Rev. G.A. Kratzer - El domini Interior ( download )

SOTA L'EMPARA DIVINA, LI DEDICO DE TOT COR AQUEST LLIBRE, AMB UN PROFUND AGRAÏMENT PEL GUARIMENT AMB LA CIÈNCIA CRISTIANA D'UNA MALALTIA APARENTMENT INGUARIBLE, I PER HAVER-NE REBUT GRAN PART DE LA MEVA EDUCACIÓ CIENTÍFICA CRISTIANA,

L'AUTOR

Cites

“A qui vol aquest ensenyar la doctrina? A qui vol explicar revelacions? A criatures deslletades? Al qui tot just han desmamat? Perquè un precepte s'ha de posar sobre l'altre, precepte sobre precepte, ratlla sobre ratlla.”

Isaïes 28:9,10

“Que la paraula faci la seva via i sigui glorificada. La gent crida per a desempallegar-se dels barrots i de le benes que els estrenyen. De la Veritat no se'n pot fer un estereotip; es desplega eternament.”

Mary Baker Eddy, Yes and No

“Hi ha uns quants llibres basats en aquest (Ciència i Salut) que valen la pena.”

Mary Baker Eddy, Ciència i Salut

“Quan parlo de la lleialtat dels estudiants, vull dir això: fidelitat a Déu, subordinació d'allò que és humà a la divinitat, justícia ferma, i adheriment estricte a la Veritat i a l'Amor diví.”

Mary Baker Eddy, Introspecció i Retrospecció

“Cadascú hauria de bastir sobre els seus propis fonaments, sota la jurisdicció de l'únic constructor i creador, Déu.”

Retrospecció i Introspecció

“Qui tingui orelles que escolti què diu l'Esperit a les esglésies. Als qui surtin vencedors els hi concediré de menjar el fruit de l'arbre de la vida, que hi ha al bell mig del Paradís de Déu.”

Apoc. 2:7

Prefaci

L'any 1907, l'autor va escriure un article per un pacient que vivia lluny, i el titulà “El domini interior.” Es publicà al Sentinel de la Ciència Cristiana el 29 de Febrer del 1908. Dos dies deprés, l'autor rebé una carta personal de la Rvda. Sra. Mary Baker Eddy; a la primera frase hi diu: “El vostre article 'El domini interior,' és superb”; aquest article desvetllà les lloances dels estudiants i practicants de la Ciència Cristiana. Al cap de temps, i sense haver-se tornat a publicar, ara es reprodueix com el primer article d'aquest llibre.

Des de la primera publicació de l'article, l'autor ha gaudit de cinc anys més d'experiència a la pràctica de la Ciència Cristiana, i ha entès Déu, manifestant-se a la consciència humana, més pregonament i de la manera que s'expressa als fils de pensament exposats al “Domini interior”; tots els articles d'aquest llibre tracten de com aplicar la Ciència Cristiana als menesters humans. Es fan a mans del públic amb l'esperança de fer un bon servei als qui malden per assolir el coneixement pràctic de Déu que venç el pecat, la malaltia i la mort.

Al llibre, s'hi exposen i s'hi il.lustren de moltes maneres diferents uns quants fils de pensament i de pràctica. Si hi ha clares semblances entre els punts que es desenvolupen als diferents articles, és bo de fer memòria que el propòsit d'aquest llibre no és el de fornir entreteniment al lector ocasional, ans el d'ajudar l'estudiant sincer de la Ciència Cristiana a treure l'entrellat dels seriosos problemes vitals que l'encaren. Cada article és fidel a la idea principal que el títol del llibre expressa, que el Domini és interior.

El Domini Interior

Val més governar el propi esperit que conquerir ciutats.
Adapt. de Proverbis 16:32

La Ciència Cristiana ens ensenya que Déu és persona infinita, individualitat infinita; que és la consciència il.limitada del bé (Ciència i Salut, pàg. 330.) És bo d'esmerçar part del nostre temps mirant d'enlairar-nos fins a capir un cert sentit d'aquesta consciència il.limitada, d'aquest sentit d'alliberament de tota limitació, que ens ajuda a maldar per a conèixer Déu en tota la Seva plenitud; tanmateix maldar per a esdevenir conscients de tota la infinitud de Déu no és normalment la manera adient de discernir les manifestacions presents i particulars de Déu que ens calen per a solventar alguns dels problemes que ens encaren.

Déu és el bé sempre present; es manifesta tant al bé específic com al bé general. Sovint allò que ens cal és adonar-nos de les manifestacions específiques del bé que al nostre nivell limitat de creença podem copsar més facilment. Per exemple, si sembla que ens amenaci una manca de diners per a sadollar allò que ens cal, o una manca de recursos de qualsevol mena, o un desastre financer, i només pensar-hi ja ens angunieja, hauríem de quedar-nos quiets on som, o anar al nostre lloc secret, i “encarar-nos” amb aquest mal aquell mateix moment i allí, o tan aviat com poguem, tot sabent i declarant que la llei sempre present de Déu, el bé, el fet sempre present pels fills de Déu, és recursos a desdir.

La veritat és que, talment com la baldor és el dret de naixement de l'home, la baldor és el fet per als qui accepten la veritat; i l'error, el fals sentit, no ens pot fer creure altrament. Si discernim aquest fet prou temps i prou clar, de manera que per a nosaltres esdevingui vital, haurem entrat dins la pau i la joia, i l'error ja no ens farà cap por. Si, només discernint la Veritat un moment, hem guarit per sempre la nostra consciència, -n'hem foragitat la por, i hi hem fet entrar una sensació de joia i de seguretat immutable-, els nostres afers externs tindran cura de si mateixos al seu moment. No ens cal, més enllà del sentit comú i de la prudència ordinària, amoinar-nos per l'arranjament extern o la disposició de les coses materials, ni neguitejar-nos per les negociacions amb els nostres germans. Tota la nostra tasca és preservar una conciència sencera, neta de por, tot restant en Déu, la nostra font de proveïment abundosa i infal.lible; aleshores les coses externes ens seran donades.

La Ciència Cristiana també ens ensenya que la salut, la fortalesa, la visió, l'oïda, o qualsevol altra manifestació de Déu, el Bé, que aparentment sembla separada de la nostra vida, és un fet present i immutable de la nostra individualitat veritable, i que l'error no ens pot fer creure altrament ni ens pot fer témer la pèrdua aparent de cap d'aquestes manifestacions del bé. Si guarim la nostra consciència, de manera que la sensació de por s'esvaeixi, i podem romandre segurs i joiosos sabent que la manifestació específica de bé que desitgem és un fet present i indestructible, no ens hem d'amoinar per res més. La manifestació física tindrà cura de si mateixa de manera adient, i discernirem l'harmonia allà on semblava que hi havia l'error. L'error no havia estat mai res fora d'una aparença perquè Déu, l'únic creador, no ha fet mai cap discordança, ans ha instituït l'harmonia i n'ha fet la llei eterna i el fet etern; I així és. A la creació “Déu digué, Que es faci la llum, i la llum es féu.” i la llum (el bé) encara hi és, mentre que el seu contrari, la foscor, de fet, no existeix.

No hauríem de neguitejar-nos pel demà ni per res extern, ni pel proveïment diari ni per la salut del cos; ans hauríem de cercar primer el regne de Déu, que és “a l'abast” i “dins nostre” i la Seva justícia (el bon pensar i sentir, el coneixement de la veritat, i l'amor allerat de por), i totes aquestes coses externes ens seran donades. Hauríem d'estar a punt d'“allunyar-nos del cos” de pensament; no ens hi hauríem d'amoinar, ni pensar-hi per guarir-lo. No hauríem de mirar de controlar el nostre cos amb el pensament; només hauríem de mirar de controlar la nostra consciència tot meditant en Déu i la Seva llei. Així serem “a la Presència del Senyor,” i el cos, ben aviat manifestarà harmonia.

..............................................................

Tota la riquesa i la salut que assolim si no ve de refiar-se conscientment de Déu, no té cap valor.

Fer-se Ric

Al començament de la nostra experiència terrenal, en pic som prou grans per a ser conscients de la vida, comencem a anar a darrera de les coses materials. Un infant s'adona que el menjar, els animalons, els vestits, les joguines, el sadollen. I a mesura que es fa gran, la naturalesa dels desitjos i exigències materials que cobeja canvia gradualment. Amb el temps, però, s'adona que ni assolint tot el que desitja, que no és gairebé mai el cas, aquestes coses no el fan tan feliç com abans. I tanmateix, hi ha milers de persones a qui no els hi ha passat mai pel cap que poden cercar un altre ordre de riqueses; i malgrat, doncs, que les possessions i les activitats materials no sadollen ni fan feliç, molta gent, des del bressol fins a la tomba, fan una cursa folla darrera dels béns materials, i mai entren conscientment dins de reialmes de vida més enlairats, que són sempre al seu abast, si sabessin com entrar-hi.

Una anàlisi curosa serà instructiva. Tot el que les cases, els edificis públics, els bancs, les botigues plenes de mercaderies de qualsevol ciutat sembla que donin a la gent és comfort i goig. Però el comfort i el goig són estats de conciència, i no fenòmens materials. Si no fos per la consciència, totes les coses que hi ha en una ciutat no tindrien més valor que un grapat de pols, perquè només la consciència en pot veure la vàlua i posar-hi preu. Un grapat de diamants no té cap valor per un cavall, i una garba de blat de moro no té cap valor per una pedra. De la mateixa manera, és fàcil de veure que les riqueses materials no tenen cap valor, tret que puguin esdevenir un mitjà d'incrementar les riqueses de la consciència. És evident, doncs, que les riqueses fonamentals són els estats de consciència desitjables, i que els béns materials són riqueses només en un sentit secundari. Adonar-se'n, i governar les nostres activitats d'acord amb aquest principi, és un gran pas. “Estima les coses que són de dalt; no les coses de la terra.”

Si l'home normal tingués cent dòlars a la butxaca, i sabés que hi ha una probabilitat molt gran que els lladres entressin de nit a casa seva, miraria de totes totes d'amagar el seu tresor ben amagat. Posaria els seus diners al banc o posaria alarmes a les portes i finestres, i fins i tot, es faria amb una arma, per a lluitar i defensar el seu tresor, si calgués. I ho faria, perquè sap el què valen els seus diners. Però n'hi ha gaires que guardin el seu tresor mental, la seva consciència, amb tanta cura? N'hi ha gaires que valorin tant la pau, la joia i l'amor que estiguin a l'aguait de no ser-ne desposseïts, més i tot que n'estarien de protegir els tresors materials? Si s'haguessin fet conscients que aquests estats de consciència són riqueses fonamentals, els valorarien més que no valoren les riqueses materials, i els guardarien amb la cura que es mereixen. Però molta gent valora tan poc la pau, la joia i l'amor que li permeten a la circumstància més insignificant d'envair la seva consciència i prendre-li aquests tresors, posant-hi al seu lloc, la ràbia, l'enveja, la gelosia, el neguit, el dol, i altres estats mentals dolençosos.

Algun xafarder ens fa arribar la història que un amic ens ha deixat com un drap brut davant d'altres persones. Encara no ens ho han dit, i sense ni tan sols saber si la història és veritat, deixem que la pau l'amor i la joia siguin erradicades de la nostra consciència. De la mateixa manera permetem que la pèrdua d'una propietat, la malaltia d'un amic o d'un familiar, una paraula fora de to, mal al cos, i una dotzena d'altres incidents externs tinguin els mateixos efectes. Sovint deixem entrar aquests fets dins la llar del nostre tresor mental i ens deixem furtar les nostres joies sense dir ni piu ni defensar-nos. Tanmateix, això no passarà si hem après que els estats de consciència desitjables són les veritables riqueses, i que val més la pena protegir-los que tots els béns materials. Aleshores estarem a l'aguait i maldarem que els incidents externs no toquin la nostra veritable riquesa interna, perquè sabem que aquesta riquesa interior és “el regne del cel,” i ens fa realment “rics davant de Déu.”

Si un home tingués uns ingressos molt sucosos, però també tingués l'hàbit de posar els diners dins d'una caixa forta que els lladres poguessin obrir facilment, i que, de fet, obrissin i netegessin sovint, no podria estar mai segur de trobar-hi diners quan n'anés a treure, per molts que n'hi hagués posat. Ningú no tindria aquest home per ric, i la seva solvència entre els homes de negocis no seria gaire bona. Per a que un home sigui tingut per ric i fiable en aquest món, ha de tenir no només l'habilitat de guanyar diners, ans de tenir-ne cura de manera segura, i de controlar-los. De la mateixa manera un home no és ric pel què fa als tresors del regne del cel si no ha demostrat que pot controlar constantment i amb fermesa les seves riqueses espirituals, malgrat tota mena de lladres i criminals que, presentant-se com temptacions externes, mirin de prendre-les-hi. Els bons impulsos i les bones intencions ara i adès, per sovint o variades que siguin, no fan un home ric davant de Déu. És retenir i emprar els tresors espirituals malgrat els perills, els destrets i les temptacions, que demostra la mesura del tresor que hom realment ha aplegat al cel.

Si una persona es desvetlla del tot i s'adona de la importància fonamental de les riqueses espirituals, i fa l'experiència temporal de servar-les segures i a l'abast a la seva consciència, aviat aprèn que per a assegurar la seva felicitat, no es pot deixar escapar la pau, la joia i l'amor, per reals i seductores que semblin les temptacions que volen engalipar el seu pensament. Tanmateix en aquest estadi del seu desenvolupament, només ha començat a “entrar a la vida.” Només ha après a valorar la pau, la joia i l'amor d'una manera negativa; només s'ha adonat que sense aquests estats de consciència no pot anar gaire bé. No n'és gaire conscient quan en gaudeix; només comença a pensar-hi quan veu que hi ha el perill que els pugui perdre. Encara li queda molt per aprendre, coses cabdals.

Arriba un moment al seu desenvolupament, que l'aspirant comença a valorar positivament els estats desitjables de consciència, que comença a conrear l'amor a la seva consciència, a veure com floreix, i a experimentar la joia de veure'l créixer, més joia que no té l'home del món en augmentar les seves possessions materials. Comença a descobrir nous mètodes per augmentar i emprar la seva reseva d'amor. S'adona, per exemple, que en fer un acte bo i compassiu pels altres, la seva possessió de pau, de joia, d'amor i d'altres riqueses mentals, augmenten, i desvetllat el seu sentit espiritual, valora més aquest increment de riquesa interior que no pas la que li pugui donar la persona que ha rebut el seu ajut, la valora molt més que qualsevol bé material que pugui rebre. Ha arribat a un punt del seu desenvolupament on s'adona que “les bones obres i la seva recompensa van de bracet,” perquè fer el bé automàticament li forneix les riqueses que ha après a valorar més que qualsevol altre bé. Ha entès i valora les paraules de Jesús: “Feu el bé, sense esperar-ne res a canvi, i la vostra recompensa serà gran, i sereu anomenats fills de l'Altíssim.”

Si algú que no ha rebut cap educació musical hagués d'anar a escoltar concerts simfònics, al començament, potser no li dirien gran cosa. No el farien gaire feliç, potser fins i tot el cansarien. Però a mesura que hi anés, començaria a trobar la música bonica, i amb el temps, s'donaria que experimenta un plaer positiu i vital en escoltar-la. Aquest canvi d'experiència no és pas perquè hi hagi hagut un canvi substancial al caràcter dels concerts, ans perquè la seva capacitat de valorar la música s'ha desenvolupat, perquè ha pogut, conscientment, valorar la música. De la mateixa manera, una persona pot arribar a un estadi del seu desenvolupament on la pau, l'amor i la justícia són a l'abast de la seva experiència, però encara no en poua gaire joia; tanmateix si comença a fer-se més conscient d'aquest valors i de les experiències que els nodreixen, comença a valorar-los més i més, i en pic comença a valorar-los, la seva reserva de riqueses mentals augmenta sense aturador. Aleshores en lloc de gaudir de pau i de joia per defecte, troba les ocasions d'experimentar la joia i la felicitat a la seva experiència, i malgrat saber que la joia és el dret de naixement dels fills de Déu, no s'agafa a aquestes experiències de la consciència com una cosa “natural i lògica,” ans viu a la terra de les meravelles, i constantment queda embadalit de la bonesa de Déu que li ha donat l'habilitat de posseir, valorar i gaudir d'aquestes riqueses.

Aquesta idea, que hauríem de ser ben conscients dels nostres estats mentals, i que hauríem de vetllar perquè els nostres tresors mentals creixin va a contracorrent del parer general. N'hi ha molts que afirmen que quan una persona comença a parar esment del seu estat mental, quan començar a mesurar el seu amor i d'altres virtuts espirituals, esdevé conscient de si mateixa i això no és bo. Però exercir conscientment l'amor diví i posseir-ne més, no és esdevenir conscient de si mateix, ans conscient de Déu, puix valorar l'amor, que és el reflex de Déu, i sojornar-hi, és valorar conscientment Déu i sojornar-hi, i aquest és el primer deure de l'home, “No aplegeu tresors a la terra, on les arnes i el rovell se'ls mengen, on els lladres hi entren i els furten, més aviat aplegeueu tresors al cel (a la consciència harmoniosa), on les arnes i el rovell no se'ls mengen i on no hi entren lladres a furtar, perquè on hi tens el tresor, també hi tens el cor.”

És veritat que una persona podria analitzar els seus estats mentals, i esdevenir creguda de si mateixa en constatar el creixement de certes virtuts, però això no és de cap manera el resultat inevitable d'aprendre a valorar els tresors espirituals, i fer el que calgui per a fer-los créixer i trobar-hi la nostra joia. Quan hom comença a fer aquest camí hi ha infinites oportunitats de créixer i d'eixamplar el nostre tresor. L'experiència de la pau, de la joia, de la llibertat i de l'amor, que tothom pot assolir i assolirà, no pot ser mesurada perquè aquestes qualitats són infinites.

Abans l'individu no fa cap gran progrés, “esdevenint ric” seguint aquest fil de pensament, comença a adonar-se més i més que, tret de manera molt secundària, ni la possessió ni el gaudi just dels béns materials, són l'origen dels estats de consciència desitjables, i que només podem assolir una gran experiència d'aquests tresors mentals i gaudir-ne de manera sistemàtica, en la mesura que coneixem Déu i en pouem aquests tresors, sabent que Ell és la única deu del bé pur, i que fins i tot el bé que sembla que ens arribi a través de la matèria, ve de Déu, per molt que el mitjà material l'hagi adulterat i contrafet. Experimentem el bé que va de bracet de la materialitat, no mercès a la materialitat, ans malgrat la materialitat. L'amor, la joia i la pau no són propietats de la matèria, i no les trobem a les activitats materials. Són manifestacions eternes i immutables de Déu, que són sempre a l'abast, i que qualsevol individu conscient de la seva presència pot posseir il.limitadament, si està a punt de treballar fidelment, i de manera intel.ligent i adient per a fer-se-les seves.

El qui treballa d'acord amb aquest principi, s'adona que tot cercant conscientment aquests tresors mentals i parant-hi esment, els béns materials externs que li calen per a viure harmoniosament mentre encara ha de fer estada parcialment dins del sentit material, el vénen a trobar sense gaire esforç conscient. S'adona que les paraules del Crist són literalment veritat, “Cerqueu primer el regne de Déu i la seva justícia i la resta us serà donada.” Al nostre estadi d'experiència actual, és ben veritat que no podem gaudir d'una gran possessió conscient de pau, de joia i d'amor sense experimentar un augment de salut i fortalesa corporal i de béns materials, i és cert, que si maldem per a “fer-nos rics davant de Déu” aviat trobarem que no ens manca ni la fortalesa ni la salut ni els béns que ens calen.

...............................................................

Un home equilibrat és el que pot centrar el seu pensament a voluntat, ja sigui quan fa un dejuni solitari al mig de la muntanya, quan encara el perill a la jungla, quan va atrafegat fent els afers quotidians o quan és dins del silenci del seu cau predilecte. Aquest centrament és el discerniment del Déu omnipresent, i és el secret de tot veritable assoliment. Un home realment equilibrat és un miracle, humanament parlant, és el qui ha trobat la deu secreta de tot poder, ha solventat els seus problemes i ha entrat dins la vida que és il.limitada i eterna. -H.F. Porter

L'Amor Diví Sadolla Tot el que Ens Cal

“L'Amor diví sempre ha sadollat i sempre sadollarà tot el qui li cal a l'home.” Molts han qüestionat la veritat literal d'aquesta sentència que trobem a la pàgina 494 de Ciència i Salut, escrita per la Sra. Eddy. Diuen, “milers de persones es moren perquè no tenen menjar, beure, roba, lloc on viure, salut ni fortalesa. Com podem dir que l'Amor diví ha sadollat les seves necessitats?”

Per començar, la frase ens diu ben clar que l'individu serà sadollat amb els béns que li calguin. Com veurem ara, Déu ens sadolla amb els béns que ens calen, i aquests béns són sempre a mà, i sempre hi han estat, a tots els temps, però Déu ho ha arranjat de manera que ens els hàgim de fer-nos nostres de manera conscient, i de la manera que Ell ha designat. La necessitat de tot home sempre s'ha sadollat amb allò que li calia; i si la necessitat no ha estat sadollada, és perquè l'home no ha entès o ha negligit, el mètode prescrit per a fer-se seu allò que li cal.

A la realitat final i absoluta, i a la realitat actual, el menjar, el beure, els vestits, el recer, la salut, la fortalesa, i la vida són purament espirituals, com afirmen ben clar les Escriptures, “L'home no viu només de pa, ans de tota paraula que surt de la boca de Déu.” “Tret que et mengis la carn del Fill de l'home i et beguis la seva sang no hi ha vida dins teu.” “Puix dius, sóc ric, tinc de tot, i no em cal res, no saps que ets malaurat i miserable, pobre, cec, i nu. T'aconsello que comprís de la meva mà or depurat al foc perquè puguis ser ric, i vestits blancs per abillar-te, i no es vegi la vergonya de la teva nuesa.” “Viuré a casa del Senyor per sempre.” “Lloaré el Qui és la meva salut i el meu Déu.” “Això és la vida eterna, que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i a Jesús, el Crist, que tu has enviat.”

Quan copsem que el proveïment real i veritable de tot allò que ens cal és espiritual, podem capir que Déu (la consciència infinita del bé) sempre sadolla allò que li cal a l'home amb el Seu Esperit, que és substància, fortalesa, harmonia, vida i llar eterna. “En Ell vivim, ens movem i som.” Qui es fa seu aquest proveïment espiritual es fa seu el regne de Déu.

Però què en podem dir del menjar, del beure, de la roba material que li cal a l'home? Déu sadolla aquestes necessitats? Sí, Déu sempre ha sadollat aquestes necessitats, però no ha imposat el proveïment als qui no l'han cercat de la manera adient. Aquestes necessitats no són reals, només aparents; ni que siguin molt imperatives des del punt de vista actual de la humanitat i el Crist Jesús hagi assenyalat amb un llenguatge clar i inequívoc la manera adient de fer-nos nostre el proveïment. “No us amoïneu dient, què menjaré? O què beure? O què em posaré a sobre? Perquè el vostre Pare del cel sap que us calen aquestes coses. Cerqueu primer el regne de Déu i la Seva bonesa, i tota la resta us serà donada.” Dit d'una altra manera, al qui es fa seu el menjar, el beure, el vestit, el recer, la fortalesa, la salut i la vida reals, espirituals, infal.liblement li seran donats els equivalents materials d'aquestes realitats espirituals, mentre li calguin béns materials.

Allò que li cal a l'home, ara i aquí, és més Esperit i no pas més matèria. El problema de molts homes és que tenen massa matèria en proporció a la Seva possessió vital d'Esperit. Si a algú li manquen béns materials, és un signe clar que no està prou arrelat a l'Esperit, ni que la proposició contrària, que una abundor de béns materials és un senyal segur que el qui en gaudeix “és ric de Déu,” no sigui certa. Però si a algú li manquen béns materials, el seu primer pas no hauria de ser fer-se seva més matèria, ans més Esperit. Si es fa seu l'Esperit, el que li cal serà sadollat del tot, com sempre n'ha estat i sempre en serà, “Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos (la justa saviesa), perquè seran sadollats,” no només amb el regne de Déu, ans amb el proveïment d'allò que els hi calgui materialment.

És veritat, doncs, que “L'Amor diví sempre ha sadollat i sempre sadollarà tots els menesters humans,” i els homes s'adonaran que allò que els hi cal, no només ha estat sadollat, ans ha estat sadollat a desdir si primer “cerquen el regne de Déu i la seva justícia.”

.........................................................

En Sap Res Déu Del Mal?

“El Senyor coneix el camí de l'home bo, però el camí de l'impiu perirà.” El camí de l'home bo és real i etern perquè Déu el coneix. Ben altrament el camí de l'home impiu perirà perquè Déu no en sap res. Si Déu el conegués, no periria, puix tot el que és a la Ment divina no pot desaparèixer d'aquesta Ment; tot el que Déu coneix, doncs, existeix eternament. “Déu és llum i en Ell no hi ha gens de foscor.” O sigui, la Ment infinita és bonesa absoluta, i no té cap pensament o coneixement del mal. Déu és “massa pur per contemplar la iniquitat.”

La Llei Del Bon Sentiment

“Haurien de cercar Déu. De fet, podrien acostar-s'hi a les palpentes, i trobar-lo”

Fets 17:27

“La Ciència declara que és la Ment, no pas la matèria, la que hi sent, té sentiments i parla.”

Ciència i Salut 485

L'autor ha observat que molts estudiants de la Ciència Cristiana no estan tan a l'aguait de governar els sentiments com n'estan de governar els pensaments, i això, malgrat que la joia de la vida quotidiana lliga més directament amb els sentiments que amb els pensaments, i que les condicions de la salut corporal estan gairebé del tot determinades, per bé o per mal, per l'activitat bona o dolenta dels sentiments, ni que, és clar, cal capir bé les coses per a gaudir de bons sentiments. Molts processos mentals erronis, que són purament intel.lectuals, al nostre pla d'existència actual, no poden afectar els sentiments, i no creen, doncs, patiment, ni mental ni físic, però processos emocionals erronis generen patiment mental i malaurança, i si s'allarguen, engendren el que s'anomena malaltia física. Una bona activitat dels sentiments, una activitat que s'avingui amb la naturalesa de Déu, és, en gran mesura, la riquesa del regne del cel, que és l'única riquesa veritable.

Puix Déu és el creador de l'univers, el governa, i és totpoderós i omnipresent, les diverses manifestacions de Déu són les lleis de l'univers, la llei de l'ésser, la llei de la mentalitat de cada home. Les immutables manifestacions de Déu són, entre d'altres, l'amor, la joia, la pau i el refiar-se del bé; aquestes manifestacions són les lleis que governen els sentiments, i tot sentiment humà que s'allunyi d'aquestes divines manifestacions és una activitat emocional falsa. La por, el neguit, l'amoïnar-se, el dol, el dubte, la ràbia, la gelosia, l'enveja, la revenja, són emocions falses.

Si hi rumiem, és fàcil adonar-se que no hi ha connexió entre els contraris, -no hi connexió entre la veritat i la mentida, o entre el bé i el mal. Tampoc no hi ha, doncs, cap connexió entre l'amor, la joia, la pau i el refiar-se del bé d'una banda, i la por, el dol, la ràbia o el dubte, de l'altra. Per exemple, a l'immutable regne de Déu, al regne de la Veritat, no hi podem perdre un moneder ple de diners; això només passa al reialme fenomènic i fals de l'error. No hi ha, doncs, cap lligam legítim entre aquesta pèrdua i la joia i la pau, entesos com estats mentals. La joia i la pau no són les propietats o les manifestacions d'un moneder carregat de diners; i doncs, no en poden venir. Són les propietats o les manifestacions de l'Esperit, Déu, i només vénen de Déu. L'argument o l'aparença que hi ha un lligam entre un moneder ple de diners i la joia i la pau mentals és un dels fraus del fals sentit, o satanàs.

Perdre un moneder no temptaria ningú a negar la llei de les matemàtiques al seu pensament; no temptaria ningú a pensar, per exemple, que cinc cops sis fan vint-i-sis. No hi cap lligam entre la pèrdua d'un moneder i la idea que tenim del resultat de cinc per sis; a mesura que hom va assolint aquesta Ment que hi havia en Jesús el Crist, no hi pot haver més lligam entre la pèrdua d'un moneder i les emocions d'un individu que el que hi ha entre aquesta pèrdua i la seva idea de cinc per sis. Les emocions i els sentiments de l'home només poden actuar d'acord amb la seva deu o Principi, el Bé, Déu, i allò que no és el seu Principi vital no els pot afectar.

La grogor, la duresa i l'opacitat són les manifestacions immutables de l'or. Allà on hi ha or, hi trobem sempre grogor, duresa i opacitat. La perdua d'un moneder no podria, de cap manera, canviar ni el més mínim el color de l'or, -l'or a la butxaca o a qualsevol altre lloc del món-, o fer-n'hi perdre la grogor, puix la grogor no depèn del què li passa al moneder, ans de la naturalesa de l'or. De la mateixa manera, la pèrdua d'un moneder no pot fer que la joia i la pau de l'home s'allunyin, ni que sigui mínimament, de la ment d'un ésser humà, si aquesta ment fa estada en Déu, i doncs, és governada per l'única llei o veritat de l'ésser.

Igualment, la conducta humana injusta o insultant no té cap relació amb l'amor, la joia i la pau que St. Pau defineix com “els fruits de l'Esperit.” Els fruits de l'Esperit no tenen el seu Origen ni Principi a la conducta humana injusta i discordant; com hem dit abans, el seu Origen o Principi és Déu, i el pensament humà ha d'aprendre a consentir que només Déu, i no la conducta humana, governi els seus sentiments, altrament tant el govern com l'acció de l'home són falses i aflictives.

