosa que existeix és la Ment divina i la Seva idea.” I doncs, ens adonem ben clar que el nostre objectiu primari és no deixar-nos mesmeritzar i creure'ns que som quelcom que no som, o que hem de fer algun canvi perquè la Veritat es faci palesa a la nostra experiència. Òbviament si sabem la veritat no podem ser mesmeritzats. I sabem la Veritat, som la imatge i semblança de Déu, ara! Som immortals, impecables i perfectes, ara! No ens explica Ciència i Salut la relació entre Déu i l'home? “La unitat del Principi diví i la Seva idea és indestructible a la Ciència, i la Ciència no en sap res de cap lapse ni de cap retorn a l'harmonia, ans serva l'ordre diví, o llei espiritual, on Déu i tot el què Ell ha creat és perfecte i etern, i ha restat immmutable tota la seva eterna història.”

Em neguitejava d'allò més haver-me-les d'heure amb dos estats d'existència aparentment diferents, un de material i l'altre espiritual. M'ajudà capir que només hi ha, de fet, una sola creació, que sembla diferent segons la manera com ens la mirem. Posem un exemple. Per vosaltres i per mi, que seiem aquí, ens sembla que estem quiets, però si anésssim 400 km enlaire a l'espai ens adonaríem que el lloc on som i la gent que hi som, ens belluguem a una velocitat de 1670 km per hora, que és la velocitat de la terra girant a la seva òrbita, malgrat no poder sentir el moviment ni experimentar-lo. El bo del cas és que acceptem sense piular aquest fet ni que no el poguem verificar amb els sentits ni mesurar-lo de cap manera des del nostre punt de vista actual. En tenim prou d'acceptar-lo conceptualment.

El mateix és cert de les veritats espirituals de la creació de Déu, només les podem concebre conceptualment perquè els sentits físics, la ment mortal, no ens en fornirà mai cap verificació. Però és cabdal que acceptem aquesta realitat de la creació espiritual i de l'omnipresència de Déu i de les seves qualitats divines. Sembla que tinguem problemes perquè refusem de donar el nostre consentiment humà a aquestes realitats espirituals. Això és estrany perquè donem el nostre consentiment en altres àrees on els sentits humans no poden fornir cap suport clar. És només el mesmeric efecte del sentit personal que ens fa negar el consentiment. M'agradaria deixar ben clar que només hi ha un estat de l'ésser, però que malauradament veiem les coses des del punt de vista erroni. M'adono que la gent està més tranquil.la si pot trobar alguna manera de posar l'humà en alguna mena de context. He de confessar que jo també m'hi sento més de tranquil havent-me-les d'aquesta manera amb el que semblen, i recalco, semblen, dues menes de creació. De fet només hi ha una creació, i és espiritual, però vista amb les lents del sentit personal i posada en un continu temporal, sembla material. Des del punt de vista de la Ment divina és del tot espiritual.

Pel què fa a l'aparent necessitat de canvi, us explicaré una història que aclareix aquest punt. Aquest exemple vol deixar ben clar que la perfecció és la realitat present de la nostra existència. La ment mortal ens diu que d'una manera o altra hem d'assolir el regne del cel, lluitar per arribar-hi o fer algun canvi per assolir-lo. Fins i tot Jesús remarcà que hi ha els qui es volen fer seu el regne amb violència, o sigui fer canvis per fer-se'l seu, i el canvi és sempre un procés punyent, violent.

Fa uns quants anys enrera l'ull dret em començà a fer molt de mal i se m'enterbolí la vista. El mal es féu més fort, i amb el mal una ferma pregària mirant d'aturar aquesta mena de suggestions. Al cap d'un moment un pensament angèlic em vingué al cap, “Si Jo sóc el Tot en tot, què mires de canviar?” El mal però no afluixà, i vaig anar pregant. Altra volta el pensament angèlic em vingué al cap, “Si Jo sóc el Tot en tot, què mires de canviar?” Aleshores vaig adreçar el mal al meu pensament i li vaig dir, “T'hi pots estar tant com vulguis, no miraré de canviar-te.” En aquell moment el mal es fongué i la visió esdevingué normal. Estic segur que podeu veure que l'actitud mental que vaig adoptar fóu la de no acceptar el problema com una realitat, de no fer-ne una realitat mirant de canviar-lo, ans fer-ne no res negant-li el paper que reclamava. Un guariment rodó, direu, però el guariment no s'acaba aquí.

Uns quants mesos més tard, era a casa meva pregant i sentí la forta empenta de trucar una practicant que coneixia de Cincinati. El seu contestador deia que era en un campament per joves científics cristians a les muntanyes. El més fàcil hauria estat deixar-ho córrer, però no, vaig trobar la manera de comunicar-m'hi i quan hi vaig poder parlar, al cap d'una estoneta de xerrar de coses genèriques, li vaig preguntar si tot anava bé perquè havia tingut un fort impuls de trucar-la. Ella em digué que hi havia un problema, que tenia un xicot molt malalt a costat seu que no anava gens bé. En aquell moment el guariment del meu ull em vingué al cap, i li vaig dir, “Marcia, si Déu és el Tot en tot, què mires de canviar?” i li vaig explicar el guariment del meu ull. La Marcia em digué,  “És tot el què em calia saber,” i penjà el telèfon. Al cap de tres dies vaig rebre una carta seva explicant-me que quan la vaig trucar el noi feia dos dies que no es bellugava del llit, ni anava al lavabo, tenia tot el cos inflat i molta febre, semblava a punt de morir-se. I ella feia dos dies i dues nits que estava agenollada, pregant. En sentir les meves paraules no tornà a pregar, va escriure un parell de cartes, mirà la televisió, llegí una revista. De tant en tant, de reüll, veia el cos del noi, i la ment mortal li preguntava què hi faria. I és clar, no va fer res. Al cap d'una hora el noi s'alçà del llit, telefonà a sa mare, i l'endemà féu una caminada pujant muntanyes de més de 15 milles sense el més mínim problema.

L'error voldria que hi féssim quelcom. El sentit personal voldria esbarallar-se amb nosaltres, tal com Goliat li digué a David, “Dóna'm un home per lluitar-hi.” Però com diu la nostra Cap, “Perquè ens hauríem de trasbalsar per no res?” Potser la resposta d'aquesta pregunta i el mesmerisme que implica, rau parcialment en creure que l'error, la matèria, li fa algun servei a la nostra existència mortal. És cert que li fa creure a l'home mortal que és real, però no té cap efecte per l'home espiritual, fet a la imatge i semblança de Déu. Com la imatge i semblança de Déu només ens cal la consciència del bé. No hi trobem aquesta frase a Ciència i Salut? “Quan ens adonem que la Vida és Esperit, mai de la matèria ni a la matèria, aquesta comprensió s'eixamplarà i s'arrodonirà del tot, trobant-ho tot en Déu, el Bé, i sense que calgui cap altra consciència.” Tot el què ens cal és la consciència del bé. No ens cal, ni hauríem de tenir consciència de res més. La consciència del pecat, de la malaltia, de la pobresa ... no serveix de res. Creure'ns que serveixen d'alguna cosa és part del mesmerisme de l'existència humana. Si hi ha una cosa que hauríem de capir és que l'única cosa que ens cal és la consciència de Déu, el Bé. És una exigència molt minsa que va de bracet de benediccions extraordinàries. L'aparent realitat del pecat, de la malaltia i de la mort els hi dóna el seu poder aparent, però no poden ser reals. L'aparent realitat del pecat, de la malaltia i de la mort és mesmerisme. Puix Déu és el Tot, no poden ser veritat.

El sentit personal presenta un altre parany molt mesmèric. Tenir-nos enfeinats mirant de capir Déu, però el fet és que no podem capir Déu com una entitat separada de nosaltres mateixos. Només podem experimentar Déu com el nostre propi ésser, i això ens el fa capir. Déu s'entèn a si mateix. Surem dins del Seu enteniment. El mesmerisme ens voldria fer creure que la creació no és perfecta. Però Déu vegé tot el què havia fet i digué que era molt bo. La humanitat pateix molt per culpa de la creença que la creació de Déu s'ha deteriorat, s'ha malejat. Això no és cert, però els efectes de la creença s'allargaran mentre duri la creença. El fet que pujà una bogor de la terra és només una creença. El mesmerisme o la ment mortal ens voldria fer creure que la creació no és perfecta ara mateix. Arriba a aquesta conclusió per l'amargantor del seu urc astorador. Si hi ha una cosa que tipifica la ment mortal és el seu urc de suggerir que Déu no és omnipotent i perfecte i sempre present. No podem ser mesmeritzats si capim que la facultat de consciència que tenim és Déu. No és la nostra ment, ans la Ment, Déu. Acceptem que a la Ment no hi ha lloc pels conceptes del mal, de la malaltia ni de la mort, i puix la Ment és la nostra consciència, és també la nostra realitat, no pas perquè tinguem cap poder personal, ans perquè tenim la Ment de Déu.

Tocant al mesmerisme m'agradaria que paréssiu esment del propòsit de JesuCrist en permetre que la crucifixió s'esdevingués. Uns quants mesos enrera em vaig capbussar dins la vida de St. Francesc d'Assís. Era un guaridor de primera. El què se'm feia difícil de capir era el seu patiment gairebé constant. En vaig parlar amb una altra persona que remarcà, “Vivia la passió de Jesús.” Ben altrament, Jesús i la Sra. Eddy volen que visquem la resurrecció. Aquesta xerrada m'ajudà a veure clar que els deixebles de Jesús van quedar molt tocats pel patiment que experimentaren, en gran part per culpa de la creença que la mort és un esdeveniment inevitable. Tanmateix quan l'hàgim experimentat ens adonarem de la nostra naturalesa immortal. Aquí s'hi fa ben palès el mesmerisme, hom no pot ser immortal després de la mort si no n'és abans.

La plena força de l'espiritualitat només pot ser experimentada del tot si  capim que les nostres naturaleses immortals són una realitat present. Em penso que Jesús s'adonà que els seus deixebles estaven mesmeritzats per aquesta il.lusió igual que tota la humanitat. S'adonà que l'espiritualitat sempre quedaria al rerafons mentre els governés aquesta creença. La crucifixió i la resurrecció foren els mitjans que emprà per esbotzar aquest mesmerisme a la ment dels seus deixebles i dels seus seguidors. És impossible capir la naturalesa de l'espiritualitat fins que hom no entèn que la vida immortal és la realitat present. En aquest context la Sra. Eddy hi remarca, “Quin contrast entre el darrer sopar del Nostre Senyor i l'esmorzar espiritual amb els seus deixebles a l'hora clara del matí, a la joisa trobada a les ribes del Mar de Galilea. El seu marriment havia esdevingut glòria i el dol dels seus deixebles, contricció, els cors humiliats  i l'urc censurat.  Convençuts de l'esterilitat de les seves obres a les tenebres i desvetllats per la veu del Mestre, canviaren de mètodes, s'allunyaren de les coses materials i llençaren les xarxes al cantó bo. Discernint el Crist, la Veritat, altre cop, a les ribes del temps, es pogueren enlairar una mica per sobre de la sensualitat mortal, o el soterrament de la ment a la matèria, fins el renovellament de la vida entesa com Esperit.” La Sra. Eddy també hi afegeix una mica més enllà, “La creença mortal es mor per tornar a néixer en noves formes i acabar-se finalment per sempre, perquè la vida eterna no s'assoleix morint.” Si volem viure la resurrecció, la immortalitat s'ha de tenir per una realitat present. L'única raó que la gent es mori és perquè esperen morir-se. Sempre m'enrecordaré d'un home que feia molt mala cara i es planyia tot dient-li a un practicant que li semblava que es moriria. El practicant li replicà tot seguit, “No et pots morir. Ja ets mort, mort al fet que ets perfecte, mort al fet que ests immortal, mort al fet que ets la imatge i semblança de Déu.” Fóu d'allò més interessant veure la transformació de la seva cara a mesura que aquesta veritat l'amarà. Podies veure el canvi esdevenint-se a la ment i al cos. Al cap de vint-i-quatre hores estava del tot bé. No hi ha gaires guariments si no capim les nostres actuals naturaleses immortals i eternes.

D'un altre aspecte del mesmerisme que tots els qui practiquen la Ciència n'haurien d'estar a l'aguait i guardar-se'n és el dubte i la manca de convicció. Entrebanquen seriosament el guariment. Goso dir que una raó del gran esclat espiritual de les vides de Jesús, de St. Francesc d'Assis i de la Sra. Mary Baker Eddy, és la pregona convicció que tenien i que foren bons de comunicar a la seva gent. Amb el temps aquesta convicció sembla que s'esvaeixi. Aquest fenòmen féu dir a un autor alemany, Stephen Zweigh l'any 1929, “la Ciència Cristiana encara es viva, però ha esdevingut encarcarada i formal. La lava roent que brollà de l'ànima volcànica de la Sra. Mary Baker Eddy és ara una freda i tranquil.la germanor de cor tou que s'incrusta als costers més baixos d'aquest volcà extingit.” D'això el mesmerisme en voldria fer la realitat del moviment guaridor de la Ciència Cristiana. És d'aquest mal nodrit pels carros del temps que ens n'hem de guardar.

Mesos enrera vaig tenir una intuïció tocant a aquest tema. Em vaig adonar de com s'esvaeix la qualitat guaridora de tot moviment guaridor Cristià. La història comença el 1993. Un dels meus clients em trucà dient-me que el seu fill havia esdevingut epilèptic per culpa d'una gleva de sang al cervell, que s'havia d'operar. Jo no era encara un practicant de la Ciència Cristiana aleshores; tenia la meva empresa. Sense rumiar-m'hi gaire ni estudiar els fets, li vaig escriure, que el cos físic del seu fill no era la seva identitat; eren el seu amor, la seva dolcesa, la seva tendresa ... que el definien. Vaig deixar clara la meva posició i vaig tornar a fer la meva feina. Al cap d'uns quants dies, el pare del noi em trucà corprès. Havien portat el noi a l'hospital Mount Sinai de Los Angeles per extirpar-li la gleva. Quan li feren la prova per localitzar on era, s'adonaren astorats que la gleva s'havia fos. Com us podeu imaginar aquest pare estava pregonament colpit i a mi m'ennuegaven les llàgrimes. Sabia que la Ciència Cristiana havia fet el guariment.

Però si esmento aquest guariment és perquè molts anys després, malgrat pregar i pregar per altres problemes, els guariments eren esparsos. Estava molt desenganyat. Era com si Déu m'hagués ensenyat el regne i després me l'hagués amagat. No fóu fins fa poc, que llegint un passatge de la Carta de Jaume, no em vaig començar a adonar de quin era el problema. El text del primer capítol de la Carta de Jaume diu, “Si a algun de vosaltres li manca saviesa que la demani a Déu, i Déu que dóna a desdir a tothom, la hi concedirà. Però que demani amb fe, sense dubtes, perquè el qui dubta és com una ona del mar, sacsejada i emportada pel vent. Un home així no es pensi pas que rebrà res del Senyor, perquè el Senyor no dóna res al qui té el cor partit, que és inconstant en tot el què fa.” (Jaume 1:5-7) El mot grec emprat aquí per “dubte” és “diacrino” que vol dir separar del tot. Aquests versos són una condemma sense contemplacions de tot el que no és una convicció absoluta de la totalitat de Déu i de la perfecció absoluta de la Seva creació. Si dubtem estem separats de Déu. Només hem de llegir el darrer vers que ens diu ben planerament que aquesta mena d'actitud no rebrà res del Senyor. Esguardant enrera quan el guariment s'esdevingué, em vaig adonar que no m'havia neguitejat gens, no sé per quina raó no hi havia ni una engruna de dubte a la meva ment, no vaig rumiar ni un moment. La Veritat fóu pronunciada i la Veritat féu la seva tasca guaridora.

Sovint quan comencem la nostra tasca de pregària metafísica, agafem el cas com una realitat. No n'estem del tot convençuts del seu no res, i l'hesitació arriba. Si el sentit personal ens sacseja i ens empeny a preguntar-nos què passarà, no hi ha guariment. És només part del procés mesmèric. Si ens encaboriem pel resultat d'un cas ens hem deixat mesmeritzar per la creença que la perfecció no és la realitat present. El guariment s'esdevé quan la Ment divina opera com el què sembla la teva consciència. Si la teva consciència emmiralla el punt de vista de la Ment divina, el guariment s'esdevé, però no té res a veure amb nosaltres. Només hem deixat que la Ment divina sigui la nostra ment. Sovint el sentit personal o mesmerisme ens diu, “no t'hi escarrassis, no en treuràs res de pregar.” La Sra. Eddy, la fundadora del moviment de la Ciència Cristiana no deixava passar ni una mica d'error. A casa seva si tenies el més mínim pensament erroni a la seva presència n'eres blasmat de manera vehement. Tant ella com Jesús eren brutals havent-se-les amb l'error perquè s'adonaren que era l'única manera d'esbotzar el mesmerisme que enterbolia els seus pacients.

Se'ns ha fornit la partitura musical per dir-ho d'alguna manera, i l'hem de seguir amb pèls i senyals. Si tenim problemes és perquè no hem entès que la Ciència Cristiana és una ciència, com la música, que ha de ser apresa i practicada. Si li assignem a Déu els atributs d'una persona, sentirem les mentides que ara sentim, i serem molt infeliços. Al déu de la música tant li fa si practiquem música com si no en practiquem. Si volem ser músics i tocar música n'hem d'aprendre i practicar. El mateix és cert del Cristianisme i de la Ciència Cristiana. Cal capir-ne la teoria i practicar-la. Déu no s'amoïna si no ho fem bé, més que en Bethoven s'amoinaria si toquéssim un dels seus concert per violí malament. Però les interpretacions de Jesús ens han inspirat per capir i practicar aquesta ciència guaridora. Ens agradi o no depèn de nosaltres capir-la i practicar-la bé. Si ens sembla difícil és perquè ens ho mirem amb les lens del sentit personal. Hem estat mesmeritzats i se'ns ha fet creure que som persones. No som persones, som expressions espirituals. La Sra. Eddy confirma aquesta visió radical quan a Ciència i Salut hi escriu, “No és una mena d'infidelitat creure que una obra tan gran com la del Messies fóu feta per ell o per Déu, a qui no li calia l'exemple de Jesús per preservar l'harmonia eterna? però als mortals els hi calia aquest ajut, i Jesús els hi assenyalà el camí,” i més enllà hi afegeix, “Qui es quedaria dret davant d'una pissarra i pregaria al principi de les matemàtiques que solucionés el problema? La regla ja s'ha establert, i és la nostra tasca trobar la solució. Li demanarem al Principi de tot el Bé, de fer la Seva feina? La Seva feina ja és feta, i només ens hem de valdre de la regla de Déu per rebre'n les benediccions que ens fan bons de treballar per la nostra salvació.”

És perquè la Sra. Eddy refusà de dubtar en aquests temes que la seva tasca fóu tan reeixida. El mateix és cert d'altres il.luminats, com ara en Martí Luther. No es bellugaven de la posició que havien agafat. Aquí hi voldria fer un advertiment, no us quedeu mesmeritzats pels guariments dels altres. Sentim a parlar dels més extraordinaris guariments i ens preguntem perquè no tenim la mateixa experiència. Això és el clímax del mesmerisme. Guariment, de fet, no és un terme gens acurat. Un guariment sembla un guariment, però no és res més que la destrucció d'una il.lusió. Si fos la destrucció d'una realitat tindríem un problema. L'única raó que fa semblar que el guariment s'esdevingui és perquè les il.lusions poden ser destruïdes. Quan sentim a parlar doncs, d'un guariment astorador, no ens deixem ensibornar per la creença que estaríem molt més bé si n'experimentéssim un. No ens calen aquestes experiències. Si no estem a l'aguait i ens protegim d'aquesta creença, acabem ressentits de les benediccions dels altres, i som arrossegats a les grapes del sentit personal. Jesús ens va dir que fem festa que els nostres noms són escrits al cel. El mesmerisme sempre ens diu que ens cal quelcom. El mesmerisme també opera creant un escenari que és molt impressionant. És cabdal de no deixar-se impressionar per la ment mortal i els seus escenaris. Ens n'hem de guardar amb tota la nostra força.