Tota la misèria de la raça humana es pot atribuir al fet que la ment humana permet que la ignorància i el sentit fals imposin la pretensió que hi ha un lligam entre les emocions veritables, les circumstàncies materials i la conducta humana, quan, de fet, no n'hi ha cap. L'únic lligam legítim de les emocions és amb Déu. Aquesta és la Veritat, part de la Veritat que Jesús digué que alliberaria als qui la sabessin, dels mals de la vida.

Si aprenem a dir-nos a nosaltres mateixos, molts cops al dia probablement, quan se'ns en presenti la ocasió, “No hi ha cap lligam” (fent servir la frase per a fer-nos memòria que no hi ha relació raonable ni necessaria) “entre l'aparent pèrdua material, o la conducta injusta o maldestra dels éssers humans, i l'amor, la joia, la pau que és nostra com a fills de Déu,” ens protegirem de la pèrdua de les úniques riqueses que són reals; serem més feliços, gaudirem de més salut i prosperitat, fins i tot des d'un sentit humà, i obeirem més plenament el manament: “No aplegueu tresors a la terra, on les arnes i el rovell se'ls mengen, i on els lladres entren i els furten; aplegueu tresors al cel (a la consciència diariament espiritualitzada) on les arnes i el rovell no se'ls mengen, i on els lladres no hi entren ni els furten.” Fent això, “cercarem primer el regne de Déu i la Seva bonesa,” i allò que ens cal per menjar, per beure i per vestir-nos infal.liblement ens serà donat, malgrat totes les aparences temporals que diguin altrament. Aquesta és la promesa del Crist, i les seves paraules no poden fallar.

De fet, no hi ha cap lligam legítim entre l'activitat de l'amor, la joia, la pau, el refiar-se de Déu, i la feblesa o el mal del cos; però això, de vegades, és una mica més difícil de demostrar. Allò que anomenem malaltia del cos és normalment el resultat d'haver covat un fals sentiment o emoció disfressat d'estat mental; i si, el que podem anomenar la discordança mental, és eliminada, el mal corporal usualment s'esvaeix aviat. Si s'entén i es practica aquesta veritat acabada d'exposar, s'haurien de poder eliminar ràpidament de la consciència la luxúria, la por, el ruminar, el neguit, el dol, el dubte, la ràbia, la gelosia, l'enveja, la revenja i tota la parentela. Totes aquestes emocions són purament discordances mentals. De vegades humanament no podem gaudir d'un ple sentit de la joia i de la pau mentre patim feblesa o mal, però si les discordances mentals esmentades són eliminades del tot, la sensació de feblesa i de mal aviat s'esvairà. I aleshores no hi quedarà res que pugui posar pals a les rodes al ple discerniment de l'amor, de la joia, de la pau i del refiar-se del bé.

Imagina't que un noi que tot just comença a estudiar aritmètica, tingués un enemic, més gran que ell, que es fes passar per amic seu, i que el noi és pensés que és amic seu. Si aquest pretès amic pogués convèncer el noi que hauria de començar a estudiar l'aritmètica per les fraccions, i que fent-ho, aprendria més de pressa a sumar, a restar, a multiplicar i a dividir, posaria pals a les rodes al seu aprenentatge de l'aritmètica, o si més no, en faria l'aprenentatge extremadament difícil. De la mateixa manera, si satanàs, la creença mortal, ens pot fer creure que hem de cercar la felicitat o la consciència harmoniosa, començant per assolir la prosperitat material, el reconeixement social, i la salut corporal, i que és així com farem nostra més facilment la joia, la pau i una actitud mental amorosa, posarà pals a les rodes al nostre assoliment d'una consciència harmoniosa o ens el farà molt costerut. Si li fessim cas, ens hauria ensarronat igual que el noi si hagués fet cas al seu pretès amic de començar a estudiar l'aritmètica per les fraccions.

Com hem dit abans, el patiment, la feblesa, la pobresa, són tan alienes a Déu, i doncs, tant irreals i lluny de la veritat, com en són la por, el dubte, el ruminar, el dol, la luxúria, la gelosia, la ràbia, i tota la parentela. L'autor ha descobert per experiència que si comença a treballar amb un pacient adreçant el patiment, la feblesa o la pobresa, tant el maldar del pacient com la seva tasca a favor del pacient acaben en no res; i el pacient es desanima. Però, quan al pacient se li ensenya com treballar per a si mateix encarant pures discordances mentals de la manera que s'ha explicat en aquest article, veu com guanya victòries des d'un bon començament, el seu coratge creix, i és més receptiu a la tasca del practicant. És molt més savi donar al principiant una cosa que, si és diligent, pugui acomplir, que no pas posar-lo davant d'una tasca amb molts números de no sortir-se'n. Des que l'autor començà a emprar aquest mètode, ha guarit un nombre considerable de pacients que havien rebut tractaments de molts practicants i que havien estudiat i treballat per si mateixos, sense gens de reeiximent. El guariment s'acomplí posant-los a treballar perquè demostressin una bona emoció més que no pas salut o harmonia exterior. L'havien fallat tant de temps perquè no havien començat bé. Començant on calia, la salut i l'harmonia exterior arribaren aviat.

Contemplant el “Pare-Mare Déu” (CiS pàg. 16), la Veritat o Intel.ligència és el Pare diví, i l'Amor és la Mare divina. “La puresa vestida blanca unirà en una persona la saviesa masculina i l'amor femení” (CiS pàg.64). Igual que l'infant als primers estadis de la seva vida humana, té, i ha de tenir més relació amb la mare que amb el pare, a “l'infant Crístic,” a l'estudiant primerenc de la Ciència Cristiana, li cal treballar més amb l'amor demostrant bones emocions, que no pas amb la Veritat, demostrant bons pensaments, ni que en assolir la maduresa espiritual, ha d'arribar al ple reconeixement i demostració tant de la Veritat com de l'Amor.

Fem de “no hi ha cap lligam, cap connexió” entre el bé de la ment i les circumstàncies humanes o materials, una de les nostres divises. Sempre ens podem dir que Déu és una raó prou gran per a no tenir por, no dubtar, no amoinar-se, ni entristir-se.

Al nostre estadi actual de desenvolupament no podem allunyar del tot o en gran part els nostres pensaments de les discordances i els problemes, però ara i aquí, podem aprendre a arrecerar sempre les nostres emocions i sentiments en Déu, l'harmonia. La divisa sovint citada, “Que res destorbi l'harmonia dels teus pensaments,” pot ser revisada per a treure'n més profit, de manera que digui, “Que res destorbi l'harmonia de les teves emocions.”

Gaudint d'una intel.ligència clara, que ens faci no només saber i declarar la Veritat, ans també detectar i destapar l'error i revessar-lo a favor de la Veritat, i gaudint de l'amor diví per a esvair l'error, estem perfectament equipats per a servir Déu a nivell humà, i per a fer-nos un veritable servei a nosaltres mateixos, però si les nostres emocions i sentiments estan menats per la discordança i s'hi deixen arrossegar, només podem servir satanàs.

No hem de permetre que les nostres emocions i sentiments estiguin governats per l'evidència dels sentits, per molt que els nostres pensaments hagin de romandre en les circumstàcies externes mentre estem enfeinats conquerint les dicordances i destrets humanes.

.......................................................

“La vida de Jesús, externament, fóu una de les més turmentades que mai s'hagin viscut. Tempesta i rebombori, rebombori i tempesta, -l'embat de les onades sempre picant. Però la seva vida interior era una mar clara com un mirall. Sempre hi havia una gran calma. Hauríem pogut anar-hi a qualsevol moment i trobar-hi repòs.” Henry Drummond.

Nosaltres hauríem d'atènyer, i hem d'atènyer aquesta “mar clara com un mirall.” G.A.K.

La Consciència Que Guareix
(Reimpressió del Sentinel, Setembre, 12, 1908)

La Ciència Cristiana emfatitza d'allò més l'afirmació Escriptural que Déu és Esperit; que Déu és etern; que Déu és perfecte, i que Déu és l'única causa i l'únic Creador. Les creacions de Déu naturalment i inevitablement haurien d'expressar les seves característiques i no pas les que els hi són antagòniques. El veritable univers i l'home veritable, doncs, foren creats igual que Déu, -espiritual, etern i perfecte- i sempre n'han estat, perquè el poder omnipotent de Déu els preserva tal com els va fer. I Déu, l'Esperit, coneix o discerneix el Seu univers i els Seus Fills tal com són, o sigui, espirituals, eterns i perfectes. Si discernissim l'univers com el veu l'Esperit, gaudiríem de discerniment espiritual, però no podem exercir discerniment espiritual amb els sentits materials, ni mai n'hi podrem exercir, “perquè la ment carnal és l'enemiga de Déu.” Tanmateix podem exercir discerniment espiritual malgrat els sentits físics, raonant, com hem fet abans, agafant Déu de premisa, i determinant aleshores quin ha de ser el caràcter de l'home i de l'univers, i obeint la regla espiritual de “comparar les coses espirituals amb les espirituals.”

Si gaudim de discerniment espiritual tenim fe, perquè tots dos són idèntics. I si coneixem o discernim l'univers i l'home com Déu els coneix, reflectim al nostre pensament i a la nostra consciència el pensament diví, com féu Jesús. Quan fem això, som coneixedors del poder de Déu com en fóu el Mestre; i la Ment o consciència que Jesús tenia era la consciència que guaria el malalt, ressucitava els morts i foragitava els dimonis (mals). Havent rebut de franc aquesta consciència de Déu, la donà de franc a tots els que la volien rebre; i és el nostre deure reflectir aquesta mateixa consciència. St. Pau ens exhorta, “que hi hagi en vosaltres la mateixa ment que hi havia en Jesucrist.”

Per a gaudir d'aquesta consciència guaridora i exercir-la amb bons resultats, calen uns quants requisits. Primer de tot, hem de capir que totes les idees de Déu i les seves expressions són espirituals, eternes i perfectes; però no n'hi ha prou d'acceptar-ho intel.lectualment, com un credo que recitem a l'església i en d'altres ocasions formals. Aquesta visió de la realitat ha d'esdevenir part del nostre pensament habitual. Tenim la tendència, com a mortals, de deixar que els nostres pensaments s'agafin i es creguin allò que els sentits corporals o físics ens presenten, i doncs, de deixar-nos emportar per allò que sembla que transpira als nostres cossos i al pretès món físic. Dit d'una altra manera, considerem “natural” que els nostres pensaments es deixin arrosssegar pel corrent del testimoni dels sentits. El deure que se'ns ha posat al davant és anar a contracorrent dels sentits, i no deixar-s'hi arrossegar ni un moment, sempre que poguem evitar-ho.

La nostra tasca és assolir gradualment, i tan rabent com puguem, l'habilitat de fer sojornar habitualment els nostres pensaments al pla del discerniment espiritual. I això s'acompleix enlairant els nostres pensaments expressament i clara, un moment rera l'altre, lluny del que ens presenten els sentits, i centrant-los en Déu i la naturalesa de la Seva creació espiritual; si ens trobem que el testimoni dels sentits s'imposa tant que no el podem ignorar, sempre el podem negar i revessar-lo a favor de la veritat espiritual, fins que les seves pretensions quedin tan enmudides que s'aculin al rerafons. Si agafem el control dels nostres pensaments i els dirigim d'aquesta manera, amb persistència, al cap d'unes quantes setmanes o d'uns quants mesos l'actitud espiritual de la ment esdevindrà habitual, i a la nostra consciència hi farà estada constantment el discerniment de la perfecció de l'home i de les coses reals; el discerniment que totes les coses són expressions de la consciència espiritual, perfecta i eterna, i això malgrat i independentment que, al mateix moment, ens poguem “tractar” a nosaltres mateixos o als altres per una malaltia, un pecat o algun altre problema aparent. Tenir aquesta consciència és “pregar sense aturador.”

Aquesta consciència no ha de ser purament intel.lectual; ha d'estar amarada d'estimació, -estimació per Déu i per tota la Seva creació, que és espiritual i bona, i digna, doncs, de ser estimada. Maldant de manera conscient i persistent, podem assolir l'hàbit de tenir els nostres pensaments i els nostres sentiments girats vers Déu i vers la bona percepció i el coneixement i l'estimació activa de la Seva creació; i aviat arriba el moment que ja no ens cal maldar més, perquè els nostres pensaments i sentiments s'encarrilen per aquestes vies de manera natural.

Finalment, la consciència espiritual, en la mesura que l'assolim, s'ha d'expressar tant com poguem a la nostra vida, per a fer la demostració. Si som fidels al programa de vida espiritual, no cercarem les coses materials com una finalitat en si mateixes, o creient-nos que són reals, ans sabrem que la substància és l'Esperit, i la matèria n'és només l'ombra. Aleshores cercarem “primer el regne de Déu i la seva bonesa,” i deixarem que les aparences materials agafin un lloc secundari, fins que arribi el moment que mercès al ple discerniment de la Veritat l'aparença material s'esvaeixi. No reconeixerem intel.ligència ni poder a la matèria prenent remeis, i no cercarem els plaers de la carn, sempre que poguem evitar-los harmoniosament.

Aquesta consciència espiritual expressada a la vida diària, serà, en un grau molt alt, com Déu. Serà transparent i deixarà lluir la Ment divina, igual que el vidre transparent deixa passar la claror del sol. La Sra. Eddy diu, “La manifestació de Déu a través dels mortals és com la claror que travessa el vidre” (Ciència i Salut, pàg. 295). De la mateixa manera, la claror de la Veritat travessa la consciència espiritualitzada i destrueix tota creença de pecat i de malaltia, i finalment, destruirà la creença de la matèria i de la mort. Una consciència com aquesta és una finestra oberta vers el cel. Deixa passar la claror, i tant nosaltres com tots els que es girin vers nostre, poden rebre prou claror de la Veritat i de l'Amor que hi llueix, que quedin guarits en part o del tot dels seus mals. Dient-ho d'una altra manera, tenir una consciència com aquesta, és com tenir un mirall que reflecteix la Ment divina, i dirigint conscientment els nostres pensaments espirituals, podem reflectir els raigs guaridors de la Veritat i de l'Amor sobre qui volguem.

Aquesta explicació fa palès que a la Ciència Cristiana és la Ment divina i el reflex d'aquesta Consciència la que guareix el malalt. També fa palès com n'és de radicalment diferent aquest procés, del guariment per la fe, que es basa en la creença cega, i dels processos de l'hipnotisme o de la suggestió terapèutica, on una consciència humana que accepta la matèria, el pecat i la malatia com fets reals, és l'afigurat agent guaridor. Ha de quedar ben clar que el guariment de la Ciència Cristiana es basa en la Ment divina, Déu, mentre que totes les altres menes de tractament mental es basen, en un grau o altre, en “la ment carnal”, que com diu Pau, “és l'enemiga de Déu.”

L'estat de consciència que hem explicat exemplifica el Salm primer, “Benaurat l'home que no és menat pel consell dels injustos, ni va pel camí dels pecadors, ni s'asseu a costat dels descreguts. Estima de cor la llei del Senyor, la repassa de nit i de dia. Serà com un arbre que arrela vora l'aigua..., mai no se li marceix el fullatge, i tot el que fa, prospera.”

Hi ha qui diu que sent repulsió pels altres o que els altres el repel.len. És només un sentit del “jo” que sent la repulsió. Imagina't que la foscor pogués repel.lir la claror! Imagina't un pecador, per gran que sigui el seu pecat, repel.lint l'Amor omnipotent del Crist -que ho abraça tot-, manifestat per Jesús! Hi ha cap cas que narri que Jesús fos repel.lit? Jesús vingué a girar-se d'esquena als pecadors, o a salvar els pecadors dels seus pecats? Alliberem-nos de la nostra personalitat, que no hi quedi res que pugui ser repel.lit. Aleshores, tampoc nosaltres no repel.lirem ningú.

La Pregària

Mirant de fer planer aquests tema, fem una ullada primer a les passes que un xicot jove fa en pregar pels seus estudis universitaris.

1- Reconeixement. Qualsevol xicot que per pròpia voluntat es matricula a la universitat, amb prou intel.ligència per saber el què fa, reconeix que la universitat forneix als seus estudiants un coneixement, i que aquest coneixement ja existeix i està a punt abans que l'estudiant hi vagi. El noi no espera que se li faci especificament cap llei o coneixement especial. I encara més, si hi rumia un moment, s'adona que ni aquesta universitat ni cap altra, ni totes plegades, no tenen el monopoli dels fets ni de les lleis que ensenyen. Aquestes lleis i aquests fets són tan a la llar de qualsevol persona com a la universitat, i es podrien a prendre a casa de qualsevol. La universitat és simplement un lloc més adient per aprendre'ls, perquè organitza el coneixement de manera lògica, fent-ne temes equilibrats que l'estudiant pot aprendre de mica en mica, i li ofereix un guiatge i una disciplina que no tindria a casa, si més no sense un tutor competent. L'estudiant podria fer la feina a casa, però no tan facilment.

2- Desig. Després de reconèixer que la universitat té un cos de coneixement per administrar, l'estudiant per a reeixir, ha de desitjar el coneixement. Si va a la universitat amb l'objectiu adient, no hi va pels edificis, ni pels departaments, ni per passar-s'ho bé, ans amb un gran desig d'aprendre els fets i les lleis que ja ha reconegut existents.

3- Apropiació, amb concentració i disciplina. El reconeixement i el desig són fonamenals per a què el noi es faci seu el coneixement que la universitat administra, però no n'hi ha prou. Per a reeixir, l'estudiant ha de concentrar la seva consciència i estudiar cada dia els coneixements que se li han assignat a les diferents branques del seus estudis. I no n'hi ha prou d'estudiar cada fet i cada llei fins que l'entengui i vegi que és veritat. Fer això ja li pot demanar molt temps i dedicació, però ha de fer quelcom més. Els ha de llegir i rellegir, sospesar cada llei, cada fet, un cop i un altre fins que li quedin gravats a la memòria, a la consciència, altrament no en tindrà el domini, ni a l'hora de l'examen, ni quan li calguin a les altres lliçons, o quan hagi de fer feina pràctica.

L'estudiant universitari normal memoritza els coneixements i les lleis de cada tema prou a fons per a tenir-ne el control fins que ha passat els exàmens, però quantes lleis i coneixements apresos a la universitat, l'estudiant grava prou pregonament a la seva consciència per a tenir-ne el control tota la vida, de manera que les pugui fer servir al moment que li convingui o li vingui de gust? Només de les lleis i dels fets que en té un coneixement inerradicable i a punt de ser emprat, podem dir que n'és un mestre.

Mentre dura el procés de concentració i memorització, l'estudiant ha de vèncer els trencacolls que li surten al pas. Primer de tot, ha de vèncer la inèrcia de la ignorància, la dificultat de capir la matèria que estudia. Però, per a molts, un trencacoll encara més gran, és fer fora els pensaments que els distreuen, i centrar la consciència hores seguides en el tema que estudien. El noi que mentre estudia, no pot treure's del pensament el ball de la vigília, o l'obra de teatre que anirà a veure l'endemà, o el partit de fubol del proper cap de setmana, no se'n sortirà gaire bé a la universitat. Concentrar-se sovint no és fàcil, però la majoria dels estudiants ho fan per molt que costi. També hem de fer fora de la nostra ment amb absoluta fermesa els pensaments de malalties, d'enyorament, de neguit pels diners i moltes altres coses, per a estudiar la Ciència i sortir-nos-en; i són molts els qui acompleixen aquesta tasca.

4- Aplicació. No hi ha res que ajudi a fixar a la consciència els coneixements i les lleis apreses teòricament, d'una manera més efectiva que fer-ne ús a la vida pràctica en pic els aprenem; i les universitats més bones tenen cura d'organitzar aquestes pràctiques, i d'esperonar els seus estudiants perquè apliquin practicament tant com puguin els seus coneixements teòrics. Aquesta actitud els ajuda no només mentre són a la universitat, ans també els posa a punt de treballar al món.

L'estudiant que se les manega bé i es fa mestre d'aquests punts exposats: el reconeixement, el desig, l'apropiació i l'aplicació del coneixement que la universitat imparteix, de ben segur es graduarà de la universitat, al temps que li toca i amb tots els honors, i en fer servir tots aquests elements, ha conreat diàriament una actitud de pregària, perquè la pregària quan s'entén com cal, enclou sempre tots els elements que hem exposat. La pregària enclou desig, però no enclou mai l'expectativa ni el demanar el canvi dels objectes del desig, o d'allò que és al nostre pensament mentre preguem. La pregària reconeix que és la persona que prega la que ha de ser canviada, enlairant-la de la ignorància vers el coneixement, de l'asserviment vers la llibertat, i del mal vers el bé.

Ara, vegem com això s'aplica a un camp d'acció més elevat.

Pràcticament tota la gent ben intencionada malda per assolir la santedat, la salut i la plenitud, dit altrament, l'harmonia. La gent religiosa reconeix que Déu és l'origen d'aquests estats, i que és un deure i un privilegi fer-ne tema de pregària. Què és una bona pregària? És cabdal saber-ho, no sigui que “pregueu i no rebeu, perquè pregueu malament.”

1- Reconeixement. La santedat, la salut (l'harmonia, la fortalesa) i la plenitud són lleis de Déu; són l'eterna manifestació del Seu Ésser. Puix Déu és omnipresent, aquestes manifestacions són omnipresents; i puix Déu és infinit, aquestes manifestacions són infinites i inexhauribles, i són sempre a l'abast. No hauríem d'esperar, doncs, que Déu creï per nosaltres santedat, salut o proveïment, ni que es canviï a Si mateix o les Seves lleis, ni li hauríem de demanar. Si ho fem, “preguem malament.” Més aviat hauríem de reconèixer que Déu ja ens ha proveït tot el bé, i que l'ha posat més a prop nostre que l'aire que respirem, tant a prop de cada home com els fets de la taula de multiplicar, que són a l'abast, a punt perquè l'home pugui aprendre'ls i fer-se'ls seus sigui allà on sigui. Això és el que Jesús volia dir amb aquests mots: “I us dic, doncs, “Tot allò que demaneu a la pregària, creieu que ja vostre, i ho rebreu.” Marc 11:24.

2- Desig. Si no desitgem la santedat, la salut i la plenitud, i no les desitgem del seu únic veritable origen, Déu, no tenim més possibilitats d'assolir-les que un estudiant universitari té de fer-se seus els coneixements que s'imparteixen a la universitat, si no té cap desig d'aprendre'ls. No n'hi ha prou de dir que ho desitgem. El desig ha de ser real. Jesús digué: “Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran sadollats.” A la pàgina 6 de Ciència i Salut, la Sra. Eddy hi escriu: “El perill de la pregària audible és que ens pot menar a la temptació. Amb aquesta pregària podem esdevenir hipòcrites involuntaris, expressant desitjos que no són reals, i consolant-nos en mig del pecat pensant que ja n'hem fet objecte de la nostra pregària o que en demanarem perdó algun altre dia.”

3- Apropiació amb concentració i disciplina. Naixem amb una ignorància tan gran de la veritable santedat, de la veritable salut i del veritable proveïment, i de la seva deu Divina, com de l'arimètica, de la llengua o de la química; i mai no assolirem un control de les diverses fases de l'harmonia sense maldar, o altrament de com assolim el control del coneixement del món que s'ensenya a les escoles i a les universitats. Si desitgem fer-nos nostres realment la santedat, la salut i la plenitud, i entendre'n la relació amb Déu, hi hem de centrar el nostre pensament fins que capim què són realment. No n'hi ha prou d'un simple coneixement teòric. Quan veiem i entenem allò que realment són aquestes manifestacions de l'harmonia, i quan capim que són nostres com en són els coneixements de la taula de multiplicar si hi posem la dedicació que cal per aprendre'ls, ens adonem que és la nostra responsabilitat parar esment del fet que l'harmonia -a totes les seves fases-, és la llei de Déu, i és realment la llei del nostre ésser; i parar-hi esment sense defallir, rigorosament, excloent tot altre pensament, talment com l'infant concentra el seu pensament en la taula de multiplicar, repetint-la un cop i un altre, i fent-la servir un cop i un altre, per a poder-la integrar indeleblement a la seva consciència.

En aquest procés de concentració i disciplina, el nostre entrebanc més gran són els pensaments manefles, que volen distreure la nostra atenció, -temptacions de desitjos pecaminosos, pensaments de plaer, prou innocents per si sols, però fora de lloc a l'hora de la nostra pregària, sentiments de por, de neguit, d'angoixa; sensacions de mal o de feblesa; tota mena de pensaments oposats a la llei de l'harmonia que mirem d'aprendre. Si volem créixer de pressa, tots aquests pensaments que ens distreuen s'han de fer fora de la nostra consciència tanta estona, i tants cops com puguem, cada dia, de manera que els nostres pensaments i els nostres sentiments quedin fermament lligats amb totes les manifestacions de l'harmonia, fins que l'harmonia hagi amarat la nostra consciència, i la nostra consciencia s'hi hagi identificat.

Per a crear aquest lligam ens pot fer bé tenir present aquests consells: “Treballeu ben desvetllats i amb cura per la vostra salvació. És Déu qui per la seva benvolença fa en vosaltres la Seva voluntat i les Seves obres.” (Fil. 2:12,13) “El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom, Vetlleu.” (Marc 13:37) “Pregueu sense aturador.” (I Tess. 5:17) “No ens cansem de fer el bé, perquè quan sigui l'hora, si no defallim, replegarem.” (Gal. 6:9) “Perquè hem de posar un precepte sobre un altre, un precepte sobre un altre, una ratlla sobre l'altra, una ratlla sobre l'altra” (Isa. 28:10) “Fes de porter a la porta del teu pensament. Admetent-hi només les conclusions que vols veure manifestades en resultats corporals, et controlaràs a tu mateix harmoniosament. Quan la condició que tu dius que indueix la malaltia es presenti, sigui l'aire, l'exercici, l'herència, la malaltia encomanadissa, o un accident, fes la teva tasca de porter i foragita aquests pensaments poc saludables i aquestes pors. Treu de la ment mortal els errors ofensius. Tot mal o plaer ve de la ment, i com un sentinella que deserta del seu lloc, hi deixem entrar la creença intrusiva, sense enrecordar-nos que amb l'ajut diví li podem barrar el pas.” (Ciència i Salut, pàg. 392) “Arrapa fermament el teu pensament a tot allò que és etern, bo, i veritable, i es farà palès a la teva experiència en la mesura que ompli el teu pensament.” (Ciència i Salut, pàg. 261)

4- Aplicació. No hi ha res que ens doni un domini més pregon de totes les fases de la llei de l'harmonia, quan ja hem entès teòricament què és, que la seva aplicació constant als problemes del viure diari. Com hem dit abans, fins que no hem acomplert del tot la nostra tasca, hauríem d'agafar una estoneta cada dia per a menar i concentrar el nostre pensament en la llei de l'harmonia, igual que l'estudiant té les seves hores d'estudi; però a més a més, hauríem d'emprar el coneixement que tenim, que l'harmonia realment és la llei i el poder de l'ésser, per a foragitar de la nostra consciència emocions de por, de neguit, de dubte, de pecat i de mal, al mateix moment que aquests manefles miren d'entrar al nostre pensament. Si sembla que alguns d'aquests errors s'hagi apoltronat de manera permanent a la nostra consciència, com és el cas d'una malaltia crònica o d'un pecat empedreït, ens hi podem encarar més específicament a l'hora de la nostra tasca o pregària; però tot el dia hem de fer servir el nostre coneixement de l'harmonia per a fer fora immediatament qualsevol sensació o sentiment de discordança quan ens adonem que ens passa pel cap. Aquesta manera de fer serà l'aplicació més valuosa del què aprenem i maldem per assolir.

Molta gent té un bon coneixement de les lleis fonamentals de l'aritmètica. Podrien passar un examen a qualsevol moment, sense haver d'estudiar. Si un problema ordinari es presenta a la seva vida, tenen control immediat del coneixement que els hi cal per a solventar-lo. No els hi cal consultar cap llibre ni refrescar la memòria. No tenen cap por de no tenir el coneixement que els hi cal. Quan han arribat a aquest estadi ja no els hi cal estudiar més aquestes lleis fonamentals de l'aritmètica ni fer l'esforç conscient d'enrecordar-se'n. Senzillament empren el què saben quan els hi cal. Han assimilat tant aquest coneixement que ja no se'n deleixen més, perquè el fan brollar de dins seu com una deu d'aigua inexhaurible, a punt de fer servir.

El qui reconeix que l'harmonia, -la santedat, la salut, la plenitud- és el fet de l'ésser, i és sempre a l'abast, eterna, immutable i inexhaurible, la manifestació perpètua de Déu; i el qui desitja de cor totes les manifestacions d'aquesta harmonia; i el qui concentra el seu pensament i els seus sentiments en aquesta llei, i hi fa reposar la ment, i la grava a la seva consciència, i l'aplica sense aturador, amb la persistència, l'estar a l'aguait, la paciència i la constància que la persona normal fa servir per aprendre les lleis de l'aritmètica, pot estar ben segur que assolirà el mateix domini de la santedat, de la salut i de la plenitud. I no tindrà cap por de perdre-les, ni haurà de maldar per tornar-se-les a fer seves. Senzillament haurà de fer servir aquest coneixement demostrable de tant en tant, per a fer fora la discordança, igual que la persona normal ha de fer servir els seus coneixements de l'aritmètica de tant en tant per a solucionar un problema, però ja no li farà més por de no poder vèncer les dicordances que n'hi fa a una persona normal de no poder calcular la factura de la botiga quan cal.

La persona que ha assolit aquest coneixement demostrable i a punt de fer servir, de totes les manifestacions de l'harmonia de Déu, s'ha nodrit del pa de vida, i es pot fer seus aquests mots de Jesús: “Qui mengi d'aquest pa viurà per sempre.” “Qui begui l'aigua que jo li dono, no tindrà mai set; l'aigua que li dono brollarà dins seu com una deu de vida eterna.”

......................................................