Tres nois hebreus van sobreviure la fornal roent perquè refusaren de deixar-se impressionar per la visió davant seu. Em sembla que cal estar a l'aguait del què mirem a la televisió i del què llegim. Les imatges que se'ns hi presenten poden ser molt trasbalsadores si se les deixa niuar al pensament, i sobretot si toquen la fibra de les simpaties humanes. La suggestió mental agressiva pot començar a operar si ens relacionem d'alguna manera amb la visió que tenim al davant. N'hem de romandre del tot desidentificats. Si no ens en desidentifiquem i l'hi donem la més mínima realitat, haurem d'acabar havent-nos-les-hi com la nostra pròpia experiència. També hem d'estar a l'aguait de les experiències dels qui ens són propers. Passa sovint que en morir-se un membre de la família de càncer, un altre li segueix la petja ben aviat. És l'efecte mesmèric d'aquestes visions de l'aparent patiment d'un altre gravades a la nostra ment. Realment hem de servar la consciència neta d'aquestes imatges idolàtriques que només són una mena de mesmerisme. Hi ha un punt cabdal tocant al mesmerisme, si saps que ets mesmeritzat, la imatge mesmèrica davant teu no pot tenir cap efecte. El secret és saber que tot, tret de la perfecció i l'harmonia absoluta, és producte del mesmerisme.

El Sr. Bicknell Young, que era un deixeble de la Sra. Eddy, rebé una trucada  de matinada d'un pacient. I li digué que pregaria. Penjà el telèfon i se'n tornà a dormir dient-se a si mateix, “tu magnetisme animal (que és el mateix que dir mesmerisme) disfressat de dona gemegaire no pots destorbar el meu repós ni la meva harmonia.” L'endemà la dona trucà dient que estava guarida. Havia anat a veure vint-i-sis practicants abans de trucar-lo. En B. Young va guarir la situació perquè refusà de veure-la com res tret de mesmerisme. Els altres l'havien acceptat, i mirat d'heure-se-les-hi com una realitat. Ell senzillament la veié com mesmerisme per se. Va refusar de deixar-se mesmeritzar i creure que era veritat o que hi havia de fer quelcom. Tota condició humana és només el resultat de la creença. Es mesmerisme. No és el resultat d'un conjunt donat de circumstàncies.

Posem un exemple, sota l'efecte del mesmerisme (o hipnotisme) se't pot fer trobar l'aigua calenta, freda i la freda, calenta. Tot allò dolent que experimentem és producte de la creença, no és un fet absolut. És mesmerisme. L'únic fet absolut és que tot el que existeix és la Ment divina i la Seva idea. El mesmerisme més refinat i final és creure que tenim una ment personal, una ment privada. La gran fortalesa de Jesús fóu la seva extraordinària humilitat que li deixà veure que Déu era la seva Ment. Aquest discerniment implicà que no podia ser mesmeritzat per cap aspecte de l'existència humana. I puix no podia ser mesmeritzat, el guariment aparentment s'esdevenia. Capí la seva veritable naturalesa. No podem ser mesmeritzats quan la Ment divina és la nostra ment. El mesmerisme també opera fent-nos fer pecats menors, i xuclant-nos després dins d'una il.lusió més gran. Si ens donem a un mesmerisme de poca volada obrim la porta a coses molt pitjors. O sigui si encara ens tenim per éssers humans, i doncs, vulnerables, a les martingales del mal, ens pot semblar a primera vista que ser mesmeritzats per la idea que som mortals, no és gran cosa, sobretot quan tenim trenta anys, però la mateixa creença, més tard, obre la porta a la mort. Només sembla un pecat menor, però obre la porta a tots els problemes de l'envelliment.

Aquest és el final de la conferència sobre el mesmerisme.

 

Download

Heure-se-les amb la Pedra d'Ensopec del Sentit Personal
Anthony Whitehouse

En aquesta xerrada parlarem de com heure-se-les de manera efectiva amb el sentit personal. He triat aquest tema perquè ha estat crític a la meva pròpia experiència. Vaig estudiar la Ciència Cristiana més de vint anys sense fer gaire progrés fins que no vaig capir quina era la naturalesa del problema que havia d'encarar, el sentit personal. Vaig haver d'aprendre com deixar el sentit personal de banda, no pensar ni actuar més des d'una perspectiva personal, ans veure-hi com Déu hi veia. Això és senzill de dir, però més costerut d'assolir perquè el sentit personal no afluixa ni dóna el seu lloc a la consciència voluntàriament.

Dividiré la xerrada en quatre parts, primer aclariré perquè heure-se-les amb el sentit personal és cabdal, després amb un torn de preguntes m'asseguraré que tothom ha entès com n'és de crític aquest tema i que segueix bé el meu raonament. Tot seguit pelaré les diferents capes de la creença que fa operar la consciència al nivell del sentit personal en lloc del nivell de la Ment Divina. Hi ha tres punts essencials que cal analitzar, la creença del naixement, la creença de la mort, i la creença de la separació, ja n'anirem parlant a mesura que els presenti. I acabarem amb les preguntes i comentaris que es plantegin.

Comencem doncs entenent com n'és de cabdal de veure el sentit personal pel què és.

Primer, a la primera edició de Ciència i Salut, la Sra. Eddy empra la locució “sentit personal” a cada pàgina i a voltes dos cops per pàgina. S'adonà que veure'l pel què és i heure-se-les-hi és crític.

Segon, el sentit personal és un sentit del jo humà, limitat, i depenent de la personalitat humana. És un milió de quilòmetres lluny de la Ment Divina. És un sentit de l'ésser del tot embolcallat per un sentit de consciència limitat i de personalitat humana confinada. Quan entenem que el mot llatí “persona” vol dir “careta,” capim que el sentit personal és la careta que tapa Déu, que n'enterboleix l'experiència. La Sra. Eddy escriu, “Jesús demostrà la inhabilitat de la corporalitat i també la infinita habilitat de l'Esperit, ajudant l'erroni sentit humà – que és com dir el sentit personal – a enfugir-se de les seves pròpies conviccions i cercar seguretat a la Ciència Divina.” I això és el què assolirem avui si Déu vol.

Tercer, la Sra. Eddy identifica el mesmerisme amb el sentit personal, i escriu, i torno a fer esment de la primera edició de Ciència i Salut, “el mesmerisme és una crida directa al sentit personal, en ve, i deriva tot el seu prestigi de la creença. El mesmerisme és el sentit personal fornint-li a la ment les seves pròpies declaracions.” És doncs, cabdal adonar-se que actuar des del sentit personal és estar, de fet, mesmeritzat.

Quart, generalment no ens agafem el tema del sentit personal gaire a la valenta, si no entenem que el sentit personal és el mal. No ens diu la nostra Cap a Ciència i Salut, “La ment mortal actuant des de la base de la sensació a la matèria és magnetisme animal, però aquesta pretesa ment, d'on en ve tot el mal, es contradiu a si mateixa i finalment s'ha de donar a la Veritat eterna, o Ment Divina expressada a la Ciència.” Un mestre de la Ciència Cristiana exposà el tema en mots més dramàtics quan va escriure, “Per què estem tan poc predisposats a bescanviar aquest fantasma del sentit personal per la Ment que no s'erra mai? Per què ha de ser tan difícil de bescanviar aquest sentit personal de la ment amb la seva mutabilitat, la seva naturalesa errònia, els seus pensaments esporuguits i transitoris, el seu sentit dubtós i negatiu per la Ment que només coneix l'Ésser perfecte?” i hi afegeix, “no és perquè no n'hem vist la lletjor, la seva enemistat amb Déu, la seva naturalesa assassina?” Aquesta cita resumeix la qüestió força bé. Ens fa veure que de fet no podem triar. Hem de bandejar el sentit personal. Llegia aquesta cita un dia que jeia al llit amb un mal d'esquena que no em deixava caminar. En llegir aquestes ratlles fóu com si quelcom aclivellés la meva consciència tot separant el sentit personal de la Ment Divina i vaig poder alçar-me del llit sense por ni mal, i caminar altre cop.

Cinquè, el sentit personal és una negació de l'omnipotència de Déu, perquè diu que hi ha una altra entitat a costat de Déu anomenada “jo.” La Sra. Eddy va escriure al seu missatge a l'Església Mare del 1900, “Segons les Sagrades Escriptures, la primera mentida que menà a la perdició començà amb 'creieu en mi' i aquest 'mi' és només un altre nom pel sentit personal o mal.” És també crític heure-se-les amb el sentit personal perquè la nostra Cap ens diu, “a la Ciència Cristiana, l'home material – el sentit personal – és exclós de la presència de Déu. Els cinc sentits corporals no poden prendre esment de l'Esperit, no poden entrar a la Seva presència, i han de romandre a la terra dels somnis fins que els mortals no arribin a capir que la vida mortal amb tota el seu pecat, patiment i mort, és una il.lusió, contra la que la Ment divina hi fa una guerra d'extermini.” Si volem realment capir la Ciència Cristiana, hem de lligar l'home fort, o sentit personal, altrament la Ciència Cristiana no ens fornirà les benediccions que ens hauria de fornir.

Setè, a Ciència i Salut s'hi afirma que els parers i les creences conflictives admeten sempre els efectes de l'error, una altra manera de dir que hom opera des del sentit personal.

Resumim l'essència d'aquests punts. És cabdal de reconèixer que si tenim un sentit de ser humans, operant amb ments privades i personalitats humanes, allò que realment opera a la consciència és el sentit personal. En pic ens n'adonem, hem de maldar per eliminar-lo com un factor de la nostra consciència. Hem de reconèixer que Déu és la nostra Ment i la nostra consciència. És per això que m'agrada el què en B. Young digué de JesuCrist, “Perquè Jesús entengué que Déu era la seva Ment, la perfecció d'aquesta Ment es manifestà arreu a la seva experiència.” Podem dir, amb seguretat, doncs, que Jesús guarí perquè el sentit personal no era un factor del seu pensament.

En aquesta xerrada explicaré un parell de guariments, i em sembla que és important perquè si parlem del Principi, hem de poder il.lustrar l'impacte guaridor de les declaracions que en fem. Parlaré de guariments que s'han esdevingut a la meva pràctica perquè em sembla que no té gaire sentit parlar de guariments de tercers; els guariments que hem experimentat directament són la prova explícita de la Veritat que capim i practiquem.

Bé, ara us convido a fer les preguntes o els comentaris que volgueu perquè poguem tirar endavant amb la certesa que tothom té clars els punts exposats.

-Ei, sóc la Linda.

-Hola Linda.

-Anthony, no trobes difícil de nodrir les realitats espirituals alhora que ens les hem d'heure amb les circumstàncies humanes? Sembla una dualitat punyent que és dificil de manegar.

-Linda, gràcies per la pregunta. Em sembla que per contestar aquesta mena de pregunta és bo de trobar un marc mental que ens faci capir que malgrat l'aparença de dues realitats, de fet només n'hi ha una. Un dia una persona em deia que quan seiem en una cadira tenim la impressió de no bellugar, però si vas dos cents quilòmetres enlaire, t'adones que vas a 1670 km per hora, la velocitat d'orbitació de la terra. Tothom pot acceptar una veritat que no discerneix. Per exemple admetem el fet que la terra gira i nosaltres amb ella a una velocitat de 1670 km per hora ni que no ho vegem ni ho sentim, oi? I el dilema aparent que encarem humanament és que se'ns demana d'acceptar veritats espirituals mentre ens sembla que vivim experiències humanes. El marc mental que se'ns demana és d'acceptar amb joia les realitats espirituals i no amoinar-nos més per l'aparent realitat humana, perquè estem convençuts i entenem que la realitat espiritual és l'única realitat. És cabdal de gaudir d'aquest marc mental que ens fa capir que malgrat l'aparença de dues realitats, només una és absolutament veritat.

-Cap altra pregunta?

-Bé, doncs, si tothom combrega amb el què he dit, tirem endavant.

Sembla que pensem i actuem empesos pel sentit personal. Què hem de fer per heures-nos-les amb aquest fenòmen? El primer pilar dins la consciència que vull despullar, perquè com he dit de bon començament, hi ha tres pilars que hem de destapar i destruir, és el pilar de la creença d'haver nascut. He titulat aquest apartat “El teu sentit etern del síndrome de Melquisedec.” Melquisedec fóu el gran sacerdot del temps d'Abraham, és presentat a la Bíblia de manera mítica i malgrat no ser-hi esmentat gaires cops, se n'hi parla amb un respecte pregon.

Hi ha una història d'un nen de l'escola dominical que en preguntar-se-li quants anys tenia, contestà, “Sóc etern.” M'agrada aquesta història perquè ens forneix un tast del què és tenir naturaleses infinites i eternes. A la Ciència Cristiana ens cal assolir un coneixement de la nostra naturalesa eterna. Hem de capir aquesta realitat i sentir-la. Hi ha un passatge al llibre dels Proverbis 8 que sempre m'ha agradat perquè engendra aquest sentit de sentir-se etern, explica aquest deler dins nostre de ser lliures de les limitacions de la personalitat. En llegir-lo fareu un tast d'aquesta natura eterna.

Comença al verset 22  “El Senyor em posseïa al començament, abans de le seves obres, des de sempre.

M'afaiçonà al bell començament dels temps, a l'origen, des del primer moment de la terra.

M'infantà quan els oceans no existien ni brollaven les fonts d'aigua viva.

Abans que s'assentesin les muntanyes, abans dels turons, ja m'havia infantat,

Quan encara no havia fet l'amplària de la terra, el primer grapat de fang dels continents.

Jo hi era quan desplegava la volta del cel i marcava un horitzó a l'oceà,

Quan a dalt hi penjava els núvols i contenia les aigües abismals,

Quan imposava un límit a la mar que les aigües no han de traspassar, i quan assenyalava els fonaments de la terra.

Jo era al seu costat com un infantó i feia les Seves delícies cada dia, jugant davant Seu sense aturador.

Jugava a la terra que el Senyor havia creat, i la companyia dels homes era el meu delit.”

Aquest versos ens diuen ben clar que hem de fer fora de la consciència aquest pilar de la creença d'haver nascut. És cabdal d'entendre que no hem estat mai nats perquè si aquest fet queda arrelat a la nostra consciència aleshores hem de pensar i de raonar de manera diferent. El nostre pensament ha d'agafar tonalitats divines i eternes. El nostre pensament s'ha d'afaiçonar a la imatge del diví que tampoc no té cap sentit d'haver estat nat. Tingueu aquesta idea de no haver nascut al cap en llegir aquests mots de Jesús, “Abans que Abraham fos Jo sóc.” I les paraules de la Sra. Eddy, “Mai nat i mai mort, seria imposssible per l'home sota el govern de Déu a la Ciència eterna caure del seu estat enlairat.” Aquests dos textos no poden ser entesos ni valorats, ni se'n pot discernir l'impacte, tret que el fet de l'ésser etern, mai nat, sigui entès. Jesús, des del punt de vista que li fornia la seva naturalesa Crística no pensava que hagués estat nat. I adoneu-vos del poder que aquest discerniment li forní.

Havent patit a desdir, el psiquisme humà ha quedat embolcallat pel síndrome del “per què em passa això?” Patim d'una angoixant consciència d'un mateix perquè rumiem i fem tombs sobre els nostres problemes i els nostres desitjos. Esdevenim conscients dels constrenyiments de les nostres personalitats humanes. La Sra. Eddy ens diu que hem de lligar l'home fort, o sentit personal, i no podem practicar la Ciència Cristiana ni capir-la fins que no hem lligat l'home fort. És una cosa ser conscient del problema i una altra ben diferent, heure-se-les-hi, perquè el sentit personal és un enemic molt entestat, que sempre declara “No hem diguis que no existeixo!” La Sra. Eddy ha escrit “Aquest pensament del no res humà material que la Ciència inculca, enfurisma la ment mortal i és la causa principal de l'antagonisme de la ment carnal.” Però discernir que hom no ha nascut mai foragita del tot la premisa de l'existència humana, que depèn del tot del naixement. Hem de discernir i practicar el principi espiritual de no haver estat nats. Aquest principi engendra un sentiment d'eternitat i d'infinitat que és essencial per practicar la Ciència Cristiana de manera adient i finiquitar el sentit personal.

Si he titulat aquest apartat “El síndrome de Melquisedec” és perquè Melquisedec, aquest sacerdot mític de l'antigor esmentat per Moisès i St. Pau, si no em falla la memòria, aparentment no fóu mai nat ni es morí mai. El síndrome de Melquisedec és una característica crítica de la nostra identitat perquè ens ajuda a evitar la reacció en cadena de l'existència humana. Malauradament si acceptem que hem estat nats engeguem la reacció en cadena de la vida humana. Com sabeu aquesta reacció en cadena anomenada vida humana implica el naixement, el creixement, la maduresa, la decadència i la mort. Per què hem de trepitjar la roda de l'existència humana acceptant que hem nascut? En aquest context vaig viure un guariment instantani l'any passat. Em va trucar una senyora perquè la seva filla aparentment era mentalment molt inestable. De moment, no estava gaire segur de com encarar el cas, i vaig agafar la lliçó sermó, que estudiem cada dia, i la vaig tornar a llegir ben a poc a poc. A mig llegir-la em va frapar una clara intuïció, que la Vida és Amor, i no pas la condició humana, i en adonar-me'n vaig veure que no m'havia d'amoinar pel què semblava que passés, per la condició que se'ns presentava. La Vida era Amor i res més. Tota la resta simplement no era veritat. Em vaig sentir tant consolat que vaig trucar la senyora i li vaig dir, “la Vida és Amor, el què sembla que li passi a la teva filla és només el somni humà. No és real. No pot ser real.” I en un parell de dies fóu guarida del tot.

Aquest sentit de no haver estat mai nat contesta una de les grans paradoxes del Cristianisme. No ens hem fet voluntaris per néixer. No hem demanat de ser abocats a una vida de reptes i patiment. Què ho fa doncs, que se'ns afeixugui amb aquesta tasca aparent d'escapolir-se de la condició material? I encara més, sembla que ni la mort en sigui l'escapatòria! No ens diu la nostra Cap que la mort serà al proper pla de l'existència igual que és en aquest fins que no assolim la concepció espiritual de l'existència? I és clar que hi serà si no sortim de la roda humana! Fins que no ens adonem que no hem estat mai nats, haurem de morir. No copsem què és l'espiritualitat fins que no capim que a la vida no hi ha ni naixement ni mort. Quan acceptem el naixement o la mort al pensament hem acceptat els límits. No hi ha sentit de límits a la Ment Divina, i doncs, tu que ets la imatge d'aquesta Ment no pots arborar tampoc aquestes idees. Et pots preguntar on ens portarà aquest fil de pensament! Per què ens hem d'amoinar? Un home mai no va tant lluny com quan no sap on va. La meva posició és, gaudim del viatge, és el goig del nostre Pare donar-nos el regne.

Hi ha cap comentari o pregunta sobre aquest pilar particular?

-Anthony, vull fer-te una pregunta tocant al concepte del sentit personal del cos. Quan fem el traspas, et sembla que encara tenim aquest vehicle, el cos, per comunicar-nos, i que l'hauríem d'estimar en un sentit espiritual, o penses que finalment el sentit personal del cos s'esvairà?

-Ets la Linda?