La Matèria

“La matèria se'ns fa conèixer pel testimoni dels sentits. La veiem, la sentim, la flairem, la tastem, la toquem. Però, adona't que, fet i fet, això només és un testimoni indirecte. Totes aquestes impressions són simplement impressions cerebrals. Hi veiem, hi sentim, flairem, tastem, toquem, només a la nostra consciència. No podem afirmar que la matèria existeixi a part d'aquesta consciència. La ciència no en pot dir res de la naturalesa final de la matèria. La ciència estudia la matèria simplement com un fet de l'experiència humana. La física no vol saber què són realment les coses, només en vol saber les propietats i la manera d'actuar. La física no cerca ni dóna una explicació de l'univers. Deixa aquests problemes a mans de la metafísica.” Del llibre de text de Física de la Universitat de Columbia. Henderson i Woodhull.

De La Malaltia a a Salut

La matèria, ni que fos real, que no n'és, no és intel.ligent. La pretesa matèria no té ni consciència ni el poder de bellugar-se. No pot planificar els seus propis estats. No pot reorganitzar ni les seves relacions mol.leculars, ni el conjunt de la seva massa. La pretesa matèria és una creença o l'ombra de la substància, que la ment mortal fa servir de mitjà per a desplegar les seves operacions. Tots els estats i condicions de la matèria, doncs, ja siguin del cos mortal o d'altres manifestacions, els determina la ment mortal, tret que, per l'operació del Cristianisme Científic, la ment mortal sigui controlada conscientment per la Ment divina, -i en aquest cas el cos és controlat cada cop més per la Ment divina, fins que la creença de la matèria s'esvaeix del tot.

És bo de capir algunes de les fases de la ment mortal, i aquí n'exposarem algunes pretensions. Si una persona té a la seva consciència de manera habitual, ràbia, neguit, tristesa, malícia, cobdícia, descontentament, luxúria, enveja, sentit de culpabilitat o qualsevol estat mental inharmònic, o qualsevol estat mental que no s'adiu amb la Ment divina, és gairebé segur que aquesta condició mental, una hora o altra, es manifestarà (a nivell de creença) en alguna condició inharmònica del cos. Tots aquests estats mentals inharmònics i oposats a Déu, si són habituals, són expressats gradualment per irregularitats orgàniques que desenvolupen (a nivell de creença) toxines dins del sistema, mala assimilació del menjar, i doncs, mala nutrició. Aquestes condicions tendeixen a agreujar-se i a crear malalties. Gairebé tots els metges que estan al dia s'avindrien a dir que això és així.

Un senyor que l'autor coneix visità un hematòleg, li van treure una gota de sang del canell. L'home estava content i feliç. Les anàlisis demostraren que la sang era pura. Aleshores aquest Senyor, volent-hi, pensà en una cosa que el feia enfurismar molt, al cap de vint minuts de pensar-hi li van treure una gota de sang, i l'anàlisi hi trobà pus i bilis. Aquest fet hauria de deixar ben clar com comencen sovint les malalties.

Aquest exemple és una il.lustració de com treballa la ment mortal, l'error, i representa una condició que s'ha de sobremuntar; la pretesa ment mortal causal s'ha de vèncer primer, abans de poder ser vençut el pretés efecte de la ment mortal. Una altra manera de dir-ho és que s'ha de vèncer el pecat (el pensament inharmònic) abans no pugui ser vençuda la malaltia que va de bracet del pecat. Les condicions mentals inharmòniques i alienes a Déu s'han d'esmenar, i s'han dedesenvolupar estats mentals harmoniosos i divins abans la malaltia no pugui ser guarida. De vegades el discerniment del practicant o del pacient mateix en llegir la Bíblia o la literatura de la Ciència Cristiana si s'entén com cal, pot ser tan clar i absolut que sobremunti tant el pecat com la malaltia en un moment o amb un simple tractament. En aquest cas, la pretesa ment mortal causal i el pretès efecte de la ment mortal, són destruïts alhora. Tanmateix, allà on el guariment no és immediat, val la pena assolir-lo per una tasca fidel i sistemàtica. Amb aquest programa, l'esforç cabdal tant del practicant com del pacient hauria de ser el de sobremuntar els hàbits mentals inharmònics, ben segurs que en pic se superin, o poc després, la malaltia despareixerà. Alguns dels suggeriments que ara farem seran bons per uns, i d'altres per uns altres. Sense cap dubte, cadascú pot agafar-se al que li convingui més.

Tens la temptació d'enfurismar-te sovint amb els altres o amb tu mateix, o amb bestioles o coses que tens al voltant? “No t'enrabiïs, i deixa la còlera: no vulguis ser un erudit del mal” “No t'afanyis a enrabiar-te, perquè la ràbia fa estada al pit dels ximples.” “El qui no governa el seu esperit és com una ciutat esfondrada.” “Que tota l'amargantor i la còlera, la ràbia, i les exigències del mal, amb la seva avolesa, siguin foragitades del teu pit.”

Tens la temptació d'entretenir-te i omplir-te el cap de pensaments de luxúria? Enrecorda-te'n que Déu no ha decretat la luxúria de la carn, i que Déu no en sap res. No són part de la Ment divina. No pertanyen a l'home veritable, que és la teva identitat veritable, i que és la teva tasca demostrar. “Sigues perfecte com el teu Pare del cel és perfecte.” No tinguis cap pensament ni cap desig que el teu Pare no tingui, “Que cap home no digui, quan és temptat, Déu em tempta (posa a prova): perquè el mal no pot temptar Déu, ni pot Déu temptar cap home; però tots els homes són temptats quan es deixen arrossegar i seduir per la luxúria. Quan la luxúria es concep, engendra el pecat, i el pecat, quan es consuma, engendra la malaltia i la mort. No us erreu, estimats germans. Tots els regals bons i perfectes vénen de dalt (no de la terra o de la carn) i davallen del Pare de la llum, que és immutable i sense ombra de canvi. Per la Seva voluntat ens engendrà amb la Paraula de Veritat (no pas amb processos carnals), a fi que fóssim els primers fruits de les Seves criatures. Deixeu enrera, doncs, tota indecència, tot allò que és superflu, no res, i rebeu humilment la paraula revelada que salva les vostres ànimes.”

Tens la temptació de planye't contínuament per la pèrdua d'una possessió valuosa, o per la pretesa mort d'algun ésser estimat? Sàpigues que Déu ha fet tot el que realment existeix, i que res del què ha fet pot ser destruït. Sàpigues que, certament, mai, ni un moment, has estat separat de cap bé real. I sàpigues que l'error no té el poder d'evitar que discerneixis aquest fet. Tot el que sembla que se t'hagi pres, et serà rescabalat aviat, amb una possessió més perfecta i sadolladora o amb una claredat mental més gran, -i el rescabalament serà més ràpid com més aviat discerneixis que això és veritat, i et refiïs de la immortalitat de tot el que és bo. A la Veritat no s'hi perd res, ni és aquest discerniment gaire temps perdut pels qui coneixen aquest fet. “No us entristiu com els que no han sentit l'evangeli.” Déu no plora per res, ni es plany per res. No en té cap motiu. I tu, veritablement, ets la Seva imatge i semblança, i no tens cap motiu de dol, si no et deixes entabanar per les aparences, i t'agafes ben altrament, al teu coneixement Científic de com són realment les coses. El món es pensa que és una virtut fer dol en certes situacions i que seria escandalosament poc natural no fer-ne; però no us deixeu enganyar pels judicis del món. El dol no té cap virtut. El Cristià que realment es creu la seva fe no té gaires motius de dol. Si vols ser sant, ser feliç i estar bé, treu-te el dol del cap, perquè no és part de la teva noble crida en JesuCrist.

Tens la temptació d'angoixar-te per alguna cosa? Tens la tendència d'amoinar-te i neguitejar-te? Ningú no ha arreglat res ni s'ha trobat més bé covant aquests sentiments; ben altrament, molts s'han fet, aparentment, un mal incalculable nodrint el neguit i l'angoixa. Fes la teva tasca per Déu, pels teus germans i per tu mateix, cada hora de cada dia, tant bé com sàpigues, i fes-te teves aquestes paraules, “Per què t'amoïnes pel dia de demà, de què menjaràs, de què beuràs, o de què et posaràs? Cerca primer el regne de Déu, i la Seva bonesa, i tota la resta et serà donada.” Fes les coses tan bé com puguis en tot moment. I quan les hagis fet, “No t'amoïnis per res.” Com digué algú, “Si pots fer-hi alguna cosa, per què no la fas? I si no hi pots fer res, que en treuràs d'amoinar-t'hi? Però si et refies de Déu (el Bé), no tens cap raó per amoinar-te. Si realment Hi creus i te'N refies, tot el que et cal serà sadollat, un dia rera l'altre, tant si ho pots veure a venir com si no.

Dubtes i perds l'esperança perquè no et guareixes més de pressa? Aquesta és l'estratègia del diable per a lligar-te a un estat inharmònic de pensament, de manera, que a nivell de creença, no assimilis el menjar, els teus òrgans corporals no treballin com cal, i el teu sistema produeixi toxines. No et deixis entabanar per aquest parany del diable. Sàpigues que Déu ha fet l'home, que totes les obres de Déu són perfectes; que la salut i l'harmonia són les lleis perfectes de Déu, i són fets presents. Ple d'aquesta certesa, estigues content, tingues esperança, i sigues pacient i constant. Serva la joia del Senyor. Foragita totes les emocions i els sentiments inharmonics i aliens a Déu. Allunya'ls refiant-te de Déu i meditant la Seva llei. Si ho fas amb constància, totes les preteses causes mortals dels teus problemes seran esbaldides; assimilaràs el menjar més bé, s'acabarà gradualment el malnodriment, el cos no produirà més metzines; les metzines que, a nivell de creença, ja són al teu sistema, s'eliminaran gradualment; es crearan nous teixits sans. Sovint cal temps perquè tot això s'esdevingui, però i què? Visqueres mesos i anys covant estats mentals erronis abans que la malaltia es desenvolupés. És estrany que hagis de practicar hàbits de pensament justos i divins setmanes senceres abans la malaltia no es fongui?

I no t'adones que si et deixes atrapar entre l'esperança i la por, la confiança i el dubte, l'esperança i el neguit, i no et refies de Déu de tot cor, ajornes el teu guariment? És pràcticament cert que si serves un marc mental alegre, refiat i ple d'esperança, sistemàticament, sense interrupció, setmanes seguides, resultats fisics benèfics es faran palesos. “Per què estàs trista, ànima meva? I per què estàs neguitosa dins meu? Espera en Déu: Jo el lloaré. Ell és la meva salut i el meu Déu.” El resum de tot plegat, és: si vols estar bé, creu en Déu, l'omnipresència i l'omnipotència del bé; i en el no res i la impermanència essèncial de totes les manifestacions del mal; conrea i nodreix qualitats mentals divines; foragita i refusa les qualitats mentals que són alienes a Déu, el Bé, per moltes excuses que sembli que hi hagin de fer-te-les teves. Posa la teva confiança en Déu, i no te'n desviïs; refia't de l'Esperit, posa-hi tota la teva esperança de guariment, i no et refiïs absolutament gens ni mica de la matèria, siguin drogues o qualsevol altre forma de matèria, honorant així, el Senyor, el teu Déu, de tot cor i amb tota la teva fe. Segueix aquest programa fidelment i sense aturador; i la teva recompensa és segura; i el moment adient pel teu bé més gran arribarà. No et faci por l'esforç, ni les despeses raonables, ni cap sacrifici de béns i plaers mundans, perquè allò que assoliràs fent aquest programa és la salvació de la teva ànima, l'ésser es farà sencer i com Déu a la teva consciència.

Potser la teva malaltia no fóu produïda per cap estat mental inharmònic que tu nodrissis, potser fóu produïda per un accident, o d'alguna manera fores emmenzinat, encomanant-te la creença mortal que gèrmens han entrat dins del teu sistema amb l'aigua o el menjar, o per culpa de qualsevol altra de les preteses causes de malaltia fora del teu pensament. Fins i tot si aquest fos el cas, és molt probable que hagis passat un període patint la por, el neguit, el dubte i el desencoratjament, que van de bracet de la malaltia, i les complicacions dels teus afers, que la malaltia ha generat. Probablement, doncs, al teu sistema s'hi ha desenvolupat passivament, a nivell de creença, una condició tòxica que ve de la por i del desencoratjament, que ha agreujat i perpetuat la malaltia original a la teva consciència, i al teu cos. Guarir la malaltia exigeix sobremuntar i foragitar la por, el neguit, el dubte, i el desencoratjament amb tanta certesa com si la malaltia l'hagués generat alguna condició mental desfavorable. No hi ha res que pugui posar pals a les rodes al teu guariment, tret de les condicions mentals inharmòniques i alienes a Déu que nodreixes al teu pensament, tant si la malaltia començà per culpa d'aquests estats mentals com si no. Si la malaltia no s'originà per culpa d'emocions mentals errònies que tu nodrissis, aleshores la malaltia arribà sense pecat per part teva, i s'hauria de vèncer facilment, si no has permès que el pecat (les emocions mentals alienes a Déu) hagi lliscat per culpa de la malaltia dins la teva consciència i s'hi hagi quedat. Com hem dit abans, “hauries de fer un gir de 180 graus cap a la dreta,” i posar tota la teva esperança, la teva fe en Déu, el Bé, refiar-te'n i no afluixar ni un moment. Aleshores la malaltia començarà a doblegar-se, i serà vençuda del tot, independent de la seva pretesa causa original. Tot l'univers és governat absolutament per Déu, l'Amor, el bé sense adulterar. Si realment t'ho creus no has de témer res, res t'ha de neguitejar, res t'ha de desanimar. Només nodrir la por, el neguit, el dubte i el desencoratjament pot emboirar el teu discerniment de la salut, de l'harmonia, de la fortalesa i de l'abundor que Déu ha proveït des de la fundació del món, i que ja són teves, i que són sempre més a prop teu que l'aire que respires, i de les quals, realment, no te'n pots allunyar. No t'esfereeixis, doncs, ni t'anguniegis, ni et desconsolis, ni et desanimis: no t'ho pots permetre. Espera en Déu i tingue-hi fe, mentre travesses les boires gruixudes i primes de l'error mortal, i les boires s'esvairan del tot, ben aviat.

..............................................................

“Tota la bona llei, i el bon ordre de què avui gaudeix l'estat o l'església, ve d'alguna manera, de les paraules i dels fets d'homes que es revoltaren contra la llei i l'ordre administrat pels seus “guardians oficialment constituïts;” d'homes que gosaren passar per alt els “custodis de la veritat divina”, i apel.lar a la mateixa veritat divina -que anaren dels “agents de Déu” a Déu mateix.”- Selecció.

Treballar Amb La Veritat

“Refia't del Senyor de tot cor, però malfia't del teu enteniment; reconeix-Lo en tots els teus camins, i et menarà pel camí dreturer.”

Refiar-se de Déu no és un estat inactiu de la ment, i sembla que no calgui quan tot, pel sentit humà, va com una seda. Ens cal refiar-nos més de Déu quan hi ha un temporal que quan hi ha calma.

Refiar-se de Déu com cal no és una condició passiva, és agafar-se a la supremacia, la totalitat, la potència de les lleis eternes de Déu, el bé, i declarar-les a cada moment, fins que hàgim assolit la pau interior, i no només la pau, ans la joia, i no només la joia, ans la sensació conscient de poder, el discerniment que no hi ha cap error que pugui aguantar-se dret davant nostre perquè ens hem arrecerat conscientment sota la llei, l'energia dinàmica de Déu. Lluitem amb l'espasa de l'Esperit, que és la paraula de Déu.

Si podem restar dins d'aquest discerniment de la pau, de la joia del bé, del poder, si més no una estona cada dia, i sobretot si podem capgirar els arguments de la ment mortal per a enlairar-nos vers aquesta sensació de poder espiritual just quan l'error argumenta que el desencoratjament, la injustícia, el dol, la separació és la nostra realitat, de manera que gaudim sempre d'una consciència plena de pau, enlairant-se ara i adés fins al discerniment assertiu i actiu de la presència i el poder de la unitat, de la justícia i de l'amor, la discordança externa aviat es fondrà.

L'error certament fa via per a imposar la seva llei quan ens indueix a escoltar els seus arguments afirmant la realitat de la injustícia, de la separació, dels malentesos, del desànim, del dol, de la falsia; és justament en aquests moment que hem d'encarar l'error. No és de savis dir-nos a nosaltres mateixos, “bé, em doblegaré a aquesta sensació de desànim, o de fiblada al cor, o de dol, o d'injustícia, o de qualsevol altra emoció negativa, fins que em passi, i després quan hagi passat la temptació, quan estigui més calmat, ja treballaré amb la Veritat”. Assumir aquesta actitud és permetre que l'error s'arreli, que és sempre poc savi i, de vegades, perillós; és deixar-nos lliscar dins d'un marc mental on és probable que fem o diguem coses poc sàvies en contra dels nostres interessos legítims. I encara més, assumir aquesta actitud és sacrificar una oportunitat d'or.

Si fem la primera embranzida ens adonarem que ens podem enlairar fins a la claror i la fortalesa del discerniment de la presència i del poder actiu de totes les fases del bé, just al moment que la temptació del dubte, del desencoratjament, del dol, del neguit, i de tota la resta ens cau a sobre, en un grau que no podem assolir en cap altre moment. L'home realment valent experimenta una sensació de gosadia i coratge davant del perill que no podria fer emergir de dins seu quan el perill no és aparent. I doncs, el Cristià veritable pot discernir ni que sigui un cert grau d'amor quan l'error mira d'argumentar l'odi, o la injustícia o la gelosia, a dins o a fora, o a dins i a fora alhora, que d'altra manera seria difícil d'assolir.

De la mateixa manera, el veritable Cristià, si sap aprofitar la seva oportunitat, pot discernir la joia de la bonesa, -la joia de saber que té el poder d'imposar el bé, amb la certesa que veurà l'error, la injustícia, la falsia, la migradesa, esfondrar-se davant la imposició mental de l'Amor, -en una mesura que, al seu actual estadi de creixement, no pot assolir, tret de quan és esperonat a enlairar-se fins aquestes alçades espirituals, per una reacció conscient contra les suggestions externes i les circumstàncies de dol, de neguit, o de por. I doncs, el veritable Cristià va a trobar totes les fases externes de l'error, al mateix moment que es manifesten, amb el discerniment superlatiu de la presència i de la potència de la fase oposada del bé, i del poder que té, mercès al treball mental adient, d'imposar aquesta fase del bé i vèncer i destruir del tot la fase de l'error que s'ha manifestat. Així, la malícia, l'enveja, la gelosia, la revenja són encarades pel discerniment i la imposició mental de l'Amor; la injustícia per la imposició mental de la justícia; la por pel discerniment i la imposició mental de la omnipotència de Déu, el bé. Igual que el coratge del soldat ben ensinistrat es manifesta instantàniament i automàtica quan encara el perill, també ens podem ensinistrar ràpidament a fi que la disposició d'imposar la llei de Déu, el bé, brolli de la nostra consciència espontàniament i instantània quan es manifesti qualsevol aparença d'error, -i això, també, d'una manera, com hem remarcat abans, que no podríem assolir si no hi hagués un entrebanc que haguéssim de vèncer. I aquesta instantània i superlativa imposició mental del bé és d'una vàlua suprema per a detruir l'error. Virtualment no ens deixa covar la realitat de l'errror enlloc; bandeja l'actitud que deixa passar unes quantes hores o uns quants dies abans no ens desvetllem i hi fem contesa, permetent que l'error s'arrapi a la nostra consciència i a la situació externa, i encara l'error al moment i amb una claredat i potència de discerniment que no podríem assolir si no ens giressim vers Déu tan rabents; d'aquesta manera l'error és esclafat i llençat a la foscor, el seu no res nadiu, sovint al mateix moment que treu el cap, i normalment abans no agafi aparentment grans proporcions.

Quan ens encarem amb errors mentals, com la ràbia, la gelosia, la injustícia, l'egoisme, la migradesa, manifestats per mitjà de les persones amb qui hi tenim relació, és de savis no dir gran cosa ni discutir, ans imposar mentalment la llei de Déu. “Ni que caminem a la carn, no lluitem amb les armes de la carn (o sigui amb la paraula i l'enteniment humà); perquè les armes de la nostra guerra no són carnals, ans poderoses en Déu (l'Amor), per a enderrocar bastions, esclafar imaginacions i totes les altes coses que s'exalten a si mateixes contra el coneixement de Déu, i sotmetre tots els pensaments (a dins o a fora) a l'obediència del Crist.” Si obeeixes Déu, i ets doncs, el Fill de Déu, “cap arma que se't giri en contra, prosperarà; i condemnaràs tota llengua que et jutgi. Aquesta és l'heretat del servents del Senyor, i “és meva la seva justícia,” diu el Senyor.” Hem d'imposar mentalment aquesta llei. Ensinistrem-nos a fer-ho inmediatament, automàticament i ben refiats, a tot arreu allà on l'error s'afirmi a si mateix. “Vetlla”, “Prega (percaça el bé, discerneix-lo i imposa'l) sense aturador.” “Actua instantaniament.” Així tothom gaudirà de pau, de joia, i guanyarem la victòria en Déu, -i sovint, més quan l'error és més assertiu, fins que, al final participarem de la victòria final, quan tot error es fongui, per a no tornar mai més.

Hem exposat com vèncer la discordança al reialme mental; la discordança al reialme físic s'ha de foragitar de la mateixa manera. L'aparença de malaltia o de feblesa al cos hauria de ser encarada immediatament pel discerniment i la imposició de les lleis de l'harmonia i de la fortalesa; i el sentit de la pobresa i dels accidents, pel discerniment viu i sistemàtic, i l'afirmació, que la plenitud i el bon endreç són els fets eterns de l'ésser, i que no hi ha fets que els contradiguin. Tot el que sembla contradir-los no és un fet, ans un miratge destructible.

Els afers dels mortals, tant mentals com físics, s'embullen, i s'emboliquen cada cop més, i més enllà de qualsevol solució; però no pas pels veritables Cristians. “Totes les coses treballen pel bé dels qui estimen Déu, el bé,” pels qui L'estimen prou activament per estar sempre a l'aguait de discernir i imposar la Seva llei, primer a la pròpia consciència, i després, a fora, al cercle dels seus afers legítims.

Entrebancs Pel Guariment

(Imprès del Journal de la Ciència Cristiana del juliol del 1909)

No és difícil normalment que un pacient s'adoni que la incredulitat, la manca de comprensió, el pecat, el dubte, el desencoratjament, la por, i la manca de disciplina, endarrereixen o posen pals a les rodes del guariment quan treballa amb la Ciència Cristiana. Però hi ha entrebancs d'una altra mena que surten al pas de l'objectiu desitjat, i que sovint són més difícils de discernir. Aquests entrebancs surten al mig del pas perquè el pacient no ha après la lliçó de donar-se a si mateix. No sap ni què és ni què vol dir, donar-se a si mateix, i doncs, no sap com fer-ho; i quan aquest donar-se no s'ha acomplert, l'afirmació inconscient de si mateix li posa al mig del pas moltes pedres d'ensopec.

Jesús digué als seus deixebles: “Si algú vol ser el meu deixeble, que es negui a si mateix, que agafi la seva creu i em segueixi.” El jo que s'ha de negar o renunciar és la ment mortal que Pau declarà “enemiga de Déu, perquè no s'ha sotmès a la llei de Déu, ni, de fet, s'hi pot sotmetre.” No hi ha gaire gent que hi hagi rumiat a fons en tot això, i hagi cercat amb cura que en diuen les Escriptures; la persona normal, ben altrament, creu implícitament que el camí per a capir la Veritat i el regne de Déu comença allà on som, i que s'assoleix esmenant, desenvolupant i eixamplant el que ja tenim, fins assolir finalment la perfecció. Els qui actuen d'acord amb aquesta teoria fan un error tan radical com el que feren en temps antics els qui deien que podien bastir una torre que arribés al cel, posant els fonaments a la terra. Déu els va confondre i destruí la seva obra, talment com fa amb la feina dels qui mirem de bastir una vida espiritual, i assolir salut espiritual, sobre la base de la ment carnal.

L'apostol digué: “Cap home no pot posar altre fonament del que ja hi ha, que és JesuCrist.” I de bracet d'aquesta declaració, hi trobem aquests mots, “Que ningú s'engany. Si segons el parer del món algú d'entre vosaltres sembla savi, que es torni ximple, per a poder ser savi. Perquè la saviesa d'aquest món, per Déu és una bestiesa.” El fet és que, abans no poguem aprendre gran cosa de la Veritat salvadora, hem d'estar a punt de descartar tots els hàbits de pensament i tot el pretès coneixement que es basi directe o indirectament en el cos o el testimoni dels sentits, entenent que no és veritat, no és fiable ni té valor permanent. En al mesura que hem buidat les nostres ments de “la filosofia i de les mentides inútils de les tradicions humanes que segueixen els camins del món,” estem a punt d'aprendre i d'experimentar els efectes benèfics de la Veritat. Jesús digué: “Si no us convertiu i sou com els infants, no entrareu al regne de Déu. El qui s'humiliï com aquest infant, serà gran al regne de Déu.” I Jesús digué altre cop. “Ningú no pot venir-me a trobar si el Pare que m'ha enviat no l'atrau,” o sigui, no podem portar els nostres jo mortals, les nostres ments carnals davant de Déu. Hem de renunciar a la ment mortal, l'hem de bandejar i deixar que l'Esperit es manifesti a la nostra vida; és així que arribem fins al Crist.

Si no hi renunciem, el jo fa tota mena de fruits que posen pals a les rodes a la demostració de la Veritat i del progrés del pacient. Farem bé de parar-hi esment, no amb la intenció de condemnar els qui ignoren que han transgredit la llei de l'Esperit, ans amb la finalitat d'ajudar a tothom a destapar i a reconèixer l'error, de manera que ens hi poguem girar d'esquena, i poguem fressar la via veritable. Hi ha molta gent que quan es giren vers la Veritat per a trobar-hi ajut, no ho fan perquè estimin la Veritat, ans perquè miren per ells. Cerquen l'ajut de Déu, comptant que els pugui ajudar, però ni els hi passa pel cap que hagin de fer cap sacrifici, tret de pagar diners a un practicant i esmerçar una mica de temps llegint allò que el practicant els hi demana. Al començament no saben que la Veritat els hi exigeix que es facin seva una manera absolutament diferent d'entendre la vida i la salut, i també, en alguns aspectes, una altra manera de viure; però al cap d'una temporada, es comencen a adonar de quines són les exigències de la Veritat, i aleshores ve la prova. Renunciaran al jo que es manifestava a les velles maneres de pensar i de viure, i cercaran la Veritat, perquè és la Veritat, tant si ja n'han rebut o no cap benefici? Si ho fan, són fidels a la Veritat, i si no posen pedres d'ensopec al seu camí, seran guarits a l'hora designada per Déu; perquè hauran acomplert la condició: “Cerqueu primer el regne de Déu, i la seva bonesa, i tota la resta us serà donada.”

Molta gent vol comprar (amb tant pocs diners com puguin) la seva salut, amb el propòsit conscient o inconscient de viure les seves vides de plaers mundans en pic tornin a gaudir de salut. St. Jaume descriu molt bé l'error i el desengany d'aquesta gent: “Demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament, per a poder-vos rabejar a la vostra luxúria. Vosaltres adúlters i adúlteres, no sabeu que l'amistat del món és l'enemistat amb Déu? Qui, doncs, sigui amic del món, és un enemic de Déu .... Déu s'oposa a l'engreït, però dóna gràcia a l'humil. Doneu-vos, doncs, a Déu. Resistiu el diable, i s'allunyarà. Acosteu-vos a Déu, i Ell se us acostarà .... Humilieu-vos davant del Senyor, i Ell us honorarà.”

Quan un individu entén de manera adient la veritat guaridora, sentirà el que Jesús descriu a l'evangeli de St. Mateu: “El regne de Déu és com un home que cercava bones perles. Quan va haver trobat una perla molt valuosa, vengué tot el què tenia i la comprà.” La llicó que se'ns explica aquí és reforçada pels ensenyaments de Jesús quan aconsellà a l'home jove de vendre tot el que tenia i seguir-lo.

Si hem fet el ferm determini de sacrificar-ho tot, si cal, per la Veritat, sovint no se'ns demanarà aquest sacrifici; i és un gran ajut pel guariment que aquest punt quedi ben clar a la ment del pacient, de manera que no caigui en l'hàbit de mesurar el benefici que rep pels diners que n'ha pagat, ans que la seva ment estigui en pau pel què fa a aquest punt, i pugui concentrar-se en els fils de pensament que li són benèfics, no pas en els que li posen pals a les rodes. No estem a punt de ser guarits per l'Esperit, si tota l'estona examinem i jutgem els resultats amb l'actitud crítica dels càlculs mortals. Allò que cal és donar tot el nostre ésser a l'Esperit, per a poder-ne rebre els dons.

L'estudiant a qui realment li agrada allò que estudia no espera que s'acabin els dies universitaris. Si pogués manegar-s'ho, seria feliç esmerçant el seu temps i els seus diners anant a la Universitat indefinidament, i passa el mateix amb la persona a qui li agrada la música. Igualment, si un pacient estima la Veritat per si mateixa, no voldrà córrer i acabar la relació amb el practicant, si el practicant l'ajuda a capir més bé la Veritat. Un pacient que no frisa per treure's de sobre el practicant tan aviat com pugui i estalviar-se temps i diners, ans conrea l'actitud mental d'aprofitar totes les oportunitats per a capir més la Veritat, i sempre està a punt de tornar-hi, com fa la persona normal amb el teatre o amb les excursions, de ben segur serà guarit, i tot el que li cal li serà donat.

N'hi ha que assoleixen un coneixement parcial de la Veritat, però que es diuen a si mateixos i als altres, que no poden creure, si la Veritat no els hi és demostrada pel seu guariment, malgrat tots els senyals que se'ls hi han donat pels guariments d'altres persones. Si hom espera rebre un senyal per creure, normalmen no en rep cap. La raó evidentment és que els qui repten la Veritat demanant senyals externs, volen caminar basant-se en el què veuen, no en la fe o el que entenen. No han donat el seu jo, o la ment carnal, que vol veure les demostracions pel testimoni dels sentits. El jo o la ment carnal té la tendència d'erigir-se en jutge, i dir a la Ciència: “Vine, passa revista davant meu i ensenya'm les teves obres. Si són bones, et creuré.” Pero la ment mortal no pot avaluar la Ciencia d'aquesta manera. La Ciència exigeix més aviat, que la ment mortal, en lloc de jutjar, s'humiliï del tot i digui: “No sóc bona ni digna de jutjar res.”

La gent demanà a Jesús, molts cops, senyals per a poder creure. Jesús forní molts senyals als qui no en van demanar, però als qui en demanaren, els hi digué: “Una generació dolenta i adúltera demana un senyal, i no els n'hi serà donat cap, tret del de Jonàs.” El senyal del profeta Jonàs, tal com s'explica a la Bíblia fóu aquest: l'Esperit manà a Jonàs d'anar a un lloc determinat i fer-hi una feina concreta. Jonàs no obeí la crida, ans agafà el vaixell i anà en la direcció contrària. Fóu llençat al mar, engolit per una balena, i tornat a portar allà on havia començat el viatge, i se li tornà a dir que fes allo que l'Esperit li havia manat. I el mateix els hi passarà a tots els homes mortals. Al final, hauran de fer allò que la Veritat els hi mana; I doncs, com més aviat ho facin, millor. Jesús donà un senyal a l'esceptic Tomàs, però quan Tomàs digué que creia perquè havia vist el senyal, Jesús el blasmà i li digué. “Tomàs, perquè m'has vist has cregut; benaurats els que creuran sense haver vist.”

Hi ha molta gent que quan fan un tractament, fan l'error de dir-se a si mateixos i als altres: “Faré el tractament tants dies, o tantes setmanes, i si no em guareixo, ho deixaré.” Aquesta és una altra temptativa de la ment carnal de posar condicions i límits a la Veritat, mentre que l'exigència de la Veritat és que la ment carnal s'agemoleixi del tot. Jesús digué: “No és la teva feina saber el temps ni les estacions, que el Pare ha posat sota el Seu poder.” I encara digué: “El Fill de l'home vindrà a l'hora més impensada.” Si no tinguéssim la gosadia de dictar el temps i les estacions a l'Esperit, i li deixéssim fer la Seva via, gaudiríem de l'actitud mental adient per a ser guarits en pocs dies, en lloc de les setmanes que es consumeixen sota les nostres condicions. La veritable actitud mental és aquesta: “Que no es faci la meva voluntat, ans la teva.” Sovint els pacients, quan el guariment s'ajorna, cauen a la temptació de jutjar les obres de l'Esperit comparant el seu cas amb el d'algun altre que ha estat guarit més de pressa. Jesús desaprovà radicalment aquesta actitud a la paràbola del capítol vint de Mateu. El Crist, la Veritat només pot donar enteniment, abundor, santedat, guariment, i la joia de l'Esperit. A la paràbola aquests dons són simbolitzas pels “cèntims.” No ens podem plànyer si per a fer-nos-els nostres hem de treballar una hora o dotze hores, dotze dies o doze mesos. La nostra feina és fer via i ser-hi fidels.

Tampoc no hauríem d'envejar ningú ni jutjar la situació comparant-la amb el cas dels que s'han guarit més de pressa. Sovint els qui es guareixen ràpid no arriben a copsar la Veritat de la Ciència d'una manera tan clara, i si ens cal capir del tot la Veritat abans que el guariment s'acompleixi, no ens n'hem de plànyer, ans estar contents que amb una mica de temps i d'esforç la poguem entendre. Frisar i voler afanyar-se posa pals a les rodes del guariment. Molt sovint el pacient no se n'adona fins que no ha assolit i assimilat una nova manera absolutament diferent de veure la vida i la salut. Aquest fóu el cas de l'autor. Van passar moltes setmanes esgotadores fins que no començà a veure els efectes del tractament, fins que no acceptà la Ciència Cristiana tal com Jesús l'ensenyà i practicà. Quan la va capir el guariment fóu ràpid i pregon.

St. Pau ens diu: “No t'emmotllis a aquest món; sigues transformat pel renovellament de la teva ment, que puguis demostrar la voluntat bona, acceptable i perfecte de Déu.” Sembla que estiguem malalts, només perquè acceptem una identitat falsa, i hem de deixar enrera aquesta ment falsa, que s'emmotlla a la manera de pensar del món, i identificar-nos amb la Ment de l'Esperit, que és la Ment de la salut, de la joia, de la fortalesa, de la pau i de la vida eterna. Acomplir aquesta transformació és la tasca més gran, més cabdal i més benèfica que cap ésser humà ha fet o pot arribar a fer. I assolir aquesta transformació de l'enteniment i del discerniment, sovint demana setmanes, i de vegades mesos. Si ens cal tot aquest temps, no hauríem d'estar a punt d'esmerçar-ne tant com calgui per a capir del tot i fer nostre la Ciència de la Vida eterna, i assolir mentre fem aquest procés la nostra salut permanentment, igual que esmercem temps i diners aprenent la ciència de l'àlgebra, de l'astronomia o de la química?

A la Bíblia hi trobem moltes exhortacions que ens conviden a ser pacients i constants mentre som guarits per l'Esperit, Déu. Fem una ullada atenta a aquestes ratlles, diuen molt: “Sabem que, fins ara, tota la creació gemega i pateix plegada. I no només ells, ans també nosaltres, que gaudim dels primers fruits de l'Esperit, fins i tot nosaltres, gemeguem per dins, esperant amb joia la redempció del nostre cos. Perquè som salvats per l'esperança, però l'esperança que es veu no és esperança, perquè allò què l'home veu, per què ho ha d'esperar? Però si esperem allò que no veiem, hem d'esperar-ho amb paciència.”

Els pacients sovint asumeixen inconscientment un esperit de prepotència, que va molt en contra seu. Diuen, “He fet tan bé com he sabut allò que el practicant m'ha dit, he pagat, i he mirat sincerament de no fer cap pecat. No entenc perquè no em guareixo.” Si el pacient pot fer aquesta afirmació sincerament, postser li manca una cosa, donar-se totalment amb amor. Sense amor, fem totes aquestes coses amb esperit calculador, amb un esperit de negociació, dient-nos a nosaltres mateixos que puix hem fet això i allò, tenim el dret d'esperar-ne això i allò a canvi. Però l'amor no calcula ni negocia mai. Un amant esmerça el temps i fa regals a la seva estimada sense esperar-ne res a canvi tret del seu amor, i cerca noves maneres de servir-la i plaure-la sense aturador. No calcula ni hi negocia, ni tan sols li passa pel cap. I puix se li acosta amb aquesta actitud, ni que al començament la seva estimada sigui reservada i dubti, arriba el moment que se sent predisposada a donar-li el seu afecte sense cap reserva.

Si cerquem, doncs, la Veritat, no per allò que ens pot donar, ans perquè realment l'estimem i volem esmerçar el temps i els diners que calguin per a assolir-la i servir-la, aleshores les seves riqueses ben de pressa esdevenen nostres. La manera adient de cercar la Veritat s'expressa en aquestes paraules dites de cor: “T'accepto a l'hora bona i a l'hora dolenta; a l'hora de la riquesa i a l'hora de la pobresa; a l'hora de la malaltia i a l'hora de la salut; a l'hora de la prosperitat i a l'hora de l'adversitat; per a estimar-te i amanyagar-te; per a fer-te meva per sempre; i et dono tots els meus béns terrenals.” La Veritat, si la cerquem d'aquesta manera, no ens amagarà les seves benaurances.

Refiar-se De Déu

Tret d'apaivagar la por i el neguit, que ja és molt si realment s'acompleix, no ens fa gaire bé posar els nostres afers mortals a les mans de Déu d'una manera orba, pensant que Ell en tindra cura i ens els posarà a to. Déu no posa a to els afers mortals, perquè els afers mortals són només una visió erronia de les coses. Déu i les Seves obres i totes les coses que Ell afaiçona, són immortals.

Imaginem-nos que algú hagués de solucionar problemes matematics, i digués: “Bé, poso aquest problema a les mans del Principi de les matemàtiques perquè me'l solventi.” És cert que la solució d'aquests problemes només es pot trobar aplicant el principi de les matemàtiques; tanmateix la persona que vol solucionar el problema hi ha de fer quelcom. Ha d'entendre les matemàtiques, i fer servir aquest coneixement per a solucionar el problema, o ha de cercar algú que hi entengui prou per a solucionar-li el problema.

De la mateixa manera, per a vèncer les malalties, l'home ha de capir Déu i aplicar conscientment aquest coneixement per a desempallegar-se'n; o ha de cercar algú que entengui prou Déu i les encari per ell, altrament les malalties no seran vençudes. Ni la fe cega més gran no les farà fora; ni les faran fora pregàries o peticions a un hipotètic Déu, que hom s'afigura que ha creat o permès aquestes malalties, un Déu que espera que la gent li demani el guariment per a foragitar la malaltia. Aquest Déu no existeix.

La Ciència Cristiana ens ensenya la manera de capir Déu, i de fer servir aquest coneixement per a vèncer el pecat, la malaltia i la pobresa que experimentem; i un dia o altre, en aquest o en un estadi futur de creixement, la comprensió més refinada de Déu que assolirem ens permetrà de vèncer per sempre el nostre sentit de la materialitat i de la mort.

El fet que els homes emprin les lleis de les matemàtiques per a solventar problemes demostra que tenen l'absoluta certesa que l'aplicació adient d'aquestes lleis crearà uns resultats exactes i útils; i demostren que es refien d'aquestes lleis estudiant-les i emprant-les intel.ligentment, no pas dient que se'n refien, però negligint-ne el coneixement.

El refiar-se de Déu que té resultats efectius, exigeix no només conèixer i capir en detall i a fons les lleis de Déu, ans un coneixement pràctic i a l'abast d'aquestes lleis. Per exemple, abans que un nen pugui aprendre la taula de multiplicar per a fer-la servir pràcticament, les expressions “Tres per quatre dotze,” “Cinc per sis trenta,” i tota la resta, s'han d'il.lustrar amb exemples, de manera que el nen n'entengui ben bé el sentit. Després ha de memoritzar les taules. Això li exigeix aplicació, concentració, pensament, repetició i disciplina; pero fins i tot quan ja sap les taules i les pot recitar sense rumiar-hi, encara li manca el coneixement pràctic per a fer servir al dia a dia. Per exemple, imagina't que al noi se li dóna un problema, multiplicar 465 per 23. Quan ha de multiplicar 5 per 3 pot ser que només arribi a saber-ne el resultat si recita tota la taula de multiplicar; ha de fer, doncs, el procés, “Tres per una és tres,” “Tres per dos, sis,” .... fins que arriba a “tres per cinc, quinze.” Amb aquest procés arriba a la veritat que cerca; però encara no en té un coneixement independent.

Imagina't que al moment que el nen sap les taules de sumar, de restar, de multiplicar i de dividir, de memòria, sa mare el fa anar al mercat a comprar sis taronges que costen cada una tres cèntims, i li dóna un quart de dòlar per pagar-les; i imagina't que la dependenta que li cobra les taronges és deshonesta, i li dóna al noi quatre cèntims de canvi, en lloc del set que li hauria de tornar. El nen, no gaire segur del raonament matemàtic que aquest compte implica, queda confós. Sap que no li han tornat el canvi bé, i tanmateix el coneixement que té dels fets no és instantani i a l'abast just en aquell moment. Li diu timidament a la dependenta que no li ha tornat bé el canvi, i la dependenta, amb una actitud de seguretat, li diu: “ El canvi està bé.” “Però, però,” gatgeja el nen. “Vés, t'he dit que el canvi està bé,” crida la dependenta, i com que no n'està prou segur per plantar-li cara, el nen marxa cap cot. Si hagués assolit un domini independent i instantani del problema, quan la dependenta hagués provat d'ensarronar-lo, un esguard de sorpresa s'hauria dibuixat instantàniament i automàticament a la seva cara, i això, probablement hauria fet saber a la dependenta que el seu propòsit no treuria cap a res, i hauria dit: “Oh, perdoni, no li he tornat bé el canvi.” Però si la dependenta hi hagués insistit, amb quina seguretat tan absoluta i positiva el nen no hauria reclamat el seu dret!! hauria reclamat el que se li devia fins que li haguessin donat. Un coneixement instantani i a l'abast de la veritat l'hauria protegit de la imposició.

De la mateixa manera, quan hem après les lleis de Déu, i ens les hem gravat a la consciència meditant-hi, repetint-les i emprant-les, al moment que una suggestió contrària, a dins nostre o a fora, es presenta a la nostra experiència, automàticament i instantàniament ens quedem bocabadats que la pressumpció d'un pensament o circumstància afirmant o fent passar res pel pensament o a l'experiència contrari a les lleis de Déu es pugui presentar; aleshores estem protegits de tot patiment i de tota pèrdua, una protecció que cap grau de coneixement que no hàgim assimilat tan pregonament a la consciència ens pot fornir.

És útil, doncs, declarar i mirar de discernir sovint, molts cops cada dia, que l'amor, la joia, la pau i el refiar-se de Déu són les lleis de Déu, i doncs, del nostre ésser; que quan tolerem la por, el neguit, la frisança, o la tristesa, incomplim la llei, i vivim una mentida; que l'harmonia, la salut, la fortalesa, l'acció, la vida, expressen les lleis de Déu, i quan tolerem, sense encara-nos-hi, pensaments o sensacions i sentiments de malaltia, de mal, de feblesa, d'innacció, o de mort, incomplim la llei, i vivim una mentida. El qui, doncs, grava bons pensaments a la seva consciència, fins que els té ben presents i a l'abast quan li calen, i que emmotlla la seva vida a la llei divina, no patirà gaire, ni mentalment ni físicament, i no perdrà gran cosa a cap nivell.

Contents a l'Hora de la Tribulació

Un Científic Cristià digué un cop a un amic seu: “Em penso que no hi ha ningú, avui, en aquesta ciutat que se senti més ric que jo.” “Per què?” li replicà l'amic, “Què et fa sentir tant ric, avui?” “El meu sentiment neix d'un problema financer,” fóu la resposa. “Els darrers dos mesos no he pogut pagar el lloguer.” “No entenc que aixo et faci sentir ric,” li digué l'amic bocabadat; “Em fa l'efecte que hauria de ser ben bé al revés.” “Si,” li contestà l'home, “Ja m'imaginava que em diries això. Sé que els teus negocis darrerament t'han fet perdre el son, i és per això que he fet aquesta afirmació, per a explicar-te perquè em sento ric malgrat les circumstàncies que he esmentat, ni que certament, si pogués, m'agradaria més no tenir cap deute, ni passo per alt els drets de l'amo del pis que deprés esmentaré.” Aleshores l'home enfilà la disertació que llegireu tot seguit:

“A les Escriptures se'ns exhorta a ser rics davant de Déu,” a “aplegar tresors al cel,” i a “cercar el regne de Déu i la Seva bonesa.” A la Bíblia se'ns hi diu que les úniques veritables riqueses són les espirituals, les riqueses de la consciència, que només vénen de Déu. Tothom cerca la “felicitat,” però ben pocs saben què és realment o com assolir-la. La felicitat no és res més que estats desitjables de consciència, i els únics estats desitjables de consciència, que poden allargar-se per sempre són els que es basen en el discerniment de Déu, el Bé, i la Seva manifesació a l'enteniment dels homes. Déu és l'únic creador, l'únic poder, l'únic governador, l'únic legislador. Déu és present arreu, i fidel a la seva naturalesa, es manifesta sempre com amor, joia i pau. I doncs, l'amor, la joia i la pau són la llei de l'univers, la llei de l'ésser, la llei de l'enteniment de tot home. Quan hom discerneix, doncs, que l'amor, la joia i la pau vénen de Déu i hi tenen el fonament, i que no vénen ni de les coses materials ni dels homes, realment viu; però quan hom té por, dubte, tristesa, angoixa, pressentiments, o qualsevol estat mental contrari a l'amor, a la pau, a la joia, i a la confiança en el bé, transgredeix la llei del seu ésser, i viu una mentida; o sigui, no viu gens ni mica, puix una falsa vida, no és vida. No hi ha vida real que no sigui una manifestació de Déu, que no expressi amor, pau i joia. Qualsevol altra aparença de vida és només un contrafaïment, una aparença que no és real. Si realment volem viure, hem de manifestar o reflectir Déu, el Bé.

L'amor, la joia i la pau que ens pensem que tenim perquè gaudim de possessions materials, o de relacions socials agradables, però que no són espirituals, no són l'article genuí; són només una falsa imitació, tenen un fonament fals. Pero l'amor, la joia i la pau que sabem que es basen en Déu, i que tenim perquè som conscients de la justa relació amb Déu, són els estats de consciència desitjables que són les úniques riqueses veritables. Aquestes riqueses són “la perla preciosa”, i per assolir-les, val la pena que l'home deixi enrera, si cal, tota la resta.

Molta gent té l'hàbit de cercar l'amor, la joia i la pau a fora, a les circumstàncies exteriors i a la gent, i no girant-se vers Déu. Des d'una perspectiva humana, els homes no van darrera de les riqueses espirituals més que no van, de manera natural, darrera de l'educació matemàtica o de l'educació musical. Les riqueses veritables s'han de guanyar a pols, com tot el que val la pena, en aquest món. De fet, és tan poc natural per l'home carnal viure a la consciencia espiritual i ser ric espiritualment, com n'és viure a l'aigua. I de la mateixa manera que els homes poden aprendre a viure a l'aigua força estona, també poden aprendre a viure a l'Esperit gran part del temps i gaudir de la vida espiritual, independentment del què passi al món, a la matèria, i amb la gent. Aquest exemple ens ajudarà a capir més clarament el procés que hem de fer per aprendre a viure una vida espiritual, i ser, doncs, veriablement rics.

Imagina't que un noi s'ha posat al cap d'aprendre a nedar. Farà bé si comença a practicar a les aigües somes. Al començament nedarà allà on pot fer peu al moment que vulgui, sense que l'aigua el cobreixi. Però no estarà content amb si mateix ni es considerarà un bon nedador fins que no hagi assolit l'habilitat de nedar en aigüe fondes, i romandre-hi una hora tirant curt. No s'hauria d'afanyar a anar a les aigües pregones, però quan hi vagi no se n'hauria de doldre, ans alegrar-se'n. Quan ja fa estona que no fa peu i només l'aguanta l'aigua, torna cap a la riba; I quan ja és a la terra, pot gaudir de la satisfacció de saber que és un nedador digne d'aquest nom. Per a ser-ne, ha d'haver estat força estona a l'aigua i practicar.

Un home que es fa el propòsit d'assolir la vida de l'Esperit i a l'Esperit, no pot aprendre a recolzar-se a la consciència espiritual de cop, de la mateixa manera que no pot aprendre a nedar de cop. Ha de començar a aprendre a recolzar-se a l'Esperit de mica en mica, cada setmana i cada mes que passa, i llevar la seva dependència cada cop més de les coses i de les persones, per a ser feliç. Així, a mesura que creix espiritualment, arriba a poder servar la pau i la joia a la consciència practicament sense mitjans materials on recolzar-se; i quan una persona, que ja té una experiència considerable a la vida Cristiana es troba sense puntals materials, en lloc d'estar neguitosa, dolguda o esfereïda, s'hauria de dir a si mateixa: “Els fonaments materials on normalment em recolzava per a sentir-me joiós, en pau i refiat, ara, de moment, són fora del meu abast; sóc a les aigües pregones de l'Esperit. I em pregunto, si ara, no puc refiar-me de l'Esperit, Déu, per a viure refiat, joiós i en pau, basant-me en el discerniment de la presència del bé espiritual. Un home amb la meva experiència religiosa, no hauria de veure aquesta mancança de suport material com una calamitat, ans com un temps de prova, per a poder verificar com n'és de ferma realment la meva confiança en Déu; i si veig que puc viure joiós sense o amb ben pocs béns materials a la vista que puguin ser motiu de joia, i amb temptacions externes que em diuen ben bé altrament, hauria d'estar content de la meva situació actual, igual que el noi que vol aprendre a nedar, està content en veure que reïx de nedar a les aigües pregones.” Un home no pot realment saber si és un bon nedador o no, mentre faci peu. Igualment, un home no pot saber si està ancorat fermament a l'Esperit, si no ha passat la prova de perdre tot el fonament material de la felicitat. Quan un home ha passat aquesta experiència, quan ha nedat a les aigües fondes amb Déu, i ha vist que pot viure joiós i en pau malgrat la migradesa material, aleshores pot tornar a una condició de plenitud material; però fins i tot, quan torna a fer estada enmig de l'abundor material, com abans, hi viu amb una altra consciencia. Ara sap que pot viure de l'Esperit, si cal, una cosa que abans no sabia. Pot dir amb St. Pau: “he après com viure al bell mig de l'abundor i de la migradesa.” Quan creixem espiritualment, és gairebé inevitable, que siguem posats a prova, i normalment aquest temps de prova arriba. Si en som dignes, si en lloc de gemegar, doldre'ns i esfereir-nos, ens plantem sobre el nostre coneixement i discerniment de Déu i de les Seves manifestacions, i decidim ser feliços, passi el que passi, fins i tot més, perquè l'hora de ser dignes de ser posats a prova ens ha arribat, aleshores invariablement, no passa gaire temps sense que el proveïment dels béns humans usuals ens sigui rescabalat; però si no demostrem que podem viure joiosos i en pau sols amb Déu, se'ns farà aguantar la mancança material, o les experiències recurrents que ens temptem a ser infeliços, fins que aprenguem la lliçó de ser feliços només amb les possessions espirituals. Sembla que no hi ha cap manera d'escapolir-se-se d'aquest temps de prova, i segurament és essencial per al nostre creixement espiritual que no ens en poguem escapolir, fins que no n'hàgim après la lliçó que se'ns demana. D'aquesta manera podem capir el sentit de l'experiència de St Pau, d'“estar contents a l'hora de les tribulacions.”

És des del punt de vista d'aquest discerniment que la pèrdua dels mitjans materials de proveïment poden ser per l'home una clara oportunitat de sentir-se ric, ric del discerniment del bé espiritual, que és l'única riquesa real.

Però ens podem preguntar: “I què passa amb l'amo del pis a qui no se li ha pagat el lloguer? Potser li cal. Què podem dir des del seu punt de vista?” la resposta, òbviament, és que el llogater hauria de pagar el lloguer, cosa que de ben segur faria, si pogués. Si el llogater no pogués pagar, no li serviria de gran cosa amoinar-s'hi, neguitejar-se o tenir por; lliscar dins d'aquest estat mental li emboiraria la intel.ligència, li xuclaria la força, i , doncs, no l'ajudaria gens ni mica a trobar la manera de pagar el lloguer.

Però, determina Déu un temps de prova per a què un dels seus fills en tregui un avantatge espiritual real carregant el feix aparentment a l'esquena d'un altre? No. “Déu no fa diferències entre les persones.” “Déu és llum i en Ell no hi ha gens de foscor.” Déu crea només el bé absolut, i resta només dins la consciència del bé absolut. És immortal i no crea allò que se li oposa. Ni crea ni afaiçona els afers materials. Els homes viuen a les fosques, i només albiren la claror i hi sojornen en fer el seu camí vers la consciència divina. “L'home natural no rep les coses de l'Esperit de Déu ...; perquè són discernides espiritualment.” Si l'amo del pis ha après prou la seva lliçó espiritual respectant la manera real de solventar els problemes de la humanitat, no s'haurà de carregar aparentment el feix d'ajudar el creixement espiritual d'un altre; però si no ha après “a viure a l'Esperit i a caminar amb l'Esperit,” també aleshores li cal l'experiència de patir la mancança material, fins que es desvettlli, i aprengui la seva lliçó espiritual.

Mirarem de descriure tan bé com poguem la vida que és simplement i sobretot humana. Un infant neix i puja en una bona família. Va a l'escola i a la universitat, i és diligent i estudiós. Compleix la llei moral i viu entre mig dels homes sense que se li pugui fer cap retret. Es casa amb una noia de bona família, educada, refinada i de bon caràcter. Tenen fills, que són l'admiració de tots els qui els coneixen. Abans de casar-se l'home havia entrat al món dels negocis. Era i és intel.ligent i es guanya bé la vida. Paga el seus deutes al moment que toca. Té una bona reputació i n'està cofoi. Els homes en diuen: “La seva paraula és de fiar.” Pot demanar diners a un interès raonable a qualsevol banc, perquè saben que és honest, els negocis li rutllen i té propietats. Ell i la seva família van a l'església de manera regular, i ajuden l'església economicament. Tots es belluguen dins dels cercels socials més refinats.

Tot això pot ser, i de vegades és, allò que St. Joan, desaprovant-ho, en diu, “l'urc de la vida,” al text que ve tot seguit: “No estimeu el món, ni les coses del món; perquè si un home estima el món, no té l'amor del Pare; perquè tot el que és al món, el desig de la carn, el desig dels ulls, i l'urc de la vida, no són del Pare, ans del món. I el món i els seus desitjos, passen; però el qui fa la voluntat de Déu viu per sempre.” L'home que hem descrit, es pensa, i ens diria, si li preguntéssim que és un bon home; però no ha analitzat mai el seu pensament de ben a prop. De fet, si hi pensa gens, té el sentiment implícit, que és bo, que és honest i just, que és diligent i intel.ligent, que ha creat un negoci i s'ha fet una posició, que s'ha guanyat treballant de valent la seva propietat i el seu lloc a la societat, que està segur al bon lloc que s'ha fet. Si aquest és el cas, el sentit de la seguretat, de la pau i de la joia resten sobre fonaments materials i humans falsos, que probablement hauran de ser escombrats de sota els seus peus perquè es pugui desvetllar i capir quins són els fonaments veritables de la seguretat i de la joia, o sigui el coneixement de l'Esperit, Déu, i no els béns materials i el parer dels homes. Aquest home encara no ha entès el sentit de les paraules de Jesús: “Per què dieu que sóc bo? Només n'hi ha un de bo, Déu.” Encara no s'ha fet seu el passage de les Escriptures que diu: Refia't del Senyor de tot cor, i no et fiïs del teu enteniment; reconeix-Lo en tots els teus camins, i Ell menarà els teus passos.”

Però quan aquest home hagi passat la seva hora de prova i n'hagi reeixit (i sortós és el qui reconeix ben aviat l'oportunitat de la prova i el sentit que té, quan arriba) i hagi demostrat que pot viure joiós sense cap quantitat especial de béns mundans, aleshores, molt probablement, totes les possessions externes que tenia, li seran rescabalades i multiplicades; però que estigui a l'aguait de no deixar arrossegar el seu cor vers les riqueses materials, que no se'n refiï. Que sigui diligent a “aplegar tresors al cel (a la consciència espiritual) on ni les arnes ni el rovell se'ls mengen, i on no hi entren els lladres a furtar-los.”

.................................................................

El Mal No Té Origen, Déu, el bé infinit, ha creat tot el que existeix, i el Bé no crea mai el seu oposat, de la mateixa manera que la llum no pot crear les tenebres. El mal, doncs, no ha estat creat i no pertany a la realitat. De fet, és un aparença sense fonament. I doncs, un miratge; res.

Quan la Veritat esdevingué una mentida? La resposta és que la Veritat mai no ha esdevingut una mentida. Quan començà el mal, el miratge, el no res? La resposta és el mal, el no res, no ha començat mai.

Filosofar sobre l'origen del no res ha consumit tant de temps i energia, que si tot aquest temps i energia s'haguessin esmerçat contemplant la Veritat que guareix, hauríem demostrat més salut i més bé.

Tots els pecats i els mals són disbarats, i Déu no fai mai disbarats. És la ment mortal, doncs, la que fa els seus disbarats, i Déu no és l'autor ni del pecat ni del mal.

La Virtut Per La Fe

La virtut (rigtheousness) antigament es pronunciava “right-wiss-ness” (rigth-wise-ness). Vol dir, fonamentalment, un bon sentit, i abasta l'enteniment clar i els bons sentiments. És primer de tot una condició de la consciència, i només en segon lloc una qüestió de conducta externa.

El sentit de “Fe” a les Escriptures, no és sinònim del mot “confiança.” “Consciència divina” o “Discerniment espiritual” n'expressen més bé el sentit. Al llibre Ciència i Salut (pàg. 209) la Sra. Eddy hi diu, “El sentit espiritual és la capacitat constant i conscient de capir Déu.” La frase “La virtut per la fe,” es podria expressar amb aquests mots, “el bon sentit que és, de fet, la consciència divina.”

És impossible de copsar res de manera adient, si no en sospesem les qualitats i atributs. Per exemple, podem parlar de l'or de nom, però només el podem copsar per la grogor, la duresa, l'opacitat .... de la mateixa manera, podem sentir a parlar de Déu de nom, però només sentirem, capirem Déu, si sentim l'amor, la joia, la pau, la fortalesa, l'harmonia, la llibertat, i les altres manifesacions constants i immutables de Déu. Al cas de l'or, no copsem immediatament i per força totes les seves qualitats, com ara la mal.leabiliat i la ductilitat, ni que, com ja hem dit, no ens en podem estar de sentir les qualitats de la grogor, de la duresa i de l'opacitat, si copsem l'or d'alguna manera. Quan comencem a copsar Déu, no per força, al començament, el podem sentir com fortalesa, harmonia (salut), llibertat, vida; però no el podem copsar gens ni mica si no podem sentir amor, joia i pau. I Déu és copsat, si és copsat, pel contacte mental directe. El sentim definitivament mentalment igual que sentim físicament el vellut o el pètal d'una rosa. No discernim Déu-amor, Déu-joia, Déu-pau, Déu-fortalesa en les persones o en les coses, ans dins nostre; l'amor, la joia, la pau, l'honestedat, la franquesa, la fortalesa, l'harmonia, la llibertat, la vida, que sentim interiorment com els atributs immutables i constants de Déu, són “la virtut per la fe.” Quan aquestes qualitats reposen sobre una base material o mortal són imitacions falses i no ens en podem refiar, i val la pena il.lustrar i examinar perquè és així.