-Sí

-Linda, a mi em sembla que el cos és només un mitjà d'identificació. Em sembla que el seu paper és irrelevant al marge de servir de mitjà d'identificació. El cos per mi no és important, ni permetré que el cos dicti la meva identitat. Tot es resumeix en com ens definim. Si ens definim corporalment i física, acabem amb un cos físic. Si altrament ens definim espiritualment i eterns, aquest cos agafarà un paper ben diferent. Hi hagué un mestre que digué “quan ens adonem que el nostre cos, els nostre cor, els nostres pulmons, el nostre cervell ... realment no serven la vida, perquè capim que les nostres vides són eternes, comencem a treballar bé!” Els éssers humans li han donat molta responsabilitat al cos, una responsabilitat que el cos físic no vol. Dir quin és el paper del cos en un context del tot espiritual? jo miro de minimitzar el cos humanament parlant i de saber que espiritualment és la suma de totes les idees espirituals que, de fet, són el nostre enteniment. El cos realment és la nostra consciència, el nostre enteniment. Per la meva manera de veure, el cos humà no és res més que un vestit. Fa un parell d'anys vaig ser testimoni d'un guariment instantani, que ens forneix una idea del com les coses semblen materials quan de fet no en són. Un dia em vingué la idea al cap que no hi ha res fora de la Ment. I mentre  meditava questa idea, em trucà un home dient-me que s'havia fet mal a la mà, i li vaig replicar, bé, no hi ha res fora de la Ment! i em preguntà, i com hem pot ajudar això? Bé, li vaig dir, el què sembla material i fora de la Ment ha de ser dins de la Ment, la teva mà ha de ser espiritual, i concebuda per Déu, i és, doncs, la Seva responsabilitat tenir-ne cura i servar-la perfecta. No és la teva feina ni la meva. I amb quaranta-vuit hores aquesta mà que semblava trinxada, es guarí, o féu visible la seva perfecció eterna. Per mi el problema no és el què és ans la manera com ho esguardem. Cap altra pregunta?

-Sí, sóc la Kirsten. A la pràctica veig sovint que la gent odia el cos. El què has dit és tan cert! però sembla que a voltes és difícil de capir per nosaltres i pels altres. Cal estimar el cos que tenim ara, entenent que no és material, és clar! M'agradaria saber que n'has de dir, perquè parlant amb la gent sembla que no copsem que el nostre cos no és material, i que hem d'estimar les qualitats espirituals que representa.

-Em sembla Kirsten que quan la gent odia el cos perquè estan desenganyats de la situació que viuen, no veuen el problema real. I dic això perquè si has arribat al punt d'odiar el teu cos, el cos no és el problema, el problema és l'estat mental que nodreixes, l'odi, el desengany, ... perquè a la Ment divina no hi ha ni odi ni desengany. La tasca de la Ciència Cristiana no és guarir una condició material, ans afilerar el teu pensament amb la Ment divina. La Ment divina no en sap res del neguit, de la frustració, de l'odi ... Si el mal t'ha menat al punt que estàs desenganyat per culpa d'un símptoma físic, te les has d'heure amb el desengany, no pas amb el problema físic. Posaré un exemple. L'any passat feia esquí de fons, em vaig esquinçar el tendó d'Aquil.les i em feia tan mal que gairebé no podia caminar. I caminant a empentes i tombarellons mirant d'adobar el problema, li vaig preguntar a Déu, on l'erro? I se'm féu clarament palès que no hi ha desengany al regne del cel. I doncs, és perdre el temps estar desenganyat pel fet de tenir un problema físic, perquè de fet no és real. I d'un moment a l'altre el problema es fongué. Em sembla que no ens enrecordem dels mots de Jesús, “Cerqueu primer el regne del cel i la seva dretura, i la resta us hi serà afegida.” Què vol dir això? Que ens hem de desempallegar de la desesperació, del neguit, de l'odi, del dubte, de la por, del sentit d'estar maleït ... de totes aquestes emocions que entelen la nostra consciència i aleshores la Ment divina hi llueix amb tot el poder, i és aquest lluir de la Ment divina que guareix. Si tenim un problema físíc i no en traiem el pensament, quedem mesmeritzats pel problema. Cap altra pregunta?

-Sóc en Terry. Com a músic i director d'orquestra m'agradaria desempallegar-me d'aquest sentiment d'altivesa, de sentir-me afalagat i cofoi  quan em diuen que sóc bo i que faig una bona feina. De fet ja m'has contestat, no haig de perdre-hi el temps. Tinc la Ment de Déu. Sóc el Crist, no sóc una personalitat material ni una ment material.

-Exacte!! El què vaig haver de capir, i la Ciència Cristiana m'hi va ajudar d'allò més, és que calia acabar el pensar i actuar des del nivell del sentit personal, i quan ensorrem aquest primer pilar, i t'adones que no has nascut mai i que no et mors mai, desposseïm la consciència de tot allò que fa la nostra ment, humana, i ens fa actuar com éssers humans, actuar des del sentit personal.

Bé, vull anar al proper tema que he titulat “La mort no és el problema.” Hi ha un fet de la vida de Jesús que tothom passa per alt. Jesús demostrà amb la resurrecció que la mort no canvia res. Demostrà que no va passar. Va aparèixer tres dies després de la resurrecció amb carn i ossos, va demostrar que la vida era immortal perquè la seva vida era Déu. Una persona em deia l'altra dia que ningú no ha reeixit en provar de crear vida, d'això se'n dedueix que si no en pots crear, no en pots destruir perquè la seva naturalesa és eterna. Tocant a la demostració de Jesús, s'adonà que els seus deixebles estaven tan encaterinats pel sentit personal que no capien els seus ensenyaments refusant la sensualitat i aquesta fóu la raó que l'empenyé a fer la seva dramàtica demostració. És clar que un feble sentit d'espiritualitat no ens deixa gaudir d'un sentit de la naturalesa eterna de l'existència i del no res del pecat, de la malaltia i de la mort, que són just el producte de creure en la realitat del sentit personal i, doncs, de la matèria. Jesús els hi volgué demostrar la naturalesa de la vida eterna; i quan pel patiment i pel què van contemplar capiren aquest punt, com ens explica la nostra Cap, van enlairar-se vers un enteniment més alt de la Ciència Cristiana, i discerniren els ensenyaments i les demostracions de Jesús. No mesuraren més l'home amb el sentit material. I després d'assolir la veritable idea del seu Mestre esdevingueren més bons guaridors, no s'arrepenjaren més a la matèria ans al Principi diví de la seves obres. La nostra Cap ens diu que és cabdal adonar-se que no perdrem mai les nostres vides, que viurem per sempre, perquè això foragita la por primordial que crea tanta malaltia. També diu que centenars de casos podrien ser guarits canviant el pensament del pacient tocant a la mort.

Ara diré una cosa que pot crear controversia. Només hi ha una raó per la mort. Ens morim perquè creiem que ens hem de morir. L'exemple n'és l'experiència de la Sra. Eddy. La Sra. Eddy anà a casa d'en Ralf Wald Emerson que estava molt malalt. No el pogué guarir. En paraules seves, “Vaig anar a veure n'Emerson per guarir-lo. Només el meu espós, Asa Eddy n'estava el cas. Quan vaig escorcollar el pensament del filòsof, em vaig adonar que el seu cas era desesesperat. Només puc treballar per la gràcia de Déu i seguint les Seves regles. Quan Emerson em digué, 'Sé que el meu cervell es desfà perquè l'he fet treballar massa.' Li vaig replicar, 'Però creu en el poder de Déu per sobre de tota altra causalitat?' 'Sí, contestà, però seria un pecat per mi creure que un home no s'hagi de decandir. No crec que Déu vulgui ni pugui evitar aquest resultat de l'envelliment'.”

Venint de la Sra. Eddy em sembla que aquest exemple explica de manera molt adient tota la dinàmica amb què ens encarem. L'única cosa que fa que la mort sembli un problema i a la gent li faci basarda, és que no sabem com serà la vida a l'altra banda, i tanmateix tenim el testimoni d'en Calvin Frye que es va morir a casa de la Sra. Eddy, i quan els membres de la casa li van preguntar, després que la Sra. Eddy el fes tornar, com era l'altra banda, els hi digué, “bé, basicament no canvia res, vaig anar a la cuina a agafar un tall de pastís.” Siguem molt clars en aquest tema. Passar aparentment pel procés de mort no canviarà res. Ens adonarem que de fet no hi ha mort. I que hem estat amoïnats tota la vida per no res. Tanmateix totes aquestes conclusions ens fan capir que la mort no és el problema, i això ens mena al tercer pilar, la creença que la separació s'ha esdevingut.

El problema real que hem d'encarar és el per què ens sentim separats de Déu. És clar que si no haguéssim experimentat mai aquest sentit de separació de Déu, ens veuríem a nosaltres i als altres sempre harmoniosos i serens. Seríem al regne i no en marxaríem mai. Ben sovint les circumstàncies humanes ens fan pensar que l'home està separat de Déu. Per exemple, fa poc un amic em va trucar dient-me que estava atabalat per la feina i em demanà que el recolzés amb la pregària. Tenia més feina de la que podia fer i havia de supervisar un munt de gent. Estava atabalat de no dir per tot plegat. Totes aquestes evidències sembla que retifiquin la idea d'estar separat de Déu, i que Déu no era a la seva vida, n'era ben lluny! El meu amic és una ànima conscient, justa i dolça. La meva pregària es girà vers Déu per resoldre el repte que l'encarava.

Abans no em truqués havia sospesat la idea de si l'home realment estava separat de Déu. Fent recerca es feu palès que l'home no podia estar separat de Déu mai, ni de cap manera, perquè com ens diu Ciència i Salut, l'home és la imatge i semblança de Déu, i igual que la imatge d'un mirall i el principi davant del mirall són inseparables, l'home tampoc podia estar separat de Déu. És com dir que la música i la partitura musical no són el mateix. Un no pot existir sense l'altre. I la Sra. Eddy ens diu, “L'home és la idea de Déu, una idea que no es pot perdre ni separar del seu Principi diví, que no té ni una qualitat que no derivi de la Deïtat ....” Al meu amic li vaig dir no només que l'home, encloent-s'hi ell, i Déu no estaven separats, ans sobretot, que la separació no s'havia esdevingut mai. Si la separació no s'havia esdevingut mai, aleshores els efectes aparents que experimentava no podien ser veritat ni tenir cap poder de trasbalsar la seva vida, puix ell i Déu encara eren un. Tocant a aquest punt, diem que Déu i l'home són un, però després ens creiem que hi ha hagut una separació. El fet cabdal de retenir al pensament és que la separació no s'ha esdevingut MAI.

El resultat del desplegament d'aquesta veritat espiritual fóu que mentre parlava amb el meu amic per telèfon exposant-li aquest discerniment, el seu cap el trucà per l'altra línia al mateix moment. Quan vam haver penjat el telèfon el meu amic anà al despatx del seu cap, que li digué, “Jordi, agafa't uns quants dies de vacances i mentrestant redefiniré les teves tasques. M'he adonat que portes un feix massa gros.” L'efecte fóu immediat. Voldria deixar ben clar que les meves pregàries no li demanaren a Déu d'arranjar la situació. Les meves pregàries eren el saber que les circumstàncies adverses eren impossibles pel fet que Déu i l'home són un, i les circumstàncies de l'home són sempre harmonioses.

A la Ciència Cristiana és aquest saber la Veritat que és crític. Per saber vull dir el saber substancial que és conscient de l'abast total i absolut de la veritat que sabem. Per exemple amb la riquesa, pensar que ets ric perquè ets el Fill de Déu, no té cap impacte. Saber que els diners són al compte bancari i que els pots fer servir és allò compta. La resta és només informació. El coneixement i la convicció són cabdals. Diem que Déu és infinit i omnipotent, però allò que compta és saber que no hi pot haver cap altre poder a la nostra vida que ens separi de Déu. Si sembla que hi hagi una separació, només és una il.lusió. Em sembla que és un concepte molt simple, si Déu és infinit i sempre present, aquesta sensació de separació només pot existir com una il.lusió.

Hi ha una certa simplicitat a la vida d'un Cristià que no deixa espai per res més tret del pensament que Déu és Amor i que no hi ha altra poder a part de l'Amor que es manifesti a la nostra experiència. Si creiem que estem separats de Déu, deixem la porta oberta per experimentar els efectes d'aquesta pretesa creença. Però tenim un advocat amb el Pare que ens ha demostrat el poder que ve de refusar aquesta creença de separació. No hi pot haver sensació de separació quan hom es percep com una activitat espiritual i no pas com un nombre, no pas com un més de la munió que hi ha sobre la terra. Hom és part del mateix tot, que no deixa res per perdut o separat, que ho abasta tot. Sense l'acceptació i la convicció que la separació mai no s'ha esdevingut, no podem demostrar res, ni hi pot haver guariment. El desllorigador d'aquest argument és que puix tenim un Déu Bo, infinit, omnipresent, i omnipotent, aquest Déu mai no crearia un poder que ens En pogués separar. I hem de capir que la separació no s'ha esdevingut mai. El què passa amb la humanitat és que raona des del punt de vista que la separació s'ha esdevingut i és per això que acabem en tants culs de sac.

Em sembla que ara és un bon moment per fer preguntes i comentaris.

-Sóc l'Erren, em pots sentir Anthony?

-Sí Erren, digues.

-Un parell d'anys enrera se'm va fer palès que la mort és a l'ull del qui mira. Se m'hi féu després de llegir el cas d'en Calvin Frye. Em vaig imaginar tots els membres de la casa aplegats contemplant un cos al peu de l'escala, mentre l'experiència d'en Calvin era del tot diferent, i se'm féu clar que la mort és a l'ull del qui mira, no pas un esdeveniment.

-Sí, fa uns quants anys vaig viure una experiència divertida. Un amic meu practicant parlava amb un altre amic seu que li deia que es trobava tan malament que li semblava que es moriria. I el meu amic li digué, “No et pots morir perquè ja ets mort.” I l'altre li digué, “Què vols dir?” “Vull dir que ja ets mort al fet que ets immortal, al fet que ets la imatge i semblança de Déu, i al fet que ets perfecte.” Al cap de vint-i-quatre hores estava del tot guarit. Per mi l'experiència que la Sra. Eddy visqué amb en Ralf W. Emerson és del tot crítica. Hi havia un altre filòsof a la mateixa època anomenat Bronson Alccot, que fóu guarit per la Sra. Eddy, però puix n'Emerson es creia que la mort era inevitable, la Sra. Eddy no el va poder guarir perquè no va poder canviar el seu punt de vista. Mercès per la pregunta.

Una altra cosa que m'agrada tenir al cap és que els esdeveniments humans no tenen conseqüències, i una cosa que passa quan tenim un problema, quan sembla que una cosa no rutlli, és que no estem amoïnats pel què veiem, ans per les conseqüències que se'n derivin; i si tots ens adonessim que ara som al regne del cel i sabéssim de cor que cap esdeveniment humà pot tenir cap conseqüència, ajudaria a guarir la situació.

-Si us plau, m'agradaria fer un comentari sobre la idea del progrés, no pas el progrés humà ans com ens diu la Sra. Eddy, el progrès de deixar les il.lusions enrera, de deixar els símbols enrera a mesura que ens enlairem. Només volia saber si en pots dir res d'aquesta idea de progrés lligada amb la teva exposició.

-Em sembla que el punt crític tocant al què sembla que experimentem i el nostre progrés és adonar-se, discernir del tot que ja som els Fills de Déu i que hem d'aprendre com heure-nos-les amb l'error. Som com músics que hem vist les grans interpretacions de Jesús, de la Sra. Mary Baker Eddy i d'altres il.luminats i les volem imitar. Les hem vistes, sabem quina és la realitat absoluta, però ... A la meva pràctica no miro tant de fer progrés com de romandre al regne i d'evitar les suggestions que ens assetgen quan no som al regne, que ets humà, que ets mortal, que estàs desencoratjat, ....  Tot es resumeix en el què diu en Biknell Young, “Puix Jesús sabia que Déu era la seva Ment, la manifestació d'aquesta ment es manifestava arreu a la seva experiència.” Quan arribem al punt de capir que tenim la Ment de Déu, que és la Veritat, pensar en altres músics és irrellevant, però el fet és que humanament hem d'aprendre a heure-nos-les amb el sentit personal. Quan parlo amb els meus pacients sovint els hi dic, “D'on véns humanament no és el problema. Puix la personalitat humana és tan efímera, transitòria i delusòria, has d'arrecerar-te en quelcom de què et puguis refiar, i de l'única cosa que et pots refiar és de la Ment divina.” No m'amoïno doncs, pel què li passa al sentit personal. Em giro constantment vers la Ment divina sabent què és la Ment divina i sabent que la Ment divina és la meva Ment. Si no ens engalipéssim a nosaltres mateixos tocant a aquest punt, probablement no seríem aquí. Ens les hem d'heure amb el sentit personal cada dia. I és perquè som bons de fer-ho que el guariment s'esdevé. Jesús i la Sra. Eddy van veure venir el dia que tothom capiria Déu. Nosaltres fem aquesta tasca pels qui aparentment encara pateixen la il.lusió de ser éssers humans. Hem de saber que arribarà el dia que aquest concepte del sentit personal serà llençat a les escombreries de la història.

- Del tot d'acord. Mercès.

-Sóc la Linda d'Holanda. Pel què fa a la creença que el guariment del Sr. Emerson era difícil perquè no creia en l'habilitat de ser guarit ...

- (Anthony) No, es creia que la mort era inevitable.

-Sí, i doncs, que n'hem de dir dels Científics Cristians que arrosseguen reptes anys i més anys, que volen ser guarits i treballen amb practicants, però no se'n surten i fins i tot es moren, em pregunto com això es pot relacionar amb la creença de separació. Hi ha unes ratlles a Christian Healer on la Sra. Eddy li diu a un estudiant, “Estimat estudiant, la senyora amb qui treballes, és una dona bona i noble, però no és a l'alçada d'heure-se-les amb la teva ment, i per això no te'n surts de desempallegar-te de tu mateix.”

-Linda, em sembla que això assenyala just el què dèiem, heure-se-les amb el sentit personal. Planteja el tema que volia tocar i aprofito l'avinantesa per encetar-lo. Ja he dit abans que puix Déu és omniscient, omnipresent i omnipotent, l'única manera que el pecat, la malaltia i la mort poden existir és com una il.lusió. No poden ser reals. Pots tenir la impressió que pateixes una malaltia inguarible. Però hem de ser absoluts. Ha de ser una il.lusió perquè Déu és infinit. Ni que s'allargui anys i panys, ha de ser una il.lusió. Ens les hem d'heure doncs, amb el mesmerisme il.lusori, no pas amb un problema real, i això ens aboca a esbrinar i aclarir què és el mesmerisme. Ara no tenim temps d'esplaiar-nos-hi, però per fer-ne un tast bàsic diré que el mesmerisme es presenta en tres fases. Primer et diu que és veritat quelcom que no és veritat, la segona cosa que fa és dir-te que una cosa és tan dolenta que no hi pots fer res, i la tercera cosa que et diu és que has de canviar quelcom.

A algú, doncs, que pateix d'una llarga malaltia, li ve aquesta suggestió, “has de fer quelcom, t'has de guarir.” I això no és veritat. M'ha ajudat posar aquest punt en un context humà i entendre'l, un programa que vaig veure a la tele. En una granja de l'Àfrica un cadell de lleó va ser pujat amb una colla de gossos, i actuava exactament com un gos. Imagineu-vos que el lleó va a veure un practicant i li diu, “Estic cansat de ser un gos. M'agradaria ser un  lleó.” I el practicant li diu, “Perdona, però ja ets un lleó!” El lleó li replica, “però em sento com un gos.” I el practicant tan polit com pot, li etziba, “Tant és com et sentis, el fet és que ets un lleó. La realitat és que ets un lleó.”

I nosaltres ens encarem amb el mateix dilema. Tenim la impressió que som mortals, fal.libles,  imperfectes, ... però quina és la realitat? La realitat és que som la imatge i semblança de Déu. I això resumeix tot el problema. Ens sembla que hem de canviar quelcom per ser perfectes, però ja som perfectes. El mesmerisme ens té enlluernats fent-nos fa pensar que som un gos. És com el lleó que li pregunta al practicant, “com ho faré per esdevenir un lleó, i no ser més un gos?” I el practicant li diu, “No has pas de canviar, ja ets un lleó.” I aquest és el desllorigador del problema del mesmerisme. El mesmerisme és molt murri. Fa centúries que opera. I tanmateix hi ha una realitat espiritual que ens diu que som ara mateix la imatge i semblança de Déu. Déu és la nostra ment. Déu és la nostra identitat, però puix estem tant mesmeritzats per la condició humana, no ens adonem que no ens cal canviar res, senzillament hem d'acceptar la nostra identitat real. I aquesta és la part difícil. L'hem d'acceptar. I això és el que li costa a molta gent. M'he trobat que a molta gent quan li dius aquesta veritat, els hi sembla una bogeria, és tan lluny de la seva experiència, que no la poden acceptar com la realitat, ara mateix. Però és justament el què hem de fer si volem viure aquesta plenitud.

Vaig viure una experiència que fóu molt aclaridora. Se m'enterbolí la visió d'un ull i em feia molt mal. Tot pregant se'm presentà una intuïció. “Si sóc el Tot en tot, què mires de canviar?” Em vaig adonar que no havia de picar l'ham. El mal no podia ser real si Déu era. Però encara no hi veia bé i l'ull em feia mal, i vaig anar pregant, i la intuïció es tornà a presentar, “Si sóc el Tot en tot, què mires de canviar?” i vaig-dir-li a la suggestió de ceguesa, “D'acord, pot estar-t'hi tant com vulguis.” I el problema s'acabà de cop. La visió em tornà i el mal s'acabà. Sis setmanes després, seia a casa pregant i vaig sentir l'empenta de trucar una practicant amiga de Cincinati. Vaig trucar-la i no em contestà. Mirant de localitzar-la, em vaig assabentar que era acampada amb una colla de jovent, i quan en vaig sortir de parlar-hi, i li vaig preguntar què feia, que havia sentit l'impuls de trucar-la, ella em comentà que hi havia un xicot de la colla molt malalt. Em vingé al cap l'experiència del meu ull, i li vaig dir, “Marcia, si Déu és el Tot en tot, què mires de canviar?” Em digué, “És tot el què em calia saber!” i penjà el telèfon. Al cap de tres dies vaig rebre una carta seva dient-me que el xicot havia arribat a les portes de la mort. I que quan va sentir les meves paraules, no va pregar més, mirà la tele i va escriure una carta a uns amics, mentre de cua d'ull veia el cos del noi ajegut al llit i dins seu la ment mortal li deia, “has de fer quelcom,” i ella es repetia, “No, si Déu és el Tot en tot, no miraré de canviar el què semblen unes circumstàncies humanes.” Al cap d'una hora el noi s'aixecà del llit i l'endemà féu una llarga caminada pujant muntanyes sense cap problema.

Aquesta manera d'operar del mesmerisme sempre ens suggereix que cal canviar quelcom perquè el guariment s'esdevingui, quan de fet, ja som perfectes. I aquesta és la rasa on som arrossegats un cop i un altre, la rasa de voler canviar quelcom quan la realitat perfecta ja hi és. Aquest voler canviar va de bracet del neguit, del desengany, del no ser adient ... I cap d'aquests sentiments no existeix al regne del cel. Aquest punt resumeix la naturalesa del mesmerisme, i llevat que entenguem com actua ens creurem que quelcom que no és veritat, és veritat, o que quelcom és molt dolent i no hi podem fer res si no canviem alguna cosa. Quan esdevenim plenament conscients d'aquest mecanisme, podem esbotzar la suggestió que se'ns presenta com una relitat esfereïdora i implacable. Cap pregunta?

-Sóc la Fairly de Fènix. Això em fa pensar en quelcom que vaig sentir anys enrera de boca d'en Dan Jensen, digué, “no som al negoci d'adobar cossos, som al negoci d'instruir els laics.”

-Sí, sí, la meva dona va a la classe d'en Dan Jensen. I m'agrada molt aquesta afirmació. M'agrada molt. Em sembla que la dificultat més gran és que ens mirem les coses malament. El mesmerisme és tan murri que ens tenim per éssers humans quan la realitat és que som Amor, i l'Amor no opera com un ésser humà. L'Amor és la nostra ment. L'Amor és la nostra identitat. I és capir la nostra identitat, l'Amor, allò que ens transforma realment. I només se'ns fa difícil perquè hem pensat que som éssers humans tant de temps, i no ens enrecordem que la separació no s'ha esdevingut mai. Si hi pensem un moment és ben simple, Déu és omnipresent, Déu és infinit, Déu és omnipotent, no hi pot haver, doncs, cap poder que ens digui que la separació s'ha esdevingut. I aquest és l'únic problema que tenim, el de desempallegar-nos de la suggestió que estem separats de Déu, perquè Déu és la Veritat que opera. La Sra. Eddy li digué a la Clara Shanon, una de les seves estudiants, “Com destruïm una mentida? Només dient la Veritat.” M'agrada. Només destruïm la mentida dient la Veritat. Perquè quan hem vist la Veritat, la mentida no pot aguantar-se dreta a la Seva presència. I això és el guariment. No és fer un tractament i esperar que et truquin dient que estan guarits. És la declaració de la Veritat, i deixar que la Veritat faci la feina. No ens hem d'amoinar com es farà. De vegades passen coses extraordiàries. El nostre deure és declarar la Veritat i estimar-la, perquè una mentida no pot aguantar-se dreta a la presència de la Veritat. Cap més pregunta?

-Em sents? Sóc en Trevor. Mercès per aquest vespre. Em ve al cap que si ens identifiquem de manera adient, i vull dir amb això si no ens identifiquem amb un cos material o una personalitat mortal, ans amb un sentit del Crist, amb la nostra identitat Crística, aleshores som el Crist.  A la Carta als Efesis 4:15 s'hi diu, “créixer del tot fins a l'estatura del Crist,” i se'ns hi diu com fer-ho, “dir la Veritat amb Amor.” Quan ens identifiquem amb el Crist no hi ha cap sentit personal per barallar-nos-hi.

-Exacte, exacte. Però em penso que allò cabdal és adonar-se de les creences que fan el sentit personal allò que és, perquè en pic ens n'hem adonat podem encarar les suggestions al pensament que volen envilir aquesta meravellosa heretat que tenim. I dic això perquè vaig estudiar la Ciència Cristiana amb diligència més de vint anys sense fer cap enlloc fins que tot aquest tema del sentit personal no es féu clar. Què afaiçona el sentit personal? El sentit personal és afaiçonat per la creença de ser nat, la creença què ens morirem, i la creença que la separació s'ha esdevingut. I no n'hi ha cap que sigui veritat.

-és identificació errònia, oi? Ens identifiquem com corporals, físics i mortals en lloc de l'estimat Fill o Filla de Déu.

-Sí, en B. Young digué que li semblava que la gent no copsava que l'Emmnuel o Déu amb nosaltres és tenir aquesta Ment que hi havia en JesuCrist. I aquesta Ment és una Ment lliure, serena, harmoniosa, conscient només de la perfecció. No sap què és l'angoixa, el neguit, la por, l'enveja ... M'enrecordo d'un cop que em vaig deixar el maletí a l'aeroport, i mentre hi tornava angoixat i pregant, un pensament angèlic em vingués al cap, “el problema no és el maletí.” “ I doncs, quin és Pare,” li vaig preguntar. “Que estàs neguitós, i al regne del cel no hi ha neguit.” Em va passar tot el neguit pel meu maletí. I en arribar a l'aeroport el vaig trobar exactament on l'havia deixat. S'hi va estar més d'una hora i ningú el va tocar. I em sembla que és exactament el mateix amb molts dels problemes que patim. No ens adonem que ens les hem d'heure amb un estat mental, una condició espiritual. Ens mirem la cosa errònia tota l'estona quan de fet no hi ha matèria. Tot és a la ment. L'altra cosa que em sembla que se li fa difícil a la gent és quan diem que som idees de la Ment que la Ment nodreix i amanyaga i que no ens hem d'amoinar; cal tenir aquest pregon enteniment de l'Amor diví per sentir que no et cal amoinar-te, que no t'has d'amoinar perquè la Ment divina és la que ha concebut les Seves idees i en té cura. Però la humanitat no vol deixar anar les velles concepcions de Déu, un Déu que com un cotxe volen fer anar cap on volen i de la manera que volen. I amb Déu no va així. Déu, com ens diu la Sra. Eddy no és una persona. Per mi Déu és més a prop de la música en el sentit que n'hem vist les extraordinàries interpretacions en Jesús i la Sra. Eddy. Jesús féu el què féu per ser un exemple. I nosaltres som els qui hem de seguir aquest exemple, emulant la seva vida tot deixant que la Ment divina sigui la nostra ment. La Sra. Eddy ens ha fornit eines extraordinàries per fer-ho. I heure-se-les amb el sentit personal és una de les maneres d'esbotzar el mesmerisme. Més preguntes?

-Mercès Anthony.

-De res Trevor.

-Jo vull fer una altra pregunta. Sóc la Sandy. Pensava en la història de Job mentre parlaves d'aquests pilars que aguanten el sentit personal. La meva pregunta és, Job va destruir tots aquests pilars? Només fóu guarit quan pregà pels seus amics. Podem dir que va veure la totalitat de Déu? Només miro de relacionar aquesta darrera part de la història amb la teva exposició.

-Sandy, si mires al tercer capítol del Gènesi vers 3, on Eva li diu a la serp, “Déu ens ha dit que no mengem el fruit de l'arbre del bé i del mal,” i que “ni el toquem.” És molt temptador de creure'ns que quelcom ha anat malament, però la realitat és, com ens diu la Sra. Eddy, que el mal no ha passat mai. I tenim aquesta admonició del llibre del Gènesi, vers 3 “i ni el toquis.” I el que la ment mortal, el sentit personal ens diu sempre és, “bé, te les has d'heure amb la condició humana. Has de mirar d'entendre-la. Has d'esbrinar perquè quelcom ha anat malament.” I això no és veritat. Déu ens diu bàsicament, “No escoltis aquest argument. No miris d'entendre perquè quelcom ha passat.” Si veiem escrit a la pissarra 2 més 2 fan 5, quin bé en treiem de mirar de treure'n l'entrellat?

Ajudo un noi a la presó. Va perdre la mare als quatre anys i va caure dins la rasa de la llàstima de si mateix. Estava terriblement trist. I tenia totes les raons, humanament parlant, d'estar-ne. I li vaig dir, “D'acord, David, tot això ha passat, però què en treus de mirar d'entendre perquè ets dins d'aquest forat? Et fas llàstima i això t'ha menat gairebé a matar un home. Quin bé et fa quedar-te empantanagat a la llàstima la resta de la teva vida? Has de sortir de la rasa!” Ho va copsar i va capir que havia d'aturar aquest tenir-se llàstima i el mirar de trobar les raons del perquè va passar. Fóu guarit del tot, i la sentència de sis anys li fóu condonada, i en complí només 18 mesos. La transformació del seu caràcter fóu tan extraordinària! I em sembla que això és el què passa amb l'error, sempre ens diu que mirem de treure l'entrellat del perquè les coses semblen imperfectes. Però el Gènesi 3 ens diu “No en mengis, ni tant sols la toquis aquesta suggestió.”

La Sra. Eddy ens ha donat una Ciència, i aquest Ciència és impersonal. Vaig estar molt de temps a capir-ho. Quan dius que Deu féu l'home a la Seva imatge i semblança, bàsicament dius que hi ha aquest home genèric, el Crist, fet a la imatge i semblança de Déu, i és l'únic home real. I no és que siguem aquest home, però ens governa, és la regla que ens governa. Tant és què passi humanament. La realitat és aquest raser d'or, un Déu perfecte i un home perfecte.  I ara posaré un exemple de com opera la Ciència Cristiana a nivell científic. L'any passat em trucà una senyora dient-me que el seu home se n'havia anat amb un altra dona, i em preguntà com podia pregar pel seu home perquè evidentment estava mesmeritzat. I em sortí de dins a la impensada de dir-li, “No, ets tu la que estàs mesmeritzada.” Es va empipar i em digué, “però jo no he fet res mal fet.” “Sí, li vaig replicar, però has acceptat que l'home pot ser un adúlter. I això no pot ser perquè Déu ha creat l'home, i hi ha aquest raser d'Or, que és la perfecta realitat de l'home. I la resta no existeix, són pocasoltades, disbarats. Som governats per aquest home genèric, perquè només hi ha una entitat anomenada Déu, i nosaltres som una funció d'aquesta entitat, i ens agradi o no ens agradi som governats per aquesta entitat.” La senyora capí el què li deia i el resultat fóu que quatre dies més tard, el seu home tornà, penedit i dient, “no puc entendre com vaig fer una beneiteria tan gran.”

El geni de la Ciència Cristiana és que és impersonal, que la pots fer servir de manera impersonal i en veus els resultats. Quan tens un pacient que sembla malalt, dius, “això és impossible perquè aquesta regla, que 'Déu féu l'home a la Seva imatge i semblança,' és llei, l'única llei. Tant és el què em diguin els sentits humans. L'home és governat sempre per la realitat.” No vagis mai al forat de voler explicar perquè un destret ha passat, perquè és com preguntar-se, “per què en certes circumstàncies 2 més 2 fan 5?” Honestament no ens mena enlloc.

Vull acabar amb una cita d'un sant ben conegut, “No és fàcil discernir les ànimes desvetllades que hi ha en aquest món. La majoria de gent passa pel món amb les ànimes adormides, tanmateix l'instint d'estimar i el deler pel diví només està embaltit. El cor humà deleja tan naturalment d'oferir-se, que només ha de trobar algú pel camí que sense dubtar ni d'ell ni de nosaltres demani sense reserves, i aleshores ens donem de seguida. La causa de la miserable manca de reeiximent de la religió natural és que els seus fundadors no tenen el coratge de fer-se seus els cors de la gent; no han entès el desig imperatiu d'immolació que rau al més pregon de tota ànima, i les ànimes s'han revenjat no acollint dins seu aquests amants massa tebis.”

Sé que des d'avui no n'hi haurà ningú aquí que sigui un amant tebi.

 

 

Download

Evitar les Finors del Mal
Anthony Whitehouse

Avui vull parlar d'alguns dels paranys on caiem sense adonar-nos-en. Quan ens n'adonem en podem sortir i fins i tot evitar-los i això en si mateix és una gran benaurança.

Fem una mica de context Bíblic. Jesús féu una declaració cabdal a Mateu 6:33, “Cerqueu primer el regne de Déu i la seva dretura, i la resta us hi serà afegida.” Això fóu una admonició del CristJesús perquè capíssim la natura de la Ment divina i la manera de pensar de Déu. La seva promesa que tindrem tot el què ens cal si capim Déu i la Seva Ment, és de fet la naturalesa del Regne de Déu. No és pas una proposició que ens hagi d'esporuguir. És més aviat una proposició fàcil d'entendre. No cal un coeficient intel.lectual gaire alt per capir que la naturalesa de Déu és infinita, i les implicacions d'aquesta naturalesa. Si ens en podem fer a la idea, hem de ser bons de raonar que la Ment de Déu no en sap res de la finitat, ni de recursos limitats, i puix nostra és la Ment de Déu, segons la Sra. Eddy, aquesta ha de ser també la nostra experiència. Això és fàcil de veure. Tanmateix, el què ens costa més de veure és la murrieria de la ment mortal o sentit personal emmenant-nos a un lloc o a una rasa on no podem operar com la Ment divina perquè hem quedat del tot mesmeritzats per alguna circumstància humana que no sabem veure, una bogor que ens entela la visió divina. Si no podem raonar com Déu raona és perquè les circumstàncies humanes semblen tan aclaparadores, estem tan enganxats per l'error que no podem veure ni valorar la Veritat. Deixeu-m'hi esplaiar i posar el primer exemple.

Un practicant que conec em digué que si hom cau dins d'una rasa, no té gaire sentit analitzar el perquè hi és. El què cal és sortir-ne. És una característica de la ment humana planye's de les circumstàncies en lloc d'enlairar-se'n. És més fàcil quedar-se empantanagat al fangar que sortir-ne. I tanmateix és exactament el què el Crist ens demana que fem, agafar la vista més enlairada. Hem de sortir de la rasa i no pas gemegar de les circumstàncies i potinejar-les. L'error és molt bo per fer-nos quedar empantanagats gemegant i planyent-nos. I a més si hem de sortir de la rasa, hem de saber la mena de rasa on som. Sovint el problema és que no veiem gens clar quina és la naturalesa del repte que ens encara. Aquesta és la naturalesa mesmèrica del repte. I hem de ser ben clars en aquest punt perquè la Sra. Eddy ens diu a Ciència i Salut “la ignorància de l'error que s'ha d'erradicar sovint ens en fa patir l'abús.”

Mirem doncs, una rasa particular. Haig de dir que fóu l'experiència d'angoixa la que va esperonar aquest fil de raonament. Fem una ullada, doncs, a la rasa de l'angoixa. Fa uns quants anys vaig anar a una ciutat a fer una conferència. En arribar a l'hotel em vaig adonar que m'havia deixat el maletí, amb el passaport, llibres i altres documents personals, a l'aeroport. Amb un nus a l'estómac vaig agafar a corre cuita un autobús cap a l'aeroport i vaig començar a pregar. Mentre pregava un missatge angèlic em vingué al cap, “el problema no és el maletí.” “Quin és el problema, doncs?” vaig preguntar. “Al regne del cel no hi ha angoixa,” em contestà. Em vaig adonar tot d'una que mirava d'heure-me-les amb el repte erroni. M'amoinava per la cosa que no m'havia d'amoinar, m'amoninava per un objecte material, i tanmateix sabem pel nostre estudi de la Ciència Cristiana que no hi ha matèria, i doncs, no hi pot haver cap objecte material ni cap circumstància material que ens pugui amoinar. Quan el repte és vist com un repte espiritual, que és sempre el cas, hem identificat el problema de manera adient.

Aquí hi ha el primer punt cabdal, sempre ens les havem amb alguna fase de la nostra ignorància tocant al regne del cel. En aquest cas vaig començar a capir i a valorar que no hi ha angoixa al regne del cel. Quan me'n vaig ben adonar ja no vaig patir més pel meu maletí i quan vaig arribar a l'aeroport el vaig trobar exactament on l'havia deixat. Hi havia estat més d'una hora i ningú no l'havia tocat. Això em mena al meu punt original: hem de ser conscients de la rasa on som. Sense voler-li donar al mal cap ombra d'intel.ligència, em sembla que és cabdal de capir que la seva naturalesa mesmèrica és manipular-nos i menar-nos dins d'una d'aquestes preteses rases sense ser del tot conscients de quina rasa és. Això és cabdal. Si fóssim conscients de la naturalesa de la rasa seríem bons de romandre'n fora o de sortir-ne ben de pressa si ja en hi hem deixat arrossegar.

El propòsit d'aquesta xerrada és fer una ullada a les rases on el mal arrossega al qui no està prou a l'aguait per detectar-les, i evitar-les o sortir-ne. Hem vist la rasa de l'angoixa, del neguit, com vaig ser manipulat i vaig ser-hi emmenat, com me'n vaig fer conscient, en vaig fugir i la demostració fóu feta. Vaig ser encarat per la rasa del neguit. Em pensava que el repte era recuperar el maletí, però no, el repte era discernir que no hi ha neguit al regne del cel. El missatge angèlic en va descriure la naturalesa, i vaig ser bo de sortir-ne dignament, sense deixar-me mesmeritzar per les circumstàncies ni un minut més.

El vers 8 del Salm 37 ens avisa del perill del neguit, “No t'irritis ni t'indignis, no t'amoïnis que només faries mal, i els qui fan mal seran foragitats del regne.”