Imagina't que un ésser humà n'estima un altre, i que aquest altre es mor o marxa lluny. Immediatament la joia de l'amor humà canvia i al seu lloc hi trobem el dol. Si el que és estimat no correspon i estima una tercera persona, aleshores l'amor humà pot esdevenir un motiu de gelosia. Si la persona estimada emmalalteix, l'amor humà ens fa sentir basarda. Si la persona estimada fa determinades accions, l'amor humà canvia i pot esdevenir odi. Però el nostre sentit de l'amor diví, si en gaudim, “no falla mai.” I això és perquè aquest amor és només entre Déu i nosaltres, i Déu no canvia mai, i no ens cal canviar el sentiment que en tenim, passi el què passi al món de la matèria i de la gent. La mare d'una familia que patia problemes econòmics digué amb recança que per ells aquesta situació era estranya perquè tots els vint anys de casada, sempre havien anat a dormir tranquils sabent que no devien res a ningú, i ara aquest neguit de no tenir prou diners no els hi deixava aclucar els ulls, malgrat tot però pensava que havia d'estar agraïda d'aquests vint anys de pau i no gemegar dels seus problemes actuals, perquè hi havia molta gent que encara s'ho passaven més malament. De fet, els seus vint anys de pau a la matèria, no van ser cap guany veritable i durador. Foren només un contrafaïment de la pau. Si la pau hagués estat de debó, si hagués estat la pau de la consciència divina, hauria passat la prova d'aquest temps de confusió. De fet, si la família hagués gaudit de “la virtut per la fe,” haurien demostrat probablement la saviesa d'evitar aquest desastre finacer.

Quan era un home jove, l'autor atrafegat amb tasques religioses, no podia capir perquè l'honestedat d'un home irreligiós, que deia la veritat, complia les seves promeses, i pagava els seus deutes, no era tan bona com qualsevol altra honestedat, i de fet, perquè no exemplificava l'única honestedat que existeix. Ara és fàcil de veure que l'honestedat del món és la “política més bona,” que ha nascut de l'experiència o és una imitació de l'honestedat que el món manlleva d'una veritable deu espiritual. Aquesta honestedat del món, ni que indubtablement més bona que la manca d'honestedat, és només un contrafaïment i no aguantarà les proves difícils sense defallir com les aguanta l'honestedat que és nada de la consciència divina.

Mercès a la Ciència Cristiana ens adonem que hi ha molts mestres de la fe Cristiana, que realment no tenen gaire “virtut per la fe,” per no dir gens. Es pensen que en tenen, però s'enganyen a si mateixos perquè no entenen què és realment la fe; es pensen que és creure algun credo o “pla de salvació,” o “creure en Crist” sense entendre'l ni aplicar la seva llei. Aquesta mena de virtut no és diferent de la del món, que té un fonament “natural,” i de la qual St Pau en digué, “l'home natural no rep les coses de l'Esperit de Déu.”

No hauria de ser difícil de discernir que la fortalesa, l'harmonia, la llibertat del cos i de la ment que són el fruit de la consciència divina, tenen un altre origen, i resten sobre un fonament diferent de la fortalesa, la salut i la llibertat que semblen les condicions del cos quan gaudeix del seu estat natural. De fet, són només contrafaïments dels valors genuïns i no aguanten la prova de la pressió i la tensió.

La puresa que s'assoleix quan capim l'Amor és immesurablement més forta d'aguantar la temptació que no pas la puresa “natural”; de fet, si hom assoleix un pregon discerniment de la fe-puresa no és gaire susceptible de patir grans temptacions. El príncep d'aquest món ve i no hi troba res, cap impuresa; i això li passa a tots nivells al qui ha assolit la “virtut per la fe.” Aquesta virtut, a l'hora difícil, en lloc de fallar esdevé més activa i llueix amb més esclat.

“Us aconsello,” diu el Revelador, “que em compreu or refinat al foc per a poder ser rics; i vestits blancs per a poder-vos abillar i no es vegi la vergonya de la vostra nuesa.” El qui gaudeix de la “virtut per la fe,” té aquest or refinat al foc, i no defuig la prova de foc. Igual que un matemàtic es fa més traçut amb cada problema que fa i soluciona, i no amb els que deixa de banda, també l'home conscient de Déu sap que esdevé espiritualment i joiosament ric, no amb les maltempsades humanes que defuig, ans amb les que encara, hi treballa -temps, si cal- i solventa mitjançant el coneixement i el poder de Déu; i com més difícil el problema, més gran la joia de treballar-hi, i més gran el guany en solventar-lo. La virtut per la fe fa que l'home miri les maltempasades, no com un neguit i un feix, ans com una gran oportunitat. Li forneixen el foc on hi pot refinar el seu or i fer-se realment ric. Encarant-les, “se n'alegra igual que l'home fort es deleix de córrer una cursa.”

Quan s'encara amb situacions difícils, a l'home que té la virtut per la fe no li passa mai pel cap de tolerar el dubte, la por, els pressentiments, la ràbia, l'enveja o el dol. Les seves emocions són en Déu i sap que està molt més bé, ni que tingui problemes, que els que reposen en l'harmonia i la dolçor del món; perquè “l'amistat del món és l'enemiga de Déu,” i l'enemiga de la joia espiritual. “El regne de Déu no és menjar i beure (i altres riqueses humanes), ans la virtut (consciència divina), la pau i la joia de l'Esperit Sant.” Diu el poeta:

“Amb els mateixos vents,
“Un vaixell va cap a l'est, i l'altre cap a l'oest.
És cap on s'estenen les veles no pas d'on bufa el vent,
que ens assenyala el camí.
Com els vents del mar sobre les ones del destí,
Quan viatgem per la vida,
És la fermesa de l'Ànima la que decideix l'objectiu,
i no pas el vent o el conflicte.”

La majoria de la gent té massa urc humà i massa poc del que podríem anomenar urc espiritual, aquesta actitud que Jesús va definir quan digué: “Si m'honoro a mi mateix, el meu honor no és res. És el meu Pare qui m'honora.” En va ser un exemple, quan com el fill d'un fuster de la menyspreada vila de Natzaret, sense diners i sense llar, es posà dret davant dels escribes i dels Fariseus, els governants de la seva gent, rics, de bona família, amb una moralitat arrelada en la justícia humana i eclesiàtica, i els hi esbotzà que eren uns hipòcrites i uns mentiders. Els hi digué: “Sou fills del vostre pare, el diable, i féu les obres del vostre pare.” Jesús exemplificà un altre cop la veritable autoexaltació quan va rentar els peus dels seus deixebles i els digué: “El més gran d'entre vosaltres, que es faci el vostre servent.” El qui gaudeix d'un coneixement de Déu més veritable i pràctic, passa a davant dels altres, malgrat que siguin més rics, de més bona família, o tinguin més cultura, o una posició social, política o eclesiàstica més elevada. Pot blasmar els qui segons el món li són superiors si l'ocasió li exigeix, però no es farà enrera a l'hora de servir els més humils quan calgui. Aquell qui es respecta espiritualment a si mateix (que de fet, és respectar Déu) apel.larà sense dubtar-ne a l'autoritat més alta, a Déu, quan sigui cridat a l'estrada del judici públic, i no pot estar-se'n si vol honorar el Pare que representa. Un escriptor a l'Herald de Sió, tal com es cita al Journal de la Ciència Cristiana, diu amb tota la raó: “El silenci és més gran que la paraula humana. El silenci del Crist davant de la falsia i dels seus detractors era diví. El vici, quan és exposat i criticat, no pot callar; les seves esperances rauen en la paraula enganyosa i seductora. La Virtud, d'altra banda, pot permetre's el luxe de la calma, puix no ha d'amagar cap error.” L'urc espiritual (idèntic que la humilitat espiritual), pot explicar les seves accions en nom de l'amistat, o per ajudar el món, o per a servar la unitat d'acció dels qui treballen per un objectiu comú.

L'urc humà glorifica els avantpassats de renom, la riquesa, la cultura, els assoliments que el món valora, les promocions polítiques o eclesiàstiques, l'eminència social, i la justícia convencional, que són, en alguns casos, prou bons i fins i tot desitjables al lloc que els hi pertoca; tanmateix al qui és orgullós humanament li pot agafar pànic quan és encarat per la perspectiva d'una fallida financera, però ser indiferent a la seva insolvència espiritual, al fet que no ha estat mai a punt de retre a Déu, quan se li demana, al temps que li toca o fora de temps, l'eterna puresa, la joia i la pau de Déu que Li devem, i que tot home té l'honor espiritual i el deure d'exemplificar contínuament davant dels altres homes. Els servidors de l'urc humà s'avergonyirien de no anar vestits com cal; i tanmateix a la més mínima, exposen la seva nuesa mental, palesada pel seu neguit, la seva por, la seva gelosia, el seu dubte, la seva tristesa ..... L'urc humà no s'avergonyeix de no anar abillat amb “vestits blancs,” l'única roba veritable.

Qui vol atènyer la “fe virtuosa”, primer de tot ha d'adonar-se de la diferència que hi ha entre aquesta “fe virtuosa” i la virtut “natural.” Després, l'aprofundiment i l'eixamplament del sentit intern, directe, del contacte mental amb Déu es fa mercès al creixement que ens forneix l'experiència, i sobretot, als reptes i als destrets. Aquesta consciència divina, que arriba de mica en mica, transforma la mentalitat, foragita gradualment tot pecat i tota malaltia, i mena l'aspirant Cristià vers una experiència progressiva que, cada cop més, malgrat les vicissituts vitals, “el fa viure content, ple d'una joia inexplicable i gloriosa.”

..........................................................................

“Si els perills dels ensenyaments falsos i dels ideals erronis és multipliquen, l'església no ha de bastir més defenses externes, ans ha de renovar amb solemnitat la seva confiança en el lideratge espiritual invencible i infal.lible del Mestre que hi fa estada. Quan sembli que la presència de JesuCrist a l'església no sigui tan potent per a protegir-nos com les mesures de l'autoritat eclesiàstica, el nostre esperit ha d'implorar del cel un discerniment més viu del Crist Jesús.” Anònim

Heure-se-les Amb La Mala Pràctica Mental

(Carta a un pacient)

Estimat amic,

La teva carta del 15 de Gener planteja un tema de proporcions gegantines. Planteja com aplicar o emprar la veritat, de la manera que s'aprèn a la Ciencia Cristiana, per a encarar pràcticament l'error i destruir-lo. Ja és una feinada prou gran capir la veritat de manera clara i exhaustiva, però, encara és molt més complicat aprendre a destapar totes les fases de l'error, i emprar sàviament la veritat per a destruir-lo. La Veritat és fixa i invariable, i és deduïble logicament del seu Principi, Déu. Podem assolir, doncs, un coneixement exacte de la Veritat, i una ment rigorosament lògica pot fer-ho facilment. Però l'error, el diable, és un mentider. No té principi, ni és mai lògicament harmoniós, tret de quan l'harmonia serveix els seus interessos. Quan hem après una manifestació de la Veritat, ja l'hem apresa. No hem de fer res més; però quan ens pensem que hem detectat i arraconat una manifestació de l'error, és molt probable, que l'error, si no és encarat amb saviesa, posi una altra mentida al lloc de la que hem destruït, no exactament la mateixa mentida, però una altra, que sigui tan o més empipadora, i ens podem trobar, si no som prou savis, atrapats en un procès aparentment inacabable “d'encalçar el diable inutilment.” Puix l'error és fals, inestable, i de caràcter mutable, és molt més complex i, d'alguna manera, més difícil de copsar que la veritat. Si poguéssim capir com destapar i destruir l'error tan de pressa com copsem un coneixement teòric de la Ciència, tot el fals sentit de l'univers ja fa temps que s'hauria esvaït.

Conèixer teòricament la Ciència Cristiana és molt, i n'hi ha molts que arriben a assolir aquest coneixement en gran mesura; però saber com destapar i destruir sàviament l'error, és de ben segur, allò que destria un bon Científic Cristià del qui no n'és. Els Científics poden tenir un bon coneixement teòric de la Veritat, però quan miren d'heure-se-les amb l'error i destruir-lo, és ben probable, si no són “savis com les serps i innocents com els coloms,” que només el remenin i en multipliquin les manifestacions,

La mala pràctica és pensar erròniament, és el pensar contrari a la Ciència de la Veritat. Per exemple, si hom pensa, “el diari diu que demà cauran xàfecs, i això em farà agafar més mal als ossos,” això és una mala pràctica, perquè és pensament erroni. Atribueix poder a hipotètiques condicions metereològiques que no són reals, i assumeix que, alguna cosa fora de Déu, el bé, té poder sobre l'home. Imagina't, tanmateix, que hom pensés d'aquesta manera: “El diari diu que demà cauran xàfecs, i la ment mortal em vol convèncer que per culpa d'això em faran mal els ossos; però, jo sé que la ment mortal és una mentidera. No té cap poder, perquè Déu és l'únic poder. Ni el temps ni cap altra pretesa condició material té cap poder sobre meu, mentre faci estada “al recer sagrat de l'Altíssim!” Déu no és l'autor del reumatisme, i el Seu Fill no en pot patir.” Això no és mala practica mental, és preveure allò que l'error provarà de dir, i mirar de destruir l'error abans no faci la seva afirmació. Si ens en sortim, l'error queda neutralitzat.

Si veus una persona sense gaire roba, seient al costat d'una finestra esbatanada, i penses, “Em fa por que s'arrefredi,” fas mala pràctica. Però si penses, “L'home, fent estada a l'atmosfera de la Veritat i de l'Amor, que és l'única atmosfera real, no es pot refredar, puix la ment mortal i les seves condicions no tenen cap poder sobre la seva vida,” no fas mala pràctica, fas una declaració de la Veritat que és protectora i guaridora.

Si el cap de l'escola dominical, que entén tant la Ciència Cristiana com les maneres de fer de l'error, hagués de canviar el fill de la Sra. S. de classe dominical, podria pensar, segons els seus coneixements generals de les maneres de fer de l'error, que probablement a la Sra. S. li podria passar pel cap que aquest canvi es feia amb mala intenció; no pensaria pas que la Sra. S. tingués una tendència més gran que la majoria dels mortals a malpensar, però es diria que tots som molt humans, i vulnerables a les suggestions de l'enemic comú, quan no estem a l'aguait. No n'estaria pas del tot segur que el diable li fes aquesta suggestió a la Sra. S, puix el diable no fa servir procediments uniformes, però sap que sempre està a l'aguait per aprofitar qualsevol oportunitat i crear problemes; i per a decapitar qualsevol possible obra d'aquest diable, faria bé de declarar i afirmar l'omnipresència del regne de la Veritat i de l'Amor. Podria fer aquestes declaracions: “Aquest canvi es fa pel bé d'aquest infant i pel de tots els que s'hi relacionen. L'error no té cap poder de malmenar-nos ni a nosaltres ni a ningú pel què fa a aquest fet, ni suggerir a ningú cap possible malinterpretació de les nostres raons, ni de cap manera produir cap mal. Només la Ment única pot menar-nos i governar-nos.” Aquesta declaració mental podria evitar que l'error sembrés les llavors de la discòrdia, que molt probablement sembraria, si no fos neutralitzat. Potser la mare no sabria les raons del canvi de classe del seu fill, però l'amor i el bon pensament expressat mentalment, li protegirien el pensament, de manera que tindria la certesa que tot s'havia fe per bé, n'entengués les raons o no.

Per culpa dels nostres hàbits mentals, estem sempre a punt, d'una manera o d'una altra, de predir el mal tant per nosaltres com pels altres. Això és mala pràctica, i n'hem d'estar a l'aguait.

De vegades el nostre pensament es deixa arrossegar per aquesta mena de raonament, i malgrat saber que no és pensament científic, la temptació de romandre-hi és forta, o som massa ganduls de fer l'esforç que cal per a foragitar-lo, per a rebutjar-lo. Això és mala pràctica mental conscient. Hi ha gent que, a gratcient, envia suggestions mentals de malaltia o de desastre a altres persones que odien, o gent que deixa inflamar el seu cor de gelosia vers una determinada persona, pensant que això li farà mal. Això és pràctica mental maliciosa, o magnetisme animal maliciós. No podem emfatitzar prou que la mala pràctica mental és del tot impotent i no pot fer mal al qui viu centrat en l'activa consciència de la protecció de la Ment divina.

Si als llibres de comptabilitat d'un banc hi ha errors, aquests errors s'han de detectar i esmenar, i no podem aturar la cerca fins que no hem trobat tots els errors i els hem esmenat. No n'hi hauria prou de fer una afirmació general dient que el veritable resultat de totes les combinacions de números ja és un fet a la llei matemàtica, i esperar que aquesta afirmació esmeni els errors. Als llibres de comptes de la nostra vida diària, hi ha moltes entrades falses. Sabem prou bé que la ment mortal, l'error, argumenta sense aturador, a través de la consciència dels mortals al voltant nostre, a favor de l'escepticisme, del dubte, dels pressentiments, de la ràbia, de l'odi, de la malícia, de l'enveja, de la gelosia, de la revenja, de l'agnosticisme, de la materialitat, de la sensualitat, de la intemperància, de la manca d'honestedat, de la falsia, de l'hipnotisme, de la transferència de pensament, de l'espiritualisme ...., tots aquests errors broten a la ment dels mortals perquè l'error, el diable, els hi sembra. Totes aquestes emocions i sentiments són manifestacions de l'error i són irreals, però cal demostrar-ne la irrealitat. Són errors a la ment mortal, que s'han d'esmenar, i per a esmenar-los, no n'hi ha prou afirmant de manera general que Déu és bo, i que Ell ho ha fet tot, i que no hi pot haver mal. Quan aquesta declaració es pot fer d'una manera prou clara i amb prou convicció que destrueixi la manifestació de l'error, està bé i és bona. Altrament, aquestes manifestacions s'han d'encarar i neutralitzar específicament. Un Científic Cristià ben instruït hauria de fer, doncs, declaracions diàries de la veritat de l'ésser que abastin les possibilitats específiques de totes les pretensions i activitats de l'error; i quan tota la humanitat encari i neutralitzi aquests errors diàriament amb el discerniment i la declaració de la Veritat, ben aviat l'error ja no es manifestarà més.

Hi ha segregacions de l'error que podem anomenar “matèria mèdica,” “falsa teologia,”.... És probable que l'error miri d'atacar un Científic o una persona que treballa amb la Ciència, mitjançant alguna d'aquestes segregacions de l'error. Un Científic, sàviament, se les ha d'heure, doncs, cada dia amb totes aquestes pretensions de l'error a les seves declaracions diàries de la Veritat.

Nota - Aquest article no és una disquisició completa del tema “Heure-se-les amb la mala pràctica,” És simplement allò que sembla; uns quants pensaments tocant a aquest tema exposats en un carta a un pacient.

................................................

“Prohibir d'entrada a un home que parli, assumint que pot dir alguna cosa il.legal, posa la república en perill.” Harris Weinstock

“Escanyem el creixement de la humanitat quan la fem fora dels canals de desenvolupament adients o quan la tenim emmanillada.” M. B. Eddy. Miscellaneous Writings, pàgina 359.

La Consciència i el Subconscient

L'anàlisi dels errors que els humans hem d'encarar, és sovint d'una importància pràctica cabdal, puix ens permet de fer servir el coneixement que tenim de Déu de manera intel.ligent per a esmenar-los. Com diu la Sra. Eddy a Ciència i Salut (pàgina 252), “Un coneixement de l'error i de les seves operacions ha de precedir la comprensió de la veritat que destrueix l'error.”

Els òrgans del cos humà no es controlen a si mateixos. Si es controlessin a si mateixos, els òrgans d'un cadàver actuarien per si sols. També és clar que els òrgans del cos no són controlats per la ment conscient; perquè el batec del cor, el pair, i d'altres processos pretesament involuntaris del cos, fan la seva via sense aparentment dependre de la nostra ment conscient. I encara més, per als estudiants de la Ciència Cristiana és clar que Déu no ha creat ni té cura directament ni conscientment de les activitats dels cos material. Tanmateix les activitats dels òrgans corporals fan palès un pla i una intel.ligència d'un ordre envitricollat i complex. Puix aquesta intel.ligència no és evidentment una expressió de la consciència divina (els Científics Cristians saben que és un contrafaïment de la intel.ligència divina), ni és consciència humana intel.ligent, els estudiants de la ment humana anomenen “subconscient” a aquesta intel.ligència que controla els òrgans corporals i les seves funcions, -volent dir que actua per sota de l'activitat i l'observació de la ment conscient.

La pretesa ment subconscient és part de l'ésser humà, ni que la majoria dels éssers humans no pensin gaire ni en la seva existència ni en la naturalesa i les lleis de la seva activitat a nivell humà. Hom ha descobert, a més, que l'activitat de la ment conscient afaiçona gradualment el caràcter de la ment subconscient. La ment conscient és la que nodreix la ment subconscient, que aplega i emmagatzema les experiències que la nodreixen; i esdevé la residència dels anomenats “hàbits,” de la mena que siguin. Hi ha un mil.lenari proverbi oriental, que diu, “Si un home fa un pecat, que no hi torni; que no hi trobi gust; afegir més mal al mal fa patir.”

És just de dir que la ment subconscient d'un infant és bàsicament afaiçonada i determinada per les creences heretades dels avantpassats, i per les influències prenatals dels pensaments, dels sentiments i de les emocions de la mare. A mesura que el nen es fa gran, la seva pròpia activitat mental, i el seu ambient mental, tenen més i més pes al seu subconscient. I doncs, és clar que el subconscient d'un adult és parcialment el resultat de creure en l'herència, parcialment el resultat del seu ambient mental, i sobretot, el resultat de l'activitat conscient diària.

Si la ment conscient contempla i tolera la por, el neguit, el dubte, la tristesa, el desànim, la luxúria, la cobejança, l'odi, la malícia, l'enveja, la gelosia, la revenja, l'urc ... i tots els de la seva mena, la ment subconscient esdevé discordant de manera habitual, i tard o d'hora, aquesta discordança esdevé una malaltia orgànica o funcional.

Parem esment d'aquest procés. Normalment els negocis, els esdeveniments socials, o la mala salut, creen discordança a la ment conscient. Això fa que la ment subconscient gradualment esdevingui inharmònica, i això al seu torn, es manifesta en una malaltia corporal, i encara més, si la malaltia era la causa original de la discordança. Aquest sentiment afegit de malaltia, fa que la ment conscient esdevingui encara més esporuguida, neguitosa, desencoratjada i trista ..... Això es comunica a la ment subconscient, fent-la encara més discordant. Aquesta espiral costa avall crea molt patiment i mort, si no trobem la manera d'aturar-la.

A la Ciència Cristiana aprenem que una manera segura i legítima d'aturar aquest programa mental destructiu és agafar-se a Déu, governar els sentiments amb l'Amor, i escapolir-se així de la influència i del control de les suggestions de discordança externes o corporals. Pot ser que no ens en sortim tot d'una, però si capim la veritat espiritual ben clarament i tenim la ferma determinació d'agafar-nos-hi, podem fer molt vers la bona direcció des del començament, i guanyar aviat la victòria del tot. St. Pau digué, “Ho puc fer tot per mitjà del Crist, que m'enforteix.”

Potser val la pena de considerar amb pèls i senyals com podem encetar la bona activitat mental. Primer de tot, hem d'estar plenament convençuts que Déu (el Bé) és l'única Causa i l'únic Creador, i doncs, l'únic poder; segon, que qualsevol cosa que sembli que passi per culpa d'un altre pretès poder, no pot ser ni legítima ni real; i tercer, que la ment humana no pot tenir pensaments ni sentimenst reals i veritables que no rebi de Déu. JesuCrist digué: “El Fill no pot fer res (pensar o sentir) per si mateix; fa el que veu a fer (pensar i sentir) al Pare.” Si copsem clarament aques fet i l'acceptem, farem el determini de no deixar-nos lliscar vers pensaments i sentiments contraris a la naturalesa de Déu, puix si ho féssim, viuríem (sentiríem) una mentida.

Per a il.lustra-ho, imaginem-nos que una persona està (sembla) seriosament malalta. De seguida la por i el neguit l'engrapen, però el qui s'ha desvetllat a la veritat de l'ésser es diu a si mateix que ha acceptat Déu (el Bé) com l'únic poder. Amb Déu no hi ha cap motiu de por; l'aparent raó física, doncs, realment no és cap raó, i ni que es trobi malament, no ha de permetre que el mal el governi. Pot ser que, de moment, no pugui desempallegar-se de la feblesa i del mal malgrat lluitar-hi amb coratge; però en cap cas, es deixarà arrossegar per la por. Aquesta activitat conscient basada en l'Amor diví, no deixarà desenvolupar la malaltia, i si el discerniment de la Veritat espiritual, la seva llei i el seu poder és prou clar, la malaltia serà destruïda.

De totes totes, hem d'evitar transmetre falses suggestions a la ment subconscient, i aturar així l'agreujament de la malaltia. Si amb aquest procés mental, i d'altres fils de pensament i sentiment científic que el Científic Cristià empra, no es guareix del tot, si més no es refarà i aclarirà la via per a poder rebre l'ajut de la tasca que un germà Científic faci per ell.

Imagina't que un amic o un familiar s'ha mort. Hi ha un impuls natural molt gran de sentir-se “trist” i fer dol, però la persona que ha adoptat aquesta nova activitat mental, farà memòria immediatament que en Déu no hi ha raó de dol, i havent acceptat aquest fet, les aparences, o allò que la consciència humana diu que és una raó de dol, no l'ensarronaran. No es deixarà arrossegar, doncs, per la tristesa. Imagina't que, segons el sentit humà, una persona propera ha estat “infidel.” La tendencia natural és sentir gelosia, ràbia, tristesa, odi, revenja .... Altre cop fem memòria que al regne de Déu (la consciència divina) no hi ha motiu per aquestes emocions, i doncs, no ens hi deixem arrossegar. D'aquesta manera podem foragitar de la nostra consciència tota mena de discordança emocional, que ordinariament aniria de bracet dels revessos dels negocis, dels esdeveniments socials negatius, o d'afers familiars, o fins i tot, de les condicions de salut del cos.

La persona que, d'aquesta manera accepta Déu com l'únic fonament de la realitat, se'n surt de fer fora de la seva consciència la discordança emocional, i d'aquesta manera no posa les llavors de la discordança a la seva ment subconscient, i les fases de la ment subconscient, en no ser nodrides, es moren de gana. A mesura que la ment subconscient discordant s'afebleix més i més, fins arribar al punt d'esvair-se, gradualment, i sovint molt de pressa, perd el seu poder d'imprimir malalties al cos; i en part per aquesta raó, la salut ens és rescabalada; una raó més positiva, que ara discutirem, és, però, la causa principal de la restitució de la salut.

Molts estudiants de la Ciència Cristiana, des d'un bon començament se senten obligats a acceptar Déu com el Principi director de la tasca que han abraçat, simplement sobre la base de la revelació Bíblica i de la lògica, puix no tenen gairebé cap sentiment de Déu ni per Déu. Però, si es refien realment de la validesa de la seva lògica, i accepten Déu com l'única raó, i sobre aquest fonament foragiten les emocions discordants tal com hem explicat, s'adonen aviat que estimen el Principi, el Déu, que com demostren cada dia a la seva experiència, els ajuda a foragitar les emocions dolentes que abans els neguitejaven; i com més experiència, més gran es fa aquest amor. I amb aquesta manera de fer, s'donen que gaudeixen d'una pau mental inestroncable, que no havien tastat mai. Quan se'ls hi fa clara la convicció que refiant-se de Déu com l'única explicació de la realitat, poden agafar-se a la seva pau i encarar les temptacions humanes de discordança, emergeix dins seu una sensació de poder, d'autogovern i de joia que no havien experimentat abans. La pau, la joia i l'amor que esdevenen part de la seva experiència quan demostren d'aquesta manera que Déu és el seu Ajut, és l'or “refinat al foc,” i “les riqueses del regne de Déu.”

Refiant-se de Déu sense defallir, el pensament i el sentiment de Déu passen a primer pla de la consciencia, fins que no hi ha ni un moment del dia, que hom no tingui la sensació de la Presència divina. En la mesura que el subconscient, mort de gana i buit, perd el control del cos, en la mateixa mesura es desenvolupa la consciència de Déu, i el sentit humà del cos és controlat per aquesta bona sensació, aquesta consciència de la Veritat i de l'Amor, i comença, doncs, a reflectir cada cop més harmonia en lloc de discordança, fins que el guariment és total. Un ésser humà alliberat d'aquesta manera de la discordança subconscient, i que ha desenvolupat una refinada consciència de Déu, està pràcticament immunitzat de la mala pràctica dels altres, de la mena que sigui, sense fer gairebé cap tasca especial de protecció; pero els qui no han arribat a agafar-se a Déu amb fermesa i determinació, han de fer més sovint tasca de protecció contra les moltes menes de mala practica mental.

Arribats a aquest punt, és fàcil contestar la pregunta que de vegades es fa, de si el tractament de la Ciència Cristiana és diferent de la ciència mental i de la suggesió terapèutica, i per què la tasca Científica no és el mateix que “fer suggestions al subconscient.” Els mètodes de tractament emprant la “suggestió” assumeixen que el guariment es pot acomplir adreçant-se al subconscient amb simples afirmacions de salut i fortalesa, que no es fonamenten sobre la Veritat divina. Hom assumeix que amb aquestes afirmacions es pot injectar dins del subconscient un sentit d'harmonia, que el cos reflectirà.