Quan som en una rasa i no en sabem reconèixer la naturalesa no ens adonem de l'impacte que té a la nostra vida. Mai no m'havia adonat de l'impacte, no pas del què em passava, ans de la qualitat de la consciència on m'havia deixat arrossegar per la circumstància. Era amb la consciència de neguit induïda per la circumstància que me les havia d'heure, no pas amb el maletí.

És clar el què miro d'explicar? Si hi voleu fer cap comentari...

-Ei, sóc l'Erren de Seatle, el què diu té molt sentit perquè la ment mortal presenta constantment moltes menes de contrafaïments de la realitat, si mirem d'adobar aquests problemes aparents, és un no acabar mai, però si ens les havem a fons amb l'estat mental on l'error mira d'acular-nos, som a la bona via.

-Exacte Erren, exacte. El punt que remarcava al principi, i que trobo en molts pacients, és que no saben veure de quin mal pateixen, es pensen que és un problema tridimensional, però puix no s'han adonat que al regne del cel no hi ha neguit, miren d'heure-se-les amb la manca de diners o de salut, en lloc d'adreçar l'estat mental i adonar-se que al regne del cel no hi ha neguit.

Quan vaig viure l'experiència del maletí, vaig estar dos anys a adonar-me de l'impacte d'aquesta revelació. Quan em va passar no vaig saber valorar l'enormitat de la revelació amb què havia ensopegat a nivell de tractament.

Si no hi ha cap altre comentari, aniré a una altre rasa. Anem a la rasa de la inseguretat. Les circumstàncies humanes són d'allò més eficients per emmenar-nos a un estat mental d'inseguretat, ens fan veure la nostra edat, els nostres ingressos, els nostres prospectes de vida, i de cop sentim una aclaparadora inseguretat. Altre cop, el problema no són les circumstàncies, el problema és la sensació d'inseguretat. Sentir-se insegur quan sabem que Déu és el nostre Pare és tan fora de lloc com sentir-se pobre si ets un Rockefeller. Simplement no té sentit. Però el mesmerisme és tan murri que som engolfats del tot per les circumstàncies. Al llibre del Deuteronomi 33:12 se'ns hi diu, “L'estimat del Senyor viu segur al Seu costat. L'Altíssim l'empara tot el dia; el porta sobre les Seves espatlles.” Tenim l'autoritat espiritual per dir que la inseguretat no és sentit espiritual. Quan mireu, doncs, les vostres circumstàncies humanes i sembla que la misèria no s'acabi, és imperatiu que us enlaireu i us adoneu que aquestes circumstàncies hi són senzillament per fer-vos sentir insegurs. Si us sentiu insegurs no sou al cel perquè al cel no hi ha res que ens pugui fer sentir insegurs. Si defenseu la realitat espiritual, aquesta plataforma de la Ciència Cristiana, en lloc de mirar d'esmenar la situació fent més diners, aprimant-vos o pujant a l'escala del món, heu d'eliminar del tot el sentit d'inseguretat de la consciència, i totes les coses us hi seran afegides perquè heu posat Déu, o la qualitat divina de la consciència, primer.

Una altra rasa, la rasa del dubte. No fóu fins que vaig fer la darrera repassada d'aquesta xerrada que no em vaig adonar que n'havia deixat fora una de les més cabdals. L'error ens sap un niu de fer-nos caure a la rasa del dubte. El darrer cop que em vaig adonar que havia caigut a la rasa del dubte passava una temporada atapeïda de reptes que no se solucionaven i s'apilaven un sobre l'altre, però no ens ha de marxar mai del cap que no hi ha cap cas que ja no sigui guarit, perquè la separació entre nosaltres i Déu no s'ha esdevingut mai. Però l'anomenat problema no solucionat és el mitjà més efectiu per abocar-vos a la rasa del dubte, i és justament el dubte que és el vostre enemic més gran perquè es nodreix de la dualitat. Si te les heus amb un problema i no tens la més mínima idea de com el solucionaràs  caus dins de la rasa del dubte, i això és justament el què vol l'error, havent-te-les amb el problema en lloc de reconèixer el dubte. Si has tastat el dubte a la teva ment, has tastat tot el ventall de la ment mortal, els sentiments esquinçats, la lleialtat dividida, el sentit incert de l'ésser que tragina tot l'escarni del mal; has tastat l'infern. Però quan has tastat una ment allerada de dubte, has tastat el cel. Has tastat la serenitat, la certesa, la claredat i el propòsit, i el ple coneixement de la benaurança final perquè no hi ha impediment perquè la Ment de Déu sigui la teva Ment.

Per tothom qui practica la Ciència Cristiana servar la ment allerada de dubte és absolutament cabdal. Sovint em trobo que faig un tractament i estic vint minuts rumiant i dubtant de si l'he fet prou acurat i de si serà efectiu. I és justament aquest dubte que ha de ser vist i foragitat perquè al regne de Déu no hi ha dubte i la Veritat que afirmes és absoluta. I la naturalesa absoluta del poder de Déu no deixa cap lloc pel dubte. Però l'error és d'allò més bo per arrossegar-nos dins de la rasa del dubte.

Hi ha algú que hi vulgui fer cap comentari?

-M'hi he sentit ben identificat quan ha dit que fa un tractament i després dubta de si ha tocat tots els punts, ahah!

-Sí, és l'error que sempre ens mira de tibar i fer-nos caure a la rasa del dubte.

Fem una ullada ara a la rasa del sentir-se atrapat. Costa de reconèixer. Jo no me'n vaig adonar fins l'altre dia. L'error en sap un niu de menar-nos al lloc on ens sentim del tot atrapats per les circumstàncies. D'alguna manera Moisès devia capir clarament que no hi ha sentit de sentir-se atrapat al regne del cel i aquest enteniment es manifestà com la Mar Roja partint-se. I ho veig sovint treballant amb pacients, m'adono que se senten del tot atrapats per les circumstàncies, com si no tinguessin enlloc on anar. I Moisès devia viure la mateixa experiència. La ment mortal dient, tens els egipcis a darrera i la Mar Roja al davant, no et pots girar cap enlloc. Per la meva manera d'entendre les coses, la Mar Roja es partí perquè Moisès capí de manera intuïtiva que al regne del cel no hi ha manera que la Ment divina es pugui sentir atrapada per res.

El raser del rondineig i del malcontentament. L'error et vol a la rasa del descontentament perquè és l'estat mental que crea més confusió que cap altre. Aquest aspecte de la ment mortal és tan fi, que ben sovint ni ens n'adonem. Mirem per exemple el cas d'un pacient no guarit. Sovint no veiem que la manca de resolució ens ha abocat al raser del descontentament, i hem d'encarar el descontentament per trobar-ne la solució. És potser la primera emoció que experimentem quan veiem que un problema no s'ha solventat. Estem malcontents i comencem a gemegar, com pot ser? Per què no es guareix? He fet el tractament, sé la Veritat. I és tan fàcil de sentir-se malcontent quan les coses no van com haurien d'anar! Ens pensem que quan la resolució del problema arribi trobarem l'equilibri, però de fet, la causa de la inharmonia és que sense adonar-nos-en hem caigut al parany del malcontentament. Experimentem el sentit de neguit que va de bracet del descontent i sembla que tota l'existència humana sigui una lletania de malcontentament.

A la meva memòria d'abans de començar a estudiar la Ciència Cristiana, l'emoció més sovintejada era el descontentament. Des dels primers anys de la meva vida em preguntava, què hi faig aquí? I, per què no tinc cap talent? Una altre motiu de descontentament. I, Déu, has posat davant meu una tasca impossible! I finalment, Déu, perquè ets tan lluny quan més em cals? I tanmateix Déu és tan a prop nostre com un estat mental content, serè i pacífic. Ho torno a repetir Déu és tan a prop nostre com un estat mental pacífic, serè i content. És tan senzill com això. Aquest és l'estat mental que hem de servar per romandre al regne del cel. I tanmateix el mal endega totes aquestes situacions paradoxals per inquibir-nos dins la capsa del malcontentament. Pensem que hem de solucionar un problema quan de fet, el què hem de fer és discernir que no hi ha cap sentit de descontentament al regne del cel. Hem de veure cada situació que engendra descontentament com una murrieria per tenir-nos fora del regne. El problema no és la situació no guarida, el problema és que ens hem deixat arrossegar dins de la rasa del descontentament. També hem de tenir ben present que la manera més ràpida i efectiva de sortir de la rasa del descontentament i del rondineig és l'agraïment, perquè l'agraïment és l'altra cara de la moneda del rondineig. Ni que no ens agradi la consciència només té dues opcions en aquest tema, o la joia i l'agraïment són a la nostra consciència o el descontentament i el rondineig se'n faran els amos. Fins que no me'n vaig adonar, no entenia com n'era de cabdal l'agraïment, més aviat m'avorria que la gent em repetís que havia de ser agraït, fins que no em vaig adonar on em menava l'altra cara de la moneda. Fins no fa gaire no m'he adonat que si no visc en un estat d'agraïment, la meva consciència es girarà vers el rondineig i el descontentament. És doncs, un tractament d'allò més efectiu, quan les coses sembla que no vagin bé, ets infeliç, i t'assetja la temptació del descontentament, de ser agraït i tot el descontent, el rondineig i els gemecs sortiran volant per la finestra.

Una altra cara del descontent és tot el tema dels desitjos humans. Hi ha fins mecanismes que hem d'entendre. Se'ns presenta per exemple la gana, que ens sembla que només pot ser sadollada menjant. De fet el què passa és que se'ns ha presentat una suggestió que ens vol abocar a la rasa del descontentament amb la noció que només ens en podem escapolir menjant, i això passa amb tots els desitjos humans. El desig de glorificació és també la suggestió que no estem contents amb el nostre estat de fills de Déu, quan de fet, el nostre estat de fills de Déu és un estat de contentament constant. Aquest és un tema cabdal que hem d'encarar. A la meva feina de practicant m'adono que sovint penso que guarir implica una manifestació gloriosa, i això és un gran parany on val més no caure, perquè la perfecció de la nostra naturalesa ja és un fet ara. No hi ha cap glòria en saber la Veritat. Es desplega i pot semblar extraordinària per la gent, però nosaltres sabem que neix del nostre contentament, del saber que som ara mateix els fills perfectes i estimats de Déu. La manera de solventar els problemes lligats amb els desitjos humans és adonar-se que només són suggestions per fer-nos caure a la rasa del descontentament. El mot llatí per descontentament és fet de dues sil.labes, “dis” que vol dir “a part,” i “Conteneo” que vol dir “fer estada dins de.”  Tothom qui gaudeixi ni que sigui d'una engruna de sentit espiritual s'adonarà que el descontentament és la manera d'evitar que fem estada dins, dins de què? de la Ment divina! Perquè aquesta Ment és sempre serena, joisa, harmoniosa, pacífica, i si el mal troba la manera de fer-vos romandre dins del descontentament ja no teniu l'Emmanuel, o Déu amb vosaltres, o el Crist.

Viure al Regne és, de fet, un procés simple, només se'ns fa difícil per la finor d'aquests errors. Puc explicar un cas on s'exemplifica com romandre fora de la capsa del descontentament, guareix. És una història maca. Un cop una senyora trucà en Bicknell Young, un dels primers treballadors de la Ciència, a les tres de la matinada, dient-li que malgrat haver anat a veure vint-i-sis practicants encara no estava bé. En B. Young li digué que pregaria, i en penjar el telèfon es digué a si mateix, “I tu magnetisme animal disfressat de dona empipadora no pots destorbar la meva pau i harmonia, treure'm el son ni amoinar-me,” i se'n tornà a dormir. És a dir refusà que cap descontentament generat per la situació envaís la seva pau mental, nada de Déu. L'endemà la senyora trucà dient que estava guarida.

Un dels arguments més convincents per menar-nos a la rasa del descontentament és que sembla que hàgim nascut en pecat i hàgim de trobar la manera d'enfugir-nos-en. I que aquest és el fat de tothom que ha nascut a la terra. Francament és un clam raonable però del tot desassenyat espiritualment parlant, i en contradicció total amb la idea d'un Déu d'amor infinit. El fet que ens domini és perquè la seva lògica ens ha ensarronat fent-nos caure a la rasa del descontentament on ens planyem de la injustícia de la vida. La raó del perquè hem d'evitar el descontentament és perquè un estat mental de contentament és el precursor de la benaurança total. Cada dia faig l'esforç específic que res no em furti el meu contentament o m'arrossegui a la rasa del rondineig. Sé que si puc servar el sentit de contentament i d'harmonia, el mal no esdevindrà mai l'amo del meu pensament.

Espero que tohom vegi cap on anem. El punt que he esmentat al principi i que no havia vist és que puix el descontentament i la inharmonia, o el neguit comencen a ensenyorir-se de la nostra consciència per culpa de les circumstàncies humanes, no veiem el regne del Cel, i no podem operar com  Ment divina. És clar per tothom?

-Ho podria tornar a repetir, si us plau?

-El tema de la naturalesa de la Ment divina és simple, és benaurança, harmonia, pau, contentament, joia. Totes aquestes coses. I aquesta Ment és la nostra Ment. Però quan aquestes circumstàncies humanes comencen a passar no ens adonem que la nostra consciència és envaïda pel neguit, pel descontent, pel rondineig .... no ens n'adonem. Per exemple, algú rondina molt i no se n'adona, i puix, no se n'adona, no el pot foragitar de la consciència, no se les hi heu. Explicaré un cas d'una persona que fóu guarida de depressió en pocs moments en adonar-se d'aquest fet.

La majoria de gent quan té un problema de diners es pensa que la solució del problema és tenir més diners, però adonem-nos-en que si no tenim diners i hem de pagar factures, què ens envaeix? Una sensació d'angoixa. Aquest és el problema que cal encarar, no pas els diners. No veiem que és el neguit el què ens fa romandre fora del regne de Déu. No pots experimentar serenitat i neguit alhora.

Voldria parlar d'una altra rasa on hi caiem sovint i que jo mateix vaig patir. Vaig anar a fer esquí de fons; em vaig esquinçar el tendó d'Aquiles i em feia molt mal. Vaig pregar dos dies afirmant veritats que em semblaven adients pel cas, però res. Vaig tornar a agafar els esquis encara amb mal al turmell i mentre feia el cor fort esquiant, un missatge angèlic em xiuxiuejà, què és tant trasbalsador d'aquesta situació que parentment no s'ha guarit? Vaig rumiar i em vaig adonar que hi ha situacions que es fan més feixugues pels sentiments de desesperació que engendren. Reconeguem-ho, si no podem trobar la solució d'un problema, ens desesperem. Podem pensar en moltes menes de problemes que entren dins d'aquesta categoria, problemes financers, una malaltia inguarible, un matrimoni que no rutlla, un fill drogaadicte. El patiment no ve de la situació en si mateixa, ans de l'absoluta desesperació que ens engrapa, i sovint quan estem desesperats fem bestieses. Ens agradi o no hem estat menats a la rasa de la desesperació, però el mesmerisme és tan fi que no ens adonem que el problema veritable és l'estat emocional i mental on ens hem deixat acular, no pas la circumstància.

Jo mateix en esquinçar-me al tendó d'Aquiles, i no passar-me pregant, em va semblar que només es podria solventar amb una operació i no sabia veure com l'espiritualitat se les podia heure amb aquesta mena de problemes. No podia veure que havia estat abocat dins de la rasa de la desesperació. He treballat amb molts pacients que estan absolutament desesperats. No és neguit, és que no poden veure el final del problema, no poden veure com Déu se les hi pot heure.

Quan em vaig adonar de la rasa on havia anat a raure, i que aquest estat mental era realment el problema, vaig estar d'allò més content d'haver entès aquesta veritat particular i tot sentit de desesperació s'esvaí. I al bell mig de la meva joia, em vaig adonar que el meu tendó d'Aquiles s'havia guarit. Fóu una sorpresa i confirma que no ens les podem heure amb les situacions aparentment materials, perquè no hi ha matèria, però ens les podem heure amb aquests negatius com ara el neguit, que envaeixen la nostra consciència.

A veure, mirem d'aclarir una mica més el punt que he presentat, el perquè és tan cabdal romandre fora d'aquestes rases. El problema és que si no ens adonem que estem desesperats no ens les havem amb la desesperació, oi?

Anem ara a la rasa del desencoratjament. Quan vaig escriure aquesta conferència, aquest apartat no hi era, fins que un matí em vaig llevar a les fosques, la joia s'havia fos, tenia una sensació de desesperació però més tenebrosa i esmolada. Al cap d'una estona de pregària vaig copsar que havia caigut dins de la rasa del desencoratjament. És el punt on ens sentim tan esclafats que no podem actuar. El diccionari Webster fa una bona explicació de la diferència entre la desesperació i el desencoratjament. La desesperació va de bracet de la pèrdua absoluta d'esperança que no  trobem al desencoratjament, si més no en tots els casos. El desencoratjament es caracteriza per la inacció, la manca d'esforç, mentre que la desesperació de vegades empeny l'acció violenta. Aquesta diferència em féu adonar que a l'error li agrada d'allò més acular-nos en un estat mental on aturem el nostre maldar i la nostra l'acció. Si tenim un cas que no es guareix, ni que el problema sembli la cricumstància, el que no hem  vist és que hem estat menats al desencoratjament, sense ni adonar-nos-en. Accepta-ho, ets al punt on vols llençar el barret al foc i no fer res més. Aquesta anàlisi acurada de la situació et fa veure l'error pel què és, i quan l'has vist, el guariment pot esdevenir-se, perquè ja no estàs més mesmeritzat, has sortit de la rasa.

Una de les coses cabdals que he dit de bon començament és que quan ets dins d'un estat de neguit, de desencoratjament, ..., no serveix de res mirar d'entendre perquè o com hi has anat a raure, ni angoixar-se. El fet és que ets a la rasa, i n'has de sortir. Al meu cas, al cap de mitja hora de capir i afirmar que aquest error no em podia controlar, vaig ser alliberat del tot del desencoratjament que m'engrapava. Si us trobeu doncs, en un estat mental negatiu, per culpa d'un problema irresolt, sortir de la rasa del desencoratjament us allerarà del destret, i ens adonarem que el problema s'ha guarit, perquè com Neemies refusem baixar de la muralla a la vall del desencoratjament.

La propera rasa és molt cabdal. És la rasa de sentir-se maleït. Va lligat amb la bruixeria que és prevalent a l'Àfrica i també és general al Sud d'Itàlia. Si teniu pacients de l'Àfrica, voldria explicar la naturalesa d'aquesta rasa que hi és tan prevalent, el de sentir-se maleït. El mal se n'ha sortit de fer-ne del sentir-se maleït, un sentiment comú a l'Àfrica. La gent es pots entir maleïda per la seva etnicitat o per la pobresa i corrupció de l'ambient on viuen. Reconeixem-ho, és un sentiment molt raonable si esguardem les circumstàncies, però que és del tot il.legítim; i és així exactament com el mal ens mesmeritza, fent-se passar per raonable. Estàs ben justificat de sentir-te maleït perquè les circumstàncies són tant dolentes! Però has de fer memòria que és només una rasa, un negatiu. No serveix de res pensar que és justificable o bo ni per nosaltres ni per ningú de ser dins d'una rasa. No serveix de res. Deixeu-me explicar-vos un exemple de com es pot aplicar aquesta veritat. Un jove nigerià em trucà dos anys enrera demanant-me ajut per deixar la seva adicció a la mariuana. Inspirat pel què havia entès de la rasa de la maledicció, li vaig dir que el seu problema no era la mariuana; li vaig dir que el seu repte real era que se sentia maleït i que per embaltir aquest sentiment de sentir-se maleït, fumava mariuana. L'efecte d'aquesta veritat fóu ràpida, clara. L'endemà em trucà dient-me que estava del tot guarit, i també em digué que faria una trobada a la seva ciutat per explicar com s'havia esdevingut el guariment.

Si heu passat una temporada aclaparats perquè una cosa dolenta darrera l'altra s'esdevé a la vostra vida, acabeu sentint-vos maleïts, i el problema és aquesta sensació de sentir-se maleït, no pas els esdeveniments. Si ens n'adonem i depassem aquesta creença d'estar maleït, malgrat les causes que ens hi hagin abocat, quedem alliberats d'aquests problemes.