Aquesta assumpció es basa en l'espectativa que el subconscient s'omplirà d'alguna cosa que abans no posseïa. Ben altrament, el mètode de treball de la Ciència Cristiana vol matar de gana i destruir la discordança del subconscient de la manera que hem explicat, i tendeix a bastir una consciència divina, que no és subconscient, ans és, des del punt de vista humà, ordinari, super consciència. Aquesta consciència espiritual és el dret de naixement de la humanitat, que tanmateix, només podem assolir maldant sincerament per a tenir “aquesta Ment que hi havia en JesuCrist.”

Lligant amb el que diem, que en són d'aclaridores i interessants aquestes paraules de St. Pau: “Si l'Esperit de Déu (la consciencia divina) fa estada en tu, el qui (aquesta mateixa consciència) ressucità el Crist d'entre els morts, també revifarà (fara fort i sa) el teu cos mortal, amb el Seu Esperit que fa estada en tu.”

Déu, que és la Ment immortal, no ha crea mai una ment mortal, ni conscient ni subconscient. No pot ser, doncs, un canal de transmissió de les creences de l'herència, ni un magazem de creences errònies ni la seu de mals hàbits. No pot ser un mitjà de transmissió del pensament, del sentiment ni del poder de voluntat mortal. No pot malgovernar el cos. Només Déu governa.

Nota- Quan la Sra. Eddy va escriure “Ciencia i Salut”, el mot “subconscient” no s'emprava normalment; i doncs, feia servir l'expressió “ment mortal inconscient” per a expressar la mateixa idea. Aneu, per exemple, a CiS. 409:9-15.

Déu Recompensa

Al capítol 11è de la carta als Hebreus, hi llegim: “Qui s'acosta a Déu, ha de creure que Ell és, i que recompensa als qui el cerquen amb sinceritat i diligència.” Aquest verset entès de la manera adient ens forneix les direccions per a vèncer les nostres malalties físiques, i altres menes de mal i de limitació. Per a capir-lo bé, analitzarem algunes pretensions de l'error.

Ben al revés de la creença acceptada normalment, el cos, per si mateix, no pot experimentar ni patiment ni plaer. Si pogués, un cadàver en podria experimentar. Només quan la consciència va de bracet del cos podem experimentar patiment o plaer. Això demostra que, de fet, és la consciència la que té mal o es crema o és espavilada o està cansada. El mot malaltia vol dir manca d'harmonia; i és la consciència la que no està harmonitzada, si hi ha alguna malaltia, no pas el cos. Quan hi ha inharmonia, el cos normalment també té alguna anormalitat: inflors, tumors, inflamacions, feblesa; i sembla que el mal sigui a les parts anormals del cos. I doncs, sovint s'ha deduït que són les condicions anormals del cos les que provoquen el patiment mental; però la veritat és justament al revés, i es pot demostrar de dues maneres.

Si en traspassar (morir) la consciència es dissocia del cos, les inflors, els tumpors, són encara al cos, però ja no fan cap mal, ni al cos ni a la ment, demostrant que la carn, per si mateixa, no té sensació. Ni cap condició anormal (tret de la condició general de deteriorament) es desenvolupa al cos, quan la consciència no hi està lligada. Això ens demostra que la discordança no és primer al cos, i després a la consciència, ans que primer és a la consciència i després es manifesta al cos (que no és res fora d'un estat de consciència).

Per dir la veritat, hem d'admetre que una inflor, una nafra, primer es desenvolupa en certa mesura al cos abans que la ment conscient no en descobreixi la seva presència o en senti el mal, i aquest fet ha malmenat la major part de la humanitat a creure que la malaltia s'origina al cos, i que després destorba la ment; però el fet és que la ment humana, la ment amb la qual ens les hem d'heure quan analitzem els clams de l'error, té una fase subscobscient que governa el cos, tret que no es demostri científicament el govern de Déu. La malaltia normalment comença en aquesta fase subsconscient de la ment humana, i després es comença a manifestar al cos, i aleshores, al final de tot, destorba la ment conscient. A l'anàlisi de l'error, de la falsia, o irrealitat, el canal principal de la malaltia i allà on la malaltia sojorna, pel que fa a l'individu mortal, és a la pretesa ment subconscient, de la qual, fins darrerament, poc se'n sabia. Quan la Ment divina no en té el control, la ment mortal conscient i subconscient actuen i reaccionen l'una amb l'altra, i s'eduquen l'una a l'altra tocant a la malaltia i al pecat fent servir el cos simplement com una pilota que els arguments conscients i inconscients de l'error es passen de mans; però la ment subconscient és el pecador original, i tret que la Ment Crística no l'aturi, aboca, de manera recurrent i sense aturador, sobre la ment conscient, tota mena de sentiments pecaminosos i punyents, i la ment conscient es pensa que el cos és la causa d'aquestes sensacions i sentiments pecaminosos, i no discerneix l'origen més pregon del mal a la ment mortal subconscient. És aquesta ment mortal subconscient la que ha de ser purificada per la Ment divina si volem alliberar tant la ment mortal conscient com el cos de mal i de discordança. La manera de fer-ho s'explicarà d'aquí una mica.

La segona cosa que ens demostra que les anormalitats del cos no són la causa de la malanança a la consciència és el fet que el mal o altres problemes de la ment són erradicats completament hores, i fins i tot, setmanes abans que els tumors, o la inflor del cos, que al seu moment semblava punyent, hagin desaparegut del cos. Si aquestes anormalitats del cos fossin la causa del patiment mental, el patiment mental no podria desaparèixer fins que les anormalitats físiques no s'haguessin fos. Gairebé de manera invariable, quan s'erradica el patiment mental amb la Ciència Cristiana, la normalització de les condicions corporals li segueix la petja.

S'ha demostrat ben clarament que totes aquestes malalties s'originen mentalment i fan estada a la consciència, i que les anormalitats del cos no són estrictament, malalties, ans són les manifestacions o els efectes de les malalties (pensament erroni) -no en són mai la causa. És ben palès, doncs, que el maldar adient per a guarir la malaltia s'ha de centrar en treure el mal de la consciència; i si és fet fora de la consciència, despareixarà automàticament del cos. Allò que cal tractar és la ment, no pas el cos.

És ben clar que una ment malalta o inharmònica és una ment dolenta; i la manera de depassar una ment dolenta és vèncer-la amb allò que se li oposa, o sigui, amb una Ment bona. I, tal com va declarar Jesús, només hi ha una bona Ment: “No hi ha ningú bo, tret d'Un, que és Déu.” Si amb intel.ligència i persistència ens girem vers aquesta Ment bona, aquesta Ment treurà el mal de la nostra consciència d'una manera tan natural com el sol foragita la foscor dels nostres ulls, quan ens girem de la foscor vers el sol.

Qui mira la claror del sol, veu alhora els colors violeta, blau, verd, groc, taronja, vermell i totes les tonalitats que hi ha entremig, totes barrejades harmoniosament afaiçonant el que anomenem llum. De la mateixa manera, qui diligentment es gira vers Déu, i mentalment el contempla, només pot veure i rebre cada cop més i gradualment a la seva consciència, l'amor, la joia, la pau, la fortalesa, l'harmonia, la salut, la substància, la plenitud, l'alegria, la intel.ligència i la vida, totes barrejades harmoniosament afaiçonant “aquesta llum veritable, que il.lumina tots els homes que vénen a la terra,” puix Déu és omnipresent, no és més enllà de l'abast de la visió mental de qualsevol home; sí, és al cor mateix de tot home, quan aquest home obre el seu cor a Déu, amb diligència.

Si ens girem, doncs, vers Déu sabent que és aquí, i el cerquem sincerament, ens recompensarà lluint dins dels nostres cors i les nostres ments amb tota mena de bé concebible; i en la mesura que això passa, en aquesta mateixa proporció la foscor de la malaltia i del pecat són foragitades de qualsevol fase de la consciència humana, i som guarits, o fets sencers a la consciència, just al lloc on ens calia ser guarits, i aleshores el cos, ben aviat i automàticament, reflecteix l'harmonia divina, que pel poder de Déu, ara ja fa estada a la ment. De la mateixa manera, per a tractar la malaltia, el consell de St. Pau és d'allò més bo: “Vulgues (tria) allunyar-te (de pensament) del cos, i entrar a la presència del Senyor.” Perquè Déu és el guaridor; i ens recompensa amb el guariment si l'anem a trobar amb diligència.

.............................................................................................................

Imagina't que la foscor és digués a si mateixa, “m'alçaré i atacaré la claror.” Què li passaria a la foscor quan s'apropés a la claror? Què més acompliria a part de la seva pròpia destrucció? Conclusió: si no hi hagués error (foscor) a la consciència de l'home, els errors dels seus avantpassats, i tota la influència de pensaments adversos, serien tan impotents per a fer-li cap mal com n'és la foscor per a fer mal a la claror. I això és tan cert pels graus progressius d'assoliment com per l'assoliment total. Eliminar qualsevol part o qualsevol mena d'error de la consciència de l'home, tot girant-nos vers Déu, immunitza l'home més i més dels atacs de qualsevol mena d'error que vingui de fora.

El Casament de la Veritat i l'Amor

A la Ment divina la veritat i l'amor van constantment i indissolublement lligats. Tota empresa humana que vulgui tenir valor i pes específic ha d'exemplificar aquesta unió, perquè “s'avè amb el model que se t'ha revelat al cim de la muntanya.” “Sigues perfecte com el Pare del cel és perfecte.”

És una de les “ensarronades del diable” mirar de divorciar la veritat de l'amor a la consciència de l'home, i fer-li creure que la veritat es pot imposar amb la guerra i la lluita que la ràbia, l'odi, la revenja o l'interès personal miren de justificar. De tant en tant, hem de parlar i solventar problemes importants a les nostres famílies, a les nostres esglésies, a les nostres relacions de negocis, i a les negociacions de més abast, polítiques, legals, governamentals, religioses i diplomàtiques. En aquestes discussions, hem de vèncer el “maligne,” capint i tenint present que no podem promulgar la veritat i reeixir emprant arguments, per vàlids que siguin, ni cap mena de força, ni podem fer que s'esdevingui allò que és adient, si no exercim alhora l'esperit de bona voluntat de manera sistemàtica i a gratcient. Quan tractem amb els altres, el raonament i la bona voluntat són com les ales d'un ocell. Si l'ocell mira de volar només amb una ala, giravolta i giravolta, queda confós i no va enlloc; però si fa servir totes dues ales, s'envola i va cel enllà.

Només quan el principi masculí, la veritat, i el femení, l'amor, estan units a la nostra consciència, podem obeir el manament espiritual, “Fruiteu (bons pensaments i bones obres) i multipliqueu-vos (els bons pensaments i les bones obres) i ompliu la terra (amb aquests pensaments i amb aquests fets) i domineu-la.” La Veritat no anirà més rabent ni més lluny que el seu company, l'amor. “Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi.”

..................................................................................................

“Si maldes, vas bé, ni que les ànimes migrades et diguin que vas errat. Sigues com series a la teva clara visió, i ben aviat en seràs al món.”
Lowell

Fer Petar la Xerrada al Cel

L'experiència, i xerrar amb els estudiants de la Ciència Cristiana, ha menat l'autor a adonar-se que n'hi ha molts que han copsat de manera adient la teoria fonamental de la doctrina, però que tanmateix quan proven d'aplicar la Ciència per a tractar-se a si mateixos o als altres, cauen en l'error de tenir al cap el cos o alguns òrgans del cos, mentre afirmen l'harmonia divina, la salut, la fortalesa i la perfecció. Quan fan això, sense voler, llisquen dins l'error fonamental de declarar pràcticament que hi ha un home material, quan de fet, el Principi ens exigeix que les afirmacions d'harmonia i perfecció es facin només de l'home real, que és espiritual i perfecte, com el seu Pare. Afirmar que les projeccions del fals sentit material són harmonioses i perfectes és una bestiesa; és una fase del mesmerisme.

Altres estudiants de la Ciència Cristiana cauen de vegades en un error encara més fi, especialment quan es tracten a si mateixos. Fan, com cal, les afirmacions de l'harmonia i de la perfecció de l'home espiritual real; però mentre les fan, vigilen el seu cos “de cua d'ull,” per a veure si el tractament fa efecte, admetent, doncs, de manera implícita que hi ha un home material i un home espiritual. Aquesta manera de fer no és l'afirmació radical, sense divisions de la Veritat, ni l'absoluta separació de l'error, del fals concepte de l'home, que forneix resultats genuïns i permanents. A la Ciència no hi ha cap cos material que s'hagi de guarir. Allò que sembla el cos és només una de les fases de la creença falsa. És la falsa creença que cal guarir, destruint-la. No hem de parar esment de res més. Res més.

Ben cert, sembla que el cos es planyi, altrament no faríem cap tractament; però aquests planys s'han d'entendre com els gemecs del fals sentit material, que veiem com un cos material. Sovint, el tractament no fon de seguida aquest planys, i doncs, de moment, no poden ser eliminats del tot de la consciència humana; i n'hi ha molts que no troben la manera científica d'heure-se-les-hi.

Per a il.lustrar-ho, imagina't que algú parlés de negocis importants amb un client en una sala on hi hagués un nen xerraire i neguitós. Segur que si no pogués treure el nen fora de la sala miraria de calmar-lo; però, si de moment, no se'n sortís, ignoraria el nen i parlaria amb el client del tema que tenien entre mans parant-hi tot el seu esment, i se'n sortiria, malgrat que el nen xerrés a tort i a dret, perquè aquesta era la seva tria. Seria conscient de la xarrera del nen, però no li donaria el poder de desviar-lo del seu fil de pensament. Si la cridòria del nen l'amoïnés gaire, s'aturaria de tant en tant per a fer-lo callar, i el soroll afluixés una mica; però si no parés gens d'esment a la xerrera del nen, ben probablement, es calmaria més de pressa.

A l'hora del tractament, el nostre objectiu és fer petar la xerrada amb el nostre sentit de la veritat i del bé més refinat, per a fer comunió amb la Veritat i l'Amor, per a fer audiència amb Déu. Fent això obeïm l'exhortació, “Que la teva xerrada sigui al cel”; o sigui, la nostra xerrada és amb la Veritat i l'Amor, amb la consciència harmoniosa i dins de la consciència harmoniosa, que és el cel. En aquesta xerrada, el sentit de la matèria i de la discordança no hi tenen cap lloc. En la mesura que admetem el pensament de la matèria, fins i tot quan només n'observem els seus hipotètics estats, en aquesta mesura, la nostra conversa ja no és al cel, perquè hem admès el pensament d'una mentida. Si el sentit del cos i de la discordança esdevé gaire cridaner, ens podem aturar de tant en tant, per a fer callar aquest fals sentit tot afirmant que no hi ha cap cos material ni cap discordança. De fet, podem encarar qualsevol específica pretensió de discordança amb una negació específica que s'avingui amb el cas; però no ens hauríem de trair mai afirmant l'harmonia del cos físic, o esperant que l'harmonia es manifesti al cos físic, pensant o creient implícitament que el cos físic sigui real. Molt sovint, és més efectiu emmarcar un fil de pensament dins la Veritat, amb afirmacions que compensin d'una manera ben específica les falses pretensions que el cos sembla que expressi, i aleshores parar esment d'aquestes afirmacions de la Veritat, i arrapar-nos-hi, fins que, sense observar d'aprop el procés, ens adonem que el cos ja no es plany. La vella dita s'hi pot ben aplicar: “Si vols envellir espera l'aigua bullir.” Parar esment de les afirmacions de la Veritat és guarir amb el discerniment espiritual. Negar l'existència del cos material, del mal, de la feblesa, de la discordança, és guarir amb la lògica dels arguments. Tots dos mètodes es poden fer servir un darrera l'altre; però les afirmacions de la veritat no s'haurien de fer mai adreçades al cos material, i, és clar, les negacions no es fan mai lligades amb coses espirituals.

La taula de multiplicar és una idea complexa, constituïda per les idees simples expressades pels mots “quatre per quatre és dotze,” “cinc per sis és trenta,”.... aquestes idees simples es poden fer servir individualment, però de cap manera es poden separar ni un moment de la taula de multiplicar, de manera que la taula de multiplicar no les enclogui. Així doncs, la taula de multiplicar, malgrat ser una idea complexa, és tanmateix indivisible, puix cap part no se'n pot separar ni un moment. La taula de multiplicar, doncs, és individual, puix “individual” i “indivisible” són termes sinònims al món filosòfic. De la mateixa manera, la Sra. Eddy ens ensenya que l'home és la idea complexa i tanmateix individual de Déu (CiS pàg 468:22; 475:14). Les funcions i les activitats de l'home real són les idees simples que constitueixen la idea complexa, home; però cap d'aquestes idees simples pot separar-se de la idea complexa ni tant sols un moment; la idea complexa és, doncs, individual.

L'home reflecteix Déu, que és vida omnipresent, Ment infinita, tot poderosa, tota harmoniosa i eternament activa. Podem dir, doncs, que l'home, en totes i cada una de les seves funcions i activitats, és una idea de Déu, i que la vida, la fortalesa i l'harmonia no se'n poden separar mai. Tenir al pensament aquestes declaracions i moltes d'altres que trobem a la Bíblia, al nostre llibre de text i altra literatura de la Ciència Cristiana, és “fer petar la xerrada al cel.” És bo de fer petar la xerrada al cel tant com puguem, i no deixar-la caure al nivell de la terra, del sentit material. “Fer petar la xerrada la cel” és “pregar sense aturador,” és “meditar la llei del Senyor,” i “cercar el regne de Déu i la Seva bonesa.” Si fem això tota l'harmonia que ens calgui, serà afegida al nostre “sentit humà” sense “haver de pensar” en la materialitat, fins que el sentit material hagi estat eliminat del tot. “Fes petar la xerrada al cel.”

........................................................................

Si a dins nostre no hi ha res que pugui ser “neulat,” res de fora ens podrà fer mal. La foscor no pot fer mal a la claror, i la ment mortal no pot fer mal a la Ment divina ni al Seu reflex; ni tant sols la pot tocar. Si reflectim la Ment divina, doncs, ni la fredor, ni la injustícia, ni el judici fora de lloc dels altres ens podrà fer cap mal, per molt que des del punt de vista mortal tinguem raons per sentir-nos afectats. Ens adonem per experiència que no ens podem permetre el luxe de deixar-nos trasbalsar per allò que els altres fan o deixen de fer, pel què diuen o deixen de dir. Hauríem de deixar lliscar totes aquestes coses, “com l'aigua a l'esquena de l'ànec.” És el nostre deure desempallegar-nos tant de la nostra personalitat, alliberar-nos tant de tot el que no és com la Ment divina, que no hi hagi res dins nostre que les manifestacions de l'error puguin destorbar.

“L'Amor Perfecte Foragita la Por”

Molts estudiants de les Escriptures no entenen bé aquesta cita; perquè no poden copsar com l'amor pot ser un antídot específic de la por. Pot semblar que la fe n'és el contrapés més directe. I també es planteja la pregunta, Com podem assolir l'amor perfecte?

Si les paraules de la cita s'arrangen, de manera que hi llegim “Estimar allò que és perfecte foragita la por,” trobem la solució d'aquest trencacoll. L'amor perfecte ha de ser per força estimar allò que és perfecte, perquè estimar allò que és imperfecte no podria ser amor perfecte. Així doncs, per assolir l'amor perfecte, hem d'aprendre, i amb la Ciència Cristiana es pot aprendre, allò que és perfecte, i aleshores aprendrem a estimar-ho.

Què genera la por? La por emergeix quan anticipem la possibilitat de perdre alguna cosa que estimem, o quan patim la pèrdua sistemàtica d'alguna cosa o d'algú que estimem. Pensem que no tenim o que podem perdre la salut, la fortalesa, la propietat (substància), o la presència o la vida d'alguna persona que estimem. Però a la Ciència Cristiana aprenem que l'única salut real és l'harmonia divina, que és la llei de Déu, eterna, indestructible, immutable i omnipresent; i que l'única fortalesa real és el poder omnipotent i indestructible de Déu; i que l'única propietat (substància) real és l'Esperit, la Ment infinita i les seves idees; que la vida és Déu o l'expressió de Déu, i és omnipresent i indestructible, i aprenem que l'únic home real és la idea de Déu, immutable, perfecte i omnipresent. Aquestes entitats reals són les entitats perfectes, i no n'hi ha cap altre de real o perfecta. Si, doncs, hem après a estimar-les i a no estimar els seus contrafaïments materials, el nostre amor ha esdevingut perfecte, i reposa sobre objectes o entitats que sabem que no podem perdre ni ens en poden separar, puix són omnipresents i eterns. Quan el nostre amor ha esdevingut perfecte en estimar allò que és perfecte, sabem que no podem perdre res del què estimem, i no tenim cap motiu de por. I doncs, “L'amor perfecte fa fora la por.” És fa també palès que “el qui té por no és perfecte en l'amor,” perquè no ha après a estimar allò que és perfecte i només allò que és perfecte.

Un nen i la seva mare caminen per fora. El nen s'atura a collir unes quantes roselles; la mare va caminant. De cop el nen mira, i veu que la seva mare és lluny. Ple de por crida, “mama, mama, espera'm!” Si la mare s'atura, la seva por es fon de seguida, i no li costa gaire de fer el tros que els separa, fins que és a costat de sa mare. Quan tenim por és bàsicament perquè ens pensem que la Vida, o alguna cosa o algú que estimem s'allunya; però quan amb la Ciència arribem a la convicció que la Vida i totes les coses bones s'esperaran fins que hi arribem, fins que n'assolim el discerniment, la majoria de les nostres pors minvaran; i tant ens farà el període de lluita que hàgim d'encarar fins assolir la possessió permanent del bé que cerquem.

És en aquesta connexió on hi rau la saviesa de l'exhortació de St Pau, “Poseu el vostre afecte en les coses de dalt, no en les coses de la terra.” En la mesura que l'obeim, ens alliberem de tot allò que pot generar por, neguit, pressentiment i dubte, i ens endinsem més i més en l'amor, la joia, la pau i el discerniment de tot el bé.

...............................................................................

El desencoratjament és d'allò més atziac perquè en general hom no pensa que pugui fer mal. Hi ha una faula explicant que el dimoni una nit féu parada i posà a la venda totes les seves eines, a veure si hi havia qui les podia pagar. Les posà totes ben escampades amb l'etiqueta adient, odi, enveja, malaltia, sensualitat, desesperació i crim. Separada de la resta hi havia una eina que semblava inòqua amb l'etiqueta “desencoratjament.” Estava molt feta servir i el preu era molt més alt que el de les altres, fent palès que el seu propietari la valorava molt. Quan se n'hi preguntà el per què, el dimoni contestà, “la puc fer servir més que les altres perquè pocs saben que és meva. Amb aquesta eina puc obrir portes que no me'n surto d'obrir amb les altres, i quan ja sóc dins puc fer servir l'eina que em convé més.” William R. Rathvon. Sentinel de la Ciència Cristiana. Maig del 1911.

Solventar el Nostre Problema

(Sentinel de la CC, 14 de Novembre del 1908)

Molts estudiants de la Ciència Cristiana, com també molts Cristians en general, fan l'error, al començament, de voler abastar massa a l'hora de fer la seva demostració, o bé, de no triar de manera adient la fase o manifestació de l'error que volen encarar a l'hora de fer la seva demostració. L'error, en conjunt, presenta molts problemes per a solventar, i cap estudiant novell de la Ciència és prou competent per encarar-los tots a l'hora, i sortir-se'n. N'ha de triar un, i encarar un problema darrera l'altre, tot i que és veritat que solventar-ne un, ajuda a solucionar tota la resta.

L'error que fan més sovint molts dels qui miren de ser Científics Cristians és voler demostrar pau sense haver demostrat primer la pau a dins seu. Es pensen que han de solucionar els problemes del món, o els de la seva església, o tirant curt, els de dels seus amics i els de la seva família per a solventar els seus. L'ordre científic de la demostració és exactament al revés. L'home ha de treure la biga del seu ull abans no pugui treure la brossa de l'ull del seu germà. Per a fer estada fermament dins del bé i poder fer algun servei als altres, primer hem de fer-nos íntims amb Déu, el bé, i arrelar-nos ben arrelats a la consciència que tenim de Déu, hem de poder fer estada “al lloc secret de l'Altíssim,” de manera que la nostra consciència quedi protegida de les sagetes de l'error. Si dins nostre no ens hem arrapat ben fort a la pau i a l'harmonia, no podrem fer gran cosa per a impartir aquestes qualitats a altres persones o a les situacions exteriors.

Als qui comencen a estudiar la Ciència Cristiana els hi cal seguir l'exemple de Jesús. Abans de començar el seu ministeri, se n'anà sol, al desert, a pregar. Capí que cadascú ha de servar la seva consciència a prop de Déu, el bé; capí que cadascú ha d'unir la seva consciència amb Déu de manera ferma i inalterable abans d'encarar-se amb els problemes del món. Aquests quaranta dies que fóu al desert hi havia malalts per guarir, mals per fer fora, errors per redreçar, però de moment, Jesús els deixà de banda. Situar-se i arrelar-se fermament dins la consciència constant de Déu, el bé, per a poder atacar, després, aquests mals reeixdament, i sense que aquest procés el destruís, concentrava tota la seva atenció.

No ens cal fer un viatge físic al desert material per a seguir l'exemple de Jesús en aquest cas. N'hi ha prou d'allunyar, una temporada, el nostre pensament dels problemes dels altres, de manera que tota la nostra atenció s'enfoqui a solucionar els nostres problemes, s'enfoqui a arribar a conèixer Déu prou bé, que la nostra pau interior sigui permanent i estable, fins i tot quan l'embat dels temporals de l'error piquen amb fúria al nostre voltant. Quan hàgim demostrat aquesta pau interior eterna, i el que facin els altres, doncs, no desvetlli dins nostre sentiments de ràbia, de gelosia, d'enveja, de resentiment ni llàstima per nosaltres mateixos, i ens poguem treure els errors del cap, haurem arribat al punt on podrem fer realment servei per a vèncer els errors de la nostra família, de la nostra església i del món. Aquesta demostració, obviament és una qüestió de graus. Probablement n'hi ha ben pocs que hagin arribat a un assoliment espiritual tan refinat que, de vegades, dins seu no s'hi desvetllin sentiments inharmonics; però ens hauríem d'haver fos prou amb Déu, ens hauríem d'haver habituat prou a viure dins la consciència del bé, hauríem d'estar prou a l'aguait pel què fa a l'error, que ben de pressa féssim fora aquests manefles que s'han sobreposat a la consciència harmònica, en lloc d'admetre'ls i nodrir-los, abans no poguem ajudar els altres.

Fins i tot a l'experiència dels qui viuen més arrelats a la Veritat, hi ha moments que l'error va a l'ample amb violència. En aquests moments, la primera obligació del cristià és salvar-se i no deixar-se arrossegar per la fúria de l'error. Potser maldar profundament per a no caure dins del joc de l'error, serà tot el que podrà fer, i farà bé de fer; i si primer no fa això, no és podrà ajudar mai ni a si mateix ni als altres. El profeta Ezequiel ens parla d'aquesta violència de l'error, i ens diu: “Si aquest tres homes, Noè, Daniel i Job, s'hi troben, només ells perquè són justos, salvaran la vida, digué el Senyor.” Si aquests homes de fe poderosa, quan sotmesos a condicions desfavorables, només pogueren salvar-se de la sensació de ser arrossegats per l'error, només pogueren servar la seva consciència espiritual, segur que hi haurà moments que, nosaltres que no hem patit la prova dels aiguats, ni la prova de perdre totes les nostres possessions materials, ni hem sobreviscut la cova dels lleons, farem bé si no fem res més, tret de servar la nostra pau.

En aquest context, la història de Noè i de l'arca és molt aclaridora. Simbòlicament, l'aiguat pot representar la mar enfurida de l'error, que tapava el terra sòlid, el constant sentit del bé, que temporalment semblava amagat de la vista per les aigües; mentre que l'arca representa aquesta consciència espiritual que sura segura sobre les ones embravides. La consciència espiritual era un lloc segur per Noè, els seus fills i les seves dones, però no hi havia ningú més al món que pogués romandre dins d'aquesta arca de la consciència espiritual, i doncs, cap més home se salvà de l'aiguat. L'arca només tenia una finestra, que mirava vers el cel, vers la claror, la veritat i el bé, l'arca no tenia finestres als costats per a mirar vers la mar de l'error. De tant en tant, Noè envià un pensament de pau, el colom, però el colom no trobant enlloc on posar-se, cap terra ferma del bé que sortís per sobre de l'aiguat, tornà cap a Noè. I Noè sabent així que les aigües de l'error encara no s'havien fet enrera, restà a l'arca de la consciència espiritual esperant que l'error es destruís a si mateix, i s'apaivagués, si més no en certa mesura. Quan Noè envià altra cop el colom, el seu pensament de pau, el colom trobà un lloc on posar-se i no tornà. Aleshores Noè sabé que l'error s'havia destruït prou a si mateix, i que prou veritat i prou bé havien aparegut al món exterior i, que ja podia doncs, començar a posar-se a punt per a sortir de l'arca; o sigui anar enfora amb una fe plena d'aspiració pel bé de tota la humanitat.

Molt cops hi ha membres de la nostra família, de la nostra església, o del nostre veïnat, tan cofois de la seva situació que la cosa més sàvia que podem fer és protegir la nostra consciència i esperar que l'error es destrueixi a si mateix, mentre fem estada, calmats, dins la consciència que res real, ni res bo pot ser destruït ni es pot perdre. Quan l'error s'ha destruït prou a si mateix dins la consciència dels altres mitjançant el patiment, arribarà l'hora que estaran a punt de rebre l'ajut que els hi podem donar. És bo que, de tant en tant, expressem un mot de pau, un pensament Científic, però si la seva manera de fer no ens diu que aquest pensament Científic ha trobat un lloc dins la seva consciència, i que hi pot romandre sense desvetllar manifestacions violentes de l'error, hem de fer estada silent dins de l'arca de la nostra consciència de la Veritat. Si al nostre maldar per ajudar-los, som arrosssegats dins del mar de l'error, hi perdem molt tant nosaltres com ells. Mentre el fill pròdig va voler viure al país llunyà, “ningú en tingué cura.” Amb aquests mots Jesús sembla que ens vulgui dir ben clar que deixar estar els qui s'han entestat en l'error és el tractament més efectiu.