La rasa de la llàstima de si mateix. Fem una ullada a la més tòxica de totes les rases. Per la gent que ha caigut dins d'aquesta rasa el sentiment que els té engolfats sembla del tot justificat. Us puc explicar les circumstàncies d'un home que vaig conèixer. El seu pare va marxar de casa quan ell tenia tres anys, abocant-los a ell i a sa mare a un pobresa abjecta. Quan el vaig conèixer era l'ànima més torturada i rabiosa que havia vist mai. Humanament parlant tenia tota la raó d'estar enrabiat i dolgut per si mateix, però no li feia cap bé, només feia la seva misèria més grossa, i no hi havia cap raó perquè s'hi quedés. La llàstima de si mateix el tenia amorrat a la rasa de la llàstima de si mateix. I aquesta és la raó que sigui tan tòxica, perquè no ens n'adonem. Les circumstàncies ens mesmeritzen del tot i ens sembla que justifiquen els nostres sentiments. Quan se n'adonà fóu guarit del tot. Era a la presó complint una condemna de sis anys per intent d'assassinat. La transformació del caràcter que aquesta veritat engendrà fóu tan radical que al cap de divuit mesos la condemna li fóu condonada. Tota la ràbia es fongué. Mentre es pensava que la llàstima de si mateix era justificada només posava més llenya al foc; quan s'adonà que només era un parany i sortí de la rasa, els problemes s'acabaren.

Si ets un Científic Cristià dedicat, amb la capacitat d'il.luminar el teu món, creu-me, el mal tibarà tots els fils per menar-te a la rasa de la llàstima de tu mateix. Havia pensat d'exposar tot un seguit d'exemples de la meva pràctica de la Ciència Cristiana, però no m'hi vull entretenir. El què cal és entendre que la llàstima de si mateix és una rasa molt, molt tenebrosa, no hi ha gens de claror, però si reconeixem aquesta rasa pel què és – un parany mesmèric que entela l'estat mental diví, el mal no t'atacarà per aquesta banda, perquè li has tancat la porta, i tu estaràs segur i també n'estaran els del teu voltant. Si t'adones que la llàstima de tu mateix treu al cap a la teva consciència, i la foragites amb fermesa, m'he adonat a la meva experiència que la qualitat del meu pensament s'ha fet més bona, molt més bona, perquè si quelcom va malament, no permeto que la consciència s'hi esplai, ni hi romangui. I l'aspecte més cabdal d'aquest tema de la llàstima de si mateix, és que a aquests pobrets que us vénen a trobar perquè pateixen depressió, només els hi heu d'agafar la mà i treure'ls de la rasa de la llàstima de si mateixos, i seran lliures. Una altra persona que coneixo patí depressió més de vint anys. El dia que s'adonà que la llàstima de si mateixa era l'única ráo de la seva depressió, fóu guarida. Us asseguro que és una experiència transformadora, adonar-se que malgrat sentir-te del tot justificat de sentir llàstima de si mateix perquè les coses han anat tan malament i han estat tan difícils, és un estat mental del tot il.legitim perquè ens mena a la depressió. L'altra dia parlant amb un pacient que patia depressió li vaig dir, “Les coses han estat difícils i cantelludes. T'ho has passat malament, oi?” i digué, “Sí,” i jo hi vaig afegir, “I tu te'n dols i tens llàstima de tu mateix ,” “Sí,” digué. Aleshores li vaig dir, “Bé, no tinguis més llàstima de tu mateix, i la depressió s'acabarà.” Us n'adoneu? Puix no veiem la relació entre tenir llàstima de si mateix i la depressió, ens quedem enganxats dins del fangar de la depressió, perquè ens rabegem a les circumstàncies que ens han menat a la depressió en lloc de foragitar l'emoció, l'estat mental que han creat, la llàstima de si mateix.

Hi ha cap oïent que pateixi depressió o conegui algú que en pateix?

-Sí, jo.

-Té sentit per tu el què he dit?

-Sí, d'una manera una mica simplista. M'agradaria anar una mica més a fons. No n'hi prou de dir-li a una persona que no tingui més llàstima de si mateixa. Cal fornir-li eines per sortir-ne, altrament sembla que la menyspreis.

-Havent patit el problema jo mateix, m'he adonat que si la gent em plany no em fa cap bé.

-Oh, no!

-El desllorigador és que no m'he adonat del mecanisme que indueix la llàstima de mi mateix i la serva; perquè sembla tan raonable doldre's de les males circumstàncies! Sembla que tens tot el dret de tenir llàstima de tu mateix. Les circumstàncies de la infantesa del xicot de la presó foren relament trasbalsadores i injustes, se sentí del tot abandonat, però on el menà rabejar-s'hi? A tenir llàstima de si mateix i a beure, i begut gairebé va matar una persona. Però el canvi que s'esdevingué quan li vaig dir, “Bé, pots anar-te planyent i tenint llàstima de tu mateix la resta de la teva vida,” i adonar-se del mecanisme i del preu que en pagava, canvia la seva vida. El canvi fóu extraordinari, i les autoritats de la presó també se n'adonaren! El van alliberar al cap de divuit mesos d'una condemna de sis anys. Fóu del tot transformat. Però estic d'acord que hom ha d'agafar la mà de la persona i ajudar-la a sortir de la rasa.

-Sí, em sembla que això és la clau. Gràcies.

-És un problema que pateix tanta gent! Es deprimeixen per això i per allò altre .... quan les coses no van com voldrien, i és només llàstima d'un mateix glorificada. Quan no t'hi deixes arrossegar tens una sensació de llibertat tan gran que val la pena de conrear. Has de tenir domini sobre les circumstàncies, i no pas les circumstàncies sobre teu.

-Sóc en Marc. Mentre parlaves he pensat que potser el mot víctima també podria anar de bracet del tenir llàstima per un mateix.

-Sí, és part del mateix.

-Escoltant la darrera resposta, m'ha vingut al cap que potser ens costa més de veure'ns a nosaltres mateixos fora d'aquesta rasa de ser una víctima que de canviar el punt de vista i adonar-nos que no hi pot haver victimitzador. Si no hi ha victimitzador no hi pot haver víctima. I a voltes ens quedem encallats en una cara de la moneda perquè no veiem que allò que ens victimitza no té cap poder.

-Tens tota la raó Marc. Per mi la dificultat rau en que no m'adonava que tenia llàstima de mi mateix. En pic me'n vaig adonar, la depressió es va acabar. No havia reconegut la naturalesa de la rasa, de la mateixa manera que quan esquiava amb el tendó d'Aquiles esquinçat no m'adonava que la desesperació que m'engolfava era el problema real. Tornem al cas del maletí que el missatge angèlic definí tan acuradament, el problema no era el maletí, el problema era l'angoixa on m'havia enfonsat, i m'entelava el Regne, perquè no hi ha angoixa, llàstima de si mateix, ni desesperació ...  al Regne del cel. Perquè no veiem la llàstima de nosaltres mateixos no ens les hi havem, i aquest és el problema.

-Anthony, només una altra idea, sovint ens sentim més segurs a la rasa perquè és tot el què coneixem.

-Exactament. I això ens mena al què vam comentar a la darrera xerrada, la necessitat imperativa de reconèixer que la separació de Déu i l'home no s'ha esdevingut mai.

La rasa de la ràbia. Una altra rasa que sembla del tot justificada. A la meva experiència m'he adonat que tothom qui té mal, a qualsevol part del cos, és dins de la rasa de la ràbia, i quan en surten, el mal s'acaba. Però sembla tan justificable estar enrabiat. Vaig fer una xerrada a la meva associació dissabte passat i vaig esmentar aquesta relació entre la ràbia i el mal, i en acabar se m'acostà un senyor que em digué que havia patit els darrers mesos d'un mal molt fort i que en pic vaig esmentar la relació entre el mal al cos i la ràbia s'havia donat que estava molt enrabiat per tres o quatre situacions i el mal s'havia fos.

La rasa de la premonició. Hi ha societats senceres que són dins d'aquesta rasa i els hi sembla que una desgràcia s'esdevindrà a qualsevol moment. I si el sentiment no és erradicat, sovint passa. Malauradament els mitjans de comunicació són sovint els responsables de perpetuar aquest sentiment. No puc llegir els diaris populars anglesos per aquest motiu. Passen l'estona escampant la noció que tot va de mal en pitjor. És una malaltia. La premonició va lligada amb el sentiment de sentir-se maleït. La diferència és que en lloc de les coses anar malament ara, projecta aquesta malastrugança vers el futur.

La rasa de la frustració. Sovint estem frustrats perquè o bé no tenim el què volem o bé no podem fer el què volem i ens deixem enlluernar pels qui semblen del tot competents. Veiem els qui acompleixen tot el que es posen al cap, que són espavilats, d'energia inexhaurible. Però estiguem a l'aguait, sovint totes aquestes coses són finors per engolfar-nos dins de la rasa de la frustració, i si esteu frustrats no reflectiu la pau, l'harmonia i la tranquil.litat que són la marca característica del regne del cel. El sentit personal sempre ens demana que justifiquem la nostra existència per les nostres obres, mentre que Déu només ens demana que l'entenguem i en entendre'l, no cal dir que l'hem de reflectir. Aquesta és la veritable naturalesa de la reflexió: capir Déu. Al moment que capim Déu, la Veritat de Déu és amb nosaltres, i hem de reflectir la Seva naturalesa; aquesta Veritat és l'Emmanuel o el Crist que foragita absolutament tot sentit de frustració perquè capir Déu va de bracet del sentit espiritual de l'harmonia. No us podeu sentir frustats si enteneu la naturalesa de l'harmonia, i sou harmoniosos. Voldria aclarir aquí que capir Déu a la Ciència Cristiana no és un exercici intel.lectual, és essencialment un exercici espiritual. Allò que la majoria de teòlegs perden de vista és que Déu és Amor. Si no us enrecordeu no heu entès gens ni mica què és el Cristianisme. Déu no demana només de ser entès. Deixeu-m'ho repetir, Déu no demana només de ser entès. Capir la naturalesa de l'Amor no és especialment difícil. Déu demana tembé de ser expressat. I és justament aquí on hi rau la dificultat. És una exigència simple. Pot semblar fins i tot humanament insignificant, però és divinament gloriosa. I no podem romandre a la rasa de la frustració si estimem tot el què veiem. Aquesta és la veritable naturalesa del guariment, com diu la nostra Cap; és només el reconeixement de l'Amor infinit que confereix el poder guaridor.

La rasa de no ser prou adient. És un sentiment prevalent entre els éssers humans no sentir-se prou adient, prou bo, en algun aspecte. Però els sentiments de no ser prou bo, prou competent, són del tot desconeguts al regne del cel, i som al regne del cel, i som la imatge i semblança de Déu. Val més que ens en quedem fora, doncs, d'aquesta rasa. El problema, altra volta, per començar, és que no ens adonem que som a la rasa. No ens hem adonat que el sentiment és problemàtic. I si no reconeixem el sentiment no ens les hi havem ni ens les hi podem heure. Un matí em vaig llevar amb una sensació molt punyent de no sentir-me gens adient, un zero a l'esquerra, bo per res. Era tan punyent que vaig anar a mirar el diccionari i vaig quedar de pedra en veure que “adient” no volia dir “ser prou,” volia dir “ser creat igual que” “adir-se amb,” derivat com és del llatí “ad,” de, i “equos,” igual. I aleshores em van venir al cap les paraules de St.Pau fent esment de Jesús “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu.” Jesús no va tenir mai cap sentiment de nos ser prou adient, prou bo. Va capir la seva relació amb Déu tan bé!

Després d'aquesta revelació se'm féu ben palès que arborava sentiments de no ser prou adient i que exigien guariment. Quan la lògica divina fóu vista, el guariment fóu immediat. És fàcil de caure en aquest parany, sobretot si a l'escola no te n'has sortit gaire bé, o no has estat gaire bon esportista o no has rebut l'amor que voldries. És imperatiu que no ens sentim poc adients mai ni de cap manera. També és imperatiu que no vegem a cap altra persona poc adient. Deixeu-me il.lustrar el poder que hi ha darrera d'aquesta veritat. Pocs dies després d'haver tingut aquesta revelació del parany del creure's poc adient, vaig rebre una trucada d'una companyia de teatre anul.lant el contracte de la meva esposa per cantar Durandot perquè no tenien prou diners per fer l'obra. La meva reacció immediata fóu, “això és impossible.” Vaig entendre que cap institució pot ser poc adient per fer la tasca que ha estat creada per fer. Estava tan convençut de la Veritat i del poder d'aquesta Veritat que no en vaig dir res de la trucada ni a la meva esposa ni al seu representant. Vaig refusar que el mal m'arrossegués dins de la rasa, i el resultat fóu que al cap d'una setmana el director de la companya m'envià un fax fent-me saber que havien trobat els diners de manera inesperada i que l'obra es faria, i confirmava el contracte de la meva esposa.

Em sembla que aquesta rasa és molt important per la nostra església. Veiem decadència i som temptats per aquesta decadència aparent. Se'ns presenta constantment la imatge que la nostra església i els seus membres no són prou bons de fer la tasca que se'ls hi demana per fer florir l'església, que no som bons de fer això o allò. I és molt alliberador adonar-se que l'església no és poc adient de cap manera, ni en som els seus membres. Però el mal és molt bo de presentar imatges per fer-nos sentir poc adients, i fer-nos pensar que els altres no són bons de fer la feina que se'ls hi ha encomanat. Mentre que si no ens deixem engolfar dins d'aquesta rasa els resultats són meravellosos.

-Hi ha algú que hi vulgui fer cap comentari? Si patim aquesta suggestió és una benedicció molt gran encarar-la i no deixar-s'hi arrossegar. Hi ha algú que s'hi trobi a la seva església?

-Sí, ei, sóc en Terry.

-Hola Terry.

-La nostra església és extraordinària. Hi ha membres que fa anys que hi són, estan contents de la nostra llarga tradició, i d'altres més novells que voldrien canviar la manera de fer les coses. N'hi ha que troben aquesta proposta poc adient, i a d'altres, els agrada. Jo no sé com here-me-les-hi. Ho poso tot a la Ment divina, sé que l'església és l'estructura de la Veritat i de l'Amor, no pas una estructura material, i que tots el seus membres ja són a la Ment divina i que florim al regne del cel, la Ment divina.

-En aquest casos la meva posició és que som a la Ment divina i tota cosa es desenvolupa perfectament. No s'esdevé dins d'un ambient humà. S'ha d'esdevenir a la Ment, perquè la Ment és el Tot. Veiem les coses malament quan les treiem de l'òrbita de la Ment divina. La segona cosa que sempre em dic és que la separació no s'ha esdevingut mai. Res negatiu, ja sigui no sentir-se adient o manca de reeiximent, simplement no ha passat mai realment. Sovint tenim problemes perquè no hem encarat aquest sentiment de separació, adonant-nos que mai s'ha esdevingut. L'hem deixat que vagi fent al rerafons de la consciència i hem acceptat que hi ha Déu i nosaltres, en lloc de només Déu operant com nosaltres i que nosaltres som la presència de Déu, i aleshores aquesta creença de separació es manifesta a la nostra experiència de maneres diverses. Jo mateix em trobo encarant aquestes situacions a la nostra església, i una cosa extraordinària va passar fa deu dies. A prop de Ginebra hi ha el CERN, l'accelerador europeu de partícules, i sense jo saber-ne res, un dels professors de la Universitat de Ginebra i el responsable del departament d'AT festejaven la Ciència Cristiana i per alguna raó inexplicable vam rebre una trucada telefònica demanant-nos de fer una conferència sobre la Ciència Cristiana al CERN perquè els físics que hi treballen estan tots interessants en l'espiritualitat. Això és el què passa quan et penses que les portes són closes. Déu obre portes que ni ens passaven pel cap, si sabem dir de cor “Que es faci la Teva voluntat.”

Úna cosa que fem és planificar com ens sembla que les coses haurien d'anar, i tanmateix Déu obre portes que no sabíem ni que existien. En el cas que has explicat, Terry, hem de saber que l'església és al Regne i hem de deixar que Déu faci el desplegament. Aleshores passen coses estraordinàries que no veus ni a venir. I ni les hem de veure venir! La Veritat i el desplegament de la Veritat és la tasca de Déu. Quan passa,  saps que és Déu qui ha fet la feina. Hi vols afegir res, Terry?

-Haig d'enlairar-me.

-No, no, la separació no s'ha esdevingut mai. Tu ja ets el fill de Déu.

-Sí, és veritat.

-És molt fàcil raonar des del punt de vista que la separació ja s'ha esdevingut. No, no ha passat!!

-Si, de fet, tot és la Ment divina i nosaltres en som la manifestació ....

-L'altre dia li deia a un pacient, l'única raó del perquè t'agafes a aquest punt de vista malgrat saber que és erroni és perquè et penses que és important. És com quan fa 500 anys la gent s'agafava al concepte que la terra era plana malgrat haver-se descobert que era rodona. El que tu i jo pensem no és gens important tret que s'adigui amb la manera que la Ment divina veu les coses, i quan ens n'adonem ja no ens agafem més a la idea que el què pensem tingui cap valor. Només perquè pensem que és important ens emboira la ment i encalla el pensament. Quan deixes anar la idea que allò que tu penses és important, la Ment divina pot operar perquè ja no dius “la terra és plana.” Tot i saber que és rodona encara ens agafem a la inèrcia de l'error. Només perquè ens sembla que el què pensem és important no deixem anar l'humà pel diví; ens sembla que cal defensar-ho perquè és important.

Bé, anem a la rasa del sentir-se perdut. L'experiència humana és plena d'experiències on ens sentim perduts del tot. És una rasa de l'error molt generalitzada. La vida sembla que no va enlloc. Ningú no ens vol ni ens valora. No hi podem trobar cap sentit a la vida. En aquesta rasa la nostra reflexió de Déu és minvada de no dir perquè ens manca la joia, que és justament el més cabdal. La nostra situació dins del somni mortal no té gaire importància, però la reflexió de la joia, la pau, la serenitat és cabdal. Estic segur que en Nelson Mandela es preguntà més d'un cop si la seva vida tenia cap sentit; certament en tenia, i va ser bo de no caure en aquesta rasa, per la glòria de Déu. La vida és Amor, no és mai la condició humana; no hi ha justificació, doncs, per sentir-se perdut, però m'adono que és un sentiment comú entre els Científics Cristians joves. Fan un camí i no en veuen el final, i els engrapa el sentiment de no saber on van. Tenen el sentiment de fer l'experiència del desert, i és del tot legítima. Però hem de saber que és la rasa on ens vol acular l'error, puix de fet, al Regne, on realment som, la direcció de l'Amor diví és impecable, del tot impecable.

Bé, fem una ullada a la darrera rasa. L'error té un parany específic pels qui  no llencen el barret al foc que no havia vist abans. No me n'havia adonat fins fa poc que prendre l'error per una realitat engendra inevitablement sentiments de culpabilitat. Si estem aixafats o ens sentim deprimits el que no hem vist és que aquest sentiment va de bracet d'un sentiment de culpabilitat pel fet de no trobar-se bé. Aquests sentiments fan més gros el problema que patim. D'on vénen aquests sentiments de culpabilitat i el patiment inevitable del remordiment? De ben segur és part del somni Adàmic. A Adam se l'exhortà a no menjar el fruit de l'arbre del bé i del mal, però en menjà i immediatament sentí la seva nuesa i una gran vergonya, que són sinònims de culpabilitat i remordiment. I la culpabilitat i el remordiment són estats mentals molt punyents. Si tens aquests sentiments no ets certament al regne de Déu. Aquesta nota no us condemna a cap interludi Adàmic, ans és una crida a desvetllar-vos, a encoratjar-vos a no tenir mai el mal per real. És fàcil de fer-lo real, però el cost és immediat, culpabilitat i remordiment. Pots caure a la temptació d'agafar el somni Adàmic per real, però no és realment el teu somni. El Crist del teu ésser ja ha entès que cal  romandre sempre fidel al regne i de no tenir mai el mal per real. Quan ens adonem del cost d'acceptar la culpabilitat i el remordiment que sempre van de bracet de l'error tenim més cura de refusar-ne la realitat, de pensar que sigui veritat. És una bona lliçó d'apredre. És justament perquè no ens adonem del preu que paguem pel fet d'agafar l'error per real que n'ajornem el refús. Hi ha un aspecte particular de la culpabilitat que és especialment capciós. És creure'ns que el crim que hem comès és tan odiós que no pot ser perdonat, parlem específicament de l'abús sexual d'infants o de furtar fons de l'església. El perpretador està tan trasbalsat pel crim que ha fet que no pot acceptar que pugui ser perdonat; per començar ja no pot acceptar que hagi fet el crim. Havent vist de primera mà aquests casos sé amb què ens les havem, però malgrat tot és encara una rasa de l'error. No té cap sentit agonitzar per la podridura que ens ha menat a aquest destret. L'error ens vol tenir amorrats al piló, mesmeritzats. El que és curiós de l'ètica judeo cristiana és el gran nombre de pecadors que han arribat a acomplir grans coses, imaginem-nos, Moisès, David i St. Pau, tots tres van matar o fer matar altres éssers humans, però tanmateix van enlairar-se fins extraordinàries alçades espirituals.

Per acabar, voldria fer un advertiment pel què fa a aquesta manera de romandre al Regne que he presentat. A primera vista els punts que s'han tocat poden semblar més propers a la psicologia que no pas a la Ciència Cristiana, però no en són, perquè el què hem estudiat són, de fet, diferents fases del sentit personal, no sentir-se prou adient, sentir-se maleït, estar angoixat .... I els hem encarat perquè volem pelar de viu en viu el sentit personal i que es reveli la Ment divina. Mentre el sentit personal operi amb les disfresses que he descrit no podem veure realment la Ment divina que és la nostra Ment. La nostra Cap ho deixà ben clar amb aquests mots, “Pot semblar que el sentit corporal o error amagui la Veritat, la salut, l'harmonia de la Ciència igual que la boirina entela la vista de la muntanya, però la Ciència, la claror solar de la Veritat fondrà les ombres i revelarà els cims celestials.”

Podem marxar doncs, tots, amb la certesa que perquè la Ment divina sigui del tot aparent a la nostra consciència ens les hem d'heure amb aquests sentiments de ser poc adient, d'angoixa, de sentir-se perdut. Veure'n el clam i negar-ne la realitat i el poder. Per mi ha estat una gran aventura heure-me-les-hi perquè m'ha ajudat a l'hora de a demostració.

Hi ha algú que vulgui fer cap comentari, que hi vulgui afegir res?

-Sóc la Karen d'Alaska. Ahir conduint anava darrera d'un cotxe amb una enganxina que deia “No et creguis tot el que penses.” Em sembla que resumeix molt bé tot el què has dit.

-Sí. Vaig conèixer un home encantador però que bevia molt, i li sabia greu, en tenia remordiments. Un dia em digué, “sóc un home intel.ligent i quan pateixo ignoro del tot el què penso en aquells moments.” Ah, vaig pensar, ha entès que no ens podem creure l'error, que no el podem fer real!

És cabdal de destriar entre el què sabem de la manera d'operar i de pensar de la Ment divina i allò que el sentit personal mira d'imposar-nos. A mi el que m'ajuda a guardar la consciència neta és adonar-me que el pensament erroni no té cap efecte. La Sra, Eddy ja va dir que hem de veure el no res de l'error.

Heure-te-les amb l'error i veure'n el no res és cabdal. Perquè sigui no res, no l'hem pas d'ignorar. L'hem de veure pel què és i refusar-ne la substancialitat, la realitat i el poder.

Una cosa que tothom hauria d'acceptar i entendre és que cal agafar la mà dels qui pateixen depressió i ajudar-los a sortir del forat. A la meva pràctica he vist tants cops que quan s'adonen que el problema és la llàstima de si mateix, el problema s'ha acabat. Marc, si hi vols afegir res.

-Si hi ha algú que vulgui dir res?

-Sóc la Karen de Seattle. Gràcies Marc per la teva tasca i per organitzar aquestes xerrades. I mercès per la xerrades, Anthony. Mercès a tots dos.

-Gràcies, i feu servir aquests ensenyaments, guariu! en pic sabem com la boirina treballa, la podem espargir i guarir.

Que Déu us beneeixi a tots!

 

 

Download

Fer-me Fora de l'Equació
Anthony Whitehouse

Emprem les nostres facultats de pensament i de consciència per avaluar el nostre món i interactuar-hi. Al bell mig de tot plegat hi la idea del “jo” o d'una personalitat humana, d'allò que afaiçona el nostre sentit d'identitat humana o ego. Ens deixem definir i ens definim a nosaltres mateixos per aquest sentit del jo. L'autor d'aquest article és segons aquesta definició, un home de nacionalitat anglesa-suïssa, nascut després de la segona guerra mundial, que pesa 88 kilos i mesura un metre vuitant-vuit centímetres. Aquest “jo” és una construcció de la meva existència humana, i gran part del meu pensament és aparentment dictat pel meu sentit d'identitat o definició humana. Aparentment tinc un ego que d'alguna manera actua empès per les circumstàncies humanes i materials. Malauradament inherent a aquest ego i al cos humà corresponent hi van de bracet febleses, defectes genètics i maneres de fer particulars que no són sempre una benedicció. Aquest resum encapsula l'individu humà. Ens hem definit i ens hem fornit un context d'acció.

Si ets un pensador racional t'adonaràs que hi ha molta impredictibilitat i atzar al procés de concepció i sadollament humà. Per exemple, jo tenia un germà que fóu pujat exactament com jo, a la mateixa llar, amb els mateixos pares, rebé la mateixa educació fins als disset anys, i tanmateix acabà traspassant abans d'hora per culpa de malalties lligades amb l'alcoholisme. Sembla que hi hagi una variable inquantificable a la vida de la gent que en canvia la direcció i els influeix per bé o per mal, i a voltes els arrossega vers la via de la destrucció. Però també hi ha molta comèdia en aquesta paradoxa humana. Graham Green, l'escriptor anglès i catòlic declarat quedà astorat que la seva casa de Londres fos destruïda per les bombes alemanyes, però que ell no es morís perquè decidí anar a passar la nit a casa de la seva amistançada. Si hi hagués un Déu moral hom podria suposar que la bomba hauria destruït la casa de l'amant i no la seva. L'experiència ens diu, doncs, que l'existència humana és un afer poc clar i caòtic, i que voler-ne fer una construcció lògica farà fallida miserablement, sobretot si a la barreja hi volem afegir Déu o l'espiritualitat. Tanmateix hi ha hagut exponents de vida molts reeixits que han estat bons de depassar la condició humana i guarir-ne d'altres. JesuCrist, St. Francesc d'Assís, John Wesley i Mary Baker Eddy, per dir-ne uns quants dels més prominents.

Ens hem de preguntar quina metodologia o principis empraren per viure i per guarir. Per mi la seva Ciència o enteniment es fonamentava sobre el precepte que hi ha un Creador perfecte i una creació perfecta que abasta un home perfecte, i es refiaven que capir l'existència d'un Déu perfecte autor per força d'una creació perfecta, guaria. Aquest és en si mateix un concepte molt simple i fàcil de dir, però fer-te'l teu fins al punt de capir-lo i estar-ne tan convençut que el guariment s'esdevingui, és tota una altra qüestió.

A la meva experiència i amb penes i treballs m'he adonat que hi ha una gran pedra d'ensopec anomenada “jo” o sentit personal que entrebanca aquest enteniment o concepte perfecte. L'ego humà és la nosa que no ens deixa copsar aquesta idea perquè no pot pair la perfecció absoluta. El “jo” passa el seu temps esguardant i fent les coses des del punt de vista humà i no és bo d'enlairar-se més enllà del testimoni dels sentits físics. S'entesta a pensar i actuar des del punt de vista del “jo” o sentit personal. Mentre el meu sentit de l'ésser és humà, mentre el pensament actua des del punt de vista de l'Anthony Whitehouse, no em puc desempallegar mai d'aquest punt de vista. El pensament està encallat al nivell del sentit personal o “jo.” I doncs, si hem d'assolir cap mena de guariment,  de regeneració i domini espiritual, hem de bandejar el punt de vista humà perquè no pot hostatjar el diví. Jesús, de fet, va dir al capítol dotzè de St Mateu, vers 29, que havíem de “lligar l'home fort,” altrament no li podem prendre els béns. “Com podem entrar a casa d'un home fort i furtar-li els béns si primer no el lliguem?” El problema amb aquest gran vers és que Jesús no explica tota la implicació del què ens diu.

Ja hem deixat ben clar que la ment humana no és bona d'operar espiritualment. Si volem, doncs, operar espiritualment hem de canviar la base del pensament, de com generem el pensament. Jesús ens demana que fem aquest canvi, que lliguem l'home fort o sentit personal per no operar al nivell d'aquest sentit personal. Haig de fer una disgresió arribats a aquest punt per fer-me més entenedor tocant al tema del sentit personal i fer veure que és la pedra d'ensopec bàsica. Quan parlem de sentit personal parlem de tot el procés de pensament basat en la individualitat i la personalitat humana, per exemple amoinar-se per les nostres carreres i de com reeixirem a la vida és realment del tot humà, és ben bé una cabòria del sentit personal. Tot el problema del sentit personal és que és limita als estímuls dels sentits humans, no pot operar més enllà d'aquests constrenyiments, i és doncs essencialment limitat i mortal.

En estudiar la Ciència divina fóu cabdal per mi de llegir la primera edició de Ciència i Salut i adonar-me de com n'era de fonamental per la Sra. Eddy tot aquest tema del sentit personal. En aquesta primera edició s'hi fa palès a gairebé cada pàgina i a voltes dos cops per pàgina que el sentit personal és el mal. En una frase particular a la pàgina 112 hi descriu exactament la lletjor del problema del sentit personal o “jo,” quan escriu, “el mesmerisme és una crida directa al sentit personal, en ve i basteix el seu prestigi de la creença. Resta sobre la suposició que la vida és a la matèria.” Ho repeteixo, ens diu que el mesmerisme ve del sentit personal. En aquesta frase destapa el mal que va de bracet del “jo” o sentit personal en assenyalar que el que anomenem sentit personal o “jo” és, de fet, mesmerisme o un estat mesmèric. Mentre la ment opera com el “jo” o sentit personal actua des d'una posició mesmeritzada. La raó és ben clara i directa. La matèria, puix no té sensació no pot ser l'àrbrite del pensament, tanmateix l'existència humana pretèn exactament això, imposant-nos un sentit del cos humà que es fa passar per intel.ligent, però puix la matèria no es pot comunicar ni és intel.ligent, aquest cos ha de ser un estat de pensament mesmèric. Només un estat de pensament mesmeritzat podria imaginar-se que el cos material és intel.ligent i té sensació. L'única manera d'operar o semblar que operi amb una ment dins d'un cos és que el pensament estigui mesmeritzat i s'ho cregui. Fet i fet, aquesta és la lliçó cabdal de la Ciència Cristiana: destapar la creença en un cos sensible. El petit ego humà o sentit personal és fill del mesmerisme. Si mires de pensar i actuar des del punt de vista del “jo,” penses i actues des  d'un punt de vista mesmeritzat. L'enderiament amb el jo o ego humà és essencialment dolent. És l'home fort que hem de lligar. Hem de veure el mal i el mesmerisme inherent al sentit personal, altrament no podem lligar l'home fort.

És d'aquest erroni sentit de l'home que Isaïes ens n'avisa al capítol catorzè, i en preveu la destrucció. És d'aquest erroni sentit de l'home que en planegem la caiguda. Llegint des del vers 12, hi trobem, “Com has caigut del cel, oh Llucifer, fill del matí, com has caigut fins a la terra que maleja les nacions, perquè dins del teu cor hi dius, 'ascendiré fins al cel, exaltaré el meu tron per sobre dels estels de Déu, seure sobre la muntanya de la congregació a les ubagues del nord, ascendiré sobre els núvols més alts, seré com l'Altísssim!', però seràs llençat a l'infern, a l'abís. Els qui et veuen et miraran i diran, aquest és l'home que féu tremolar la terra? que sacsejà regnes? Que del món en féu un desert i en destruí les ciutats? Que no obrí la presó per alliberar-ne els presos?” Aquest “jo” que Isaïes esmenta és el sentit personal, el petit “jo” o ego. La qüestió cabdal que planteja la Ciència Cristiana és la de reconèixer el mal inherent al sentit personal i com heure-nos-les-hi. Per heure-nos-les amb l'home fort, primer hem de reconèixer què és. Tret que tastis el sentit personal i t'adonis que és problemàtic no te les hi pots heure. L'altre cosa que hem de reconèixer tocant al sentit personal és que es fa seves les nocions del pecat, de la malaltia i de la mort, mentre que el sentit diví de l'Ésser o Ment divina ni les veu. El limitat sentit de l'ego es creu que hi està sotmés. Per això és una pedra d'ensopec.

Espero que hagis entès que fent el “jo” fora de l'equació, trobaràs Déu o el “Jo sóc” que es declarà a Moisès. Un punt central que cal capir és que mentre el sentit personal operi, el “Jo sóc” no es pot veure, perquè l'un amaga l'altre. Havent exposat el problema, ens hem de preguntar com destruirem el concepte del “jo” o sentit personal, com ho farem per adonar-nos que la Ment divina és l'única Ment, i on som dins de l'equació? Contestar aquesta pregunta ens ajudarà a heure-nos-les amb el component més cabdal del mal, anomenat magnetisme animal. La Sra. Eddy fóu molt categòrica dient que si hom aprenia a heure-se-les amb el magnetisme animal, hom podia esdevenir un guaridor. El magnetisme animal és bàsicament el modus operandi de les moltes ments i actituds de l'escena humana. Sembla que tothom tingui el seu punt de vista i estigui convençut que la seva manera de pensar és la bona. És el producte d'una pluralitat de ments i parers, d'un convicció en la realitat de les circumstàncies materials. La Sra.Eddy topà amb el magnetisme animal de manera punyent quan mirà de guarir en W.R.Emerson, i no se'n sortí perquè n'Emerson estava convençut que la mort era inevitable i volguda per Déu. Aquest punt de vista és humanista, i doncs afeixugat per l'animalisme del pensament humanista. Em sembla que podríem dir que el magnetisme animal és essencialment aquesta mena de pensament que accepta la matèria com una entitat sensible.

Això dit, esguardem ara l'axioma que ens deixarà escapolir del “jo” o limitacions del sentit personal, l'axioma que en fa de la Ment de Déu la nostra ment i ens fa bons d'heure-nos-les amb el magnetisme animal. La Bíblia ens forneix un seguit de claus d'aquest axioma, que ara citaré, “Fixa't en l'home perfecte i contempla el just perquè la fi d'aquest home és la pau” (Salm 37:37) “Això és l'únic que he entès, que Déu ha fet l'home just, però l'home s'ha buscat moltes complicacions” (Eclesiastès 7:29) “Ningú no ha pujat mai al cel tret del qui n'ha davallat, el fill de l'home que és al cel” (Joan 3:13). Totes aquestes claus ens parlen d'una gran veritat espiritual, que l'home ha estat creat perfecte i roman perfecte. Però per capir el ple impacte d'aquesta veritat i com se'ns aplica, hom ha de discernir que només hi ha un home. Igual que només hi ha un nombre set, només hi ha un home. És un sol concepte, però no pas una sola manifestació; que això no us confongui. És crític capir que l'home és una  idea i concepte únic, igual que el set és un concepte únic. L'axioma és essencialment aquest. Només hi ha un home i en capir que només hi ha un home, que és perfecte i roman perfecte, no t'has d'amoinar més pel “jo” o sentit personal, que no pot abastar aquesta idea, ni cal dir, la perfecció que hi va de bracet. El sentit personal, el punt de vista humà, té un sentit de pluralitat, i abasta totes les aberracions del pecat i de l'error que la pluralitat implica, mentre que el sentit espiritual ens diu que només hi ha un home, el Crist, que és perfecte tant a nivell de concepte com de manifestació. Per destruir el sentit personal hem de discernir que només hi ha un home o Crist, i que no hi ha cap altra mena d'home. No podem reconciliar el “jo” amb aquest home Crístic, perquè el “jo” humà és bàsicament un mite. Hem de treure el “jo” fora de l'equació, i ho fem capint que només hi ha un home, l'home Crístic o l'home real com ens diu la Sra. Eddy a la pàgina 29 de Ciència i Salut. Quan has acceptat aquesta premisa, el punt de vista humà que abraça la pluralitat pot ser bandejat per il.legítim. Quan comences a nodrir la idea que només hi ha un home, comencen a passar coses engrescadores:

Primer, t'has fornit una plataforma divina per operar que bandeja la condició humana.

Segon, reconèixer que només hi ha un home li deixa tastar al pensament la singularitat de la Ment divina.

Tercer, has entès el paper del Crist com l'empremta de l'home perfecte on ens hem d'emmotllar. El mateix JesuCrist digué “ningú no ve al Pare si no és per mi.” Dit altrament l'home únic perfecte és l'única realitat de l'ésser, i si vols que la Ment divina sigui la teva ment, has de bandejar la idea que l'home és una pluralitat.

Quart, capir que només hi ha un home destrueix tota oportunitat de conflicte, magnetisme animal i suggestió mental agressiva, puix aquest home, éssent singular, no es pot fer la guerra a si mateix. Allò que sembla manifestar-se com els altres, ja no és vist més com d'altres, ans com el reflex de l'home únic, que roman en harmonia amb totes les seves reflexions.

Cinquè, totes les dèries del “jo,” del sentit personal, la importància personal, el prestigi, el lloc, l'autorealització s'esvaeixen perquè l'home Crístic actua com l'epítom del contentament. L'axioma de l'home únic també ens deixa capir més bé les declaracions poc clares que trobem a Ciència i Salut, o si més no els hi forneix un context. Per exemple, a la pàgina 29, ratlla 5, “Els mortals només s'han de girar d'esquena al pecat i perdre de vista la seva identitat mortal per trobar el Crist, l'home real.” Si entenem que només hi ha un home, per força perdem de vista la identitat mortal i el sentit personal. Si anem a la pàgina 336, ratlla 9 hi llegim, “L'home immortal era i és la imatge o idea de Déu, la infinita expressió de la Ment infinita, i l'home immortal és coexistent i coetern amb aquesta Ment.” Però heu de veure la singularitat d'aquest home perquè aquesta sentència tingui sentit. I a la pàgina 337, ratlla 7, hi diu, “Per ser veritablement feliç, l'home s'ha d'harmonitzar amb el seu Principi, l'Amor diví; cal que el Fill estigui en harmonia amb el Pare, conforme al Crist.” Aquest home únic és el Crist, i puix és l'únic home ha d'harmonitzar-se amb el seu creador. Un sol home no deixa lloc per la inharmonia. I a la pàgina 259: 11-14 “La comprensió Crística de l'ésser científic i del guariment diví abasta un Principi perfecte i una idea perfecta -un Déu perfecte i un home perfecte-, com la base del pensament i de la demostració.” Però just com només hi ha un Déu, només hi pot haver un home, i puix Déu és perfecte, l'home, la Seva imatge i semblança, ha de ser per força perfecte. A la pàgina 476:32, hi trobem “Jesús a  la Ciència hi vegé l'home perfecte, que se li féu visible allà on els mortals hi veuen un mortal pecador. En aquest home perfecte, el Salvador hi vegé la semblança mateixa de Déu, i aquesta visió justa de l'home guarí els malalts.” L'home perfecte, l'home únic, la imatge i semblança de Déu, no deixa lloc per cap altra mena d'home. Jesús capí que només hi havia un home i que aquest home era sempre governat per Déu, malgrat les reticencies humanes tocant a aquest fet.