La interpretació adient d'uns determinats versets del primer capítol del Gènesis ens fa capir més bé el nostre privilegi i el nostre deure. L'univers de Déu no fóu mai “creat” en el sentit que normalment donem a aquest mot, el d'emergir d'un estat previ d'inexistència. L'univers de Déu és coetern amb Déu. Qualsevol Científic Cristià ben instruït reconeix aquest fet, sense haver de recórrer als arguments de les Escriptures per a recolzar-lo, ni que pugui emprar aquesta evidència quan vulgui. La narració del primer capítol del Gènesi no és, doncs, la narració d'una creació, ans la narració del desenvolupament progressiu de la comprensió inspirada de l'autor pel què fa a l'univers eternament existent. La Sra. Eddy a Ciència i Salut (pàgina 504) ens hi diu, “No va ser això una revelació, i no pas una creació? L'aparició successiva de les idees de Déu es representa descabdellant-se en “vespres” i “matins” successius, paraules que assenyalen, no havent-hi temps solar, visions espirituals més clares de Déu, visions que ni la foscor ni la claror material suggereixen.”

Quan nosaltres travessem aquests períodes evolutius de comprensió, el sentit humà pot patir poca o molta frisança i neguit. Hi haurà “dies” que tot semblarà lluent i clar. Aleshores emergiran altres problemes que, de moment, no sabrem solventar, i doncs, podem travessar una “nit.” Després depassarem aquestes dificultats a nivell d'experiència o de comprensió, i entrarem dins d'un “dia” més clar i ple. Finalment arribem a l'objectiu de la comprensió total, sabem la veritat, i sabem que la sabem, i tenim la confiança científica de poder fer estada dins la consciència de la Veritat i de poder-nos protegir de caure sota el domini de l'error. Ni que encara ens quedi molt per demostrar, tenim la sensació que capim Déu, que capim el Seu univers i que ens capim a nosaltres mateixos, i que estem prou arrelats a la Veritat, per a tirar endavant de mica en mica, fins arribar a la demostració absoluta d'allò que sabem que és veritat sense que l'error hi pugui posar pals a les rodes.

Quan hem assolit aquesta consciència, hem arribat al dia de repós, -de cap manera un període de ganduleria, ans al contrari, un període d'activitat, de demostració de la veritat. Com Déu podem “reposar actuant” (Ciència i Salut, pàgina 519). Treballem de valent per a tirar endavant nosaltres i per a què hi tirin els altres. Mentres ho fem, ens encaren tota mena d'errors, però no destorben l'harmonia de la nostra consciència mentre els depassem. No ens poden neguitejar perquè la Veritat ens ha fet Seus i ens ha fet forts. Gaudim, doncs, d'un repós perfecte, fins i tot quan treballem activament. Aquest període de repós és el nostre Sabat. Hauríem de “fer memòria del Sabat, i servar-lo sagrat;” o sigui, la nostra consciència hauria de restar en Déu, i no hauríem de permetre que cap pensament inharmònic, empipador ni impiu hi entri. Hauríem de guardar la nostra consciència pura i clara, i el nostre Sabat, la nostra consciència espiritual, un cop assolida, hauria de durar per sempre.

...............................................................................

Malgrat la prosperitat de la meva església, vaig aprendre que l'organització material té el seu valor i els seus perills, i que només cal organització als primers períodes de la història Cristiana. Quan aquesta germanor i cohesió material ha acomplert la seva finalitat, allargar l'organització més temps posa pals a les rodes al creixement espiritual, i s'hauria de deixar enrera, igual que l'organització material que es considera un requisit als primers estadis de l'existència mortal, és deixada de banda finalment per a assolir la llibertat i la supremacia espiritual ...

“L'organització material fa la guerra a la fermesa de l'Amor espiritual.” Sra. Eddy a “Retrospecció i Introspecció,” pàgines 45, 47.

La Urgència De Déu

A la versió original grega del Nou Testament hi trobem a diferents llocs la frase orge theou (pronunciat or-gai de-ou). La versió que la majoria de traductors en fan és “l'ira de Déu.” Per exemple a la Carta als Romans 1:18 hi llegim: “Ara es revela l'ira de Déu que castiga des del cel tota la impietat i la injustícia dels homes.” Aquesta traducció malinterpreta gairebé del tot el veritable sentit de la frase grega com veurem tot seguit.

Gairebé tots els pobles de l'Europa antiga i moderna són descendents d'un poble antic anomenat els “Aris,” que vivien originalment als altiplans de l'Àsia central, i que amb successives onades migratòries arribaren fins Europa. Les llengües que parlen la majoria dels pobles antics i moderns d'Europa són modificacions de la llengua dels antics Aris. Els canvis i les modificacions que han fet les llengües europees tan diferents les unes de les altres foren introduïts molt abans que s'inventés l'art de l'escriptura o que fos d'ús comú, i abans que hi hagués gaire intercomunicació entre els diferents pobles.

Una de les migracions dels altiplans asiàtics anà cap a l'Oest i cap al Sud d'Europa, i finalment se separaren en dos grups. Un anà cap al què ara és la península de Grècia, i foren els progenitors de l'antiga nació grega. L'altre anà fins el què avui es coneix com la península itàlica, i foren els progenitors dels antics llatins i altres tribus, que finalment s'aplegaren fent la nació Romana.

Abans que aquesta separació s'esdevingués hi havia un verb que, quan l'art de l'escriptura es començà a desenvolupar entre els Grecs, es pronuncià orgao, però que entre els romans esdevingué urgeo. D'aquest verb grec se'n derivà el nom orge, i el nom orgia, del qual se'n deriva el mot anglès “orgy” (orgia). Del verb llatí se'n deriva el mot anglès “urge”(urgir). Lligat i derivat d'aquest mot, tot i que no de manera tant directa i palesa, hi ha el mot anglès “work” (feina), que ve de la llengua saxona, derivada dels antics Aris.

Podem fer-nos una idea força acurada del sentit del mot orge amb aquestes paraules “orgy” (orgia), “urge” (urgència), “work”(feina), que s'hi relacionen per derivació. El sentit primer del mot “orgy” (orgia) és acció il.limitada, sense restriccions, desfermada. El sentit dels altres dos mots és prou clar. Al lèxic Grec d'en Liddell i Scott, el primer sentit d'orge és “impuls natural,” i els altres són “disposició, naturalesa, cor.”

Així, doncs, hauria de ser fàcil de discernir que “l'impus natural de Déu,” “la urgència de Déu,” “la urgència del bé o de l'Amor,” “la tasca de Déu,” “l'acció il.limitada i desfermada de l'Amor diví,” expressen molt més bé el sentit de l'expressió grega orge theou. Ni en aquesta frase ni en cap altra frase del Nou Testament, quan es tradueixen de manera adient, no hi ha cap suggestió que Déu manifesti sentiments semblants a la fúria o l'ira humana. Orge theou vol dir l'Amor divi que amb la seva naturalesa de bonesa absoluta venç el mal. La bona traducció del verset citat de la carta als Romans, seria: La naturalesa (urgència, poder sense restriccions) de Déu es revela des del cel contra tota la impietat i la injustícia dels homes (Rom. 1:18).

El sentit adient d'aquesta expressió grega és molt útil quan fem tractaments amb la Ciència Cristiana, puix ens fa adonar d'alguna manera de l'empenta constant, de la naturalesa sense restriccions, de la profusió del poder del bé, del poder de l'amor, de la joia, de l'harmonia, de la substància, que són una llei que anorrea totes les creences o manifestacions de l'odi, de la malícia, de la gelosia, del dol, de la discordança, de la pobresa, de la inèrcia, de l'encallament o de la mort.

Al Salm 19, el sol s'hi descriu poèticament: “com un espós que surt de la cambra; radiant com un atleta que es llança a la cursa; va d'una punta del cel fins a l'altre; res no s'escapa de la seva escalfor.” El sol irradia constantment llum i escalfor, no pas amb la intenció d'espargir la foscor o la fredor, ans perquè és la naturalesa del sol fer llum i escalfor amb una energia immensa. Si la foscor o la fredor es posen al mig del pas del sol, són destruïdes. De la mateixa manera, és la naturalesa de Déu irradiar amb una energia immensa dins de tot el reialme de l'ésser, la joia, la fortalesa, l'harmonia, la plenitud, l'amor i la joia. Si creences d'estar encallat, de mort, de feblesa, de malaltia, d'odi, de malícia, de pobresa o de dol, sembla que surtin al pas de Déu, “l'orgia”, l'acció desfermada de Déu les destrueix; i si discernim això, aquestes creences, per nosaltres, quedaran destruïdes.

.................................................................................................

Quan els estudiants han assolit els bons objectius de l'organització, i estan convençuts que deixant enrera les formes materials, guanyen una unitat espiritual més alta, aleshores és l'hora de seguir l'Alma Mater. Al principi cal l'organització material, però quan ja ha fet la seva feina, cal adoptar el mètode Cristià pur d'ensenyar i predicar .... El pinyol del Cristianisme real és estimar-se els una als altres. Aquest lligam és plenament espiritual i inviolable.” Ms, Eddy a “Miscellaneous Writings,” pàgines 358 i 91.

Treballar Pel pacient

(d'una carta a un pacient)

Hi ha unes quantes coses que hauries de tenir al cap i hauries de maldar d'entendre quan llegeixes la literatura de la Ciència Cristiana. Per començar hauries de trobar les raons de capir, teòricament, que no hi ha matèria, i doncs, no hi ha vida ni intel.ligència, ni sensació, ni fortalesa, ni substància a la matèria. Potser passaran anys i fins i tot centúries abans no puguis depassar i deixar enrera del tot la sensació de la matèria; tanmateix hauries de trobar les raons de capir que no hi ha matèria. A Ciència i Salut (pàg. 123) hi llegim: “El fet que la Ment sigui real explica de manera concloent què ho fa que la matèria sembli que és, quan de fet, no és.”

A l'escola hi vas trobar les raons de capir que el sol no ix, ans roman quiet mentre la terra giravolta, però encara no te n'has sortit que els ulls ho copsin. Pots entendre que els carrils d'una via de tren, recta i anivellada no s'ajunten a l'horitzó; i tanmateix els teus ulls no en copsen l'evidència. De la mateixa manera pots descobrir les raons de saber que no hi ha vida, ni veritat, ni intel.ligència, ni substància, ni salut, ni fortalesa, ni sensació a la matèria, malgrat que de moment, no pots evitar que els teus sentits testifiquin altrament. Podràs fer palesa la veritat parcialment. Aviat et podràs demostrar a tu mateix que no hi ha tanta sensació a la matèria com de moment n'hi sents, i podràs demostrar en gran part que la fortalesa i la salut no són qualitats de la matèria, ans de la Ment, Déu. I és cabdal que te n'adonis.

Si un enginyer fes cas dels seus ulls que li diuen que els carrils del tren convergeixen, no gosaria fer anar el tren endavant, per por de descarrilar; però refiant-se de la seva raó i no dels seus ulls, tira endavant; i doncs, si tu fas servir la teva raó, agafant Déu de Premisa del teu raonament, en lloc de refiar-te de la falsa evidència dels teus sentits físics, tiraràs endavant i et trobaràs bé, fins i tot quan els teus sentits mirin de dir-te que encara estàs malalt o que vas de dret al balç i t'estimbaràs.

Hauries de trobar les raons de capir que la vida, la veritat, la intel.ligència, la salut, la fortalesa i totes les coses bones són de Déu (la Ment infinita), i que aquestes coses són eternes i indestructibles. En gran mesura pots assolir el discerniment d'aquests fets aquí i ara -en un grau prou gran per a poder-te trobar més valent i amb més salut que no t'hi havies trobat mai a la teva vida, i doncs, visquis més anys a la terra que no n'hi hauries viscut si no haguessis conegut la Ciència de la Cristianitat, ni haguessis patit la malaltia que ara tens.

Llegint la literatura de la Ciència Cristiana, hauries de trobar-hi les raons de capir que, de fet, no hi ha ni pecat ni malaltia, i que no n'hi ha hagut mai, perquè el Déu infinit, que és bonesa absoluta, i que ho ha creat tot, no les ha fet. El pecat i la malaltia són deliris de la consciència humana, no pas estats del cos, -deliris que, com acabem d'exposar, es poden foragitar i seran foragitats pel coneixement de la Veritat. Jesús digué, “Sabreu la Veritat i la Veritat us farà lliures.” Mercès al coneixement de la Veritat, podràs demostrar aquí i ara, en tu mateix, el no res del pecat i de la malaltia; perquè, si fossin alguna cosa, ni Déu mateix no les podria destruir; però puix són aparences, creences errònies (malgrat que semblin ben reals) poden ser destruïdes.

A la teva lectura també hi hauries de trobar les raons d'entendre allò que Jesús volia dir amb aquestes paraules: “No anomenis ningú pare sobre la terra, perquè només tens Un Pare, que és Déu.” Hauries de capir que el sentit humà de la vida i de la procreció és un fals sentit; hauries d'entendre que, de fet, el teu únic origen és Déu, i la teva única heretat és el bé. Realment, no hi ha cap llei mortal de l'herència. “Per què aneu escampant aquesta dita a la terra d'Israel: Els pares menjaven raïm verd i als fills se'ls hi esmussen les dents. Jo, el Senyor sobirà afirmo i juro que a Israel no repetireu més aquesta dita. Totes les ànimes són meves, tant la del pare com la del fill. Totes dues són meves.” (Ez. 18:2-4) Puix Déu és l'únic creador, l'home no és cap creador. I doncs, només Déu és Pare-Mare; i l'home no és un pare, i la dona no és una mare (Mateu 12: 47-50). Déu és “el nostre Pare, que és al cel,” i no hi ha altre pare fora d'Ell. Quan copsem aquesta veritat, i en fem la nostra realitat, ens adonarem que només heretem el bé. No hi ha res als ensenyaments de la Ciència Cristiana que negui estimar els qui abans anomenavem pares. Ja no els consirerem pares en un sentit fonamental, però els estimarem perquè són Fills de Déu, germans i germanes en el Senyor (Mateu 12: 47-50).

Hauries de capir que la teva vida és eternament “amagada amb el Crist en Déu,” i que res la pot atacar ni destruir; que el fals sentit del pecat, de la malaltia i de la mort no pot ni tant sols semblar que l'ataqui, des del moment que saps prou Veritat per a fer fora aquest fals sentit. El Crist digué: “Si un home guarda la meva paraula no veurà mai la mort,” i tu pots capir i guardar aquestes paraules, i doncs, no veure la mort, -si més no molts i molts anys a venir. Si poguessis entendre i guardar aquestes paraules plenament, no veuries mai la mort. Potser no ho pots fer del tot, però prou per a heure-te-les amb els afers que tens entre mans; perquè milers que estaven pitjor que tu, ho han fet abans teu aquests darrers quaranta anys.

Hauries d'estudiar el teu llibre de text Ciència i Salut i tota la literatura que el teu practicant et suggereixi, fidelment i d'acord amb la teva fortalesa, i mirar de trobar-hi les raons que et facin entendre el que s'ha explicat fins ara, i no t'hauries d'amoinar si no ho entens tot seguit; ho entendràs a la seva hora. Fes senzillament el què feies a l'escola. Cada dia miraves de capir les lliçons dels llibres que estudiaves, i cada dia les entenies una mica més i n'estaves content. Les primeres setmanes no estaves ni esmaperdut, ni desanimat, ni amoïnat, malgrat no capir tot el que s'explicava a la lliçó del dia, ni t'hi capficaves. Estaves segur que amb el temps ho entendries, i doncs, estaves content de l'assoliment diari, fos el que fos. Estudia Ciència i Salut i la resta de la literatura amb aquesta actitud. Estudia refiat i diligent, i tanmateix sense frisar, voler córrer ni afanyar-t'hi, i de mica en mica tot es farà clar; i a mesura que entenguis la Veritat, arribarà el guariment. Mentrestant, la tasca mental que el teu practicant fa per tu, la comprensió d'aquestes veritats que aguanta amb fermesa per tu, et faran molt de bé, i et poden guarir fins i tot abans que no arribis a entendre tota la veritat. No hi ha cap perill d'aprendre massa Veritat ni d'aprendre-la massa de pressa.

Faries bé de gravar-te a la memòria tant aviat com puguis aquests versets de les Escriptures:

“Als qui es refien del Senyor els hi revé la força, s'enlairen com les àligues, caminen sense cansar-se, corren sense defallir.” (Is. 40:31)

“Ara, doncs, jo us dic: visqueu segons l'Esperit i no sadollareu els desigs terrenals.” (Gal 5:16)

“Ara, doncs, no deixeu regnar més el pecat al vostre cos mortal, no us sotmeteu a les seves passions. (Rom. 6:12)

“Els qui són de JesuCrist han clavat a la creu totes les passions i tots els desigs terrenals. Si vivim mercès a l'Esperit, captenim-nos d'acord amb l'Esperit.” (Gal. 5:24-25)

“Déu no ens ha donat un esperit de covardia, ans un esperit de poder, d'amor i de seny.” (2 Tim. 1:7)

Grava't també a la memòria tant aviat com puguis aquests passatges de Ciència i Salut:

“La joia impecable, -l'harmonia perfecta i la immortalitat de la Vida, que gaudeix de la bellesa i de la bonesa divina, il.limitades, sense cap plaer ni cap mal corporal-, és l'únic home veritable i indestructible, l'ésser del qual és espiritual. Aquest estat d'existència és científic i intacte.” (pàg. 76, 22-26)

“Hom pot fer-se, des d'ara mateix, el propòsit i l'objectiu de viure segons el bé. Fet aquest pas, has començat com havies de començar. Has començat per la regla fonamental de la Ciència Cristiana, i només una mala intenció pot posar pals a les rodes del teu progrés. Si treballes i pregues amb motivació sincera, el teu Pare et farà pas.” (pàg. 326, 16-21)

“La reforma s'esdevé quan capim que al mal no hi ha plaer durador, i també quan aprenem a estimar el bé d'acord amb la Ciència, que revela el fet immortal que ni el plaer ni el dolor, ni el desig ni la passió, poden existir a la matèria ni en poden venir, i que la Ment divina pot destruir i destrueix de manera efectiva les falses creences del plaers, del mal, de la por, i tots els desitjos pecaminosos de la ment mortal.” (pàg.327, 1-7)

“Pregunta.- Quina és l'enunciat científic de l'ésser?
Resposta.- No hi ha vida, ni veritat, ni intel.ligència, ni substància a la matèria. Tot és la Ment infinita i la seva infinita manifestació, puix Déu ho és Tot en tot. L'Esperit és la Veritat immortal; la matèria és l'error mortal. L'Esperit és real i etern; la matèria és irreal i temporal. L'Esperit és Déu, i l'home N'és la imatge i semblança. L'home, doncs, no és material; és espiritual.” (pàg. 468, 8-15)

Llegeix dos o tres cops cada setmana les pàgines 390-393, de la ratlla 12 de la pàgina 390 fins a la ratlla 21 de la pàgina 393.

..........................................................................

“Els llibres que foragiten la malaltia de la ment mortal, -i n'esborren, doncs, les imatges i els pensaments de la malaltia, en lloc d'imprimir-les-hi amb descripcions convincents i detalls mèdics-, ajudaran a fer minvar la malaltia i a destruir-la.” M.B. Eddy a Ciència i Salut, pàgina 196.

Donar-se amb Amor

Quan, qui cercant guariment o la solució d'algun problema específic, s'hi encara directament, no deixa enrera el jo personal, per bones que siguin les declaracions metafísiques i les negacions de l'error que faci. Aquesta manera d'encarar el problema és legítima, però ens hem de preguntar si és la més efectiva. A les activitats militars, un moviment a les bandes pot forçar canvis a la posició de l'enemic que un atac directe no pot aconseguir, i això il.lustra allò que és sovint veritat a la vida Cristiana. Jesús ens digué que no cerquéssim el menjar ni el vestit directament, ans que primer cerquéssim el Regne de Déu, i la resta ens seria donada. Aquest procediment general és sovint excel.lent per a vèncer la malaltia i el pecat. Si podem cercar i guanyar efectivament el regne de Déu d'una manera general, -per vies que no tinguin una relació directa amb els nostres problemes personals específics, ens podem trobar que al moment més impensat, la salut i la santedat, que hem maldat d'assolir seguint alguna d'aquestes vies, ens són donades. La gran llei de la vida Cristiana és, no tant cercar una cosa per nosaltres mateixos, per valuosa i refinada que sigui, ans deixar enrera el jo estimant Déu i l'home. Val la pena fer una ullada a suggestions específiques dels mètodes que es poden emprar.

Tot procediment que ens ajudi a centrar el pensament de manera habitual en Déu i a estimar-lo i, en general, a espiritualitzar la consciència, és excepcionalment útil. Un mètode molt emprat és agafar estones cada dia i, fins i tot dies sencers, per allunyar el pensament tant com poguem dels afers de la vida del món i fixar-lo en els fets i les lleis de l'Esperit i de la vida espiritual. Això és el què vol dir entrar dins del nostre santuari a pregar, i anar al desert a pregar. Sense cap mena de dubte, aquestes estones i aquests dies de contemplació interior són indispensables per a l'assoliment de la vida espiritual.

Però hi ha un altre mètode que molts passen per alt. Aquest mètode és veure en tots els afers de la vida humana normal, una representació simbòlica de realitats més altes. No hi pot haver cap falsejament tret que hi hagi alguna cosa genuïna que es pugui falsejar. Els Científics Cristians són conscients que totes les activitats del pla de vida material són contrafaïments, poc o molt capgirats, d'activitats espirituals. L'Esperit és la substància real, i la matèria és la sensació contrafeta de la substància. La idea infinita de Déu és l'home real i les corporalitats humanes són els contrafaïments de l'home. Si l'home real no es nodrís de la veritat i de l'amor de Déu, els contrafaïments de l'home material nodrit pel menjar material no podrien manifestar-se. Si la idea divina no fos sempre a la Ment, abillada i arrecerada a la Ment i a l'Esperit, que és la veritable substància, els contrafaïments de l'home, abillat materialment i visquent en cases materials, no podrien manifestar-se.

A nivell humà, al nostre estadi actual d'evolució, ens cal el menjar material, vestits, recer i entreteniment, -per això Jesús parlant des del punt de vista humà, declarà: “El vostre Pare del cel sap que us calen aquestes coses.” Una afirmació que no és certa a nivell de la metafísica absoluta. Hem de saber i tenir clar al pensament que, si Déu no fos bo i no abastís sense aturador de bé l'home real, seria del tot impossible que se'ns poguessin presentar aquestes manifestacions del bé a nivell material. Des d'aquest punt de vista, tenim el privilegi de veure i de meditar, i d'agrair la bonesa de Déu connectada amb el menjar diari, el poder anar vestits i tenir una llar, i connectada també amb els nostres plaers innocents, ni que siguin en un cert grau, d'ordre material.

A les “Lectures Miscel.lànies” (pàg. 86) la Sra Eddy ha expressat d'una manera ben clara la relació que hi hauria d'haver entre el nostre sentit de la bellesa i l'abundor del món material i les realitats espirituals. Hi diu: “El meu sentit de la bellesa de l'univers és que la bellesa simbolitza la santedat, i és una cosa desitjable. A la meva vista, la terra és més espiritualment bonica ara, que quan era més terrenal als ulls d'Eva. Les sensacions plaents de la creença humana, de la forma i del color, s'han d'espiritualitzar, fins que assolim el sentit glorificat de la substància com al Cel nou i a la terra nova, l'harmonia del cos i de la Ment. Fins i tot la concepció humana de la bellesa, de la grandesa i de la utilitat, és quelcom que desafia un cínic. És molt més que imaginació. Va del bracet de la bellesa divina i de la grandesa de l'Esperit. Viu a la nostra vida terrenal, i és l'estat subjectiu dels pensaments enlairats.”

Menjar aliments materials considerant-los simplement aliments materials sense pensar que hi pugui haver res més enllà, és tenir un pensament carnal, i actuar de part de la mort; però veure-hi al menjar material, un símbol del nodriment de la sang i el cos del Crist, -o sigui, assimilar la veritat i l'amor-, és tenir un pensament més espiritual i actuar de la part de la vida. Fer estada a la nostra llar terrenal, no veient-hi res més que una manifestació de la matèria, és viure en una casa morta, però pensar que la casa material és un símbol de la casa del Pare, “la casa que no s'ha fet amb les mans, eterna al cel”, lliga el nostre pensament de la llar amb la vida. Tota mena d'activitats humanes, si es fan i s'hi pensa només des d'una base material, per força, han d'esdevenir avorrides i mancades d'interès; però les activitats humanes normals, vistes com símbols d'activitats espirituals, tot centrant el pensament sobretot en les coses espirituals, fins i tot quan es fan coses materials, les fa atractives i ens omplen d'un agraïment amorós vers Déu. Veure només la materialitat dels objectes materials i de les activitats, és veure-les mortes; però veure-les com símbols a nivell humà d'idees i activitats espirituals, és veure els afers normals de l'existència diària curulls de vida i d'amor.

Quan ens comprem un rellotge, és perquè probablement pensem que és un article material útil, però si ens el dóna el nostre pare o la nostra mare, no hi veurem només un article útil, ans un recordatori constant d'amor i de providència. Al primer cas el pensament del rellotge és mort, al segon, és viu, i ens fa més feliços. De la mateixa manera, veure-hi en totes les possessions materials que hem guanyat legítimament, un símbol de l'amor i la cura del nostre Pare del cel, revifa el nostre pensament amb una percepció intel.ligent que ens fa discernir l'amor de Déu en totes i cada una de les fases del nostre viure humà.

Quan hom fa un regal, hi ha gent que al moment de rebre'l remercien el donant amb un agraïment poc o molt conscient, però després el fan servir, un dia rera l'altre, o una setmana rera l'altra, sense tornar-hi a pensar més. Altre gent, quan rep un regal útil, pensa en el qui li ha regalat, cada cop que el fa servir, i fins i tot, pot expressar-li el seu agraïment més d'un cop. Els qui no se'n recorden més del qui els hi ha fet el regal, no en fruiran tant com els qui hi pensen sovint quan el fan servir. El pensament d'aquesta segona mena de gent demostra intel.ligència tocant als regals que se'ls hi han fet, mentre que els altres no manifesten intel.ligència, ans mort.

Quan hom comença a llegir una carta ben escrita enviada per un amic, pot parar esment, de moment, del paper i el caràcter de la lletra escrita, pero ben aviat quedarà enganxat pels fils de pensament que les paraules escrites simbolitzen, i aleshores l'atenció anirà vers un pla definitivament més alt que el del paper de la carta o les paraules escrites, ni que els caràcters escrits la dirigeixin i la menin. Tanmateix si el lector, mentre llegís, es fixés sobretot en la qualitat del paper i el caràcter i els detalls de les lletres, no podria seguir bé el fil de pensament que les paraules escrites li volen transmetre. Així, doncs, perdria allò que és més cabdal perquè el seu pensament hauria quedat atrapat en un fil de pensament inferior, que no valia la pena. Els mots escrits de la carta no són els pensaments i l'amor del qui els ha escrit, ans simbolitzen i serveixen per a transmetre el pensament i l'amor al qui llegeix la carta com cal. El menjar, el beure, la roba, les cases, els camps, el paisatge i altres objectes materials que acaliuen i sadollen els humans, no són les creacions de Déu; tanmateix, poden simbolitzar i haurien de simbolitzar per al sentit humà, l'amor i la cura intel.ligent de Déu, el Pare infinit. Aquell qui para esment d'aquestes coses materials, i hi posa el pensament, en lloc de enlairar-se'n, ni que en un grau considerable aquests objectes el dirigeixin i el menin, fa el mateix error que el qui en llegir una carta para tan esment del paper i del caràcter de la lletra que no copsa l'amor i la intel.ligència que la carta li volia transmetre. St. Pau ens ho explica prou bé a la carta als Romans: “D'ençà que el món fóu creat, el poder etern de Déu i la Seva divinitat, que són invisibles, s'han fet visibles a la intel.ligència a través de les coses creades.”(Rom. 1:20)

Ja hem dit abans que hom pot espiritualitzar el seu pensament allunyant-se tant com pugui dels objectes i de les activitats materials, però per a espiritualitzar el seu pensament d'aquesta manera hom s'hi ha de donar de ple, parant-hi esment i posant-hi temps. D'altra banda, en conrear l'habit de veure els objectes i les activitats materials com símbols de realitats i d'activitats més altes que s'esdevenen entre Déu i l'home espiritual, tots els detalls de la vida diària menen el pensament vers les coses espirituals, i la consciència queda sadollada de l'amor i del reconeixement de Déu practicament sempre, fins i tot quan l'home fa la seva feina o es distreu amb alguna activitat.

Aquests pensaments s'avenen perfectament amb els ensenyaments de la Sra. Eddy a les pàgines 86 in 87 dels “Escrits Miscel.lanis,” que hem esmentat abans, i amb el paràgraf que trobareu tot seguit.

“Empassar-se tota la bellesa de la terra d'un un glop de vacuïtat i dir que la bellesa no és res, és fer, de manera ignorant, una caricatura de la creació de Déu. Això és injust pel sentit humà, i pel realisme diví. Amb el nostre sentit immadur de les coses espirituals, diguem a les belleses de l'univers sensual: “Estimo la teva promesa, i algun dia coneixeré la realitat espiritual i la substància de la forma, de la claror i del color, d'allò que ara a través teu discerneixo feblement; i sabent això quedaré content. La matèria és una fràgil concepció de la ment mortal; i la ment mortal és un representant ben pobre de la bellesa, de la grandesa i de la glòria de la Ment immortal.” St. Pau ha escrit amb tota veritat: “Per molt gloriós que sigui allò que és fugisser, més en serà allò que dura per sempre.” (2 Corintis 3:11).

Indubtablement, cal i és savi que tots els cercadors de la vida espiritual allunyin el seu pensament tan com puguin dels objectes i de les activitats materials sistemàticament, hores, dies, temporades, per a romandre sols “amb Déu,” però no ens refiem només d'això per a espiritualitzar la consciència, puix molt poques persones gaudeixen d'una situació que els hi permeti de passar gran part del dia al seu “santuari” fent comunió amb Déu. I a més, agafant-se les coses i les activitats, no com les finalitats del pensament, ans com a símbols de fils de pensament més alts, espiritualitzem la consciència cada minut i cada hora del dia, tant a l'hora de la pregària com a la plaça del mercat, al camp, a casa, o al lloc de l'entreteniment legítim.

Hi ha molt poca gent, fins i tot entre els qui estan “malalts” o són “pobres,” que no puguin comptar, si volen, més benaurances que privacions serioses, i per molta gent les benaurances depassen de llarg les privacions. La salut és l'única cosa que sembla que a molts els hi manqui per a viure un grau raonable de joia i de contentament. Per a assolir directament la salut i el proveïment fins i tot per mitjans metafísics (i això és ben legítim, com part de l'activitat personal), cal centrar el pensament, en certa mesura, en un mateix, i en allò que esperem treure'n, i en certa mesura en la mancança o la privació que volem depassar. En canvi, centrar el pensament en Déu i en les benediccions que tenim, -negant la malaltia i la mancança al nivell que sigui, tan com puguem-, i enlairar el pensament vers Déu, agraïts de tot el bé i les benediccions, és allunyar el pensament de si mateix, i posar-lo en Déu, el bé universal, “depassant, així, el jo” i donant-nos a l'amor espiritual. Qui conrei i assoleixi aquest reconeixement habitual de Déu i hi estigui agraït assolirà aviat una qualitat de consciència on el pecat habitual, la malaltia o la pobresa ja no hi poden fer més estada. Aquesta tríada no serà vençuda per l'esforç directe, ans serà foragitada de la nostra experiència per l'enlairament i l'espiritualització de la consciència de la vida.

Sovint cal l'esforç directe, però sempre hauria d'anar de bracet de l'activitat que acabem de descriure, una activitat que no es fa per a guayar res especific, ans pel deure i per la joia de reflectir vers Déu la intel.ligència i l'amor que Ell irradia constament vers els homes.

A la Ciència Cristiana, molts casos de malaltia crònica, quan els encarem directement amb arguments, només es dobleguen de mica en mica, si de fet, es dobleguen gens ni mica. La malaltia es venç del tot si al maldar directe s'hi afegeix el donar-se a si mateix amb amor i agraïment a Déu, seguint els suggeriments que el Salmista repeteix tan sovint: “Oh, que els homes lloïn la bonesa del Senyor, i les obres meravelloses que fa pels fills dels homes,” en lloc d'agafar-se les benediccions i el bé diari com una “cosa feta,” i pensar en les coses que sembla que ens manquin.

El glaç que hi ha a la superfície del llac al mig de l'hivern no s'hi féu amb un dia ni amb una setmana, ans representa l'acumulació de la fredor hivernal. Així també, una malaltia crònica que es manifesta al cos, no s'hi aposentà en una setmana ni en un mes, ans representa anys de pensar i viure malament. Si al mig de l'hivern poguéssim escalfar la superfície del llac amb la xardor de l'estiu, el glaç s'aclivellaria i es fondria amb pocs dies, però això és impossible. Tanmateix la tebior dels raigs de sol dels primers dies de primavera, que llueix cada dia i forneix, comparativament parlant, una lleu quantitat d'escalfor, aclivella el glaç i el fon en ben pocs dies. Si poguessim abocar sobre tots els pensaments dolents de la ment mortal, i la malaltia que en resulta, una bona dosi del discerniment de l'amor i del poder de Déu, i sovint ho podem fer, aconseguiríem que la malaltia s'aclivellés, i es fongués del tot en unes quantes hores o uns quants dies. I n'hi ha que ho fan sovint. Però imagina't que no podem discernir prou aquesta veritat ràpidament, tanmateix si aboquem sobre la condició maligna, cada dia, ni que sigui una engruna del discerniment de l'amor i del poder de Déu, en no gaire temps ens en sortirem.

Els primers dia que llueix el sol de primavera, sembla que l'escalfor no afecti el glaç gens ni mica, però arriba un dia que el glaç en sent l'efecte de manera clara, i es começa a esberlar. No és només l'escalfor d'aquest dia de sol la que esberla el glaç, ans l'acumulació de l'escalfor de tots els dies que ha lluït el sol. No ens cansem, doncs, de conrear el pensament espiritual de totes les maneres, sobretot estimant i agraint Déu, tant si la malaltia sembla que es fongui com si no. Si ho fem amb constància, i no de manera espasmòdica, arribarà el dia que la malaltia s'haurà doblegat de manera clara, i això serà el resultat no només de la tasca espiritual del darrer dia, ans de l'acumulació del nostre pensament i del nostre creixement espiritual. Un home savi de l'est ha dit sàviament: “Que ningú es pensi que el bé no és poderós, i es digui dins dins del cor, “no m'arribarà mai”. Si gota a gota s'arriba a omplir la bóta, l'home savi s'omple de bé, ni que l'aplegui de mica en mica ...

Fins i tot un home bo té dies dolents fins que els seus pensaments i les seves bones obres no maduren; però quan els seus bons pensaments i les seves bones obres maduren, aleshores l'home bo veu coses bones.”

Fer Port

Quan un mariner traçut i valent ha començat el seu viatge, no torna mai enrera; sempre tira endavant vers la seva destinació, malgrat els trencacolls que li surtin al pas. El seu vaixell, sàviament orientat, i empès amb força des de dins, tira endavant fins i tot quan els vents i les onades el sacsegen amb força. Jo tiraré endavant de la mateixa manera, menat en tots els meus camins pel coneixement de Déu, i empès des de dins i des de fora per l'Amor i la Veritat. No humiliaré el meu esperit, ni renunciaré, ni tant sols un moment, al meu equilibri i al control de mi mateix, ni em passarà pel cap de girar cua i tornar enrera malgrat el patiment, i les suggestions de dubte, de por o desencoratjament; guanyaré la victòria sobre les afliccions amb paciència, calma, determinació, perseverança, coratge i enteniment, virtuts nades totes de Déu.

De la mateixa manera que el mariner no pregunta als vents i a les onades si va endavant o no hi va, ans es mira la carta de navegar i la brúixola, jo tampoc no els hi preguntaré als sentiments i als estats dels meu cos si tiro o no endavant, ans li preguntaré a la comprensió que tinc de la paraula de Déu. “Miraré lluny del cos vers la Veritat i l'Amor.” (Ciència i Salut, 261:2), per a calcular l'enllà que sóc del camí, “fugiré del cos i aniré a viure amb el Senyor,” (2 Corintis 5:8). I quan aquest temporal de malaurança haurà passat, seré més lluny d'allà on havia començat pel que fa a la fortalesa moral, al caràcter, a la salut, i al coneixement de la Veritat.

Quan comença la tempesta, el mariner no afluixa el pistó i es deixa arrossegar pel vent on sigui que se'l vulgui emportar, ans fa treballar el motor de valent, i encara el vaixell, fins i tot amb més cura, vers la direcció on va. Així, doncs, quan els temporals de la malaurança o del patiment m'envesteixin, declararé encara amb més força la Veritat i l'Amor, i no amollaré ni un mot per a expressar els planys de la ment mortal per a què no se m'emporti enrera, ans mentre duri la torbonada del patiment, m'agafaré encara amb més força a la Veritat i a l'Amor. Declararé més fort la omnipotència de la Veritat i de l'Amor. I així, faré via vers el guariment final, fins i tot al mig de la més punyent malaurança.

“No ens cansem de fer el bé, perquè si no defallim, quan arribi el temps, replegarem.” (Gal. 6:9)

Déu És el Nostre Pare-Mare?

Déu és el nostre Pare-Mare amorós i dolç? Sí, Potencialment és el Pare-Mare de tots els homes. Però des d'un punt de vista pràctic i actual, que sigui el nostre Pare-mare amorós i el nostre proveïdor depèn de nosaltres. St. Pau declara: “Els qui són els fills de la carn, no són els Fills de Déu.” Tanmateix tots els éssers humans tenen la capacitat d'esdevenir els Fills de Déu. El fet és que de la mateixa manera que no tenim un coneixement natural de les matemàtiques i de la música, tampoc no tenim un coneixement natural de Déu ni de la nostra unitat amb Ell.

En la mesura que capim les matemàtiques d'una manera pràctica, podem dir que som fills de les matemàtiques, però aquesta comprensió s'ha d'assolir de manera intel.ligent i feinera. De la mateixa manera, en la mesura que cerquem i assolim un coneixement de Déu i de la Seva llei amb diligència, i el nostre pensament i la nostra vida resten dins la consciència contínua de Déu i del compliment de la Seva Llei, en aquesta mesura sóm Fills de Déu. Ell és el nostre Pare-Mare en la mesura que n'esdevenim Fills, i només en aquesta mesura. Rebem els beneficis i la cura de l'Amor diví només en la proporció que fem la nostra via amb paciència per a identificar-nos mentalment i pràcticament amb la llei de l'Amor diví.

Seria de ximples que un home confinat dins d'una cova fosca proclamés que el sol l'escalfa i li fa claror, però si trobés la manera de sortir de la cova i anés a fora, la seva afirmació quedaria justificada. El sol il.lumina tots els homes que caminen sobre la terra, però no encalça un home dins d'una cova o d'un altre lloc fosc, com si fos un gos que segueix el seu amo per a il.luminar-lo. És l'home que s'ha de posar sota la claror que té a l'abast. Déu posa tot el bé a l'abast raonable de tots els homes, però Déu no controla cada ésser humà, ni el segueix dins la ignorància i el pecat, per a imposar-li el coneixement i la dretura si l'home no hi fa la seva part. Cada home ha de trobar Déu a mig camí. St. Pau declara que Déu “recompensa els qui el cerquem amb diligència.”

Això que acabem d'exposar sembla contradir determinats passatges de les Escriptures. Per exemple, Jesús declarà sovint: “El fill de l'home ha vingut a cercar i a salvar allò que s'havia perdut.” Sense cap mena de dubte el Crist Jesús és el representant de Déu al món, però la seva funció és la de mitjancer, o sigui la ment del Crist, animant l'activitat de Jesús i la d'altres éssers humans, veu allò que específicament els hi cal als homes, d'una manera, que la Ment absoluta, Déu, no veu. Jesús declarà pel què fa al menjar i als vestits materials, “El vostre Pare del cel sap que us calen aquestes coses.” No podem tenir cap dubte que Jesús féu aquesta afirmació, com en féu moltes d'altres que es recullen al Nou Testament, perquè sabia que l'enteniment dels seus oïdors era molt immadur. Nodria nadons amb llet, no pas homes forts amb carn. I doncs, en lloc de fer les seves afirmacions des del punt de vista de la veritat absoluta, les féu des del punt de vista humà. Quan els homes “cerquen primer el regne de Déu i la Seva bonesa,” tal com Jesús els hi digué que fessin en aquest mateix context, allò que els hi cal a nivell material, els hi és “donat” a la seva experiència. Es fa efectiu tal com s'hi faria si realment Déu sabés que els hi calen aquestes coses, i sadollés de manera específica les necessitats de cada home. Jesús declarà, “Déu estima tant el món, qua ha donat el Seu únic Fill, perquè el qui creu en Ell no mori, ans tingui vida a desdir.” Aquest vers ens presenta un Déu que sap que els homes s'han perdut, i que, estimant aquest món perdut, hi envia el Seu Fill. La naturalesa divina, l'absoluta perfecció, fa que això sigui impossible; però puix Déu és el bé omnipresent, que mitjançant la Seva manifestació Crística, posa tot el bé a l'abast dels homes que se'l volen fer seu amb diligència, el resultat a l'experiència humana és com si Déu estimés el món, i hagués enviat expressament el Seu únic Fill a salvar el món. “Estimats, nosaltres (els qui hem estat desvetllats espiritualment) ara som els Fills de Déu, ni que encara no es manifesti el què serà (quan hàgim entès plenament i hàgim demostrat la filiació divina); però sabem que quan Ell es manifesti (del tot al nostre enteniment desenvolupat), serem (discernirem que som) com Ell; perquè El veurem tal com és.”

Els Coixos caminen

“Volgueu (trieu) ser fora (amb el pensament) del cos, i ser a la presència del Senyor.”

2 Corintis 5:8

“Mireu lluny del cos vers la Veritat i l'Amor, el Principi de tota felicitat, harmonia, i immortalitat.”

Ciència i Salut, 261: 2-4

“La Ciència divina, enlairant-se per sobre de les teories físiques, exclou la matèria, de les coses en fa pensaments, i bescanvia els objectes materials per les idees espirituals.”

Ciència i Salut 123: 12-15

El Crist va prometre als seus deixebles de tots els temps: “El qui creu en mi, farà les obres que jo faig.” Aquest mateix Crist declarà, “Jo sóc la Veritat;” i doncs, la seva promesa vol dir evidentment: el qui m'entén a mi, la veritat, i treballa des d'aquest fonament de veritat, també farà les obres que jo faig. Jesús també declarà que saber la veritat alliberaria l'home de l'error i de tota mena de mal. Evidentment, doncs, el repte de repetir les obres guaridores de Jesús als nostres dies, és el repte d'aprendre a entendre i aplicar la Veritat Crística.

Jesús ensenyà i demostrà la Veritat Crística a Galilea, i els seus deixebles immediats i els de les tres primeres centúries de l'era cristiana, la van capir i practicar. Després el coneixement de la Veritat que cal per a guarir el malalt es perdé, i restà perduda i sense emprar, fins que la Rvda. Sra. Mary Baker Eddy, la fundadora del moviment de la Ciència Cristiana moderna, la va redescobrir a les Escriptures, i la tornà a ensenyar i a demostrar. La Sra. Eddy féu la seva descoberta el 1866, li calgueren uns quants anys més per a eixamplar-la i arrodonir-la, i tot seguit l'ensenyà a un nombre cada cop més gran d'estudiants, mitjançant la instrucció personal o amb el llibre de text de la Ciència Cristiana, “Ciència i Salut amb la clau de les Escriptures,” i la resta de les seves obres. Molts d'aquests estudiants, amb aquesta instrucció, han après a capir les Escriptures tan a fons, que poden en una determinada mesura, acomplir el manament del Crist, “Prediqueu l'evangeli; guariu el malalt,” de la mateixa manera que ell predicà i guarí.

Per a demostrar que això és veritat, l'autor explicarà uns quants casos de guariment que s'han esdevingut sota el seu ministeri, sabent, com sap, just allò que es digué i es féu per a fer efectiu el guariment; i aquesta explicació amb pèls i senyals, potser servirà per a demostrar als qui tot just són a les beceroles de la Ciència Cristiana que el Principi i els ensenyaments de la Ciència Cristiana són veritat, i pot ajudar a algú a fer la seva pròpia demostració.

L'escriptor xerrava un vespre amb vuit o deu treballadors, aplegats en una sala; i al cap d'una estona, la conversa es girà vers el tema de la Ciència Cristiana. Li començaren a fer preguntes que mirà de contestar tant bé com va poder, i que menaren a d'altres preguntes i respostes; els oïdors trobaren algunes d'aquestes respostes molts estranyes i increïbles. Al cap d'una estona, un home jove que seia en una cadira, amb una crossa a cada banda, digué, “Si el que vostè diu és veritat, què n'ha de dir del meu turmell?” L'escriptor li preguntà: “Què li passa al teu turmell?” Aleshores l'home jove explicà que gairebé un any enrera, quan ajudava a portar uns pals de telèfon, en va caure un accidentalment, i li esclafà el turmell de mala manera. Un metge li'n tregué més de vint escardills d'os i de miques de lligaments, i li embenà el turmell. Més escardills d'os li van supurar unes quantes setmanes. Després el turmell es va empellar, però la textura de la pell no era normal, era rogenca. El turmell s'encongir i estava tan adolorit que l'home no podia posar el peu a terra perquè el mal era inaguantable. Feia mesos de l'accident, i no hi havia cap canvi per bé; l'home jove s''havia hagut d'avesar a caminar amb crosses, sense que els metges hi poguessin fer res. Altres homes de la colla, que el coneixien confirmaren la seva història. Quan va haver escoltat la història, l'escriptor enfilà un seguit de preguntes socràtiques, i menà l'home a assentir amb les proposicions exposades tot seguit, que com podreu veure, lliguen l'una amb l'altra.

Déu és Esperit. Déu és infinita intel.ligència, Amor infinit, Voluntat infinita. Intel.ligència, sensació i voluntat són les característiques de la Ment; i puix Déu, les manifesta en un grau infinit, Ell és Ment infinita; o sigui, la Ment infinita és Déu; i l'Esperit és la Ment infinita; i aquests són, doncs, noms intercanviables de la Deïtat.

Déu és l'únic Creador, tal com ensenyen les Escriptures. La Ment infinita, doncs, és l'únic creador. Si ens aturem i hi rumiem un moment, ens adonem que les creacions de la Ment han de ser per força mentals, o sigui, idees. I doncs, tot allò que l'únic Creador ha creat són idees, que són veritables, immutables, eternes i perfectes o harmonioses, segons la naturalesa de la Ment, que els hi dóna vida amb el pensament.

Les idees són simples o complexes. Per exemple, la taula de multiplicar és una idea complexa feta d'idees simples, “dos per tres són sis,” “cinc per quatre són vint,”.... etc. Algunes de les idees que constitueixen l'univers real són complexes, i d'altres són simples, i són part d'idees complexes.

Si tu ets quelcom, és Déu qui t'ha fet; perquè Déu ha fet tot el què ha estat fet. Si Déu t'ha fet, ets la creació de la Ment infinita; i ets, doncs, la idea de Déu, a la Seva imatge i semblança, i no ets una mena de matèria, malgrat les aparences. Tu ets la idea complexa de Déu, i la realitat de cada una de les teves parts és una idea més simple de Déu, enclosa dins la idea complexa, que tu ets. Abans de tirar endavant fins al punt particular on volem arribar, i poder-ne capir més bé el sentit, examinen amb una mica més de detall la naturalesa d'una idea. Agafem-ne una que ens sigui familiar, -la idea que “dos per tres fan sis.” No hi ha hagut mai cap moment que “dos per tres fan sis,” no fos veritat, que no fos un fet o una realitat; no hi haurà mai cap moment que no sigui un fet o una realitat; no hi ha enlloc a l'univers on no sigui un fet i una realitat. Aquesta idea, doncs, és tan duradora com l'eternitat, i tan ample com l'univers, com la Ment creativa infinita que decretà aquesta idea veritable i real. T'adones de seguida que aquesta idea no es pot perfeccionar, perquè ja és perfecta dins de les de la seva mena, i no es pot afeblir perquè no hi ha res que hi tingui domini, tret de Déu, que la decretà eternament veritable. No es pot destruir. De la mateixa manera que Déu és des de sempre i per sempre, també “des de sempre i per sempre, “tres per dos fan sis.” Totes les idees de Déu gaudeixen de la Seva immutabilitat, indestructibilitat i perfecció.

Ets pots imaginar algú canviant la idea “dos per tres fan sis”? Hi ha algú que la pugui soterrar? Hi ha algú que la pugui tancar amb pany i clau? Podria algú fer-la passar per una màquina i trinxar-la? Li podria caure a sobre un pal de telèfon i esclafar-la? És evident que no, perquè la idea “dos per tres fan sis,” és infinita i omnipresent, i no és a la matèria ni és de la matèria, ni està sotmesa al poder hipotètic de la matèria. Podem fer símbols materials d'aquesta idea amb guix a la pissarra, o amb un llapis sobre el paper, però la idea no és dins dels símbols, ni de cap manera aquests símbols la governen, malgrat que l'home mortal la pugui copsar per mitjà d'aquests símbols. Tant és què els hi passi als símbols, no afecta la idea, perquè la idea és sempre la mateixa.

Si tu tens un turmell, és Déu qui l'ha fet; o sigui, la Ment infinita en pensar-hi li donà vida, i el serva dins l'ésser com una idea veritable i eterna; i com la Ment que l'ha pensat i la serva dins l'ésser, aquesta idea és infinita, omnipresent, no es pot representar, no té límits, és immutable i perfecta. No és a la matèria ni està feta de matèria. I doncs, al teu turmell, al turmell que Déu ha fet, que és l'únic turmell que hi ha (perquè no hi ha cap altre Creador), mai no li ha caigut a sobre cap pal de telèfon, ni mai cap pal de telèfon el pot haver esclafat. Allò que en dius el teu turmell és només un simbol material, irreal, d'un idea veritable, o més aviat un concepte fals d'aquesta idea real. Si ara sabem la veritat pel què fa al teu turmell, i declarem la veritat, el fet immutable del teu turmell real, com acabem de fer, aquest coneixement de la veritat destruirà la creença de la discordança, del mal i de la feblesa relacionades amb aquesta creença que tu prens pel teu turmell; dit d'una altra manera, aquest coneixement i aquesta declaració de la veritat, farà que el símbol irreal sembli harmoniós en lloc de discordant. T'ho dic ben clar, l'únic turmell real que tens, el turmell que Déu ha fet, la idea divina i perfecta “turmell,” no anà a parar mai sota un pal de telèfon ni va quedar esclafat; i qualsevol aparença falsa relacionada amb el que sembla el teu turmell no té la més mínima realitat, ni cap poder d'existir, ni tan sols al reialme de les aparences, perquè només és una creença falsa, una mentida de satanàs (l'error), que la veritat que acabem de declarar té el poder d'esmenar, i doncs, de destruir.

Al cap de tres dies, sense que ningú digués o fes res més, l'home jove penjà les crosses i començà a caminar amb un bastó lleuger. El mal i la feblesa s'havien fos gairebé del tot. Poc temps després, es desempallegà del bastó i tot. Al cap d'unes quantes setmanes d'aquesta xerrada, feia de conductor d'un autobús, pujant i baixant de les plataformesa atapeïdes d'homes drets, tant lleuger com si mai no hagués tingut cap accident. De fet, no n'havia tingut mai cap, ni que ho hagués semblat al reialme de la creença mortal. Però el nostre Senyor i Salvador digué: “No jutgeu segons les aparences; feu judicis justos.” Un judici just que nosaltres vam fer del turmell de l'home jove.

L'escriptor entén que al qui no ha estudiat la Ciència Cristiana, aquesta narració li pot semblar una estranya doctrina; però us vol fer esment d'aquest fet: li va dir a l'home jove que el seu únic turmell real, l'únic turmell que realment tenia, era una idea de Déu, il.limitada, indestructible i perfecta; i que cap pal de telèfon li havia caigut mai a sobre ni l'havia esclafat. Quan l'home jove es digué a si mateix aquesta afirmació, o bé digué la veritat o bé, una mentida. Una cosa o l'altra. Aquesta afirmació féu per l'home jove, en uns quants dies, més que un munt de metges traçuts, ajudats per les forces guaridores de la natura, no li havien fet en un munt de mesos. No pots pas creure que una falsia tingui tan poder, oi? Si l'afirmació no era una falsia, era veritat; i és una veritat que il.lustra la naturalesa de tota la realitat. Tot l'univers real és un univers ideal, fet d'idees divines que gaudeixen eternament de l'harmonia, de la perfecció, de la bellesa, i de la dretura immutables de Déu, el seu Creador. I el qui sap aquest fet, i el serva al seu pensament, i el declara sempre que calgui, pot, d'acord amb la mesura i la claredat de la seva comprensió i discerniment, depassar i vèncer les discordances, les malalties i els destrets que sembla que pateixi; i en una mesura o altra, pot fer un servei semblant als seus germans.

Per a evitar la possibilitat de cap malentès, deixeu-me dir ben clar que les idees divines, de les quals el turmell, el cor, i altres parts i òrgans del cos humà en són contrafaïments capgirats o conceptes erronis, són il.limitades, indescriptibles, sense forma, i la seva naturalesa i ofici exacte dins la Ment “encara no s'ha manifestat,” però es farà visible quan capim Déu més plenament. Puix Déu no empra parla articulada, aquestes idees no són conegudes per la Ment divina pels noms que els homes posen als seus contrafaïments mortals. El “Cos espiritual,” (1 Corintis 15:44) és el cos o la suma total de totes les bones idees, que expressen Déu plenament. Els ensenyaments d'aquests article no volen espiritualitzar la matèria o el cos humà. Més aviat, preconitzen “bescanviar els objectes del sentit material per les idees espirituals.”(CiS, pàg.123). No miren de localitzar aquestes idees, ans ensenyen que són il.limitades i omnipresents.

La Ciència Cristiana és metafísica pura; o sigui, és a sobre i més enllà de la física, o de tot el que és visible i material. A l'experiència de qualsevol estudiant primerenc, la Ciència Cristiana no s'adiu gens ni mica amb l'anomenat món físic o sensible; tanmateix és cert que, si l'estudiant accepta i estudia la Ciència Cristiana com una ciència purament metafísica o mental, quan s'ha ben situat sobre la seva base metafísica, aleshores pot emprar el seu coneixement per a generar canvis visibles a l'anomenat reialme físic. Quan Arquímedes descobrí la llei bàsica de l'alçaprem, digué: “Doneu-me un lloc (fora del món) on hi pugui fer peu, i bellugaré el món.”La Ciència Cristiana ens forneix una base mental estable a fora del reialme físic i visible, on hi podem fer peu; i havent descobert i après com romandre sobre aquesta base, d'acord amb la mesura i la perfecció del nostre discerniment metafísic, podem foragitar les aparences físiques anomenades malalties, tant si s'anomenen orgàniques com inorgàniques. Discernint la realitat metafísica absolutament i plena, podríem fins i tot arribar a generar canvis encara més meravellosos al pretès nivell físic. Jesús fóu el mestre de metafísica més gran de tots els que han trepitjat la terra; i ell, des del punt de vista metafísic, no només guarí tota mena de malalties, també transformà l'aigua en vi, multiplicà els pans i els peixos, féu pansir la figuera d'arrel, refé la mà contrafeta, tornà la vista al cec i l'oïda al sord, i féu caminar el coix.

Per a confirmar de manera clara que el mètode que hem exposat és eficaç, i que es pot fer servir a la pràctica diària, l'autor exposarà molt més breument dos o tres casos de guariment.

Una senyora es planyia perquè tenia molts ulls de poll als dits dels peus, que feia anys que l'amoïnaven. L'escriptor enfilà un seguit de pensament tal com havia fet amb l'home jove, i li féu veure que els seus dits del peu reals eren idees de Déu, eternes, immutables i perfectes. També li ensenyà que, igual que les idees simples de la taula de multiplicar s'apleguen dins la taula de multiplicar, i no es posen mai al lloc de l'altre ni es fan la punyeta, els nostres dits dels peus reals, idees de Déu, sempre viuen plegats dins la Ment creadora, i mai no es posen al lloc de l'altre ni es fan la punyeta, ni res els hi pot fer fer. Li digué que semblava que tenia problemes als dits dels peus, perquè s'havia cregut les sensacions falses que en tenia, i es pensava que eren materials, limitats, i sotmesos al canvi i a la malaltia; i li demostrà que això no podia ser la veritat de res del que Déu ha creat, i que Ell, de fet, ho ha creat tot. Després d'aquesta xerrrada, sense cap altre tractament, a la senyora li marxaren del cap els peus, fins que uns quants dies més tard, se'ls mirà per casualitat, i no hi vegé cap ull de poll, tot i haver-n'hi tingut un grapat d'anys. Una declaració falsa no els hi hauria guarit tan radicalment; i doncs, la declaració era veritat, i il.lustra la immutable perfecció i l'idealisme de l'univers real i de l'home real.

Una senyora li ensenyà a l'autor una mà aparentment plena d'un eczema, que feia setmanes que arrossegava. La senyora. no en sabia res de la Ciència Cristiana. L'autor, sense cap explicació preliminar, li digué que la seva mà era una idea de Déu, una idea a la Ment, i no una forma a la matèria; que la seva sang real era la mateixa sang del Crist; o sigui, Vida i Amor diví (l'escriptor no feia esment de la sang de Jesús, que era la mateixa que la de qualsevol altre mortal, ans de la sang del Crist); la seva sang real, doncs, no podia ser impura; li digué que la substància de la seva mà era la Ment creativa, que serva sempre la seva mà ideal, l'única mà que realment existeix; i doncs, que ni la seva mà, ni la seva substància, ni la seva sang, veritablement, no podien estar malaltes. No es digué res més; la senyora marxà i la mà li fugí del pensament, fins que l'endemà al matí, s'adonà que era fina i sana com l'altre.

Aquests són alguns dels milers de demostracions que fan els practicants de la Ciència Cristiana, i són una prova visible de la veritat i del valor que tenen aquests mots de la Sra. Eddy: “Cada creació o idea de l'Esperit té el seu contrafaïment en una creença material. Cada creença material apunta vers l'existència d'una realitat espiritual; i si s'instrueix els mortals pel què fa a les coses espirituals, es veurà que tota mena de creença material, quan es revessa, és l'arquetip i la representació de veritats que no tenen preu, eternes i a l'abast.” Miscellaneous Writings, pàgines 60-61.

L'escriptor fóu guarit de manera extraordinària per la Ciència Cristiana, i n'ha rebut nombroses benediccions a la seva pròpia experiència personal; i remercia Déu i Nostre Senyor JesuCrist per totes aquestes benediccions i perquè capir les Escriptures, li ha permès d'ajudar els seus germans. També fa memòria agraït de la dona que amb la seva descoberta, la seva tasca i els seus sacrificis emmenà aquesta veritat guaridora a la nostra època i a la nostra generació.