Hi ha un guariment que m'ajudà a veure més clar que cap altre, aquest concepte de l'home únic. Una senyora em demanà que pregués pel seu marit, que havia estat mesmeritzat, deia, per una noia jove i havia marxat de casa. El què passà tot seguit em sobtà, perquè em vaig trobar dient-li que era ella la que estava mesmeritzada. Li vaig dir que puix l'home és la imatge i semblança de Déu era impossible que Déu hagués creat un home adúlter. L'home de Déu, de fet, l'únic home que hi ha, era governat per Déu i no podia ser mesmeritzat. No li va agradar pas gaire la meva interpretació dels esdeveniments, però uns quants dies més tard, el seu home tornà a casa, demanant perdó avergonyit d'haver-se deixat mesmeritzar i admetent que havia estat un ximple.

Si examinem la condició humana o l'home humà, no ens podrem fer mai nostre la magnificència de l'home de Déu, perquè la pluralitat de la humanitat ens encantarà amb les seves complexitats, fines diferències i paradoxes, que són alhora captivadores i intrigants, però mancades de la singularitat, la puresa i el Principi de l'únic fill de Déu fet a la Seva imatge i semblança. Només aquest home singular i pur, l'home únic, és la veritat de l'Ésser.

 

 

Download

Esbotzar la Maledicció
Anthony Whitehouse

A l'experiència humana hi ha un corrent soterrat de frisança i de neguit. Sembla que la humanitat pateixi un estat constant d'atribolament i descontentament. Aquest estat de neguit i patiment es manifesta en un desplegament continu d'esdeveniments desestabilitzadors arreu del món, des d'explosions nuclears a Corea del Nord fins atacs a escoles de Nord Amèrica, que amoïnen a molta gent. És tant estrany de trobar aquest sentit d'harmonia que la Sra. Eddy ha promès que és de l'home quan firma, “L'harmonia en l'home és tan bonica com a la música,” o aquest sentit del cel que trobem a la seva declaració, “el cel és harmonia, benaurança il.limitada i infinita”!! (Miscellany 267: 11) El cel sembla un lloc utòpic que no podem assolir mai, tanmateix si no estéssim neguitosos, de ben segur ja hi seríem.

Si hi ha una cosa que l'estudi de la Ciència Cristiana m'ha ensenyat és que els errors latents de la ment humana estan ben amagats i no es revelen si no és amb un maldar i una pregària devota. Si estem neguitejats en general o per una cosa en particular, la pregària devota sempre ens revela l'error que hem d'encarar. Aquesta revelació de l'error amagat que ens cal encarar fa palès el desplegament de l'Amor de Déu per la Seva criatura i la Seva voluntat de donar-nos el regne.

Pregant per aquest neguit latent que semblava que patís, se'm revelà que a l'arrel d'aquesta frisança hi ha la convicció errònia dins la ment humana, i emfatitzo la ment humana, que la raó de tot aquest atribolament és la sensació que d'alguna manera estem maleïts, maleïts per haver nascut, maleïts per haver de trobar la manera de deixar enrera la condició humana, maleïts pel fet de fer mal, maleïts pel sentit d'estar separats de Déu. Per culpa d'aquesta creença ens blasmem per aquestes condicions, i maleïm Déu, i goso a dir que el maleïm, pel desgavell perpetu que sembla que regni a les nostres vides.

Quan ens adonem d'aquest corrent soterrat de la creença d'estar maleïts prevalent al pensament, ens podem defensar de les seves pretensions. Aquest maldar es pot fer de moltes maneres i  ser molt fructífer.

Puix som immortals, i Jesús ho demostrà, no patim la maledicció d'haver de morir. Puix la perfecció infinita és la realitat present, no patim la maledicció d'haver de demostrar que és veritat. Ja és veritat. Puix només hi ha una Ment, no patim la maledicció d'haver de lluitar amb altres ments ni d'amoinar-nos perquè els errors dels altres esgavellin la nostra vida. Puix som espirituals, no patim la maledicció d'haver-nos d'amoinar per un cos material que no va a l'hora. Puix el regne de Déu ja és un fet, no patim la maledicció d'haver-ne de fer una realitat al nostre pensament. Puix som la imatge i semblança de Déu, no patim la maledicció d'haver de capir qui som o què som. Puix som infinits no patim la maledició d'haver nascut.

No estem pas maleïts perquè sembli que res no va a l'hora a les nostres vides. No estem maleïts pel fet de pertanyer a una església radical que és sola reblant la validesa del guariment com part de la tradició Cristiana, sola a l'hora de casar-se amb la perfecció de l'home. No estem pas maleïts perquè esglésies més grans no els hi agradi la nostra teologia i la desprovin. Perquè la dita afirmi que cap bona acció no queda sense punir, no estem pas maleïts perquè fem el bé, som dolços i humils i modestos. No estem maleïts pel fet de dir la Veritat i no ser políticament correctes. No estem maleïts per no creure que hi hagi un element temporal on les coses poden destirotar-se.

No patim la maledicció de creure que hem estat separats de Déu, el nostre Pare del cel. No estem maleïts perquè no gaudim d'un coeficient intel.lectual de 180, no guanyem mig milió de dòlars l'any, ni tenim una casa de propietat. No estem maleïts perquè vivim sols, no tenim aparentment cap amic, ni sabem on anar el dissabte al vespre. No patim la maledicció de tenir pares humans dels qui heretem un gavadal d'idiosincràcies o febleses genètiques.

Mirar de treure l'entrellat de com aquests fets, aquest sentit de neguit, podria afectar les nostres vides no és tan efectiu com esguardar la solució científica cristiana que la Sra. Eddy ens ha fornit per espargir la maledicció del tot. Aquesta promesa la trobem a la seva obra cabadal Ciència i Salut amb la clau de les Escriptures, “Un sol Déu infinit, el bé, unifica homes i nacions, constitueix la germanor dels homes; acaba les guerres, sadolla aquestes paraules de les Escriptures, 'Estima el teu germà com a tu mateix', anorrea la idolatria pagana i cristiana, -tot allò que és injust als codis socials, civils, criminals, polítics i religiosos; equalitza els sexes, anul.la la maledicció que afeixuga l'home, i no deixa subsistir res que pugui pecar, patir, ser castigat o destruït.” (CiS 340: 19-26) Aquesta promesa ens exigeix que tinguem Déu per una realitat present, i no deixem entrar mai al pensament la suggestió que la bonesa, l'amor i l'harmonia no hagin estat sempre presents i actius a la nostra experiència. Ajuda a esbotzar la maledicció adonar-se que un Déu infinit, el Bé, vol dir que el mal, l'error, la malaltia i la mort no han tingut mai cap poder, ni al passat ni ara, de manifestar-se.

Mentre meditava aquest tema em va escriure un noi de Nigèria dient-me que era adicte a la mariuana. Al seu correu s'hi veia clar que això el neguitejava i volia alliberar-se'n. Vaig intuir clarament que li havia d'explicar que la humanitat no està maleïda per res. El vaig escriure dient-li que si es podia desempallegar del sentit que estava maleït per culpa de la seva adicció se les hi podria heure i desempallegar-se'n. De fet tota la seva adicció era el seu sentit de sentir-se maleït. Fet a la imatge i semblança de Déu tenia tot el dret de sentir-se lliure de tota maledicció que les circumstàncies humanes li miraven d'enganxar. Mai no havia estat maleït!! No em sobtà gens ni mica de rebre un missatge seu al cap de pocs dies dient-me joiós que havia estat alliberat de tots els problemes tocant a l'adicció.

 

 

Download

La Tasca de Protecció de la Ciència Cristiana
B.Young

Per fer la tasca de “Protecció,” hom hauria d'agafar mitja hora cada dia i declarar la veritat tocant a la “mala pràctica.” Quan t'hi posis sàpigues que te les heus amb l'error que fa de les seves perquè els Científics Cristians no puguin ressucitar els morts. El mal sempre se't presentarà com una persona, un lloc o una cosa. La mala pràctica t'arribarà per una persona. Però la teva tasca és adonar-te de la falsia d'aquesta aparença. El mal sempre és impersonal. Personalitzar-lo és el parany. Mira el nostre llibre de text i adona't del sovint que “ximpleria moral,” i “pensament erroni,” són esmentats a costat de la mala pràctica.

La mala pràctica no té llei ni origen. És una falsia de la ment mortal. No té ni intel.ligència, ni acció, ni continuïtat, ni poder, ni ment, ni matèria. No opera ni pot operar per mitjà d'una creença de transferència de pensament, ni d'una creença de por del clima, d'encomanar-se, o de passa. No pot actuar per mitjà dels pecats capitals, ni per mitjà de l'urc, de la passió, de la sensualitat ni el desig. No pot actuar de cap manera. És no res. Pols a la pols.

La ment mortal no pot provocar efectes d'enverinament en cap Científic Cristià, ni afectar de cap manera la seva salut, ni destorbar el seu pensament. La ment mortal no pot operar com una llei de mala pràctica mental; no té ni llei, ni acció, ni ésser, ni vida, ni substància, ni home, ni dona, ni infant, ni matèria, ni canals, ni avingudes, ni mèdiums, ni poder, ni existència. És irreal, falsa, no és veritat i és impossible perquè no hi ha ment mortal. Només hi ha una Ment, Déu, el Bé, l'única Ment, és clar. La ment mortal no es pot desplegar a si mateixa, no pot fer res de bo, i doncs, naturalement, no pot fer res de mal! Dit altrament, no hi ha ment mortal, i, doncs, no pot fer res.

La mala pràctica mental es pot definir com una activitat mental errònia; li vol fer creure al Científic Cristià que les velles creences tornen a treure el cap. La mala pràctica no té cap llei de recaiguda per culpa de velles creences que tornen a treure el cap. Si un Científic Cristià està malalt, heu-te-les sempre amb la mala pràctica mental. Per norma no te les heguis amb res més!

Quan facis un tractament de la Ciència Cristiana, declara: “No hi ha llei de la mala pràctica mental que hem pugui fer passar per alt res essencial a l'hora de fer un tractament. El tractament serà perfecte i acomplert, i reeixit.” Fes el tractament a fons i deixa'l a les mans de Déu. Quan una malaltia ha estat guarida i sembla que una altra l'estaloni, és sempre mala pràctica; no hi ha preteses lleis de la mala pràctica; no són llei. Aquesta mena de lleis no existeixen. Déu és la Llei, i Déu és el Tot.

Declara: “La mala pràctica mental no pot argumentar res; no pot argumentar ni suggerir-me res dolent, ni silentment ni audible, que pugui afectar-me ni a mi ni als meus pacients. No pot operar argumentant que hom no creu en el poder guaridor i salvador de la Ciència Cristiana. No pot posar pals a les rodes a l'efectivitat d'aquest tractament. No pot fer una llei per influir, afectar o revessar aquest tractament, ni se'm pot mesmeritzar per fer-me dubtar del seu poder, força, efectivitat, compleció i conclusió. Aquest tractament és l'únic poder, tota la força, l'activitat, l'efectivitat, la presència i la substància del bé infinit. És la paraula de Déu. És la pedra rebutjada pels constructors. Sempre fa la feina perquè és 'Déu amb nosaltres'.” (Mat. 1:23)

Hi ha gent que emmalalteix per culpa de la mala pràctica. Heure-se-les-hi vol dir salut; no heure-se-les-hi vol dir risc. Tant és el clam, heu-te-les amb la mala pràctica mental. Has de saber que no pot fer mal, no té llei, ni acció, ni ment, perquè no té origen, ni sentit, ni vida. Tot plegat és una falsia. La malaltia no es pot bellugar ni canviar per culpa de la mala pràctica. No pot fer emmalaltir un lector de l'església, per exemple, ni membres de la seva família. És una falsa creença i no pot operar com una llei de rebot. No la reflecteixis mai pensant que pot tocar algú que coneixes, si no et toca a tu. Heu-te-les amb la mala pràctica mental estimant, sabent que l'Amor anorrea l'odi. L'Amor és tot el poder i no hi ha altra poder. I no t'aturis fins que aquesta veritat no ressoni clara dins del teu ésser.

Per l'hipnotisme, heu-te-les amb la ment mortal i la falsa creença de vida a part de Déu, no te les heguis amb l'home. Cap clam de la ment mortal pot fer la dissecció, detectar ni llegir el teu pensament. Sàpigues: “els meus pensaments són arrelats a la consciència i cap pretesa llei ni pretès efecte de la mala pràctica mental no els pot trobar ni els en pot arrencar.”

Adona't: “Aquest tractament posa pals a les rodes, entrebanca, fa imposssible i destrueix tota suposada llei o poder de la clarividència, de la numerologia, de l'herència, de la matèria mèdica i de la golafreria. La mala pràctica mental no té ment, ni acció, ni cap avinguda de poder instrumental, ni govern. Déu és el govern; la mala pràctica mental és no res. La mala pràctica mental no pot fer una llei que no em deixi veure les seves intencions en contra meva. La mala pràctica es fa amb el propòsit de fer mal ja sigui per ignorància o amb malícia, i doncs, m'haig d'enrecordar de protegir-me de l'odi, de l'enveja, de la gelosia.” Un Científic Cristià que no “treballi” està normalment mesmeritzat i cau en un estat o condició d'inactivitat. Té la predisposició de ser mesmeritzat. Heu-te-les-hi. Sàpigues: “No hi ha arguments visibles ni invisibles de la creença del Catolicisme Romà que puguin operar com una llei de mala pràctica mental, que puguin fer una llei que capgiri aquest tractament, ni li faci fer res que no hagi de fer.”

La seguretat més gran és impersonalitzar l'error silentment i treure'n tots els clams fora del teu pensament, fent memòria que la mala pràctica mental no és llei. No hi ha cap llei tret de la llei de Déu, i aquest llei no pot ser canviada.

La mala pràctica mental no pot circular emparant-se en les peculiaritats de la disposició, del desencoratjament, de l'amargantor i de la mancança, ni de les preteses tendències constitucionals. No pot treballar com una creença de temperament, d'impuls, ni de sentiment romàntics o d'altres, com ara desig, nostàlgia, ni d'altres creences humanes. La mala pràctica mental no pot operar com una llei de la ment mortal per confondre o emboirar els teus pensaments ni destronar la teva raó, prevenir, interferir o revessar les afirmacions de la Ciència Cristiana. No et pot tocar ni desfigurar perquè ets un Científic Cristià. No se't poden furtar els privilegis de Científic Cristià, ni la traça d'emprar-los.

Un tractament és l'obra i la paraula de Déu. No Hi torna buit, ans és d'efectes i resultats finals i arrodonits. Quan et sembli que no tens resultats, declara la Veritat d'aquesta manera: “Aquest tractament és la mateixa essència, poder i activitat del bé infinit i perfecte. Fa la seva feina perquè és 'Déu amb nosaltres' i escombra, oblitera i destrueix tot error. Redueix al seu no res nadiu tota creença mortal en un poder a part de Déu. Déu és l'únic poder. Déu és l'única Vida – no hi ha llei de revessament. La mala pràctica no pot fer una llei que revessi el tractament, ni pot actuar per mitjà d'una creença de por, perquè 'l'Amor perfecte fa fora la por...' (I Joan 4:18), i Déu és Amor.”

“La mala pràctica mental no pot operar de mà d'una creença del temps, del clima ni de l'atmosfera, per tocar-me ni afectar-me de cap manera. Només és suggestió mental.”

Que no t'esfereeixi la por; només és mesmerisme. La comunió amb Déu és la llei que sempre destrueix l'aparent presència del mal. Aquest és el fet. És la veritat. La Veritat és infinita. No té oposició. No té competidor. La Veritat és omnipotent, omnipresent, i doncs, cap error de la mena o naturalesa que sigui, no té ni poder ni presència. La Veritat és la seva pròpia declaració, la seva pròpia empenta. És irresistible. Res no hi pot fer resistència. Res no la pot ajornar, posar-hi pals a les rodes, ni limitar-ne l'activitat, ni afectar-ne les afirmacions. Res no pot limitar-ne mai la capacitat d'expressió. De fet és la paraula de Déu que “no tornarà buida, farà el que Jo vull, acomplirà la missió que li he confiat.” (Isaïes 55:11)

 

 

Download

Com Salvar el Món
Nancy Beauchamp

La Sra. Mary Baker Eddy li etzibà una afirmació molt agosarada a la Marta Bogue, una de les seves estudiants primerenques. Li digué, “La Veritat que Déu és el Tot en tot i que no hi ha mal, servada fidelment pels Científics Cristians salvarà el món, i és l'única cosa que el salvarà.” (Miscellaneous Writings) Aparentement la Sra. Eddy parlava d'un futur no gaire llunyà. Ens forní un besllum d'aquesta calamitat mundial en esmentar l'epístola de St. Pau als Gàlates a la pàgina 106 de Ciència i Salut amb la clau de les Escriptures:

“Ara es manifesten les obres dels desigs terrenals: l'adulteri, la fornicació, la impuresa, el llibertinatge, la idolatria, la bruixeria, l'odi, les discòrdies, les gelosies, els enfuriments, les rivalitats, les divisions, el sectarisme, l'enveja, l'inebriament, les orgies, els assassinats i tots els de la seva mena; i us dic com ja us vaig dir, que els qui facin aquestes coses no heretaran el regne de Déu.”

I què ens forneix aquest besllum, em preguntareu? Va posar en itàlics el mot bruixeria. A la Bíblia d'en King James no hi és (Gàlates 5:19-21). Com a Científics Cristians ens les hem d'heure amb la creença de bruixeria, la creença d'un poder a part de Déu que adora el mal. El diccionari Webster del 1828 defineix la bruixeria com “la pràctica dels bruixots; màgia, encanteris, comunió amb el dimoni (pensament maligne).” La màgia es defineix com “els averanys fets amb l'ajut o l'afigurat ajut d'esperits malignes.” Els encanteris és “emprar les arts màgiques, conjurs i seduccions.” I doncs, n'hem d'estar esfereïts de la bruixeria o dels encanteris malignes? No. Com ens ensenya la Ciència Cristiana, Déu (el Bé) és l'únic poder de l'univers, i tothom doblega el genoll davant del Crist, la Veritat. El primer manament és “no tenir altres Déu fora de Mi.” No hauríem de tenir fe ni creure en cap altre poder suposat.

I la Sra. Eddy ens ha fornit els mitjans per heure-nos-les amb aquesta creença o mesmerisme a la declaració que li féu a la Marta Bogue, “La veritat que Déu és el Tot en tot i que no hi ha mal, servada fidelment pels Científics Cristians salvarà el món, i és l'única cosa que el salvarà.” Ens hem d'agafar a la veritat d'un Déu totpoderós que omple tot l'espai (que és tota la consciència), i que no en deixa ni una mica per mal de cap mena.

Déu “té els ulls massa purs per contemplar el mal, i no pot veure la iniquitat.” (Habacuc 1:13) Hem de foragitar la creença demònica que la bruixeria, l'hipnotisme, els esperits malignes tinguin cap poder ni existència. Un dels manaments de Jesús és que foragitem dimonis, o el pensament maligne. I de quina manera ho podem fer com a Científics Cristians? La Sra. Eddy ens diu, “La manera de fer fora l'error de la ment mortal és abocar-hi la veritat amb maregasses d'Amor.” (CiS, 201:17-18)

Hem d'estimar el nostre germà, sabent que allà on sembla haver-hi un mortal, només hi ha el Crist, i agafar-nos a la veritat que aquesta imatge i semblança de Déu no pot ser atreta per mal de cap mena. I hem d'abocar aquesta veritat sobre tota la humanitat amb maregasses d'Amor. Només això ens salvarà* a nosaltres i salvarà el nostre món.

(*) Espargirà el pretès tel mesmèric de la consciència individual